Full text of "Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10"

See other formats












JOSEP TORRAS I BAGES 

OBRES COMPLETES 

Volum I 


Publicacions de l’Abadia de Montserrat 
1984 



Primera edició, desembre de 1984 
© Hereus de Josep Torras i Bages 
ISBN 84-7202-666-3 
Dip. leg. B. 38.940-1984 
Impremta de Montserrat 






NOTA EDITORIAL 


Les obres cojfipletes del doctor Josep Torras i Bages (les 
Cabanyes 1846-Vic 1916), bisbe de Vic i un dels homes d’Es¬ 
glésia més influents a la Catalunya contemporània, han estat 
publicades diverses vegades, la darrera de les quals a l’Edito¬ 
rial Selecta el 1948, amb motiu del centenari del seu naixe¬ 
ment. En aquests moments, però, tot i que el procés de bea¬ 
tificació del doctor Torras es troba en un estadi avançat, no 
és possible de trobar al mercat aquestes obres, llevat d’exem¬ 
plars escadussers o d’alguna edició mutilada de La tradició 
catalana. Per això ens hem decidit a tornar-les a posar en 
mans del públic català, en una edició divulgadora, que segueix 
les anteriors, bé que en alguns casos en corregeix lapsus ma¬ 
nifests o incorpora algun element omès (els sumaris de La 
tradició catalana, per exemple). Per tal de facilitar la lectura, 
hem mantingut la divisió temàtica ja esbossada a les edicions 
anteriors, sense fer cap separació entre l’obra en català i 
l’obra en castellà. 

Per a situar el bisbe Torras i Bages en el món del seu 
temps, recomanem la lectura de L’Església catalana, de la 
Il·lustració a la Renaixença, de mossèn Joan Bonet i Baltà 
(Montserrat 1984) i de la conferència de Josep Benet reco¬ 
llida a Fets i personatges (Montserrat 1981), a més de les bio¬ 
grafies ja clàssiques de Lladó i Serra Esturí, i de Fortià Solà. 





0 NOTA EDITORIAL 

Volem manifestar el nostre agraïment més cordial als qui 
han estimulat i fet possible aquesta nova edició de les obres 
completes de l'anomenat patriarca espiritual de la Catalunya 
moderna, i d’una manera ben especial als bisbes de les diòce¬ 
sis catalanes que l’encapçalen amb uns bells mots de presen¬ 
tació i d’encoratjament. 

Publicacions de l'Abadia de Montserrat 












JOSEP TORRAS I BAGES, BISBE DE VIC 















PRÒLEG 


és un encert provident la nova edició de les Obres Comple¬ 
tes del Dr. Torras i Bages, després de les dues publicades, 
l'una l’any 1935 i l’altra el 1948. 

En l'actual data avançada del segle, una nova edició hauria 
de ser també signe d’una lectura nova i una invitació a l'estu¬ 
di definitiu sobre el Dr. Torras que encara és esperat i fa 
falta. 

A la gran veneració dels seus deixebles, que a Montserrat, 
el 8 d’octubre de 1931, en demanaven la beatificació en VAs¬ 
semblea sacerdotal, integrada per prelats, sacerdots i religio¬ 
sos que, o bé tractaren personalment amb el Dr. Torras o bé 
havien rebut la influència de la seva vida, va seguir potser un 
cert desconeixement de les generacions que han vingut més 
tard. Gairebé tots, però, hem resat i resem encara amb alguna 
fórmula seva bellíssima i profunda, tots hem admirat la seva 
herència espiritual en el coratge religiós i cívic dels seus dei¬ 
xebles, alguns supervivents fins a la meitat tombant del segle. 

L’hora favorable d’aquesta edició pot estar, de fet, en la 
possibilitat de llegir el Dr. Torras ara, en les seves implica¬ 
cions i línies evolutives. També en la descoberta d'un mèto¬ 
de, el seu, que en la mesura que és aplicable a un temps que 
no és el seu, pot donar molt més de si lliure ja de les marca¬ 
des i les imposicions de l'època. Fins i tot en problemes que 
es poden assemblar als seus. 



8 


PRÒLEG 


Penso, per exemple, en la lectura evolutiva, comprensiva- 
ment crítica, de La Tradició Catalana i del seu concepte de la 
catalanitat, enriquida amb els elements més renovadors de la 
Gaudium et spes i amb els capítols de la Lumen gentium 
sobre el Poble de Déu i les esglésies particulars. O en la lectu¬ 
ra de El Clero en la vida social moderna, des de l’experiència 
que suposa el magisteri social de l’Església des de Joan XXIII. 

I m’agradaria veure aplicat el seu mètode de la transcen¬ 
dència i la vitalitat alhora, «l’amor a lo etern», que deia ell, i 
la passió per l’existència, que el porta a intervenir en els 
moviments més actuals i renovadors de la seva època, des de 
la pietat i l’art a la qüestió social i la catalanitat. Però d’una 
manera essencial, diria en el sentit no pas de desarrelada, sinó 
d ètica i pastoral. Home d'Església molt conscient, devot intel- 
ligent de la tradició, conciliador i obert en la pràctica, en una 
situació històrica de transició, confusa i difícil, es converteix 
en factor d’unitat, no pas per defugir les respostes, sinó per 
defugir la polèmica directa en la resposta Claris sima i fins 
contundent. 

Saludo, doncs, amb goig aquesta nova edició, i em plau 
fer honor, des de les primeers planes, al qui més d’una vegada 
buscà el consell i la comunió d’algun dels meus predecessors 
en aquesta Seu metropolitana de Tarragona. 

f Ramon Torrella 
Arquebisbe de Tarragona 
i Primat 


És ben adient avui, a casa nostra, una nova edició de 
les obres del bisbe Torras i Bages. Ell afirmà de si mateix: 
«jo sóc sols lo sembrador que escampa bona llavor». Enmig de 
l’actual trasbals d’idees i de controvèrsies, de vegades tan 
parcials i ofegadores, convé que siguin coneguts en el nostre 
país els ensenyaments d’aquell eminent sacerdot i després gran 




PRÒLEG 


9 


bisbe de Vic, que el Cardenal Vives qualificà de «pare de l’Es¬ 
glésia en els temps actuals». 

EU, contemplatiu, lúcid, amb una seriositat feta sinceritat 
i majestat sacerdotal, cridà a judici tots els problemes i in¬ 
quietuds del seu temps i els il·luminà amb la llum més clara 
de l’Evangeli i de la doctrina de l’Església. I ho féu acomplint 
una funció universal; perquè contemplà els fets concrets amb 
una visió transcendent d’eternitat. 

El regionalisme català el tractà seguint aquella norma que 
remarcà el canonge Carles Cardó: «sols es pot parlar seriosa¬ 
ment de renaixença, si es té una docilitat absoluta a la llei 
de la tradició catalana». El bisbe Torras ni fou un polític ni 
cercà l’explicació del nacionalisme català en teories vingudes 
de fora; sinó que escorcollà les pròpies entranyes de la nos¬ 
tra identitat històrica, que li va descobrir el camí vàlid de 
la renaixença. La història d’un poble no és un afegitó que es 
treu i es posa segons el caprici d’un moment determinat; 
forma part del seu ésser i n’és l’expressió més autèntica. 

Pel que fa als ensenyaments de caràcter religiós, la fide¬ 
litat del bisbe Torras a la doctrina de l'Església fou absoluta. 
Ho diuen clarament els elogis de Pius X i Benet XV. Més en¬ 
cara, com subratllà mossèn Bonet i Baltà l’any 1948, «entre 
nosaltres fixà les bases d’aauest lloable i sinceríssim roma- 
nisme, que és tan peculiar i tan lloat del nostre clergat». 

L'actual renaixença de Catalunya no pot prescindir del pen¬ 
sament del bisbe Torras. D’ell va dir un escriptor advers al 
cristianisme que era «un sant i un savi». 1 afegí: «ditxós el 
país que pot comptar amb homes com ell». 

Si estem lluny del començ d’aquest segle, que siguin co¬ 
neguts per tothom els ensenyaments del bisbe Torras! Que 
resti viu i operant el seu pensament! 

f Narcís Jubany 
Cardenal-Arquebisbe de 
Barcelona 



10 


PRÒLEG 


Una nova edició de les obres del Bisbe Torras i Bages és 
un testimoni que hom el considera una figura encara actual 
a Catalunya. I amb raó. 

La seva obra, ben escrita, no pretén pas delectar per la 
galanesa d’estil, ni complaure el goig estètic del lector. Mai no 
va conrear les lletres per les lletres, com ell mateix declara. 

El Bisbe Torras és, sobretot, un pensador. Més encara, és 
un sacerdot que viu les exigències del seu ministeri, i que, per 
tant, vol il·luminar els problemes de la nostra terra a la llum 
de la fe. El Vaticà II declararà solemnement que aquesta és la 
funció del sacerdot. 

Els seus escrits ens demostren com és possible agermanar 
el pensament amb la pràctica religiosa; la sintonia amb la 
terra i la dedicació a les coses de Déu. Si ha tingut influència 
a casa nostra ha estat, en gran part, perquè s’ha enlairat als 
principis en tractar les realitats del país. Ell mateix ho deia: 
«sempre han estat la Fe i la Pàtria les que m’han posat la 
ploma als dits, essent els meus pobres escrits un complement 
dels meus deures de sacerdot i de ciutadà ». 

Home intel·lectual, és també profundament piadós, amant 
de la pietat popular, que poleix accentuant-ne el sentit teolò¬ 
gic sense treure’n l’espontaneïtat casolana. 

Contemplatiu, humà, arrelat al país, el seu mestratge con¬ 
tinua essent vàlid. Cal que el sapiguem llegir amb l'esperit en 
què va escriure. 


f Ramon Malla 
Bisbe de Lleida. 


De doctors Torras i Bages, no en tenim gaires a Catalunya. 
De bisbes que, com ell, juntament amb una tan rica herència 
literària i un magisteri tan valuós, hagin deixat una tan llumi¬ 
nosa estela d’exemplaritat, segurament no en trobaríem cap 
més en tota la llarga història de l'Església del nostre país. 





PRÒLEG 11 

Per això la reedició de les seves obres, ja de temps exhau¬ 
rides, sobretot en aquest moment en què s'intensifica la causa 
de la seva beatificació i canonització, era quasi imprescin¬ 
dible. 

Són moltes, efectivament, les persones que estimen molt 
el doctor Torras i que es delien per tenir-les al seu abast. 

{Per què, malgrat els anys, conserven tanta actualitat els 
escrits del doctor Torras? Perquè ell, com el rei Mides, tot el 
que tocava ho convertia en or. Perquè, partint de qualsevol 
fet polític, social, literari o religiós, sabia aixecar la volada 
per donar-hi una interpretació profunda i perenne. Perquè, 
com feia notar el cardenal Pla i Deniel, tots els seus escrits 
tenen un deix de santedat. 

El bisbe Torras, deien gairebé unànimement els seus con¬ 
temporanis, és el «bisbe savi i el bisbe sant». 

Per això és tan oportuna la reedició de les seves obres i 
tan recomanable, sobretot als cristians de Catalunya, la seva 
lectura. 


f Josep M. a Guix 
Bisbe de Vic 


Hi ha persones que la mort no reclou en l’oblit; hi ha es¬ 
crits que el temps no envelleix. Són escrits expressió de la Ve¬ 
ritat que perdura sempre, encara que canvïin les maneres d’ex- 
pressar-la, perquè és la Veritat exposada amb solidesa que li 
dóna perennitat, i amb senzillesa que la fa comprensible. Són 
persones que per la seva individualitat — caràcter, talent, for¬ 
mació, valors ètics, realitzacions — sobresurten, i van més 
enllà del seu temps, travessen el pas dels anys i fins dels se¬ 
gles, sense perdre’s en l’anonimat. 

Això s'esdevé en el Dr. Josep Torras i Bages, Bisbe de 
Vic, i en les seves obres. 




12 


PRÒLEG 


La personalitat humana, cristiana, del Dr. Torras i Bages, 
exemplar com a laic, sacerdot, bisbe, és perenne, pel seu ar¬ 
relament a la terra, per la seva universalitat, per la seva sante¬ 
dat. Els seus escrits, sòlids i assequibles, són una font de doc¬ 
trina, ampla, universal, en el seu contingut, on poden sadollar 
la set d’un saber útil en diferents camps, els homes d’avui, 
com els d'ahir i els de demà. 

La nova edició de les Obres Completes del Dr. J. Torras i 
Bages posa al nostre abast la seva persona i la seva doctrina. 
Empresa mereixedora de lloança i digna d’ésser acollida amb 
joia. 


f Ramon Daumal 

Bisbe auxiliar de Barcelona 


Quan hom parla de la nostra terra, el seny i la rauxa ja són 
tòpics. 

No podem dir que l’Església del nou-cents a casa nostra tin¬ 
gués rauxes. Era una església ben assenyada. 

El bisbe Torras pertany a aquesta església. Fill de les pla¬ 
nes assenyades i dominicanes del Penedès. Barcelona i Vic, la 
ciutadella del seny, el van iniciar en la doctrina de sant Tomàs 
d’Aquino. 

Els savis erudits de Barcelona, Girona i València, els viat¬ 
ges a França i Itàlia (Roma) el maduraren en el seny filosòfic, 
jurídic i teològic. 

La seva tasca de capellà de contemplatives, de director es¬ 
piritual de grups catòlics, d’autor i d’inspirador de llibres es¬ 
pirituals en català, la seva fidelitat afectiva i efectiva a Cata¬ 
lunya, el prepararen per esdevenir, des de la prestigiosa i 
prestigiada seu episcopal de Vic, el mestre espiritual i el 
conseller moderadament conservador dels catòlics i catalanis¬ 
tes del seu temps. 




PRÒLEG 


13 


Algunes de les seves cartes pastorals són un bé de Déu i la 
seva tasca de mestre espiritual de Catalunya cristiana, admira¬ 
da per la majoria. 

Vell cristià, el bisbe Torras i Bages torna la teologia al 
poble i retorna el poble a les arrels cristianes de la Catalunya 
perenne. Potser la seva més bella missió jou cercar una espi¬ 
ritualitat popular des d’una teologia clàssica i encarnada en 
la realitat de casa nostra. 

El bisbe de Vic fou un bisbe venerat pel poble, amb fama 
de sant i de savi. També amb una certa fama d’home de 
govern que no es blega. Era fill del seu temps i fruit de la 
sòbria abundor de l'Esperit que mena els cors dòcils a la ma¬ 
duresa de la gràcia. 

Déu faci que no oblidem mai el testimoniatge de la seva 
fe adamantina i el seu amor apassionat a Catalunya. 

Tot un gran servei episcopal al nostre poble. 

f Miquel Moncadas 
Bisbe de Solsona 


Penso que és oportuna aquesta edició d'obres de Torras i 
Bages que, tot i essent més manejable que la clàssica de la 
benemèrita Balmes, pugui córrer i penetrar més, divulgant la 
figura de l’autor i el seu exemple i missatge. La seva casta 
universitària de pensament i expressió. La seva convicció de 
la inesgotable fecunditat del tomisme, anticipant-se a la histò¬ 
rica encíclica de Lleó XIII i a la floració d’insignes tomistes 
europeus. La seva afecció a l’Estètica, les Belles Arts i l’amis¬ 
tat amb els artistes. El seu estil d’explicació i defensa de la 
doctrina de l’Església que recordava el dels Sants Pares. El 
seu afany pastoral, sòlid, gelós, fins a l’esgotament, unit al 
de la seva pròpia santificació. 

En Torras i Bages és característica la seva valoració de la 
tradició del poble i Església a què va pertànyer sense minva 
de l'universalisme catòlic, com ho va puntualitzar al pròleg 



14 


PRÒLEG 

de la segona edició de La Tradició Catalana, i com era de su¬ 
posar en tan digne successor dels més antics bisbes catalans, 
sant Fructuós i sant Pacià, models de universalisme. 

Vull afegir-hi un detall. Els de Tortosa agràim a Torras i 
Bages el seu notable estudi sobre el dominic gironí, Arque¬ 
bisbe de València, Joan Tomàs de Rocabertí, teològicament 
tan lligat al Col·legi Universitari de la nostra ciutat, avui Casa 
d’Espiritualitat de la Diòcesi, com alumne seu i com a refor¬ 
mador dels seus estatuts. 

í Ricard M. a Carles 
Bisbe de Tortosa 


Torras i Bages va aconseguir amb les seves activitats i, es¬ 
pecialment, amb els seus escrits fer una síntesi entre el pen¬ 
sament cristià i el sentiment català que ha mantingut la seva 
empenta fins ara fa pocs anys. 

Les noves circumstàncies històriques segurament exigi¬ 
rien que algú refés aquest esforç amb les perspectives cultu¬ 
rals d’ara, que tant han canviat per a la societat i per a l'Es¬ 
glésia. Però ja mai més no es podrà prescindir de la seva 
aportació. 

Endemés, la seva personalitat és tan rica humanament i 
cultural, és tan interessant i atractiva la lectura de qualse- 
vulla de les seves obres, tant si es refereixen a temes d’estè¬ 
tica, de política, a temes pastorals religiosos, que destil·len sen¬ 
timents de pietat! 

La nova edició que presenta el Monestir de Montserrat és 
un servei, que cal agrair, a tots els que admirem aquest clàs¬ 
sic del nostre pensament. Abrandarà el foc sagrat que sen¬ 
tim cremar en el nostre esperit. Mentre fem l'esforç de re¬ 
pensar i de tornar a situar les nostres dues grans fidelitats, 
hem d’aixecar ben altes les nostres llumeneres, que puguin 
guiar-nos en el nostre camí. 

t Joan Martí Alanis 
Bisbe d’Urgell 





PRÒLEG 


15 


Tot i haver nascut deu anys després de la seva mort, la 
figura del bisbe Torras i Bages m’ha estat sempre familiar. 
Boirosa al principi, anà prenent fesomia i relleu amb el temps. 
Hi ha contribüit la convivència amb sacerdots que l'havien 
conegut, alguns dels quals ordenats per ell, i la lectura de la 
seva biografia i de bona part de les seves obres. De les anèc¬ 
dotes del bisbe seriós i auster he anat passant a la valora¬ 
ció del pensador i del sant. 

La lectura de les seves obres no és pas fluida. EU deia que 
no havia llegit mai cap novella, i se li coneix. Però el qui en¬ 
certi de trencar la clofolla d'una literatura densa i un xic 
eixuta, es trobarà amb un pensament profund i clar, serè i 
ben travat, tracti la matèria que tracti. 

Tornant a llegir el Dr. Torras, hom hi descobreix afirma¬ 
cions que semblen dictades avui. «L'home —diu— en tota la 
seva integritat ha de subsistir en tot sistema social; tot sis¬ 
tema que vulneri la integritat humana és fals radicalment » 
(de L'elevació del pobleJ. Hom podria atribuir l'anterior afir¬ 
mació a un dels darrers Papes. 

És el do dels profetes, el pensament dels quals s'escapa del 
llenguatge de l’època i del control del temps. 

Déu faci que, així com foren canonitzades pels Papes les 
seves Cartes Pastorals, ho sigui ben aviat la seva persona. 


f Jaume Camprodon 
Bisbe de Girona 


i 

Al tombant del segle passat, el nostre país es retrobava 
culturalment, políticament i econòmicament. Calia que l'Es¬ 
glésia trobés també, en servei al país renaixent, la seva adient 
renovació. El Bisbe Torras va ser l'home que n’obrí els ca¬ 
mins: Va predicar que la Catalunya nova, a més de cata¬ 
lana, calia que fos també cristiana. Altrament renegaria les 
seves arrels i no seria la mateixa. 





16 


PRÒLEG 


La jove generació immediata, que, per cert, fou una ge¬ 
neració de grans figures, en va aprendre bé la lliçó. I el Dr. Car¬ 
do, i Mn. Lluís Carreras, i el P. Miquel d’Esplugues, i Mn. Ma¬ 
nyà, i encara prou d’altres, van fer seu aquell ideari, el van 
aprofundir, el van concretar en grans iniciatives apostòliques 
renovadores en el camp litúrgic, bíblic, social, etc., i el van 
saber traspassar viu als seus deixebles. 

Aquell ideari va esdevenir un camí obert. Un bon camí que 
en tot temps ens ha fet adonar de les noves realitats i dels 
nous passos que en cada moment calia anar donant. 

Ens va fer superar la prova de la guerra i de la postguerra, 
i finalment ens va fer fàcil arribar al Vaticà II, amb l'oïda 
oberta. I en vam copsar la veu. 

El Bisbe Torras encara ens hi acompanyava. 

Josep Pont i Gol 

Arquebisbe emèrit de Tarragona. 


Una nova edició de les obres del bisbe Torras i Bages és 
un gran encert. Feia falta i és més que oportuna. En uns 
temps tan capgirats, en els quals la rauxa ha fet tan sovint 
de les seves, ens convé de poder tornar a escoltar la veu del 
seny nostrat. Llegir ara Torras i Bages és com quan, després 
d’un temps de sequera i d’alguna pedregada, torna la pluja 
assaonadora. És molt possible que hi hagi adults que han 
oblidat la gran figura del Patriarca espiritual de Catalunya; 
i encara ho és més que hi hagi joves que ni n’han sentit par¬ 
lar. Amb aquesta edició tanmateix, el pa gustós torna a fer 
presencia sobre la taula. Déu vulgui que la gent en mengi. 
Ho aconsellem sobretot a aquells sectors de gent jove que 
comencen d’enyorar la veritat i sentir anhel de panorames i 
camins millors. És cert que ha plogut molt després del ma¬ 
gisteri del bisbe Torras i Bages, però la seva profunditat i 
la seva alçària el fan actual a tots els temps i el fan mengívol 







PRÒLEG 17 

a tots els qui tenen bon paladar espiritual. Sobre la seva 
caixa mortuòria hom hi va escriure: «Escriptor eminentíssim, 
fou el seny espiritual de Catalunya, i ses abundoses pastorals 
la llum i guia del poble». I a l’exterior del seu sepulcre hom 
hi llegeix afirmacions com aquestes: «Josep Torras i Bages, 
bisbe de Vic, visqué santament, morí santament...» «Al Pon¬ 
tífex, Doctor, Pare de la pàtria, l’Església de Vic, el poble de 
Catalunya...» Els lectors podran veure si són exagerades 
aquestes afirmacions. 


Ramon Masnou 
Bisbe emèrit de Vic 


2 






I. ASSAIGS 





I 



DISCURSO SOBRE LA INFLUENCIA 
SOCIAL QUE LA DEVOCIÓN 
AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 
ESTÀ DESTINADA A EJERCER 
EN LOS TIEMPOS MODERNOS* 


ADVERTÈNCIA 

Le es imposible al hombre escribir la historia del por- 
venir. Puede, sí, humildemente escrutar los designios de la 
Providencia en las manifestaciones sobrenaturales con que 
a veces maravillosamente se descubre a la sociedad, pero 
adivinar si ésta seguirà dócilmente las indicaciones divinas, 
es cosa superior a las humanas fuerzas, y està reservado a 
Aquel único que tiene el secreto del arbitrio humano. Por 
lo tanto, al discurrir acerca de la influencia de la devoción 
del Sagrado Corazón de Jesús en la sociedad moderna, ha- 
blamos de la intención divina según puede ser por el hom¬ 
bre interpretada, y tan sólo de un modo supositivo de la 


* Memòria premiada amb la joia oferta per ril·lustríssim Dr. Sal¬ 
vador Casanas, bisbe d'Urgell, en el Certamen Nacional de Tarragona, 
el dia 26 de juny de 1881, en ocasió de les solemníssimes festes en ho¬ 
nor del Sagrat Cor de Jesús, publicada a Barcelona el 1882. 



J. TORRAS I BAGES 

cooperación humana, pues aun cuando el fin último que 
Dios se propone es imposible que deje de cumplirse, puede 
llegarse a él por dïstintos caminos, y uno de ellos es la mis- 
ma rebeldía de las criaturas libres a las ordenaciones de su 
Criador. 


Lema: Omnia tràham ad meipsum. 

Eloquentia autem suavitatis pulsuum istorum (divini 
Cordis) reservata est moderno tempore, ut ex talium 
audientia recalescat iam senescens et amore Dei torpes- 
cens mundus. 

(Legatus divinae pietatis, Iib. IV, cap. IV, edit. 
monachorum solesmensium. Op. S. Gertrud.) 


La SOCIEDAD SE HA PERDIDO POR HABERSE SEPARADO DE DlOS. — 

SÓLO DE DlOS LE PUEDE VENIR SU RESTAURACIÓN 

Dios y el hombre no pueden vivir separados, y aunque 
es cierto que el primero no necesita de los bienes del se- 
gundo, no obstante le ama y busca hacerle feliz; aun a pe¬ 
sar de sus continuas prevaricaciones, ni un instante le aban¬ 
dona, alumbra su inteligencia y enciende su voluntad, le su- 
ministra, en una palabra, toda su existència, no exigiéndole, 
por su parte, otra cosa que la docilidad y el amor. Muchas 
veces el hombre con sus rebeldías ha puesto a prueba el 
amor de su Criador; mas sin duda que nunca en tan alto 
grado como en los tiempos actuales. A la unión que pretende 
Dios de sus criaturas, corresponde, no el divorcio singular 
de algunas de ellas, sino la separación, mejor dicho, el aban¬ 
dono ignominioso de estos conjuntos de las mismas que 11a- 
mamos sociedades, las cuales abiertamente se han rebelado 
contra Aquel que habita en las alturas y que se complace 
en gobernarlas con amorosa sabiduría. Dios ha sido echado 
de la sociedad. Con altisonantes palabras los doctores co- 
menzaron a proponer su expulsión como un remedio eficaz 
para que de aquélla desapareciesen todas las dolencias; Dios 






DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


23 


y el bienestar, decían, son incompatibles en el mundo, y 
complaciendo esta doctrina en gran manera a la mayor parte 
de los que han gobernado las naciones por espacio de màs 
de un siglo, han ido rompiendo uno a uno todos los hílos 
dulcísimos que ligaban a la sociedad con Dios. ^Podrà vivir 
separada de Él? No hay nadie de los que creen en Dios que 
no esté tan seguro de su imposibilidad, como de que un àr- 
bol, arrancado de cuajo de la tierra, viva y prospere con las 
raíces al aire. Mas si el hombre tiene un fatal e inmenso 
poder para desprenderse de Dios, no lo tiene para buscarlo, 
por lo cual todo remedio ha de ser divino. Dios es el solo 
que puede curar a las sociedades, ostentando en estas ma- 
ravillosas curaciones los mismos sublimes atributos que ma¬ 
nifesto en su constitución; Él tan sólo conoce y domina su 
naturaleza, y, por lo tanto, a Él està reservada la curación. 
Y es indudable que la sociedad debe ser restaurada, pues si 
Dios la comenzó, Él ha de perfeccionaria y no dejar que 
se frustre, como se frustran las obras humanas, ha de con- 
ducirla a feliz y magnifico término como en demostración 
de la glòria de su Hacedor. Mas ^quién podrà purificar lo 
que es impuro? ^Quién podrà fortificar lo flaco? Ünicamente 
Aquél que es puro por esencia y fuerte por naturaleza podrà 
expeler de la sociedad la escòria que en ella han acumulado 
las pasiones humanas y llenar el vacío de sus debilidades con 
sus poderosísimas influencias. El mal de la sociedad no es 
otro que haberse separado de Dios, y tal ha sido siempre el 
mal del hombre que pugna para separarse de Aquél sin cuya 
unión no puede vivir; por lo cual el único remedio es la in- 
fusión de Dios en esta misma sociedad, la mezcla del ele- 
mento divino con todo el conjunto de elementos que la com¬ 
ponen, y de los cuales ha de ser la base, el nexo que entre sí 
los ligue. A Dios no pueden ponérsele cortapisas ni limita- 
ciones, por lo cual quiere penetrar con su influencia hasta 
las entranas y los màs recónditos àtomos de la sociedad. Por 
no haber sido así, porque los hombres y las sociedades en 
vez de admitir el ser legislados por Dios, quisieron legislarle 





24 


J. torras i bages 


,3 £ abc 7 , qUer,do sacudir eI yugo divino ü secularizà- 
dose han quedado yertas y Mas, la Caridad que las animaba 
se ha desvanecido, y ha resucitado aquel antiguo y egoista 
dd Estado que » Pieusa ni obra màs quep^a 

trerh 0m ° ^ .f hubiesen «flojado los lazos de aquella es- 
trechisima umon entre la divinidad y la humanidad que se 

consumo con la Encarnación del Verbo, habiéndose la so- 

cÒmtl SeParad ° ^ CriSt °’ qUÍCre fiste otra vez cnlazarla 
constgo en amoros.simo consorcio; por lo cual en estos días 

de desolacion y amargura ha revelado a la Iglesia la devo- 
on excelentisima de su amoroso Corazón, que venerables 
laciones y robustas argumentaciones prueban que ha 

cuaI Se tr a Í a / e f aUr ? d °J a ^ eSta desvenci J ada sociedad, a la 
cual traera el soplo divino que ha de rejuvenecerla y vigori- 

S‘ r Divin t i r d y d nd0la f POr medÍ ° de ' amOT 2 aqUel ' a UnÍÓn “*> 
ia Divinidad que forma su grandeza. 

Tal es el pensamiento que queremos desarrollar en el 
presente Discurso. 


PARTE PRIMERA 

I 

Confhctos de la libertad humana. ~ La solución està en 
Dios — Leyes del hombre y formas de la sociedad. — Luz 
de la razón y luz de la revelación. 

Todos los sabios que han meditado y escrito acerca del 
movimiento perenne de la humanidad contemplando la di- 
versidad de móviles que la excitan, las distintas y opuestas 
comentes que en ella se producen, los obstàculos que a és- 
as se presentan, las luchas entre las mismas, la victorià 
de las unas sobre las otras, desapareciendo con el tiempo 
odas y produciéndose otras nuevas, que no son màs que 




ni-VOCIÓN AL SACRADO C0RA7.ÓN DO JKSIJS 25 

la reproducción de las anteriores, que a su vez también se 
disipan, reconocen perfectamente que éstas no son luchas 
al azar y sin resultado, ni la elaboración trabajosa de una 
forma que a sí misma va perfeccionàndose, sino la acción 
de voluntades libres que todas pretenden moverse para al- 
canzar un mismo fin y van, no obstante, por muy diversos 
y hasta opuestos caminos. Son seres libres que buscan su 
perfección y felicidad luchando entre sí ya desde que han 
de sentar en qué consiste, y, a pesar de todo, esta lucha 
eterna nace de las mismas entrahas de la humanidad, y su 
principio està recóndito en la substància de su alma y em- 
papa toda su existència. Nihil quam hoc genus humanum 
tam discordiosum vitio tam sociale natura. 1 

En todos los hombres hay por naturaleza la misma su¬ 
prema inclinación, y, no obstante, al intentar realizarla se 
produce entre ellos la discòrdia mas completa; la historia 
de los hombres es la narración de esta lucha, que nadie 
cree tener medios para acabar, en la cual no hay victorias 
definitivas que aseguren la paz ni el afianzamiento indes¬ 
tructible de alguna de las partes. Mas ha habido profetas, 
y otros que han querido serio, que han vaticinado acerca 
de la conclusión de esta batalla perdurable. Los primeros 
dicen que serà un verdadero desenlace, una separación sem¬ 
piterna de los que ahora en revuelta mezcla tienen trabada 
la batalla, que habrà vencidos y vencedores, con la particu- 
laridad, emperò, de que seràn los vencedores los que du- 
rante la tremenda lucha llevaron la peor parte y fueron es- 
carnecidos y burlados; 2 los segundos han vaticinado el adve- 
nimiento próximo de la paz, la desaparición de la lucha, no 
por un desenlace cruento, sino por una reconciliación su- 


1. San Agustín, citado por Bossuet. 

2. San Lucas, VI, 21: «Beati qui nunc fletis quia ridebitis.» Y tal 
es el sentido de todas las bienaventuranzas, que, al paso que sirven 
de exordio al admirable Sermón de la Montana, son como el tema que 
se desarrolla en el mismo y aun la substància de todo el Evangelio. 




26 


J. TORRAS I BAGES 

prema por que el hombre habrà encontrado medios para 
expeler de la sociedad el principio de discòrdia que el hom- 
bre incluye en sí mismo. Mas de estos pacíficos vaticinios 
humanos el mundo se ha reído y ha continuado afilando las 
armas para la pelea. 1 

Pero es cierto, para todos los que creen en Dios, que de 
É1 los hombres han recibido esta tendencia a la felicidad y 
a la perfección, que es el origen de la contienda, y aun màs, 
que É1 mismo es esta su felicidad y perfección, y que así 
como por É1 ha principiado la batalla, por É1 también se 
alcanzarà la victorià definitiva. Luego Dios es el principio y 
el fin, y late en toda esta tremenda lucha; la cual, por lo 
mismo, no ha de ser estèril ni inútil, que Dios nada hace 
o permite que lo sea. Es esta perturbación continua la pre- 
paración de un estado excelèntísimo de la humanidad, de la 
perenne unión de ello con su Criador, de una unión mara- 
villosísima de Dios con sus criaturas, de la deificación de 
las criaturas racionales por cuyo medio tomaran a Dios las 
perfecciones todas de las criaturas que de É1 sin empobre- 
cerle habían salido, y que entonces volveràn a É1 para enrï- 
quecer su glòria exterior con los inefables himnos de su eter- 
no agradecimiento. 2 El panteísmo es verdaderamente la som- 
bra de la altísima idea de que Dios nos ha dado la revelación 


1. Recuérdense los famosos Congresos de la Paz, celebrados poco 
después de la lucha social de la Commune de París, e interviniendo en 
los mismos personas que no han sabido vivir en paz con su propio 
estado, verbigracia, Jacinto Loysson. — En una carta escrita reciente- 
mente por el general Moltke al profesor alemàn Bluntschli, se lee el 
siguiente pàrrafo, digno del C. de Maistre: «La paz perpetua es un 
sueno, y no un bello sueno por cierto. La guerra es un elemento del 
orden del mundo establecido por Dios. En ella despliega el hombre 
sus màs nobles virtudes: el valor, la abnegación y la fidelidad al de- 
ber: el soldado da la vida. Sin la guerra el mundo se corrompería y 
se perdería en el materialismo.» 

2. «Universa propter semetipsum operatus est Dominus» (Prov., 
XVI, 4). La teologia catòlica admite un aumento accidental de la 
glòria divina, y es indudable que en el cielo serà un admirable desarro- 
llo de la misma la estupenda epopeya humana con su catàstrofe final 
del Juicio. 





DLVOCIÓN AI. SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


27 


y que hasta por la razón misma se trasluce: Dios en todas 
partes, Dios en todo, Dios gobernando y moviéndolo todo, y, 
de consiguiente, gobernando la sociedad, rigiendo a los hom- 
bres, acaudiilàndolos en la tremenda lucha por la existència 
perfecta que han de encontrar en el mismo. Y he aquí cómo, 
no menos que el panteísmo, el actual transformismo es tam- 
bién una sombra de la verdad catòlica, así como el demonio, 
según la frase del grande Agustín, viene a ser Simia Dei. Y 
siendo las voluntades de los hombres que componen la so¬ 
ciedad inciertas e indeterminadas, es del todo necesario que 
sean recogidas y atraídas hacia su verdadero fin por Aquél 
que las dio principio, único que, sin destruir sus naturalezas 
libres, puede lograrlo, ya que sólo el autor de un ser libre 
puede libremente gobemarlo. Por esto los escritores que han 
visto mas en la humanidad son los que han mirado màs a la 
Divinidad, sacando de los secretos de ésta lo que en la huma¬ 
nidad serían enigmas. 1 La filosofia de la historia nace del 
principio de que Dios gobiema a los hombres, como la geo¬ 
metria nace de los primeros principios, y todos los pueblos 
al unísono han proclamado que el Senor Dios de las batallas 
es el que decide las contiendas de los hombres. Es, pues, in- 
dudable que Dios es el que gobierna a la sociedad. 

Y aun los mismos que suelen echar esta idea màs en 
olvido, los que creen obrar en contra de la misma, dan de 
ella una solemne manifestación. Al hombre no hay nada que 
tanto le halague como usurpar los derechos de Dios, sen- 
tarse en su trono; la historia de los hombres políticos de 
toda clase de gobiemo lo patentiza y la de los filósofos lo 
pone màs claro que el mismo sol. La independencia de la 
razón, la ilimitación del derecho, la destrucción de la obli- 


1. Santo Tomàs de Aquino, al hablar en la Part. I, quaest. LXXIX, 
art. IX, de su Summa, de la razón superior y de la inferior probando 
que ambas son una misma potencia, dice las siguientes admirables 
palabras, que enaltecen hasta el cielo el juicio racional informado por 
la Fe: «In via iudicii, per aeterna iam cognita de temporalibus iudica- 
mus, et secundum rationes aetemorum temporalia disponimus.» 






28 j. TORRAS I BAGES 

gación y el querer sujelar a los otros e imponerles leyes, es 
común entre los primeros, que pretenden gobemar y no ser 
gobernados, y entre los segundos, que por lo regular no 
quieren ír en pos de los maestros y ellos se erigen en maes- 
tros de los demàs. Pues bien, observad los doctores racio- 
nalistas de nuestros días, leed sus tratados y veréis gene- 
ralmente que no se proponen en el orden social otra cosa 
que la construcción del Estado, como si vieran que la so- 
ciedad no es matèria dòcil a sus manos y quisieran confesar, 
con las obras, que el sujeto de la misma, el hombre, se es¬ 
capa del todo a su poder. Se ocupan mucho del Estado y 
poco del hombre: aquél viene a ser el ídolo a quien éste 
ha de sacrificarse; el hombre es para el Estado y no el Es¬ 
tado para el hombre, al revés de aquella maravillosa doc¬ 
trina que nos ensena que Dios se ha dado, se ha sacrificado 
por los hombres objeto de sus delicias y de su amor. Por 
esto entre los doctores racionalistas domina la tendencia al 
dios-Estado, como gràficamente se dice, a la construcción 
del organismo externo de la sociedad, 1 de sus formas visi¬ 
bles y palpables; dejàndose como cosa que es superior a su 
competència el alma de la sociedad, abandonàndose el hom¬ 
bre, o quizà mejor, ahogàndole y reduciéndole a la nada. 
Construyen la preciosa y gigantesca estatua que vio el pro¬ 
feta David, hecha de ricos metales, pero con los pies de 
barro, y, por lo tan to, expuesta a que dé al traste con ella 
una pequefia e insignificante piedra. Pues que ellos quieren 
prescindir de Dios, es necesario que prescindan del hombre, 
y no queriendo adoptar la forma que revela necesaria la 
misma esencia de la sociedad, que surge de sus entranas. 


I. Tal es el tono dominante en la Revista General de Legislación y 
Jurisprudència de Madrid. El senor don F. de P. Canalejas publicó en 
la misma (1879) una serie de artículos encomiàsticos de la obra Teoria 
general del Estado de Bluntschli, quien es tan discreto constructor de 
Estados, que hasta llega a darle semejanza de sexo al ensenar que en 
aquél domina el caràcter masculino, al paso que en la ïglesia el fe- 
menino. 





29 


DF.V0C1ÓK AL SACRADO CORAZÓN DE JESÚS 

qui eren neciamente sujetar la obra continua de Díos a la 
voluntad del hombre; al paso que los doctores que han se- 
guido la tradición cristiana buscan la forma exterior, el or- 
ganismo de la sociedad, en las entranas de la misma, en las 
necesidades, aspiraciones y naturaleza del hombre; buscan 
conocer, o mas bien, dejan naturalmente realizar la Ley di¬ 
vina que preside el desenvolvimiento de la sociedad. No que 
en el primer caso el gobierno de los hombres se escape de 
la Providencia divina, sino que en él resplandece por mara- 
villosa manera a costa de los hombres que sufren, por ha- 
berse salido de la via por donde Dios los llevaba, el rigor 
del despotismo; al paso que cuando la sociedad ha seguido 
su cauce natural, corre tranquilamente al cumplimiento de 
sus destinos, siendo prueba de uno y otro la dureza del go¬ 
bierno de las grandes entidades políticas modemas, y la 
verdadera libertad de las antiguas agrupaciones de pequenas 
entidades jurídicas, 1 de lo cual Montesquieu ha dado testi¬ 
monio al decir que los grandes Estados eran propensos al 
despotismo, así como los pequenos eran mas a propósito 
para la libertad de los ciudadanos. No nos incumbe a noso- 
tros, en esta ocasión, el discurrir acerca de principios de 
gobierno, pero son indispensables estas reflexiones para pro- 
bar que Dios es el que gobiema la sociedad, el que la forma 
y organiza, por lo cual siempre que el hombre pretende 
usurparle este derecho, que tan debido le es, la sociedad 
reporta de ello una terrible pero debida paga. El no aten- 
der a las indicaciones divinas, el erigirse en creador de la 
sociedad, no contentàndose con el papel de instrumento de 
la Providencia, siempre que el Estado deja de ser la pro- 
longación o complemento del hombre en todas sus relacio- 


1. La estatua de la Libertad ha sido ya derribada de su pedestal; 
y por aparentes razones científicas a priori ha sido destruida la liber¬ 
tad política de los vascos y se maquina destruir la libertad civil de 
los catalanes. 



30 


J. TORRAS I BAGES 


nes, o sea de la família, aquél, no siendo la forma natural 
de la sociedad, no sirve para la perfección y felicidad de 
ésta, antes, por el contrario, la desazón domina en ella y la 
falta de acuerdo entre ambas acaba con una catàstrofe. 

Y hay de esto una razón maravillosa. Los modemos cons¬ 
tructores de Estados, los actuales racionalistas de la polí¬ 
tica, que quieren remedar en su orgullo desatinado el fiat 
íux de la creación mundana, no sólo desatienden a las indi- 
caciones divinas que suministra la naturaleza moral, sino 
que, ami con mas soberbio desdén, desprecian las revela- 
ciones de la Sabiduría eterna que se encamó en la tierra 
para la renovación de ella, dejando en la misma, abierta 
hasta la consumación de siglos, una càtedra donde se en- 
sena su verdad a todos los hombres. Cicerón dijo: Omnia 
religione moventur; mas estos, despreciando el auxilio de 
la revelación divina, proclaman que todo absolutamente debe 
ser ordenado por la pura razón, que el hombre debe sacar- 
lo todo de sí, cuando precisamente él nada tendría si todo 
no lo recibiese. Es la mayor de las necedades, la necedad 
del orgullo que prefiere la misèria a servirse de los tesoros 
divinos, por lo cual le sobreviene el castigo de la confusión. 
Deroga el hombre la dignidad de la Sabiduría divina al no 
querer valerse de las luces que la naturaleza, ministra suya, 
le proporciona, deprime a Dios para ensalzarse a sí mismo, 
y al desoír a su Verbo divino que habló en la plenitud de 
los tiempos para edificación de todas las gentes, hàcese me- 
recedor de que se le deje sumergido en las tinieblas de la 
ignorància y presa de sus màs aviesas pasiones. Luego es 
indiscutible que los hombres necesitan de Dios para gober- 
narse a sí mismos, que este gobierno tan naturalmente le 
toca, que al faltarle siente la sociedad angustias de muerte, 
así corno al seguirle fielmente se desenvuelve lozana y feliz- 
mente como àrbol plantado junto a la corriente de las aguas 
que a su debido tiempo produce opimos frutos. 



DOVOCIÓN AL SACRADO CORAZÓN DH JESÚS 


31 


II 

El Verbo, rey de las naciones. — La ley nueva de Jesucris- 
ío. — Espana, prototipo de una sociedad cristiana. 

A pesar de la elocuencia y viveza de las voces que, sa- 
liendo de los senos de la humanidad, anuncian que Dios, 
instituidor de la sociedad, es el Senor de la misma, que a 
É1 corresponde gobernarla y dirigiria, y que deben acudir 
a É1 en busca de consejo los encargados de conducirla a la 
consecución de sus fines, no obstante, para la inteligencia 
de los hombres, ya de sí vacilante y ofuscada con las tinie- 
blas de las pasiones, se requeria que Dios hiciese llegar la 
palabra de su mismo Verbo, que resplandece por su clari- 
dad, hasta los hombres para instruiries en tan importante 
matèria. Y ya desde antiquísimos tiempos resonó la voz de 
los Profetas que anunciaban la venida del gran Rey que 
había de reconstituir y dar nuevas leyes a la sociedad; la 
cual lo reclamaba con vehemencia, y declaraba que única- 
mente si Dios instituía un Legislador sobre las gentes, éstas 
vivirían como hombres racionales; el mundo todo en angus- 
tiosa expectación pedía que lo lloviese el cielo o que la tie- 
rra lo germinase; 1 tenia artes brillantes, literatura magní¬ 
fica, comodidades y lujo a porfía, leyes muy sabias y docto¬ 
res muy eruditos; mas todo esto no calmaba aquella impe¬ 
riosa necesidad, ni podia acallar los gritos de auxilio que 
la tierra dirigia al cielo, el cual se inclino a tanto ruego y 
concedió a la tierra lo que pedía. Consigno Dios, pues, la 
humanidad en favor de su Hijo Unigénito, le dio por herèn¬ 
cia todas las gentes y todas las generaciones, extendió su 
dominio desde los confines del mar hasta el cabo de la tie¬ 
rra, le confirió cetro de hierro con que gobemarlas y que- 


1. «Constitue Domine, legislatorem super eos ut sciant Gentes quo- 
niam homines sunt» (Ps. IX). «Rorate coeli desuper et nubes pluant 
Iustum; aperiatur terra et germinet Salvatorem» (Isai.). 




32 


J. torras i bages 


b rar las como vaso dc alfarcro, y con aquella voz que hacc 
-stremecer al mundo, promulgo a este el deher de que to- 
desnnj! I ^ ycs ^ nndleran vasallaje y le pagasen tributo, y 

min r • ^ CCCr CStC SU P rcmo en favor de su 

jo dmgiendose a los reyes de la tierra y a los rectores 

Qui ^ d ! C v Et nUnC regeS iníelli Z iie > erudimim 

qm mdicatis terram Y el mundo a su tiempo aceptó tan 

Uustre Rey y las sociedades todas civilizadas le proclamarem 
Rey de los reyes y Senor de los que dominan. 

h ° rqUS nU ” C ? absolutament e habían visto, o a lo menos 

evrPl r Perdld0 de la mem oria, un género de dominio tan 
excelente, y una superioridad y gobernación tan dulce. Sen- 

derSh miSm M· CUand ° bajÓ a la tÍerra> las bases de un nue vo 
derecho publico, de un sistema de gobernación de las socie¬ 
dades de los suyos, diametralmente opuesto al que predica- 
ban los sabios y practicaban los grandes políticos. Su poder 
y su sabiduna eran el poder y la sabiduría de Dios, por lo 

SU h S1 f tei ? a debía ser in «nitamente superior a los sis- 
temas de los hombres, y, no obstante, a éstos se dedicaban 
dos sus cuidados y para elïos debían ser todas las compla- 
cencias del poder, que no para el que lo ejercitaba. En aque¬ 
lla sociedad que va a formar, los últimos seran los primeros 
y los primeros los últimos; los que en las otras son las 
beces y el desecho, aquí seran la suprema aristocracia; sobre 
los pobres y desvalidos, sobre los enfermos y desgraciados 
sobre los ignorantes, estampa un sello de distinción y prefe- 
1 encia para su Corazón, y manda que sean objeto de todas 
as atenciones; en su Ley gravemente conmina al que pre- 
fiera al nco sobre el pobre, o distinga màs al que viste lu- 
josamente que al andrajoso. El mayor servirà al menor, y 


sinnPTr .' 3 D ^ e ’ Gt dab ° dbi Gentes hereditatem tuam et posses- 

caL fÍ SSaS" f rp n s ge iI) eOS ' Et 'SM ÏS 

(Ps!LXXlT abUnt CUm ° mneS reg6S t6rrae; ° müeS Gentes servient ei» 



DEVOCIÒN AL SACRADO C0RA7.ÓN DE JESÚS 


33 


el que se siente en la màs alta silla de la jurisdicción mas 
eminente, aquel es el destinado a ser el servidor de todos. 1 
El mimdo quedó atónito al oir tan estupendas teorías, y ca- 
lificó de lo cos a los que pretendían implantarlas. É1 no po¬ 
dia gobernar las gen tes con leyes durísimas; a pesar de la 
opresión, se le sublevaban; y aquellos utopistas pretendían, 
destruyendo los lazos de hierro que ataban entre sí los miem- 
bros de la sociedad, hacer marchar los hombres y uniries 
entre sí con los solos lazos del amor. Mas, ungiendo y con- 
sagrando de un modo sobrenatural a estos superiores ser¬ 
vidores, que en sus funciones, en todos sus ministerios, no 
eran màs que nobles instrumentos de Dios para la gober- 
nación de los hombres, hacía de cualquier rebelión contra 
ellos un sacrilegio, y un desprecio contra los mismos era 
un desprecio cometido contra el mismo Dios. 

Y, no obstante, estas ideas imperaban ya en el mundo, 
allà en los arranques de la sociedad, sino que pronto las 
ahogó la malicia de las pasiones humanas. Es muy cierto 
que Cristo no vino a implantar una nueva Ley, sino a com¬ 
pletar la eterna. La idea de la paternidad, las relaciones de 
familia, fueron el tipo y el germen de las màs antiguas so- 
ciedades, en las cuales el príncipe era el padre de todos, y 
los hijos del mismo eran los hermanos de sus criados. La 
Sagrada Biblia y La Ilíada dan a los servidores de los prín- 
cipes el mismo nombre con que designan a los hijos (pueri), 
y a los rectores de las sociedades llamaba Homero pastores 
de pueblos, así como en el lenguaje cristiano y en el clàsico 
de nuestra patria. Prelados se llamaban los príncipes, tanto 


1. «Quamdiu fecistis uni ex his fratribus meis minixnis, mihi fecis- 
tis» (Matth. XXV). 

«Si... intendatis in eum qui indutus est veste praeclara et dixeritis 
ei: Tu sede hic bene; pauperi autem dicatis: Tu sta illic; aut sede 
sub scabello pedum meorum. Nonne iudicatis apud vosmetipsos, et 
facti estis iudices cogitationum iniquarum?» (Iac., II). Sabido es el 
«Servus servorum Dei» con que a sí mismo se condecora el Vicario de 
Cristo. 


3 






34 


J. TORRAS I BAGES 


seculares como eclesiàsticos. Y este amorosísimo gobiemo 
y suave política no sólo es posible en los orígenes de las 
naciones, en las sociedades infantiles, sino que la virtud de 
Cristo, la gracia divina, la hace obligatòria a todas las na¬ 
ciones cristianas, las cuales la tuvieron por largo tiempo y 
las historias claramente nos lo narran. La Iglesia, esposa 
de Cristo, es la madre que en su seno formó las naciones 
de Europa. Francia, ha dicho un cèlebre escritor, es obra 
de sus obispos, e Inglaterra, escribe un historiador famoso, 
ha sido formada por los monjes, como las abejas forman 
las colmenas. Y de todas las antiguas naciones y del con- 
junto de ellas, que llamamos la cristiandad, puede decirse 
lo propio. La Caridad era el vinculo que todo lo ligaba sua- 
vemente y admitiendo la sociedad aquel sublime principio 
de que la Caridad es la vida, dio muestras en aquellos 
tiempos de un vigor y energia que admiran a los siglos ac- 
tuales, incapaces de oponer las resistencias y vencer los 
obstàculos que entonces se vencieron. La cohesión entre to¬ 
das las partes de la sociedad era admirable, porque nada hay 
que una tan fuertemente como el amor, por lo cual la for¬ 
midable y espantosa invasión del islamismo que haría tri- 
zas y pulverizaría a esta nuestra endeble y pretenciosa so¬ 
ciedad, no pudo disolver aquella sociedad vivificada por el 
espíritu de Cristo y presidida por su Vicario. Fue entonces, 
a pesar de los lunares que de la humanidad nunca podran 
totalmente borrarse, una època del gobierno paternal que 
se deriva de la pràctica de los principios cristianos. Se senta- 
ban en los tronos Príncipes que creían honrarse llevando a 
cuestas, a casa de sus súbditos menesterosos, haces de lena 
con que pudiesen subvenir el rigor del frío, y delicadas rei- 
nas que consagraban su vida al cuidado de los pobres enfer- 
mos, por repugnantes que fueran sus enfermedades y as- 
querosas sus viviendas. El mayor de todos se consideraba 
obligado a ser el servidor del màs humilde y despreciado, y 
aun hoy dia vemos, en las modernas monarquías, como ima 
centellica que va a extinguirse de aquella esplendorosa ho- 



DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


35 


guera de la Caridad cristiana que vivificaba toda la esfera 
social, la venerable costumbre de que en los días en que la 
Iglesia celebra la memòria de nuestra Redención, el Prín¬ 
cipe se postra a los pies de sus mas miserables súbditos 
para lavàrselos y para serviries la comida. 

Espana, porque ha sido la nación màs catòlica, es tam- 
bién la que presenta tal vez un ejemplar màs magnifico de 
esta vida social, movida a impulsos de la Caridad, del amor 
mutuo que llega a juntar lo màs excelso y lo màs humilde, 
produciendo un intensísimo carino entre el Príncipe y el 
súbdito, entre los màs altos y los màs bajos. Aun allà en los 
tiempos en que la monarquia espanola era cabeza en lo 
temporal de toda la civilizada Europa, y hasta por fuera de 
ella derramaba a manos llenas por continentes nuevamente 
descubiertos y por sociedades ya de antiguo dormidas en las 
tinieblas del error, las luces del Evangelio y el germen de 
su vida civilizada; cuando nunca el sol dejaba de alumbrar 
en sus dominios, los principios de la vida patriarcal, que 
son los del derecho político católico con las modificaciones 
consiguientes al mayor desarrollo de la sociedad, eran los 
que informaban el derecho con que se regían lo mismo los 
habitantes de la península que los amados súbditos que 
tenia en Indias el Rey católico. No en vano aquellos podero¬ 
sos habían de oir y leer con frecuencia la doctrina de San 
Pablo, que ensena que no hay distinción entre griego y bàr- 
baro, ni entre libre y esclavo. Y la sagrada Ley de la jerar¬ 
quia social estaba tan carinosamente enlazada con el santo 
dogma de la igualdad humana, de la fraternidad entre todos, 
que en aquellos tiempos encontramos rasgos, increíbles, si 
la historias no los probaran con evidencia, de franqueza y 
libertad mutua entre los màs altos personajes y las perso- 
nas màs humildes. <-Quién ha visto en los tiempos moder- 
nos un caso igual de libertad en la representación de que- 
jas al Soberano al acaecido a Felipe IV, a quien, yendo por 
las calles de Madrid a ver las solemnes fiestas del Corpus, 
arremetió un hombre del pueblo abriéndose paso por la 




36 


J. TORRAS I BAGES 


apinada muchedurabre que rodeaba al Monarca y arrojàn- 
dose a sus pies con grandes voces le decía que mirase por 
sus reinos, porque los iba perdiendo? Y su antecesor, el 
tercer Felipe, a quien se pinta como a poseído de melanco- 
lías por su excesiva devoción, abrió las puertas de su regia 
morada y ordeno una representación dramàtica, en la que 
tomaron parte la Reina de Francia y otras damas y prín- 
cipes de la Real familia, y esto no para complacer a los 
magnates de la Corte, sino para alegrar y obsequiar a los 
rústicos labriegos de la villa de Lerma, donde a la sazón la 
Corte se encontraba. 1 La política cristiana, que ponia a los 
príncipes como representación de Dios, que creia que debía 
presidir a todos sus actos la idea de coadyuvar a la salva- 
ción eterna de los súbditos y, por en de, trabajar en su per- 
fección moral, avivando la Caridad divina en los corazones, 
daba a la sociedad, por extensa que fuese, el caràcter de una 
dilatada familia, entre cuyos miembros deben ser comunes 
los goces y las amarguras, y a cuyo jefe no es indiferente 
ni la suerte del màs insignificante. 


III 

El Estado racionalista niega la ley del Verbo. — Esclavitud 
y misèria de la sociedad racionalista . — Muerte del espiri- 
tualismo. — Jesucristo se presenta para solucionar este con- 
flicto. 

Mas, por lo mismo que la Caridad es una irradiación di¬ 
vina, cuando una sociedad desecha a Dios de su seno, al 
propio tiempo en ella fenece aquella virtud excelentísima. 
Como del cielo descienden las lluvias que fertilizan los se- 


1. Refiere los dos curiosos hechos que citamos en el texto el seflor 
García Pedroso en la notabilísima disertación que precede a la Colec- 
ción de Autos Sacramentales de la edición de Rivadeneyra. 




DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


37 


cos campos, así también únicamente del Corazón divino de¬ 
riva aquella afección que une a los que la tienen, y destruye 
entre los mismos la repulsión que la oposición de intereses 
produce, convirtiendo al hombre (como han ensenado fi- 
lósofos afamadísimos entre los modernos) en enemigo del 
hombre, horno homini Inpus. Al desaparecer el Estado cris- 
tiano, la Caridad se vuelve al cielo; dejando Cristo de ser 
el vinculo que unificaba la nación y unia entre sí las socie- 
dades, al desaparecer aquella hermosísima confederación que 
se llamaba la cristiandad, reaparecieron las antiguas Gentes, 1 
y como de las de su tiempo afirmaba San Pablo que eran 
sine affectione, así también las modernas viven sin entranas 
para los desgraciados e infelices que en su seno albergan. La 
caída del Estado cristiano en todas partes ha aplastado a los 
pobres y desvalidos, a los que padecían necesidad, de cual- 
quier clase que fuera; y la sociedad naciente se alimento con 
la substància que para aquéllos la Caridad había acumulado. 
Tales fueron las generosidades con que solemnizó su nacimien- 
to el Estado racionalista. 

Entre el hombre individual y la corporación llamada Es¬ 
tado hay analogías singulares. La Fe informando la razón es 
el principio y raíz de la verdadera grandeza y justicia en el 
hombre; y que el criterio gubernativo esté conforme a la Fe 
e informado por ella, es necesario para que la sociedad vaya 
corriendo tranquila y sabiamente a la consecución de sus 
altísimos fines. Todo lo humano es deficiente y necesita por 
lo mismo un complemento que no se encuentra en la tierra, 
sino en el cielo; nuestra inteligencia no sólo es limitada, sino 
que està herida de viciós capitales, por lo cual sólo al con- 
tacto de aquella verdad inimitable que ilumina a todo hom¬ 
bre que viene a es te mundo, se convierte en luz fija, y no 


1. Muero con la Europa, decía en 1821 el conde de Maistre, poco 
antes de expirar. 

Con las siguientes palabras caracteriza San Pablo (Romanos, I) la 
falta de afecciones en el pueblo gentil: «Insipientes, incompositos, 
sine affectione, absque foedere, sine misericòrdia.» 



38 


J. TORRAS I BAGES 


enganosa ni sujeta a las tinieblas de las pasiones que se le- 
vantan en nuestra alma. El hombre debe estar unido con 
Dios, mediante la inteligencia y la voluntad, y siempre que se 
ha de consumar el fatal divorcio entre el Criador y la criatu¬ 
ra, se empieza rompiendo la alianza de la Fe con la razón, 
que es la que guia e ilumina toda el alma, o, como ha dicho 
un escritor antiguo, es el paje de hacha de la voluntad, cuyos 
pasos dirige alumbrando los caminos por donde debe echar. 
Por varios siglos fue criterio universal de sociedades y de in- 
dividuos en la cristiana Europa esta mutua alianza y unión 
completa entre la Fe y la razón, el entendimiento humano ilu- 
minado y unido al entendimiento divino lo dirigia todo, el 
inundo especulativo y el mundo practico. Fecundada la So¬ 
ciedad por el elemento divino, la ciència se levantaba hasta 
Dios, las artes realizaban la belleza con resplandores celes- 
tiales, la matèria servia al espíritu y se espiritualizaba, la 
codicia de riquezas, raíz de todo pecado y germen de todo 
desorden, quedó humiliada por el honor y la nobleza que 
se le sobrepusieron, y los que gobemaban los pueblos hu- 
mildemente estudiaban, como ejemplar de su conducta, la 
manera como Dios se porta en la gobemación de sus criatu- 
ras. Pero la rebelde razón quiso sacudir el yugo de la Fe, 
pretextando, no obstante, un gran respeto a la misma; echó 
por su lado, desatendiendo sus ensenanzas y no valiéndose de 
sus luces; luego entabló querellas con la revelación divina, y 
al fin pretendió acabar con ella. 1 El hombre quiso sobrepo- 
nerse a Dios, la razón disipar la Fe, y por lo mismo el Esta- 
do prescindió de la misma para el gobierno de la sociedad. 
Todo quiso hacerlo nuevo la soberbia humana, y, aborrecedo- 
ra de Dios como es de suyo, fue a buscar los moldes de su 
pretenciosa creación en los tiempos anteriores a aquellos en 


1. El ilustre obispo de Córdoba, en su Historia de la Filosofia, 
explica admirablemente la gènesis y proceso del racionalismo moderno, 
incoado ya en el campo escolàstico tiempos antes de la Reforma lu¬ 
terana y de que floreciese lo que conocemos con el nombre de Rena- 
cimiento. 



DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


39 


que la Sabiduría divina se difundió por la tierra. Todo lo 
que se había formado al calor de la Iglesia era imperfecto y 
debía destruirse: la ciència era ignorante, las artes bàrbaras, 
las leyes imperfectísimas, prueba manifiesta de que se había 
desvanecido en gran parte el amor a Jesucristo cuando así 
se encontraba malo lo que de un modo màs o menos directo 
de É1 procedia, senal evidente de que habían echado de sí la 
Fe aquellas inteligencias a quienes de tal manera ofendían 
y cegaban los clarísimos rayos de la luz divina. Empezaba 
aquella odiosa separación de la inteligencia humana y la di¬ 
vina, la lucha satànica del hombre contra Dios, que debía 
acabar en nuestros días por proclamar a Dios enemigo del 
hombre, levantàndose éste en son de guerra contra Dios. 
Y cuando los sabios hubieron apartado de sus inteligencias 
la Fe, cuando para ser filosofo era imprescindible prescindir 
de ella, para ser hombre de Estado y gran político fue nece- 
sario, aunque no separarse del todo de la Iglesia, prescindir 
de la misma, haciendo caso omiso de las ensenanzas divinas 
en la gobernación de los hombres. Todo debía secularizarse 
y gobernarse todo con un criterio puramente humano, y a la 
destrucción de la antigua unión entre el poder civil y el re- 
ligioso, a la revolución contra el predominio de Dios en la 
sociedad, se la saludo como el principio de una època de 
libertad, como el ocaso y caída de una època de esclavitud. 
Los hombres no conocían que tan sólo Dios puede gobernar 
la voluntad humana sin destruir su libertad, que el gobiemo 
del hombre por el hombre debe forzosamente adolecer de 
esclavitud, porque la ciència y el amor del hombre sólo se 
adquieren por el trato con Dios. Por esto el Estado raciona¬ 
lista ha defraudado todas las esperanzas de sus entusiastas, 
y ha quedado frustrado en mitad de su carrera sin haber 
cumplido sus promesas grandiosas en favor de la sociedad, 
que ya se conoce víctima del mismo y se siente devorada 
para satisfacer sus monstruosos apetitós. Dios únicamente 
tiene el secreto y el poder de conseguir sus fines con medios 
muy sencillos, y por esto cuando los hombres se gobema- 




40 


J. TORRAS I BAGES 


ban por su autoridad el bienestar de la sociedad se adquiria 
con suma sencillez, se hacía estribar en la vida tranquila, ut 
quietam et tranquillam vitam agamus in omni pietate et cas- 
titate, como decía San Pablo (I Timoteo, II). 

Mas el Estado que prescinde de la Fe busca la felicidad 
por màs costosos caminos; la soberbia es inseparable de la 
razón que se aparta de Dios, y la satisfacción de la soberbia 
requiere un pàbulo inmenso, exige víctimas sin cuento. El 
Estado racionalista hace consistir su felicidad y grandeza, el 
cúmulo de su perfección, en la glòria exterior, en el predomi- 
nio; la guerra y todo otro medio siempre es lícito con tal que 
redunde en esta su glòria. El Estado no tiene otro fin que 
sí mismo, ni ley superior a su voluntad, y por lo mismo todo 
debe rendírsele y sujetàrsele, todo debe sacrificarse en aras 
de su perfección, todo existe para su glòria; por lo cual si 
hay oposición entre la felicidad de los súbditos y la felicidad 
del Estado, si ésta importa la desaparición de aquélla, debe 
ser destruida y aniquilada la felicidad de los súbditos para 
aumentar la glòria del Estado, que así consigue su fin y per¬ 
fección. La guerra cuesta a Europa una suma igual a las siete 
novenas partes de las rentas públicas, 1 y no obstante de que 
por doquiera se oye hablar del pauperismo como de una pro¬ 
funda llaga social, la vanidad y el orgullo de las naciones sus- 
citan cada día exterminadoras guerras, produciendo inmensas 
infelicidades entre las hombres. 

Mas ni esta grandeza, siquiera ficticia, dura en las socie- 
dades que se han divorciado de Dios. Los eléctricos resplan- 
dores del Estado racionalista pronto se desvanecen, sólo pue- 
de ser permanente lo que se funda en lo eterno, por lo cual, 
a la situación racionalista sucede inevitablemente la situación 
materialista de la sociedad. Los bajos apetitós se sobreponen 
a los elevados desvaríos, y la misma razón, no buscando a 
Dios, coadyuva con sus ciencias al entorpecimiento y degra- 
dación del linaje humano. San Pablo dijo que todo cooperaba 


1. Gatry, La Moral y la Ley de la Historia, cap. VIII; El homicidio. 




DEVOCIÓ N AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


41 


al bien de los destinados a la santidad, hasta el mismo mal 
(Romanos, VIII); mas en la sociedad que no posee a Díos todo 
contribuye al mal, hasta sus mismos verdaderos adelantos. 
Los cuales se convierten en pasto de los apetitós materiales 
y de las pasiones aviesas; en vez de servir de pedestal al rey 
de la creación para elevar se sobre todas las criaturas sensi¬ 
bles, le atan a éstas y le achican, aplastan sus elevadas aspi- 
raciones y, corrompiendo su corazón, entenebrecen su inte- 
ligencia. Todo medio poderoso es fatal en manos de hombres 
a quienes falta la luz de la sabiduría, por lo cual ya de anti- 
guo han resonado como una gran sentencia aquellas palabras: 
Corruptio optimi pèssima. Hoy día, después de expulsado Dios 
de la sociedad, hemos visto la demostración de este gran 
principio; gracias a los adelantos de la indústria, ha reapare- 
cido el sibaritismo; merced a los progresos de ciertas artes 
mecànicas, la guerra se ha hecho màs bestialmente camicera, 
la libertad política ha producido la esclavitud para los me- 
jores ciudadanos, reprimiendo las màs nobles tendencias, y 
a la sombra de la libertad en los contratos se ha ido for- 
mando aquel feudalismo del oro que hace gemir inútilmente 
hasta aquí, a tantas almas nobles que sufren al contemplar 
la explotación del hombre por el hombre. 1 Mas, a pesar de 
estas profundas Ilagas, la sociedad moderna, formada bajo 
los auspicios del Estado racionalista, tiene brillante pers¬ 
pectiva y fortísimos estímulos para los ojos y corazones car- 
nales. 

Màs fàcil le es al hombre bajar que subir; y como el ma- 
terialismo es con respecto a la humanidad, una suavísima 
pendiente, y el espiritualismo una empinada cuesta, toda 


1. Hemos leído, nos parece, en la obra Roma y Londres, del ita- 
líano Marghotti, el siguiente hecho: «Un visitante de una fàbrica in- 
glesa hizo observar al encargado de la misma que le parecía dema- 
siado pesado para su edad el trabajo que tenia a su cargo una mu- 
chacha»; a lo cual el segundo contestó: «Ya se procurarà que se ali- 
mente bien»; «lo mismo, anade el escritor, que si se tratase de una 
yegua». 






42 


J. TORRAS I BAGES 

civilización materialista es de sí avasalladora. Mas ninguna 
como la presente, porque ninguna había logrado desplegar 
a los atónitos ojos de los hombres tanto esplendor y tantas 
magnificencias de la matèria. Hubo un tiempo en que todo 
brillaba de espiritualismo; todo estaba empapado de una 
influencia sobrenatural; todo, en una palabra, era teológico: 
la filosofia y las artes, la política y la guerra estaban infor- 
madas por la idea divina, por lo cual todo era grandioso; 
mas hoy día la matèria ha logrado un rango tan distingui- 
do que todo lo ha invadido. Tiene su filosofia, pretendien- 
do ser ella el principio de todo, y que fuera de ella no hay 
nada; tiene su teologia, es el dios de un sistema científico, 
famosos doctores 1 la aclaman infinita, increada, eterna, que 
es la madre que engendra todas las cosas y que de nuevo 
las ha de recibir en su sèno. Esta tendencia ha llegado a 
inficionar todas las ciencias; hasta para aquellas cuya exis¬ 
tència depende totalmente de la del espíritu, que son esen- 
cialmente espiritualistas, han encontrado los nuevos docto¬ 
res arbitrios mas o menos satisfactorios con que daries una 
aparente consistència. La justícia que se funda en la liber- 
tad del albedrío, los sentimientos que suponen el principio 
intelectual y las ciencias que de todo esto se ocupan, hasta 
la mismo psicologia, tienen sus imitaciones y su teoria den- 
tro del sistema materialista contemporàneo; y es precisa- 
mente una teoria que cuadra admirablemente con el estado 
actual del espíritu humano. Todo lo que no se ve y palpa 
es arduo para el entendimiento del hombre que empieza a 
conocer por medio de los sentidos; por esto la metafísica 
fue siempre patrimonio de pocos y su adquisición obra de 
mucho estudio, y cuando se vive en un tiempo en que los 
sentidos se encuentran solicitados por magníficas, multipli- 


1. Biichner cüviniza la matèria con las entusiastas palabras del texto 
en su libro Fuerza y Matèria, del cual van ya publicadas catorce edi- 
ciones en poco màs de veinte afios. Tomamos esta noticia de la eru- 
ditísima obra Demostración de la Armonía entre la Religión catòlica 
y la Ciència, por don Antonio Comellas, presbítero. 




DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


43 


cadas y halagadoras influencias mundanas, cuando la vida 
requiere una febril actividad, claro està que toda contem- 
plación intelectual ha de quedar mermada y ha de ser fas- 
íidiosa para quien se encuentre con suma facilidad con un 
sistema al alcance de cualquiera y que no contradice, antes 
bien complementa y satisface las tendencias animales del 
hombre, que de una manera a la vez tan suave y violenta 
le arrastran. Nada absolutamente habla del espíritu en la 
nueva civilización; ha quedado ahogado por la carne, que 
es la senora que domina en ella absolutamente, porque don- 
de no reina Dios el espíritu no puede sostener su imperio 
contra las recias embestidas de la carne. Es cierto que nun- 
ca como ahora el hombre había dominado la matèria; pero 
también lo es que tal vez nunca la matèria había dominado 
tanto al hombre. Este rey de la creación penetra por las 
entranas de la tierra, escudrina los abismos del mar, se 
pasea por las sublimidades del aire, se entera de lo que 
pasa en los otros globos, hablan los hombres de un hemis- 
ferio con los del otro, pero, absorto en la matèria y enamo- 
rado de ella la ha hecho su ídolo; el cual, a cambio del sa- 
crificio de su espíritu, le ceba con placeres de toda clase, 
mata la conciencia que podria atormentarle inspiràndole una 
nueva justicia, entretiene su entendimiento con ingeniosísi- 
mas e hipotéticas construcciones con las cuales, si quiere 
saber quién y qué es Dios, queda enterado de que no es 
otra cosa que esta matèria que le colma de deleites; si le 
llama la atención encontrar en sí mismo rasgos superiores 
a los que se encuentran en los otros seres terrenos, le ex¬ 
plica pintorescamente cómo ha ido adquiriendo a fuerza 
de tiempo estas perfecciones que lo elevan a un nivel mu- 
cho mas alto que el de los brutos, sus antiguos semejantes; 
y las artes que mi día sirvieron para elevar al hombre a 
una región ideal, donde le ensenaban que estaba el verda- 
dero goce, han parado en ser las golosinas del banquete de 
sensualismo con que la moderna civilización brinda a sus 
afortunados. Ha llegado, pues, al último punto la tentación 



44 


J. TORRAS I BAGES 

sensualista, siempre poderosísima, pero màs para una So¬ 
ciedad sin Fe, nunca había tenido tantos alicientes ni tantos 
alabadores, ni músicos y poetas que tanto se esmerasen en 
convidar a los hombres a sus dulzuras, en desacreditar toda 
belleza que no sea la suya, por lo cual ha tenido razón aquel 
impío escritor 1 que ha exclamado: «Se acerca el tiempo en 
que los hombres habràn de escoger entre la Fe que per- 
manece estacionaria e inmóvil, y la ciència que adelanta 
siempre; entre la Fe con sus consuelos de la Edad Media, 
y la ciència que està incesantemente difundiendo sus bienes 
materiales en la senda de la vida, elevando la suerte del 
hombre en este mundo y unificando la especie humana. Sus 
triunfos son sólidos y duraderos.» Y porque el ca min o an- 
cho, presentàndose tan placentero, atraía una inmensa mul¬ 
titud de incautos, y el estrecho y empinado se hallaba obs- 
truido y obscuro, por lo cual pocos se determinaban a se- 
guirlo, la bondad divina hizo aparecer en medio de Europa 
aquel Corazón encendido, cuya luz ha de ofuscar las menti- 
das y aparentes luces de este siglo, y, prestando un dulcí- 
simo encanto al conjunto que forma la vida cristiana, ha- 
cerla reaparecer, mediante los auxilios de su gracia, y los 
incentivos de sus ejemplos y de su amor, en medio de esta 
sociedad que no tiene faro que la alumbre, ni calor que la 
vivifique. Extendiendo nuestra mirada por sobre toda la so¬ 
ciedad, y examinando y aquilatando sus elementos buenos, 
comparando las fuerzas de estos dos campos enemigos, el 
anticristiano, que ya a boca llena podemos llamar materia¬ 
lista, y el de los que forman a las ordenes del insigne cau- 
dillo que dirige a los suyos desde el encierro del Vaticano; 
contemplando al hombre y a la sociedad a quienes estas dos 
influencias enemigas van solicitando, si prescindimos de la 


1. Draper, el apologista del Mahometismo, de quien don Nicolàs 
Salmerón, en el prologo de la famosa obra del primero, afirma que 
«con ella devuelve multiplicado a la Europa el tesoro de la civilización» 
(pàg. 62); palabras que respiran, no el entusiasmo de escuela, sino el 
fanatismo de secta. 



DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


45 


devoción al Sagrado Corazón de Jesús, que brillantemente 
se cierne en el cielo de la Iglesia Catòlica, iluminàndola con 
resplandores divinos, purificàndola con amorosísimo fuego 
y embelleciéndola con el oro de la Caridad divina, no en- 
contramos otro medio de salvación para el hombre absor- 
bido plenamente por los deleites y grandezas de la matèria, 
ni para la sociedad que, deteriorado el individuo, su primer 
elemento, se encuentra que va rompiéndose a pedazos y des- 
haciéndose como si su substància estuviera carcomida y apo- 
lillada. Y esta solución està conforme con la de todas las 
grandes crisis por que ha pasado la cristiandad. El mal ver- 
dadero no es màs que una deficiència del bien, ensena la 
mas alta filosofia; luego un ser o una colectividad no puede 
curarse màs que por una comunicación de este bien, que es 
su esencia y su base; por un refuerzo que reciba, por una 
infusión de aquel bien que viene de lo alto, el cual ha cu- 
rado siempre a la cristiandad. En las luchas con el error 
especulativo, la victorià definitiva no la reporto la pura y 
simple razón, sino ésta fecundada, dilatada y avivada por 
la Fe; y en los combatés con la fuerza, en las luchas arma- 
das, la cristiandad ha vencido cuando la ha animado el fer¬ 
vor sobrenatural de su Fe y el ímpetu de la oración; y al 
querer Dios limpiar la Iglesia de la corrupción que se ha- 
bía pegado a sus vestiduras exteriores, no lo ha fiado todo 
a la sabiduría, prudència y eficacia de los cànones, sino que 
ha enviado a la tierra hombres formados según su Corazón, 
que con el esplendor de sus virtudes, la luz de sus palabras 
y los sudores de sus trabajos apostólicos le han restituido 
su primitiva belleza. 

Es, pues, la gran lucha humana una epopeya en la cual 
no puede faltar lo maravilloso, pues siendo el héroe de la 
misma el hombre destinado a un fin sobrenatural, y como 
sea uno de los màs débiles elementos que entran en el pa- 
lenque, se requiere que formalmente intervenga aquel Hom- 
bre-Dios que ha de reportar magnífica glòria del triunfo de 
lo flaco sobre lo fuerte, del avasallamiento perfecto que 



46 


J * TORRAS i bages 

íSita ;;ss; , " r r —* > * 

~ »o„ -Arsr;.ïsn 


parte segunda 


sis religiosa de la moderna W ‘ am , festarse en la gran cri- 
atracción, aquella manera ner ernpieza su ob ra de 

hombres triunfen de la matèria ^ haCer que Ios 

te en allegàrselos uniéndolos a sí ínti em ° m ° y que consis - 
zar triunfo verdadero Ya miicr. mamente para alcan- 

nrisión, al aparecer en “ J ° S P rinci P ío s de su gran 

mundo, tomar un nombre bata ” a qUe 1Iamam °s 

oficio en la tierra ZTnanuTL·l ‘ d " em “‘o indica su 
su madre, por lo cual siemn D t" nosotros · Ie apellidó 

festado a los hombres éstT Z**”** 0 se ha ™»I- 

do. La nueva infu^Tke ^ 
consumarse, o a lo menos ten^r la socledad debía 

-a que derramó por^r^tS^' “ “ Fran ‘ 
piedad moderna; la que hizo trèmol 1 Venen ° de la ini “ 
pa el estandarte de Satanas H , , ar en medio de la Euro- 
la bandera de Cristo- de aquella 6 ïT ^ ^ qUe enarbolas o 
héroe de la civiïización catóHrl n B I ° rg ü ° na de don de salió el 
monje que hizo prevalecer en el m^ l^ Media ' el ^gns 
no, el gran Bernardo salió tamh" ^ eIemento crisd a- 
tinada a presentar a’ los criS^os t ® rdÍgÍOSa des ‘ 

vación, e, maraviUoso s “d,t ££ 






DEV0C1ÓX AL SAGRADO CORAZÓN DO JESÚS 


47 


cruzados. El abad de Claraval por providencial coincidència 
debía ser el doctor que la Iglesia destinaria para explicar 
a los hombres lo que sea esta devoción, que desde el fondo 
de su claustro enviaba al mundo su paisana la maestra de 
novicias de Paray-le-Monial; aquél fue el alma, el móvil de 
las celebérrimas cruzadas, y ésta serà la ignorada y oculta 
promovedora de la nueva cruzada que ha de cristianizar la 
Europa. Preparàbase la Revolución francesa, grande por su 
maldad, y germinaban ya sus semillas en aquella esplèn¬ 
dida y corrompida Corte, donde los brillantísimos rasgos 
de santidad que a veces cruzaban la densa atmosfera, sólo 
servían para hacer màs visibles el orgullo humano y las 
flaquezas camales que le siguen, y preparàbase al mismo 
tiempo, muy lejos y en muy distinto lugar que aquélla, la 
ardentísima llamarada de amor divino destinado a contra- 
rrestarla. Dios no duerme cuando el enemigo de los hom¬ 
bres vigila. El mismo ano en que Lutero empieza pública- 
mente su diabòlica misión en Alemania, que fue el de 1521, 
Dios nuestro Senor quebró la pierna a Ignacio en el castillo 
de Pamplona, para sanarle y, de soldado desgarrado y vano, 
hacerle su capitàn, caudillo y defensor de su Iglesia contra 
Lutero; como siglos antes habían nacido en un mismo día 
en Inglaterra el maestro del antiguo racionalismo, Pelagio, 
y en Àfrica el doctor de la gracia, que venia a aniquilarlo 
para siempre, Agustín de Hipona. 1 Margarita de Alacoque es- 
taba destinada a propagar lo que ya desde el principio del 
Cristianismo existia: debía ser la que popularizaría la devo¬ 
ción augusta que había tenido ya apóstoles fervorosísimos y 
profetisas ilustres; debía publicar a la faz del mundo aque- 
llos misteriós del Corazón de Cristo que San Agustín 2 escu- 


1. Alonso Rodríguez, Ejercicio de Perfección, parte 3.*, trat. I 
(cap. I), citando al notabilísimo historiador P. Pedro de Ribadeneira. 

2. «Per foramina corporis patent mihi arcana Cordis, patet magnum 
pietatis sacramentum. In manuali c. XXI.» Este hermoso texto se 
halla citado, entre otros, en las nutridísimas Theses de Culiu Sacratis- 
simi Cordis Iesu, publicadas por los PP. Martorell y Castellà, S. J. 



J. TORRAS I BAGES 


dnnaba por los agujeros que taladraron el sagrado Cuer- 
po; hacer notorios al común de las gentes aquellos apasio- 
nados latidos que tan divinamente sentia Santa Gertrudis 1 
al profetizar que Dios reservaba el hacerlos palpables a la 
sociedad para los tiempos modernos cuando el mundo es- 
tuviese ya caduco y yerto. El signo de la contradicción del 
mundo, que adorna a toda cbra divina, no faltó a la nueva 
devocran. La hipocresia de los herejes y la pusilanimidad 
de muchos aoctores la persiguieron cruelmente, los pode- 
res seculares Ie pusieron obstàculos, y cuando empezaba a 
brillar a los ojos de los íïeles la nefanda revolución, hizo 
esconder otra vez este sagrado fuego bajo la humildad’de la 
ceniza. La revolución fue su enemiga declarada, porque un 
poderoso mstinto le hacía conocer que era la que debía aca¬ 
bar con ella; así como los hijos de la Iglesia han sentido la 
mspiracion misteriosa y sobrenatural que los llamaba a co- 
bijarse bajo las amorosas alas del celestial Pelícano que 
alimenta a los suyos con la pròpia sangre. En las presentes 
calamidades todos levantan los brazos al Sagrado Corazón 
y es porque sus misteriosos latidos, que percibió Santa 
Gertmdis, se comunican a toda la cristiandad, haciéndose 
manifiestos como se revelo a esta Santa que sucedería, y ha- 
biendose dicho también a la Beata Margarita de Alacoque 
que en la nueva edad se manifestaria para aumento del 
amor divmo. Y estas revelaciones privadas de la grande hija 
de Benito y de la humilde hija de Francisco de Sales, no 
so o la Iglesia las ha admitido, sino que se las ha apropiado, 
y ha creído oir en sus dulcísimas voces la poderosa del 
Ommpotente que revela sus propósitos a la humanidad muy 


■, Lo f sab '°, s “onjes de Solesmes han puesto a la magnífica edi- 

V Matírl laS i << 0 br l S r !f ta n radas y com P leta s de las Santas S Gertrudis 
l f nombre de Revelationes Gertrudianae ac Melchtichdimiae 

y en verdad que ambas son no solo profetisas del hecho de la nrn- 

frlfm' 011 CU | lt0 d t! Sagrado Corazón de Jesús, sino también la mues- 
tia mas evidente,^ y hasta ahora no superada, de la nueva y suavísima 
forma de devocion de que hablamos en el texto. 




DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


49 


diversamente y con distintos modos. Al orbe católico ha 
raandado celebrar la festividad del Corazón sagrado, y des- 
de las modernas Iglesias del Nuevo Mundo hasta las anti- 
quísimas del Viejo Continente, la voz respetable de los Con¬ 
cilio s provinciales 1 ha exhortado eficazmente a los fi eles a 
esta devoción como a principio de bienes y provecho espi¬ 
ritual. Y aquel magnànimo Pontífice, que por tan largo es- 
pacio de tiempo acaudilló y fue cabeza del mundo católico, 
y destruyó en el íerreno especulativo las gigantescas y flacas 
construcciones del liberalismo y de la revolución, al lanzar 
desde lo alto del Vaticano a los cuatro puntos cardinales 
de la tierra los rayos de condenación y anatema a los prin- 
cipios fundamentales de una civilización anticristiana, con- 
siderando sin duda la desolación de la sociedad, que por 
unos momentos se había enamorado de un vano ídolo, con 
aquella su dulce y poderosa voz que hacía despertar a los 
aletargados, dirigiéndose a los fieles exclama: «En medi'o 
de las multiplicadas calamidades por que pasa la Iglesia y 
la sociedad civil, acójanse todos a Jesucristo y a su Corazón 
dulcísimo, víctima de una ardorosa caridad para con noso- 
tros, y eficazmente pídanle que con los lazos de su amor 
todo se lo atraiga, para que los hombres inflamados con su 
amor santísimo, anden en conformidad con los deseos de 
su Corazón.» Así hablaba en aquella inmortal encíclica Quan¬ 
ta cura, que, acompanada del Syllabus, dejó pasmados a 
amigos y enemigos de la Santa Sede. Y la confianza en el 
Sagrado Corazón del valeroso Pío IX fue creciendo, y sus 
autorizadas ensenanzas al pueblo católico sobre aquella dul- 
císima devoción fueron cada día mas apremiantes, hasta el 
punto de que, habiendo llegado ya la Iglesia a su completo 
abandono de los poderes terrenos, cuando no solamente de- 


1. Las mentadas Theses de Cultu Sacratissimi Cordis Iesu, ademàs 
de los notables Concilios Tarraconenses del siglo pasado citan, entre 
otros, en el presente, el Concilio Avenionense, el nacional de Irlanda, 
reunido en Maynooth, y el Oregonense, en Amèrica. 


4 



50 


J. TORRAS I BAGES 


jaron de consideraria como a madre, sino que la trataron 
como enemiga, en el colmo de la amargura y de la desola- 
ción, en medio de la noche mas cerrada, convoca a todos 
los que sienten en su alma el amor de Cristo y solemnemen- 
te les intima su voluntad de que se ofrezcan y consagren a 
su Corazón, buscando allí la Iglesia el apoyo y refugio que 
el mundo ingrato le negaba. Por lo cual, pocos anos después, 
cuando la heroína de la Revolución vino a quedar víctima 
vergonzosa de la misma, al caer la ilustre nación francesa 
en el abismo de todas las derrotas, quedando convertida, 
la antigua sefiora de las naciones, en esclava que ha de pa¬ 
gar duramente sus liviandades, en medio de sus infortunios, 
vuelta reflexiva por sus multiplicadas humillaciones, hace 
solemne y nacional promesa de levantar en las alturas del 
monte de los màrtires, donde comenzó la Companía de Je¬ 
sús, un templo dedicado al Sagrado Corazón. Aquel París, 
pues, centro y ombligo, como la antigua Atenas, del mundo 
civilizado, foco de donde han partido los rayos de ardientes 
concupiscencias que han consumido las antiguas costumbres 
cristianas, serà también un día u otro, por màs que la ma- 
licia humana a ello se oponga, la que harà llegar a las màs 
apartadas naciones el eco del humilde y amoroso himno 
de regreso de la sociedad al seno del divino Redentor, de 
donde jamàs debiera haber salido. 


II 

Montmartre. — La Companía de Jesús. — Las modernas Con- 
gregaciones religiosas dedicadas sobre todo a la caridad. 

Una multitud de coincidencias misteriosas excitan en la 
mente del cristianismo los nombres de Montmartre y de Pa¬ 
rís. París y Roma quedan atados con un vinculo sobrenatu¬ 
ral. La hija de Rómulo y la discípula del Areopagita vienen 
en distintos tiempos a ser investidas por Dios de un caràc- 





DEVOCIÓN AL SACRADO CORAZÓN DE JESÚS 


51 


ter de mensajeras divinas, de propagadoras de la verdad y 
del amor sobrenaturales. De Roma se sirvió el Eterno para 
propagar la verdad en medio de una època dominada y em- 
papada del error, y que quiso la misma Roma aun multi¬ 
plicar regàndolo con torrentes de sangre cristiana. Y la 
moderna París, la antigua sede de Dionisio, la que inficio- 
nó al mundo con su sensualismo, ,-quién S abe si està desti¬ 
nada también a propagar por la tierra la devoción al Sa- 
grado Corazón de Jesús, restauradora del espiritualismo 
cristiano? En Montmartre, precisamente, se organizó en com¬ 
panía la gente levantada por el mas gallardo de los caba- 
lleros vizcaínos al objeto de socorrer a Roma en la rebelión 
mayor que contra aquella sede han visto los siglos cristia- 
nos, y a esta Companía, que trae por escudo el nombre 
de Jesús y se apellida con este mismo nombre, por maravi- 
llosas y providenciales coincidencias le ha tocado la suerte 
dichosa de ser la propagadora y sostenedora de la devo¬ 
ción al Corazón de Cristo. Es indudable que entre ella y la 
Companía hay un estrecho vinculo, una congruència nobilí- 
sima, no sólo de apariencias y armonías exteriores, sino de 
espíritu y de substància. La vida espiritual, aunque siempre 
ha sido y serà la misma dentro de la Iglesia, es indudable, 
no obstante, que reviste forma distinta en diversas épocas, 
y la Companía de Jesús, que reveló a la sociedad moderna 
una forma de vida espiritual màs asequible en las presen¬ 
tes circunstancias, coincide perfectamente con la forma sua- 
vísima de devoción que llamamos del Sagrado Corazón de 
Jesús. La substància del ascetismo de la Companía es la mis¬ 
ma que la de las Colaciones de los Padres o de la Escala 
espiritual de San Juan Clímaco; y, no obstante, hay entre 
un ascetismo y otro una tal diversidad de apariencias, que 
al paso que el primero es practicado hasta de multitud de 
personas que viven en el sigío, el segundo dejaría aterrados 
a muchísimos y ejemplares religiosos que viven hoy día san- 
tamente en el seno de la Iglesia Catòlica. La Orden de San 
Ignacio ha influido indudablemente en todas; fue ya un 




52 


J. TORRAS I BAGES 

destello, como uno de aquellos latidos que Santa Gertrudis 
anunciaba que un día se harían sentir màs fuertemente 
para manifestar a los ojos del mundo el amor de Cristo. Lo 
que Benito fue en los albores de la Edad Media, serà, sin 
duda, Ignacio en los tiempos venideros, obreros destinados 
por Dios, cooperadores que se suscita su sapientísima Pro¬ 
videncia para la reconstrucción de la sociedad en épocas 
en que, rotos los vínculos sociales, ha de bajar del cielo el 
único remedio que puede unir la descoyuntada sociedad hu¬ 
mana y prestar fuerzas a su debilitada constitución. Para 
domenar las tumultuosas pasiones de aquellas sociedades, 
cuyo preponderante elemento fue el representado por los 
hijos del Norte, para instruir y aun mejor educar los nue- 
vos y casi salvajes senores de la Europa civilizada, para 
formar núcleos de población en las devastadas regiones del 
antiguo Imperio Romano, se requeria aquella imponente or- 
den de los monjes que daba al mundo el ejemplo sorprèn- 
dente y visible de un desasimiento absoluto de los atrac- 
tivos carnales, cuyos individuos, formados con la disciplina 
regular, constituían pueblos perfectamente organizados bajo 
la dependencia del bàculo abacial, y que, siendo a la vez 
labradores y guerreros, eran el modelo viviente de los que 
manejaban el arado o la espada, que constituían las màs 
preferentes ocupaciones de aquella sociedad que renacía bajo 
la influencia divina y sobrenatural de la gracia de Cristo. 
Pero para una sociedad que tiene ya perdida la energia, 
para pueblos instruidos y educados con una civilización en¬ 
tre cuyos ingredientes los hay verdaderamente de muerte, 
pero que conserva otros de origen celestial, que de la ma¬ 
tèria y sus utilidades poseen una vasta ciència, al paso que 
ignoran las ciencias y las utilidades del espíritu, se requeria 
un inspirado pedagoga como Ignacio y los suyos que en 
diversas formas, con exquisito estudio de las necesidades, 
de las preocupaciones, de los viciós y preferencias de los 
hombres, se encargasen con aquella suavidad que únicamen- 
te emana del Corazón de Cristo, de encaminar por las vías 




DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


53 


de los mandamientos divinos a la sociedad verdaderamente 
descaminada. Así como Benito fue el patriarca de los raon- 
jes de Occidente y casi todas las ordenes monàsticas le 
tuvieron por padre y adoptaron o imitaron su legislación, 
Ignacio de Loyola ha sido el ejemplar y tipo de las nuevas 
ordenes suscitadas por el Corazón de Jesús en los tiempos 
modernos. Y obsérvese la preciosa y divina coincidència de 
que una gran parte de estas ordenes o a lo menos las prin- 
cipales nacidas al calor del Corazón divino, han adoptado 
el nombre de su amoroso Dueho, aunque en distintos sinóni- 
mos. Companeros de Jesús se llamaron los hijos de Ignacio, 
Pasionistas los de Pablo de la Cruz y Redentoristas los de 
Alfonso de Ligorio; y en último resultado <;qué vienen a ser 
todas estas nuevas ordenes sino retonos del grande àrból 
plantado por Ignacio? Todas obedecen a un mismo plan, 
todas han adoptado sus principales costumbres y forma de 
vida, a la manera que en los tiempos monàsticos el libro 
de usos de los monasterios màs famosos y observantes se 
introducía y observaba en los nuevos que se iban levan- 
tando. Por esto, sin duda, el fanioso príncipe de Bismarclc 
persiguió por crimen de jesuitismo a congregaciones inde- 
pendientes de la Companía; por esto la impiedad hace la 
guerra màs cruda a ésta para que, cortado el àrbol, se 
sequen los retonos. 

Y no queremos decir con esto que las antiguas y respe- 
tabilísimas ordenes regulares hayan perdi do su razón de ser, 
que la tienen y excelentísima dentro de la amplitud de la 
vida sobrenatural de la Iglesia, como los monjes no la per- 
dieron al aparecer los frailes, así tampoco éstos ni aquéllos 
la han perdi do al emanar del Corazón de Jesús las ordenes 
religiosas màs recientes y que la divina Providencia oponía 
a las nuevas herejías, errores y viciós de la sociedad moder¬ 
na. Como en el mundo físico, así también en el espiritual 
hay un continuo aumento de necesidades que requieren un 



54 


J. TORRAS I BAGES 


mayor número de medios de satisfacerlas; las antiguas ne- 
cesidades no se pierden al aparecer las nuevas, por lo cual 
los nuevos medios no hacen inútiles los antiguos . 1 

Aquel vastísimo e interesante espectàculo de las ordenes 
monàsticas antiguas, aquel mundo monàstico mas bien di- 
cho, en el cual descubríamos en el campo de batalla el man¬ 
tó blanco de los hijos del Cister militante; en los bosques, 
valies y hasta en los telares el negro escapulario de los dis- 
cípulos de Benito; en las universidades a los humildes frai- 
les de Santo Domingo y de San Francisco, que con su celo 
y elocuencia, ademàs, levantaban hasta el cielo el fervor de 
las poblaciones, y espiritualizaban toda la vida; aquel es¬ 
pectàculo, digo, no supera al que estan dando nuestras mo- 
dernas ordenes religiosas, emanadas del Corazón divino. Por- 
que la sociedad està ya caduca y tiene mil flaquezas, porque 
màs que pasiones altaneras que domenar (aunque también 
las haya) tiene torpezas y miserias propias de toda situa- 
ción de decadència, vemos hoy la Caridad cristiana que bro- 
tó del Corazón del Salvador, satisfaciendo en mil formas 
distintas, hasta llegar al màs insignificante detalle, estas 
múltiples necesidades y miserias. El fruto del crimen tiene 
quien le reco ja para convertirle en fruto de bendición de 
Cristo, la víctima del vicio y el desecho de las pasiones en- 


1. El número correspondiente a enero de 1881 de la Revista Ge¬ 
neral de Legislación y Jurisprudència, inserta un trabajo del senor 
Giner, en que, pretendiendo que ha pasado con los progresos del ideal 
religioso el tiempo de las Órdenes de vida contemplativa, asegura que 
sólo pueden vivir Iejos de la competència de las órdenes activas, lle¬ 
va 11 ^ aun así una existència miserable y preludiàndose la transfor- 
mación definitiva de las mismas. Y, no obstante, en los Asceterios 
Trapenses y Cartujanos de Francia, que son precisamente las órdenes 
mas contemplativas, vivían hasta la actual disolución millares de Re¬ 
ligiosos, y entre ellos personas que en el mundo habían figurado en 
primer término. Del monasterio de Dombes, y no era el màs núme¬ 
ros 0 / sabemos que contenia màs de ciento diez religiosos. Si el pen- 
samiento generador de la vida cenobítica fue el ponerse fuera de al- 
cance del contagio de una sociedad perdida, es indudable que hoy día 
vuelve a ser de grande aplicación. 



DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


55 


cuentran manos carinosas que reparan sus voluntarios que- 
brantos, el anciano a quien el moderno feudalismo de la 
indústria, peor que el antiguo que contraía para con sus 
siervos alguna obligación, ha estrujado, mientras tuvo fuer- 
zas, y que después abandona, halla mujeres araorosas como 
hijas que sirven de bàculo a sus últimos días; hay maestros 
para los hijos del pobre y para los del rico, y otros que 
van buscando discípulos, con mas ahínco que el avaro busca 
el oro, por entre las perdidas calles de nuestras grandes 
ciudades; como hubo monjes guerreros hay religiosos y clé- 
rigos periodistas, y así como los hubo y hay labradores, 
han aparecido otros industriales, y quién sabe si van a ad¬ 
quirir aún mayor desarrollo e importància. Nosotros no ve- 
mos el espectàculo porque formamos parte de él; pero es 
cierto que, a pesar de los estragos del error y de la exten- 
sión de la maldad, no hay hoy día necesidad alguna que 
no esté subvenida por medio de las nuevas ordenes, y aun 
en el terreno especulativo han prestado a las ciencias, has- 
ta a las profanas, los hombres màs eminentes que les han 
descubierto nuevos caminos y alumbrado con la claridad 
de nuevas verdades. 

Mas el caràcter distintivo de las Órdenes y Congrega- 
ciones religiosas, que pueblan el inundo moderno, que pe- 
netran hasta en sus màs hondas entranas como raíces del 
santo àrbol de la Iglesia Catòlica, es sin duda el ejercicio 
de la Caridad, lo cual prueba a maravilla, juntamente con 
la nueva forma de la piedad de que aparecen revestidas, 
que son la encarnación de los latidos de amor del Corazón 
de Jesús, que en espíritu profético, vio Santa Gertrudis, y 
que estàn destinadas a hacer reaccionar a la sociedad mo¬ 
derna, tan fría en todo lo que atane a la vida del espíritu. 
Congruos son siempre los auxilios con que favorece al mim- 
do en sus necesidades la divina Providencia, por lo cual a 
la falta de vida, a la inapetencia para todo lo que es espí¬ 
ritu, corresponde con la manifestación teòrica y pràctica 
de su amor, con un nuevo cuito, con una nueva forma de 



56 


J. TORRAS I BAGES 


vida espiritual, con Corporaciones religiosas dedicadas al 
auxilio de las miserias corporales hasta en sus ínfimos de¬ 
talles, a fin de que el hombre, animalizado por los múltiples 
y eficaces regalos del sensualismo modemo, si es incapaz 
de subir a las sublimes recreaciones del alma y de ocu- 
parse en el nobilísimo trabajo de una alta perfección es¬ 
piritual para alcanzar a semejanza de Dios la victorià y do- 
minio de la matèria, sepa siquiera agradecer en su bajeza 
de espíritu aquel amor divino que, posesionàndose del co- 
razón de santas criaturas, le presta por medio de ellas auxi¬ 
lio en sus miserias, consuelo en sus amarguras, y encargàn- 
dose de aquellos hijos que tal vez él no tendría suficiente 
abnegación para educar, se los devuelven un día con el en- 
tendimiento iluminado por la luz de la ciència y de la Fe y 
con el corazón rectificado y embellecido por la virtud y la 
educación. Francia acaba de darnos ejemplo de que no ha 
sido inútil la manifestación al mundo moderno del amor 
de Cristo, y al mostrar una energia desusada en la defensa 
que contra la fuerza bruta ha hecho de aquellos institutos 
religiosos o nacidos del Corazón de Cristo o vivificados por 
la savia que modernamente de Él ha emanado, a las claras 
ha revelado que la reacción cristiana ha comenzado en los 
mas nobles miembros del cuerpo social, en las clases màs 
eminentes de la sociedad, que fueron las primeras que in- 
gratamente se rebelaron contra la Iglesia Catòlica, separan- 
do la sociedad del amparo y tutela de la misma. Y £ha sido 
por ventura este principio de regreso al redil de Cristo fru- 
to de una demostración científica de la superioridad de la 
Iglesia, consecuencia en el seno de la misma, o la convicción 
producida por la elocuencia irresistible de ministros de la 
palabra divina dirigidos a la conversión de la sociedad? No; 
la Iglesia tiene todo esto, es cierto: apologistas eminentes, 
filòsof os y sabios en todos los ramos, hombres elocuentes 
para anunciar la palabra del cielo, pero no los tiene en 
mayores proporciones de las ordinarias; lo que sí tiene en 
un grado no común, de lo que hace la Providencia particu- 




DF.VOCIÓN AI. SAGRADO CORAZÓN DR JESÚS 


57 


lar ostentación en nuestros tiempos, es de la Caridad divina, 
de aquel amor hacia ïos hombres que lograrà, venciendo 
todas las concupiscencias, hoy día tan vivas y espléndida- 
mente cebadas, avasailar la matèria, dominar el sensualis- 
mo y dar al mundo y al cielo el magnifico espectàculo de 
una civilización que dispone de infinitos medios materiales 
y que, no obstante, se rinde a los mandatos del espíritu. 
Si así no fuera, parece que quedaria incompleta la sublime 
misión del Verbo encamado, el divino héroe de la lucha en¬ 
tre el espíritu y la came vencido, frustrada la universal 
expectación de los hombres de buena voluntad y sin efecto 
la celestial promesa que aseguró la herencía de todas las 
generaciones al hurnilde Hijo de David. 


III 

Restauración de la inteligencia social por la -fe. Resíauración 
de la voluntad social por la verdadera idea de la felicidad. — 
Comparación de esta restauración con la del positivismo. — 
Progresos del ideal cristiano. 

Mas para que la restauración social promovida por los 
fuertes y amorosos latidos que el Corazón de Jesús ha he- 
cho percibir al mundo, ya envejecido, sea completa y du- 
radera, es necesario que haya una rectificación de lo que 
podríamos llamar la inteligencia y la voluntad de la Socie¬ 
dad: la ciència y el trabajo. La moderna civilización presen¬ 
ta el lamentable espectàculo de un divorcio y voluntario 
antagonismo entre la Fe y la razón y entre la Caridad y la 
indústria. Dios las hizo para vivir juntas, para que se ayu- 
daran mutuamente; mas la razón y la indústria se han su- 
blevado repudiando aquellas dos nobilísimas virtudes teo- 
logales que deben ser su perfección y complemento, y no se 
crea que estas dos rebeliones sean sólo dos combatés par- 
ciales dentro de la colosal rebelión que forma la revolución 







58 


J. TORRAS I RAGES 

moderna o los síntomas màs característicos de la misma; 
son su raíz y substància, ya que no son otra cosa que la 
manifestación externa de la separación de Dios consumada 
por el hombre en su entendimiento y en su voluntad, que 
el desenvolvimiento descomunal de aquellas dos concupis- 
cencias, principio de todas las otras, que llamamos la so- 
berbia y la codicia. La màs debida, al paso que también 
la màs dura de todas las exigencias que Dios tiene para con 
el hombre es, sin duda, la del rendimiento de la razón a la 
Fe, por lo cual la razón, hinchada por las pasiones, tantas 
veces se la sobrepone en detrimento de ella misma y para 
destrucción de todo orden y armonía en la esfera pràctica 
que depende de la racional. 

Éste fue el comienzo de la revolución; tal es la raíz del 
liberalismo que viene carcomiendo a la sociedad, el princi¬ 
pio de todos los males que la afligen, por lo cual el sapien- 
tísimo Pontífice que rige la nave de la Iglesia ha juzgado 
que el principal remedio contra ellos era la restauración 
de la ciència, renovar aquella antigua alianza entre la razón 
y la Fe que un día fue fecundo y salvador principio entre 
los hombres, base y fundamento de aquella sociedad cristia¬ 
na cuyos nobles sentimientos, cuyas ideas elevadas y em- 
presas heroicas seràn admirados hasta la consumación de 
los siglos. Y (-cuàl es el medio de que se va a valer la 
Providencia divina para traer otra vez los hombres a su ma- 
gisterio, para que las ciencias humanas consientan en ser, 
como antiguamente, humildes ancillae fidei? 

El divorcio entre la razón y la Fe no provino, por màs 
que la primera, para ocultar su torpeza, de continuo lo 
alegue, de amor a la verdad, de la sed y curiosidad filosò¬ 
fica, sino de la soberbia humana, de la rebeldía del hom¬ 
bre que no quiere humillarse delante de Dios ni reconocerle 
por Maestro. Y he aquí que las palabras màs sonoras que 
salen del Corazón divino, las expresiones màs eficaces que 
tuvo para recomendar una virtud el amoroso Salvador, fue- 
ron aquellas tan sabidas que incluyen el fruto practico que 



DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


59 


por revelación divina deben los cristianos sacar de la de- 
voción propagada por Margarita de Alacoque: «Aprended 
de Mí, que soy humilde de corazón.» La humildad, que es 
condición indispensable de la Fe, es una virtud exclusiva- 
mente cristiana, de tal manera que sólo puede hallarse en 
un corazón fecundado por la gracia divina. Y la razón ves¬ 
tida de humildad se levanta a grande altura, depone y se 
desprende de las pasiones que puedan torcerla, por lo cual, 
dejado el amor propio, que ha sido el sentimiento genera¬ 
dor de tantas falsas filosofías, quédase tan sólo con el amor 
màs puro y noble, con el amor de la verdad, que la espo- 
lea para llegar a un conocimiento màs perfecto de la mis- 
ma, pues està convencida, ya que hasta la Fe le dice que en 
la contemplación de la verdad ha de encontrar su centro y 
bienaventuranza. 

Los antiguos atribuían una importància capital a la cues- 
tión de en qué consiste la verdadera felicidad; todos los 
filósofos discurrían sobre ella y de la misma se han escrito 
multitud de teorías. Y en verdad que no andaban errados 
atribuyendo tanta importància a este asunto, de suerte que 
consideramos que de la manera de resolverlo depende y se 
deriva el tipo y caràcter que presenta una sociedad, ya que 
el objeto de ésta es buscar la felicidad relativa de que es 
capaz cada asociado. Porque la nuestra, perdido el espiri- 
tualismo cristiano, se ha dejado dominar de los principios 
positivistas, y juzga y resuelve con el criterio que de ellos 
se deriva; ciència, filosofia, literatura, artes y política ado- 
lecen de falta de elevación y manifiestan a las claras un 
verdadero sensualismo, que ponen en un nivel las sociedades 
de los hombres y las manadas de los brutos, donde el màs 
fuerte es el que domina e impone la ley, en las cuales las 
luchas son tan sólo, usando una frase de Santo Tomàs, de 
cibis et venereis. Estos principios han canonizado los divi- 
nizadores de la matèria; lo mismo que acabamos de decir 




60 


J. TORRAS I BAGES 

proponen ellos como ideal, aunque disimulando la crudeza 
bajo un estilo filosófico y florido. jCuàn diferentemente lo 
ensena el ilustre Maestro de sabiduría cristiana, el Doctor 
Àngélico! Si la bienaventuranza o felicidad consiste en la 
perfección, tan sólo en Dios los hombres pueden encontrar- 
la, y el citado Doctor prueba con evidencia matemàtica que 
sólo en É1 el ser racional puede hallarla. Lo superior, dice, 
no puede perfeccionarse por lo inferior; la matèria, por lo 
tanto, todo conocimiento científico que empieza por lo sen¬ 
sible, £CÓmo perfeccionarà al hombre, que es por natura- 
leza màs perfecto que todo lo que se ve y palpa? ^Àcaso lo 
menos perfecto perfeccionarà a lo que lo es màs? Pero porque 
en lo sensible y material hay una participación e indício 
del Ser perfectísimo, porque a Éste le plugo, por un rasgo 
de generosidad, hacer brillar hasta en las criaturas inferio- 
res un destello de su perfección altísima, podrà el hombre, 
contemplando aun las màs despreciables, alcanzar inmedia- 
tamente y de un modo muy precario, un aumento de perfec¬ 
ción, no, emperò, de una manera satisfactòria, porque la 
criatura la tiene muy limitada y de referencia, por lo cual 
la plena y completa tal cual es posible en la presente con- 
dición ha de buscaria en quien la posee sin medida y por 
pròpia virtud, en la contemplación del Ser Soberano; y no 
precisamente en la comunicación pràctica con Dios, sino en 
la especulativa y contemplativa, que es la que, siendo màs 
íntima, hace participantes a los hombres de las grandezas 
divinas. En ella la màs alta y noble facultad del hombre 
se ejercita en el objeto màs excelente, la inteligencia en 
Dios; y si Aristóteles dijo que anima est quodammodo om- 
nia, porque el alma puede pensar en todo y el pensamien- 
to es la forma del alma y la forma determina el ser, enton- 
ces es en cierto sentido Dios, ya que a su manera Éste le 
sirve de forma y complemento, y unida a Él, como si hu- 
biese llegado ya a su término, descansa, pues que, llenadas 
todas sus exigencias y deficiencias de criatura limitada y no 




DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÒN DE JESÚS 


61 


sintiendo el malestar del propio vacío, exclama con la in¬ 
signe Doctora de Avila: «Quien a Dios tiene nada le falta». 1 

He aquí puesto el fundamento de la civilización cristiana, 
el principio fecundo que debe mover to dos los órganos so- 
ciales, el punto a que deben encaminarse los esfuerzos co- 
lectivos e individuales de la humanidad; el conocimiento màs 
perfecto, màs general de Dios, la contemplación del mis- 
mo; en esto estriba primariamente la bienaventuranza y de 
un modo secundario en la operación del entendimiento prac¬ 
tico que ordena las acciones y pasiones humanas. jQué con- 
traste entre esta maravillosa resolución del problema y la 


1. «Beatitudo magis consistit in operatione speculativi intellectus 
quam practici, quod patet ex tribus. Primo quidem ex hoc quod si 
beatitudo hominis est operatio, oportet quod sit òptima operatio ho- 
minis. Òptima autem operatio hominis est quae est optimae potentiae 
respectu optimi obiecti; òptima autem potentia est intellectus cuius 
obiectum optimum est bonum divinum: quod quidem non est obiectum 
practici intellectus, sed speculativi. Unde in tali operatione, scilicet 
in contemplatione divinorum, maxime consistit beatitudo. Et quia unus- 
quisque videtur esse tJ quod est optimum in eo ut dicitur (Ethic., 
lib. IX, cap. IV, et VIII, et lib. X, cap. VII, ad fin.); ideo talis ope¬ 
ratio est maxime propria homini, et maxime delectabilis. — Secundo 
apparet idem ex hoc quod contemplatio maxime quaeritur propter seip- 
sam. Actus autem intellectus practici non quaeritur propter seipsum, 
sed propter actionem; ipsae autem actiones ordinantur ad aliquem fi- 
nem. Unde manifestum est quod ultimus finis non potest consistere 
in vita activa, quae pertinet ad intellectum practicum. — Tertio idem 
apparet ex hoc quod in vita contemplativa homo communicat cum 
superioribus, scilicet cum Deo et angelis quibus per beatitudinem assi- 
milatur; sed in his quae pertinent ad vitam activam, etiam alia anima- 
lia cum homine aliqualiter communicant, licet imperfecte. Et ideo ul¬ 
tima et perfecta beatitudo, quae expectatur in futura vita tota princi- 
paliter consistit in contemplatione. Beatitudo autem imperfecta, qualis 
hic haberi potest, primo quidem et principaliter consistit in contempla¬ 
tione; secundario vero in operatione practici intellectus ordinantis 
acüones et passiones humanas, ut dicitur.» Ethic., lib. X, cap. VII, et 
VIII. (Art. V, quaest. III, 1, 2, D. Th.) 

En los artículos anteriores prueba el Angélico que la felicidad con- 
siste en una operación; así como en el siguiente demuestra que no 
puede consistir en la contemplación o consideración de las ciencias que 
ahora llamamos naturales, sino de un modo muy secundario. «Non 
enim aliquid perficitur ab aliquo inferiori, nisi secundum quod in infe- 
riori est aliqua participatio superioris.» 



62 


J. TORRAS I BAGES 

que Ie dan nuestros positivistas! Mas también, jqué con- 
traste entre la felicidad que la sociedad alcanza de la pri¬ 
mera y que se refunde en aquella fórmula de San Pablo, 
citada ya al principio: Viía quieta et tranquil·la in omni 
pietat e et castitate, y la perturbación, esclavitud y embru- 
tecimiento de la segunda! La contemplación divina està al 
alcance de todos; Cristo la hizo asequible a cualquiera; para 
esto vmo al mundo; a este fin la Divinidad se manifesto 
corporalmente a los hombres, ut dum visibiliter Deum cog- 
noscimus, per hunc in invisibilium amorem rapiamur, y a 
este objeto ha hecho asomar por encima de los màs bri- 
llantes adelantos, en el horizonte de la vida moderna, los 
vivisimos fuegos que irradian de la Caridad de su Corazón 
y van a dar en los ojos del màs distraído; no puede ser 
ocasión de luchas, porque el gozar del uno no estorba el 
gozar del otro, y la divina generosidad cabalmente se pro¬ 
diga con màs abundancia a los pequenuelos y despreciados 
del mundo. En el goce de este bien es posible un elevado 
y digno socialismo que no redunda en injustícia ni ocasiona 
envidias; en este gran banquete de la vida cristiana el que 
màs puede saciarse es el que menos harto viene del ban¬ 
quete de los afortunados del siglo; por lo cual se conside- 
ran màs felices e ilustres los que han sabido echar de sí 
la carga de las cosas materiales y sensibles que hoy día son 
objeto de lucha, las cuales, según las doctrinas corrientes, 
han de ser los incentivos de la perfección, el colmo de la 
felicidad; por lo cual, no siendo suficientes para todos, es- 
torbando para su consecución el que otro de las mismas se 
aproveche, aparecen las tremendas luchas sociales, se con- 
vierte el hombre en lobo para su prójimo y la tranquilidad 
y la paz son imposibles. Y no se crea que este espiritualis- 
mo sofoque, o màs bien dicho, paralice la actividad de la 
indústria, el desarrollo material; en la lucha entre el espí- 
ritu y la matèria, si ésta prevalece, aherroja y esclaviza al 
otro, porque no es capaz de màs, pero el espíritu vencedor 
de la matèria la eleva, comunicàndole algo de su dignidad. 





DEVOCIÓ N AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


63 


cuya potestad parecía ya indicar el grande Agustín cuando, 
hablando del hombre, decía qui futurus erat etiam carne 
spirítualis; 1 y si el fin caracteriza las cosas, la ciència ca¬ 
tòlica, al explicar la finalidad del universo y de todas las 
maravillas que lo componen, al decir el porqué de la matè¬ 
ria, imprime a ésta una elevación tal que la hizo capaz de 
que Dios la juntara a sí mismo y le comunicase su altísima 
dignidad. Todo se espiritualiza con el sistema cristiano; nada 
hay despreciable: la indústria serà la gran auxiliar de la 
Caridad; del dar vueltas al manubrio de un telar el teólogo 
probarà que es acto merecedor de vida eterna; por lo cual 
nadie con sinceridad podrà afirmar que el espiritualismo 
cristiano sea rèmora a los adelantos materiales. Al princi¬ 
pio hablamos de aquel estado social en el cual los hombres 
formaban corao una familía, en que el padre era el jefe del 
Estado, y hacíamos referencia a épocas màs felices en las 
cuales así se había realizado. El gran desarrollo de la ri- 
queza en los tiempos modernos hace màs necesaria esta 
forma familiar en la sociedad; el acumulamiento, en manos 
de pocos, de inmensas riquezas exige de los amos moder¬ 
nos, màs que de los antiguos senores, el deber de cumplir 
con las obligaciones de padre respecto a sus subordinados, 
para cumplir con lo que se incluye en aquellas solemnes 
palabras del EvangeHo: Fidelis servus et prudens quem cons¬ 
tituït Dominus super familiam suam ut det illis cibum in 
tempore. 

Es indudable que la comprensión de las grandes verdades 
cristianas volvería la tranquilidad a nuestros turbados tiem¬ 
pos. Los hombres, convencidos de que la felicidad no consiste 
en los medios materiales, buscando la bienaventuranza en la 
contemplación divina, no se dividirían entre sí; los pobres no 
codiciarían contra los ricos, y éstos, imbuidos en la idea de 
que eran siervos y no senores ( fidelis servus), de que la Pro- 


1. De Civitate Dei, lib. XIV, cap. XXXV. 




64 


J. TORRAS I BAGES 


ridencia al colocarlos sobre los otros lo hacía en beneficio 
de estos, de manera que no les era lícito gastar superfluamen- 
te lo que ellos necesitasen, serían verdaderos padres de los 
pobres y se cumpliría aquel solemne precepto que San Pablo 
mtimaba ya a los primeros cristianos: Fiat aequalitus .» Y he 
aqm deshecho el horrendo monstruo del socialismo modemo 
Mas édonde se encontrarà un principio suficientemente enér- 
glc ? para acallar tan insaciables y violentas pasiones? ,-Quién 
podra establecer entre los hombres la antigua convicción y 
creencia de que la bienaventuranza primariamente consiste 
en la contemplación de Dios? Ünicamente la piedad cristiana, 
tan solo esta misma contemplación divina generalizada y lle¬ 
vada a la pràctica haciendo probar a los hombres la dulzura 
de aquel Corazón inagotable, principio de verdadera felicidad, 
juntando otra vez la razón y la Fe y uniendo en amoroso lazo 
la indústria y la Caridad. 

Es indudable que ha empezado ya el movimiento de apro- 
ximacion entre la ciència y la Fe, haciendo esperar fundada- 
mente que un día volveràn a encontrarse, gracias a aquel 
Corazon amorosísimo que, destruyendo la rebeldía de la pri¬ 
mera, le revelarà las sublimes bellezas de la segunda. Aquella 
hija predilecta del Corazón de Cristo, la Companía de Jesús, 
hace tiempo que con la energia y constància que la distin- 
guen, con la superior ilustración que de la una y de la otra 
tiene, trabaja en esta fecundísima reconciliación. No toca a 
e la, smo a la esclarecida Orden de Frailes Predicadores, la 
glona singularísima de haber permanecido siempre y en tódo 
lel a la escuela que toma por base la unión de la Fe y de la 
razon; pero es cierto que hace màs de treinta anos que tra¬ 
baja con perseverancia y superior inteligencia para restable- 
cerla, sostemendo una importantísima publicación periòdica, 
La Civilta Cattolica, que se esparrama por todo el mundo 
propagando estas doctrinas, y que en todos los ramos de la 


dJív íntri a ™S alÍtaS sicut . smptum est: Qui multum, non abun- 
aavit, et qui modicum, non minoravit.» (II Cor., VIII, 14 y 15) 







DEVOCIÓX AL SAGRADO CORAZÓN DO JESÚS 


65 


ciència procura esta reconciliación sublime de la inteligencia 
humana y la inteligencia divina; y, considerando la posición 
decidida que la Companía en masa ha tornado en el campo 
eientífico, ,-no hemos de ver en ello la influencia del Corazón 
divino, cuya devoción forma el caràcter, alumbra la inteli¬ 
gencia y modela las costumbres de sus generosos hijos? Ni 
la indústria ha dejado de sentir ya los principios de la recon¬ 
ciliación con la Caridad. La nueva forma de vida religiosa se 
ha aplicado también a esta noble y provechosísima tarea, de 
mil maneras el catolicismo se va introduciendo en estas in- 
mensas muchedumbres que ponen en movimiento a la Euro¬ 
pa industrial, procura educarlas, satisfacer sus necesidades y 
hasta instituye medios para recrear aquellas existencias ago- 
biadas bajo el peso de un ímprobo trabajo, y hemos de es¬ 
perar confiadamente que un día imperarà en la indústria, no 
el egoísmo, sino la Caridad, y que tomarà por lema Ad maio- 
rem Dei gloriam, como por la glòria de Dios trabajaban los 
antiguos, como por la misma Colón descubrió el Nuevo Mun- 
do, Gutenberg la imprenta, Keplero las leyes que gobieman 
el universo: con lo cual no hacían màs que conformarse con 
aquel principio rudimentario de la Doctrina cristiana de que 
Dios ha de ser el fin de todas nuestras obras y trabajos. 
Schlegel dijo, 1 en son de profecia, que la reunión de la ciència 
y de la Fe seria en sus resultados espirituales mucho màs 
importante que lo fue hace trescientos anos el descubrimien- 
to de un nuevo hemisferio; y, sin nota de temeridad, creemos 
que puede afirmarse que la aplicación de la Caridad a la 
indústria contribuirà màs a satisfacer las necesidades mate- 
riales de los hombres que no ha contribuido, a pesar de sus 
inmensos resultados, la aplicación a la misma del vapor como 
fuerza motriz. 


1. Història literaria, fin. 
5 




66 


J. TORRAS I BAGES 


IV 

Forma mística de la sociedad cristiana. — iPodrà volver? — 
Después de las ruinas acumuladas por el error, los pueblos 
vuelven al Corazón de Jesús. 

Mas para que se logren estos magníficos resultados, que 
no son utopia, sino verdad muy pràctica bajo el imperio ver- 
dadero de la Ley cristiana, es preciso que preceda aquella 
unión íntima de los hombres con Dios que llamamos lata- 
mente misticismo. No basta un catolicismo teórico; se requie- 
re que la piedad vuelva a reinar sobre la tierra dominando 
el corazón de los hombres. La Religión no es una teoria filo¬ 
sòfica o social; es un lazo que une a los hombres con Dios: 
por lo cual, tomada del primer modo, da resultados muy 
menguados; cuando se toma en el segundo, la humanidad se 
siente compenetrada de una influencia superior y celestial, 
aumentando soberanamente su virtualidad, que se levanta a 
una altura a que jamàs la haràn subir los doctores raciona- 
listas. Decíamos ahora poco, explicando la doctrina de Santo 
Tomàs, que mediante la contemplación de Dios informa Éste 
la inteligencia, por lo cual se hacía el hombre en cierto modo 
dios y descansaba como quien ha llegado ya al término. Mas 
esta feliz información del entendimiento humano no resulta 
de su ejercicio científico, sino empleàndose humildemente 
en rumiar las verdades propuestas por la Fe; entonces, abra- 
zàndose inmediatamente el hombre con Dios, se hablan os 
ad os, pues ^qué es la Fe sino la misma palabra divina? Am- 
bos llegan a hacerse amigos; la criatura racional conoce ex- 
perimentalmente, como dicen los místicos, a su Criador y le 
trata con deliciosa familiaridad. El conocimiento puramente 
racional de Dios abre un abismo entre Éste y su criatura; 
no en vano los antiguos temblaban a su idea y le hacían ha¬ 
bitar en la tiniebla; 1 la criatura cae desvanecida ante tanta 

1. «Nubes et caligo in circuitu eius; iustitia et iudicium correctio 
sedis eius.» (Ps. XCVI.) 




DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


67 


grandeza, y no acierta a articular palabra. Mas cuando el co- 
nocimiento de Dios es el que proporciona la Fe, adquiérese 
con suma suavidad e inefable alegria, y la criatura se dilata 
y crece nadando en un mar de felicidades. Dios es su Pa- 
dre, y tal, que en amarle ha hecho extremos, que le solicita 
a cada instante y suspira de continuo para meterle dentro 
de su Corazón. Cristo Senor nuestro dijo que, si alguno le 
amaba, el Padre celestial bajaría a habitar en él; y en he¬ 
cho de verdad, la vida cristiana sincera importa una infor- 
mación total por el elemento divino de hasta sus màs sen- 
cillas operaciones, por lo que el conjunto de la vida social, 
cuando así se halla compenetrada de la influencia divina, 
exhala un aroma, denota una suavidad y bienestar superio¬ 
res a todo encarecimiento. La idea de Dios no aturde ni 
atemoriza, no se presenta con la faz cenuda que hace tem- 
blar a los míseros humanos, sino que su rostro resplande- 
ciente derrama profusamente luz y alegria en los corazo- 
nes. En las sociedades separadas de Dios su idea amarga 
los ànimos, aun en medio de las locas y extravagantes fies- 
tas en las cuales vanamente buscan el desvanecimiento de 
sus profundas torturas; mas en aquellas que le estan su- 
jetas amorosamente, el recuerdo de Dios todo lo endulza, 
es luz brillante que ilumina las màs obscuras situaciones 
y calor que vivifica los corazones màs desiertos de todo 
fomento y aliciente humano. Por esto cuando la sociedad 
era cristiana de veras y el Cristianismo formaba su substàn¬ 
cia, es decir, cuando se admitía el Cristianismo tal cual lo 
ensena la Iglesia, sin extraer de él, como ahora hacen, el 
clericalismo, con lo cual resulta una religión sin virtud ni 
eficacia, Dios era el Padre y Amigo carinoso del hombre, 
no le turbaba en sus inocentes alegrías, dàbale en sí mismo 
verdadera expansión, y duran aún en nuestro Principado 
de Cataluna, como un precioso resto de un estado social 
eminentemente cristiano, danzas que en las plazas de los 
pueblos se bailaban al compàs del canto de la historia ver- 
sificada de la Pasión de Cristo. No habían llegado aquellos 



68 


J. TORRAS I BAGES 


tiempos al grado de adelanto en que estamos, y en el cual 
créese posible separar el hombre del cristiano. Entonces 
el hombre siempre era cristiano: éralo en el escondrijo de 
su conciencia y en la plaza pública, en la gestión de los ne- 
gocios políticos y en la de los domésticos, cuando se ocu- 
paba de filosofia y literatura, y cuando manejaba el arado 
y la lanzadera; éralo en la junta, donde gravemente debatia 
asuntos importantes, y en el baile y en el teatro, donde se 
entregaba alegremente al esparcimiento. Dios y el hombre 
siempre andaban juntos, y esto vivia de la vida de Aquél, 
que es la única verdadera vida; por lo cual la de los hom- 
bres corríase plàcidamente siguiendo las vías abiertas por 
la Sabiduría encarnada. 1 

Mas ^es posible volver a aquella forma mística de vida 
social? Cuando se hubo llegado al punto de que un hombre 
piadoso viniese casi a ser, para el mayor número, un ente 
ridículo, atrasado, imposible de alternar con la buena so- 
ciedad, a menos de que tapase completamente su fondo cris¬ 
tiano, £podrà otra vez brillar públicamente y en todas las 
circunstancias la vida piadosa? Cuando la sociedad moderna 
a lo màs admite un muy templado barniz de Cristianismo, 
por razones estéticas de decadència pública, y se acongoja 
terriblemente a la expectativa de que este barniz pueda ser 
màs subido, ^es posible volver, es racional aspirar a la res- 
tauración de una sociedad maciza de Cristianismo? 

Todos los errores y herejías, después de haber tenido su 
período ascendente, han tenido también el descendente; cuan¬ 
do no han podido alucinar la razón catòlica en la mentirà 
torpemente manifiesta han tornado un disfraz católico; mas 
esto, que es un involuntario apologismo, suele senalar la 
aproximación del imperio manifiesto de la verdad religiosa. 
Al arrianismo siguió el semiarrianismo, al pelagianismo el 
semipelagianismo, al liberalismo el semiliberalismo, o sea el 


1. «Viam mandatorum tuorum cucurri cum dilatasti cor meum.» 
(Ps. CXVIÏI.) 






DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


69 


catolicismo liberal, que consiste no en que la Religión rija, 
gobierne y acomode a sus preceptos e inmutables principios 
a la humanidad, sino en que ésta sea la àrbitra de la Reli¬ 
gión, la que la acomode a las circunstancias, a las necesida- 
des, a las nuevas formas que vaya tomando la sociedad arras- 
trada en su curso por múltiples concupiscencias, cercenando 
de la Religión lo que aparezca inconciliable con el estado 
presente y sujetando lo que bajó del cielo, lo que de Dios 
dimana, a un criterio puramente humano. Aun la Europa 
contaba muy pocos siglos de Cristianismo cuando la herejía 
de Arrio, después de imponderables esfuerzos y sufrimien- 
tos de la Iglesia Romana, conociendo que no prevalecería 
con su forma rudamente opuesta al dogma recibido, suavizó 
sus apariencias de manera que parecía conciliable con el prin¬ 
cipio católico; la astúcia y la hipocresia se presentaron como 
amigables componedoras entre la Iglesia de Cristo y la Si¬ 
nagoga de Satanàs; el mundo les dio incautamente oídos y 
por un momento, según la frase de San Jerónimo, la Igle- 
sia, después del conciliàbulo de Rímini, se quedó pasmada 
al verse arriana. También la Europa se quedó pasmada de 
verse liberal, la sociedad a punto de dejar de ser cristiana, 
cuando en los días de Pío IX, este inmortal Pontífice, arre- 
metiendo contra el error con que estaban encarinados los 
sabios y poderosos del siglo, a la faz de todos anatematizó 
el perverso sistema y, persiguiéndole hasta sus últimas trin- 
cheras, cogióle con aquellas manos que la virtud de lo alto 
fortificaba y aplastóle contra la piedra sobre la que descansa 
el humilde trono del Pescador. Las aguas amargas del Libe- 
ralismo, que cubrían casi toda la cristiandad, han empezado 
a retirarse; asoman ya las puntas de las montafias; las cien- 
cias buscan enlazarse con la Religión; la palabra pontificia 
que ensena al mundo es oída y éste se convence de su misè¬ 
ria. Los doctores mundanos se ven obligados a proclamar su 
vergonzosa impotència para mejorar a la humanidad, que 
nada saben ni pueden saber, que la humanidad està perdida 
sin rémedio, que lo mejor fuera que desapareciese de sobre 




70 


J. TORRAS I BAGES 


la faz de la tierra, 1 y antes que esta voz resonase en el país 
que precisamente es llamado por los enemigos de Roma y 
en odio a ésta el cerebro de Europa, allà en la opulenta Isla, 
reina de los mares, se oyeron los acentos melancólicos de 
aquel astro de la moderna economia política con que anun- 
ciaban a to dos los pueblos que un día, a no tardar, vendria 
en que no todas las criaturas racionales encontrarían el sus¬ 
tento necesario para su vida; y, no obstante, jél mismo po¬ 
dia contemplar el espectàculo de casas que consumían màs 
que un pueblo! El antiguo grito del Rey Salmista: Constitue, 
Domine, legislatorem super eos, ut sciant gentes quoniam 
homines sunt, ha resonado en la moderna Europa racionalis¬ 
ta, saliendo de un pecho protestante el proyecto de que la 
Sede Apostòlica restableciese el destruido derecho de gen¬ 
tes. 2 tDónde, pues, va a acogerse la sociedad en medio de 
su gran desamparo? Cuando todos la rechazan, ^qué brazos 
encuentra que carifiosamente la soliciten fuera de los de Cris- 
to? Nunca los hombres volverían a Dios cuando han em- 
prendido los caminos de perdición, si Él, en su infinita sabi- 
duría e inefable misericòrdia, no hubiese dispuesto las co- 
sas de tal manera que, siguiendo la sociedad el curso que 
le abren sus apetitós, no se encontrase miserablemente per- 
dida; siente congojas de muerte y el desfallecimiento la do- 


1. El racionalismo no se ha contentado con proclamar el màs triste 
escepticismo, està ya en el período de la desesperación. Schopenhauer 
afirma que la única felicidad a que puede aspirar el hombre es la 
extinción nirvànica de la vida, y Hartmann ya no pide sólo, como el 
anterior, la extinción de la voluntad individual, sino aun la aniquila- 
ción de la universal; parécele poco el suicidio particular, y ensena 
que la liberación humana universal consiste en la destrucción de toda 
existència. 

2. Carlos Périn, en sus Leyes de la Sociedad Cristiana (t. II, Iib. V, 
cap. IV), explica el hecho notabilísimo de haberse pedido al Concilio 
Vaticano que promulgase solemnemente los grandes principios del de¬ 
recho de gentes, habiendo sido el principal promovedor de este inci- 
dente «un protestante inglés, hombre de grande inteligencia y de gran 
corazón, M. Urquardt». El Papa admitió benignamente estos deseos y 
dispuso que se comunicarà el asunto al Concilio, cuyas comisiones se 
ocuparon ya en el mismo. 





DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS 


71 


mina; los nobles sentimientos, aun de índole puramente na¬ 
tural, quedan desvanecidos y cúmplese a la letra aquella 
sentencia de Cristo: Sine me nihil potestis facere. La patria 
y la familia dejan de ser amadas cuando Dios deja de ser 
amado, y cuando Dios es aborrecido, aquellas dos nobilísi- 
mas instituciones sobre que descansa la dignidad de la so- 
ciedad humana son perseguidas y muertas. Europa esta con- 
templando en estos momentos a la ilustre nación francesa, 
forjando leyes con que esclavizar a los padres de familia en 
la educación de sus hijos, y oye como un rumor maligno 
los proyectos de abolición del verdadero matrimonio, o sea 
el exterminio de la civilización. Las naciones, engreídas con 
sus riquezas, con sus ciencias, con sus ejércitos, se dejaron 
tomar de la soberbia; comparàndose con aquella humilde 
Hija del Cal vario, la Iglesia, a quien Dios nombró Senora 
de todas las gentes, y, creyéndose mas sabias que ella, des- 
pués de haber corrido distintos caminos y ensayado diver¬ 
sos sistemas, a pesar de sus riquezas, de sus ciencias y de 
sus ejércitos, siéntense en su interior profundamente abochor- 
nadas. Extienden su mirada por todas partes y el horizonte 
està cerrado, la obscuridad domina en el cielo de las inteli- 
gencias humanas, las ensenanzas de los sabios son estériles, 
y, en cambio, en los corazones germinan o salvajes pasiones 
o desfallecimientos mor tales; mas Aquél que ha hecho cu¬ 
rables a las naciones y tiene tesoros de sabiduría y abismos 
de misericòrdia des de el uno al otro confín del mundo, ilu- 
minando con suavísimos resplandores los continentes, las 
islas y los mares, hace resonar con mayor elocuencia los la- 
tidos de su Corazón vibrante de amor, para que, oyéndolos 
la sociedad caduca ya y torpe para el amor divino, cobre, 
como profetizó Santa Gertrudis, nuevo vigor y brlo. 



QUÈ ÉS LA MAÇONERIA* 


L'esperit sectari i l'esperit català no lliguen. La història 
no ens parla de cap secta que hagi arrelat a Catalunya; hi 
ha hagut, sí, heretges qual nom ha ressonat per tot Europa; 
quasi sempre, emperò, més que veritables heretges, caps 
calents que amb una imaginació intuïtiva, en gran manera 
original, perdut el viarany de la raó i de la fe, embrancant-se 
en sistemes, han caigut en aquella situació d'esperit que el 
sant Apòstol dels Gentils retratà amb les següents caracte¬ 
rístiques paraules: Semper discentes et numquam ad scien- 
tiam veritatis pervenientes. 2 Mes el poble ha anat seguint 
el seu corrent que li obriren llurs gloriosos progenitors, ja 
des de que el constituïren. La secta demana a l'home el sa¬ 
crifici de l’enteniment i de la voluntat a un altre home; i el 
català no s'ajeu a tal exigència sinó davant d'aquella Veri¬ 
tat immensa que no esclavitza a l'home, sinó que el deslliu¬ 
ra. Mes la nostra forta raça, en els presents temps de deca¬ 
dència, se sent també corcada, malgrat de sa duresa, per la 


* Articles inserits primerament en el setmanari vigatà La Veu del 
Montserrat (7 de juny-26 de juliol de 1884), i després publicats per 
l'autor en un opuscle, a Vic (Impremta Anglada, 1884). fis aquest tre¬ 
ball una contribució a la campanya antimaçònica promoguda pel papa 
Lleó XIII en l'encíclica Humanum genus del 20 d’abril del mateix any. 

1. II Timoteu, III. 









QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


73 


hipòcrita secta que, treballant fins ara en les tenebres, a 
l’últim ix a la llum pública, fent gala d'estar oficialment es¬ 
tablerta en les ciutats i principals viles del nostre Principat, 
en detriment de la fe catòlica, de l'heroisme patriòtic i dels 
més nobles i hermosos sentiments del cor. Per lo qual de 
justícia el present setmanari, dedicat a la defensa de l'altar 
i de les llars de nostra terra, deu consagrar alguns articles 
a desemmascarar, com diu el Sant Pare Lleó XIII, la ma^ 
vada secta dels francmaçons, qual fi és la destrucció de la 
present forma de la societat i l’adveniment d’un temps tene¬ 
brós i ple de mortals boires. Mes, abans de començar, ha¬ 
vem de repetir lo que diu el Sant Pare en sa Carta Encíclica: 
«Si bé tots els allistats en la secta són culpables, no tots han 
penetrat en els abismes de malícia que astutament són ama¬ 
gats de la vista dels qui conserven encara sentiments hon¬ 
rats i honestos». 


I 


Origen i naturalesa 

La maçoneria, com tota secta, estant inflada per un va- 
níssim orgull, cerca el seu principi en l'obscuritat dels més 
antics temps; mes la veritat avui dia demostrada és, que 
constituïda tal com existeix ara, per càstig dels nostres pe¬ 
cats, ho fou en l’any 1717, segons uns, 1 o en 1720, segons 
altres 2 . Son arbre genealògic és per això Ilarguíssim i igno- 
miniós. Pot trobar-se sa filiació, i savis i escriptors l’han 
detallada, fins al principi del món. Així com la Iglésia ca¬ 
tòlica, per lo que toca a sa substància, nasqué en els pri¬ 
mers homes, i ha seguit fent son curs fins a nosaltres i el 

1. El famós maçó Ragon en sa Oríhodoxie maçonnique, pàgs. 28 
i segs. 

2. La Civiltà Caítolica, novembre de 1879. 



74 J. TORRAS I BAGES 

continuarà mentre hi hagi societat humana; la Iglésia ma- 
lignantium, nascuda en el pecat, perpetual enemiga de la 
primera, sempre ha combatut la veritat i la virtut, i amb 
diferents noms i en formes diversíssimes, temptant els més 
forts estímuls dels homes, ha cercat fer-se'n senyora. El 
detestable mèrit de la maçoneria està en haver reunit sota 
una bandera i posat baix una direcció, en haver encarnat en 
una institució aqueix esperit de revolta a la divina autoritat, 
l’aspiració a delectar-se en lloc de santificar-se; en una pa¬ 
raula, com digué sant Agustí i repeteix Lleó XIII, el voler 
fundar la humana civilització en l’amor sui usque ad con- 
temptum Dei. Per lo qual un dels més caracteritzats maçons, 
el Feliu Pyat, pronuncià una sentència al dir que la maço¬ 
neria és la Iglésia de la Revolució; és a dir, aplicà a la 
seva secta el nom que mils anys endarrera ja l'inspirat Da¬ 
vid inventà: Ecclesiam malignantium. El signacle diví l’es¬ 
tampà en la societat humana Jesucrist, Fill de Déu; per ço 
tot enemic de Déu comença per combatre a Jesucrist, o, 
més ben dit, tot enemic de Déu comença per combatre la 
Iglésia, que és la continuació de l’acció divina de Crist so¬ 
bre el món. Els gnòstics, els arrians, els maniqueus, sectes 
anticristianes, foren vençudes, mes no destruïdes; llur es¬ 
perit quedà en el món, i disfressant-se unes voltes amb 
l'hàbit de la filosofia i altres amb el de la religió, mentint 
homenatge a Jesucrist, la Reforma de Luter donà lloc altra 
volta a que sortís l’esperit anticristià i antidiví que consti¬ 
tueix l’essència de la maçoneria. 

Aquesta secta, com tantes d’altres, per a seduir els ho¬ 
mes té una doctrina arcaica, o amagada, i altra vulgar; o, 
com diuen els filosops, esotèrica i exotèrica. Els maçons 
no segueixen el consell propagandista de Crist: Quod in aure 
auditis praedicate super tecta 1 ; són gent mentidera que es 
fien més de l'engany que de la bondat de llur doctrina. Or- 


1. Mateu, X, 27. 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


75 


sini, un dels més il·lustres fills d'aquesta moderna fraterni¬ 
tat que ha destruït l'antiga fundada pels sants, confessava 
que, a força de mentir i de corrompre, tota la germanor 
anava perdent el crèdit. El Gran Arcà de l’Univers, com 
diuen sos llibres, sempre ha estat el mateix, l'esperit anti- 
cristià i antidiví; mes per molts anys convingué amagar-ho, 
no havia arribat encara l’hora oportuna, la societat no estava 
preparada per a rebre la Llum maçònica; com encara no 
ha arribat el moment psicològic de proclamar l’ateisme, se¬ 
gons l'opinió d’un d'ells en les qüestions actuals entre les 
diverses branques de la secta. I, de pas, és bo notar que la 
maçoneria dels països catòlics és més radical i atea que la 
dels països protestants. Mes tots caminen envers un ma¬ 
teix terme. La doctrina maçònica i fins la major part de sos 
ritus, cerimònies i símbols, són els mateixos dels gnòstics, 
és a dir, el panteisme alexandrí, que conrearen a sa ma¬ 
nera els il·luminats i cabalistes de l’Edat Mitjana. 

El dogma panteístic, vari i multiforme per essència, ser¬ 
veix admirablement per la secta. A l'home impiu el deixa 
satisfet perquè sap que tota aquella fullaraca de paraules 
no volen dir res; al qui té encara un cert sentiment reli¬ 
giós, li són un cataplasma que, més o menys, amoroseix la 
coïssor de sa consciència; al filosop idealista l'entreté, al 
sectari fanàtic que cerca la destrucció de Déu, que, contra 
1 ’adveniat regnum ttium que ens ensenyà Crist, cerca l'adve¬ 
niment del regne de l'home absolut i il·limitat sobre la ter¬ 
ra, el porta de sobte a la conclusió de Mazzini: Dio è il po- 
polo ; i al qui arriba al summe de l’amor a si mateix, antí¬ 
tesi de la caritat cristiana, li dóna dret per exclamar lo 
d’aquell capitost de l’ordre, que cita Mons. Dupanloup: Nos¬ 
altres som els nostres propis déus. 

Espanya pot donar proves patents de que el dogma ma- 
çònic és el panteisme. És públic i notori que la Revolució 
de Setembre fou obra de la maçoneria, o, almenys, que fou 
per ella fortament ajudada, i tothom sap quines eren les 
opinions filosòfiques de la quatreta de filosops que forma- 




76 


J. TORRAS I BAGES 


ven el cervell d'aquella situació política tan fèrtil en tot 
gènere de bogeries. 

Veus aquí El Gran Arcà de l’Univers que, a últims de 
la passada centúria i principis de l’actual, excità a tants 
imprudents curiosos a ficar-se en la maçoneria; el segle que 
per antífrasi és anomenat segle de les llums, en aqueix cas 
mereix pròpiament l’elogi. El gran Arquitecte de l'univers 
és una forma panteística que tant pot significar l'Autor del 
món, com la naturalesa; per això, en opinió dels mestres en 
maçoneria, poden usar-la els mateixos ateus, sense cap es¬ 
crúpol. Avui ja no hi ha misteris en els principis maçònics; 
son dogma fonamental, la llibertat de consciència, vol dir la 
destrucció de la consciència. Per desgràcia els misteris du¬ 
ren i duraran encara en son procediment. 

Al costat d'aquest dogma aparent, buit de sentit, elàstic 
i acceptador de sentits contradictoris, mes en el fons nihi¬ 
lista, s’hi troba una moral ben digna de sa mare. Sabut és 
que tota secta secreta, fins les formades per la més viva 
exaltació mística, es distingeix pel llibertinatge i la més ab¬ 
soluta llibertat d'esperit. Contra el catonisme d'alguns ma¬ 
çons que afecten un gran rigor de consciència, protesten les 
bombes, els punyals, la dinamita, les més iniqües traïcions 
i menyspreu de juraments que en pocs anys ha vist l’Euro- 
pa, tenint sempre per herois, i moltes vegades herois for¬ 
çosos, sectaris maçons, o bé d'altres sectes que són rebrots 
de la maçònica. Sa moral secreta no ha pogut escapar-se 
de la publicitat. No fa molt se publicà, en sa part conve¬ 
nient, un document dels arxius romans, que és la declaració 
que féu, en 1759, un sectari penedit i que demanà reconci- 
liar-se amb la Iglésia, dels següents articles «que havia ju¬ 
rat observar, i fer jurar i observar a dues-centes persones»: 

Primer. Nos per nos. (És a dir: nosaltres vivim exclusi¬ 
vament pel nostre interès.) 

Segon. Nullus super nos. (És a dir: sobre nosaltres nin¬ 
gú té autoritat.) 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


77 


Tercer. Quaecumque, ubicumque, quandocumque come- 
de, bibe, laetare. (És a dir: menja, beu, delecta't sense mi¬ 
rar les coses, ni els temps ni llocs prohibits.) 

Quart. Cum quocumque et quacumque coniunge et di- 
siunge, dummodo convenias simul. (És a dir: casa’t i des- 
casa’t mentre sia de comú acord.) 

Cinquè. Da necessària ad victum, vestitum et voluptates 
signatis nostris indigenis. (És a dir: als que et donen el 
senyal de ser dels nostres, proporcionals lo necessari per 
menjar, vestir i llibertinatge.) 

Sisè. Uxorem, filios, filias, servos, ancillas cum aliis con- 
venientes non impedias. (És a dir: no impediu el vici de 
la dona, dels fills, de les filles, dels mossos i criades.) 

Setè. Neque aliorum libertati etsi contraria volentium 
resiste. (És a dir: no t'oposis a la llibertat dels altres, en¬ 
cara que vulguin coses contràries.) 

Vuitè. Nihil est quod sit malum: et ocassio voluntària 
imo. (És a dir: no lii ha res que sia mal, i molt menys 
l'ocasió voluntària.) 

Novè. Bonum necare qui volunt praesse nobis. (És a 
dir: és un bé el matar els qui ens volen manar.) 

Desè. Morimur et vivimus et iterum semper. (És a dir: 
la doctrina de la metempsícosi corrent entre els espiritis- 
tes.) 

Onzè. Possumus omnia facere quae volumus, absque levi 
etiam culpa. (És a dir: podem fer lo que ens dóna la gana, 
sense la més petita culpa.) 

Dotzè. Ergo semper liberi sumus. (És a dir: de conse¬ 
güent, sempre som lliures.) 

No es cregui ningú que aquests dotze principis fonamen¬ 
tals de la moral sectària sien un fet isolat; aquesta és vera¬ 
ment la moral maçònica. La maçoneria vulgar o pública no 
l'haurà rebuda, per no estar preparada encara per rebre la 
Llum ; mes és notori que substancialment diuen lo mateix 
que el citat document autèntic, els rituals i catecismes dels 
graus superiors de l'ordre; les revelacions de varis maçons 



78 


“ tZatS 1 3ltreS d °“ ** publicat en nos- 


Doctrina exòtica o maçoneria 


VULGAR 


Sf r ■»"5“»’“; :r 

veT'coÍ ftuTeu ^ ^ 

tnaçoziisme. El Gran ArZ I fn ™ COÍnCÍdeix amb el 

SHSlP 

nería? contesti • Fc • • 1 secreto de la francmaso- 

O universal^el * dret^notf S la^sniv 7 *^^^ 5 ' ■ raÓ Col·Iectira 
de la sobirania nacional 'tal com^t naa ! a * í ' el P rinci PÏ 
que es desviuen pel·ler 1 Pequen els 

Htic ,a destrucció del dret de p^t. Si 1%“^ 
la voluntat són lliures del jou diví si 1'ho m /' P n 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


79 


limitar la llibertat humana és reu de sacrilegi i de lesa 
majestat. Si l’home és absolutament lliure, si a la humani¬ 
tat ningú li pot fer la llei, la humanitat és Déu, com amb 
gran lògica ho proclamà Mazzini: si el liberalisme maçònic 
és una doctrina certa, procedeix el tancament de les anti¬ 
gues iglésies i obrir enmig de la societat moderna el tem¬ 
ple maçònic, ideat per Socino, precursor de la secta, on, 
desterrat el Cristianisme, se doni culte, com diuen els ma¬ 
çons barcelonins, al sistema universal, o al Gran Todo ; 1 és 
a dir, el retorn al paganisme, aquell panteisme que tan ad¬ 
mirablement caracteritzà Bossuet al dir dels antics pagans 
«que per ells tot era Déu, fora el mateix Déu». El temple 
maçònic, és a dir, el temple de la llibertat, o sia de totes 
les religions, té ja precedents jurídics en les legislacions li¬ 
berals. El cementiri comú obligatori per als morts de qual¬ 
sevol religió que siguin; el ministre de cultes, espècie de 
Pontífex maximus de tots els déus, demanen lògicament, 
com a coronació i complement del dret nou, la creació d’un 
temple únic obligatori per a tots els ciutadans. Veus aquí 
la metamorfosi de la llibertat en tirania, de la religió en 
irreligió: la consciència reglamentada per l’administració 
pública, o sia la secularització de la consciència. Veus aquí 
com la llibertat religiosa n'ix la persecució religiosa, l’odi a 
Déu, recomanat per la maçoneria amb les següents paraules 
del Bulletin maçonnique de la Grande-Loge symbolique écos- 
saise (núm. 22, gener de 1882): «Nostre G.’. H. Gaston dins 
pocs dies publicarà una obra titulada: Dieu, voilà l'enne- 
mü... És llibre que ens plauria veure’l en les mans de tot¬ 
hom ..» I com de l’odi a un en sol eixir l’amor al seu contrari, 
d'entre les turbes sectàries s’alça la veu del poeta Carducci 
que fa ressonar les estrofes del seu himne a Satan en un 
teatre de Torí: 


1. Instrucción de tercer grado, pàg. 6. Barcelona, impremta de 
Manero, 1873. 



80 


J. TORRAS I BAGES 

« {Salut, oh Satanàs; salut revolucionari! /Que pugin fins 
a tu l’encens i les súpliques que et consagrem! ;Tu has ven¬ 
çut al Jehovà dels clergues /» 

Apar impossible que a l'hora present hi hagi encara ma¬ 
çons que no estiguin convençuts de que el Gran Arcà de 
la secta és, en última resolució, el satanisme; i al mateix 
temps queda evident com la llum del dia, el fet històric del 
culte al diable, que ens diuen els primers escriptors cris¬ 
tians que els gentils practicaven, i que podria semblar-nos 
una exageració filla del fervor neòfit, si no veiéssim repro¬ 
duïda la cosa enmig del nostre segle i en nostres mateixos 
dies. 


II 


Organització interior 

La maçoneria és, de totes les sectes, la que ha lograt 
un organisme més perfet, tenint una certa unitat i universa¬ 
litat en quant són possibles eixes qualitats en una societat 
fundada en la mentida i en la superstició. Tots els que no 
pertanyen a la secta són anomenats profans ; i dins d'ella es 
compten varis ritus, essent els principals el ritu Egipci de 
Misraim, el ritu Escocès i el del Gran Orient de França. En 
cada ritu hi ha tres graus fonamentals: aprenents, companys 
i mestres. 

L escala jeràrquica dels dos últims ritus conté trenta-tres 
graus, i la de l’Egipci més de noranta. EI nom de cada 
grau és retumbant i ridícul, perquè la maçoneria no es dis¬ 
tingeix pel gust estètic: tot grau té la seva insígnia distin¬ 
tiva: el davantal, el compàs, etc. 

Les societats particulars de què es compon cada ritu s'a¬ 
nomena lògia. La Instrucción de primer grado del ritu fran¬ 
cès modern, publicada a Barcelona, pregunta: «^Com s'ano- 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


81 


menen els llocs en què es reuneixen els maç. - .? — Lògies, 
temples, tallers o oficines .» 

Ja ix el nom de temple, mes l’aprenent convé que no sà¬ 
piga tant com el mestre; per l’aprenent la maçoneria no és 
una secta religiosa, vull dir, irreligiosa; per l’aprenent és: 
«Una associació íntima, moral, filosòfica i progressiva, for¬ 
mada per homes escollits, de probitat i instrucció recone¬ 
gudes, units pels vincles de fraternal amistat, desitjosos d'a- 
judar-se l’un a l'altre estimulant-se a la pràctica de les vir¬ 
tuts morals i socials, i de ser útils als seus semblants». 1 Mes 
després que l’aprenent ha fet els misteriosos viatges, des¬ 
prés que la bena simbòlica ha caigut dels seus ulls, quan ha 
fet el terrible jurament veient a tots els GG.:. que dirigien 
contra ell les puntes de les seves espases, per a indicar que 
estan disposats a defensar-lo si és fidel als seus compro¬ 
misos i a castigar-lo si és traïdor, una volta ha promès que 
abans de revelar els secrets de la maç.-. vol que li tallin el 
cap, 2 3 aleshores ja és altra cosa: el company 3 ja pot saber 
que el culte de la francmaç.-. és el sistema universal; que 
el G.-. A.-. de l’U.-, (el Gran Arquitecte de l'Univers) és una 
fórmula que ha adoptat la francmaç.-. en virtut del seu res¬ 
pecte a totes les creences per a no ofendre’n cap, i deixant 
a cada u la llibertat d'explicar-la segons sa consciència. 
Aquest respecte maçònic a totes les creences és amb el ben 
entès de que la maç.-. no accepta el cec servilisme que els 
fanàtics impròpiament anomenen fe. Això, lluny d'ésser una 
virtut, és un estat d’embrutiment. La fe (maçònica) és la 
ferma confiança que naix del raciocini, del lliure examen i 
de la convicció , 4 El qui va a entrar mestre ja té dret de sa- 


1. Instrucción de primer grado. Barcelona, impremta de Manero, 
Í873. 

2. Ídem, pàg. 9. 

3. Instrucción de segundo grado. Barcelona, impremta de Manero, 
1873. 

4. Instrucción de segundo grado, pàgs. 8 i 9. Barcelona, impremta 
de Manero, 1873. 


6 




82 


J. TORRAS I BAGES 


ber que el primer dels cinc punts en què es resumeix el 
secret dels maçons és d’exposició de la religió natural, uni¬ 
versal i immutable. 1 


Veus aquí, al capdavall, explicada la incògnita; el secret 
dels maçons és la destrucció del Cristianisme i de tota re- 
gïo positiva; són ells, de consegüent, els verdaders enemics 
de Deu, la raça dels impius, que totes les legislacions gentils 
1 cristianes havien considerat culpables i punibles, fins que 
6 hber ^ lsme * esplendor de la Llum maçònica, n’ha fet una 
classe honesta, tal volta un ideal al que deu dirigir la Po¬ 
testat suprema als demés homes. 


Veus aquí, doncs, a què s'obliga el qui professa en aques¬ 
ta nova frareria enemiga de Déu. Els verdaders frares se 
feien esclaus de Déu: els frares de l’ordre maçònica es ren- 
eixen esclaus de Satanàs baix la sanció de les espases dels 
que han de venjar la seva infidelitat. 

En vista d'aquest organisme, de l’espècie d'ordre que es 
veu en la secta, de la manera hàbil que té de pervertir els 
desgraciats que es deixen enganyar per les seves trapasse- 
nes, hi ha hapt escriptors que han cregut que en la ma¬ 
çoneria lu havia un cap únic, un director universal; és a dir 
que aquesta Ecclesia malignantium tenia, tal volta, també 
una espècie de Papa de jurisdicció ecumènica, i al qual 
o eien tots els maçons. El tal personatge no existeix. És 
cert que, segons sant Agustí, el dimoni és simia Dei, que, per 
tant pot en alguna manera estrafer les obres divines; mes 
igualar-les es impossible. Té, sí, desgraciadament, la maço¬ 
neria unitat d’esperit i unitat de fi; mes no unitat de direc¬ 
ció: així la veiem sovint en guerra amb si mateixa, i a Sedan 
veierem la maçoneria francesa vençuda per la maçoneria ale¬ 
manya. ^Com pot haver-hi duradora unió en la maçoneria 
que vol destruir la Religió que totes les generacions huma- 


MaÍero“l" * ^ *”** **«■ 8 - 


Barcelona, 


impremta 


de 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


83 


nes han considerat vincle d'unió, i fins el seu nom ho sig¬ 
nifica? 

Per ço oïm veus maçòniques que protesten de la nota 
d’impietat; per ço al costat dels maçons barcelonins que ado¬ 
ren la religió natural, universal i immutable, trobem uns 
maçonets de Mataró que protesten davant de Déu i davant 
dels homes contra l'encíclica de Lleó XIII, 1 que a l’últim diu 
que la maçoneria és el naturalisme, o sia, lo mateix que 
diuen els maçons barcelonins; perxò la maçoneria del ritu 
escocès antic i acceptat, en el Manual del aprendiz masón, 
amb la censura i la llicència necessàries de la Gran Càmara 
de Ritos, en la pàgina 102 diu: que el Cristianisme i la Ma¬ 
çoneria es perfeccionen entre si i poden prestar-se mutu 
auxili per bé de la humanitat; mes aquestes són innocenta- 
des de maçonets i aprenents, perquè els maçons grossos ja 
saben que l’objecte de la secta és el que significava Voltaire, 
quan apoteosi havem vist fer a la maçoneria francesa amb 
el crit de: / Esclafeu a l’infame! (Crist), i més radicalment 
encara expressat en el llibre de H. Gaston recomanat per la 
lògia: «jDéu, veus aquí l’enemic!» 

La forta organització de la secta serà destruïda per lo 
que constitueix son principi fonamental, el lliure examen; 
mentre fou enterament secreta, mentre ses misterioses doc¬ 
trines, el tan admirat i respectat Arcà estigué en l’ombra, 
la pau i concòrdia regnaven en el ramat maçònic; mes una 
volta la multitud ha pogut veure de prop i palpar l'ídol, 
l'ombra del Gran Arquitecte s’és desvanescuda, la multitud 
dels germans ha perdut el vincle que els unia, i aquella per¬ 
versa iglésia de la qual diu el Manual del aprendiz masón 
(ritu escocès antic) que «sa longitud s’estén d'Orient a Oc¬ 
cident, sa latitud del Migdia al Septentrió, sa altura del 
centre de la terra al firmament», 2 s'ha omplert de cismes i 


1. Suplemento al nútnero 33 de El Nuevo Ideal. Impremta À. Àba- 
dal, Mataró, 1884. 

2. Pàg. 20. 




84 


J. TORRAS I BAGES 


divisions, els mateixos profans tenim notícia d’elles; restant, 
emperò, un punt en què la unitat és universal en la maçò- 
nica germandat: en la guerra contínua a la santa i vera 
Iglésia de Crist. 


Culte maçònic 

No volem carregar el cap de ningú descrivint les fasti¬ 
goses i estranyes cerimònies de la superstició maçònica; 
mes com encara hi ha qui vol sostenir que la maçoneria és 
solament una societat filantròpica, humanitària o potser po¬ 
lítica, sense que tingui res que veure amb la Religió, convé 
demostrar lo contrari provant l’existència de son culte, i, per 
tant, de sa essència religiosa. En l'obra Esprit du dogme 
de la Franc-Maçonnerie (solament per a l’ús dels germans), 
publicada per Reghellini a Brussel·les, any 1825, s’hi llegeixen 
les següents paraules: «L'objecte d'aquest llibre és demos¬ 
trar que la francmaçoneria és una societat religiosa.» El 
Catechismo degli Apprendenti, estampat no fa gaire a Nà¬ 
pols i a Florència, a la pregunta del mestre: — iQue hi ha 
de comú entre jo i vós?, contesta: Hi ha un culte. — I el 
Manual del aprendiz masón (ritu escocès antic i acceptat), 
estampat a Madrid l'any 1880 (Est.\ tip.\ del Gran Oriente 
de Espana), explica per menut tot lo referent al culte i clero 
de la secta maçònica. Posem la paraula clero, perquè entre 
la interminable sèrie del personal d'una lògia simbòlica fins 
s’hi troben diaques. Aquest ritual explica l'orientació del 
temple, sa interior disposició, rempal·liament de quins draps 
i colors deu ésser, que al tron del Venerable deu pujar-s'hi 
per set graus, a l’altar per quatre. El nombre i forma de les 
columnes que rodegen el temple; com deu estar pintada la 
volta; la manera com deu il·luminar-se amb tres brandons 
l'altar triangular, o dels juraments; els diferents setis que 
ocupen els molts homes elegits que formen el ministeri o 
clero maçònic; on se posen els diferents simulacres o està- 









OUfc ÉS LA MAÇONERIA 


85 


tues, els canelobres de cinc, de tres llums, etc.; els encens 
que deuen cremar-se; els instruments litúrgics; l’altar de les 
ablucions, que deu estar prop la porta del temple, la qual 
deu figurar que sia de bronze. 1 

Després de tot això, ^és possible dubtar de que la ma¬ 
çoneria és una secta supersticiosa, que vol usurpar el lloc 
de la verdadera Religió? Però encara no està tot aquí. El 
Ritual conté les paraules sacramentals, les prèdiques que 
demanen els diferents ritus, les ficcions de sagraments amb 
què volen acontentar la part sentimental dels infeliços se¬ 
duïts. Sembla impossible que farses tan extravagants s'hagin 
estès per Espanya, abans per tot el món famosa per sa gra¬ 
vetat. 

És cert que existeixen un baptisme i una confirmació 
maçòniques; Mons. Dupanloup els ha descrit, copiant-ho dels 
llibres litúrgics de la secta. En el Manual del aprendiz ma - 
són citat hi ha l’explicació de sos convits sagrats (pàgs. 132 
i segs.). «La maçoneria, diu, els celebra dos cops a l'any, 
en les èpoques en què el sol presenta sos fenòmens més 
notables; dues festes reglamentàries, amb el propòsit d'e¬ 
naltir la concòrdia, entregar-se a l'admiració dels misteris 
de la Naturalesa. Els àpats maçònics són místics en sa for¬ 
ma i filosòfics en llur essència (és a dir, sota la pell d’ove¬ 
lla d'aparences piadoses s'hi amaga la impietat). Se cele¬ 
bren sempre en el grau d'Aprenent perquè tots els maçons 
puguin participar-ne. Se disposa una taula en forma de fer¬ 
radura en un lloc apropiat dins del Temple; els germans se 
col·loquen en la part de fora de dita taula, exceptuats els 
mestres de cerimònies i diaques, que ocupen l'interior en¬ 
front del Ven/. Mest/. Si un germà comet una falta, el Ve¬ 
nerable el condemna a desparar amb pólvora fluixa (un vas 
d’aigua) que li és presentada pel mestre de cerimònies.» 

Per a aclarir aquest estrany ritu, deu saber-se que, en els 
àpats dels maçons, se diu desparar al brindar o beure; així 


1. Pàgs. 25 i segs. 



86 


J. TORRAS I BAGES 


com s’anomenen treballs de taula totes les operacions que 
es fan en aquestes complides festes de la secta. «Tot lo que 
es posa a taula simbolitzant els tres regnes de la Naturale¬ 
sa, deu ésser col·locat en línies paral·leles. S'ofereixen set 
libacions; la darrera es consagra a tots els maçons que hi ha 
escampats per tota la terra. Aquest brindis final se fa for¬ 
mant els germans un círcol complet, barrejats amb els ser¬ 
vents, i és com una anella d'aquesta immensa cadena que 
volta l'univers, i Quadre commovedor i tendre que la maço¬ 
neria ofereix als seus afiliats!» Així tan plàcidament acaba 
la descripció dels àpats maçònics amb què els aprenents 
s’enllepoleixen per a passar avant, mes ja vindran escenes 
més terribles en el culte maçònic; Mons. Dupanloup, terri¬ 
ble vapulejador de la secta, descriu de la següent manera, 
copiant-ho ad litteram de l'obra del G.\ Ragon, l'admissió 
a un dels graus superiors: 

«Els emblemes d’aquest grau són una “creu" amb una 
serp de tres caps.» 

La serp designa el principi mal. Els tres caps de la serp 
són emblema del mal que s'ha introduït en les tres classes 
altes de la societat. Un dels dits caps porta una corona, 
símbol dels sobirans; l'altre una tiara o clau, significant els 
Papes; l'altre una espasa, i representa l’exèrcit. 

El G.\ iniciat deu vigilar per la repressió d’aquests abu¬ 
sos... Com a penyora de sos compromisos, talla amb el pu¬ 
nyal els tres caps de la serp. 

,-Com se lliga aquesta significativa cerimònia, de la que 
no pot dubtar-se com a contada pel G.\ Ragon, autor prín¬ 
cep per tots els sectaris, amb l’opinió que ells sostenen de 
ser indiferents a la política i a la Religió, i amb lo que diu 
el Manual del aprendiz (ritu escocès antic i acceptat) ja ci¬ 
tat, de professar un decidit respecte al Sobirà de la nació 
al qual de dret deu consagrar-se el primer brindis en sos 
sagrats àpats? 







QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


87 


III 


O Maçoneria o Catolicisme 

No pot un pertànyer a les dues bandes, la cosa és en si 
mateixa clara; i si no fóssim en un temps en què fins vol¬ 
drien conciliar-se el foc i l'aigua, no caldria parlar ni demos¬ 
trar que el catòlic no pot ser maçó, ni el maçó catòlic. Ja 
diguérem en el primer article que el lliure pensament, la 
llibertat de consciència, que són dogmes fonamentals de la 
secta, feien de l'home un Déu, i un Déu no ha de donar 
culte, sinó que ha de rebre’n. El catolicisme i el maçonisme, 
doncs, per necessitat de naturalesa essencial han de viure 
en perpètua guerra. Així ho ha confessat amb lloable fran¬ 
quesa un granat maçó barceloní. 

Una dama de cap de brot entrava no fa molt en la ma- 
çònica ordre; la Lòg. - . Cap.*. Lleialtat, núm. 78, a l’Or.', de 
Barcino, regositjada per tal conquesta, encarregà, lo que en 
diríem els profans discurs de presentació, al G.\ Homer, i 
aquest al dirigir-se amb galant eloqüència a la candidata, 
que en la secta porta el nom de G.\ Mariana Pineda, des¬ 
prés de dir-li que per l'acte que feia es traslluïa la noble 
sang que per ses venes circulava, afegeix: «Existeixen en 
nostres modernes societats dues tendències oposades que 
es disputen el domini de la consciència universal... Aques¬ 
tes tendències han rebut divers nom... s’anomenen «libera¬ 
lisme i ultramuntanisme o jesuïtisme...» El jesuïtisme és 
la nostra antítesi. Això us demostrarà, estim.’. G.\, que tots 
nostres esforços deuen dirigir-se a la destrucció i al descrè¬ 
dit de tan poderós enemic... Això constitueix l'essència, l’à¬ 
nima i la vida de la nostra Or.-.». 1 

El G.\ Homer té raó: la destrucció i el descrèdit de l'ul- 
tramuntanisme (catolicisme) constitueixen l'ànima, l’essèn- 


1. Traz.r. Arq.\ del H.\ Eloc.;. A.\ M.\ Homero C.\, etc., sense 
peu d’estampa. 



88 


J. TORRAS I BAGES 


cia i la vida de la Maçoneria; mes amb això i tot hi ha ma¬ 
çons que van a missa i es creuen catòlics. jSe pensen, els 
pobrets, que enganyaran a Déu! 

Monsenyors Ketteler, de Magúncia, i Dupanloup, d’Or- 
leans, posaren ja en evident claredat la contradicció entre 
el maçonisme i el catolicisme; però després que els opuscles 
dels dos eminents prelats eren coneguts per tothom, quan 
mils llibres i llibrets s'havien escrit sobre la matèria, encara 
un maçó italià, tenint dubtes i escrúpols, consultà sobre l'as¬ 
sumpte, no pas a cap congregació romana, sinó a un consell 
maçònic, qui donà en resposta una circular més clara de lo 
que podia esperar-se d'una secta secreta. «El catòlic, ve a 
dir, que demana entrar en la maçoneria, professant aquestes 
doctrines contràries a la Iglésia catòlica, s’entén que aposta- 
ta d'ella, i, per tant, pot ser admès en la nostra ordre». 1 

Tothom sap les prohibicions i condemnacions canòniques. 
La conducta dels Papes en aquesta com en altres qüestions 
clarament demostra que el tron apostòlic està il·luminat pel 
Sant Esperit, i que l’assistència divina mai falta als succes¬ 
sors del Pescador de Galilea per a regir i governar la socie¬ 
tat cristiana. Que ara en què fins periòdics com el Journal 
des Debats, de París, i El Imparcial, de Madrid, miren amb 
por a la secta i es mofen de son culte extravagant, se vegi 
bé la maldat de la maçoneria, i es coneguin ses desastroses 
conseqüències quan la Revolució, de la que ella és iglésia, 
ha produït revolucions formidables i amenaça encara arri¬ 
bar fins al capdavall en sa marxa destructora, no és cosa 
que suposi una gran perspicàcia; però lo de que condem¬ 
nés la maçoneria en 1738 el papa Climent XIÏ, és a dir, 
prop de dues centúries enrera, quan la secta era encara en 
sa constitució novella, secreta per les tenebres de què es 
rodejava i els Estats no n’havien experimentat les picardies, 
fa exclamar: Digitus Dei est hic. Amb la condemnació del 


1. La Civiltà Cattolica publicà entera aquesta circular en el mes de 
juliol de 1882. 





QL'fe ÉS LA MAÇONERIA 


89 


Papa la secta tingué un retrocés; inventaren aleshores els 
maçons la falòrnia de que el successor de Climent XII no 
pensava com ell, i encara afegien que pertanyia a la secta, 
per lo qual el savi Benet XIV reproduí la condemnació. 
Pius VII, Lleó XII, Gregori XVI, Pius IX i l'actual Pontífex 
han fulminat sos anatemes contra la maçoneria. Després 
de tot això, <;pot haver-hi catòlic que no l'abomini? No; l’opo¬ 
sició entre la maçoneria i el Cristianisme és evident; en 
son dogma, en son culte, en sa conducta arcana i pública, 
en tots els aspectes, és acèrrima enemiga del nom de Crist; 
fins refusa l’Era cristiana; la maçoneria no compta els anys 
per la Nativitat de Crist, n’afegeix quatre mil als corrents 
i aquesta és l'Era maçònica. El seu any comença en l'equi¬ 
nocci de primavera; i, pregunta la Instrucción de primer 
grado (ritu francès modern): «<:Per què no som l'any vul¬ 
gar? Perquè, essent la Maç.\ el culte de la naturalesa, deu 
ajustar-se a tots els moviments astronòmics, i en aquesta 
època és quan precisament renaix el sol amb nova força». 1 
Així parlen els adoradors del Gran Todo, de la ciutat de 
Barcelona; i ja és hora d'exclamar amb Mons. Ketteler: «Un 
catòlic que es fa francmaçó deserta del temple del Déu viu, 
per a treballar en el temple d'un ídol.» 

L'anglicanisme, el luteranisme, el calvinisme, etc., són 
anomenades sectes cristianes; no hi ha cap historiador, que 
jo sàpiga, que hi compti entre elles el maçonisme; perquè 
aquelles són la corrupció d’alguns o varis principis de la 
Revelació cristiana; la Maçoneria és la total i absoluta ne¬ 
gació d'ella. 


La Maçoneria i la Política 

Les aparences de secta contemplativa que aparentà per 
molts anys la maçoneria, ja no és possible que se sostinguin 


1. Pag. 12. 




90 


J. TORRAS I BAGES 


després de les últimes revolucions. Tothom sap que ella és 
l'ànima de tots els moviments polítics; que allí es formen 
els projectes i es convenen i estudien els medis d’arrabassar 
trons i governs. En una paraula, la magistral frase d'en 
Feliu Pyat: La maçoneria és la Iglésia de la revolució, ex¬ 
pressa verament l’acció política de la secta; ella no és club 
de cridaires, ni una junta revolucionària que obertament 
se posa al davant d’una revolta, però és més que tot això; 
no és el tro que fa terror o el llamp que mata, sinó la farga 
on se formen i des d'on se'ls dóna direcció. Mireu com ho 
explica, respecte de la gran Revolució francesa, en Lluís 
Blanc, tan benemèrit de la secta: «Convé introduir el lec¬ 
tor en la mina que anaven cavant sota dels trons i dels 
altars uns revolucionaris molt més fondos i actius que els 
Enciclopedistes; una societat composta d’homes de tots els 
països, de qualsevol religió, de totes les classes, entre si 
lligats per simbòlics pactes, obligats baix jurament a guar¬ 
dar secret sobre sa existència, sotmesos a proves espantoses, 
celebrant fantàstiques cerimònies; mes, d'altra banda, prac¬ 
ticant la beneficència i tenint-se a tots per iguals, si bé dis¬ 
tribuïts en tres classes: aprenents, companys i mestres; és 
a dir, la francmaçoneria. Doncs a la vigília de la Revolució 
francesa, la francmaçoneria s'havia immensament desenrot¬ 
llat; estava estesa per tot Europa, afavoria el geni meditatiu 
de l’Alemanya, agitava sordament la França i pertot arreu 
presentava la imatge d'una societat fundada en principis 
del tot contraris a la societat civil.» 

Tots els grans personatges, qual nom figura en aquella 
desastrosa època, els primers pares i patriarques de la ci¬ 
vilització moderna, els qui foren actors en aquella tragèdia 
eren fills de la maçoneria. El duc d'Orleans fou gran mestre 
de la secta, i sota d’ell treballaven Danton, Condorcet, Sie- 
yes, Lafayette i altres de la mateixa nissaga. El triomf de 
la Revolució fou el triomf de la maçoneria, i a l’obrir-se 
l’antiga Seu de París a un culte vergonyós, a l'entronitzar 
sobre la sacra ara a la deessa Raó, en la persona d'una mala 





QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


91 


dona, la secta obrí son primer temple públic, promulgà 
la nova llei de les consciències, la religió de la llibertat, ço, és, 
ranihilació del cristianisme, substituint-lo per la religió de la 
naturalesa; declarà, en una paraula, el gran secret dels ma¬ 
çons, lo que Mazzini expressa eloqüentment: Déu és la huma¬ 
nitat. 

Mudat el Déu dels cristians, entronitzat en son lloc un 
déu nou, devien també mudar-se els que la societat tenia 
per vicaris i representants seus en l’ordre civil. El déu ma- 
çònic volia que els sobirans fossin a sa semblança i imatge; 
i ara anem a fer mèrit d’una pàgina de la història nacional 
contemporània, que, encara que tal volta sia coneguda, és 
interessantíssima i instructiva, per ser una declaració com 
oficial, consignada en la col·lecció de documents de l'ordre 
intitulada: Informe emitido por el ilustre H.‘. General Al- 
berto Pike, Gran Comendador del supremo Consejo del gra- 
do 33 del Rito Escocès Antiguo y Aceptado al Oriente de 
Charleston, ante la Liga interconciliar de los Supremos Con- 
se jos de Charleston, Irlanda, Escòcia y Grècia. (Madrid, imp. 
del Gran Oriente de Espana, 1882.) El motiu d'aquesta pu¬ 
blicació foren moltes bregues i cismes dins de la secta es¬ 
panyola, entre quals grans dignataris s'hi troben els capi¬ 
tostos de la política liberal, mes, sobretot, el reconeixement 
de la legitimitat del Gran Orient d’Espanya, que sembla que 
per ser admesa pels altres Consells suprems no presentava 
l’executòria prou documentada. Els espanyols aleshores ex¬ 
hibiren sos títols i raons, i equina diria el lector que és la 
il·lustre genealogia del maçonisme espanyol, quina és la soca 
de la que han sortit com a rebrots els que volen treure 
l'Espanya de la dominació jesuítica? De Josep Bonaparte 
(àlias Botella). 

De manera que, en els temps que som, ens trobem amb 
homes que han estat al cap de la nació, que han exercit fins 
les més altes magistratures de la pàtria, que s'han donat 
per la representació genuïna del més pur espanyolisme, i, no 
obstant, en ares de la maçoneria, invoquen com a títol de no- 





92 


J. TORRAS I BAGES 


blesa el descendir del Rei intrús, no dubten en declarar-se 
afrancesats i en constituir font i principi de llur dret maçò- 
mc el tron imposat dels Bonapartes. jOh patriotisme liberal' 
Pero la secta és superior a la pàtria; l'ídol és més exigent que 
Beu. «El primer Napoleó era el cabdill de la civilització ma- 
çonica, era l'espasa que devia fer acceptar el nou codi de la 
secta que sa imperial Corona significava i destruir els trons 
tradicionals-, per ço tots els prohoms de la maçoneria, sense 
istmció de ritus, amb tal que tinguessin coneixement de la 
sagrada paraula B.-. foren citats a la junta de Baiona per a 
discutir i aprovar el projecte de Constitució que es cregué 
mes convenient per a posar a Espanya en harmonia amb les 
demes nacions que Napoleó s’havia proposat establir segons 
la manifestació del dret modern.» 1 

cHi ha, doncs, relació entre la maçoneria i la política’ 
Les dates de 1820, 1839, 1848, 1854 i 1868 estan tan íntimament 
igades, segons confessió de l’informe sobrecitat, amb la ma¬ 
çoneria que bé es pot dir que ella és el factor principal en 
es revoltes polítiques d'aquest segle i que a Espanya, lo ma- 
eix que en ,0 restant d’Europa, la secta ha estat l’agent ocult 
de les sagnoses tempestats revolucionàries, la destructora de 
ordre social, produint el caos actual que ningú, sols Déu, 
sap on anirà a parar. I per si algú cregués aquestes apre¬ 
ciacions nascudes d’apassionament contra l'ordre maçònic, 
aquí van les paraules de Lamartine, benemèrit d’ella, qui, aí 
dirigir-se, durant els dies de 1848, a una comissió de tres-cents 
francmaçons representant tots els ritus que, bandera a l'aire 
acudiren a la Casa de la Vila de París, per a reclamar la part 
e glòria que els pertocava en la proclamació de la Repúbli¬ 
ca, els digué solemnement: Del fons de vostres lògies han 
emanat, pruner en l’ombra, després a mitja llum, i, finalment, 
en ple dia, les idees que han posat el fonament de les revo¬ 
lucions de 1789, de 1830 i de 1848. 2 


1. Pàg. 70. 

2. El diari Le Franc-Maçon, citat 


per Mr. Neut, pàg. 333. 



QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


93 


I, per si aquestes cites semblen antigues, a la vista tenim 
el discurs llegit en la Teniclr. Fúnebre que celebrà la Log.\ 
Cap.-. Severidad, N.° 18, a la memòria dels GG.\ E. Figueras 
i L. Gambetta, en el Valle de València 1 el dia 10 de gener de 
1883. L’entusiasme per la democràcia, l'amor a la República, 
la incompatibilitat entre el tron i la llibertat, són cantats per 
l’orador maçònic amb tota la vehemència i claredat que pu¬ 
gui desitjar-se; i en son sentit la maçoneria és un gangli ce¬ 
rebral important del sistema nerviós de la societat. 

Aquesta frase podrà pecar de pretensiosa, mes ningú dirà 
que no sia expressiva de les aspiracions de la secta. 


IV 


L'Estat i la Maçoneria 

Dels principis i dogmes de la secta, de ses aspiracions, 
avui evidenciades per actes públics de la vida política de les 
nacions modernes i solemnement promulgades pels mestres i 
doctors més il·lustres dins la maçoneria, en fi, dels fets, pro¬ 
jectes i doctrines autèntiques i indiscutibles fins ara al·legats, 
de les declaracions de guerra implícites i explícites contra 
l'ordre cristià, divinament establert sobre la terra, i contra 
l'ordre polític, fundat en el legítim dret, se'n dedueix clara¬ 
ment la incompatibilitat, la impossibilitat d’existir juntament 
l'Estat cristià i la maçoneria. Mes nosaltres avancem encara 
més: la Iglésia, divina protectora de la pau i tranquil·litat de 
les nacions, aquesta santa Mare que mai es descuida de pre¬ 
gar per la pau i concòrdia entre llurs prínceps, encara pres¬ 
cindint de la maldat intrínseca de les doctrines maçòniques, 
de la perversitat dels seus dogmes, sols per ésser societat se¬ 
creta l’hauria condemnada, per incompatible, en quant tal, 


1. Impremta i litografia E. Gius, Paz, de Val. 



94 


J. TORRAS I BAGES 


amb la societat pública. En efecte, l'organisme de la societat 
secreta, la seva vida, és en detriment i destrucció de la so¬ 
cietat pública, com l’organisme vegetal o animal que es des¬ 
enrotlla en el cos humà és a despeses de la seva salut i, a 
l’últim, de la seva vida. L'alt dignatari de la secta pujat al cap 
de la governació de l’Estat, el maçó, lligat amb juraments 
terribles, exercint les magistratures polítiques del país, <;no 
són l'organisme estrany que es congria en els òrgans vitals 
del cos de l’Estat, destruint sos teixits i acabant amb sa vida? 
El sistema de la lluita per la vida, dins de certs límits ver- 
daders, és en aquesta matèria enterament aplicable: o la so¬ 
cietat pública matarà a la societat secreta, o la societat se¬ 
creta matarà a la pública. Són dos enemics irreconciliables 
per naturalesa i no pararan fins al capdavall. 

La història contemporània ens mostra l’esperit irreconci¬ 
liable i decidit de la secta, i això és testimoni de sa vitalitat, 
de sa importància, d'una destinació de conseqüència, de tenir 
en el món que desempenyar una acció, és a dir, fer prevaler 
en la terra l’esperit anticristià, que, segons sant Joan, 1 exis¬ 
teix ja en el món des dels principis. La secta té espera en 
l’aplicació de ses aspiracions, mes de cap manera es deixa 
enganyar impunement; al qui haurà ajudat a pujar-se'n al 
cim de la humana prosperitat, aquell a qui haurà servit d’es¬ 
cala per a pujar al tron, veurà, a no tardar, enfonsar-se aquest 
tron si preté tòrcer el camí i direcció que la secta segueix 
per necessitat de naturalesa. El primer Bonaparte és un exem¬ 
ple que val per tots. El deure essencial per part de l’Estat 
de proscriure la maçoneria es demostra tan evidentment com 
un teorema matemàtic. Pot, en certes circumstàncies, l’Estat 
tolerar l’existència d’alguna secta religiosa; mes en ella, per 
deure de caritat, no per despòtica tendència, tindrà fixos els 
ulls per a contenir-la, suaument reduir-la i encaminar-la racio¬ 
nalment al bé. ^Com farà això amb la maçoneria, que s’a» 


1. Epístola I, cap. IV. 






QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


95 


maga hipòcritament fins de la vista dels mateixos afiliats, 
fora d’aquells que a cop d’anys i proves han arribat als dar¬ 
rers graus, a la possessió del secret maçònic? Ni és vera 
objecció la de que avui dia es troben dins de la secta bona 
part de monarques i prínceps de sang reial; això és ja antic, 
i si no, mireu com s'explica en Lluís Blanc: 

«Gustà als sobirans, entre ells al gran Frederic, pendre 
la paleta i lligar-se el davantal; ^per què no? L’existència 
dels graus superiors se’ls amagava amb cttidado; solament 
sabien de la francmaçoneria lo que sense perill se’ls podia 
manifestar .» 

«Retinguts en els graus inferiors no s’ocupaven molt de 
la cosa, en la que no veien més que una ocasió de divertir- 
se; alegres àpats, principis que es prenien i deixaven a la 
porta de les lògies, fórmules sense aplicació en la vida ordinà¬ 
ria; en una paraula, sols la comèdia de la igualtat. Però en 
aquestes matèries la comèdia es toca amb el drama, i prín¬ 
ceps i nobles es veieren arrastrats a tapar amb son nom, a 
servir cegament amb llur influència, les empreses latents diri¬ 
gides contra ells mateixos.» 

Sí; la maçoneria, a pesar de ses protestes de respecte al 
poder civil, de prescindir d'opinions polítiques, se dirigeix a 
la conquesta del govern. Clar han parlat moltes lògies qual 
testimoni cita en Dupanloup; més encara: a Espanya mateix, 
en el ritu escocès antic i acceptat, que és el qui té més gent 
granada, veiem, en VInforme citat anteriorment, els alegrois 
de la secta per posseir a alguns dels caps de partit més famo¬ 
sos i la morosa delectació amb què afegeix al nom dels prin¬ 
cipals dignataris, les vegades que han estat diputats, minis¬ 
tres, governadors, directors de Bancs, etc. 

La maçoneria en l’Estat constitueix un verdader cas del 
Status in Statu ; no té, com la Iglésia, un fi espiritual i ultra- 
mundà; no mana, com aquesta, als seus afiliats que obeeixin 
a les legítimes potestats, essent un pecat la rebel·lia; no pro¬ 
clama el príncep o quefe suprem representant de Déu en 
l’ordre polític o civil; no diu: Doneu al Cèsar lo que és del 




96 


J. TORRAS I BAGES 


Cèsar: la maçoneria no té Cèsar, la seva sobirania és obscura 
i amagada, és indiscutible perquè ningú bé no la coneix, i és 
irresistible perquè més és potència espiritual que no pas fí¬ 
sica; però és espiritual en els medis, no pas en el fi; ^com 
ha de tenir un fi espiritual la secta que no creu en l’altre 
món? Son objecte és, doncs, arrabassar a l’Estat la direcció 
temporal de la societat que legítimament li pertoca i Déu li 
té confiada; són dues potestats amb un mateix fi. El comte 
d Hangwitz, ministre del rei de Prússia, que assistí al Con¬ 
grés de Verona, féu en aquesta famosa conferència eloqüentís- 
simes revelacions que proven clarament lo que estem dient. 
«Acabada la meva carrera, exaltat per adquirir els secrets 
de la ciència, entrí en les sectes... La curiositat despertada, 
aní pujant en elles, i encara jove, tenia gran autoritat i ocu¬ 
pava en la maçoneria un lloc distingit en el capítol dels més 
elevats graus... En la maçoneria hi havia aleshores dos par¬ 
tits... L'un era deista, l’altre ateista, tenint els dos guerra 
declarada entre si; no obstant, els dos es daven la mà per 
arribar a la dominació del món; conquerir els trons, servir- 
se dels reis pels fins de l’ordre: tal era llur objecte. En 1777 
se m encarregà la direcció d'una part de les lògies prussia- 
nes... Si no fos per la pròpia experiència que en tinc, mai 
m hauria pogut explicar el descuit amb què els governs feien 
els ulls grossos davant d'un tal desordre: era allò un veri¬ 
table Estat dins de l’Estat ; no solament els quefes estaven 
en contínua correspondència i usaven xifres particulars, sinó 
que també s'enviaven ambaixades. Exercir una dominadora 
influència sobre els trons i els sobirans, tal era el nostre 
objecte... 

»Aleshores adquirí la ferma convicció de que el drama 
començat en 1788 i 1789, la Revolució francesa, el regicidi 
amb tots els seus horrors, no solament foren resolts en la 
secta, sinó que eren, a més, un resultat de ses associacions 
i juraments .» 1 


1. Le secret de la Franc-Maçonnerie, per Monsenyor Fava, 1883. 





QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


97 


D’aquestes lleials declaracions del desenganyat comte 
d'Hangwitz provingueren en gran part les disposicions prohi¬ 
bitives de la secta, que algunes nacions adoptaren. 

Però tornem encara al ferm terreny dels principis. ^En 
virtut de què és lícita l’existència de la maçoneria? i En qui¬ 
na potestat fonamenta el seu dret de viure? ,-D’on rep la legi¬ 
timitat? D’enlloc. Per això no sabem que ella mai hagi plan¬ 
tejat aquesta qüestió, perquè instintivament coneix que seria 
vençuda. No cal dir que no pot invocar com a principi el dret 
cristià, establert sobre la terra pel Fill de Déu; ni el dret his¬ 
tòric que ella es proposa enrunar; ni el principi democràtic 
de la sobirania nacional, perquè, segons els principis de la 
secta, la sobirania no és la nació, sinó la lògia. Per tant, 
el dret de la maçoneria no és, segons ella, derivat, sinó ori¬ 
ginari; no participat, sinó absolut, propi, essencial; és a dir, 
im dret diví; davant d'ella tota potestat deu abaixar-se, tot 
dret desaparèixer; ella és el vital esperit que deu animar totes 
les institucions socials, la qui té la missió de regenerar tota 
l’espècie humana. 1 


L'Estat se separa de la Iglésia i s'uneix a la Maçoneria 

La secta astutament comença proclamant la seva indife¬ 
rència en fet de religió: a totes les respecta, deixa els seus 
en aquesta part en llibertat absoluta; encara els permetrà, 
si les circumstàncies hi porten, perdre part en els actes del 
culte diví, perquè el pecat de sacrilegi no existeix pels ma¬ 
çons, puix que sols són sagrats ells mateixos. Valent-se com 
d'arma del principi de la llibertat religiosa, combaten primer 
la unitat del culte nacional, després sol·liciten, en nom de la 


7 


1. Instrucción de primer grado. Rito francès moderno. Pag. 4. 





98 


J. TORRAS I BAGES 


humanitat i del sentiment religiós, la tolerància de les altres 
religions, després en odi als privilegis demanen la igualtat de 
totes; i, per fi, consentit ja l'edifici religiós amb tantes i tan 
fortes sotragades, demanen l’enrunament del Cristianisme, 
que se'l tregui de l'august tron des del qual presidia la socie¬ 
tat i que s'hi col·loqui en son lloc la deessa Raó. 

tQuè és, en efecte, sinó l'entronitzament de la deessa Raó 
lo que ara està passant en l’Estat maçònic per excel·lència, 
ço és, la França contemporània? 

La separació de la Iglésia i l'Estat, diu el Sant Pare 
Lleó XIII en sa Encíclica, és el que sempre tenen els maçons 
en la boca; i, en efecte, d’aquest principi en fan el seu cavall 
de batalla; la secularització de l’Estat, la independència del 
Poder: veus aquí, no el seu ideal, sinó el seu crit de combat. 
En nom de la llibertat combaten per la tirania; sota les apa¬ 
rences de voler la independència del Poder, s’encaminen a la 
conquesta d'ell per a fer-lo instrument dels seus designis: en 
una paraula, volen treure la Iglésia de son lloc per posar-hi 
la secta. A la inspiració cristiana informant les institucions 
socials hi substitueixen la suggestió sectària; i apoderats ja 
del govern abandonen el mot i la divisa de llibertat, i no per 
medi de la persuasió, no valent-se de les raons que convencen, 
sinó dels decrets que lliguen, de la força bruta que esclavitza, 
els amables liberals arranen les antigues institucions nascudes 
del cor de la nació, destrueixen les fundacions dels venera¬ 
bles progenitors i tiren a terra lleis, consuetuds i veritables 
llibertats amb una brutalitat desconeguda dels conqueridors 
de l'Edat Mitjana, que moltes voltes respectaven les consue¬ 
tuds i lleis de la raça vençuda. Mes el Cristianisme, un cop 
vençut pel maçonisme en les esferes governamentals, quan 
la maçoneria logra ocupar el lloc de la Iglésia, no deu aques¬ 
ta esperar d'aquella cap mena de contemplació. Els cristians 
són els esclaus dels maçons, amb son diner han de contribuir 
a pagar lo que abominen; veuen llurs fills arravatats de la 
casa paterna on creixien a l'ombra del sant arbre de la Creu 
i se'ls instruïa en els fonaments de la religió cristiana, ésser 



QUÈ ÉS LA MAÇONURTA 


99 


portats a l’escola sectària d’on amb ignomínia han llençat 
la imatge de Crist, de qual llei no pot parlar-se sens incórrer 
en pena; i allí, en lloc del Catecisme, se’ls ensenya amb els 
manuals de Pau Bert; és a dir, són informades les infantils 
intel·ligències no amb la fe cristiana, sinó amb la llum ma- 
çònica. Les sectes totes parlen de llibertat i pràcticament to¬ 
tes segueixen el costum del fals profeta Mahoma: Creu, o si 
no, moriràs. La maçoneria, una volta guanyat el poder, no és 
menys cruel que les altres. 

Tot ho sacrifica a son ídol; els malalts se troben perfec¬ 
tament servits i consolats en els hospitals per les Germanes 
de la Caritat, que són un bàlsam pel seu esperit i una provi¬ 
dència pel seu cos: no importa; les Germanes no porten el 
senyal de la Bèstia (usant el llenguatge de l’Apocalipsi); 1 és 
a dir, no tenen el signe maçònic; doncs, que sien sacrificades 
les Germanes; primer és la secta que el consol, que la salut 
dels malalts. Aquests són ciutadans que amb son diner han 
sostingut l'hospital, el qual ha sigut fundat per persones pia¬ 
doses i catòliques; no importa, diner, conveniència i conscièn¬ 
cia deuen sacrificar-se davant del nou Moloc. La llei de races, 
aquell antic costum dels prínceps cristians de deixar als po¬ 
bles vençuts la seva religió, de no forçar a ningú en fet de 
consciència, de permetre la constitució de la família en con¬ 
formitat amb llurs creences, és una antigalla pròpia d’un 
temps de despotisme; la llibertat maçònica demana una sola 
llei, i aquesta és el dret únic, d'ella ningú s'escapa; és la 
voluntat del déu maçònic, el Gran Todo, el qual, encarnat 
en l'Estat, lliga amb fortes cadenes els desgraciats a qui ha 
topat la mala sort d’ésser súbdits seus. 

Al repudiar l'Estat a la Iglésia per a unir-se a la maçone¬ 
ria, al pendre el pensament maçònic per criteri governatiu, 
comença inevitablement una tongada de persecució contra els 
catòlics; no hi haurà potser tortures pel cos, serà persecució 


1. Cap. XIX, v. 20. 




100 


J. TORRAS I BAGES 


legal, però hi haurà exquisits turments per l'esperit; l’Estat 
se converteix en botxí de la Iglésia, i en ses mans la Llei és 
el cruel llaç escorredor que tira al coll d'aquella filla del 
cel, per a llevar-li la respiració i la vida. 


V 

Naturalisme cristià i naturalisme maçònic 

Aquesta desastrosa secta que es vol ensenyorir de tot, s’ha 
valgut com de medi principal per a apoderar-se dels ànims, 
de la corrupció de conceptes nobilíssims, dolços en gran ma¬ 
nera pel cor de l’home. El concepte de llibertat, la paraula 
llibertat, que sempre serà encisadora per la racional criatura, 
que sonarà sempre a l'orella del cristià com un mot diví, puix 
que per la llibertat de l'humà llinatge el Fill de Déu baixà a 
la terra i morí crucificat; la llibertat, que sempre significarà 
per l'home un atribut que ens dóna una certa semblança amb 
el mateix Déu, la maçoneria l'ha corrompuda, ha tret d'ella 
el significat de potència sens restricció alguna per a obrar el 
bé, substituint-li la significació de bestial llicència que no deu 
obrar segons el dictamen de la recta raó, sinó segons les exi¬ 
gències dels insubordinats apetits. El naturalisme, és a dir, 
la interpretació i seguiment de la naturalesa, ningú l'ha tin¬ 
gut com la religió de Crist; més encara, la llei cristiana és la 
llei natural amb poquíssim més, com diu amb sa profunda 
senzillesa l'Angèlic Doctor ; 1 i això encara és tan sols com el 
perfeccionament de la naturalesa, com sa fermança i defen¬ 
sa. Per espai de molts segles, les generacions humanes que 
formaren aquella primitiva Iglésia nascuda amb els primers 
Pares no tenien altra llei que la natural; i fins avui dia el 
cristià considera com a membres de la seva Iglésia aquells 


1. Summa theologica, 1-2, q. 117, a. 4. 



QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


101 


homes que, si no poden contemplar la Creu del Calvari, en 
canvi observen plenament la Llei natural, i amb els ulls po¬ 
sats en el diví Autor de la vida esperen d’Ell el remei de llur 
flaquesa i el premi de sa fidelitat. 

Mes aquests adoradors de la naturalesa, els apòstols del 
culte d'ella, els maçons, que, segons ens diuen en llurs llibres 
litúrgics i en sos tractats fonamentals, se proposen establir 
per tota la terra, en substitució de la religió de Crist, la re¬ 
ligió de la naturalesa, entenen el naturalisme d’una altra 
manera. Per ells el naturalisme és l'epicureisme; extrauen 
de la naturalesa humana lo que li és essencial, lo que la cons¬ 
titueix tal, lo que li dóna noblesa i veritable valor, fent-la 
reina de tot lo altre; prescindeixen de les exigències de l'es¬ 
perit i tan sols troben real l’ínfim i baix, moltes voltes lo 
que no és la naturalesa, sinó el vici, la corrució d'ella. És 
això conseqüència necessària del principi fonamental i gene¬ 
rador de la maçoneria. Aquesta suposa l’home perfet, és a 
dir, el suposa Déu; provat queda en els articles anteriors. De 
consegüent, essent Déu res hi ha en ell de mal, tot és bo i 
excel·lent; res té que degui reformar-se, cap de ses tendències 
reprimir-se; lo que li plau ha de dar-se-li, quod. illi placuit ius 
est. Veus aquí la verinosa font del naturalisme o realisme 
de què s’exclama el Sant Pare en la seva Carta Encíclica. Això 
ha d’ésser la mort de la civilització, convertir els homes en 
veritables alarbs i fer impossible una ordenada i tranquil·la 
societat. El primer resultat del naturalisme, fill de la maço¬ 
neria, és la idolatria de pitjor mena. Sabut és que els antics, 
en el temps en què la Llei natural s'anava apagant en els 
cors dels homes, i les passions s'apoderaven de la voluntat 
humana, acabaren per deïficar els vicis; i avui dia, ^on tiren 
la literatura, l’art, la que per antífrasi vol encara ésser ano¬ 
menada filosofia, fins la mateixa legislació, sinó a fer irres¬ 
ponsable el vici, abolint el delicte i el pecat, i constituint-lo 
fi, descans i verdadera beatificació de l'home? ^No sentim 





102 


J. TORRAS I BAGES 


cada dia els sectaris mofar-se de tot altre plaer que no sia 
el dels sentits? ^No veiem a la secta que va enrunant els 
antics altars i no en deixa d’altres que els de Mercuri i Venus? 

Mes ja no solament vol la destrucció del temple cristià, 
destrueix, a més, el santuari de la pàtria i de la família. Pel 
maçó no hi ha pàtria; la ven si d’això en resulta profit per 
la secta; ^qui no sap la història del maçó Riego en la suble- 
vació dels països americans per a separar-se d'Espanya, sa 
mare pàtria? ,-Qui no es recorda del fet inaudit de la monar¬ 
quia sarda, governada per maçons, entregant a la França una 
de les pedres fonamentals de sa casa pairal? I avui dia ma¬ 
teix, els maçons capitostos en YInforme del Suprem Consell 
del 33 grau del Gran Orient d'Espanya, se glorien, com ja 
havem dit en altre lloc, de la protecció i sosteniment que els 
seus antecessors en la secta donaren a la usurpació napoleò¬ 
nica en nostre país; mes això no els priva d'assistir a la pro¬ 
cessó patriòtica de Madrid, el 2 de maig, en honor de les 
víctimes de la independència pàtria. jOh hipocresia, o, tal vol¬ 
ta, ceguetat, verdaderament sectària! 

Maçoneria i amor de pàtria són dues coses que no poden 
estar juntes. No volem suposar que no hi hagi maçons que 
estimen llur pàtria; tenim la seguretat de que n'hi ha, com 
hi ha, per desgràcia, cristians carnals, a pesar de professar 
una llei espiritual; mes això no és la conseqüència del prin¬ 
cipi, és la infidelitat a ell. Per natural conseqüència la maço¬ 
neria destiueix el sentiment de pàtria. ^Què és aquesta sinó 
un conjunt de creences, de tradicions, de costums i de lleis? 
La maçoneria té per objecte destruir aquest sagrat conjunt, 
ella es porta el motllo que ha de donar forma al país; de 
consegüent, és indispensable l'anihilació de lo que existeix, 
per a després reconstruir-ho a sa imatge i semblança. La pà¬ 
tria no és la terra i les roques del país; ho serà pels natura¬ 
listes, no pas pels homes que no han corromput sos senti¬ 
ments naturals: la pàtria és una cosa espiritual encarnada 
en el terreny que trepitgem; com la casa natal en què tenim 
posats els nostres afectes, no és l'argamassa, les pedres i les 






QUÈ I?S LA MAÇONERIA 


103 


bigues, sinó la seva forma, sa existència actual; i encara que 
amb aquells elements materials se'n construeixi una altra, 
direm que no és la mateixa. 

Però és inútil argumentar; sant Pau, gran coneixedor dels 
naturalistes, deia que l'home animal no comprèn lo que és 
espiritual; i encara afegia que eren sine affectione. I, en efec¬ 
te, éque no veiem el naturalisme, ço és, el maçonisme, des¬ 
truir lo que fins ara fou fonament de la família, font de poe¬ 
sia, condició de domèstica felicitat, llaç dolcíssim d’unió entre 
els dos sexes de la humana espècie, ço és, l’amor perpetual 
de l’home i de la dona, base i fonament de la indissoluble 
unió entre ells, és a dir, del matrimoni? Tothom sap, i la 
història ho prova d’una manera irrefutable, que quan l’home 
es fa naturalista, per ell no existeix llaç matrimonial, és un 
conveni que dura mentre convé; així fa pocs dies ho han 
declarat les Cambres franceses. Hi ha homes i dones a qui 
els convé, és a dir, els plau, canviar sovint; doncs, si Déu 
no hi posa remei, <-no devem témer que arribi un dia en 
què així com les dones antigues comptaven el nombre de ma¬ 
trimonis celebrats pels consolats, també les dones moder¬ 
nes comptin llurs casoris pels ministeris? 

Considereu ara quines llavors de civilització porta en son 
si la maçoneria triomfant. Els àpats sagrats i demés actes 
de culte en llaor i glòria de la Naturalesa, que la maçoneria 
celebra en els temps i cerimònies oficialment estatuïts, són 
com el principi teològic (impròpiament parlant) del natura¬ 
lisme modern canonitzat i predicat per tota la terra, i que té 
ja a son servei ciències i arts, espectacles i costums, llibres 
i periòdics, a tot un gènere que la pública opinió, no sola¬ 
ment dels catòlics, sinó fins també de molts naturalistes, ha 
batejat amb un nom propi a més no poder, però que, sens 
dubte perquè encara no s'és perduda bé la vergonya, li diuen 
en grec, gènere pornogràfic, que a la lletra significa gènere 
de bordell. Aquest gènere va ensenyorint-se de la societat; 
les ciències el defensen, les lletres l'ensenyen, les arts del 
gravat i del dibuix el popularitzen, la moda l’universalitza, 





104 


J. TORRAS I BAGES 


la seva fetor domina en les ciutats en substitució del bonus 
odor Christi 1 que abans se percebia en les relacions socials; 
la secta vol que la carn mati a l’esperit, a fi que perduda 
l'energia racional pugui més fàcilment fer-se senyora del lli¬ 
natge humà; i quan un hom contempla aquesta civilització 
moderna animada pel naturalisme que adoren els maçons, 
privada de tot element espiritual, pot aplicar-hi perfectament 
aquella sentència del Voltaire, al llegir el sistema de la natu¬ 
ralesa de J. J. Rousseau: «A l’oir això, vénen desigs de posar- 
se a caminar de quatre grapes». 

i Quant diferent el naturalisme cristià! La Iglésia és la qui 
té vera i infal·lible potestat per a interpretar la naturalesa; 
la seva interpretació és a sa manera autèntica. Per ço la 
història ens ensenya que ella ha integrat la humana natura¬ 
lesa en sos drets; per sobre el principi de la força bruta i 
del nombre (ço és, els principis liberals de no intervenció i 
de sufragi universal, en sentit de raó col·lectiva) ha restablert 
el principi de justícia; al pensament dels antics filosops, de 
que hi ha homes que naixen ja per a ésser esclaus, diferents 
dels homes lliures, ha oposat el dogma de la fe de la igual¬ 
tat originària i esencial de tots els homes. La dona, l'infant, 
el malalt, el captiu, són respectats i atesos on la Iglésia té 
jurisdicció; mes on domina la Naturalesa, deessa maçònica, 
i quines institucions i rendes hi ha fundades, quines persones 
consagrades al consol i assistència d'aquelles febles víctimes 
de la sort? 

Fins ara tothom, els mateixos protestants posaven per so¬ 
bre lo antic, la filosofia, la literatura, l’art cristians; deien 
que en els temps moderns o cristians aquelles flors i fruits 
de la humana intel·ligència tenien un element que mancava 
molt en el temps d'abans de Crist, ço és, l’esperit; que en 
els vells clàssics s’hi trobava, sí, exquisida perfecció de for¬ 
ma, mes no aquella transparència que manifesta i expressa 


1. II Corintis, II, 15. 





QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


105 


quelcom superior a lo que es veu i palpa, però que és molt 
natural. Els moderns naturalistes desprecien i es riuen de 
l’element espiritual, perquè no creuen en l’ànima; les delícies 
sensuals els tenen ensopides les més altes facultats intel·lec¬ 
tuals i no poden capir lo que és superior als sentits i a la 
imaginació; per a curar-los no basten els arguments, fóra ne¬ 
cessari que entressin en l’escola d'algun nou Pitàgores. Des¬ 
prés d’alguns anys de castedat i dejuni, veurien clarament 
com en la humana naturalesa no solament hi ha carn, sinó 
també esperit. 


Els drets de l'home 

El fruit natural, el resultat immediat, l'aplicació pràctica 
de l'esperit maçònic, la realització en l’ordre polític del gran 
secret de la maçoneria, el naturalisme es féu en la Revolució 
francesa. Aleshores l'esperit maçònic quedà triomfant sens 
restricció per alguns anys, i si després s’ha vist més o menys 
restringit, no ha perdut el temps ni ha treballat sens profit; 
de mica en mica son malèfic influx ha penetrat en la societat, 
la secta ha estès ses branques per tota la terra i ha dominat 
fins els trons més poderosos. De que aquella revolució fou 
obra de la maçoneria, ningú pot dubtar-ne després de lo que 
diuen Lluís Blanc i el comte d’Hangwitz, ja citats; però no 
solament ho fou en l’ordre dels fets, sinó, a més, en el de les 
idees. La secta engendrà en son libidinós ventre el naturalis¬ 
me. A l'eixir el monstre a la llum del dia se li posà un nom 
innocent en aparença, per a amagar la malícia de la cosa 
que significava. La declaració dels drets de l'home: veus aquí 
el naturalisme introduït en l’ordre polític, mes d'una manera 
amagada; perquè, com diu Monsenyor de Ségur, 1 varis d'a¬ 
quells principis de 1789 són veritats molt velles del dret fran- 


1. La Révolution. 



106 


J. TORRAS I BAGES 

cès o del dret polític cristià, que els abusos del cesarisme 
gal·licà havien fet oblidar, i que la pueril ignorància dels cons¬ 
tituents prengué per un admirable descobriment; altres són 
veritats de sentit comú que apar impossible que tan solemne¬ 
ment se proclamessin en sèrio; mes el mal està en el pervers 
principi que anima a tota la declaració, el que de veres la 
constituí una novetat en l'ordre polític i en el dret públic; és 
a dir, la independència absoluta de la societat. I això, ^no 
és el principi maçònic, el dogma secret de la secta, el pan¬ 
teisme humà, aquell Dio è il popolo, de Mazzini? ^Què fou 
allò sinó una verdadera deïficació de la societat emancipada 
de la potestat de Crist? 

La declaració dels drets de l'home és avui dia, se pot dir, 
llei fonamental dels pobles; el magisteri de la Iglésia catòlica 
és reconegut solament pels particulars, mes no pels governs; 
el liberalisme, triomfant més o menys en totes les nacions 
de la terra, ha constituït l’Estat modern que es basta a si 
propi, que si en llurs Constitucions reconeix a Déu, és per 
a posar-lo sota sa potestat i legislar-lo; no és per ell Crist 
el Sobirà Mestre dels pobles als quals digué la veu de l'Etera 
Pare en el Jordà i en el Tabor: Ipsum audite ; la divina auto¬ 
ritat ha quedat arraconada i Déu ha deixat d’ésser el principi 
i el fi de les lleis humanes. Treure a Déu de pertot, tal és 
el fi de la secta; i molts alborotats liberals, no sectaris, con¬ 
tribueixen a tan nefanda obra; altres s’hi ajeuen sens grans 
dificultats, creient que així el món pot anar tirant, fent cada 
home la seva i restant la societat tranquil·la, oblidats de la 
dita d’aquell antic filosop: que ciutats pot haver-hi sens 
muralles, sens places o sens teatres, mes no pas sense Déu. 

Als grans homes no se'ls cura amb la inacció; més en¬ 
cara, l'home de coneixements, el verdader metge, no perd 
el temps atacant solament símptomes externs: cerca la cau¬ 
sa del mal, estudia el principi corruptor i allí aplica l’opor¬ 
tú remei. La follia liberal pels drets de l’home ha d’ésser 
contrarestada per la nobilíssima i ferma aspiració del catòlic 
de restablir els drets de Déu en la societat. El dia en què els 





QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


107 


homes deixin de considerar-se sobirans; quan creguin i con¬ 
fessin que no hi ha altre Mestre que Crist, com ens diu l’E¬ 
vangeli; quan es reconeguin súbdits de la Llei divina i pro¬ 
clamin el Redemptor dels homes Rei dels segles immortal i 
invisible, aleshores la maçoneria estarà perduda. Quan en lloc 
de tenir cada home un rei al cos, tingui cada ciutadà el ver- 
dader Déu en sa consciència, la societat restarà tranquil·la. 
En una paraula, com digué millor que tothom el comte de 
Maistre, «la Revolució que comença proclamant els drets de 
l’home, ha d'acabar quan se proclamin els drets de Déu». 


VI 

La Maçoneria i la salvació social 

La maçoneria, segons ella diu, ha vingut per a llibertar 
l’humà llinatge, per a fer feliços els homes i produir la pau 
i germanor entre ells. Mes pot provar-se i demostrar-se, com 
dos i dos fan quatre, que la tal secta és causa del neguit que 
s'ha apoderat dels homes, de la feréstega enemistat entre les 
diverses classes i de la guerra que més d’un cop ha ja ensan- 
gonat la terra d’Europa, pretenent cabussar l'ordre establert 
i fer prevaler, com a forma constant, definitiva i perfectiva 
de la societat, l’anarquia. 

Tres són els perns que sostenen l’ordre social: la Religió, 
la família i la propietat. Aquell benemèrit escriptor que de¬ 
dicà sa vida a fer l’anatomia del cos social i a estudiar fins 
les més humils fibres de què es componen els òrgans tots 
del mateix, en Frederic Le Play, arribà, guiat per la llum de 
la raó i la rectitud de sa consciència, en l'ordre social, a la 
conclusió formulada, en els primers dies del cristianisme, per 
l'insigne apologista Q. Tertul·lià, al dir, en l'ordre personal, 
que l'home naturalment era cristià. Al treballar el pensador 
francès no sols en el laboratori de sa intel·ligència, sinó ob¬ 
servant immediatament als homes i a la societat en si matei- 






108 


J. TORRAS I BAGES 


xos, al voler determinar la constitució essencial de la huma¬ 
nitat, ^què ha fet sinó proclamar la veritat, que l'home de 
fe té ja molt sabuda, de que la constitució essencial de la 
societat és l’ensenyada pel mateix Crist, o, encara millor, 
que la constitució essencial i eterna de la humanitat fou con¬ 
signada i escrita pel dit de l’Omnipotent Pare celestial en les 
dues taules de pedra entregades a Moisès en el cim del Sinaí, 
quan la Llei natural anava esborrant-se del cor de l’humà 
llinatge? Aquest senzill codi de deu articles, que no necessita 
de cursos de legislació comparada per a ésser comprès, que 
fou il·luminat per la divina paraula de Jesucrist, veus aquí el 
principi del social equilibri, de la tranquil·litat pública, de la 
llibertat verdadera. Le Play ha d'ésser admirat i compades- 
cut. Fou l’honrat home de talent a qui, segons el llenguatge 
evangèlic, la veritat redimeix; 1 mes, què aquest etern 
perdre temps en arribar, per l’experiència o per la raó, a una 
veritat que ja per segles i segles la cristiana Europa tenia 
sabuda? Al proclamar el savi economista, des de la seva 
càtedra de París, la necessitat, per la pau entre els ciutadans, 
de la restauració social del Decàleg, de la caritat en les re¬ 
lacions mútues entre els homes, <-què ha fet sinó reproduir 
en llenguatge científic lo que mil obscurs i ignorats frares 
havien predicat i prediquen en tots els pobles de la cris¬ 
tiandat? 

A l'escriure aquestes paraules en res volem rebaixar el 
mèrit de l'insigne Le Play; el considerem un dels més il·lus¬ 
tres pensadors del segle. Mes ara, encara que sia en les 
planes d'un humil setmanari, és bo preguntar: <:Hi ha, com 
s'ou cada dia, fins de boques molt cristianes, una verdadera 
qüestió social? i Havem d'esperar l’aparició d'un geni desco¬ 
negut que vingui a donar una solució a un problema que nin¬ 
gú sap resoldre? No; Crist és la resolució de tots els proble¬ 
mes, el Salvador de totes les generacions, la plenitud de la 


I. Joan, VIII, 32. 





QUfc ÉS LA MAÇONERIA 


109 


Llei. Per això el mot problema social és una paraula imprò¬ 
pia; hi ha, sí, dificultats socials, mes la manera d'acabar-les 
no és desconeguda; pot haver-hi guerra entre les diferents 
classes, mes tothom sap que no ha d'acabar amb la victorià 
de l'una i l’avassallament de l'altra, sinó que la terminació 
cristiana, la pau social resultant, ha d ésser la canta . 
cert que hi ha grans dificultats que no queden desvanescu- 
des amb dir: la caritat tot ho compon; per aixo la caritat 
és enginyosa, i Déu ha donat als homes intel·ligència per a 
estudiar la manera d'acabar-les amb suavitat, i tot i e a 
catòlica Iglésia sap que la fórmula de l’amor a Deu i al prò¬ 
xim expressa la medecina que infal·liblement cura to a ma 
laltia individual i social. Creiem els estudis econòmics en sen¬ 
tit cristià d'una gran importància per a arribar a a P au s0 
cial que avui dia tothom enyora, mes és d’una verdadera ne¬ 
cessitat la destrucció de la maçoneria per la solidesa i dura¬ 
ció d'aquesta pau. 

La secta, lo mateix en sos treballs de sota terra com en 
els que practica a la pública llum, tant en lo que ía de 
Ics lògies com en lo que legisla des del govern de les nacions 
s'ha proposat la destrucció de la Religió . de la família. No 
cal reproduir lo que havem dit de que sa rehgió és la de 
l’adoració de la humanitat, és a dir, de si matertos, Uu 
aspiracions matrimonials menen cap a la teoria i a la pràc¬ 
tica de l’amor lliure; ço és, el nihilisme en les creences ’}• 
de consegüent, en els costums. Respecte de la propietat els 
maçons no parlen tan clar; molts d'ells són ncs tothom sap 
que la secta no està formada de pobres; mes els homes quan 
comencen a baixar no poden deturar-se ™ldrien i dmqu 
que amb gran saviesa pugui dir el papa Lleo XIII, que el 
socialisme és fill de la maçoneria. Ja Mons. Dupanloup pr^v 
irrefutablement la connivènda entre els maçons i els homes 
de la Commune de París-, i, £ d’on trauria la maçoneria el fo¬ 
nament del dret de propietat després de destrmr el 
ment non furtum facies, principi i arrel verdadera de tot d 
positiu sobre la propietat? dQuina llei pot al·legar la secta 





110 


J. TORRAS I BAGES 


que no reconeix un legislador? Si el sectari té per dogma la 
creença, de que els homes són el principi del dret, ,jqui pot 
vedar-los la resolució d’establir un dret nou d’aquí endavant, 
és a dir, un dret de no propietat? 

Destruïts els principis de religió, família i propietat, les 
societats civilitzades desapareixen; hi haurà aleshores turbes; 
no arribaran encara a ser tribus; la tribu suposa un principi 
que la secta destrueix essencialment en virtut de sa natura¬ 
lesa pròpia. La tribu importa l’existència d'un quefe, la ne¬ 
cessitat d'un superior, i la doctrina maçònica destrueix ra¬ 
dicalment el principi de superioritat. El sagrat text: Non est 
potestas nisi a Deo, 1 enclou un principi de dret natural, l’o¬ 
rigen únic de la sobirania. Els homes són iguals per natura¬ 
lesa, doncs, td’on, si no li ve de Déu, vindrà la superioritat 
al sobirà? Els particulars no la hi poden donar perquè ningú 
té poder sobre si mateix, i ningú pot donar lo que no té; 
després la sobirania, destruït el dret diví, resta sense fona¬ 
ment, i, per tant, el naturalisme maçònic, destruint la sobi¬ 
rania social, deixa sense cap defensa la humana societat. 

Religió, família, propietat, sobirania, coses totes essencials, 
segons Le Play, per a restaurar la pertorbada societat moder¬ 
na, han sigut anihilades per la secta maçònica; per això tot 
sovint es veuen símptomes i signes de mort per la civilit¬ 
zació; la maçoneria, un cop ha trencat els sagrats llaços de 
religió que entre si unien als homes, és a dir, un cop ha des¬ 
terrat de la terra la caritat, ha volgut substituir-la establint 
per llaç d'unió, com a vincle unificador de la societat, la lli¬ 
bertat; al catolicisme ha oposat el liberalisme; mes, <<qui no 
veu que la llibertat no és llaç? La llibertat no lliga, sinó que 
deslliga; deixaria d'ésser llibertat al moment que impedís l’im¬ 
puls dels nostres apetits o s’oposés a qualsevol de nostres 
tendències. Fins ara, fins que la Llum maçònica ha il·luminat 
l’horitzó de la política, tothom creia que l’ordre social, que 


1. Romans, XIII, 1. 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


111 


la pau entre els homes, provenia de la subjecció de tots a 
una llei; però, per la novíssima civilització, la tal subjecció 
és una tirania; a l'home (maçó, s'entén) no se li poden posar 
traves. Abans era una sentència verdadera la de Ciceró, de 
que tots devem fer-nos esclaus per a ser tots lliures; cada u 
ha de sacrificar una part de sa llibertat en ares de la lliber¬ 
tat de tothom, és a dir, de l'ordre i concert general; mes 
aquest principi queda destruït pel liberalisme maçònic. Per 
ell la llibertat no és un medi, sinó un fi; un medi pot sacri¬ 
ficar-se, deu moltes vegades sacrificar-se, si convé, perquè 
n’hi ha d’altres; mes la llibertat, essent el fi de cada ciuta¬ 
dà, no deu jamai sacrificar-se, ha de prevaler la d’un contra 
la de tots, perquè l'home és essencialment sobirà. 

Les conseqüències lògiques d’aquesta doctrina liberalesca 
i maçònica, són les següents: 

1. a En la ciutat maçònica el ciutadà és més que la ciutat. 

2. a En ella no és possible un tirà, perquè cada individu 
ho és per tots els altres. 

3. a Essent l'ideal maçònic la llibertat absoluta de tots 
els ciutadans, i, per tant, la destrucció del vincle social, pro¬ 
cedeix desfer la ciutat i restituir els homes a l'estat de natu¬ 
ralesa en què res pugui cohibir-los; o, lo que és lo mateix, 
la conseqüència del maçonisme és el salvatgisme o nihilisme. 

No digui ningú que això sigui estirar les coses pels ca¬ 
bells; són immediates conseqüències dels principis de la in¬ 
dependència absoluta de l'home i de sa llibertat, dogma fo¬ 
namental de la maçoneria. La secta porta, doncs, concebut 
dins de ses entranyes el monstre del nihilisme, i el parirà o 
ella morirà. 


La Maçoneria i la salvació personal 

És una flaca molt comuna als moderns que es consagren 
a cercar remeis per la societat i a idear sistemes per la sal¬ 
vació del món, fixar-se solament en el tot, és a dir, en la 




112 


J. TORRAS ï BAGES 


societat, mes no en les parts components, és a dir, en els 
homes. Fins alguns apologistes catòlics pequen d’aquest mal 
Parlen de l'eficàcia de la religió de Crist per l'ordre i concerl 
de la societat, per a coordinar els diferents estaments de què 
ella es compon, de l’excel·lència de sa inspiració artística, dç 
lo incorruptible de sos principis filosòfics i morals; mes, de 
l’home en particular, de la necessitat que té de subjectar son 
enteniment als sagrats misteris de la fe i sa voluntat a les 
santes lleis de la moral i als preceptes de la Iglésia, que vé¬ 
nen a ser les disposicions reglamentàries que particularitzen, 
fixen i asseguren el compliment d'aquelles, d'això no en sen¬ 
tireu parlar. Encara més, trobareu potser predicadors d’a¬ 
quest catolicisme teòric que s'obliden i fins avergonyeixen de 
complir els manaments de la santa Mare Iglésia. D'aquí ve 
la ineficàcia social del cristianisme teòric, sols de principis, 
no de pràctiques, que solen professar la major part dels ho¬ 
mes que es troben avui dia dirigint els negocis públics de les 
nacions. Perquè el Cristianisme és directa i primerament un 
remei individual; per conseqüència i coronament, un remei 
social. Per això aquesta divina doctrina no perd cap mica de 
raó de ser quan la societat ingrata l'oblida, la repel·leix; i 
encara que no fos seguida més que per una dotzena de per¬ 
sones, compliria magníficament sa missió sobre la terra. 
Quan els homes s'identifiquen amb aquesta divina religió, i 
la compleixen fins als més petits detalls; quan l'aroma cris¬ 
tià, que priva la corrupció, embalsama tot el cos social, ales¬ 
hores és quan la societat disfruta dels verdaders beneficis 
del Cristianisme; quan, en una paraula, valent-nos de la fór¬ 
mula evangèlica, l’home, cercant el regne de Déu i sa justí¬ 
cia, tot lo altre ho rep de més a més. 

La llei fonamental de la conducta humana és pròpiament 
egoista a sa manera; mes, per lo mateix que és egoisme ins¬ 
pirat i derivat de la pròpia naturalesa, no és repugnant ni 
enemic del bé del pròxim. Els més grans sacrificis que han 
fet els cristians, des de la renúncia d’altes posicions, per a 
consagrar-se al servei del pròxim, fins a la mort voluntària 




113 


QUfe ÉS LA MAÇONERIA 

i lliurement acceptada per l'honor de Déu o de la Pàtria, tot 
té per motor i principi el nobilíssim egoisme d'esperar-ne 
l’eterna recompensa en l'altra vida. Si, doncs, el cristianis¬ 
me aigualit que avui domina, generalment parlant, en les 
esferes governamentals, és estèril per a afavorir el bé públic, 
perquè no té el caràcter pràctic i sobrenatural que li dóna 
son diví Autor; si la vida social la veiem tan sèriament ame¬ 
naçada perquè la religió d'una gran part dels seus membres 
és sols un fragment de la revelació de Tamabilíssim Fill de 
Maria, ,-què succeiria si arribés l'hora de que el culte de la 
naturalesa fos el culte de la humanitat? ^Quina recompensa 
poden esperar els homes de la falsa divinitat maçònica? Heus- 
la aquí explicada en la Instrucción de tercer grado, ja altres 
voltes anomenada en aquests articles, en la pàgina 13: 

«El mestre m.\ no deu esperar altra recompensa de ses 
virtuts i bones accions que la satisfacció de sa pròpia cons¬ 
ciència i la tranquil·litat de son cor, puix que aquesta víscera 
s’encontra en el mig del cos.» 

jValenta recompensa, esperança en gran manera estimu¬ 
lant perquè l'home s’entregui a la virtut i al compliment 
d’aquelles obligacions que molt sovint importen la destruc¬ 
ció d'aquella víscera, en qual satisfacció col·loca el maçó Tú¬ 
nica recompensa de les bones obres! Si la civilització exigeix 
com a principi i germen un element espiritual, si de la carn 
sola solament pot esperar-se’n la corrupció, ,-què ha de se- 
guir-se'n sinó la més espantosa immoralitat, d'una secta que, 
per tota final recompensa, li promet a l’home la satisfacció 
d’aquest tros de carn que tenim enmig del cos? ^Potser ex¬ 
citaran al ben obrar a l'home, en la civilització maçònica, els 
honors pòstums que la secta sol tributar als devots seus? 
^Tal volta es consolarà de sofrir de present, és a dir, mentre 
és capaç de pensar, per la satisfacció de que en la lògia o 
temple se li ofereixin panerets de flors desfullades, libacions 
de vi i de llet o asperges amb l’aigua lustral de la secta quan 
serà mort, és a dir, quan no serà capaç de gojar? 










114 


J. TORRAS I BAGES 


No; tota persona entenimentada ja comprèn que aquestes 
infantils honres fúnebres, llargament explicades en el Manual 
del aprendiz masón (ritu escocès antic i acceptat, pàgs. 177 i 
segs.), no basten per a fortificar la voluntat humana amb 
l'esperança, quan de present l’home ha de sacrificar-se o vèn¬ 
cer violentes passions o dominar apetits de força salvatge. 
No; no hi ha doctrina capaç de salvar la societat si la sal¬ 
vació d’aquesta no està lligada amb la salvació de cada un 
de sos membres. El sacrifici cristià de si mateix i de les 
pròpies inclinacions, per a guanyar una immensa recompensa, 
és molt racional i pràctic; el sacrifici maçònic per l'esperança 
de que un dia a un hom li mullin les seves mortes cendres 
amb la llet, el vi, l'aigua lustral de la secta, escamot de 
l’aigua beneita dels cristians, és un sacrifici imaginari, nihi¬ 
lista i altament bestial. 


VII 


Modo de combatre la secta 

El Sant Pare, en la seva Encíclica, després d’exposar el 
perill dels presents temps, fent veure la dolenteria de les sec¬ 
tes secretes que tenen minada la pública societat amenaçant 
fer d'ella un pilot de runes, amb divina saviesa assenyala la 
manera com els catòlics han d’obrar per a retornar el món 
a la vida cristiana. L’inspirat Pontífex demostra altra vega¬ 
da son admirable coneixement dels homes i de la Santa Ins¬ 
titució que per delegació divina ell governa. Lo natural i lo 
sobrenatural han de contribuir a la salvació social, avui dia 
amenaçada per la pravetat sectària, com la naturalesa i la 
gràcia contribueixen a la salvació personal de cada home. 
Aquest, essent una criatura racional que es guia pel coneixe¬ 
ment, deu estar informat de la veritat; per lo qual la tene¬ 
brosa llum maçònica, que enlluerna a tantes intel·ligències, 
ha de quedar enfosquida per les resplendors de la cristiana 











QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


115 


sabiduria. No es necessita un gran talent per a confondre i 
vèncer a la secta; ella mateixa, instintivament, ho coneix, i 
per això la veiem que fuig de la llum i s'amaga en les tene¬ 
bres. La maçoneria no té veritables doctors; i, no obstant, 
pot dir-se que tots els heresiarques, tots els propaladors de 
supersticions, tots els utopistes antics i moderns que han 
pretès fundar una nova societat, enrunant l’antiga i establint 
unes bases diferents d'aquelles en què descansa la vida hu¬ 
mana des d'Adam ençà, tots aquests, dic que són els pares 
de la secta; i de fet veureu que ella els considera com a 
emancipadors dels homes, apòstols de la llibertat, herois im¬ 
mortals i dignes d'etern honor. La maçoneria, en virtut de 
son dogma fonamental ja explicat, és a dir, del secret dels 
maç.\, ço és, el lliure examen, la llibertat religiosa, i fins ci¬ 
vil, absoluta, té per tirania a la Llei i, de consegüent, con¬ 
sidera com a personatges il·lustres als qui han treballat per 
a trencar-la i destruir-la; és a dir, a aquells que fins ara el 
món havia tingut per malvats. Essent pròpiament la secta 
el Panteó de totes les impietats, la destrucció de la Divinitat, 
tquin ha de ser el seu Santoral ? En ell hi trobareu homes 
de tan mal cor i abominables com el príncep Felip Igual¬ 
tat; desvergonyits, blasfems i deshonestos com Voltaire; es¬ 
trafolaris, lladres i mentiders com el que es féu a si mateix 
comte de Cagliostro, l’italià Josep Balsamo, venerat en la 
secta com a fundador del ritu egipci, el qual, després d’ha¬ 
ver seguit mitja Europa fent el gran, vivint unes vegades de 
robatoris i estafes, altres del carnal comerç de sa muller i 
altres enganyant els curiosos venent secrets meravellosos, al 
capdavall morí on mereixien haver mort una bona part d'a¬ 
quests patriarques maçònics, ço és, a la presó, en càstig dels 
innombrables crims per ells comesos. 

El dia que la farsa i maldat de la maçoneria quedin ben 
descoberts als ulls del públic, quan les vides i miracles dels 
sectaris més il·lustres es posin en evidència davant del po¬ 
ble, aquest els avorrirà, i els homes en certa manera hones¬ 
tos que per ambició o flaquesa estan en la secta, s’avergonyi- 




116 


J. TORRAS I BAGES 


ran d’ella. Veus aquí per què Lleó XIII mana desemmascarar 
a la tenebrosa associació que amb ses mentides ha enganyat 
el món; veus aquí per què els que a si mateixos s'anomenen 
Fills de la llum 1 volen viure i treballar a l'ombra. 

Mes una cosa hi ha en la Carta pontifícia que fa veure 
com el verí sectari ha penetrat endins de la nostra genera¬ 
ció; l'error, no solament ha destruït la veritat revelada en les 
humanes intel·ligències, fins ha viciat l'enteniment humà; per 
ço el Papa mana explicar les veritats que es contenen en la 
filosofia cristiana, i, de manera particular, encomana la rec¬ 
ta i sòlida educació de la jovenalla. Sí; el millor auxiliar 
que tenen l’error i la impietat en els temps moderns són 
la pagana educació i la falsa instrucció que avui dia domi¬ 
nen. Quintilià assegurava que un perfet orador devia co¬ 
mençar a formar-se ja des del bressol: <;què direm del cris¬ 
tià? La secta, per a assegurar-se l'èxit ha començat per arra¬ 
bassar la pública instrucció de la direcció de la Iglésia. No 
és ara el moment de reivindicar els drets que aquesta hi té, 
però sí de recordar l'obligació que té tot cristià de treballar 
per la reconquesta de l’escola, el si maternal on es formen 
les generacions cristianes, branca del ministeri apostòlic, fun¬ 
dació del mateix Mestre diví. Aquella meravellosa visió de 
l’apòstol sant Joan en l'Apocalipsi, 2 d’una dona que paria un 
fill i d'una mala bèstia que l’esperava per a devorar-lo a l'ei¬ 
xir a la llum, se troba avui dia complerta. La Iglésia, sem¬ 
pre fecunda, engendra fills a la vida sobrenatural i cristiana; 
mes la secta, ensenyorida del món, si no dominant almenys 
en gran manera influint en l'escola, els devora ja des de la 
joventut. No pot, és cert, el particular pare de família tancar 
les males escoles que existeixen; mes a l'entregar el seu fill 
a una d'elles falta a son deure fonamental, peca més forta¬ 
ment que si mortalment l’emmetzinés. La criatura regenera- 


1. Instrucción de tercer grado. Rito francès moderno. Pàg. 11. 

2. Cap. XII. 





QUÍ- ÉS LA MAÇONERIA 


117 


da amb els sagraments és ja de Crist; a Ell, doncs, de dret 
li toca ensenyar-li la llei de vida en sa pròpia escola, i lo 
contrari és no sols un atemptat contra el dret cristià, sinó, 
a més, en el pare que ha fet batejar a son infant, un sacri¬ 
legi, la màxima infidelitat, puix després d'haver presentat 
son fill al diví Redemptor, ell mateix l'hi arravata. 

Som en un temps en què és necessari parlar molt clar. 
És cert que l’esperit maçònic no es venç dient-ne penjaments; 
tampoc l'esperit diabòlic és vençut tirant-li malediccions; mes 
malgrat d’això totes les generacions cristianes i no cristia¬ 
nes que han conservat el seny han ensenyat a l'infant a avor¬ 
rir l'esperit maligne a fi que en el curs de la vida s’apartés 
de ses perverses suggestions. L’esperit maçònic ,-no és, per 
ventura, un esperit maligne? Doncs veus aquí per què el 
Papa diu que ja als nois que van a combregar per primera 
vegada se’ls adverteixi de la maldat d’aquestes sectes; així 
estaran més alerta i no seran tan fàcilment seduïts per la 
maçoneria, verdader esperit de tenebres que sovint se disfres¬ 
sa d’àngel de llum. Quan un pare té un fill que ha arribat 
a l’edat d'introduir-se en la vida social, en la que troba la 
innocència i inexperiència del jovent molts llaços per fer-lo 
caure en els vicis i passions, cuidadosament li adverteix els 
perills, amagats, pel regular, baix hermoses aparences. No hi 
ha avui dia vici tan perniciós, passió més malèfica que la 
maçoneria: aquelles són malalties de l’ànima, corrupció del 
cor; aquesta és la mort de l’ànima, l'extirpació de tota noble 
qualitat, que desapareix d’aquell que es fa esclau de la secta. 

Però la més esplèndida apologia de la catòlica Iglésia i la 
impugnació més efectiva de tota secta a ella contrària, la 
revelació divina, la santa filosofia i l’experiència històrica 
ens diuen que sempre resulta, més que de l’eloqüència ora¬ 
tòria i dels arguments dels doctors, de l'espectacle de les vir¬ 
tuts, de l'excel·lència de la caritat que deu animar i vivificar 
el cos místic de Jesucrist, ço és, la societat cristiana. Un re¬ 
naixement catòlic no pot ser obra exclusiva de la filosofia: 
aquesta prepara i disposa a realitzar-lo, però els homes, més 



118 


J. TORRAS I BAGES 


que raons, necessiten exemples evidents per a encendre’s en 
l’amor de la religió de Crist. La revolució luterana s’ensenyorí 
de bona part d'Europa, encisà a tants pobles al màgic crit 
de la paraula [Reforma!; la Iglésia no s’espantà d’aquesta 
pretensió i el Romà Pontífex crida els bisbes de tota la ter¬ 
ra, convoca els doctors de la cristiandat i predica també la 
reforma; mes no com l’heresiarca, de paraula solament i 
movent avalots i guerres, sinó amb santa paciència, amb cons¬ 
tància exemplar; i el crit revoltós del frare alemany ocasionà 
aquell magnífic renaixement catòlic del segle xvi. Així avui 
dia la revolució maçònica, filla de la revolució luterana, nova 
fase de l'eterna revolució començada ja en la infantesa de la 
humanitat, ha enganyat a quasi tot el món amb les belles 
paraules, amb la mentida aspiració a la llibertat, igualtat i 
fraternitat de tots els homes, estimulant a les classes deshe- 
retades al convit de l’abundància, presentant-se ella mateixa 
com a protectora de llurs interessos, com advocada de llurs 
aspiracions. Mes el papa Lleó XIII crida també des de la 
càtedra vaticana llibertat, igualtat i fraternitat, i no amb pa¬ 
raules buides, no encenent l'ardent foc de les passions, exci¬ 
tant concupiscències impossibles d'ésser satisfetes, sinó amb 
la reposada sabiduria que sempre ha distingit el Mestre de 
totes les nacions, amb la suau unció que caracteritza sempre 
el Pare de tots els pobles. La llibertat, la igualtat, la frater¬ 
nitat, sempre han sigut l'empresa estampada en l'escut de la 
santa Mare Iglésia; la participació de tots els homes als béns 
terrenals, l'aspiració constant d’aquella admirable i divina 
institució. Per ço Lleó XIII no cerca nous remeis per a cu¬ 
rar l’actual malaltia de la societat; en contra de la llibertat 
maçònica predica aquella llibertat cristiana, noble i dolcís- 
sima, que és un fruit de l'esperit de Déu, que fortifica a la 
criatura racional, que de veres emancipa a l'home, que el fa 
autònom i independent, que el deslliga de tota subjecció, 
quedant unit amb Déu per un suavíssim vincle filial. Auto¬ 
nomia desconeguda dels liberals, perquè consisteix aquest en 
ser llei de si mateix, no en propassar-se, sinó en guiar-se per 







QUfe ÉS LA MAÇONERIA 


119 


aquella divina llum que portem estampada en nostre esperit, 
en oir i obeir la veu del Summe Legislador que parla a les 
nostres consciències i que impossibiliten d'oir la remor de les 
passions, que el liberal no pot apaivagar perquè no té l'auxili 
de la gràcia ni el recurs del magisteri de la Iglésia que, neta¬ 
ment i d'una manera infal·lible, determina la veritat i l'error, 
la justícia i la injustícia. I diem que la llibertat cristiana des¬ 
lliga a l’home de tota subjecció, perquè el cristià, home diví, 
com podem dir usant el llenguatge dels filosops grecs, es tro¬ 
ba amb Déu pertot arreu, i el llaç de la caritat és l'únic vincle 
que el lliga. El dret de l’home en una ciutat cristiana és, a 
sa manera, absolut, perquè son dret és Deu, i Déu no estreny, 
sinó que eixampla i assegura la llibertat del ciutadà; en el 
bé mai se li pot dir prou; el camí del progrés i de la lliber¬ 
tat cristiana no té fi, ni pels segles dels segles es deturarà 
la sempre ascendent marxa de felicitat i perfecció de la cria¬ 
tura racional. 

Veus aquí el fals dogma catòlic: Déu és la humanitat, 
per un camí a la inversa, en certa manera realitzat per la 
religió cristiana. La secta, seguint l'exemple de son diabòlic 
pare, vol deïficar a l'home per la supèrbia i la impietat; la 
Religió, segons els manaments de Crist, per la humilitat i la 
mortificació, per la fe, l'esperança i la caritat, junta de tal 
manera la criatura amb el Criador, que arriba a viure en la 
terra una vida divina en quant a l'excel·lència de ses obres, i 
en la immortalitat fins per la felicitat i el goig sempitern 
d’una vida interminable, participació de la vida divina. 

La igualtat maçònica és una torpesa o una mentida. Els 
adoradors de la naturalesa deurien repel·lir aquest principi 
que contínuament veuen contrariat per llur deessa. No; la 
naturalesa no és suficient per a fer la igualtat; de la natu¬ 
ralesa ix la desigualtat; la gràcia fa la igualtat, suplint els 
defectes de la naturalesa. L’almoina supleix a la pobresa, la 
salut a la malaltia, el savi a l'ignorant, la joventut robusta a 
la feble vellesa, el goig i alegria d'uns a la tristesa i amargor 
dels altres: en una paraula, complint el precepte cristià d'a- 



120 


J. torras i bages 


judar-se l’un a l’altre a portar la càrrega, es realitza la llei 
social ensenyada per sant Pau: Fiat aequalitasd 

La fraternitat maçònica pot enganyar a primera vista 
Comença per convidar amb els béns terrenals; també el di' 
mom comença per oferir una poma a la inexperta Eva La 
secta es cert que afavoreix els seus, però sols a aquells dels 
que es podra valer encara pels seus fins; equines cases ha 
fundat per a cuidar vells o educar orfes? La fraternitat ma- 
çomca es funda en un principi interessat: per ço no és uni¬ 
versal 1 constant com la fraternitat cristiana. iCom poden 

cnm ger T nS de í debÒ els ma «° ns - que comencen per assentar 
com a dogma fonamental que cada un d'ells pot triar-se el 
pare o quedar-se sense cap? 

Lleó XIII, a la democràcia maçònica oposa la democrà¬ 
cia cristiana de l'Edat Mitjana, de la qual el propagandista 
més il·lustre fou el gloriós sant Francesc. D'eix Sant, Isenya- 

dtfTV r c Uagues de Crist ’ podem dir que. Com al 

diví Mestre, el veiem voltat per l'hermosa aurèola de la Uiber- 
d iàíT , 1 fraternÍ !f t · Les petites «públiques i municipis 

Hiber at ^ ^ dleS h “ «ei de 

llibertat, igualtat i fraternitat dictada per sant Francesc 

viu encara, i Lleó XIII l'ha rejovenida. «ancesc 

Les antigues Ordres Terceres són asociacions verament de¬ 
mocràtiques que enclouen d'un modo magnífic el principi 
usurpat per la Revolució maçònica. P P 

H dia en què els cristians les abracin de cor, el dia en 
què els homes fervoroses entrin en elles no per piadosa lleu- 

dlvee l C T per poStura ’ sinó amb formalitat i propòsit 
uarT' ^ dls P° slcions '· quan el poble, avui en gran 
part indiferent, pero que no ha perdut l'honestedat natural 
veg! en el cos que formen els fidels cristians unió i caritat- 
quan pugui contemplar amb vida real i verdadera, no sola¬ 
ment en les paraules, sinó en les obres, la verdadera frater- 


1. II Corintis, VIII, 14. 





OL'É ÉS LA MAÇONERIA 


121 


nitat entre tots aquells que s'alimenten del Cos de Crist; quan 
pugui repetir aquelles paraules dels pagans al veure a la pri¬ 
mitiva Iglésia: Mireu com s’estimen els uns als altres, alesho¬ 
res la llibertat, la igualtat i la fraternitat maçòniques queda¬ 
ran per sempre desacreditades. 


VIII 


Remeis infal.libles 

La Iglésia catòlica, que és la més humana de totes les ins¬ 
titucions, com a fundada per qui és més home que tots els 
altres perquè és Home-Déu, té el principi de que, per viure, 
necessitem la paraula de vida eterna; però, a més, també el 
pa material. Jesucrist ens ensenya a demanar les dues coses 
en l’oració del Parenostre, perquè són la fonamental necessi¬ 
tat de la naturalesa humana; i la secta, perfectament sugge¬ 
rida per aquell esperit de revolta que, al perdre la santedat, 
no perdé la ciència, tempta contínuament el poble catòlic 
amb vanes promeses de materials avantatges. Avantatges, 
però, talment falsos, que tothom que ha discorregut un poc 
en aquest assumpte, sap i coneix amb evidència que el maço- 
nisme és l’egoisme; que la revolució liberal ha donat per re¬ 
sultat, i dóna encara cada vegada que es repeteix, no pas 
l'augment de benestar en el poble, no pas avantatges per al 
pobre, sinó major acumulació de riquesa en mans d’uns 
quants rics. Avui dia ja és notori que l'espoliació de la Iglé- 
sia no fou per afavorir a la classe treballadora, sinó una con¬ 
fiscació per a aprofitar-se’n aquells que, al crit de llibertat, 
s’apoderaven de lo que, en realitat, era el patrimoni dels 
pobres. Les antigues lleis que regulaven el dret de propietat 
foren abolides, la nova ciència econòmica les declarà contrà¬ 
ries a la riquesa pública, i els liberals al derogar-les cregue¬ 
ren, en sa pretensiosa insipiència, que la propietat espanyola 
quedava redimida, i assegurat per sempre el benestar del po- 





122 


J. TORRAS I BAG 


ble. Mes \quines palinòdies van oint d’un quant temps en< 
els Parlaments moderns! Ara fa poc temps, les Corts de nc 
tre país oïren la veu d’un home de gran participació, 
d'anys, en la vida política de la nació 1 condemnar aquesti 
lleis modernes sobre la propietat, amb qual publicació s'e: 
ganya al poble, fent-ne com l'engranall perquè caigués en 1< 
novetats revolucionàries, radicalment maçòniques. En la pr< 
pietat antiga, deia aquest home, era impossible el socialism 
perquè en realitat ja hi era d'una manera suau i justíssim; 
Tothom sap que a Catalunya cada tros de terra tenia moll 
amos que es partien el domini d’ella; l'escala de la fortun 
era, per tant, extensíssima, mes tan ben travada que l'un er 
garantia de l’altre, i la base en què s'apoiava el dret del pc 
bre era el dret del ric. 

El comerç i la indústria no eren com aquest modern fet 
dalisme que avui domina; l’associació verament cristiana es 
curçava les distàncies, unia els que sembla que tenen interes 
sos oposats; feia, en una paraula, una família d’aquells qu< 
el liberalisme ha convertit en acèrrims enemics, enllaçats sc 
lament entre si per la cruel necessitat i la passió de l’odi. Ei 
una paraula, exclosa de les lleis i de la governació de l'Esta 
la influència cristiana, la riquesa pública deixà d'ésser ta 
riquesa pública, venint a convertir-se en cabal d'uns quant! 
particulars. Aquell llastimós alarit bíblic Vae soli 2 pot per 
fectament aplicar-se al pobre modern a qui el liberalisme hc 
privat dels antics aliats i socis en son treball i indústria, i 
dels benèfics pares i protectors que eren els monestirs j 
iglésies, qual riquesa servia per als fills del poble. Tot això 
ha desaparegut baix la influència de la maçoneria, la qual, 
anticristiana i judaica per essència, no pot amar els infeliços 
i necessitats. 


1 . 

juny 

2 . 


El senyor Posada Herrera, en la sessió del Senat del dia 11 de 
de 1884. 

Eclesiastès, IV, 10. 




QUÈ ÉS LA MAÇONERIA 


123 


El Sobirà Pontífex, verdader Pare de tota la cristiandat, 
que té paraules de salut i vida eterna, mirant els desgraciats 
amb més amor que els abundosos, dóna per remei de la ne¬ 
cessitat d’aquells lo que al mateix temps és un medi per fer 
desaparèixer el terrible conflicte entre rics i pobres, que la 
maçoneria ha produït, i que avui dia és la preocupació de 
tots aquells que no viuen entorpits amb les delícies del mun¬ 
dà sensualisme. La Iglésia és una viva imatge de son invisible 
cap. Nostre Senyor Jesucrist, que feia bé i pregava pels seus 
botxins; així ella es troba en una societat que l’ha robada i 
escarnida, que la persegueix i maltracta, i, no obstant, al veu- 
re-la corcada per les sectes i a punt de mort, li ensenya on 
ha de trobar remei en sa terrible calamitat. Enfront d'un 
socialisme maçònic i liberalesc predica un socialisme cristià. 
El món enter està enamorat de les societats; l'home del dia 
ama més la societat de què és membre que la família de què 
és pare, que la societat civil en què la Providència divina 
l’ha fet néixer. El Papa, en sa inspirada Carta que anem ex¬ 
plicant, aconsella també associacions; mes noteu com no 
aconsella aquestes societats parlamentàries tan gustoses pels 
paladars moderns, i que és indubtable que han brotat de la 
universal fermentació produïda pel liberalisme. És cert que 
n'hi ha d’honestes, cristianes i útils; mes en quant a llur in¬ 
flux social, per lo que toca a la manera de remeiar el gran 
conflicte present, equina associació pot comparar-se amb la 
que taxativament recomana el Papa, elogiant-la el Vicari de 
Crist quan diu d'ella que fa sa benèfica tasca, sagacitate mo~ 
destiaque mirabili? La societat de Sant Vicenç de Paül, nas¬ 
cuda a París, seu del liberalisme, formada, tal volta en part, 
per homes que més o menys havien sigut tocats d’aquell 
error, és, emperò, la societat més antiliberal que pugui dar-se. 
No ama l’aparell dels discursos, no satisfà la supèrbia amb 
la publicitat de sos actes, i per ço el noble Pontífex diu d'ella 
aquestes precioses i evangèliques paraules: Quo rninus videri 
vuit, eo est ad caritatem christianam melior, ad miseriarum 
lev amen oportunior. A ella deu, doncs, dirigir-se el cristià 





124 


J. TORRAS I BAGI 


caritatiu que ja no solament vol son bé personal, sinó coi 
tribuir a millorar la república cristiana; Lleó XIII l'hi crid; 
un èxit de cinquanta anys d'existència, i el respecte fins c 
sos enemics, li garantitza rexcel·lència. 

El gran Pontífex, guiat per la divina assistència, ha trob: 
amb son instint sacerdotal aquella constitució essencial c 
la humanitat, que el savi Le Play descobrí en el fons de h 
societats, després de llargues investigacions. El principi d'a 
sociació, essencialment cristià, no és més que el precepte c 
la caritat aplicada a les relacions socials. D’un cor destross; 
pel liberalisme eixí aquella amarguíssima exclamació: Je su 
un pauvre sauvage errant dans la société. El treballador i 
un pobre salvatge que va perdut per entre aquesta societí 
que per ell és un verdader desert. No té pàtria; com els n 
mades dels deserts asiàtics acudeixen al lloc on poder trob; 
aliments per ells i pels seus fills que porten penjats a llu 
espatlles, així l'obrer de les modernes indústries, sens estat 
fixa, va d’un lloc a l’altre, on troba feina, perdent les afe 
cions i augmentant l'odi envers aquells que el consideren s 
lament com un instrument de producció. El Papa excita e 
catòlics perquè ressuscitin aquelles antigues corporacions 
gremis que per espai de molts segles foren tan fecunds < 
afavorir el treballador, fins que moriren a mans del mode: 
liberalisme. Estem precisament en una terra clàssica p 
aquesta classe d’associacions. Catalunya fou tan ennoblií 
per sos gremis com per ses esquadres i exèrcits; la ma 
pàtria estava tan joiosa de ses corporacions de menestrt 
com de les antigues nissagues d'herois i de les glorioses < 
coles de sos doctors. «-Qui no sap les distincions i privile^ 
verament aristocràtics que posseïen els gremis dels més t 
mils oficis? ^Qui ignora la quasi impossibilitat de que ir 
faltés l'assistència, tant corporal com espiritual, a tots < 
individus d’ells? No hi havia aleshores home sol; se comp: 
bé el precepte alter alterius onera portate, l'un ajudava 
l'altre, els diversos estaments no s’explotaven mútuamej 
eren els diferents membres d'un mateix cos, se complia 





QUfe ÉS LA MAÇONERIA 


125 


cristianisme com a llei social, realitzant-se l'hermosíssim ideal 
predicat per sant Pau: Sic adimplebiíis legem Christi} 

El Papa demana als homes de mèrit, amants de la Religió 
i de la Pàtria, que es posin a treballar en aquesta nobilíssima 
restauració social; jquant més valdria això que no pas gastar 
les forces en l'estèril i cruel lluita interna, que no porta la 
restauració, sinó la destrucció! 

L’encíclica Humanum genus, sobre la maçoneria, acaba im¬ 
plorant els auxilis celestials; així acaben tots els documents 
pontificis. Mes això no és una regla de Cúria, una pràctica de 
cancelleria, un formulari eclesiàstic; aquella divina resposta: 
Aquesta casta de dimonis sols se poden vèncer amb l'oració 
i el dejuni , 1 2 s’aplica perfectament als maçons, com s'ha apli¬ 
cat a tots els heretges. Ja diguérem en un dels articles ante¬ 
riors que la present lluita era espiritual; i l'esperit se forti¬ 
fica amb l’oració i la penitència. Ja poden escriure’s articles, 
pronunciar-se discursos, nombrar-se juntes per a estudiar les 
presents qüestions socials: tot això, que en si és convenient 
i ordenat al fi, serà inútil sens un augment de fervor i pietat 
en el poble cristià, sens l'exercici de les sòlides virtuts, i en 
particular de la caritat. Des de molt antic temps el poble 
saluda en la Mare de Déu a la destructora de totes les heret¬ 
gies, i la Iglésia en sos sagrats càntics li proclama aquesta 
excel·lència. Lleó XIII solemnement ha recordat la convenièn¬ 
cia de restaurar la pràctica del Sant Rosari, però no sola¬ 
ment la pràctica individual, sinó la col·lectiva, és a dir, el rés 
d’ell en les famílies, fins pels pobles enters. Considerem que 
l’home que ha lograt introduir la pràctica de passar cada dia 
el Rosari en una dotzena de cases, ha fet més contra la ma¬ 
çoneria que l'escriptor que ha dictat una dotzena d'articles 
contra ella. I d'això, que és en nosaltres un acte de fe, anem 
a donar-ne la raó, que és comprensible fins per l'incrèdul. 
El Rosari és verament el compendi de la revelació cristiana, 


1. Gàlates, V, 12. 

2. Mateu, XVII, 20. 





126 


J. TORRAS I BAGES 


on s’hi troben els principals misteris de la nostra Religió; 
la repetició d’ells, simpàtics sempre a la naturalesa, fa que 
es converteixin en substància pròpia i es faciliti la sobrena¬ 
tural operació de la gràcia. La fe vacil·lant es confirma, les 
quotidianes envestides de la impietat mundana queden desvir¬ 
tuades, la devoció a Maria va augmentant-se en el cor dels 
que passen el Rosari. És cosa fora de tot dubte: l’augment 
de famílies que passen el Rosari assenyalarà la disminució 
de les sectes; si arriba un dia en què, com antigament suc¬ 
ceïa, totes les cases que amen l’ésser anomenades cristianes 
tinguin aquesta piadosa pràctica, la impietat serà vençuda; 
i la maçoneria, que és, segons tenim demostrat, el culte de la 
impietat, quedarà desfeta. A les innombrables victòries del 
Sant Rosari deurà afegir-s'hi aquesta, i el poble cristià podrà 
altra volta cantar a sa celestial i amadíssima Princesa aquella 
antiga antífona: Gaude, Maria Virgo, cunctas haereses sola 
interemisti in universo mundo. Sí; a Ella, símbol i represen¬ 
tació de la Sabiduria; a Ella sola, tipus immaculat de l’es¬ 
pècie racional, està reservada la glòria d’extirpar tots els 
errors i supersticions que tan sovint, després del pecat d’A¬ 
dam, corrompen el cor i entenebreixen les humanes intel·li¬ 
gències. Ella sola és la dolcíssima triomfadora que venç amb 
l’amor, quedant captius els esclaus de sa victòria en els ten¬ 
dres vincles de la caritat divina, convertint en submisos fills 
de Déu els mateixos que abans li feien guerra. 





APÈNDIX 

L’ÍDOL MAÇONIC * 


La secta sembla que ha perdut el do d'encert, i fins po¬ 
dríem dir l'instint de conservació. Es veu clarament que les 
obres diabòliques no són eternes, i que sobre ses runes ha 
de triomfar perennement la santa institució de Crist, la Iglé- 
sia catòlica. La maçoneria amb inspiració verdadera, mes no 
divina, havia trobat un ídol admirable per a proposar a l’ado¬ 
ració dels homes, que davant d'ell caigueren de genolls i l’a¬ 
doraren. Aquest ídol fou l'home. Per ell, en aparença —en 
realitat pel dimoni, etern inspirador de les sectes que insti¬ 
tueix en son profit—> la secta promogué revolucions, féu cór¬ 
rer la sang en abundància, destruí institucions seculars, creà 
literatures bordes, i tot era, a son dir, per a deslliurar a l’ho¬ 
me, a qui de paraula féu sobirà. Mentre renegués de Déu, la 
secta oferia a l'home no sols la il·luminació de son enteni¬ 
ment, apocat per la teocràcia, sinó tota la platxèria del gojar 
i tots els honors de la majestat. L'home era l’ídol de si ma¬ 
teix; l’adoració ja no importava, doncs, la dificilíssima virtut 
cristiana de la humilitat; els antics se postraven, els moderns 


* Nou article contra la maçoneria, publicat a La Veu del Mont¬ 
serrat del 21 d’agost de 1886 (any IX, número 34). 







128 


3 . TORRAS I BAGE! 


no devien postrar-se, i la supèrbia substituí a l’hermosa, dol 
císsima i simpàtica humilitat. El culte, per tant, quedà anul 
lat amb una senzillíssima operació aritmètica: restat de l’ído 
home l’adorador home, queda zero per resultat. 

Mes l'etern enemic de la naturalesa humana, com l'anome 
nen els antics Pares de la Iglésia, els filosops d’abans de 
Crist i tots els pobles de la terra, no s'acontenta amb que 
l'home no adori a Déu, vol que sia son esclau i el desitja pe] 
víctima. 

Acaba de veure la civilitzada Europa en aquests anys con 
la secta tracta a l’home, i com la Iglésia ha de sortir a h 
defensa de la racional criatura, en compliment de l’encàrree 
que rebé de Crist, son instituïdor. La secta usurpà l'hermóí 
nom d’humanitària o filantròpica, i veus aquí que vénen les 
invasions colèriques, i els més devots d'entre els fills de ls 
maçoneria, sos més fervorosos deixebles, deixen lliure é 
camp a capellans, frares i monges, i abandonen a l'ídol, a qu: 
prometeren culte, enmig de les misèries, sofriments i deses 
peració de l'epidèmia. 

Tothom es recorda encara de la feta de la Lògia de Múr- 
cia. La secta no té vergonya. Tragué dels hospitals de Mar 
sella a les Germanes de la Caritat, mes a la vinguda del cò¬ 
lera crida altra volta a aquelles bones monges, perquè s'ofe 
rissin a la mort en servei dels apestats. 

Mes lo que en aquesta ocasió ens ha posat la ploma ah 
dits, és un tendríssim sentiment d’agraïment envers la Iglé- 
sia, que acaba de condemnar altre dels ritus salvatges, inhu 
mans i perniciosos de la secta, això és, la cremació dels cos¬ 
sos morts dels homes, amb qual cerimònia la potestat de les 
tenebres, o sia la potestat maçònica, volia endogalar a la so¬ 
cietat moderna, de la que la maçoneria és el corc que treballa 
contínuament per a destruir-la. 

Veus aquí un cas en què pot bé aplicar-se el principi de 
la Teologia, de que per la litúrgia es ve certament al conei¬ 
xement del dogma. La litúrgia maçònica en aquest ritu seu 
de la cremació dels morts, que les lògies italianes han jurat 







L'ÍDOL MAÇÒNIC 


129 


defensar a peu i a cavall, fent guerra a la resolució de la 
Iglésia, prohibint-la, demostra clarament quina és la simpatia 
que té per l’home, quin l'amor que professa al nostre lli¬ 
natge: el dimoni voldria la destrucció de la humanitat, sols 
perquè és tan amada de Déu, que per amor seu se féu home 
i derramà la sang. 

Un antic Pare de la Iglésia, ens sembla que és Climent 
Alexandrí, anomena a Jesucrist amb el nobilíssim i encerta- 
díssim nom de Custos humanae naturae ; la Sagrada Escrip¬ 
tura dóna al dimoni el nom d 'homicida des del principi, per¬ 
què, en efecte, des que el nostre llinatge fou criat, hi ha ha¬ 
gut verdadera batalla entre el bé i el mal; entre Déu, que ama 
a l'home amb entranyes de Pare, i el dimoni, que l’avorreix 
amb l'enveja que es porta a un rival afortunat. 

La potestat sectària és una verdadera potestat que s'alça 
enfront de la potestat de la Iglésia, i treballa per a dominar 
el món. Les antigues idolatries, almenys moltes d'elles, no 
eren sectes; per això posseïen part de la veritat; mes la ma¬ 
çoneria, puix que és l’antítesi de la Iglésia, és essencialment 
dolenta, no és susceptible de purificació i no pot produir 
res de bo. Si, enllaçant-se amb la mitologia grega, trobem una 
filosofia, si bé deficient, admirable, una riquíssima literatura, 
un art elegantíssim, en la maçoneria s'hi descobreix una fata- 
líssima esterilitat, encara més, una torpesa detestable en el 
fons i en la forma. 

Se sol dir que els grecs, que sa mitologia, tenia uns déus 
que eren sols homes idealitzats; que sos temples hermosís- 
sims eren com habitacions perfectíssimes, sí, però no de Déu, 
sinó habitacions d'homes. Mes l'home-déu de la maçoneria és 
pròpiament l’home-bèstia; no és un tipus natural idealitzat, 
sinó viciat; és l'animal-home de què parla sant Pau, incapaç 
de sentir les altes emocions de l'esperit. Per això la maçone¬ 
ria és per sa essència, destructiva de la filosofia, de l'art, de 
la civilització; és antiestètica, és antihumana; per això aban¬ 
dona el malalt i crema el mort; és, en una paraula, empleant 
un mot de l’Escriptura, una secta homicida. 


9 




130 


J. TORRAS I BAGES 


i Quant diferent és el culte que tributa a l'home la divina 
Religió, que, començada en el principi del món, vingué en la 
plenitud dels segles a enrobustir l'Home Crist-Jesús! El cris¬ 
tià adora l'Home, mes no ja idealitzat, sinó divinitzat en la 
Persona del Fill de Maria; i oculta el més infeliç i desgraciat 
dels fills de l'humà llinatge, i l'ama tant com al mateix Crist. 
El cura si està malalt, l'assisteix fins a la mort, aleshores re¬ 
cull son cos i li dóna honesta i sagrada sepultura: és a dir, 
té una espècie de temple a on porta a enterrar sos morts. 
La Iglésia posa entre el nombre de les obres de misericòrdia 
l'enterrar els morts, recorda als seus fills amb dolcíssima 
eloqüència l'exemple del vell Tobies, molts cents anys més 
antic que Jesucrist, que enterrava els cossos dels seus conciu¬ 
tadans desterrats a Nínive; i fins permet que les iglésies 
venguin sos vasos sagrats, en cas de misèria, per a donar als 
morts condigna sepultura; i és perquè de veres ama a l'home 
tant malalt com sa, més encara malalt que sa: l’ama fins des¬ 
prés de mort, arriba a rescatar els cadàvers, conserva aquella 
hermosíssima primitiva tradició humana, consignada ja en 
les epopeies d'Homer, de comprar els cossos dels seus si tem 
que han de ser profanats. Mes la maçoneria no tem la pro¬ 
fanació perquè no admet lo sagrat; epicúria essencialment, li 
fan nosa els morts, i professa pràcticament en sa litúrgia 
aquell principi que no sabem que existeixi, gràcies a Déu, en 
nostra cristiana parla catalana: A muertos y a idos no màs 
amigos. 

Entre la secta que crema els cossos morts i les tribus que 
es mengen els homes vius, no hi ha essencial diferència: tota 
la diversitat és purament exterior, en la substància tots són 
homes sobirans, és a dir, superiors a la llei que tenen ofegada 
en llurs consciències. Ens sembla haver llegit que en alguna 
de les ciutats en què hi ha establerts forns crematoris per 
als morts, una societat mercantil de productes químics ha¬ 
via demanat l'explotació dels cadàvers per aplicacions indus¬ 
trials: el salvatge antropòfag que es menja a un home viu, 
no fa altra cosa, mutatis mutandis; per això l'home pensador 



131 


L'ÍDOL MAÇÒNIC 

queda cruelment entristit veient a ciutadans i germans nos¬ 
tres entregats a una secta quals principis porten a la socie¬ 
tat a l'estat salvatge, i tot cristià ve obligat a pregar al Verb 
etern, custos humanae naturae, que vigili el nostre llinatge, 
guardant-lo de caure en tan mortals defalliments i ignomí¬ 
nies. 





EL CLERO 

EN LA VIDA SOCIAL MODERNA* 


PRÓLOGO 

Amamos entranablemente a nuestro estado, porque nos 
consideramos carae de su carne y hueso de sus huesos. Por 
esto nuestro principal afecto humano se contiene en el deseo 
de ver al clero en consideración y honra delante del mundo, 
cuya estima solo alcanza una clase cualquiera, si realiza su 
misión armonizando con todos los elementos sociales. Lograr 
una vida armónica es claro que tiene sus dificultades para la 
clase sacerdotal, que representa y fomenta entre los hombres 
un interès muy humano, es cierto, pero inconciliable con to¬ 
dos los viciós de que adolece la humanidad; y, sin embargo, 
el augusto fundador de la dinastia sacerdotal, quiso que per- 
severase en el mundo y que se fundiese con la humanidad el 
espíritu sobrenatural, haciendo liga con todas las situaciones 
sociales que fuesen apareciendo. 


* Opuscle publicat a Barcelona l’any 1888. És una veu sacerdotal 
que assenyala als seus germans de classe la ruta a seguir en les tan 
funestes confusions i discòrdies dels catòlics en l'últim quart del se¬ 
gle xix, i un ressò de les encícliques de Lleó XIII i de la pastoral 
col·lectiva dels Prelats de Catalunya (1883) al mateix fi adreçades. 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


133 


El raundo està en perenne transformación, y en nuestros 
días la vemos con nuestros propios ojos y la tocamos con 
nuestras manos. El presente siglo ha visto una transforma¬ 
ción del sistema político y del sistema social; y hasta la mis- 
ma propiedad, que por su naturaleza goza de una forma màs 
permanente y en la cual todo cambio sufrido importa pro- 
fundas perturbaciones, ha cambiado su modo de ser de una 
manera marcadísima. Según todos los indicios, la evolución 
aún continúa, y el movimiento social no ha llegado todavía 
a su término relativo. No es el clero quien directamente ha 
de gobemar este movimiento, su misión no se ejerce sobre 
el cuerpo social, sino en el alma social; tiene a su cargo el 
interès eterno de las almas, y en el continuo flujo de los si- 
glos tócale la conservación del unum necessarium de todo el 
linaje humano. Salomon en el sagrado libro del Eclesiastès, 
después de haber descrito admirablemente el flujo y reflujo 
social, anade: Didici quod omnia opera quae fecit Deus, per- 
severent in perpetuum: non possumus eis quidquam addere, 
nec auferre, quae fecit Deus ut timeatur. Quod factum est, 
ipsum permanet: quae futura sunt iam fuerunt: et Deus ins¬ 
taurat quod abiit. Mas a pesar de la invariabilidad de la mi¬ 
sión sacerdotal, la manera de ejercerse cambia, porque sien- 
do los dos términos de nuestra acción Dios y el hombre, si 
bien el primero es inmutable por naturaleza, el segundo es 
variabilísimo. El permanente conflicto entre lo temporal y 
lo eterno, en que tantas almas naufragan, està en nuestros 
días en un período àlgido, y así como en los individuos al 
cambiar de edades nótanse pavorosos síntomas, sienten des- 
fallecimientos y hasta un desequilibrio que parece muchas 
veces vecino a la muerte; también la sociedad, al pasar de 
una edad a otra, experimenta estas congojas y batallas de 
humores y una falta total de solidez en su ser. Y, sin em¬ 
bargo, el tal conflicto lo resolvió Cristo quitando de en medio 
el pecado que es la causa de él, y casando admirable y ami- 
gablemente lo temporal con lo eterno, haciendo del primero 
adecuado preàmbulo del segundo. Y esto también lo obtiene 





134 


J. TORRAS I BAGES 


el sacerdocio cristiano en todas las situaciones sociales; mas 
débese proporcionar con ellas. Como Eliseo 1 al echarse en- 
cima del cuerpo del muerto a quien resucitó, proporciono sus 
miembros con los del difunto, logrando de esta manera res- 
tituirle la vida, así también el sacerdote, ministro de la gracia 
sobrenatural, al pretender suscitar a la fe y caridad del Re- 
dentor a una sociedad, ante todo ha de proporcionarse con 
la misma, calentarla con su propio calor espiritual, abrazàn- 
dola estrechamente, aunque sea leprosa y deforme. Esto im¬ 
plica en el sacerdote un modo distinto de obrar según los 
tiempos, y nuestro objeto, al escribir este opúsculo, ha sido 
sólo llamar la atención de nuestros hermanos acerca de la 
nueva via abierta al sacerdocio, en virtud de la transforma- 
ción social que se va realizando. El sacerdocio y la fe son 
eternos, y en la Iglesia de Dios toda novedad es peligrosa; 
mas, sin embargo de nuestra insuficiència, sentimos la pro¬ 
funda convicción de que no somos novadores, pues por natu¬ 
ral inclinación estamos muy apegados a lo antiguo, y nos re¬ 
pugna el espíritu novelero, revístase de la forma que quiera; 
y en lo que toca a las cosas eclesiàsticas tenemos clavado en 
la substància de nuestro ser el principio dd que en la Iglesia 
todo es tradición y autoridad, que son la Verdad y el Amor 
divinos vestidos en hàbitos humanos. La tradición y la auto¬ 
ridad son, pues, el hilo conductor de nuestro raciocinio en 
las pàginas que siguen, en las cuales creemos haber consig- 
nado no nuestra opinión personal, que valdria ciertamente 
bien poco, sino el eterno eco de la voz del Verbo encarnado, 
que por el instrumento de su Iglesia va resonando de edad 
en edad has ta que llegue la consumación de los siglos. Pode- 
mos asegurar que no hemos tenido en cuenta ningún fin hu- 
mano; ni sentimos entusiasmos políticos, ni tenemos simpa- 
tías o antipatías de partido, y es nuestro ideal, como sin duda 
lo es el de todos nuestros hermanos sacerdotes, la entera 


1. IV Reyes, IV. 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


135 


independencia y libertad de la Iglesia, no sólo en lo que toca 
a la Potestad civil, que esto ya lo dicen todos, sino del com- 
padrazgo de cualquier escuela o partido. Ya sabe la Iglesia 
andar por sí misma y no necesita tutores y curadores; tie- 
ne sus jefes o prelados que recibieron de Cristo la exclusiva 
en la dirección de la grey cristiana; y la garantia de éxito en 
el cumplimiento de nuestra misión depende de la trabazón y 
debida dependencia de los miembros del cuerpo eclesiàstico. 

Suplicamos a los eclesiàsticos que lean las siguientes pà- 
ginas, no tomen por arrogancia y atrevimiento lo que sólo 
es en nosotros franqueza y naturalidad de caràcter, ausencia 
de humanos respetos y amor de la Verdad. A ésta tenemos 
entregado todo nuestro corazón; por lo cual nunca hemos 
podido ser ni partidarios ni sistemàticos, y nos resistimos a 
ser siervos de otro que no sea Gristo y su Iglesia. Reciban, 
pues, con fraternal benevolencia el presente opúsculo, cuya 
publicación no obedece a otro móvil que al deseo naturalísi- 
mo y casi instintivo en el hombre de comunicar el propio 
pensamiento a sus semejantes. 


'A 

I 

Razón y objeto de este opúsculo. — Dudas acerca de la con¬ 
ducta pública catòlica. San Vicente de Lerins. Seguridad sï- 
guiendo el camino por donde anda la Iglesia. — Invasión de¬ 
mocràtica en la misma. Gregorio VII y León XIII. — Pertur- 
baciones. — Concordancia de la Iglesia con todas las formas 
políticas y sociales. Origen intrínseco del conflicto entre los 
católicos. — Amplio espíritu de la Iglesia. 

El hecho de que escritores eclesiàsticos de mérito, hom- 
bres virtuosos y desinteresados, hayan estado y estén aún 
en pugna entre sí acerca de la conducta política y social que 
conviene seguir en la vida pública moderna, prueba la exis¬ 
tència de una verdadera dificultad insuperable a las discusio- 




136 


J. TORRAS I BAGES 


nes aun de talentos cultivados. De la discusión sale la luz 
dice un principio que los modernos colocan como piedra fun 
damental de la sabiduría humana; nosotros creemos que, cas 
siempre con mayor vehemencia que el choque de las fría: 
piedras, brotan de la discusión entre los hombres ardientes 
chispas de encendida pasión. Sean, pues, la madura reflexiór 
y la humilde inquisición de la doctrina y de la pràctica de lo; 
Sumos Pontífices y de los Santos y Padres de la Iglesia anti 
gua y contemporànea nuestra norma directiva. Con tanta ra 
zón, y aun mayor que San Vicente de Lerins al escribir si 
Commonitorium, tan famoso en toda la Iglesia, debemos abra 
zamos con aquel sagrado texto: Interroga patres tuos, et di 
cent tibi, seniores tuos, et annunciabunt tibi (Deut., III, 7) 
A los que solo tenemos en la Iglesia la misión subordinada 
de ensenar y de dirigir a los otros, nos es muy fàcil encon 
trar la vereda aun en tiempos, como los presentes, llenos 
de obstàculos y dificultades pràcticas, nacidos de la pertur 
bación que engendra en la doctrina el error que pretendí 
con ella mezclarse. Qui sequitur me, non ambulat in tenebris 
dijo Cristo Senor nuestro, y sabido es de todo teólogo qut 
el divino Redentor no ha abandonado la humanidad, a la cua 
no sólo infundió su espíritu, sino que le dejó su cuerpo mis 
tico y visible, que es la Iglesia, columna y firmamento de iz 
verdad, asistida por el Espíritu Santo, lo mismo cuando en 
seria que cuando rige. 

Siguiendo, pues, los pasos de este sagrado y místico Cuer 
po de Cristo, visible a toda humana criatura, gozamos de unc 
de los opimos frutos de la Redención, que es la alegre y se 
gura confianza de que poseemos la verdad y andamos po: 
caminos agradables a Dios. No busquemos para guías en e 
camino de la vida a otros hombres. Como semejantes a noso 
tros son también ciegos, y si un ciego conduce a otro ciego 
ambos caeràn en la hoya. No llamemos maestro màs que £ 
Cristo; no alterquen entre sí los discípulos de Pablo y lo; 
de Cefas y los de Apolo, por que uno solo es el maestro. La; 
candentes cuestiones de escuelas rivales han ocasionado en Í£ 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


137 


Iglesia horribles desastres y sangrientas mutilaciones. Ya 
sabemos que no hubiesen venido tales desastres sin existir la- 
tente el virus que inundó los miembros del cuerpo, porque 
de él estaba inficionada la sangre. Debe necesariamente ve¬ 
nir el escàndalo; pero acordémonos del vae homini per quem 
scandalum venit. Por lo cual, los que no somos sabios, ni 
queremos serio; los que solo debemos propagar la doctrina 
de la fe y argüir contra los errores y viciós, siempre según la 
consigna de nuestros superiores, pero sin ser maestros ni'' 
doctores en la Iglesia, cosa reservada a un pequenísimo nú¬ 
mero; los que no tenemos misión pròpia para gobernar a los 
demàs fieles, cuyo cargo sólo divinamente se confiere; los que 
no poseemos la ciència que distingue a los doctores y que 
adorna elegantemente a la Iglesia, busquemos un atajo segu- 
ro, un modo sencillo de proceder en nuestra vida social y 
pública, y huyendo de controversias y acres contiendas, aco- 
jàmonos a la doctrina de la fe, al ejemplo y dirección de 
aquellos a quienes el Espíritu Santo ha puesto para regir y 
gobernar a la Iglesia de Dios, y entonces realizaremos en la 
pràctica de la vida el sentire cum Ecclesia, axiomàtica expre- 
sión de la conducta del verdadero católico. Puestos en este 
terreno, no gozaremos de los estímulos que engendran las 
peripecias de las complicadas luchas, satisfacción muy del 
gusto de los hijos de nuestro siglo; pero nos poseeremos, en 
primer lugar, a nosotros mismos, y viviremos la vida pacífica, 
modesta y ordenada, que es la aspiración suprema a que tien- 
den, a lo menos durante su existència terrena, sean cuales 
fueren los tiempos que corran, los hijos de la sobrenatural 
familia de Cristo. 

El error democràtico ha pretendido ingerirse pràctica- 
mente en la Iglesia, para ser un disolvente esencial de su 
robustísima y divina constitución; así la historia nos ensena 
que el feudalismo probó, en su època, de inmiscuirse en la 
Iglesia. Gregorio VII fue el atleta que detuvo aquel formida¬ 
ble movimiento, como León XIII ha dividido la luz de las ti- 
nieblas en el caos que produjo en el entendimiento de los 



138 


A 

J. TORRAS I BAGES 

sencillos la invasión de la tendencia democràtica y el escàn- 
dalo de un proceder de la potestad eclesiàstica, adecuado a 
las circunstancias que ellos no comprendían. Las masas ca- 
tólicas, los jefes católicos, los comitès católicos, los meetings 
católicos, el movimiento católico, el partido católico, son un 
tecnicismo cuyo origen democràtico es evidente; y esta nueva 
forma de la vida de los hijos de la Iglesia ni fue introducida 
por los santos, ni tiene prometida la asistencia del Espíritu 
Santo, y ha dado por resultado muchas veces divisiones, lu- 
chas y escàndalos. No hay cosa peor que la dilución de la 
autoridad y del magisterio. En la vida política moderna he- 
mos llegado al punto de casi ignorar dónde existe el poder, 
dónde reside la autoridad; así también en la Iglesia hemos 
visto a los jefes, divinamente en ella instituidos, obligados a 
reivindicar su autoridad, arrastrada por las masas, y como 
las pasiones populares una vez excitadas son en grado super- 
lativo irracionales, hemos oído a màs de uno de los jefes de 
este movimiento reíigioso no eclesiàstico, lamentarse de he- 
ridas recibidas de mano de los suyos, quejarse de sospechas 
injustificadas, y esto después de haber seguido en la pràctica 
aquel principio de uno de los corifeos màs caracterizados del 
moderno liberalismo: je suis son chef; et je dois les suivre. 
Es decir, la destrucción de la autoridad jurídica moral y cien¬ 
tífica, trayendo por consecuencia un estado de paroxismo en 
cuanto a la sensibilidad, y de acanallamiento y de misèria en 
lo que toca a la inteligencia. 

Por un defecto de visión intelectual, los políticos moder- 
nos confundieron la vida en el frenético movimiento de los 
estímulos desordenados; cuanto mayor movimiento político 
màs vida, no cayendo en que toda fiebre es consuntiva del 
cuerpo que la padece, como lo demuestran los presentes sín- 
tomas de disolución social, sin duda agravados por la vida 
política moderna. En virtud del paralelismo que existe de con¬ 
tinuo entre la vida política y la religiosa, también ésta, a lo 
menos en nuestro país, ha estado tocada de la agitación fe¬ 
bril, y ahora mismo vemos a un escritor quejarse de pujos 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


139 


de catolicismo, como existen pujos de liberalismo, y las de- 
mostraciones externas de la fe, predicadas por almas genero- 
sas justamente indignadas de tantos católicos acomodaticios 
y pusilànimes como existen, han dado origen en personas que 
no poseían la base de una profunda vida espiritual al tipo 
del católico fanfarrón, que tan contrario es al espíritu y a la 
letra del Evangelio, y al unànime ejemplo y doctrina de los 
Santos. Navegamos, pues, entre opuestos escollos, el celo 
parece exigir una conducta ardiente y batalladora, viviendo 
en una època de decaimiento y molicie; mas estas épocas 
suelen poseer el gusto de la violència. El enérgico Tertu- 
liano, con la misma mano que fustigaba la muelle civilización 
de la decadència romana, esgrimia su punzante estilo para 
escribir contra aquellas muchedumbres degeneradas, que 
corrían desaladas al Circo para regocijarse con el derrama- 
miento de sangre humana en aquellos juegos a la vez artís- 
ticos y salvajes. De boca de todos se oye que estamos en tiem- 
pos de decadència y relajación; y decadència quiere decir 
disminución de fuerza racional, y, por tanto, predominio y 
tirania de las pasiones màs atrevidas. No no libramos los hi- 
jos de la Iglesia de las malas influencias externas, sino refu- 
giàndonos en el seno de ella. No medramos, ni crece nuestro 
espíritu, sino por los medios que estableció Cristo; todo otro 
artificio es vano. Las levas en masa, la milicia nacional, son 
una fuerza irrisòria; querer que cada fiel sea un apòstol, es 
un sueno peligroso. La antigua experiencia ascètica ensenaba 
que nadie debía dedicarse al bien espiritual del prójimo an- 
tes de estar muy seguro de sí mismo; levantar a la càtedra 
de propagandista católico al que acaba de llegar del campo 
opuesto, graduar de maestro de la vida pública cristiana al 
que no conoce tal vez ni por el titulo los profundos libros 
de los teólogos, ni ha formado su entendimiento bajo la 
disciplina científica de los mismos, ni practica la ascesis, 
como decían los antiguos, sino que gusta vivir según las le- 
yes del mundo elegante; es, de una parte, ocasionado a hacer 
nacer estos fervores de neófito que suelen distinguirse por 




140 


J. TORRAS I BAGES 


una frívola violència, y de otra, al menosprecio de los in- 
crédulos que, cuando menos, ya que estan destituidos del 
sentimiento de lo sobrenatural, han de ver en nuestra religión 
una doctrina y disciplina gravísima. 

Vemos, pues, de un lado a católicos acomodaticios que 
congenian a la vez con Cristo y Belial, y de otro a católicos 
que quisieran todo pasarlo a sangre y fuego, pero cuyo entu¬ 
siasmo no es puro, según repetidas veces ha declarado el 
Vicario de Cristo. Hay bajo las corrientes católicas subco- 
rrientes políticas que arrastran a aquéllas, fórmanse fraccio¬ 
nes organizadas en un sentido o en otro; en opinión de mu- 
chos sencillos debe seguirse una de estas corrientes, aun el 
clero debe dejarse conducir, y después vemos estas agrupa- 
ciones puramente humanas, como obra de hombres, embro- 
ilarse, dividirse, disolverse con gran detrimento de la augusta 
inmutabilidad de la magistratura evangèlica. ^Es esto digno 
de nuestra sublimidad jeràrquica, eclesiàsticos? ( ·Debemos 
nosotros seguir a los otros, o ellos a nosotros? ^Quiénes son 
los maestros en Israel? Por algún tiempo ha parecido eclip- 
sarse la visibilidad de aquella Iglesia que Dios preparo in 
oculis omnium gentium, esperando muchos cristianos la se¬ 
rial de dirección, no del poder instituido por Cristo, sino de 
la habilidad de los hombres. El auténtico y divino magiste- 
rio de la humanidad, la dirección religiosa y moral de los 
hombres la puso Cristo de una manera estable e inconmu- 
table, tiene una forma jurídica, no es una influencia mística 
y esotèrica que por dignación divina reciban algunas almas 
escogidas y valerosas, no es siquiera el gobierno de los mas 
santos y de los màs sabios, sino el de aquellos que puso Cris¬ 
to. La fe cristiana es clara y sencilla, porque es obra de Dios; 
la conducta cristiana, lo mismo individual que socialmente, 
es natural y fàcil, iugum meum suave est et onus meum leve; 
Cristo y su Iglesia allanan los caminos de la salvación y los 
limpian de obstàculos y malezas. Como San Pablo se hacía 
todo por todos, alegre con el alegre, triste con el triste, sabio 
con los sabios, ignorante con los ignorantes, así la Iglesia, 






EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


141 


en medio de la sociedad humana, atravesando benèfica innu¬ 
merables épocas y países y sociedades organizadas política 
y socialmente de modos diversos y contrarios, como un río 
caudaloso unas veces recoge sus aguas y otras las dilata; o se 
precipita con ímpetu formando espumosa cascada, o mueve 
sólo imperceptiblemente sus olas. Así esta inmensa aglutina- 
ción de pueblos, atados entre sí por el suave hilo de la en- 
senanza, la dirección y el pasto espiritual de Cristo, esta Ec- 
clesia gentium, que vislumbraron los profetas de Israel, de 
la que el divino Salvador dio la traza y puso los fundamen- 
tos, haciéndose toda para todos, poseída de un amor sobre¬ 
natural, abraza todas las generaciones, sea mas o menos im¬ 
perfecta su forma u organización, porque sólo desea salvarlas, 
como una tierna madre besa con igual placer a sus varios hi- 
jos, ya sean feos o hermosos, gallardos o contrahechos. 

La Iglesia no tiene un ideal político, ni por su índole es¬ 
pecial puede tenerle. Es la humanidad un ser que varia de 
continuo, que cambia de formas, unas veces dèbil e ignorante 
como un nino, otras hercúleo y supersticioso como un salva- 
je, ya està lozano, ya marchito o lleno de enfermedades y 
miserias, nunca totalmente sano, siempre imperfectísimo, aun 
en sus edades de oro, por lo cual la divina Iglesia, aunque no 
usa mas que un solo remedio, el etemo Salutare tuum, el 
Verbo de Dios por quien fueron criadas y reformadas todas 
las cosas, aplícalo según està la naturaleza del paciente, atien- 
de aún a su estado de ànimo, no procede como los utopistas 
y sectarios empenados en meter los hombres en el molde 
de su predilección. De otra parte, como ensena admirable- 
mente León XIII, no es de la naturaleza de la Iglesia el or- 
ganizar Estados, ni ocuparse directa y principalmente de las 
cosas caducas y terrenas, sino que el orden político y social 
«brota espontàneamente y es una flor de la doctrina del Evan- 
gelio». 1 Ama, no obstante, la Iglesia vivir amigablemente uni- 


1. Encic. Immortale Dei. 





142 


J. TORRAS I BAGES 


da con el Estado, y el procurar este bien es la obra màxima 
del actual Pontífice. En amistad con la Iglesia estaban tam- 
bién las antiguas formas políticas y sociales; mas con la evo- 
lución que experimentaron al tomar la forma moderna, mez- 
clàndose con la vida pública el virus sectario, entrando el 
hombre malo en el campo del buen Padi'e de familias, sem¬ 
bro cizana en medio del trigo, y las nuevas formas políticas y 
sociales no se hartaron de ultrajar a la Iglesia. Los corazones 
nobles y generosos pusiéronse de parte de la Iglesia, creció la 
aversión a la potestad política en proporción a las ofensas 
que ésta hacía a la Religión, llegóse a considerar incurable 
el cuerpo envenenado por el virus, y volviendo los ojos hacia 
pasadas formas de la vida pública, deseóse y trabajóse en la 
destrucción de aquel cuerpo. Mas la Iglesia, que como Dios, 
de quien es ministra en la tierra, no quiere la muerte del pe¬ 
cador, sino que se convierta y viva, revistiéndose de sobrehu¬ 
mana paciència, fortaleciéndose con el patiens quia aeternus 
de San Agustín, que en la pràctica se lo aplica a sí misma, 
no rechaza al coloso pecador del Estado moderno y aun pro¬ 
cura atraérselo in vinculis charitatis. 

He aquí explicada la divergència entre la conducta pú¬ 
blica de la Iglesia jeràrquica y la de una parte considerable 
del pueblo fiel; tal es, a nuestro juicio, la causa de esta 
falta de correspondència entre varios miembros y su cabeza, 
si bien que no en cosas esenciales de la vida cristiana. Mas, 
como es indudable que toda acción para que sea fecunda, 
que todo miembro para que sea fructífero, es indispensable 
que manserit in vite, creemos que todo hombre cristiano y 
desapasionado ha de trabajar para que se junte lo que nunca 
debe estar separado, para que se una lo dividido y toda rama 
viva pura y exclusivamente de la savia sanísima de la mística 
vid de la Iglesia. 

Tal vez alguien pretenda que no hay tal división ni falta 
de concordia; mas, en primer lugar, como se trata, no de lo 
que pasa en la China, sino en nuestro propio país, la cosa 
de por sí es evidente, y si aun los sentidos y nuestro propio 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


143 


juicio nos enganasen, la voz de la Iglesia, asistida siempre 
del Espíritu Santo, con elocuente claridad lo manifiesta. Se 
ha dicho con profunda verdad que donde con mayor acierto 
puede estudiarse un estado social es en la legislación; y ^por 
ventura los documentos canónicos de estos días no arguyen 
evidentemente la existència del mal que lamentamos? se¬ 
ran la Iglesia y su Cabeza visible alucinados Quijotes que se 
exaltan acuchillando insensibles cueros? Porque los documen¬ 
tos canónicos emanados, en nuestros días, de la Sede apostò¬ 
lica, de sus Nuncios en estos reinos y del Episcopado espa- 
nol, ya colectiva, ya individualmente, dirigidos a apaciguar 
contiendas, a predicar la paz y caridad entre los fieles y a re- 
prender rebeldías, formarían, coleccionados, un voluminoso 
tomo; monumento que, por cierto, no nos haría gloriosos a 
los ojos de la posteridad. Es de sí el sentimiento religioso 
dulcificante y por naturaleza adunador de voluntades, y cuan- 
do el divino Redentor vino al mundo, le senaló como obje- 
tivo el hacer de muchos uno: la unidad divina debe resplan- 
decer en la especie humana. El chisporroteo de una pasión 
indica la falta de disposición del combustible. Cuando se 
levantan llamaradas al parecer de religioso fervor, y el humo 
que despiden y los estallidos que producen impiden aprove- 
charse de su calor y luz, tened por seguro que el combusti¬ 
ble no es puro, que hay mezcolanza de sentimientos y pasio- 
nes; que no hay allí solamente el móvil religioso, vehementí- 
simo y suave hasta el punto, como Orfeó, de amansar las 
fieras. La perturbación religiosa que en nuestro país hemos 
experimentado y que aun dura, prueba quizà que quiso sepa- 
rarse la vida pública y social de los católicos de una subco- 
rriente política para uniria a otra diversa, cuando, a nuestro 
humilde entender, lo que ahora procede, lo que nos advierte 
la misma canònica ensenanza de la Iglesia, es la desligación 
de ésta de todo sistema político y aun social; una influencia 
suave y constante, esencialmente pràctica, en todos los orde¬ 
nes de la vida. A nuevos tiempos nuevos procedimientos; 
nuestro siglo està en continua efervescencia y lucha, mas no 




144 


J. TORRAS I BA« 


es lucha de ideas, sino de pasiones, la especulación racioi 
anda por los suelos; no debemos, de consiguiente, dispui 
con el siglo, porque es imposible e inútil convencerle; lige 
distraído y concupiscente, hemos de tirar a lo único’posit 
y fecundo, que es a hacerle entrar en sí. 

No vamos nosotros, en este corto escrito, a exponer 
procedimiento apto para conseguirlo, que perpetuamente y 
cada generación la misma Iglesia lo ensena; la acción cai 
lica, como ahora dicen, en su objetivo y en su marcha, no i 
mos de aprenderla de hombres diestros en las lides políticj 
parlamentarias y periodísticas: huyamos de la confusión « 
las opiniones humanas. Nuestro trabajo es màs sencillo; 
reduce solamente a fortificar nuestra convicción acerca d 
nuevo camino que nos toca seguir en la vida pública y s 
cial a los que tenemos por misión cooperar en la obra c 
Cristo, procurar a la tranquilidad de nuestra conciencia ui 
base sòlida y una garantia de acierto en nuestro procede 
libre de toda presión de partido, de escuela y de respetc 
humanos; y esto lo encontraremos, no en las discusiones hi 
manas, sino en las mismas entranas de nuestra Santa Madi 
la Iglesia. Es el clero una falange divinamente organizad; 
con jefes a quienes exclusivamente toca la dirección de lc 
movimientos, una inmensa comunidad cuyos superiores tii 
nen en su conducta gubernativa la asistencia del Espírit 
Santo; confundirse con cualquier otra fuerza humana por n( 
ble que ésta sea, aclamar, levantando sobre el pavés, a u: 
hombre por méritos que tenga, aunque sea un escritor d 
potencia, o a otro porque sea un orador parlamentario d 
avasalladora elocuencia y de influencia política marcada, e 
salirse del propio cauce, seguir una conducta que no se des 
prende de las disposiciones de los cànones, y exponer la Re 
ügión que autorizadamente representamos a las iras de un; 
parte del pueblo. El clero no debe tener opiniones, sino doc 
trina, y ésta impersonal, divina, la que es substància de 1 í 
vida humana, conveniente y útil a todas las escuelas, a todoí 
los partidos, a todos los sistemas que quepan dentro de h 










EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


145 


verdad, para que si nos piden razón de ella podamos contes¬ 
tar con aquellas evangélicas palabras: Mea doctrina non est 
mea, sed eius qui misit me. Y en lo que atane a la pràctica 
de la vida, al cumplir nuestra única misión social de dirigir 
los pueblos a la consecución de la excelencia evangèlica, he- 
mos de revestírnos de animo generoso, ensanchar cuanto 
podamos los caminos de la Iglesia, llamar a ella aun a los im- 
perfectos y defectuosos y hasta compeler para que entren en 
la misma a cuantos mendigos y lisiados, y ciegos, y cojos, se 
encuentren en las plazas y calles de la ciudad, procurando 
con ahínco llenar la casa. 1 Porque la Iglesia, constituida por 
Dios madre y maestra de los pueblos, se reconoce deudora 
de todos, levanta a los caídos, sostiene a los que bambolean, 
abraza a los que vuelven, confirma a los buenos y procura 
siempre lo mejor para todos, 2 ya que nuestra Iglesia es casa 
de curación, es red barredera que todo lo coge; en ella lo 
verde madura, lo enfermo sana, lo vacilante se confirma; a 
poquísimos de sus ministros ha concedido el poder de expul¬ 
sar, a todos el de admitir, porque la Iglesia de la tierra tiene 
arrugas y manchas y sólo gozarà de completa y resplandecien- 
te belleza después de su total transformación. 

II 

Nuevo estado de la Iglesia y su glòria. — Antinòmia aparente 
entre sus varios estados. — Santo Tomàs. — Monarquia uni¬ 
versal de la Iglesia en nuestros días. — Admirable reivindi- 
cación de León XIII de su poder absoluto. — El cardenal 
Manning. — Definición de Franzclin. — Peligros para el indi- 
viduo del actual universalismo. — Éste exige el poder tempo¬ 
ral del Papa. — Simplificación legislativa. — Corolario prac¬ 
tico de toda esta doctrina. 

A muchos sorprende y extrana la actitud de la Iglesia se- 
gún las distintas circunstancias. Tienen idea de la inmuta- 

1. Lucas, XIV. 

2. Const. dogm. De Fide catholica, Conc. Vat. 

ÍO 




146 


J- TORRAS I BAGES 


i id a d esencial de la Iglesia, y quisieran petrificaria en l a 
actitud que a elïos les agrada. Precisamente porque ia divina 
mstitucion de Cnsto tiene un destino eterno debe gozar del 
movmnento de la vida. La Iglesia està siempre concorde con 
sigo misma, y al propio tiempo con las diversas generaciones 
e que es maestra. No es la mole inorgànica formada de la 
ynxtaposicion de elementos; es la vivaz planta que sembro 
Cnsto y cuyo cmdado exterior dejó a los hombres, si bien 
auxiliada mteriormente por el Espíritu Santo. Por esto la 
Iglesia siempre es joven, porque el elemento humano q Ue 
entra en su composición, al envejecer es expelido para dar 
ugar a una renovación. La culebra deja su pellejo en el zar- 
za y queda mas hermosa que antes. Es tan inmutable la 
glesia en su elemento divino, como mutable en su elemento 
umano; mas esta mutabilidad no es obra voluntària de los 
hombres, esta sujeta a las leyes de la Providencia como el 
crecimiento del cuerpo humano. Dios, vida universal, rige v 
gobiema los seres vivos, lo mismo los individuos que los co- 
lectivos, y de un modo màs visible la Iglesia, continuación 
de la persona del Verbo encarnado y eterna maestra de los 
hombres. La Iglesia es una forma divina aplicable a la ma- 
ena humamdad en cualquier estado que ésta se encuentre. 
o mismo en la edad de la juventud heroica de la sociedad 

w\ en !f dC SCml decadencia: es Dios que no abandona a 
los hombres mientras entre ellos encuentre solamente siete 
justos que le sirvan, y como madre amante toma la actitud 
mas provechosa a aquellos que quiere salvar. Como el amor 
la domina y la impele, en todas sus acciones no atiende a su 
g ona, no busca su mterés, sacrifica su honra mundana, a 
veces se deja calummar y escarnecer, como Cristo, su divino 
esposo, y anda solamente sedienta de salvar las almas. Hav 
almas celosas, pero impacientes, que no comprenden esta 
Imea de conducta; no sienten la sublimidad del amor cristïa- 
no, y, como los judíos carnales, se escandalizan, no sabiendo 
comprender la glòria de las ïgnominias, ni recordar que la 
Iglesia alcanza victorià con la paciència. Su arma es su Ien- 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


147 


gua, cortante màs que espada de dos filos, y al que la mal- 
trata dice tranquilamente, como el antiguo filosofo: «Pega, 
pero escucha...» 

A muchos embriaga la inmensa glòria humana de la Igle- 
sia en épocas pasadas, su dominio universal en la mayor par- 
te de las naciones de Europa donde era atacada su cualidad 
de madre y maestra de los pueblos, siendo un elemento ne- 
cesario en todos los ordenes de la vida humana; admírales 
la Iglesia cual imponente navío surcando los mares como 
dueno de ellos; y al ver hoy la barquilla del Pescador com- 
batida por furiosos vientos y como a punto de ser tragada 
por las olas, se les empequenece el animo, túrbase su espí- 
ritu y necesitan aquel apóstrofe del divino Maestro: Modicae 
fidei quare dubitasti? 

El antiguo axioma distingue tempora et concordabis iura, 
aplicable a todas las legislaciones, tiene su màxima aplicación 
a la Iglesia de Dios. Es ésta, en su constitución jeràrquica y 
dogmàtica, invariable, eterna, independiente de tiempos y cir- 
cunstancias, mas en lo que atane a sus relaciones con el mun- 
do, varia según varíe éste; circumdata varietate, es regiona¬ 
lista, es de la època, no cohíbe para nada los movimientos 
libres de la humanidad, mientras sean honestos, ama todas 
las formas de vida sin apegarse a ninguna, pues sabe que a 
todas ha de verlas arrastradas por la continua corriente de 
los siglos, hasta que amanezca el día perpetuo e invariable 
de la etemidad. El glorioso Santo Tomàs 1 ya explico la anti¬ 
nòmia aparente de los varios estados de la Iglesia, la dife¬ 
rencia entre aquellos tiempos primitivos del Cristianismo en 
que, como haciendo un sublime alarde de la virtud divina, 
rechazaba todo fomento humano, despreciaba la riqueza, re- 
nunciaba a todo poder temporal, fiàndolo todo a la Providen¬ 
cia; y los tiempos en que la Iglesia poseía grandes bienes, 
jurisdicción en cosas temporales y hasta ejércitos. La Iglesia 


1. Quodlibet XII, quaest. 13. 



148 


J. TORRAS I BAGES 


es siempre la misma, podríamos quizà decir que no es ella 
la que varia, sino el elemento humano que la circuye. Siendo 
la Ley cristiana un perfeccionamiento y elevación de la Ley 
natural, posee como ésta una elasticidad suma, tiene infinitas 
aplicaciones; y en el orden individual, en la dirección de cada 
persona en particular, en la moral, en una palabra, vemos 
esta Ley posible en todas las circunstancias, prevaleciendo en 
su aplicación la forma casuística, que es la màs sabia, la 
màs suave, la màs eficaz de todas, la verdaderamente divina, 
y que, por tanto, sólo puede ser aplicada por el gobiemo de 
Dios. Tiene la Iglesia unum necessarium, y esto encuéntrase 
en su seno desde su principio y debe perseverar en ella hasta 
el fin de los siglos. Posee el Supremo Jerarca de los católicos 
un poder inmenso, lo puede todo fuera contradecir a Cristo; 
y en estos días el mundo, mientras ve casi desaparecer de 
su seno la autoridad temporal, ha oído sin inmutarse y aun 
con satisfacción a León XIII proclamar la inmensidad de su 
poder en términos a que tal vez no se hubiese atrevido el 
mismo San Gregorio VIL Escribiendo al cardenal Guibert, 
arzobispo de París, le dice que fuera de lo esencial en la 
Iglesia, el gobierno de ella en todo lo demàs està a la discre- 
ción del Romano Pontífice. Afirmación explícita de la monar¬ 
quia universal cristiana, que vaticinada ya por los Profetas, 
nosotros la vemos casi en su cabal cumplimiento. Aquel do- 
minabitur a mari usque ad mare, et a flumine usque ad ter- 
minos orbis terrarum del Real Salmista, aquel et adorabunt 
eum omnes reges terrae, omnes gentes servient ei de Zaca- 
rías, se ha ya casi realizado, pues la Iglesia universal de 
Cristo queda oficial y jurídicamente establecida por toda la 
tierra, la cual està eclesiàsticamente ocupada por la jerar¬ 
quia catòlica. El solo rebano y único Pastor, tan ardiente- 
mente deseado por el Mesías, parece estar en su próximo 
cumplimiento, pues fuera de la monarquia espiritual del Ro¬ 
mano Pontífice no existe otra verdadera, y aun las aparentes 
que todavía se sostienen estàn próximas a derrumbarse; las 
agrupaciones cristianas heréticas, sacrílegos jirones de la tú- 







EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


149 


nica inconsútil del Salvador, van debilitàndose cada día; el 
que antes fue formidable y hasta floreciente imperio de Ma- 
homa, es sólo agrupación de pueblos semisalvajes; el budis- 
mo, pasto espiritual de inmensas razas asiàticas, queda al 
presente reducido a secta ascéticofilosófica, para muy conta- 
dos discípulos, o a reminiscència supersticiosa para la in¬ 
numerable muchedumbre. No existen, ademàs, ahora, ni se 
ven asomar en toda la tierra, doctrinas espirituales que, si 
bien incompetentes y defectuosas, puedan convertirse en pràc- 
ticas disciplinas para la dirección de la sociedad; el mundo 
no sabe dónde volverse, y los hombres honestos verànse obli- 
gados a dirigirse a Jesús, diciéndole como San Pedro: Domi- 
ne, ad quem ibimus ?, 1 porque Tú sólo tienes palabras de vida 
eterna. Vuelve la humanidad a aquellos primitivos tiempos 
de su existència sobre la tierra, que nos explica el sagrado 
libro del Gènesis, en que los hombres se dividían en hijos 
de Dios e hijos de los hombres. Se dividirà todo el linaje 
humano en dos solos grupos, naturalista y sobrenaturalista, 
y éste vendrà a componerse solamente de cristianos. Así el 
venerable cardenal Manning, arzobispo de Westminster, fa- 
moso en la Iglesia universal por la santidad de su vida y la 
sabiduría de su doctrina, en su sermón del Jubileo sacerdotal 
del papa León XIII, caracteriza tan perfectamente la divina 
evolución de la Iglesia diciendo que en la edad antigua fue 
romana, en la media europea y en la nuestra cosmopolita; 
y aun pudiera anadirse que en sus principios, en los primeros 
anos después del sacrificio del Verbo encarnado, fue sólo ju¬ 
daica. La Iglesia es obra de Dios y de los hombres, o bien 
es obra de Dios por medio de los hombres; de aquí que aun 
los adelantos materiales, ideados sólo para un objeto munda- 
no y temporal, que las conquistas militares y las colonizacio- 
nes mercantiles llevadas a cabo para fines egoístas contribu- 
yan a la realización del plan maravilloso del Mesías y a la 


1. Juan, VI, 69. 




150 


J. TORRAS I BAGES 


transformación siempre ascendente de la Iglesia de Dios so¬ 
bre la tierra. Non est regnum Dei esca et potus; sed iustitia 
et pax et gaudium in Spiritu Sancto. Esta contraposición 
del Apòstol de las gentes tiene una perfecta aplicación a nues- 
tros tiempos, en los cuales, los hombres llevados, no, como 
Colón, de un móvil espiritualista y cristiano, sino aguijonea- 
dos por estímulos animales, han extendido considerablemente 
los limites de la humana sociedad, haciéndola universal y 
preparando inconscientemente el terreno, como en los prin- 
cipios hizo el Imperio Romano, para el establecimiento del 
reino de Cristo en toda la tierra. Es cierto que el universa- 
lismo, tanto en lo que toca a épocas como a lugares, ha sido 
siempre nota característica de la Iglesia de Cristo; pero nadie 
que sepamos, hasta uno de los màs ilustres teólogos moder- 
nos, el cardenal Franzelin, de la Companía de Jesús, lo había 
tornado como base de su definición de la Iglesia; mnndus 
supernaturaliter transformatus . 1 La ciència teològica, pues, 
toma el hecho contemporàneo y lo aplica perfectamente al 
cumplimiento del plan divino sobre el establecimiento del reg¬ 
num omnium populorum; y la ciència profana y aun incrè¬ 
dula suspira por la iustitia, pax et gaudium de San Pablo y 
que sólo la Iglesia Catòlica puede realizar . 2 

El estado presente de la Iglesia, bajo cierto aspecto glo- 
riosísimo; su imperio extendido hasta los últimos confines 
de la tierra, no ya sólo como una promesa divina, sino como 
un hecho humano; esta jurisdicción que no conoce fronteras 
y que pública y canónicamente se ejerce en todo el mundo. 


1. De Ecclesia Christi, Thesis XVII. 

2. EI desplegamiento del universalismo de la Iglesia Romana bajo 
el actual Pontífice es admirable: la litúrgia de la Iglesia latina hase 
aumentado con el cuito de varios santos orientales, eslavos, etc.; la 
lejana Australia, tan nueva en la vida de la Civilización, posee’ un 
Cardenal de la Iglesia Romana, como existe un Cardenal del rito grie- 
go; han aumentado considerablemente las provincias eclesiàsticas en 
la índia, y se ha erigido una Catedral en Pekín. Y sólo citamos hechos 
canónicos en corroboración de nuestro aserto. 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


151 


si bien injustamente a veces cohibida por el poder civil, es 
claro que ha de tener su contra y aun sus gravísimos peli- 
gros. Alguien ha apropiado cada uno de los tres enemigos 
de la naturaleza humana, el mundo, el demonio y la carne, a 
tres grandes épocas de la humanidad. Fue el gran corruptor 
de ésta en los tiempos antediluvianos la carne, de cuyas in- 
mundicias limpiaron la haz de la tierra las aguas del diluvio 
universal; hasta la venida de Cristo el demonio monopolizó 
el sentimiento sobrenatural que la naturaleza infunde en los 
seres racionales, dii gentium demonia; y en los tiempos mo- 
dernos, levantada la naturaleza humana a una relativa, pero 
verdadera perfección, olvidàndose del divino Bienhechor, el 
mundo quiere contar solo consigo, y el naturalismo en todos 
los ordenes constituye el gran peligro para la perdición de 
las almas en nuestros días. La emancipación, por la cual de¬ 
liran los seres racionales y que es una demostración irrefuta¬ 
ble de su limitación, constituye un peligro mucho mayor en 
épocas de adelantos y de gran potencia en que las muchas 
ventajas temporales, el esplendor del mundo, la magnificèn¬ 
cia de la vida, ahogan al hombre interior desvaneciéndole. 

De otra parte, la maravillosa magnitud de la Iglesia, su 
extensión hoy igual a la de todo el globo habitado, el modo 
de ser político de los pueblos modernos, enemigos de toda 
sujeción y aun recalcitrantes a toda disciplina, la multiplica- 
ción y complicación de la vida social, disminuyen la posibili- 
dad de los lazos jurídicos externos; y así la misma Iglesia, 
divinamente asistida, con sabiduría sobrehumana, multiplicàn- 
dose infinitamente las gentes en su seno, simplifica las leyes 
destinadas a cumplirse en toda la tierra. Esta obra de sim- 
plificación de la legislación eclesiàstica, muy acentuada en 
nuestros días, beneficia el universalismo de la Iglesia, su fa- 
cultad extensiva y difusiva; pero de parte de los individuos 
exige una mayor fuerza de voluntad, un trabajo individual de 
grande ahínco, un esfuerzo mayor sobre sí mismo. En efecto, 
en los primitivos grupos de cristianos, en las primeras Igle¬ 
sias que aparecen, si bien la Ley de libertad y la abolición 










152 


J. TORRAS I BAGES 


del espíritu de servidumbre predicadas y obradas por Cristo, 
aparecen con luz sobrenatural, no obstante, la disciplina ecle¬ 
siàstica es màs minuciosa, la vida espiritual està regulada 
hasta en sus detalles por los cànones; con lo cual la movili- 
dad del albedrío humano, impelida muchas veces por varia¬ 
bles sentimientos y pasiones, gozaba la bienhechora influencia 
del derecho humano, que a la vez protegia el desenvolvimien- 
to de la vida interior de los individuos y el orden cristiano 
en la vida social. Cuando màs tarde la Europa entera fue 
cristiana, el auxilio temporal del brazo seglar, la unión de las 
dos potestades, puso el sello y dio el complemento a la fir- 
meza del orden cristiano, resultando una època gloriosa en 
que la acción humanodivina, esencia de toda la obra de la 
Encarnación, produjo a la sociedad excelentísimos bienes y 
llevo al cielo innumerables almas. Mas al presente, por razón 
de las circunstancias antes citadas, el hijo de la Iglesia en- 
cuéntrase en el revuelto mar de la vida, con grandes peligros 
de sumergirse y sin poder esperar auxilio humano. Las re- 
glas coercitivas, aun de orden puramente eclesiàstico, han te- 
nido que quedar reducidas al menor número; y, sin embar¬ 
go, las leyes eternas de la salvación, las exigencias de la Jus- 
ticia divina para con el hombre son las mismas. Las leyes 
que tasaban la mortificación corporal de los cristianos, la ora- 
ción y cuito divino, en nuestros mismos días, las hemos visto 
mitigadas por la suprema potestad eclesiàstica, y, sin em¬ 
bargo, la penitencia y la oración son y seràn perpetuamente 
obligatorias, y sólo mediante ellas puede lograrse la perfecta 
sanidad del espíritu: han sido inmensamente reducidas las 
censuras y otras penas eclesiàsticas; mas ^por ventura los 
delitós contra los cuales aquéllas se fulminaban han dismi- 
nuido de gravedad? El presente estado de la Iglesia es, pues, 
de una suma simplificación jurídica, exigida por la suma 
complicación de la vida moderna y por el universalismo de 
hecho, sin precedente en la historia, de que goza. Al caràcter 
internacional que esencialmente posee la Iglesia romana, han 
rendido tributo, con ocasión del Jubileo de León XIII, todas 






EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


153 


las naciones y todos los príncipes de la tierra; esta premísa 
trae una necesaria consecuencia lògica, que hoy vemos des- 
caradaraente negada en medio del mundo civilizado. Si el ca- 
tolicismo es internacional, su cabeza no puede ser nacional; 
que sea enhorabuena ruso o inglés el jefe de la Iglesia rusa 
o anglicana, pero la Cabeza de la Iglesia universal, el Obispo 
de Roma, la Iglesia romana, no puede ser del rey de Italia. 
El derecho positivo de todas las naciones de la tierra reco- 
noce hoy el caràcter internacional a la Iglesia romana, por 
lo cual la detentación actual del dominio de Roma constituye 
un conflicto internacional y una transgresión de la lògica 
jurídica. 

De lo que hemos dicho en este capitulo se desprende un 
corolario de utilísima aplicación a nuestra Espaíía, cuyo ol- 
vido es una de las principales causas de la división que hoy 
mina a los católicos. Si la Iglesia asistida por el Espíritu 
Santo simplifica por sí misma su legislación canònica, reduce 
a los últimos limites las reglas coercitivas del derecho; si juz- 
ga oportuno disminuir las penas eclesiàsticas, ^es de sentido 
común, es imitar la sabiduría de la Iglesia, querer obligar 
a los cristianos a la admisión de ciertas formas o sistemas 
políticos? o, bien, usando un lenguaje forense, <rno es ir a la 
inversa de la Iglesia el querer multiplicar las obligaciones 
civiles cuando ella disminuye las eclesiàsticas ? 


III 

Misión perenne de la Iglesia: sobrenaturalizar el mundo. — 
No determina su línea de conducta la prudència humana, 
sino la Providencia. — Frecuencia de Sacramentos y asocia- 
ciones católicas. — Peligros de que debe precaverse el clero 
en relación con estas últimas. — Forma templada de la in¬ 
fluencia sacerdotal. — Fr. Jerónimo Savonarola. — Medio de 
asegurar el desenvolvimiento de la asociación entre los cató¬ 
licos. — Asociaciones de eclesiàsticos. 



154 


J. TORRAS I BAGES 


Sobrenaturalizar el mundo es la gran tarea de la Iglesia, 
y la misión que, recibida por Cristo, va cumpliendo conti- 
nuamente en la tierra, pero con raedios muy distintos de los 
que suelen emplear los mundanos. La simplificación de los 
medios jurídicos obrada por la Iglesia supone un acrecenta- 
miento de la fuerza espiritual que la misma posee, por gene- 
rosidad divina, en favor de los hombres. Nunca Dios aban¬ 
dona a sus criaturas; nunca le faltan a la Iglesia medios para 
ejercer su benèfica misión en los estados màs diversos en 
que puede encontrarse el mundo. La influencia sobrenatural 
en el mismo es necesaria y esencial; nunca, ni aun por un 
momento, podemos suponer que le falta; de manera que la 
carència de lo sobrenatural implicaria aniquilación, aun de 
lo puramente natural, después del pecado. Toda enfermedad 
es destructiva del sujeto que la padece; y el Verbo de Dios, 
por quien todas las cosas fueron hechas, no pudo tolerar la 
destrucción de la naturaleza racional, que es la obra predi¬ 
lecta de sus manos. Su influencia, pues, en nuestro linaje no 
tiene limites de tiempo ni de espacio; en todas las épocas 
y en todas las gentes, antes y después del sacrificio del Cal- 
vario, sobre los que estan dentro de la Iglesia y sobre los 
que viven fuera de ella, el Verbo eterno reverbera los rayos 
de su sobrenatural influencia. Los viciós hubiesen ahogado 
la naturaleza racional, como la cizana al trigo, si de continuo 
no hubiese velado sobre ella su divino Autor; mas adelan- 
tàndose los tiempos multiplícanse también las inagotables 
bondades celestiales. El desenvolvimiento y expansión de la 
humana sociedad suponía, dado el plan divino y las amorosas 
relaciones del Criador con sus criaturas, una sublime expan¬ 
sión de Dios en la tierra, el que se abriesen de par en par 
las cataratas de la celestial misericòrdia para sazonar de lleno 
el humano linaje, comunicàndole una vida divina. Mas esta 
inundación de la gracia divina en la tierra, debiendo perse¬ 
verar en la misma hasta la consumación de los siglos, pedía 
un encauzamiento, una institución humanodivina permanente, 
indefectible, autèntica, encargada de administraria y debida- 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


155 


mcnte distribuiria. La Iglcsia, forma jurídica dc la Rcligión 
cristiana, es, pues, cl centro o núcleo del humano linajc, la 
única depositaria y maestra dc la gracia y dc la doctrina evan¬ 
gèlica, y a ella sólo corresponde instruir a sus ministros acer- 
ca dc las industrias màs convcnicntcs que deben emplearse 
según las circunstancias, para difundir fructíferamente cl sa- 
grado deposi to que recibió de Cristo. Y es tan divina la ma¬ 
nera de la Iglcsia, que ni sus Pontífices al impulsar la mística 
nave en un sentido distinto, ni sus doctores al proponer nue- 
vas aplicaciones de las eternas doctrinas, ni sus contemplati- 
vos al vislumbrar desconocidos aspectos de la inimitable Ver- 
dad y Belleza soberana, obran en virtud de sus principios 
particulares, ni de su temperamento personal; sino que in- 
conscientemente son instrumentos de la Providencia especia- 
lísima de Cristo sobre su amadísima Iglesia. Quien así no 
sienta, reconózcase imperfectísimo en la fe, y recuerde el vi- 
sum est Spiritui Sanclo et nobls, divina fórmula cancilleres- 
ca que puede emplear en todas las edades la Suprema Potes- 
tad eclesiàstica en las disposiciones con que dirige la vida 
pública de la gente cristiana. 

La nueva forma social hacía inconveniente la multiplica- 
ción de reglas jurídicas que en otras épocas habían servido 
para el bien espiritual de los pueblos; la simplificación de 
ellas exigia otro fomento para la salvación de las almas, y 
otros medios para el perfeccionamiento social y externo de 
la Iglesia. Hizo lo primero principalmente la Companía de 
Jesús. Siempre las almas santas y recogidas, los habitantes 
de los monasterios, los que vivían alejados de los peligros de 
la vida y comercio social, habían tenido en la frecuencia de 
sacramentos una base de progreso espiritual, un pàbulo para 
la interna llama de la caridad; pero el gran número de los 
buenos cristianos que vivían en el siglo, contenidos dentro de 
los verdaderos caminos de una conducta cristiana por la for¬ 
ma jurídica imbuida del espíritu evangélico que dominaba en 
la sociedad, no sentían la necesidad tan apremiante como las 
desamparadas generaciones modernas de un frecuente uso 





156 


J. TORRAS I BAGES 


de los celestiales tesoros que Cristo dejó a la distribución 
y discreción de su Iglesia. Comulgan con mas frecuencia los 
elegantes parisienses de hoy, viviendo en aquella sentína de 
viciós y edén de prohibidos placeres, que no comulgaban los 
innumerables habitantes de aquellas populosas colmenas mo- 
nacales del Egipto, en los tiempos heroicos del Cristianismo, 
sujetos a una regla austerísima y respirando la purísima y 
aromàtica atmosfera de la incesante oración. La simplifica- 
ción de la regla jurídica externa exige que la ley interior del 
Espíritu Santo se ponga màs de relieve en nuestros corazones 
y se avive en ellos por el divino impulso de los sacramentos. 
Ésta es la poderosa palanca que Cristo puso en manos de 
la Iglesia, éste es el gran instrumento de salvación, y nunca 
como en los presentes días se había evidenciado la verdad 
de aquella sentencia del Mesías: «En verdad, en verdad os 
digo, que si no comiereis la carne del Hijo del hombre, y no 
bebiereis su sangre, no tendréis vida en vosotros ». 1 El cris- 
tiano moderno que no comulga con alguna frecuencia no ten¬ 
dra vida espiritual; o el glacial viento de la indiferència agos¬ 
tarà todo germen saludable en su corazón, o éste quedarà 
quemado por las ardientes concupiscencias, hoy día màs de- 
voradoras que nunca. 

Es cierto que el Evangelio pauperum se predico princi- 
palmente con el fin individual de salvar las almas, y que la 
Iglesia fue instituida para continuar perennemente esta divi¬ 
na misión entre los hombres. Mas, por razón de su pròpia 
naturaleza, el Cristianismo, en su única Iglesia verdadera, es 
esencialmente social, y aun el divino Redentor proclamo in- 
directamente su objetivo social al manifestar que su aspira- 
ción sobre los hombres era ut omnes unum sint. A pesar, 
pues, de todas las dificultades, aunque la justícia cristiana 
quede reducida a un extremo tal vez insuficiente para la rec¬ 
ta dirección social, en substitución del antiguo ius, Dios ha 


1. Juan, VI, 54. 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


157 


enviado la fecundísima caridad pública y social, destinada a 
subvenir y amparar a los que el poder civil abandona a sí 
mismos. Esta misión la Iglesia la cumple de una manera es- 
pontànea, porque la caridad, expansiva por naturaleza y uni¬ 
ficadora por esencia, aglutina a los individuos y les impele a 
obrar en favor de las públicas miserias, para extirpar viciós, 
amparar virtudes, corregir defectos. Mas la garantia de estas 
agrupaciones està en su pureza. Mientras la recta caridad 
las inspire, cuando no contengan ningún ingrediente profano, 
mientras se reúnan bajo el dulce y único nombre de Jesús, 
su unión y fecundidad quedan garantidos por el mismo Re- 
dentor, que prometió estar in medio eorum ; mas desde el 
momento en que otro fin, aunque sea honesto, venga a mez- 
clarse con esta especie de evangélico apostolado, las disensio- 
nes y la esterilidad las consumiran, y es peligroso que el mó- 
vil humano mate el móvil divino. No queremos con esto 
significar la inconveniència de las sociedades que tengan un 
fin honesto temporal, al revés, las creemos utilísimas, no 
tanto por nuestro propio criterio, que les es favorable, cuanto 
por la autoridad de la Iglesia que antes y ahora las ha fo- 
mentado. Hablamos de aquellas que, según su naturaleza y 
la carta de su fundación, tienen un objeto puramente religio- 
so, que se titulan a sí mismas por antonomasia católicas y 
que aspiran a constituir miembros ministeriales de la Iglesia, 
que han producido bienes copiosísimos que no se han ago- 
tado, ni se agotaràn nunca mientras tengan por único espi¬ 
ri tu que las informe esta caridad de que hablamos, exenta 
de toda mezcla de humor humano, y como tales miembros 
de la Iglesia sean dóciles a sus insinuaciones. Son, según la 
ensenanza de León XIII, cohortes auxiliares para el acrecen- 
tamiento de la religión catòlica...; mas como se proponen la 
defensa y dilatación de la causa catòlica, y la causa catòlica 
la dirige el obispo de cada diòcesis, síguese naturalmente que 
deben estar sometidas a los obispos..., absorbiendo el su- 




158 


J. TORRAS I BAGES 


premo y nobilísimo interès de la religión todas las otras 
afecciones particulares de los individuos . 1 El mismo Pontífi- 
ce, en su Carta encíclica a los obispos de Italia , 2 al recomen- 
dar tales asociaciones, quiere que tengan un objeto esencial- 
mente practico, colocación y patronato de ninos pobres, el 
ejercicio de la caridad, etc. La forma parlamentaria que mu- 
chas veces han revestido, es muy ocasionada a lamentables 
degeneraciones. Se ha querido probar en el orden espiritual 
el sistema de la atenuación, mas la experiencia demuestra 
que con frecuencia en lugar de preservar el cuerpo lo enve- 
nena. Esta forma diocesana y pràctica creemos que prevalece 
en Àlemania, la glòria de cuyos hijos católicos es hoy acla¬ 
mada por toda la Iglesia, y refiriéndose a tal organización 
pudo exclamar el ilustre Windorsth: «Nosotros, unidos a los 
obispos, lo podemos todó; sin ellos no somos nada.» Palabras 
que no son màs que un comunísimo axioma del derecho ca- 
nónico, hoy por desgracia en Espana muy echado en olvido. 
Cuando dichas sociedades pierden estos rasgos esenciales que 
la doctrina autèntica de la Iglesia en nuestros días les asigna; 
si se apartan en su conducta de este carril que les marca 
nuestro Supremo Jefe en la tierra, los eclesiàsticos màs in- 
teresados y obligados que nadie a coadyuvar a las miras del 
Vicario de Cristo, debemos apartarnos de ellas, y, si no, el 
descrédito de su ruina caerà sobre nuestro propio estado por 
haberlo hecho solidario de una ínstitución que no vivia de 
la savia vital que únicamente se cria en el àrbol eterno de 
la Iglesia. 

Aun cuando sigan las indicaciones del supremo magisterio 
eclesiàstico, dudamos mucho de que estas asociaciones puedan 
calificarse de canónicas, tal vez porque son nuevas y Roma 
non festinat, ya sea porque no han pasado por el tamiz de 
la experiencia, estando aún, usando el lenguaje geológico, 
en el período volcànico de su formación. Ni en bulas ni res- 


1. Enc. Cum multa ad Episc. Hisp. 

2. Etsi, Nos. 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


159 


criptos pontificios, ni en los sermones de los hombres apos- 
tólicos se ha exhortado constantemente al pueblo fiel a in- 
gresar en las mismas, como con tanto ahínco se ha hecho 
en todas épocas con las terceras ordenes y cofradías, y aso- 
ciaciones de caridad, entre estas últimas la incomparable 
Conferencia de San Vicente de Paúl, tan apropiada al estado 
actual de la Iglesia; por lo cual los eclesiàsticos, que nunca 
en estas materias, siguiendo el sentimiento tradicional y pe¬ 
renne de la Iglesia, debemos enamorarnos de novedades, se- 
guiremos una conducta màs segura adhiriéndonos a aquellas 
venerables y probadas instituciones, cuya larga historia y pro- 
vechosos frutos no dejan dudar de la bondad esencial que las 
anima. Las modernas asociaciones de que hablamos requie- 
ren eclesiàsticos de muy honda virtud; San Felipe Neri alcan- 
zó grandes bienes con sus asociaciones recreativas, y aun evi¬ 
to mayores males a los fieles que de ellas formaban parte; 
mas los eclesiàsticos que sólo poseemos una virtud muy 
común, puestos en contacto con estas asociaciones, cuya com- 
posición es enteramente seglar, peligramos perder el espíri- 
tu de nuestro estado, o cuando menos no logramos realizar 
aquel entrar con la suya para salir con la nuestra, que tan 
magistralmente explica el venerable Alonso Rodríguez, y de 
que tan tos ejemplos nos dan los santos. Una excursión por 
el terreno seglar es por lo regular apetitosa a quien vive en- 
cerrado dentro de las leyes del clericato, por lo cual en esta 
matèria creemos que el sacerdote debe aguardar la orden de 
su Prelado, y entonces, seguro de que no es el halago per¬ 
sonal el que le impele, podrà con toda libertad entregarse al 
cumplimiento de su misión. Nuestro criterio en esta matèria 
no es modernista, sino muy rancio; pues de los inconvenien- 
tes que ya en pasadas épocas ofrecían empresas católicas se- 
me jantes a las obras de que tratamos, o de los abusos a que 
se prestaban, nació aquel adagio de la antigua sabiduría cris¬ 
tiana: Raro sanctificantur qui saepe peregrinantur. Aunque 
amamos las magníficas efusiones de sentimiento de las pia- 
dosas peregrinaciones, donde el pueblo se enfervoriza y se 



160 


J. TORRAS I BAC 


solaza, mientras tengan la garantia de ser francamente < 
nonicas, es decir, que el místico rebano de Cristo sea cc 
vocado, ordenado y conducido a tales espirituales deleit 
por sus propios Pastores, como lo hemos visto con univers 
paz y edificación con motivo del jubileo sacerdotal de Le< 
XIII; no obstante, el termómetro que marca los grados d 
sobrenatural calor de la caridad divina en los corazones « 
los cristianos, no es la religiosa demostración pública, au 
que sea estrepitosa, sino la rectificación de las costumbre 
la justícia en el proceder, la caridad con Dios y con tod< 
los hombres, el desapego de la vanidad mundana y la ord 
nación de toda la vida temporal a la consecución de la vic 
etema. Un chaparrón de agua, aun cuando caiga a raudale 
esteriliza las tierras de labor y destruye las cosechas; la lli 
via acompasada, aunque sea escasa, abona los campos y k 
a una fructífera fecundidad. La influencia sobrenatural d< 
sacerdocio en el linaje humano siempre se ha ejercido de esí 
última manera; es cierto que algunos varones escogidos ha 
abierto sobre los pueblos las espumosas cataratas de un d 
luvio de bien; pero éstos venían del alto Sinaí de una sublim 
santidad, que ni està sujeta a reglas humanas, ni puede se 
pretendida, ni debe ser imitada. Dícese que el famosísim 
Fr. Jerommo Savonarola se propuso imitar a San Antoni, 
de Padua; aquella alma generosa, ardiente adalid de 1 
buena causa de la civilización cristiana, hombre contempla 
tivo y penitente, logró, siguiendo esta marcha para resta 
blecer el orden público cristiano, ponerse y morir en des 
acuerdo con la Suprema Autoridad Eclesiàstica, y los revo 
lucionarios que hoy detentan el patrimonio de la Iglesia har 
puesto en el Pincio romano su busto de màrmol, como s 
fuera el de un héroe de su casta. 

Parece indudable que las asociaciones estan destinadas £ 
ejeicer oficios eficacísimos en la sociedad cristiana del por- 
venir. Siempre y en todas las épocas, porque està en su na- 
turaleza, el Cristianismo engendro en su seno utilísimas co- 
hortes en defensa de la piedad y de la caridad cristianas; 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


161 


màs que entonces son necesarias ahora, en que el pueblo 
queda abandonado a sí mismo, màs que educado corrompido 
por los gobiernos y los ricos, pero el dar forma y dirección 
a estas falanges parece exigir del cielo la venida de un genio 
cristiano del temple de San Francisco de Asís; ! entretanto, 
tócanos a nosotros el preparar la matèria para la hora en que 
llegue el soplo divino que en una forma u otra vendrà a la 
tierra. Nuestra tarea màs fecunda en punto a favorecer la 
asociación catòlica, muy pròpia, por otra parte, de nuestro 
estado, serà purificar los ànimos, disciplinar las voluntades, 
iluminar los espíritus, encender en los corazones la caridad 
que no hace excepción de personas, extirpar el espíritu de in- 
subordinación y de contienda, y destruir las prevenciones y 
antipatías que han hecho nacer la división de los partidos, la 
crueldad de las guerras, las acaloradas reyertas de los perió- 
dicos y los encontrados intereses de las diversas clases socia- 
les. De esta manera modesta y eficaz, preparando debidamen- 
te el terreno, expulsando de él el demonio de la discòrdia, 
nuestro ministerio perfeccionarà este poderoso instrumento 
de la asociación que con perfecta sujeción de espíritu a los 
impulsos de la Iglesia jeràrquica es un medio de que se vale 
el Espíritu Santo en el trabajo de sobrenaturalizar al mundo. 
Así coadyuvaremos a las altas miras del insigne Pontífice 
León XIII, a lo que en conciencia estamos obligados màs que 
todos los eclesiàsticos, y alcanzaremos que haya una causa, 
y ésta es la mayor y màs noble, que atraiga a todos, en la 
cual no puede haber disensiones entre católicos dignos de 
este nombre. 1 2 Y en la dirección de los fieles que por nuestro 
sagrado ministerio nos incumbe, acordémonos siempre de que 
el Pontífice, al indicar los medios fecundos de que debemos 
servirnos para contrarrestar las artes demoledoras del orden 
cristiano, de que se vale la Masonería, recomienda las Aso- 
ciaciones que trabajan, no con la lengua, sino con las manos, 


11 


1. Encíc. Auspicato concessum. 

2. Encíc. Cum multa. 








162 


J. TORRAS I BAGES 


citando taxativamente y con grande encomio la Orden Ter¬ 
cera de Penitencia de nuestro Padre San Francisco de Asís y 
las Conferencias de San Vicente de Paul, 1 ambas, por des¬ 
gracia, en la pràctica iriuy rclegadas a última lila en el bu¬ 
ll icioso movimiento católico contemporàneo de nuestro país, 
que en todas sus capas sociales descubre la profunda per- 
versión causada en los caracteres por el parlamentarismo 
triunfante y de moda en todos los ordenes de la vida. 

En la efervescencia social que en nuestros días ha pro- 
ducido tantas asociaciones católicas encuéntrase a faltar la 
asociación entre eclesiàsticos, que es la típica y clàsica, la de 
màs santa historia de cuantas puedan encontrarse en lo pa- 
sado de la Iglesia. Es la vida común entre eclesiàsticos un 
amoroso anhelo de la Iglesia, y ya que nunca hasta ahora la 
ha impuesto, predica, no obstante, de continuo la necesidad 
de una intimidad de vida entre los individuos del clero, no 
sólo para alcanzar la pròpia perfección espiritual, sino ade- 
màs para hacer màs fecundo su ministerio. Sin salimos de 
la època moderna, vemos brillar el alto espíritu eclesiàstico 
bajo el amoroso fomento de la asociación. El venerable Juan 
de Avila en Espana, San Felipe Neri en Italia y San Vicente 
de Paúl en Francia, tres sacerdotes seculares de admirable 
potencia espiritual, mediante el favor de la asociación entre 
eclesiàsticos extendieron en sus respectivas naciones la virtud 
apostòlica y transformaron los pueblos con un ardiente desen- 
volvimiento de la piedad cristiana. Hoy, por desgracia, do¬ 
mina en el clero un individualismo estèril y desconsolador, y 
el principio de asociación en el mismo està expirando. No 
nos atrevemos a afirmar que la forma de asociación que en 
estos días ha prevalecido, lo haya danado, pero cuando me- 
nos hay indicios que lo hacen presumir vehementemente; y lo 
cierto es que se encuentran poco menos que aniquiladas las 
antiguas congregaciones en que los eclesiàsticos procuraban 


1. Encíc. Humanum genus. 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


163 


la pròpia perfección y la solemnidad del cuito divino, las mi- 
siones populares, el catequizar los ninos, la visita de pobres 
y hospitales; sana, provechosa y sencilla propagación de la 
semilla evangèlica, ensenada por los santos, tradición hermo- 
sísima del clero, que queda ahogada por la moderna, pom¬ 
posa y casi estèril forma de vida pública que. se ha puesto de 
moda entre la gen te devota. Ojalà Dios nos hiciese merced 
de un varón apostólico que agrupase al clero en torno suyo 
y le infundiese un encendido espíritu no engendrado en las 
redacciones de los periódicos, ni nutrido en las menudeces de 
la política, ni aguerrido en las escandalosas reyertas que con 
capa de religión se sostienen, sirviendo de torpe pasto a la 
gente ociosa de la Iglesia; sino aquel puro y celestial espí¬ 
ritu que adquieren las almas santas en su roce continuo con 
Dios, que nutren con la oración y la penitencia y aquilatan 
con los trabajos de un largo y fatigoso apostolado. El día en 
que veamos aparecer robusta la asociación entre eclesiàsticos, 
informada por este espíritu tradicional, lo saludaremos como 
la aurora de una fecunda y sòlida etapa del principio de la 
asociación entre los católicos, destinado a dar forma cristiana 
a la sociedad moderna. 


IV 

Dónde adquirirà el clero el espíritu de lo sobrenatural. — 
Dificultades de la vida secular en que debemos vivir. — Edad 
Media. — Fuentes de dicho espíritu. — La fe. — En su ultima 
resolución consiste en la sumisión a la Iglesia. — Fe pràcti¬ 
ca. — La fe es un estado del juicio, no del sentimiento. — 
Preparación natural de la fe. — Peligros de la inflamación 
del sentimiento religió so. 

Destinados los eclesiàsticos a sostener en el inundo el 
principio sobrenatural y a infundirle primero en los cora- 
zones de los hombres para que después prevalezca en la vida 




164 


J. TORRAS I BAGES 


pública y social y la informe, hemos de trabajar con ahínco 
sobre nosotros mismos para que esta influencia divina satu- 
re todo nuestro ser y sea la substància de nuestra vida. Es, en 
realidad, el clero la sal de la tierra y la luz del inundo, y el 
sic populus sic sacerdos es no sólo una sentencia de la di¬ 
vina revelación, sino una verdad de experiencia que cada día 
podemos ver comprobada, de manera que cuando nos enfa- 
damos contra el mal estado del mundo obraríamos con me- 
jor discernimiento enfadàndonos contra nosotros mismos. 
San Ignacio de Loyola decía que con doce hombres como 
Francisco Javier se empenaba en convertir el universo mun¬ 
do. Somos nosotros el desinfectante de la tierra; lo que ahora 
llaman naturalismo, que es la epidemia universal del siglo, 
esto es, el prescindir de lo sobrenatural, que particularmente 
después de Cristo quedó amalgamado con la naturaleza hu¬ 
mana, ^quién ha de enderezarlo? ,-quién ha de ser el que en 
este enfermo cuerpo humanidad practique las inyecciones de 
la influencia sobrenatural cristiana, sino el clero, que recibió 
de Cristo tan maravillosa misión? Y si nosotros no poseemos 
un espíritu sobrenatural robusto que nos distinga del resto 
del pueblo, <;no peligra de que nos tomen por curanderos 
charlatanes y nos digan: Medice, cura te ipsum? De otra par- 
te, la influencia sobrenatural pràctica es irresistible, gana 
las batallas sin ruido, vence al enemigo sin irritarle, conquista 
sin hacer ruinas; óbrase en virtud de ella aquella transforma- 
ción suavísima que el sujeto recibe casi sin percibirla porque 
consiste en una transfusión de espíritu. Nada de lo exterior 
se inmuta, y, sin embargo, ha habido un completo cambio, 
un espíritu nuevo, o como si dijésemos una substància dis¬ 
tinta, permaneciendo los mismos accidentes. Justino hàcese 
cristiano y continua vistiendo la capa y haciendo vida de filo¬ 
sofo; el imperio romano conviértese en cristiano y perseveran 
su senado, sus leyes, sus pretores. No se hizo cristiano en vir¬ 
tud de un acto de violència; al revés, entonces abandona la 
violència y se reviste de la suavidad de Cristo. Ésta es la 
eficacísima propaganda por la cual debemos suspirar todos 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


165 


los que amamos a Dios y al mundo, ésta es la forma de la 
vulgarización del bien ensenada por el Evangelio y que hoy 
practica, y nos ensena a nosotros, el providencial Papa que 
Dios ha destinado para concordar lo discordante y legislar 
el nuevo estado de la Iglesia. La futura victorià de la fe no 
se obtendrà por el triunfo de las armas, ni por las discusiones 
de los parlamentos, ni por las contiendas de los periódicos; 
a lo menos noostros, los eclesiàsticos, no la alcanzaremos por 
tales camino s; no leemos ni en los Evangelios ni en las ense- 
nanzas canónicas de la Iglesia màs que un medio que pro¬ 
mulgo admirablemente el apòstol: Haec est victorià quae vicit 
mundum fides vestra. 1 Uno solo es el foco puesto en medio 
de la tierra para sobrenaturalizar el mundo: el clero. Según 
sea la potencia del foco, tal serà la influencia que reciba el 
mundo, por lo cual nuestra preferente ocupación ha de ser 
robustecer este foco efectuando un regreso hacia nosotros 
mismos. Porque el modo de ser de nuestra sociedad ofrece 
una dificultad suma para sobrenaturalizar la vida; y nosotros, 
maestros y modelos de ésta, debemos vivir en medio de aqué- 
11a. Las grandezas y prodigios de la naturaleza que nuestra 
època ve desplegar con magnificència al influjo del trabajo 
humano, la colmada y aun excesiva satisfacción de todas nues- 
tras necesidades físicas amenguan, a lo menos ante los ojos 
débiles, las grandezas del orden y amortiguan el inextinguible 
prurito del gozo espiritual en muchos corazones. Vive el clero 
regular màs seguro recogido dentro del tabernàculo de su sa- 
grado instituto; mas el clero secular debe vivir en el mundo 
y no debe ser del mundo, y poseer un espíritu vivo y pe- 
netrante respirando la densa atmosfera del naturalismo. ^En 
qué fuentes, pues, deberemos beber el néctar divino del so- 
brenaturalismo? porque el quod biberat eructabat es una ley 
del orden físico y del orden espiritual, siendo las emanacio- 
nes de cada espíritu según las cosas de que se alimenta. Érale 


1. I Juan, V, 4. 




166 


j. TORRAS I BAGES 


fL/ï r S pasadas e P ocas ' en esta P a rte, mucho màs 
acil el cumplimiento de su misión. La sociedad tenia una base 

y un organismo que reflejaban el orden sobrenatural- el en- 
cumbraimento no lo obtenían los hombres por la acumula- 
Clon de n< 3 uezas / sino por el valor de sus acciones; los co- 
nocimientos que daban consideración a los ciudadanos no 
eran la pura observación y generalización del mundo mate¬ 
rial sino la sublime ciència de Dios y del espíritu; y las ba- 
tallas de los hombres no solían tener tanto como ahora un 
tm mercantil, necesidad impuesta por la suma multiplicación 
y acrecentamiento social. Todo, pues, entonces en la sociedad 
omentaba el espíritu, y el clero, viviendo en medio de ella 
no debia emplear el ingente esfuerzo que nosotros necesita- 
mos para acaudalar espíritu y ser maestros de él. 


Mas, no obstante, nunca faltan en la divina Iglesia los 
medios para santificar al mundo, y la fe, fuente primordial 
de sobrenaturahzación, mana irrestanable en el jardín de 
ris to Fecundizó con su riego las pasadas edades, santifico a 
todos los verdaderos bienhechores de la humanidad, y si en 
nuestros dias damos una ojeada al cuadro de la presente ci- 
vuizacion y examinamos los elementos benéficos que en él 
se desarrollan, veremos cómo también, mediata o inmediata- 
mente, son derivaciones de la fe sobrenatural. Sobre ésta 
debe edificarse todo edificio permanente y solido, de modo 
que la misma ciència, pasto nobilísimo de la criatura racio¬ 
nal, es msuficiente; y la elocuencia que se emplea para pon¬ 
derar su eficacia es vana palabrería que la experiencia indi¬ 
vidual y social echa por los suelos. Es la ciència una cosa 
apreciabilisima, pero nacida para casarse con la fe, y siempre 
que de ésta se divorcia, resta estèril y lujuriosa, insaciable y 
trastornadora de todo orden religioso y aun humano. No hay 
otro fundamento que el que puso Cristo; y los cclesiasticos 
hemos de cultivar la fe como base indispensable de la huma- 
mdad, como Iazo de unión entre ésta y la naturalcza divina. 
Es rasgo distintivo de todas las empresas del Verbo encar- 
nado en el mundo la fusión del elerriento divino y el elemento 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


167 


humano que ya resplandece en su adorable Persona; y la fe 
cristiana, monumento perpetuo levantado en medio de la tie- 
rra como memòria y continuación de la venida de Dios, goza 
de una manera inefable tal prerrogativa. Levantó Cristo la 
humana criatura a la dignidad de cooperadora suya en su mi- 
sión divina, hízola maestra y hasta dotóla del don soberano 
de la infalibilidad en cuanto a la creencia y a la conducta. 
Si la Iglesia es infalible, si su cabeza, el Papa, es infalible, 
y si la Iglesia es el mundo sobrenaturalizado, ,-no podemos 
decir que el mundo es infalible, si corresponde a la dirección 
de su Cabeza? Por esto nuestro principal deber es practicar 
por nosotros mismos e inculcar a nuestros prójimos la ínti¬ 
ma unión con la Iglesia jeràrquica. No debemos seguir a 
quienquiera que proceda de otra manera, aunque sea un àn¬ 
gel del cielo; sólo de la Iglesia debemos seguir los pasos y 
no reconocer otro redil que el del buen Pastor. Nuestra regla 
de fe, y aun de conducta cristiana, no es una ley sujeta a la 
interpretación de los sabios y a la discusión de los ilustrados 
del mundo; nuestra regla es viviente, es un hombre, es el 
Papa. Quien le siga no se perderà; el que vaya en pos de sus 
pisadas va seguro, por màs que el mundo le maldiga, por màs 
que vaya mal acompanado, aunque gente devota y penitente 
que parece andar por atajos de màs sublimidad siga un ca¬ 
mino distinto del que ensena el Romano Pontífice. Temamos 
aquel: est via quae videtur homini insta: novissima antem 
eius deducunt ad mortem ; 1 recordemos que imo solo es el 
Cristo y que su Vicario tan sólo es el Moisès destinado del 
cielo para conducir al pueblo fiel al través de las olas del 
mar Rojo y de las arenas del desierto de la vida terrena. No 
nos fiemos de lo que parece bueno, porque muchas veces 
nos enganamos a nosotros mismos, y ya no sólo en la creen¬ 
cia nos debemos guiar por la fe divina, sino también en la 
pràctica de la vida: en la dirección dde nuestra conducta 


1. Proverbios, XIV, 12. 






168 


J. TORRAS I BAGES 


pública y social tengamos fe en la Iglesia y en su Cabeza 
visible. El recelo es lo contrario de la fe; quien recela del 
Papa, non fidit, no fia, no tiene fe en la Cabeza de la Igle- 
sia; y el tal tiene, de consiguiente, quebrantada la base 
cristiana de la vida. Si buscamos explicaciones humanas a 
la conducta del Papa; si interpretamos su gobiemo por la 
cifra de la política dominante; si le suponemos dòcil o rival 
a tal o cual escuela, y obrando en el gobiemo de la Igle- 
sia en virtud de estos sentimientos, somos naturalistas de 
la Iglesia. Y esto encuéntrase en gran escala en nuestros 
días. Tirios y troyanos adolecen del defecto; se compara 
un Papa con otro Papa, asignàndoles irrespetuosamente es- 
cuelas y partidos, y hemos visto recientemente a León XIII 
tener que increpar pública y duramente este defecto en 
su cèlebre Carta al cardenal Guibert, arzobispo de París. 
Y es porque los errores del siglo proyectan su sombra en 
el cuerpo de la Iglesia, y el liberalismo y el naturalismo no 
han corrompido el seno de la inmaculada Esposa del Cordero, 
pero sí ajan a varios miembros de su cuerpo. Para libertar- 
nos de estos males, de que vemos participar a muchos de 
nuestros hermanos, acojàmonos al seno de la Iglesia: su or- 
ganismo siempre esta sano; su Cabeza es refractaria a toda 
epidemia moral; y la adhesión a ella es garantia infalible de 
sanidad de espíritu. Nuestra fe catòlica no ha de ser un prin¬ 
cipio general, recóndito en nuestra mente, sino un principio 
fecundo que aliente todos los actos de nuestra vida cristiana; 
no basta que tengamos la fe en Dios: debemos también te- 
nerla en el hombre; no es bastante que confiemos en el Es¬ 
píritu Santo que rige y gobierna la Iglesia, debemos igual- 
mente confiar en los hombres a quienes ha puesto super ca- 
pita nostra - 1 EI glorioso Santo Tomàs da una maravillosa ex- 
plicación de la diferencia entre el fiel y el infiel en punto a 
la fe. No niega este último, dice, que la palabra de Dios sea 
verdadera, pero se resiste a creer al hombre que se la pro- 


1. Salmo LXV, 12. 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


169 


pone. Non crèdit Deo in homine loquenti. Asimismo no hay 
católico que no esté convencido, en principio general, de que 
Dios gobiema a su Iglesia, pero muchos vemos que no con- 
fían Deo in homine agenti. ^Dónde te encontraremos, sobre- 
naturalisrao? Porque la fe pràctica y salvadora no consiste 
en una exaltación del sentiraiento religioso, que lo mismo se 
encuentra en cristianos que en no cristianos; que toma tal 
vez màs creces, aunque descaminado, dentro de ciertas sectas 
y supersticiones; no es la fe un estado del sentimiento, sino 
del juicio; es una verdadera disciplina que enciende el cora- 
zón, pero nunca calienta la cabeza; al revés, armoniza las 
humanas facultades, enfrena la imaginación y los violentos 
sentimientos, de manera que el Doctor màs seguro de la Igle- 
sia, el Príncipe de la ortodoxia cristiana, Santo Tomàs, en- 
sena que hasta el mismo dolor sensible de los pecados debe 
ser moderado. 1 Nuestra generación superficial y nerviosa pa- 
dece de estas inflamaciones del sentimiento, y la tensión 
histèrica tómase por rigidez heroica, dando lugar a ridículas 
decepciones, habiendo visto en el terreno religioso, en menos 
de un mes, pasar un hombre de paladín y caballero sin miedo 
de la Iglesia Romana, a torpe impugnador de la misma, y vi¬ 
ceversa. tAquejan a la verdadera fe tales vaivenes? ^Debe- 
mos, pues, nosotros, en la propagación del bien, tomar por 
instrumento el entusiasmo religioso o la fina y perseverante 
insinuación racional? Porque el trànsito del espíritu del mun- 
do hacia el espíritu de Cristo es largo y laborioso, mas una 
vez alcanzado es perseverante y solido. No debemos, pues, 
intentar con nuestra acción social producir impresiones reli- 
giosas, que ràpidamente se desvanecen, sino convencimiento 
racional, que es la base natural de la fe. Y no es que tampoco 
consideremos cosa inútil la excitación popular del entusiasmo 
religioso, tarea a que se ha dedicado uno de los beneméritos 
eclesiàsticos espanoles, que recibió del cielo el don de saber 


1. Supp . Summae, quaest. 3, art. 2. 




170 


j- TORRAS i BA( 


“ S / UebI “ ; n °' es ciert ° q»e tiene éste, dentro c 
conj Unto de medios, especiah . sima importancia p 

plebe vive en gran parte del sentimiento, y las cosas del ord 
sobrenatural éntranle por los sentidos /es para ella un t 
deroso motivo de credíbilidad el número y la calidad de ] 
personas a qrnenes ve practicar la Religión. Mas no es és 
el camino ordmano ni frecuente que debemos seguir 1 , 
ec esiasticos, m han de empujarnos por tal senda lo/éxitc 
obtemdos por un sacerdote de potencia no común- porqr 
querer segrnr a eiertos hombres, es cosa sumamente pelign 
a, pues con frecuencia vemos a los discípulos convertidc 

SiosTde de ', maeStr0 · De otra P arte ' eI entusiasmo r, 
igioso de un pueblo no solida la situación espiritual del mi. 

mo y aun s, no existe un trabajo de màs eficacia que es d 

risible a í" CUmbe ° c j a del cler °. degenerarà en extravaganri 
“ le p los OJOS del gran número de gentes de fe medio apa 

Lient ° rqUe entus,asmo es desencadenamiento, de consi 
guiente no cosa comun y ordinaria, de efectos efímeros , 
para ser respetable exige una sòlida base. No nos eTamore 
mos de los malos ejemplos de la política liberal, corrompids 
y curs;, que vocifera hbertad, adelantamiento y amor al pue 

u otro H 1° f t te SÓI ° de palabras a ^dsonantes. Un día 
™ 1 : Uegara la bancarrota. Trabajemos nosotros al pue- 

,rr° maS profunda mente, hagàmosle digno y respe- 
table, mas am.go de ser que de parecer. laborioso y ordenado 
rectos administradores de sus casas porque la experienda 
ena que asi como en el orden político los que se dan a la 
da publica pecan muchas veces por el abandono de sus de- 
eres personales y domésticos, así también en esta especie 
de vida publica religiosa moderna hase podido conte/olar 

algUn ° S qUe figuraban a la cabeza del mo- 
m ento distaban mucho de ser ejemplares a la vista del 

pubhco, no realizando el ideal del hombre cristiano buen 
padre de família y buen ciudadano: Si quis suorum et rnaxi 
me domesticorum curatn non habet, fidem negavit et est in 
Mek deteno. La acción sacerdotal es primaria y estnjl 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


171 


mente individual; mitiguemos, pues, si conviene, el entusias¬ 
mo de la vida pública del eristiano, si conocemos que, siguien- 
do éste la tendencia del siglo, bullicioso y amigo de devaneos, 
se aparta de las admirables reglas que traza el apòstol San 
Pablo para alcanzar una vida modesta, tranquila y fecunda. 

El practico ejemplo de la virtud es y ha sido siempre 
el gran misionero de Cristo; la Iglesia primitiva regulo y li¬ 
mito el entusiasmo de ciertos cristianos ardorosos; 1 las ex- 
plosiones de sentimiento, como ahora decimos, son explosio- 
nes; es decir, sirven como las salvas de artilleria raiione so- 
lemnitatis ; pero nada edifican. El mundo romano fuese al 
Cristianismo arrastrado por la perfección sobrenatural de vida 
de que daban ejemplo nuestros padres en la fe, y el aroma de 
caridad que despedían. Tràtase, como si fuera una expecta¬ 
tiva fecunda, de la formación de hombres públicos, como los 
liberales hablan de la formación de costumbres políticas; no- 
sotros creemos que lo que nos falta son hombres interiores ; 
no queremos entrar por la ventana antes que por la puerta; 
busquemos el reino de Dios y su justícia y todo lo demàs 
se nos darà por anadidura. Santifiquemos de veras el país, 
moralicemos al individuo, purifiquemos y sobrenaturalicemos 
la vida de familia, fomentemos la caridad cristiana entre los 
ciudadanos, que tal es nuestra misión... <-No es ridículo ver 
con frecuencia a cualquier clérigo encararse con los altos 
poderes del Estado, que ni le oyen, ni le han de oir, y aun 
cuando le oyeran en su soberbia le despreciarían? Dejemos 
esta tarea a los que estan màs encumbrados que nosotros, y 
tienen obligación de cumplirla; nosotros curemos a las ove- 
jillas enfermas, atraigamos a las extraviadas y trabajaremos 
màs eficazmente en la constitución del reino de Cristo que 
los doctores, controversistas y políticos. Desde que hay tantos 
ciudadanos empenados en hacer la felicidad de Espana, ésta 

1. «Elle (l’Église) priva du titre de martyr les ardélions qui cou- 
raient au devant de la mort en provoquant les payens par des outrages 
gratuits à leur culte.» (G. Kurth, Les origines de la Civilisation mo- 
derne, capitulo III.) 




172 


J. TORRAS I BAG 


va mal; lo mismo tenemos con respecto a la ïglesia; y e 
como se dice que la vida política absorbe todo el Esta< 
moderno, esterilizàndole en sus atenciones fecundas, tambi< 
peligra que sufra por este mismo lado la ïglesia. Mucha a 
ministración, poca política, dice el buen sentido de la gen 
civil; también para el aprovechamiento relïgioso del país i 
teresa mas el orden practico, la vida ordinaria perfecta de 1< 
cristianos, que las eternas disputas y los pomposos discursi 
acerca del reinado social de Jesucristo, que ha venido a s 
en estos días un lugar común de cierta oratoria. En labi< 
de muchos, el Evangelio de Cristo podria confundirse con 
Política de Aristóteles, o la República de Platón, y, de co 
siguiente, préstase esta conducta al error de tantos racior 
listas que confunden al divino Hijo de la Virgen Marxa c( 
el número de los grandes hombres que han ilustrado la h 
manidad. No, É1 es el Legislador del orden sobrenatural, 
del natural en cuanto debe subordinarse al primero; de 
vida civil y política no se ocupó, y, sin embargo, su doctrin 
y mas aún su gracia, la han compenetrado, saneado y fecu 
dado. El ten-eno de lo sobrenatural ha de ser, pues, nuest: 
campo de operaciones; la santificación de las almas, nuest: 
objetivo; avivar la fe y acrecentar las virtudes nuestra con 
nua tarea; porque la misión sacerdotal no es de ordenar r 
ciones, sino de salvar almas, y, sin embargo, el sacerdoci 
trabajando en este terreno, ha sido el verdadei'o creador < 
las naciónes modernas màs ilustres. 


V 

La contemplación divina. — Seducción de la contemplacü 
humana. — San Jerónimo. — Debilidad de la acción católi 
actual por el defecto de contemplación. — Peligro en el cle 
de caer en un naturalismo practico. — Prius est esse qua 
opei'ari. — Fórmula de San Atanasio. — Contemplación r 
tural, o sea la ciència. — Fórmula de San Agustín acerca d 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


173 


desarrollo externo de la fe. — Desarroüo de la Religión nece- 
sario para subvenir a las nuevas necesidades. — San Vicente 
de Lerins. — Concilio Vaticano. — Prevención de algunos ca- 
tólicos contra la ciència. — Diarios católicos. — Lo que deben 
ser según la Iglesia. — Sus péligros actuales y uso modera- 
do de los mismos para el eclesiàstico. — Conocimiento del 
hombre. 

Es necesario que jamàs caigamos de este sublime estado 
de juicio, del alto estado de nuestra inteligencia informada 
por la fe, al objeto de que perpetuamente, en todas las cir- 
cunstancias y en todos los asuntos, sea la fe el principio pri- 
mario de toda nuestra conducta. Sostenerse en tales alturas, 
volar por tan elevadas esferas, aun cuando arrecien vientos y 
tempestades, siempre es difícil, pero mucho mas en una èpo¬ 
ca enamorada del naturalismo. Entre el trato divino y el tra- 
to humano el hombre, esclavo de la vehementísima fascina- 
ción que sobre sus sentidos y sobre su imaginación ejerce la 
forma, escoge generalmente el segundo. El austero San Je- 
rónimo tuvo por algún tiempo esta flaqueza, según él nos 
refiere, y se dejaba llevar de la seducción de Plauto y de los 
otros poetas, pareciéndole àsperas e incultas las Escrituras. 
A pesar de su gran entendimiento, en sus horas de reminis- 
cencias literarias, no se acordaba de aquella sentencia de 
la antigua sabiduría profana: Res magnae seipsis ornatae 
sunt, non indigent fuco ut amentur, 1 y se caía de las subli¬ 
mes alturas de la contemplación de la substància de las cosas 
que esperantos, imàn que impele el corazón del cristiano y 
mayormente del eclesiàstico por la senda que marca la regla 
externa de la fe, que la Iglesia hace resonar en nuestro oído. 
El siglo movedizo, el febril trajín de nues tros tiempos ha to- 
cado también a nuestro estado, y perdiendo la vereda del 
ministerio apostólico, muchas veces ejercemos nuestra mi- 


1. A. Lapide, t. XIII, pàg. 234. 








174 


J. TORRAS I BAGES 


sión como si fuera una de las tantas relaciones que integran 
lo que los antiguos juristas comprendían dentro del vocablo 
de comercio entre los hombres; cuando la disciplina cristiana, 
que debe tomarse de mas arriba, tira a infundir su espíritu 
en el consorcio social, a impeler los hombres por la ancha 
via de la Ley de Dios, mediante un sutilísimo móvil interno, 
no por las trazas de un buen negociador. La vida externa 
nos engolosina y es muy posible que en ella, aun cuando la 
hayamos tornado con un fin sobrenatural, el fàcil embeleso 
de los hombres sofoque en nuestro corazón el arduo misterio 
de Dios; única fuente de sobrenaturalización del mundo por 
instrumento de los hombres. San Atanasio, en un sublime ras- 
go de elocuencia, iluminando el horizonte humano, explica la 
caída de nuestro linaje por haber apartado los ojos de Dios 
y puéstolos en sí mismo. Y decimos que este rasgo del gran- 
de Obispo alejandrino ilumina el horizonte humano, porque 
es como una fórmula que expresa el perpetuo camino de per- 
dición de los hijos de Adàn. San Agustín màs tarde manifesto 
el mismo concepto con aquella famosa y antitètica fórmula 
en que expresa las leyes que rigen la ciudad de Dios y la ciu- 
dad del mundo: Amor Dei usque ad contemptum sui; amor 
sui usque ad contemptum Dei. Mas cuàl sea la simiente y 
germen del bien y del mal en los hombres, los expresa admi- 
rablemente San Atanasio. Debía este gran amigo del Verbo 
divino proclamar la contemplación de la Verdad de Dios, prin¬ 
cipio y condición necesaria de permanència en el bien, así 
como, abandonada aquélla, la seductora contemplación de sí 
mismo, causa segura de perdición. Lo contrario precisamente 
del practico naturalismo contemporàneo. Un etemo ascende 
superius ha de resonar en lo interior de nuestro espíritu, una 
continua solicitación hacia la divinidad, y una perfecta desilu- 
sión acerca de las transitorias formas mundanas, han de ser 
el efecto de nuestro trato y comunicación con Dios. El natu¬ 
ralismo, pues, antes de combatirlo en el mundo lo hemos de 
atacar en nosotros mismos; porque el naturalismo no se ven- 
ce con discusiones técnicas, como con ellas no se vence el 





OL CLERO EN' LA VIDA SOCIAL MODERNA 


175 


juego y la prostitución; es una cosa esencialmentc practica, 
un vicio mas bicn que un error; es, cn una palabra, pura 
privación, cuyo único remedio cs la celestial contemplación. 
Sicmpre hemos creído que el mundo moderno no se pierde 
por falta de acción, sino de contemplación. Sin que queramos 
decír que no sea muy meritòria la actual acción catòlica so¬ 
bre el mundo, sin embargo haremos una observación sobre 
este punto. La ensenanza de la juventud està en gran parte 
en manos del clero regular y secular; vemos establecidas aso- 
ciaciones católicas en casi todas las ciudades; empléanse 
medios e industrias para cristianizar el mundo: todo junto 
forma una acción catòlica importante en medio de la Socie¬ 
dad, y, sin embargo, su fuerza expansiva es dèbil; hoy por hoy 
nuestro proselitismo en Espana es insignificante, y creemos 
que lo es por falta de concentración. Las leyes de la natura- 
leza y de la gracia establecen una íntima relación y depen- 
dencia entre expansión y reconcentración; y la historia de la 
Iglesia demuestra cómo el fecundo apostolado de los hombres 
divinos que transformaron la sociedad, estuvo precedido de 
im largo período de profunda reconcentración y encogimien- 
to de sí mismos. No somos nosotros del número de las almas 
santas que tienen autoridad para predicar al clero la indis¬ 
pensable necesidad de la oración y de la contemplación; per- 
petuamente Dios envia a su Iglesia varones santos que repi- 
ten las explícitas predicaciones de Cristo sobre esta matèria, 
consignadas en los Evangelios; mas cualquiera que reflexione 
conocerà claramente que nuestra misión social para ser fruc¬ 
tífera exige una asidua vida interior y piadosa. 

Y es necesario decir muy a las claras estas cosas, porque 
aun los mas enemigos, en teoria, del siglo, en la pràctica dé- 
janse arrastrar por la corriente y alucínanse de tal manera 
que toman el ministerio evangélico como medio puramente 
externo, y habilidad del todo humana, imitando en buena par¬ 
te los procedimientos de los bullidores políticos contempo- 
ràneos, de quienes por una oculta filiación tal vez proceden, 
màs que de los apóstoles. Los cuales nos dan un admirable 



176 


J- torras i bages 


" ‘XT: P- les vemos aban- 

eficacísima importància en la vida « eXtenores ' P ero da 
mas ahínco a la oradto v Í ,a d f, “ tn *·»· con 

Porque la oraciónT^ folcit e t D 1 ** ***■ 

imprescindible necesaria en tnd i Clal en el sa cerdocio, 
sia, la cual la ií^ “ " tU f on “ de ^ W 

mer deber. Porque nara Lf 0 sacerdote como su pri, 

lebrar el santo sacrificio de lambl predicar ' ? aun Para ce- 
le autorice, y puede sin Der ^ ’ ?**"** qUe SU Pr ^do 
aquellas sagradas funciones- ptroTo^ prescindir de 
el momento que redbM la * orar ™ne obligado desde 
esta sagrada carga sobre sus homb^ 0 ^ 6 manos ' y Nevarà 

Siifesf' 

n ° S 68 ah ° ra dd ~e°^d C su P ma a d 

fecundación por la contemni^?* * í smo ' mediante su 
rabuena campanas periodística <? v dlVma ' Que ven S an enho- 
acerca del naturalismo- nunra • ^ aun sermones apologéticos 
ha de ser que nosotros mismn^^K 113 ’ P6r ° Ia acción efí caz 
vidas y, de consiguiente nueslre^^^ 06 ™ 05 nuestras 
cuidada la profunda vida espiritual propia deT T**' dSS ' 
mientras sostendríamos batallas inútües o casi 
el naturalismo, él calladamente se hïía du^ S 
corazón; ast hemos oído, por confesirtn o a nuestro 
de parte, cómo el liberalismo a inn q podemos hamar 
ha apoderado del animo de kjquelïe “ CaS ° S dad ° S ' Se 
impugnadores. El prius est p^p ^ fueron . sus constantes 
cia de invariable verdad Antes decT ° Pe J ar \ es una senten- 
aun el liberalismo convicte“i * y 



EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


177 


el imperio del superior. Estos dos viciós son eternos en nues- 
tro linaje fuera de que ahora han cristalizado en sistemas. 
Retrocedamos a la hermosa fórmula de San Atanasio; no de- 
jemos la contemplación de Dios para lanzarnos a la contem* 
plación de la humanidad; de lo contrario, con sorpresa nos 
encontraremos a nosotros mismos desnudos. Seipsos porro 
non tam vestïbus nudos esse deprehenderunt, quam quod re- 
rum divinarum contemplatione nudi facti sunt, atque animum 
ad contraria traduxerunt. 1 

Debemos, pues, vencer el naturalismo saturàndonos de 
Dios, eterno ideal de la humanidad, fuente de su ser y única 
fortaleza de nuestro brazo. Por esto quiere la Iglesia que no 
apartemos de É1 los ojos en toda la vida; y en la crianza de 
sus ministros descubrimos cómo sobrenatural y naturalmente 
quiere que la contemplación de Dios sea su perenne alimen¬ 
to. La fe o conocimiento sobrenatural es una perfección de 
nuestra inteligencia, por lo cual, a medida que ésta es màs 
cultivada, crece también la magnificència y la fuerza expan¬ 
siva de la fe. Es cierto que ésta en su interna generación es 
un don enteramente gratuito de Dios, mas también lo es que 
la ciència prepara su camino, es su vehículo, su confortativo 
y su defensa, lo cual expresó admirablemente San Agustín 
con aquellas palabras: Illud tantummodo, quo fides saluber- 
rima, quae ad veram beatitudinem ducit, gignitur, nutritur, 
defenditur, roboratur. Es claro que no todos los hombres ne- 
cesitan ciència para poseer la fe: Qua scientia non pollent 
jideles plurimi, quamvis polleant ipsa fide plurimum; pero 
también lo es que cuando el entendimiento humano llega a 
cierto desarrollo, la fe, según las vías ordinarias de la gracia, 
difícilmente arraigarà y prosperarà, sino mediante lo que po- 
dríamos llamar la ciència de la fe, de que habla San Agustín. 
Este ilustre doctor en este mismo tratado no vacila en rei¬ 
vindicar para sí el titulo de filosofo; y nosotros, que vivimos. 


1. Oratio contra gentes. 


12 










178 


J. TORRAS I BAG 


como éï, en època de contradicción y de duda, y de univers 
discusión, hemos de ser filòsof os cristianos, no solo para < 
fundir la fe entre los ciudadanos, sino aun para acrecentar 
en nosotros mismos. La oración y la ciència son los dos gra 
des fomentos del sobrenaturalismo; despierta la primera 
voíaz apetito de saber, y la segunda lo satisface; quien tiei 
màs ganas mas come y, de consiguiente, mas se nutre y fc 
talece. Sin el cultivo de la ciència languidece nuestra inte 
gencia, y las grandes verdades reveladas las tenemos, no t 
provechosa y útil posesión, sino en estèril inventario; viern 
nuevas edades; aparecen sistemas distintos, costumbres y n 
cesidades nuevas; en una palabra, la humanidad toma nuet 
faz y nos encontramos atascados y la repelemos bruscamen 
como indigna de guarecerse bajo las divinas alas, como si é 
tas en su inmensidad no debiesen proteger todas las edade 
Nullus ne ergo in Ecclesia Christi profectus habebitur re, 
gionis? Pregunta el admirable Lerinense; 1 2 y contesta lueg 
categóricamente: Habeatur plane et maximus. La gracia cri 
tiana, según una expresiva figura del lenguaje teológico, c 
un vestido de la humana naturaleza; es, pues, la misión d 
la Iglesia y de sus ministros ir ajustando este benéfico ropaj 
a la humanidad en su perpetuo desenvolvimiento, en cualqui. 
ra de sus transformaciones, y este trabajo dejólo encomei 
dado el divino Fundador a la actividad, caridad y sabidurí 
de aquellos a quienes ha llamado a proseguir su obra; por I 
cual nuestra Santa Madre la Iglesia, en su último Concili 
Ecuménico, nos exhorta a tal tarea con las siguientes veh< 
mentísimas palabras: Crescat igitur et miiltum vehementerqu 
proficiat, tam singulorum, quam omnium, tam unius hominií 
quam totius Ecclesiae, aetatwn et saeculorum gradibus, it 
telligentia, scientia, sapientia; sed in suo dumtaxat genert 
in eodem scilicet dogmate, eodem sensu, eademque scientia 
Tal es la continua y pacientísima tarea de la ciència eck 
siàstica: aplicar los principios de la perpetua religión de Crií 

1. Comin., cap. XXIII. 

2. Conc. Vat., cap. IV, De Fide. 






EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


179 


to a la variable humanidad, lo sobrenatural a lo natural; como 
la vara de Moisès hace brotar aguas saludables de los mas 
secos pcnascos. La explotación social de este caudal riquísimo 
de la fe tócanos a nosotros eclesiàsticos, y los instrumentos 
de que debernos valernos son la ciència y la caridad. Por esto 
es de lamentar como una funesta aberración contraria diame- 
tralmente al sentido tradicional de la Iglesia y a la perpetua 
conducta que ella observa en la educación de las humanas 
generaciones, el error seguido por algunos en nuestros días, 
y aun sostenido màs o menos explícitamente en publicaciones 
católicas, acerca de la excelencia de la ignorància como con- 
servativa de la fe, y de la existència de un cierto instinto o 
sentido, como criterio de religión. No; la de Cristo es fun- 
damentalmente racional; la filosofia es su preludio y su auxi¬ 
liar, su preparación y hasta le sirvió de pedagogo, según nos 
recuerda el papa León XIII en la encíclica Aeterni Patris-, y 
como queriendo pulverizar pràcticamente este error, el excel- 
so Pontífice no se contenta con proteger los estudiós filosó- 
ficos y teológicos y recomendar los de ciencias naturales, sino 
que él, ilustrador de la Italia y de la Europa y del universo 
mundo, abre los archivos vaticanos a las investigaciones de 
los sabios, establece càtedras de letras humanas y quiere que 
echemos en el crisol de la caridad y sabiduría sobrenaturales 
los ingredientes humanos de todas las ciencias, para que salga 
de allí el rico metal de la sabiduría cristiana. La Iglesia es 
una gran tradición, mas es enemiga de la rutina. 

Y ahora no puede prescindirse de recordar el periodismo 
político, que, como langosta, a todos, incluso nuestra clase, 
nos devora y roba la substància. La contemplación científica 
nos impele a lo sobrenatural y divino; la lectura apasionada 
y casi exclusiva de periódicos a que muchos se dedican, nos 
arrastra a un naturalismo grosero y a un humanismo vicioso; 
la ciència eclesiàstica eleva, serena el espíritu, fecunda la nien- 
te, la une en cierto modo con Dios; el periódico, aun redac- 
tado por escritores católicos, nos precipita en el torbellino 
de violentas pasiones que nos ciegan. El P. Guillermo Fàber, 








180 


J. TORRAS ï BAGES 


del Oratorio de San Felipe Neri, escritor ascético, quizà el 
màs autorizado del presente siglo, escribe que los periódicos 
son hoy día tal vez el obstàculo mayor al ejercicio de la per- 
fección cristiana, un verdadero impediraento de santidad. Es 
claro que el clero secular tiene necesidad de leer periódicos; 
pero leàmoslos siempre con gran moderación, no nos dejemos 
enganar por ellos, ni llevar al arroyo de las calles en son 
de demostración, ni encender nuestros pechos en el fuego 
de turbias pasiones. Quien cree que enciende su corazón en 
amor de Dios leyendo un periódico de mucha exaltación re¬ 
ligiosa, se engana; no sigue la caridad divina tales tortuosida- 
des; el periódico, por regla general, no es buen conductor de 
impulsiones divinas. El papa León XIII, haciéndose cargo de 
que en el modo de ser de la vida moderna la prensa diaria 
constituye una necesidad, en las encíclicas que respectivamen- 
te dirigió a los Obispos de Italia y después a los de Espana, 
en el ano 1882, declara las cualidades que deben adornar a la 
prensa catòlica. Concordiae vero cum nihü tan sit contrarium, 
quam dictorum acerbitas, suspicionum temeritas, insimulatio- 
num iniquitas, quidquid est huiusmodi summa animi provi- 
sione fugere et odisse necesse est. Pro sacris Ecclesiae iuri- 
bus, pro catholicis doctrinis non litigiosa disputatio sit, sed 
moderata et temperans quae potius rationum pondere, quam 
stilo nimis vehementi at aspero victorem certaminis scripto- 
rem efficiat. 1 Por desgracia, en esta parte los consejos del 
Papa no han sido oídos, a lo menos en Espana; y la prensa 
catòlica diaria en general no edifica a sus lectores, ni atrae 
a los que estan fuera; no moraliza, sino que desmoraliza. Es- 
peremos tiempos mejores y a que la acción de la Iglesia abra 
nuevo y espacioso camino y encauce el desbordamiento, en- 
tretanto nosotros 

dejémosle pasar como a la fiera 
corriente del gran Betis, cuando, airado, 
dilata hasta los montes su ribera. 


1. Encíc. Cum multa. 





EL CLERO EN T LA VIDA SOCIAL MODERNA 


181 


Mantengamonos en las alturas de nucsíro ministcrio, dondc 
no llegaran las ccnagosas aguas que mancharían nuestras 
vestiduras sacerdotalcs, y usemos muy parcamente, cuanto 
màs rncjor, de esta exciíantc comida del siglo xix. Bebamos 
en manantiales màs cristalinos: la contemplación de Dios, 
que nos proporcionan, aunque cn ordenes distintos, la ora- 
ción y la ciència sobrenatural y aun la ciència puramente na¬ 
tural, serà para nuestro cspíritu un alimento màs sano. No 
olvidemos las mismas ciencias profanas, cuyo cultivo cnnoble- 
ce c ilustra el ànimo, y son, en sentir de la Iglcsia, aqucllas 
alhajas que, arrebatadas a los Faraoncs, le sirven después 
a ella misma de elegante adorno, y proporcionan un terreno 
común en que podemos tratar con los que estan fuera, con 
la esperanza de hacerles simpàtica la santa causa de Cristo, 
preparàndoles para la gracia. 

Mas siendo nosotros intermediarios entre Dios y los hom- 
bres, y consintiendo nuestro divino ministerio en concordar 
y unir a la criatura con su Criador y Redentor, miserablemen- 
te de É1 separada por el pecado, no basta que poseamos el 
conocimiento experimental y científico de Dios que proporcio¬ 
nan la oración y la ciència; sino que, ademàs, debemos cono- 
cer el hombre. Del ser humano conviene que tengamos un 
conocimiento màs prolijo del que tiene el médico de to do el 
organismo y complexión del cuerpo; él es la matèria sobre la 
cual debemos traBajar; y sus facultades, sus apetitós, sus 
inclinaciones, sus hàbitos, sus viciós y sus instintos, los hemos 
de enderezar al debido fin. Los màs profundos conocedores 
del hombre han solido ser los teólogos; en la ciència sagrada 
tenemos el tratado De homine por una parte, y nadie lo ha 
analizado tan bien como los maestros de la sabiduría cris¬ 
tiana; y en segundo lugar, la observación de sí mismo, el estu¬ 
dio experimental de nuestro propio ser, que forma parte de la 
pràctica disciplina cristiana, da una finísima penetración 
para conocer los móviles humanos. El nosce te ipsum es un 
eterno principio de sabiduría pràctica. Los santos dedicaron 
a la observación de sí mismos largas horas, y por esto, aparte 






182 


J. TORRAS I BAGES 


de las p-acias extraordinarias que Dios les concediese, nadie 
les ha igualado en el arte de rendir rebeldías, empujar iner- 
cias, destruir viciós y fomentar virtudes. Aun muchos de 
ellos tuvieron el arte de manejar pueblos y de aunar volunta- 
des; y es confesión, no de un eclesiàstico, sino de un se»l ar 
la de que en la diplomàcia europea los màs perspicaces, finos' 
habiles y penetrantes entre todos eran los ministros del Papa' 
es decir, eclesiasticos y teólogos dedicados a la ciència del 
hombre y pràcticos en la gimnasia del espíritu. Nosotros no 
debemos sumergirnos en el inundo, ni con pretexto de sanear 
la política, m con capa de celo por la Iglesia; y, no obstante 
nos atane la dirección del mundo; si en él nos sumergiése- 
mos, su corriente nos arrastraría; el polvo que levantan las 
humanas luchas nos cegaria; puestos en lugar eminente, con 
clandad de vista y serenidad de animo, veremos las sendas 
de la justícia y de la paz por donde debemos encaminar a 
nuestros semejantes. 


VI 

Medio directo de difundir el espíritu sobrenatural: el 
ministerio eclesiàstico. La política es incompetente para este 
objeto. - Sólo el sacerdocio ha efectuada las restauraciones 
catohcas. — Virtud fusiva del clero y conducta atractiva para 
con los nuevos elementos sociales . — Unidad de espíritu y 
atenuaciones religiosas de nuestro días. — Crítica de las 
mismas. Cualidades que debe atesorar la acción sacer¬ 
dotal, sobre todo en las circunstancias presentes. _ Valor 

e independencia. — Pureza. — Crítica acerca del modo en 

que suele predicarse. — Cultivo insuficiente del pueblo. _ 

Esperanzas en el mismo. — Obstàculos a su evangelización. — 
Esta debe obtenerse principalmente por medio de la caridad 
en sus dos formas de beneficencia y ensenanza. — Triunfo 
social de Jesucristo. 

Tenemos, pues, la misión divina que voluntariamente he- 
mos aceptado de sobrenaturalizar el mundo, y el celestial 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


183 


Maestro que nos ha investido de tan alta dignidad, nos pro¬ 
porciono un medio espléndido para lograrlo. El ejercicio 
sacerdotal es el medio eterno y único, y toda acción fuera de 
la nuestra, o cuando menos que no coopere a la nuestra, es 
del todo estèril. El nisi Dominus aedificaverit domum in va- 
num laboraverunt qui aedificant eam es la expresión de la 
inutilidad de la acción humana, de la impotència del hombre 
para la formación de los pueblos. Nunca la política ha creado 
ni ordenado sociedades; siempre ha sido su madre la Reli- 
gión. Cuando la política, o lo que Ilamamos política, ha desor- 
ganizado los pueblos, y ha disuelto las sociedades, y ha per- 
vertido a los ciudadanos, entonces aparece otra vez la Reli- 
gión, antes desatendida y como oculta, y emprende con entra- 
nas de madre el ímprobo y obscuro trabajo de recoger los 
fragmentos, juntar y proporcionar las partes y hasta de le- 
vantar el edificio. El sacerdocio es el eterno restaurador de 
la vida social mediante la infusión del espíritu sobrenatural 
que sana a los individuos, los enlaza entre sí y vivifica el 
conjunto mediante la caridad; único vinculo verdaderamente 
social, opuesto al egoísmo generador del estado salvaje. Cree- 
mos que seria un caso nuevo, a lo menos en la historia de los 
pueblos cristianos, el de una restauración social por medio de 
la política; aun el mismo Aristóteles, maestro de políticos 
cristianos y también de políticos racionalistas, no se atrevió 
a dar tanto alcance a esta ciència o arte de gobernar los pue¬ 
blos, presuponiendo en todo caso la Religión; y vese con toda 
evidencia que ya no la política en un sentido general, o bien 
por ministerio de la Ley civil o política, ha sido la restaura¬ 
dora, sino la Iglesia mediante el ministerio eclesiàstico. No 
en vano dijo Jesucristo que el sacerdocio era la sal de la tie- 
rra y la luz del mundo. En la descomposición del inundo anti- 
guo, agravada con los gérmenes de salvaje independencia de 
los pueblos del Norte, el sacerdocio católico, descollando en¬ 
tre todos San Benito y su orden, asienta el orden social cris- 
tiano, y condesciende y se alia con la forma feudal que iba 
desarrollàndose: en la turbulenta mezcla de toda clase de 





184 


J. TORRAS I BA' 



elementos, obrada a impulsos de diversas sectas socialista 
impías, y de un nuevo despertar de los pueblos, los incom 
rables Domingo de Guzmàn y Francisco de Asís, por med 
puramente sobrenaturales, sanan y vigorizan aquella so< 
dad en que el elemento popular logró un lugar casi tan ini 
yente, como alto le había levantado el amor a los pequenue 
del Pobrecito de Asís; y al retonar con espantosa fuerza en 
albores de la Edad Moderna, el germen antidivino sembra 
en la tierra desde sus principios, alentàndole el espíritu 
gano que quería prevalecer en el orden intelectual, el sac 
docio católico, y en la primera línea de avanzadas la respl 
deciente figura del glorioso San Ignacio de Loyola, con su c 
ciplinada Companía, asienta otra vez el orden cristiano, y 
prevalecer la simpàtica tendencia de Fr. Jerónimo Savona 
la, es admitido a la vida cristiana, aunque purificado, el c 
mento de los antiguos pueblos clàsicos, del cual fueron ma 
tros excelentísimos los hijos de la Companía de Jesús, 
estos ejemplos, tan sabidos de toda persona medianame] 
ilustrada, resplandece la virtud fusiva que posee el clero 
tólico, ya que en el crisol de nuestro ministerio caben los 
gredientes màs contrarios, donde purgàndose de todo elem 
to nocivo, efectúase la admirable liga de lo humano y de lo 
vino, que inicio el Verbo etemo, y que es nuestra misión p 
seguir hasta la consumación de los siglos. 

En estas grandes restauraciones católicas no tuvo parte 
política. La política catòlica es la consecuencia de la restau 
ción social catòlica; pedirle a un país relajado moral y r< 
giosamente una política puramente cristiana, es pedir pei 
al olmo, que ya sabemos que no las puede dar; no tiene s 
tancia para tanto. El admirable León XIII da a comprenc 
esta prelación del cristianismo pràctico a la política sa: 
cuando en la encíclica Immortale Dei ensena que esta últn 
brota espontdneamente y es como flor de la doctrina t 
Evangelio. Si la planta es raqmtica y enferma, ^cómo quer 
que florezca? Por esto San Benito, Santo Domingo, San Fr; 
cisco de Asís y San Ignacio de Loyola, todos estos bienavi 







EL CI.ERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


185 


turados con los conipafieros que les siguieron, no trabajaron 
en el terrcno de la política, que no suele series apetitosa a los 
santos sacerdotcs, sino que dirigieron su actividad y prodigio- 
so celo a traer almas a Jesucristo, y a santificarlas, a puri¬ 
ficar las costumbres, a avivar la fc medio apagada y a encen- 
der la llama dc la caridad y de la piedad en medio de los 
pueblos. Su arma fue el ministeiio sacerdotal. Fueron muy 
condescendientes con los nuevos elementos que pugnaban 
para introducirse en la vida social; no se preocupaban de la 
transformación de los sistemas políticos; mas no por esto 
eran amigos, como hoy algunos quisieran, de la atenuación 
religiosa; sino que la influencia sobrenatural la imprimían 
en los pueblos con un vigor verdaderamente de santos. Por- 
que el Espíritu Santo agente interno de la vida cristiana, es 
siempre enteramente el mismo. Aparécese tal vez bajo la 
forma de viento impetuoso, otra como pacífica paloma; mas 
en uno y otro caso, su acción tira siempre a transformar los 
corazones, a sujetar todos los apetitós y facultades humanas 
al imperio de la razón, a grabar con los caracteres del fuego 
de la caridad la Ley divina en los corazones humanos. Esta 
errada idea de la atenuación religiosa es hoy muy general, y 
profesada pràcticamente por personas que siguen tendencias 
muy contrarias. Quisieran unos tratar la Religión como cosa 
muy respetable y que da un buen tono a la sociedad, pero a 
Dios como a un ser en exceso bondadoso y contentadizo; las 
eternas penas del infierno son para ellos un elemento dema- 
siado brusco para la fina sociedad contemporànea, e impe- 
rando universalmente el liberalismo, las categóricas exigen- 
cias de la justícia divina han de sufrir ciertas mitigaciones. 
La peregrina invención de los espectàculos y bailes de cari¬ 
dad, síntesis de lo contradictorio, sacrílega amalgama de 
Venus y de Cristo, nació de esta tendencia. Otros en el orden 
especulativo conservan las antiguas y eternas ideas de la 
Iglesia de Dios, pero en su procedimiento, en su acción so¬ 
cial para dilatar las fronteras del reino de Cristo, no siguen 
los antiguos caminos. Los santos antes citados atraíanse la ju- 





186 


J. TORRAS I BA< 


ventud y aun to dos los ordenes de los ciudadanos con el 
terno y espiritual halago de la oración, la penitencia y den 
ejercicios piadosos, logrando sacar triunfante el amor divh 
hoy la diversión y el placer honestos, el solaz literario, a 
el juego moderado han parecido ser, a lo menos en nues 
país, un robusto instrumento de propaganda catòlica y 
transformación social. ^Alcànzase con ello el triunfo del an 
divino? No les queremos negar a las instituciones que a < 
se dedican una cierta utilidad relativa; mas acordémoi 
siempre de que, no el placer, sino el sacrificio, es la perer 
condición de la Religión del Crucificado. Nuestros campam 
tos son las sagradas iglesias, aquél es nuestro campo de o 
raciones; dudamos mucho del provecho espiritual de serr 
nes, conferencias y plàticas que se oyen entre partida y p 
tida de billar, o entre copa y copa. Es claro que por la misí 
cordia divina siempre habrà en la Iglesia sacerdotes devo 
dos por el celo divino que no se contentaràn con aguardar 
el templo la vuelta del Hijo prodigo; y entonces es un esp 
tàculo que los àngeles contemplan con gozo, el del sacerd< 
que penetra en las muchedumbres de las fàbricas, y hasta 
introduce en las tabernas para hablar a aquellos pobreci 
hermanos nuestros del nombre de Jesús que tal vez no coj 
cen; pero los que han recibido una educación cristiana, 
que se tienen por adalides de la Iglesia, <-por qué no han 
ir al santo templo como los demàs fieles a humillarse ante 
acatamiento divino, y a oir la palabra de salvación desde 
càtedra evangèlica? Nosotros mismos màs de una vez hen 
ido a hablar de materias de religión en tales asociacion 
mas siempre con escasa confianza en el provecho que habí 
de reportar los oyentes de esta forma especial de oratoi 
que no es sagrada ni profana, sino híbrido producto de a 
bas. Otra atenuación religiosa muy característica vemos c 
frecuencia, y que consiste en celebrar las fiestas de los s; 
tos en los locales de sociedades seglares. ^Es aquello 
cuito divino o un servicio religioso, como dicen los prot 
tantes? ^No es cooperar a que salga cierto el dicho de aqi 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


187 


cèlebre revolucionario de que los templos solo deben com 
servarse para las mujeres y los ninos? Dejemos a los seglares 
en sus sociedades, los cuales ciertamente vale raàs que con- 
curran a las que llamamos católicas, que a los cafès y casinos; 
mas, por nuestra parte y con nuestra conducta, no demos 
lugar a que crean que aquéllas suplan al templo; al revés, 
procuremos siempre atraerles a la Casa de Dios, restaurando 
la vida pública religiosa, de la cual son un obstàculo dichas 
sociedades, como lo son de la pública vida civil y domèstica 
los casinos y otras anàlogas instituciones. 

Debemos mantener nuestro ministerio en toda su pureza 
y valor apostólico, y ésta nuestra fuerza divina vencerà al 
mundo. La fe en nuestro sacerdocio nos da confianza y ésta 
nos comunica valor. Después de la pureza es el valor la màs 
hermosa cualidad de nuestro ministerio, y es de necesidad 
imprescindible en épocas conturbadas. No es hoy la autori- 
dad civil la que puede amedrentarnos, fuera de los días de 
efervescencia revolucionaria. Es cosa muy fàcil, pero ridícula 
para el clérigo hacer del héroe enfrente de la autoridad civil, 
que no le perseguirà: hace anos que en Espana no hay per- 
secuciones religiosas; la palabra divina goza de libertad, y 
el ministerio sacerdotal estarà quizà restringido por disposi- 
ciones legales, pero no cohibido ni castigado con la fuer¬ 
za coactiva. De seguro que en esta parte era mayor el peligro 
en la antigua monarquia incomparablemente màs catòlica 
que los gobiernos contemporàneos; pero el dano éstos lo 
hacen de otra manera. Necesitamos hoy valor, y màs que 
valor independencia, no ante el poder civil, sino ante las fac- 
ciones religiosas y políticas en que, desgraciadamente, anda 
dividido el país. No hemos de doblegamos ni a los temores 
de calumnias y odios, ni dejarnos vencer de las públicas adu- 
laciones de los periódicos. Los partidos y las escuelas for- 
man y destruyen reputaciones con suma facilidad, levantan 
a uno a lo alto del prestigio o le despenan a la sima del 
menosprecio; mas el eclesiàstico ha de ser superior a tales 
temores y a tales halagos, resistiendo a estas solicitaciones 






188 


J. TORRAS I BAC 


que, en efecto, son vehementísimas, y obrando siempre en 
vida pública al compàs de sus jefes o prelados, a quier 
solamente por derecho divino toca darlo a toda la socied 
cristiana. El eclesiàstico que siga la norma de otro cae en u 
verdadera aberración y expónese a un lamentable extrav 
Unus est magister vester Christus, como dice el Evangel 
y antes estaba ya escrito en el Deuteronomio: Dominus so'i 
dux. 1 Ayude a todos el sacerdocio, mas no case con nad 
aprovéchese de las luces de todos, pero no quiera ser discí] 
lo de otros; admita francamente el auxilio de cualquie 
que se lo preste, mas resístase a andar a remolque de ninj 
no. Sujétanse los fieles a nuestra dirección y ensenanza pj 
alcanzar el cielo, y en esto tenemos verdadera competencú 
misión; pero su sumisión exige de nosotros una libertad y j 
reza absolutas en el cumplimiento de nuestra sobrenatu 
tarea. Sólo podemos imponerles a los fieles el yugo de Cris 
en cuanto al yugo de la ley política deben indudablemei 
llevarlo, mas ya el Senor dejó a su antiguo pueblo la liberi 
de forjàrselo a su gusto; y esto que entonces no había a 
alcanzado la mayoría o plenitud de edad que logró con Cris 
Armados con las armas de la fe, poseídos del cristià 
valor, con una pureza que rechace toda mezcla de inte: 
mundano, presentémonos al palenque, pensando que el n 
mo Cristo nos acaudilla, y que con el ministerio por É1 in: 
tuido tenemos asegurado el éxito. Las sectas corruptoras 
que ha sembrado Satanàs la vina de la Iglesia; los gigant 
cos viciós de la sociedad moderna; las temibles pretens 
nes de la clase social mas numerosa, y que por recomendaci 
de Cristo ha de sernos la màs querida, no las rendirà la p< 
tica, sino la religión, in verbis suis monstra placavit. 2 S< 
nosotros tenemos palabras de vida eterna, y nuestra misión 
hacer prevalecer en la tierra la palabra de Dios sobre 
palabra del mundo. 


1. Cap. XXXII, v. 12. 

2. Eclesiàstico, XLV, 2. 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


189 


Tal vez nos encontramos en aquella situación de los prin- 
cipios de la Ley de Gracia, que caracteriza el Evangelio con 
aquellas palabras: Messis quidem multa operarii autem pau- 
ci. Cumplimos, es cierto, con regularidad nuestros deberes 
eclesiàsticos, pero este fuego interior que prende en las almas 
y se propaga como centella en canaveral, 1 la unción de la 
palabra divina, que como el aceite penetra suavemente por 
todos los poros, es hoy caso rarísimo, a lo menos en nuestro 
país. La moda de la secularización nos ha tocado también a 
nosotros —tpor qué no confesarlo?—; y la palabra divina 
queda enervada entre mundanos afeites o suplantada por una 
doctrina social que no posee virtud para tocar los corazones 
ni para salvar las almas. Lo que nuestros antecesores, mucho 
màs sabios que nosotros, con profunda filosofia Uamaban ver- 
dades eternas, son hoy temas envejecidos de que no debe pre- 
dicarse a la gente rica y elegante, se reducen la mayor parte 
de sermones a ramilletes de fuegos artificiales, que no encien- 
den los espíritus, ni de veras iluminan las inteligencias, ni 
cauterizan los viciós de los corazones, y sólo proporcionan 
un deleite fugaz a los oyentes. 2 Y aunque sea una verdad muy 
dura, hemos de confesar paladinamente que en la perversión 
del pueblo, que en una buena parte ha perdido el gusto de 
la sencillez evangèlica, nos cabe la responsabilidad a nosotros, 
que hemos fomentado sus vanidades predicàndole de manera 
muy distinta de la que aún hoy llamamos apostòlica, y que, 
en realidad, era como una tradición santa, que al presente, 
por desgracia, casi ha desaparecido. Y no es que creamos que 
la predicación no haya de ponerse en consonància con las gen- 
tes a quienes se dirige; pero el espíritu y el sentimiento han 
de ser siempre los mismos, la vanidad del mundo nunca se 


1. Sabiduría, III. 

2. El cardenal Manning, arzobispo de Westminster, tan venerado 
en toda la Iglesia, hace derivar la raza de los Oradores de púlpito 
del llamado renacimiento, que sofocó la simplicidad de la antigua y 
grandiosa predicación cristiana. (V. El eterno sacerdocio, cap. XIV.) 







190 


3 . TORRAS ï Bd 


curarà con la vanidad del púlpito, y las verdades eternas 
nuestra salvación perpetuamente seran el màs eficaz reme 
para curar las enfermedades espirituales del pueblo cristh 
y aun para conservar la fe en aquellos que no la han perd: 
Porque el liberalismo con perseverancia satànica trabaja p 
quitar a la Iglesia toda influencia social, nosotros hemos d 
en el extremo de dedicar nuestra palabra, no a la salvac 
de las almas, sino a la salvación de los pueblos. No es el ] 
pito el lugar oportuno para esta propaganda utilísima; 
sacerdote Balmes, insigne entre todos los publicistas et 
peos contemporàneos, nos ensenó con su ejemplo cuàl e: 
campo y cuàl la manera cómo deben manejar estas ari 
los que tengan habilidad. Todos confesamos la utilidad d< 
influencia de Balmes, cuya aparición fue visiblemente pr 
dencial en una època en que pocos o casi nadie se acord 
de la Iglesia como factor principalísimo del conjunto soc 
fue como un precursor de León XIII, que pràcticamente 
troduce en el orden público el elemento religioso de do: 
casi queda expelido; pero <-podria citar se una influer 
parecida que se haya alcanzado por algún otro sacerdote 
blando y perorando de temas sociales desde el púlpito? 
tiene tal objeto la càtedra evangèlica: solo en rarísimos ca 
debe utilizàrsela en este sentido; la predicación cristiana 
un comentario y exposición de la palabra de Cristo para 
truir, purificar y dirigir a la consecución del último fin a 
fieles cristianos; las disertaciones sobre filosofia social 
nen otro lugar màs adecuado. 

Desgraciadamente, la antigua y venerada oratoria sagr; 
ha perdido hoy buena parte de su importància. Una g 
porción del pueblo, aun conservando màs o menos viva 
fe, deja de asistir al templo, fuera de cumplir las obliga' 
nes imprescindibles del católico, y la palabra divina tiene 
oyentes gente ya piadosa y morigerada, que apenas nece: 
de acicate para proseguir en el camino de su cristiana vi 
en cambio, hay muchedumbres enteramente faltas del alira 
to de la palabra divina, y en cuya corrupción de mente y 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


191 


corazon se emplean los hijos de las tinieblas; numerosísimos 
nmos, a quienes nadie inicia en la fe de Cristo, abandonados 
a los impulsos de sus propias pasiones, a quienes nadie pone 
el freno sobrenatural de la Gracia; antes al revés, sienten irri- 
tadas todas sus concupiscencias con el roce de sus semejan¬ 
tes ya viciados, con la incitante vida sensual a que se entre- 
gan los ricos corrorapidos, roto el yugo de la mortificación 
y modèstia cristiana, y con las seductoras y subversivas doc- 
trinas del brutal epicureísmo dominante en la casi totalidad 
de sus lecturas. Las clases populares han de ser objeto muy 
preferente de nuestros amorosos cuidados; puesto que el 
mundo las explota, corrompé y abandona, nosotros hemos de 
constituirnos sus abogados, sus maestros y sus padres, hacién- 
donos como lazo de unión entre ellas y los poderosos del mun¬ 
do, verdaderos intermediarios para suavizar las relaciones 
sociales.. Y aun concretàndonos al objeto particular del pre- 
sente opúsculo, que es la misión del clero en nuestros días, 
bajo el aspecto social, anadiremos que, como hacía observar’ 
no hace mucho, una de las màs concienzudas revistas que se 
publican en el orbe cristiano. La Civiltà Cattolica, si alguna 
esperanza se concibe de restauración social, bajo la norma 
cristiana, ha de fundarse, no en las clases pudientes, a quie¬ 
nes ha vaciado de toda substància la carcoma de la vida de 
placer a que por regla general suelen entregarse, haciéndolas 
incapaces del esfuerzo y sacrificio generosos que requiere 
la vida cristiana, sino en el pueblo pobre, sencillo e ignoran- 
te, que, a pesar de ser víctima, hace tantos anos, de la per- 
versión que le han inoculado, descubre gérmenes de espíritu 
generoso y sentimientos nobles, aunque indisciplinados, vién- 
dole en ocasiones dispuesto al heroísmo que sólo se cria en 
la vida dura que soporta. Aun hoy puede decirse lo que a prin- 
cipios de este siglo, después de fustigar enojado las corrompi- 
das clases elevadas, escribía Jovellanos: 

...El màs humilde cieno 

Fermenta y brota espíritus altivos 

Que hasta los tronos del Olimpo se alzan. 







192 


J. TORRA; 


Si los trabajos y sudores que empleamos en el 
de nuestro ministerio en las clases visibles y educ; 
nos rodean, y que naturalmente debemos atender,' 
porque son almas redimidas por la sangre de Nuest 
Jesucristo, sino también porque forman como el 01 
esencial de la presente sociedad, los hubiésemos emp 
cultivar pacientemente el espíritu cristiano en el pi 
seguro que estas turbas semibàrbaras, que forman 1 
pal masa de las grandes poblaciones modernas, tend 
fidelidad y amor a Cristo que, por desgracia, es rar 
brir en los que reciben con mayor abundancia los te: 
lestiales de que es depositario el sacerdocio. Hoy, lc 
que cuando el Senor predicaba la buena nueva a si 
escogido, podemos afirmar que en el día del juicio lo: 
la oyeron afrentaràn a los que la oyeron; ya que, al 
les predicado, hubiesen producido frutos de buena 
de que los segundos fueron estériles. 

Pero la evangelización de su amata plebs le es hoy 
fícil a la Iglesia, no sólo por la forma que el clero he 
tomar a consecuencia de la funesta acción revoluc 
sino, ademàs, porque el industrialismo actual ha puh 
la masa popular, haciéndola de peor condición que ] 
guos siervos de la gleba, los cuales tenían al menos 
que apoyarse; al paso de las nubes de obreros de r 
días revolotean en torno de los focos del industrialis 
base ninguna en su vida social, empujados en diversa 
ciones, determínadas por las corrien tes industriales. I 
hoy por hoy, queda reducido al cumplimiento de los 
canónicos establecidos en la Iglesia; ni su número es 
sus recursos nulos, fuera de los que proporciona la 
de los fieles, ni su preparación, tal vez insuficiente, 
miten aqueïlas sublimes dilataciones en que, saliendo 1 
dancia de su celo del cauce ordinario por que suele di 
se extiende por los inmensos campos donde descubn 
que salvar, espacios por donde propagar la glòria d 
cristo; y, de otra parte, las muchedumbres modera 













EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


193 


base fija, en sus continuas oscilaciones y cambios de Juga¬ 
res, no presentan un blanco fijo donde pueda dirigir sus 
benéficos tiros la acción sacerdotal. 

Pero mientras llega el día en que la causa de la civilización 
humana y cristiana, el sentimiento y aun la ciència de la cari- 
dad ordenen este desorden, y esta numerosa parte de nuestro 
linaje entre a vivir verdadera vida social, encontrado una 
base o punto de apoyo y adquiriendo una categoria jurídica 
real y verdadera, de manera que entre todos los que forman 
el consorcio social haya a su manera el divini et humani iuris 
communicatio ; el sacerdocio no debe vacar en su acción so¬ 
brenatural sobre estos numerosísimos hermanos nuestros. La 
ensenanza y la beneficencia son hoy día, como lo fueron 
en los principios del Cristianismo, los dos medios màs efica¬ 
ces para la propagación de la fe. La historia de los tiempos 
apostólicos nos muestra siempre al lado de la Iglesia, como 
miembros de ella, la beneficencia o limosna y la catequesis; 
el cuito divino irradiaba sus fulgores sobre la humanidad, 
participando ésta a su manera de aquel cuito de que la hicie- 
ran acreedora los infinitos méritos de Jesucristo. Son hoy 
una necesidad absoluta las escuelas catequísticas; nuestro 
ideal ha de ser que la ensenanza sea, como lo es por su intrín¬ 
seca naturaleza, una rama de esta universal educación y disci¬ 
plina de nuestro linaje que llamamos Religión. Debemos con- 
tentamos por ahora en nuestro país con las escuelas parro- 
quiales, donde los ninos, juntamente con la instracción literà¬ 
ria, informàndola, reciban el espíritu de la fe y la costumbre 
de la virtud cristiana; pero nuestra asidua aspiración ha de 
dirigirse a obtener la alta escuela científica cristiana, como 
existieron ya en los primeros siglos de la Iglesia, siendo ejem- 
plar admirable de esta unión de la ciència y de la fe la cèlebre 
escuela de Alejandría. En otras naciones la hemos visto reapa- 
recer en nuestros días, dando gallardas muestras de fecun- 
didad en las Universidades católicas de Bèlgica, Francia y 
hasta de la Siria y de la China; mas en nuestra patria casi 
toda la actividad de los católicos se ha gastado en disputar 


13 






194 


J. TORRAS I BA 


entre sí acerca de quiénes lo eran màs, y en fundar so 
dades y periódicos para animar y dar bríos a una pelea ei 
que todos quedan molidos a palos. El mismo Espíritu Sa 
podemos decir que nos demuestra, en su acción sobre 
Iglesia, la necesidad perentoria en la Edad Moderna de 
escuela cristiana y de un abundante desen volvimien to de 
beneficencia, abarcando todas las obras de misericòrdia; j 
que si bien en todos los siglos, y con una continuación n 
ca interrumpida, han vivido màs o menos florecientes, en 
dos sus grados y en varias formas adecuadas a la època, ej 
seno de la Iglesia, no obstante, nunca como desde el siglo 
acà, empezando por San Ignacio de Loyola y San Juan 
Dios, el Espíritu Santo había suscitado tantos hombres 
la misión de ensenar y educar y con la de socorrer las n< 
sidades corporales de los prójimos. Éste es el camino del 
greso de los pueblos modemos hacia el cristianismo pràct: 
y en nuestro mismo país las escuelas católicas, desgrack 
mente escasas, fundadas y sostenidas por algunas benem 
tas asociaciones y por varias parroquias, han ejercido un ] 
selitismo muy superior y màs solido que el de otras so 
dades màs brillantes y de màs resonancia que se propo 
también la propagación del espíritu cristiano. Nuestra g< 
ración yace dormida entre los seductores brazos de la m 
ria, a quien ha tornado por seííora, y los suaves gritos del 
píritu no logran despertaria, por lo cual el celo católico, 
en ninguna parte ni en ninguna edad anda divorciado 
amor natural, ha buscado el mismo terreno de la satisfacc 
de necesidades naturales para insinuarse e infundir el fu 
de la caridad y la grada cristiana en el seno de estas yei 
generaciones. Los caballerescos suenos de una restaurac 
social por medio de las armas, la reconstitución de la Re 
blica cristiana alcanzada por medios políticos, van perdie 
adictos, y sus antiguos creyentes van desenganàndose; 
cambio, la benèfica caridad cristiana, dilatàndose por tod> 
mundo conocido, tomando un caràcter verdaderamente ■ 
mopolita, como nuestra Iglesia, en correspondència con el ■ 









EL CLEKO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


195 


mopolitismo masónico y aun con la tendència pacífica rcsul- 
tante de las condiciones buenas y malas de la època, va apo- 
derandose dc los espíritus y el saccrdocio católico ha de va- 
lerse dc ella, en sus formas de ensenanza y dc beneficència, 
va sca cjercitàndolas por sí misrao, ya sea impulsando a los 
fieles en esta dirección, para alcanzar el fin social de su mi- 
nisterio. Porque si logràsemos entronizar en el mundo la cari- 
dad, si esta llegase a reinar en la sociedad, <;no tendríamos 
ya dc hecho alcanzado cl reino social de Jesucristo? Nosotros, 
apoyados en la Sagrada Escritura, 1 creemos que la caridad 
cristiana es màs fuerte que la dinamita revolucionaria, y por 
esto en el brazo de su eficacia, y no en el de ningún poder 
humano, juzgamos, hoy por hoy, que ha de apoyarse nuestro 
ministerio. El emblema y hasta la síntesis de la acción revo¬ 
lucionaria satànica y nihilista es la dinamita; sea, pues, tam- 
bién emblema y síntesis, como lo es por naturaleza, de la ac¬ 
ción cristiana, la caridad. 

VII 

La misión sacerdotal debe primariamente ejercerse sobre 
los individuos. — Mania sociològica. — Acción social del clero 
para sobrenaturalizar el mundo. — El clérigo y el monje. — 
Insístese en la oportunidad, en nuestros días, del ejercicio de 
la caridad como medio de propaganda de la fe. — San Vi¬ 
cente de Paül. — La cuestión social. — Par te que en ella co- 
rresponde al clero. — Asamblea episcopal de Fulda. — Mi¬ 
nisterio de los diàconos en la Iglesia primitiva. — Asociacio- 
nes benéficas actuales. — León XIII. — Protección a los 
legítimos intereses de los obreros. — Conducta con el socia- 
lismo ateo. 

Aunque hemos insinuado varias veces que nuestra acción 
sacerdotal va primaria y directamente dirigida al individuo, 
no queremos dejar de insistir otra vcz en lo mismo, ya que 


1. Cantares, VIII, 6. 



196 


J. TORRAS I l 


conceptuamos muy necesario actuar de continuo esta 
hoy muy obscurecida por la propaganda social, que abs 
una buena parte de la actividad catòlica. Desde luego n 
debemos olvidarnos de que Cristo no nos constituyó orc 
dores de pueblos, ni confeccionadores de sociedades, 
piscaíores hominum ; 1 y todos los santos varones que ha 
guido las huellas del Mesías, conformando con É1 admir 
mente su vida, se han distinguido por una sed insaciabl 
la salvación de las almas, a cuya tarea consagraron toda< 
fatigas y sudores. Este extrano y dudoso celo por el bier 
blico, que se ha vulgarizado extraordinariamente, tant< 
el Estado como en la Iglesia, desde que se propago el 
ralismo, del cual lo consideramos fruto, era casi desc 
cido de nuestros virtuosos predecesores, que solo se con 
raban obligados a orar fervorosamente al Sehor para 
iluminase a los príncipes y prelados en la gobemación d< 
pueblos; la forma plebiscitaria, a lo menos en el orden 
siàstico, era desconocida, y su aparición està indud; 
mente relacionada con el liberalismo. ^Quién duda de 
pràcticamente nos hemos contagiado de aquel principio 
demo, según el cual cada àtomo social es un àtomo de sol 
nia? El antiguo apólogo en el que se explicaba cómo todo; 
miembros del cuerpo aspiraban a ser cabeza resistiéndo 
servir a ésta, £no es la descripción de un mal hoy dia d< 
nante?; <:no es la esencia del liberalismo? No prediquei 
pues, tanto contra éste, y seamos nosotros menos liber; 
El liberalismo quedaria muy debilitado el dia en que el c 
el tiempo que pierde en debatir sobre este tema, lo empL 
en orar a Dios recogidamente para encender en su con 
el celo fecundo de la salvación de las almas. Creer en nues 
tiempos que hemos de convertir las almas a pelotones, ax 
trarlas al bien con un movimiento social, como San Agu 
y San Bonifacio, bautizaban de una vez a millares los semi 


1. Mateo, IV, 19. 









EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


197 


baros anglos y germanos, en las aguas de los caudalosos ríos 
de aquellas regiones septentrionales, arguye a nuestro enten- 
der un desconocimiento total del hombre moderno. El cual, 
habiendo alcanzado un notable grado de civilización, a causa 
de las circunstancias, unas buenas y otras malas, que le ro- 
dean, hasta por las terribles prevenciones que contra la Igle- 
sia siembran las sectas y por la perversión profunda efec¬ 
tuada en el individuo, requiere un asiduo trabajo personal y 
no se vuelve a un empujón, a no ser por alguno de estos mo- 
vimientos raros y repentinos con que a veces el Espíritu San¬ 
to quiere ostentar su omnipotencia. 

Aun prescindiendo, por un momento, de que nuestra mi- 
sión divina, de que el objeto inmediato de los simples sacer- 
dotes se refiere principalmente a los individuos y a las fami- 
lias, podria demostrarse como lo que hoy interesa sobrema- 
nera és trabajar, es curar al individuo cuyo cristianismo prac¬ 
tico, a lo menos en un gran número, ha quedado en él tan des- 
virtuado como en la organización social y política. Pero noso- 
tros no debemos movernos de nuestro propio terreno, ni cam- 
biar el quicio de nuestra acción ministerial, y, por lo tanto, 
hemos de buscar, si es lícito usar en este caso una locución 
corriente, las almas por las almas, en cuanto son redimidas 
por Jesucristo, no en cuanto son elementos del consorcio so¬ 
cial; acordémonos de que somos sacerdotes de Dios y no so- 
ciólogos. No hay celo màs puro y, de consiguiente, màs ardien- 
te que el de la salvación de las almas; no hay estimulo màs 
agudo que éste para activar la acción sacerdotal; es simpàtico 
a todo el mundo, y si éste, descreído, no puede llegar a com- 
prenderlo, nunca lo calificarà de egoísmo, y cuando màs po¬ 
drà llamarlo con su nombre tradicional de locura de la cruz. 

No es nuestro objeto, en el presente opúsculo, avivar el 
amor hacia las almas, que de otra parte màs se despierta en 
el recogimiento de la oración, que no con la lectura de es- 
critos del caràcter de éste; pero sí hemos querido indicar lo 
que a nuestro entender es un obstàculo a este amor y aun a 
la vida interior del clero; obstàculo màs peligroso en cuanto 



198 


J. TORRAS I 


muchas veces paliamos nuestra pereza en el trabajo ob 
y penoso de salvar almas con una pomposa y estèril z 
que tiene por objeto lo imposible, esto es, cristianizar 
ciedad antes que el individuo, o sea, el todo antes qi 
partes. 

No se vaya a creer, por lo que Ilevamos dicho, qu 
nuestro pensamiento alejar al clero de la pràctica de lz 
social. Conocemos perfectamente la diferencia entre el 
do del clérigo y el del monje, y aun recordamos aquel 
guo precepto dirigido al que, Jlamado por Jesucristo al 
vo de la mística viha, se encierra en una vida espiritua 
ramente contemplativa, haciéndose enteramente ajeno ; 
nisterio apostólico: monachus fiat. Es el clérigo o deb 
en sentido de la Iglesia, alter Christus, y todos sabemo 
el divino Redentor no practico la vida eremítica o mo; 
sino la vida social: et in mundo conversatus. Ni fue su c 
cuando vino al mundo, instituir su religión a manera d> 
orden regular, dar una regla para algunos escogidos, sin 
quiso que se extendiera su suave vinculo hasta los úl 
confines de la tierra, atando a todos los ordenes de que 
ta la sociedad humana, sin distinción de estados, categ 
ni clases, mediante una sola fe y un solo amor. Nosotn 
consiguiente, que hemos recibido de É1 una misión igua 
que É1 recibió de su eterno Padre, debemos trabajar ei 
dio de los hombres para perpetuar entre ellos el mismo 
ritu. Lo cual no solamente se alcanza por medio de la c 
ción de la palabra divina, por la predicación, y de la g 
con los Santos Sacramentos, sino también de una m; 
muy poderosa por la pràctica de la vida humana y por e 
tuo comercio con nues tros semej antes, si obramos sie 
como corresponde al sagrado caràcter de que estamos i 
tidos. El olor de Cristo que debe despedir el clero, ha de 
par el pestífero hedor del mundo que desgraciadamente í 
tra con indecible ímpetu a la mayor parte de la human 
Es, pues, nuestra lucha, no contra adversas potestades 
bles, sino lucha de influencias para apoderarse del esj 






EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


199 


del hombre. La pràctica de la vida social por parte del clero 
tiene una influencia poderosísima, y si es pura, discreta y 
caritativa, en definitiva ella es la que encabeza (valiéndonos 
de una expresión mercantil) toda la vida del consorcio social. 
Tal vez alguien nos tache de càndidos viendo cómo exclusiva- 
niente fiamos la salvación social a la influencia sobrenatural; 
pero nosotros le contestaremos con aquellas divinas pala- 
bras, eterno programa de la acción sacerdotal en medio de la 
sociedad: Haec est victorià quae vicit mundum, fides vestra. 
Quisiéramos que nuestro estado respirase sobrenaturalismo 
por todos sus poros, y que en todas las acciones de su vida, 
que en la pràctica de la vida social ejerciese siempre tan di¬ 
vina influencia . 1 El vestido de la fe, según la sagrada Teolo¬ 
gia, es la caridad; por lo cual ésta es la demostración exter¬ 
na de la existència de aquélla, y por lo mismo nuestro esta¬ 
do, cuya razón de ser es la fe, debe resplandecer de caridad 
en sus relaciones humanas. Quiso Dios en su amorosa provi¬ 
dencia para con la Iglesia, darnos un ejemplar y modelo, un 
dechado del sacerdote en los tiempos modernos en la persona 
de San Vicente de Paúl, y su espíritu debiera llenarnos a to¬ 
dos en la forma adecuada a los distintos estados o profesio- 
nes que comprende el clero. Antes de curar una època, como 
hace el médico antes de emprender la curación de un indi- 
viduo, hemos de estudiar su temperamento, el punto màs 
adecuado para introducirle la gracia, sus buenos y sus malos 
hàbitos, sus gustos y sus repugnancias para acertar mejor la 
manera de juntarla con Dios; y San Vicente de Paúl conoció 


1. Para el teólogo y aun para el simple cristiano instruido en su 
fe, es un principio rudimentario el de que la excelencia social deriva 
de la vida interior de la Iglesia, la cual cuando es activa y fecunda 
acumula un precioso manantial de virtudes y fuerzas morales que 
engendran y sostienen la civilización. En el terreno de los hechos, a 
posteriori, G. Kurth, en su libro Orígenes de la Civilización moderna, 
prueba con admirable evidencia cómo la causa eficiente de la civiliza¬ 
ción moderna no fue la influencia externa de la Iglesia en las formas 
políticas y jurídicas, sino su divina labor en las almas. 





200 


3. TORRAS ï BA( 


que la Iglesia tenia que habérselas con una generación q 
era llevada por el delirio de la humanidad y de la filantrop 
por lo cual extendió por estas inmensidades la acción ca 
lica màs que no lo ha hecho otro hombre alguno. 

Y aun hoy tenemos en mayor escala tal oportunidad, p, 
que las cuestiones sociales que han surgido son el pavorc 
problema que trae amedrentada a la sociedad civil y llena 
tinieblas el porvenir del mundo, amenazando la existent 
de la misma civilización; y la cuestión social es la cuesti 
del hombre, la cual únicamente la Iglesia tiene competent 
para resolver. El liberalismo cada día encrespa y enfure 
màs las olas en esta tormenta social y ahonda los abismos; 
egoísmo individualista, que es su principio esencial y gej 
rador, la soberanía individual con que ha alucinado a tant. 
destruye la caridad social y establece la explotación del ho 
bre por el hombre; la ley mercantil del liberalismo decla 
abolida la usura, escarnece a los antiguos que la tachaban 
injusta, y, destruyendo las antiguas corporaciones industr 
les, deja al capital omnipotente, y por único aguijón de su i 
tividad el lucro individual. No es el sacerdote un economis 
pero debe conocer el estado del mundo, y entre las instrucc 
nes dadas al clero alemàn por la cèlebre asamblea episcoi 
de Fulda, en septiembre de 1869, encuéntrase el siguïente in 
resantísimo pàrrafo, que es de aplicación al clero de todas 1 
naciones de Europa: «La Iglesia tiene el deber de recomend 
al clero la protección de los intereses de la clase obrera. 1 
la mayoría de los casos descuida aquél este deber, o porq 
no ha llegado a hacerse cargo de la magnitud del problema 
de los peïigros que para la sociedad envuelve, o porque, ] 
habiendo estudiado suficientemente la enfermedad, descor 
ce los medios màs adecuados para curaria. Conviene, put 
que en lo sucesivo la cuestión obrera haga parte de la em 
nanza filosòfica y pastoral del clero.» En efecto, si el cuidat 
de los desvalidos dio origen al sagrado orden de los diàconc 
si el espanol San Lorenzo era el tesorero de los pobres, < 
nombre de la Iglesia, en la gran Roma, <mo hemos de con 






EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


201 


derar el mandato del Episcopado alemàn como una restaura- 
ción de suma oportunidad en nuestros días? No porque deba 
cada eclesiàstico engolfarse en lo que podriamos llamar la 
cuestión científica, sino porque, teniendo ésta en la pràctica 
una importància extraordinària y dando origen a una multi¬ 
tud de miserias sociales, debe el clero, dejando aparte una 
gran porción de cuestiones inútiles, dedicarse al alivio de la 
multiforme misèria humana. ^No es en definitiva lo que man- 
dó el Episcopado alemàn el cumplimiento de las obras de 
misericòrdia, parte esencial del Evangelio de Cristo? ^No es 
la reproducción de lo que hicieron tantos ilustres prelados de 
la Edad Media, y aun de la antigua, consagràndose a la de¬ 
fensa de los derechos de los pobres, oprimidos por los po¬ 
derosos, como el catalàn San Odón, de quien canta el clero 
urgelense: 


Pauperes Christi procerum rapinis eximis? 

En este sentido al clero incumbe en toda su plenitud la mi- 
sión de favorecer el espíritu de asociación. En contraposición 
al individualismo liberal, que ha triturado la sociedad, debe- 
mos nosotros restaurar el buen socialismo cristiano, que, sin 
injuria al derecho del prójimo, ayuda al individuo para hacer- 
le menos pesado el camino de la vida. El quod uni ex minimis 
meis fecisti, mihi fecisti del divino Maestro, aplícase plena- 
mente a lo que debemos hacer en favor del proletariado. Ha 
de ser nuestra clase predilecta, y si poseyésemos una virtud 
sòlida y de santos, en realidad lo fuera. Los santos siempre 
fueron hombres populares y grandes bienhechores de los 
pobres y hasta amigos de los mismos. Si no tenemos talento 
o influencia social suficiente, o el don de tratar asuntos 
requeridos para ser justos abogados de la clase obrera en 
los conflictos que con frecuencia sobrevienen, y que recono- 
cemos ser tarea dificilísima y al alcance de muy pocos, pode- 
mos, no obstante, ser grandes bienhechores del pueblo para 
curar las enfermedades provenientes de su estado y aliviarle 




202 


J. TORRAS I Bi 


en sus múltiples miserias. Frente al socialismo ateo y s 
humano, desesperante, brutal y nihilista, encamación del 
píritu de Satanàs, que es el eterno nihilista, debemos m 
tros fomentar el voluntario socialismo cristiano, que t 
su primera florescencia en los tiempos apostólicos en 
forma espontànea e ingènua, que todos los varones apo 
licos en todas las épocas han predicado y practicado, qui 
ciència cristiana consigna como la aspiración perenne d* 
Iglesia, la cual lo senala como el camino de la santidad. 
contraposición a la teoria de la propiedad de los antig 
juristas, tradición de la escuela romana y de los moder 
economistas, materialista y absoluta, favorecedora del eg 
mo individual, debemos nosotros predicar el concepto c 
tiano de la propiedad, o, mejor dicho, de la riqueza, que 
deriva de las palabras de Cristo, y que se reproduce co 
nuamente en los tratados de los doctores eclesiàsticos y en 
sermones de los predicadores evangélicos. Al ius abutend 
destruendi, que, desgraciadamente, hoy se practica en a 
mantes proporciones, con un despilfarro escandaloso y i 
sed de goces inextinguible, y que tiene su defensa cientíi 
en la escuela que ha adoptado un falso absolutismo en la 
ción del derecho a la riqueza, debemos oponer la eterna 1 
dad cristiana, sostenida por todos los doctores de la Igk 
acerca de la naturaleza social de la riqueza, no individuali 
o egoista, que es lo mismo, cuyo uso debe extenderse a to 
las humanas criaturas, ya que Dios crió el inundo, no en 
neficio de algunos, sino de todos los hombres, debiendo, 
consiguiente, los ricos considerarse divinamente investií 
del honorifico deber de repartir con los prójimos los med 
de vida de que ellos abundan. 

Y aun como la pobreza tiene generalmente por conco 
tantes una multitud de miserias físicas y morales, el clc 
patrono natural de los necesitados, debe trabajar con toi 
sus fuerzas, siguiendo las instrucciones pontificias, dadas 
diversos documentos y en especial en la encíclica Human 
genus, del papa León XIII en fomentar el espíritu de asoi 






EL CI.ERO EX LA VIDA SOCIAL MODERNA 


203 


cion entre los catòlicos, a fin de oponcr a ncccsidades cons- 
tantes y permanentes remedios que tengan la garantia dc la 
perseverancia. Buena es la beneficència que practica el cris- 
tiano en particular, pero necesítase la asociación que por 
su naturalcza puede desplegar una actividad mas extensa, in- 
teligcntc y eficaz. La fecundísima asociación para entregarsc 
a las obras de misericòrdia, ia pràctica dc éstas en la vida 
social, es, en sentir del P. Labor, una condición necesaria para 
obtener la perfección cristiana el hombre del mundo que vive 
en nuestro distraído siglo; y de otra parte es la manera mas 
segura y eficaz para extender la Religión de Cristo. Por esto 
vemos brotar en el fecundo suelo de la Iglesia una maravi- 
llosa variedad de asociaciones que responden a todas las ne- 
cesidades sociales: para socorrer a los pobres, para dar ins- 
trucción a los ninos desamparados y proporcionaries oficios 
con que puedan decentemente ganarse la subsistència, para 
visitar enfermos, para legitimar uniones ilícitas, etcètera. Éste 
es el verdadero terreno donde en nombre de Dios debe ejer- 
cer el clero su actividad, tal el camino que conduce a la res- 
tauración del reinado social de Jesucristo. Pretender el per- 
feccionamiento del edificio social empezando por las bóve- 
das, es contra todas las reglas de la ciència y de la experien- 
cia; no es un axioma de la filosofia moderna, sino de los an- 
tiguos escolàsticos, el tan sabido quod est primum in inten- 
tione, est ultimum in executione; el no obrar así es andarse 
por las ramas, es edificar sin fundamento, pues la experien- 
cia de los siglos demuestra que la restauración social es el 
resultado de la restauración de todos los elementos que in- 
tegran la sociedad. Si el clero prodiga lo que podemos llamar 
su celo social en dirección distinta; si encandilado por unos 
ideales brillantes gasta su tiempo y su entendimiento en la 
discusión y en la contemplación de los mismos, olvidando, 
como no puede menos, esta tarea màs humilde, pero mas 
fructífera, de encender en los pechos la llama de la benèfica 
caridad, fomentando el modesto y pacifico espíritu de asocia¬ 
ción de que venimos hablando; si en lugar de aplicarse al pue- 



204 


J. TORRAS I B 


blo para socorrerle, educaiie y mejorarle, y mediante 
salvar sus almas, usando unas palabras de San Ignacic 
dedica a la discusión de las reformas políticas que con 
dría practicar en el Estado, o de cuàles son los hombres 
ticos preferibles, claramente manifestarà que es hijo legít 
y castizo del pueblo soberano, mas no que sea ministre 
aquel Rey que nos ordeno evangelizare pauperibus; su ac 
dad en lo que toca a nuestra misión de sobrenaturaliza 
mundo, serà perdida, y podremos con razón decirle: l 
curris, sed curris extra viam. 1 

Y es tantò lo que nuestro Santísimo Padre León XIII c 
re que nos ocupemos en favor del pueblo, y en excitar el ( 
ritu de asociación en el mismo, que ya no solo nos exhor 
trabajar en este sentido para aliviar las miserias que s 
el obrero, sino aun para fomento de sus intereses; recor 
dando al objeto la formación de sociedades de trabajade 
siempre bajo los auspicios y el patronato de los Obispos 
las cuales encuentren defensa las legítimas utilidades ter 
rales y espirituales de aquéllos, evitàndoles así el caei 
perversas asociaciones. 2 Porque si bien nos dice Cristo 
el hombre no vive sólo de pan, es indudable que el hom 
agobiado por las múltiples necesidades de la vida y con 
bajos para socorrerlas, vea en el sacerdote, que le hablí 
la vida eterna, el amigo y padre carinoso, que aun cua 
no tenga riquezas para auxiliarle en esta vida temporal, t 
abogado defensor de su clase y estado, y se ocupa con 
en todo lo que puede aliviarle, mejorar su suerte y aume: 
legítimamente sus intereses. Ni siquiera hemos de batir 
las armas de la fe al socialismo no cristiano que desgn 
damente domina en una gran par te del pueblo; porque tra 


1. Hasta a los periodistas ha recordado León XIII la convé; 
cia de apartarse de las cuestiones de derecho público. 

2. Encic. Humanum genus. 







EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


205 


dose de un sistema en el que puede haber ciertos principios 
de justícia y quejas contra abusos que tal vez en alguna par- 
te sean reales, no conviene hacer odiosa la verdad cristiana 
presentàndola en contradicción con los intereses de clase, que 
nos està especialmente recomendada; por lo cual nuestra 
conducta serà mas directa si trabajamos en apaciguar los ani¬ 
mós, en esclarecer con espíritu sereno lo que en esta pavo- 
rosa cuestión pidan la verdad, la justícia y la caridad social, 
encaminando prudentemente las masas populares a una re- 
conciliación con la Iglesia, que es su amorosa madre en la 
tierra. En boca de todos està que la cuestión màxima de los 
tiempos modemos es cuestión social; no es política, ni aun 
religiosa, sino privación de toda religiosidad; no va contra un 
dogma, sino que es pràcticamente impía, no odia a la Igle- 
sia sino en cuanto la considera un obstàculo para alcanzar su 
objeto, que no es sobrenatural o místico; no es la conquista 
del reino de los cielos, sino la posesión de la tierra. óbrase 
una transformación social, y estas transformaciones son ne- 
cesarias: ni puede el esfuerzo humano impedirlas, ni debe el 
sacerdote batallar contra ellas; que fuera empresa loca y per¬ 
judicial para los sagrados intereses que le estàn confiados. 
Graduarían de loco al ingeniero que quisiera contener una 
transformación geològica; si es verdaderamente sabio y prevé 
el fenómeno, procurarà evitar sus desgraciadas consecuen- 
cias e impedir una catàstrofe; así el sacerdocio, ingeniero del 
mundo moral, estudiando a fondo la temerosa transforma¬ 
ción social del mundo, debe, a nuestro entender, trabajar para 
que no sea en dano de la Iglesia; es decir, para que la nueva 
forma social que prevalezca se enlace y case con la fe de Cris- 
to, fuera de la cual no hay salvación ni para el individuo ni 
para la sociedad; no se aliarà con alguno de los intereses 
mundanos, hoy màs que nunca transitorios, y manteniéndose 
fi el guardador de la eterna justícia, se prepararà tranquilo 
para trabajar en las nuevas etapas del camino humano. 









206 


J. TORRAS I B 


VIII 

Facültad del clero de ocuparse en la política. ■— Err 
en esta matèria. — Ensenanza de los Obispos. — Facu 
subordinada de los simples sacerdot es. — La misma Ig\ 
determina si es conveniente o no usar de tal facültad 
Ejemplo y ensenanza de la Iglesia presente sobre el par . 
lar. — Conducta con los partidos. — Luis Veuülot. — Dí 
rable resultado obtenido en Espana en la formación de 
agrupación política para defender los derechos de la Iglesü 
Conducta que ésta nos ensena. 

Por el derecho divino y por el derecho humano com 
al clero la verdadera facültad de ocuparse en la polítics 
no obstante, hemos oído en nuestros días voces que, salie 
de campos opuestos, le negaban tal competència. Es la ] 
tica una rama del derecho, y éste forma parte de la mor; 
la que corresponde la dirección y juicio de todas las accic 
humanas; y hasta que vino la novísima secta de la mora 
dependiente no hubo sociedad alguna humana, sea cual fi 
el error religioso que la dominase, mayormente si profej 
la única religión verdadera, que no confesara la verdac 
la subordinación de la moral a la religión. Propónese éstí 
rigir al linaje humano a la consecución de su último fin 
derezando los caminos de la vida, y la política, que tiene 
oficio gobernar los hombres en su transito por el mundo 
puede menos de reconocerse vasalla de la Religión. Y di 
rrimos ahora no sólo como teólogos católicos, sino en t 
general, hablando según los dictàmenes de la natural fil 
fia, anunciando una verdad que ha de admitir cualquiera 
reconozca una religión. Nada hay que sea independiente 
Dios; omnia religione moventur, decía Cicerón; pero e: 
todas las humanas disciplinas y artes, es la política la 
màs, por su intrínseca esencia, debe empalmar con aqc 
divina hija del cielo. Así es que el supremo magisterio d 
Iglesia Romana hase ejercido desde los principios no 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


207 


sobre los individuos, sino sobre las sociedades, sobre los Es- 
tados y sus gobiernos. Todos conocen la cèlebre bula Unam 
sanctam, de Bonifacio VIII, donde se declaro infaliblemente 
y con valor dogmàtico la autoridad que corresponde a la 
Iglesia sobre la humana política; y ya antes de él, subiendo 
hasta llegar a los principios del Cristianismo, y después, ba- 
jando hasta el actual Pontífice León XIII, que ha tratado de 
política mas que ningún otro de los Papas modemos, vemos 
siempre a la Cabeza visible de la Iglesia ocuparse de la polí¬ 
tica humana, camino por donde debemos andar en nuestro 
viaje al cielo, porque tiene el deber ineludible de procurar la 
salvación de los hombres. Es, pues, esta matèria una de 
aquellas a la cual, si no existiese ya definición dogmàtica, 
correspondería el signo decisivo de catolicidad que enuncio 
el Lerinense con aquellas inspiradas palabras: Quod semper, 
quod ubique, quod ab omnibus. 

Mas ya no sólo corresponde a la Iglesia tal facultad en el 
elevado terreno de los principios, impidiendo el error en la 
doctrina, sino que aún llega su indiscutible autoridad a la 
pràctica, de suerte que a la jurisdicción eclesiàstica toca el 
conocer de los pecados de la política, como de los de la 
ciència, o del comercio o de cualesquiera otros de los que 
cometen los hombres en dif eren tes campos por donde ejer- 
cen su actividad. Tan errados, pues, andan los liberales al 
querer substraer la política de la jurisdicción de la Iglesia 
como los otros que, sin llamarse tales, han querido vivir in- 
dependientes de ella y aun declinar su juicio como incompe- 
tente. Los liberales rechazan al clero de la política prohibien- 
do hasta al eclesiàstico el ejercicio de ciertos derechos polí- 
ticos, conducta insultante y tirànica, mayormente en una èpo¬ 
ca que blasona de querer hacer participes a todos los ciuda- 
danos de la vida política del país; a otros hemos visto hacer 
uso de lo que el liberalismo llama derecho de resistència e in- 
surrección, cuando los legítimos prelados han seguido una 
conducta en la acción pública que ellos han creído perjudi¬ 
cial a los intereses o al fin político que se proponían. Tanto 



208 


J. torras i 


ÏÏTVr 'r °Í r0S han peCado contra 1» autoridad 
misma! 7 ^ “ c "icción con la doctrina 

cDebe, sin embargo, cada sacerdote en nart,v„i ■ 
en el foro extemo y en vírtud de sn P t lar J 
las doctrinas polí.icas? Es indndable q u e "no 

cho a 'divSo q a e ioTqnfc e “k" 011 COrres P°^e, por d 
sido puestós por JSpSÏÏ’CT"" "* ApÓS,olt ’ s · 
vas diòcesis, la Iglesia de Dins h r f gir> en sus res P« 

» ■' n.ïï,“ v“Ï7te' o r 2 

a í;r ■“*”■■* “■“» 

aclaración de la doctrina aue venim * practlca ? aun Pa 

lugar, afirman el derecho de la IglesiTS E “ P ™ 

parse de la política va on. o . . íos 0bls POs, a oc 

r:=„vsi ‘Í~sztiz z 

-• "s»ííXí, 5 sscr 




EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


209 


mas decisiva prueba de su competència y jurisdicción en ma- 
terias políticas ejerciendo, contra los que cn la pràctica se 
de.sentiendan de ella, la potestad coercitiva, la sanción penal 
de declararlos ipso facto salidos del rcdil católico. 

Usa, sin embargo, la Iglesia de sus poderes en la forma 
que crec convenien te, y no usa de la misma manera en todas 
las circunstancias; y el censuraria porque obra en este sen- 
tido o en el otro en sus relaciones con la política es, a su ma¬ 
nera, censurar al mismo Espíritu Santo, que la rige, y nuestro 
Santísimo Padre León XIII, que con tan apostòlica libertad 
usa de sus poderes en este punto, reprendió gravemente este 
defecto, hoy muy general hasta entre personas eclesiàsticas, 
en su cèlebre Carta al cardenal Guibert, arzobispo de París. 
No a todos ha dado el Senor el gobiemo de los fieles, y aun 
los simples sacerdotes, por mas que formemos parte de la 
jerarquia divina, debemos limitarnos, como ensenó en una 
ocasión gravísima el venerable metropolitano, que aún hoy 
día rige la Provincià tarraconense, a ser el eco de los Obispos. 
Es, pues, nuestra tarea ministerial en este punto sumamente 
descansada y fàcil de cumplir; es uno de aquellos casos de 
conducta que dijimos, al principiar este opúsculo, ser de infa- 
lible acierto para quien quiera seguir las huellas de la Igle- 
sia; al paso que apartarse de ellas es apartarse de la Iglesia y 
exponerse no sólo a ofender gravemente a Dios, sino, ademàs, 
a cometer la enorme infidelidad de conducir los sencillos fie¬ 
les fuera del redil verdadero, separàndolos, a lo menos en esta 
parte, de la dirección de los Superiores que el Espíritu Santo 
les ha dado. Nunca debe engaíiamos el propio juicio, ni debe¬ 
mos preferirle al del Prelado, que es en su diòcesis el de la 
Iglesia, según la doctrina de León XIII, tomada de San Ci- 
priano; por hermoso que el nuestro nos parezea, no debemos 
enamorarnos de él. Es el peor de los enamoramientos el ena- 
moramiento de sí mismo. 

Pero ya no sólo nuestra falta de competència en la polí¬ 
tica, a no ser que sea de la manera subordinada que dejamos 
indicada, y supuesto el poder de resolver los casos de con- 


14 



210 


J. TORRAS I BAC 


ciència acaecidos en el ejercicio de la misma y que nos co 
pete ratione peccati, està confirmada por las razones aïegad; 
sino que la conveniència, la oportunidad de que hoy no r 
mezclemos en contiendas de este linaje, viene demostrada p 
la misma autoridad de la Iglesia. Y siguiendo los simp 
sacerdotes el criterio practico de nuestra Madre y Maest 
tendremos un corroborante decisivo de la actitud que r 
toca guardar en medio del mundo, hoy día màs embrollado 
este terreno político. Desde luego, a la vista de todos està 
conducta expectante, paciente, reflexiva del Pontífice roma 
en sus relaciones con los gobiemos temporales; y en su t; 
tas veces citada Carta al cardenal Guibert afirma que no tie 
motivos para arrepentirse de ella por los resultados obte 
dos, antes al revés, razones poderosas para perseverar en 
misma. Si él calla, disimula, sufre y sólo en ocasiones opor 
nas habla, aun cuando vea vulnerados los derechos de la ïg 
sia; si él, a quien toca la direción de la política catòlica, ot 
así, tdeberemos nosotros, los simples clérigos, que ningú 
misión ni autoridad tenemos para ello, levantar algazara 
promover altercados o cuestiones por objetos políticos, cu; 
do los obispos, que son nuestros jefes en toda nuestra acci 
personal, no han dado la senal de batalla? Si el Papa, en 
encíclica Libertas, ha declarado enteramente libres las fora. 
de gobierno, salva siempre la justicia, <-es oportuna nuesi 
conducta, si nos enganchamos en esta o aquella bandera ] 
lítica, tomando parte en clamorosas algaradas, haciéndor 
tal vez despreciables a los ojos de los cíudadanos graves 
honrados que abominan con razón de la división escandalc 
a que ha llegado el país, gracias a la existència de tar 
partido político? ,-Cumpliríamos, en tal suposición, la misi 
social que nos incumbe, y que es esencialmente coadunadoi 
Por màs derecho que tengamos a ocupamos de la políti 
hay ocasiones, y la presente es una de ellas, en las cuales ) 
intereses superiores de la dignidad de la Iglesia, de la sal 
ción de las almas y aun del bien social, exigen de nosotros 
no usar de tal derecho. El senor Obispo de Segorbe, en 




EL CLERO EN I.A VIDA SOCIAL MODERNA 


211 


Carta Pastoral publicada cn mayo de 1886, y que versa sobre 
la Política y la Iglesia, dcspucs dc ascnlar en solidísimas ra- 
zones y heehos la facultad que al clcro compcte de tomar 
parte en la vida política del país, y de recordar los nombres 
gloriosísirrios de hombres de nuestro eslado, que, ya en el 
terreno cienlífico cscribiendo libros, ya en el practico gober- 
nando Estados, han alcanzado un lugar altísimo entre los 
cèlebres políticos, ariade, no obstante, estas significativas pa- 
labras: «En pocos períodos dc la historia, los Obispos y todo 
el clcro han rcnunciado a sus indisputables derechos po¬ 
líticos en bien de los religiosos como en la època actual, y 
pocas veces ha sido menos fundada la acusación de entrome- 
terse en política con que algunos tienden a debilitar su pres¬ 
tigio.» Y aquel Prelado, cuya santidad de vida y elevación de 
entendimiento edifico la Espana entera, Don Narciso Mar¬ 
tínez Izquierdo, que mereció consagrar con su sangre la Sede 
episcopal matritense en que él se sentó el primero, pronun¬ 
cio en la sesión del Senado espanol el día 29 de octubre de 
1881 las siguientes palabras, tan terminantes como significati¬ 
vas: «Aseguro que la Iglesia cada día tiene màs empeno en 
mantenerse apartada de la política.» La Iglesia ha condenado 
doctrinas políticas, pero no sabemos que haya condenado par¬ 
tidos y tal vez nunca los condene.* Ha sí, condenado sectas; 
pero los partidos, por regla general, no tienen grande apego 
a las doctrinas, tienen aquellas que pueden conducirles al 

1. En su encíclica Saepe Nos, de 24 de junio del presente ano, 
dirigida a los Obispos de Irlanda con motivo de las graves perturba- 
ciones políticas y sociales de aquella fidelísima isla, en que los par¬ 
tidos seguían una conducta contraria a la Ley de Dios, establece esta 
doctrina acerca de la mezcla de bien y de mal en los partidos políticos 
el Papa León XIII; y si bien reprende la injustícia e inmoralidad de 
ciertos procedimientos, en manera alguna condena los partidos que 
los empleaban. Quid immo ob id ipsum quod, interiectis cupiditatibus 
politicarumque partium studiis, permixtum fas atque nefas una atque 
eadem causa complectitur, Nos quidem constanter studuimus id quod 
honestum esset ab eo secernere, quod non esset honestum, catholicos- 
que ab omni re deterrere, quam christiana morum disciplina non pro - 
baret. 






212 


J. TORRAS I 


poder o mantenerles en el mismo; como Esaú su here 
ellos por el plato de lentejas abandonan todos sus antec 
tes doctrinales; y si algún apego manifiestan a ciertas i 
no le tienen en cuanto a partido, sino en cuanto son d< 
ciones o extemas encamaciones de la secta masónica, 
esto el Pontífice, a quien vemos indulgente con los pari 
aun descaminados, no deja de atacar la secta. Si un dí; 
diese expelerse de los partidos la influencia sectaria que 
les corrompé, todos ellos, sin excepción, serían inofen 
para con la Iglesia. Podrían arruinar al país, gobernarle 
lo mismo que ahora lo hacen, pero la antipatia, el odio 
Iglesia desaparecería, porque no tendrían para ello la r 
formal que hoy existe, usando el Ienguaje escolàstico, d, 
la Iglesia una institución divina y la secta una institució 
tànica. Porque la misma tendencia humana que hoy priv; 
debiera amedrentarnos, pues el alma naturalmente cr 
na, según el cèlebre dicho de Tertuliano, cuando no est; 
minada por ninguna malèfica influencia, sino que es sim 
rudis et impolita, con suma facilidad y gusto se alia con ] 
La resistència, pues, no es humana, sino diabòlica; bus< 
hombre naturalmente a Dios, y cuando lo ha encontrado, ] 
suelta. iCuàl debe, pues, ser la conducta del sacerdocio 
respecto a los diversos partidos que militan en nuestro j 
La que se desprende de las anteriores consideraciones, la 
obviamente nos ensenan nuestros superiores eclesiasticos 
menzando por el Papa. Tanto el Sumo Pontífice comc 
otros Prelados de la Iglesia tratan con todos los partid 
a ninguno maltratan; miran de atraerles al buen camino 
obtener de ellos el mayor bien para los intereses de la 
gión, y aun a veces conténtanse con evitar males que pod 
sobrevenir; hacen caso omiso de los partidos, porque ni 
éstos seran el ideal de la Iglesia; y aun de ninguno de < 
hay seguridad de que en su conducta ulterior siga el t 
camino. <;Cuàl es el fiador que responde de un partido? I 
mos seguros de la Iglesia, porque tiene por fiador el Esp; 
Santo; pero de ninguna otra congregación de hombres p 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


213 


mos tener seguridad, ya que, por desgracia, después del peca- 
do de Àdan, son las pasiones, en la mayor parte de los casos, 
los mòvilcs de la acción de nuestros semejantes. Las propias 
instituciones políticas vienen y dcsapareccn, sirven durante 
algunos siglos y después envejcccn y mucren. ^No cs en alto 
grado significativo en boca de la Igiesia, naturalmente con¬ 
servadora, el lenguaje de las dos últimas encíclicas pontifi- 
cias Immortale Dei y Libertas, recordando y ensenando la in¬ 
diferència de las formas políticas, y la facultad que la So¬ 
ciedad posee de modificarlas, mientras no falte a la justicia? 
Y es porque la Igiesia, con sabiduría sobrehumana y despren- 
dida de todo entusiasmo por las cosas variables de la tierra, 
con intensísimo amor a la humanidad, cuyo destino final 
quiere asegurar, busca siempre la alianza con la potestad se¬ 
cular; pero no se casa con ninguna de las diversas formas 
que puede revestir, a fin de que el torbellino humano que un 
día las ha de arrastrar, no la conmueva a ella misma. Y, sin 
embargo, la Igiesia experimenta fuertes sacudidas en las 
transformaciones políticas que trae consigo el curso de los 
siglos, porque naturalmente ama a las instituciones en cuyo 
consorcio ha vivido por largo tiempo. Mas no nos enamore- 
mos nunca de las instituciones que han caído en el sentido de 
buscar en ellas el espíritu de Cristo; busquémosle en la Igle- 
sia, donde perseverarà hasta el fin de los siglos. Si en las ins¬ 
tituciones políticas pasadas, por excelentes que hayan sido, 
buscàsemos a Cristo, oiríamos aquel divino reproche: Quid 
quaeritis viventem cum mortuis? Enhorabuena que los ciu- 
dadanos investiguen las antiguas instituciones para ilustrarse 
con la experiencia de los siglos; pero nosotros, la regla de 
conducta, la ensenanza infalible, la hemos de buscar en la 
Igiesia de hoy, de este momento histórico, según la frase aho- 
ra de moda. Y no vale la objeción del actual desbarajuste de 
las cosas políticas, de lo descaminados que andan los gobier- 
nos y de la descomposición de los partidos; cuanto peor an- 
den, màs alejados hemos de mantenemos de ellos; huyamos 
de malas companías. Lo cual no es en manera alguna egoísmo, 







214 


J. TORRAS I BAC 


ni falta de amor al país, es simplemente la aplicación de aqi 
principio evangélico: Dimitte mortuos sepelire mortuos suc 
no nos contagiemos de la enfermedad dominante. Y, sin e 
bargo, no queremos decir que debamos abandonar al Pod 
secular; al revés, obligación tenemos de prestarle nuestr 
buenos oficios; y el clero, que aborrece y debe aborrecer 
trínsecamente el que pueda ser considerado en calidad 
cuerpo de funcionarios de Estado, no obstante, siguiendo 
carrera tradicional del sacerdocio divino, desde su instituci 
por Cristo, debe preciarse de leal, y ser fidelísïmo al Pod 
civil y amigo de ayudarle cuanto pueda; y esto aun en el ca 
de ser por el mismo perseguido, pues ni entonces vaca 
precepto evangélico de hacer bien a los que nos aborrea 
Y, sin embargo, toda la mansedumbre eclesiàstica no impi 
el indestructible non possumus, fórmula expresiva del antig 
principio de la libertad apostòlica: ludicate si iustum e 
vos potius audire quam Deum, con que reposadamente cc 
testa el Sacerdocio a las exigencias inicuas del Imperio, p] 
firiendo mil veces la persecución y la muerte, a comer tra 
quilamente el pan de la ignominia, de lo cual en nuestros dí 
dio un admirable y unànime ejemplo el clero espanol. 

Tal es la política eclesiàstica. Si el clero se junta con ; 
gún partido político, y atiéndase que hablamos con refere 
cia a nuestro país y a nuestro tiempo, corre graves pelign 
Pierde, desde luego, su pureza, porque al cristalino río i 
la gracia divina del sacerdocio únense las turbias aguas < 
las pasiones humanas y los pueblos fàcilmente tomaràn rept 
nancia a beberlas; deja el sacerdote de ser el hombre de tod 
para ser el amigo de una parcialidad; y, siendo casi en ; 
totalidad electiva la màquina del Estado modemo, si los qi 
estàn en el poder pertenecen a una agrupación diferente i 
aquella a que se supone afiliado el clero, vendràn luego sosp 
chas, acriminaciones y persecuciones contra la Iglesia. Nun 
como ahora ha sido conveniente hacer un llamamiento a 
independencia política del clero. Hàblase en énfasis de reg 
lismo, de cesarismo y de liberalismo, y, sin embargo, no p 







EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


215 


cos eclcsiàsticos hay que no estan en poder dc sí mismos, cl 
spiritus vehemens que los mueve no cs cl que sopla de la 
cúspide de la Iglesia. ;Ojalà Dios nos cnviasc un Moisès que 
nos sacase de la opresión de los Faraones y nos rcstituycse 
a la legítima dirección de los Prclados que la Providencia nos 
ha dado! La política ha Ilcgado a hacerse odiosa a los hombres 
sensatos y justos; nadic crec cn la política, nadie espera la 
regencración social dc los partidos; así se lo oímos decir con 
inefable convicción al Papa Pío IX en los primeros anos de 
nuestro sacerdocio. Sobre las ruinas de la política, tal vez so¬ 
bre sus restos desorganizados, està destinada la Iglesia a de- 
sarrollarse mas vigorosa y pura en bien del mismo orden ci¬ 
vil; trabajemos, pues, constantemente, al par que en la sal- 
vación de las almas, según venimos obligados por justicia, 
en el mejoramiento del orden público, que a ello nos excita la 
caridad: mas sea siempre con cristiana independencia. Todos 
se lamentan de la existència de la plaga del caciquismo; tam- 
bién el caciquismo ha pugnado para introducirse en el cle- 
ro, y, màs o menos, lo ha logrado en mengua de nuestra dig- 
nidad y de nuestra unión. El caciquismo es signo indefectible 
de decadència e indica disposición pròxima al espíritu secta- 
rio. Uno es nuestro jefe supremo, el Papa; uno nuestro jefe 
inmediato, el Obispo; el que reconoce otros jefes expónese 
ser trànsfuga del ejército de Cristo; estrechemos, pues, nues- 
tras filas; contentémonos con ser soldados rasos y dispare- 
mos sólo a la voz de mando, nunca según nuestro solo arbi- 
trio. Un nervudo atleta de la Iglesia, Luis Veuillot, escribió en 
el ano 1843 las siguientes palabras, que encierran todo nues¬ 
tro pensamiento acerca de la conducta del clero en relación 
con las cosas políticas: «No pertenecemos màs que a la Igle- 
sia y a la patria. En medio de las cosas que pasan, en medio 
de las ruinas, en el movimiento de ideas que van, vuelven y se 
marchan otra vez, abrazamos firmemente las únicas cosas que 
no pasan: la Iglesia y la patria. Un partido es un odio; un 
sistema es una traba; de ninguna manera queremos tales co¬ 
sas. Tomamos la sociedad como la tomaron los Apóstoles; no 








216 


J. TORRAS I B1 


pertenecemos ni a Pablo ni a Cefas; pertenecemos solairu 
a Jesucristo.» Hemos leído que uno de los mas ilustres 
lados ingleses, que son hoy honra de la púrpura cardenali 
afirmaba que seria el dia mas dichoso para la Iglesia de 
glaterra aquel en que se pudiese lograr que todos los parti 
poríticos la mirasen sin prevención. Es cierto que en Alerm 
una agrupación robusta, que sostiene con vigor el criteric 
la Iglesia en el Parlamento y en la prensa, ha obtenido e 
lentes ventajas para la Religión en la vida política del p 
mas debe advertirse que este partido nunca ha sido un p; 
do teológico, ni siquiera ha tornado el nombre de partido 
tólico, lo cual en aquella nación, en gran parte protesta 
parecía natural; y es porque aquel partido, verdaderamc 
gubemamental, hace alarde no de espíritu exclusivo, sino 
neroso, que tal es también siempre el espíritu de la Iglesia 
tólica en la gobernación de los pueblos, y abnegado, rer 
ciando dócilmente a su plan parlamentario en la cuestión 
septenado militar, siguiendo las indicaciones del Rom 
Pontífice. Mas, por lo que toca a nuestro país, demasiadc 
ve el resultado, no sólo frustrado, sino contraproducente, 
han dado las muchas tentativas llevadas a cabo con dis 
to criterio político, y aun con diverso procedimiento religi» 
para formar un partido político que sirviese los espiritu; 
intereses de la Iglesia; la confusión, el desorden y el exaceí 
miento de pasiones, y, de consiguiente, el descrédito púb 
ha sido el amargo fruto de tales empresas. La cuestión 
cierto, que presenta gravísimas dificultades, y no somos n< 
tros los llamados a resolverlas con razones de mayor o me 
cuantía; sigamos el segurísimo sistema de renunciar a la 
ginalidad y de no apartarnos de las pisadas de nuestros 
yores eclesiàsticos. Desde luego, hay un hecho que d 
tenerse en cuenta. En Espana no hay mas que ciudadanos 
tólicos; son poquísimos los que han renunciado a tal glo 
a pesar de que pràcticamente por su conducta y por profe 
con mayor o menor contumàcia, ideas que no pueden co 
liarse con nuestro dogma, son en gran número los malos 






ni. CLÍiRO F.N LA VIDA SOCIAL MODERNA 


217 


tólicos. Ahora bien, ^es conveniente en esta situación producir 
la escisión religiosa en la vida social y política de la nación 
espanola? Nuestra Santa Madre la Iglesia nos ensena que no, 
y en su acción pública en las diversas situaciones políticas 
sigue aquel principio de la Providencia divina sn la goberna- 
ción de los hombres: Non desserit nisi desseratur. Reprende, 
amenaza, castiga; o halaga, solicita, atrae, usa de todas las 
industrias que le sugiere su celo maternal; pero espera al 
último punto para practicar amputaciones, queriendo a toda 
costa salvar la integridad del cuerpo, aun en aquellos miem- 
bros de cuya curación no confia. Tal es la norma de conducta 
que ensena al clero su madre y maestra la Iglesia, y, combi- 
nando su ejemplo practico con las ensenanzas doctrinales 
contenidas en las últimas encíclicas de Su Santidad León XIII, 
nos parece que el sacerdocio puede formar su criterio para 
la vida pràctica en sus relaciones con la política con los si- 
guientes principios: 

1. ° Indiferència con respecto a las distintas formas y sis- 
temas políticos y tolerància con las modificaciones que en las 
mismas pretendan justamente introducir los ciudadanos. 1 

2. ° Cualquiera que sean sus opiniones privadas acerca de 
las cosas políticas, el eclesiàstico debe evitar que su nombre 
figure en ningún partido, salvàndole de esta manera de ser 
blanco del odio de los otros partidos militantes. 2 

3. ° Fidelidad al César, dàndole todo lo que le corresponde 
y aun ayudàndole al cumplimiento de su misión terrena, ma- 
yormente fomentando la vida municipal y regional. Esta leal- 
tad, emperò, no supone la cortesana adulación, ni menos la 
vil aquiescència al tirano, sino, al revés, la indomable ente- 
reza que no se rinde a la pujanza del brazo secular si pre- 
tende confiscar la libertad de la Iglesia. 3 


1. Encíc. Immortale Dei y Libertas. Instrucción colectiva del Epis- 
copado espanol de diciembre de 1885. 

2. Encíc. Cum multa. 

3. Encíc. Immortale Dei y Libertas. 









218 


J. torras i bag 


4. Impugnacion doctrinal, evitando altercados, en Iug, 
y tiempo oportunos, de los errores comprendidos bajo el noi 
bre genenco de hberalismo; y en especial de la secta mas 

^micíd ? Ue pr ° Ceden ' si § uiendo las reglas dadas por S 

^"° . N ° r f pr T °^ ar ' sino antes aprobar, como lo aprueba 
recomienda la ïglesia, el que los hombres que tengan parte 
para el caso mtervengan en la vida política del país, y aun e 
a suprema gobernación del Estada, por màs que éste 

evitn 8 r UnaS C °i aS ajenaS de Verdad y justicia > con motivo d 
evita? un mal mayor o de adquirir y conservar mayor bien 

6'° Observar la regla de seguridad infalible que se com 

prende en la antigua frase: Sentire cum Ecclesia. Esto es 

gmr las pisadas, en el camino de la vida pública, de la Igl e 

men J tn raiqU t Ca '^ de ^ CUal SOmoS meros auxilia res o instru 
mentos, evitando no tan sólo la contradicción con ella, sino 

emas procurando ser eco de la misma, salvando de esta 
manera la umdad del divino organismo de la ïglesia. 3 




Tenemos P° r tan seguro que el criterio pràctico expues- 
to en las anteriores pàginas es el conveniente para el clero 

nrm- V 't 3 j OCIa1, que aún «eemos ser el que siguen en el cum- 
plim ento de su nnstón todos los eclesiàsticos que ocupan un 
puesto oficial en la ïglesia, sean euales fueren las opiniones 
p mculares que profesen, mientras se mueven por su propio 
impulso y no en virtud de inspiración ajena. La verdad se 


ï fmL·lrSlï™ SL· CUm mUl,a y Libertas · 

Arzowgrdf ¥arTgona UaIeS ^ ^ Ig ” aCÍ ° “ *> conducta de! 





EL CLERO FN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


219 


impone por sí misma al sacerdocio, no sólo en el orden espe¬ 
culat i vo, sino también en el practico, ya que su oficio, conti- 
nuación del de Jesucristo, sc contiene cn aquella palabra- 
Vi testimonium perhiberet de lumine} Mas, sin embargo, hoy 
las mfluencias extemas que pretenden impeler al clero son 
poderosas, y nuestro solo objeto es trabajar para que, a pesar 
de todo, conserve la autonomia de su estado, con lo cual se 
atrae el respeto aún de los que, desgraciadamente, viven ale- 
jados de la Iglesia. Obedecer a una influencia externa es, des- 
de luego, denigrante para la dignidad del Estado, que siem- 
pre debe ser celoso de su cristiana independencia, ya la im- 
pulsión tome la forma brusca y ruda del despotismo, ya la 
halagadora y seductora de la adulación. Somos el supremo 
grado de la jerarquia social; nuestro oficio se refiere al mas 
alto interès humano, por lo cual, practicando siempre la man- 
sedumbre eclesiàstica, debemos, no obstante, rechazar toda 
intervención externa. Ademàs, si el clero siguiese una de es¬ 
tàs extemas influencias tomaria una posición falsa y, de con- 
siguiente, dèbil, en la cual no podria sostenerse; variaria, 
siguiendo la variabilidad humana; perdería su espíritu propio, 
el espíritu eclesiàstico que ennoblece nuestro estado, convir- 
tiéndose en ignominioso apéndice de un partido o de una es- 
cuela. Mas altas han de ser las miras del clero espanol, y, 
por lo mismo, muy sencillas. Fortitudo simplicis via Domini. 1 2 
El sacerdocio es fecundo y fuerte por sí mismo, sin necesi- 
dad de ningún ingrediente externo; nuestra vocación tiene 
un objeto simplicísimo y absorbente, Dios, y toda nuestra ac- 
tividad ha de dirigirse a Él, no por extranos derroteros, sino 
siguiendo la ensena y la consigna de nuestros jefes indiscuti¬ 
bles. Como no quiso Cristo dejar duda alguna acerca de las 
verdades que debemos creer, igualmente determinó de una 
manera obvia el camino que conduce a Él: la luz no està es- 


1. Juan, I, 7. 

2. Proverbios, X, 29. 



220 


J. TORRAS I BAGES 


condida debajo del celemín, ni el jefe que gobiema nuestros 
pasos es invisible, ni la capital de todo el pueblo cristiano 
desde donde se nos rige, està escondida, sino supra montem 
posita; de manera que, como hemos dicho al principiar estas 
pàginas, la cuestión de conducta, objeto de tantas y tan acres 
controversias entre los católicos, es sumamente sencilla para 
quien, deponiendo el propio juicio, oye atento las ensenanzas 
de los maestros de Israel; no es cuestión científica, ni de 
alta especulación, ni que requiera discusión sutil; es simple- 
mente una cuestión de buen sentido cristiano. De aquí el 
hecho que habrà podido observarse de que casi no existen 
dudas y vacilaciones en los sencillos y humildes, si no es que 
externamente les sean sugeridas; y, no obstante, la regla de 
conducta es el caballo de batalla, hace mucho tiempo, de los 
católicos que mutuamente se destrozan, y ha sido el objeto 
de una porción de documentos pontificios y episcopales que 
no han logrado restablecer la paz, no porque haya falta de 
claridad en las ensenanzas de nuestros mayores, sino por ex- 
ceso de pasión en los súbditos. Nuestro objeto ha sido aclarar 
la cuestión concretàndonos al clero, con el intento de contri¬ 
buir con nuestras débiles fuerzas a que la división y la lucha 
no prevalezcan en la clase sacerdotal, y si en ella se hubiese 
insinuado, desaparezca. Nuestro criterio deriva del antiguo 
principio jurídico: Communitas parit rixas, y, de consiguien- 
te, hemos buscado el remedio en el deslinde y en el amojona- 
miento, en la vida independiente del sacérdocio en la Socie¬ 
dad, viviendo en medio de ésta sin casarse con ninguna de las 
formas variables de sus elementos, en paz con todos y ayu- 
dàndolos a todos, y mirando de insinuarse en todos, recordan- 
do el inmortal texto de Tertuliano, citado con amor y por 
via de ensenanza por nuestro Pontífice en la encíclica Im- 
mortale Dei: «Somos de ayer y ya llenamos todo lo que era 
vuestro: las ciudades, las islas, los castillos, los municipios, 
las asambleas, los campamentos, las tribus, las decurias, el 
palacio, el senado, el foro.» Debemos, pues, ser amigos del 
recogimiento, pero no de la abstención; evitar altercados y 






EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


221 


contiendas, mas difundir continuamcntc el cspíritu dc Cristo; 
no ser esclavos de la política ni mangonear en ella; no batir- 
nos ni en pro ni en contra de ningún interès político, sino 
reflejar sobre el publico orden social cl rcsplandor del estado 
cclcsiàstico perfcctamcntc ordenado con sujcción dc los mc- 
nores a los mayores, con unidad dc critcrio, que lo han de 
formar los que presiden, no los periodistas o los jefes de es¬ 
cuda; dando, en una palabra, el ejemplo de una clasc o 
estado pràcticamcnte antiliberaí. Si los eclesiàsticos sc ma- 
nifestasen acometidos de la parva epilepsis política; si el 
disolvente juicio privado, raíz del liberalismo, se introdu- 
jese en el clero, el día en que éste predicase a los ciuda- 
danos el orden, la justicia y la paz social merecería oir 
aquella respuesta: Medice cura te ipsum. El Sumo Sacer- 
dote León XIII ha ensanchado grandemente los horizontes 
de la vida sacerdotal, introduciendo su influencia en todos 
los ordenes de la vida humana, y su gloriosa carrera por 
el mundo es el exacto cumplimiento de la misión sacerdotal. 
Consiste ésta en la reconciliación. Para lograrla vino Cristo 
al mundo e instituyó el sacerdocio de la nueva Alianza, del 
cual dice la Iglesia que in tempore iracundiae, factus est 
reconciliatio. La paz social ha sido la función preferida de 
los grandes sacerdotes. El gran León en la càtedra ponti¬ 
fícia, otros prelados en sus iglesias particulares, fueron pa¬ 
cificadores y reconciliadores entre las semisalvajes razas 
del Norte y los civilizados romanos a la caída del Imperio; 
en la Edad Media santos y prelados son los que apaciguan 
aquella sociedad, con frecuencia aquejada de mortales dis- 
cordias; y el magnànimo León que hoy rige la Iglesia es en 
todos los ordenes humanos el gran reconciliador. Hermanar 
la ciència con la fe, el Estado con la Iglesia, los pobres 
con los ricos, fundir lo viejo con lo nuevo, aliar lo temporal 
y humano con lo eterno y divino es la continua labor y la 
inmortal glòria de nuestro Pontífice. Y, ,-dónde debe estar 
el clero? Ahora, como en los tiempos de Jesucristo, nuestro 
generoso Redentor, el éxito de nuestra acción depende de 





222 


J. TORRAS I BAGE 



que cumplamos aquel mandato: übi sum ego illic et mini< 
ter meus erit d Por esto en los caminos de la paz social qu 
de continuo nos predica el Romano Pontífice, Vicario de Jt 
sucristo, hemos visto brillar las primeras lumbreras de 1 
Iglesia: Ketteler en Alemania, Wiseman y Manning en Xnglg 
terra, Cecconi en Italia, Deschamps en Bèlgica, Affre, màrti 
de la paz, y Guibert en Francia, todos estos Padres de 1 ; 
Iglesia contemporànea, que han ocupado u ocupan las sede 
màs venerables de la Cristiandad, y con ellos el episcopad< 
espanol, con sus pastorales ensenanzas y con su discreto re 
gimen han salvado las encrespadas olas revolucionarias, cor 
duciendo la mística nave de la Iglesia en sus respectívos paí 
ses. En su espíritu, y principalmente en el de nuestro Sum< 
Pontífice, hemos procurado inspiramos al escribir las preser 
tes pàginas; y buscando los medios de adquirir el espíritu d< 
concordia, la atracción cristiana y la fecundidad del proseli 
tismo que deben distinguir al sacerdocio católico, encuéntra 
se que la perpetua tradición de la Iglesia, las doctrinas de lo: 
Santos y en la Edad Moderna especialmente de San Ignack 
de Loyola, que Dios envió para la reforma del sacerdocio, i 
las continuas ensenanzas de los Pontífices Romanos, nos re 
comiendan eternamente lo mismo: la oración y la ciència. D< 
ambos ejercicios mentales coadunados brota robusto, comc 
el efecto de su causa, el espíritu eclesiàstico, admirable i 
adecuado instrumento del Espíritu de Dios para sobrenatu 
ralizar el mundo. La manera humana de obrar esta celestia 
infusión diola con insuperable acierto Santo Tomàs dí 
Àquino venciendo los gérmenes racionalistas del siglo xm, 
siendo el padre de la civilización cristiana que en pos de él st 
desarrolla. Los famosos filósofos àrabes de aquellos tiempos 
especulando sobre Aristóteles, acabaron por ser herejes de st 
falsa secta y aun de la verdad; nuestro filosofo hermanó 5 
caso la razón científica y la fe catòlica, demostración eviden 


1. Juan, XII, 26. 





EL CLERO EN LA VIDA SOCIAL MODERNA 


223 


tc dc Ja verdad de la Religión dc Cristo. Desdc cntonces el 
espiri tu tomístico ha sido el invicto propugnador de la Iglcsia 
y la manera tomísíica el instrumento adecuado dc la acción 
sacerdotal para traer la humanidad a la unión con Dios. Prc- 
séntansc nuevas situaciones. El Renacimicnto con su ilustra- 
ción y su rebeldía y su enamoramiento de la civilización pa¬ 
gana, y la ciència eclesiàstica, representada en gran parte 
por un decadente escolasticismo rudo y confuso, ofrecían 
una peligrosa antinòmia; pero el espíritu de Santo Tomàs, 
encarnada en su hermano de hàbito Melchor Cano, hombre 
de audaz talento y gran libertad de espíritu, comprimiendo 
demasías de ima parte y cercenando malezas de la otra, res- 
tablece la armonía entre la ciència divina y la humana en 
aquella ilustradísima època. En los tiempos modernos Fran- 
cia fue la cuna de la nueva sociedad sin Dios, y el generoso 
espíritu tomístico, apoderàndose del corazón dilatadísimo del 
P. Lacordaire, suscita a este apòstol de la Iglesia, que hace 
resonar la voz de Dios en medio de la gente gala, cuya fe se 
había disipado. La acción social del gran restaurador de la 
Orden de Predicadores en Francia ofrece semejanzas con la 
de San Vicente de Paúl. 1 Este héroe de la caridad cristiana 
vivió y trató con una sociedad dominada por el jansenismo, al 
cual sensit et exhorruit, según la expresión de la Iglesia, lo- 
grando, a pesar de tan diabólico obstàculo, hacer circular otra 
vez por las venas de aquella generación la caridad cristiana. 
El hijo de Santo Domingo, la voz màs poderosa que se ha 
oído en los tiempos modernos en los púlpitos cristianos, 

1. La generosa tendencia del P. Lacordaire, natural reproducción 
del espíritu de los frailes predicadores y menores en los buenos tiem> 
pos democràticos de la Edad Media, de introducirse en la vida pública 
a pesar de los defectos y viciós de que adolezea, en lugar de pretender 
su exterrainio, parece que va prevaleciendo en la Iglesia. En el último 
número de La Civiltà Cattolica (1 de septiembre de 1888), publicación 
la màs importante de la Companía de Jesús, en su primer articulo, 
que trata de la encíclica Libertas, léense las siguientes significativas 
palabras: «I motto d’ordine razionale cristiano non può essere altro 
che questo: viva la libertà, cada il liberalismo.» 






224 


J. TORRAS I B4 


crióse y vivió en el seno del liberalisme», al cual igualme 
sensit et exhorruit; pero logra hacer resonar con puja 
inaudita el santo nombre de Dios y de su Cristo en los oí 
de una sociedad que se mecía en un ilustrado ateísmo pj 
tico. Tuvo la intuición de Santo Tomàs para quitar toda 
pulsión del hombre modemo a juntarse con su Dios eter 
y gozó de gran potencia y habilidad para ensenar el cam 
de Dios a nuestra generación embebida en falsos idea 
De sí afirmaba que conocía faltarle para el pieno cum 
miento de su misión doce anos de profundos estudiós te< 
gicos; y su actual sucesor en el púlpito de París, el P. M 
sabré, como recogiendo la màxima del maestro, predicí 
aquellas gentes vanísimas y elegantes los profundos dogn 
cristianos, lo que tal vez no se practicaba desde el com 
zamiento de la era liberal, imperando el abuso de una p 
dicacíón semiprofana. Pero el acierto de la difusión cristn 
por el procedimiento tomístico, el saber absorber todos 
elementos humanos en la idea cristiana, cumplimiento , 
omnia traham ad me ipsum del divino Maestro, nadie c 
tanta autoridad ni maestría lo logra como nuestro Santísií 
Padre León XIII, que es el mismo espíritu de Santo Ton 
sentado en el solio pontificio. El claro conocimiento del rr 
terio de Dios y del misterio del hombre, base y substan 
de la ciència del Doctor Angélico, ilumina al Papa con rau< 
les de luz, y él ensena con sin igual perspicàcia y atracti 
suavidad el camino que ha de conducir a Dios a las nue\ 
generaciones. Su ensenanza es la tradicional de la Iglesia; ' 
armas de combaté que nos presenta son la oración y la ci< 
cia, dàndonos como felicísima fórmula de la primera el Sí 
tísimo Rosario y como texto seguro de la segunda la Sumi 
de Santo Tomàs, cosas ambas que nacieron y se criaron 
la religión del glorioso Padre Santo Domingo de Guzmàn, 
cuyo día acabamos de escribir este opúsculo. 





LA TRADICIÓ CATALANA* 


PRÒLEG DE LA SEGONA EDICIÓ 

Algunes vegades, anys després d’escrit aquest llibre, so¬ 
bretot un cop adquirit el caràcter episcopal, havíem pensat 
si les seves idees, la seva teoria o la seva filosofia social, har¬ 
monitzaria amb el nostre esperit actual com a l'hora en què 
el componguérem. En nosaltres, els homes, el caràcter de què 
estem revestits influeix transcendentalment en el nostre es¬ 
perit; i l'episcopat dóna a l’home una manera distinta de 
ser del que abans tenia. Dóna un caràcter internacional i 
cosmopolític, perquè l’Episcopat constitueix una magistratu¬ 
ra espiritual i moral de la universal Humanitat cristiana. 


* La primera edició d'aquest llibre, que havia d’esdevenir tan 
important en la història del cristianisme català, aparegué a Barcelona 
el 1892. Torras i Bages hi aprofita diverses sèries d'articles de caràcter 
regionalista publicades al setmanari vigatà La Veu del Montserrat: 
Els Jocs Florals i les corrents maçòniques (15 de maig de 1886), L'Es¬ 
glésia i el Regionalisme (21 de maig-13 d'agost de 1887), Influència mo¬ 
ralitzadora del Regionalisme (7 de gener-17 de març de 1888) i L'encí¬ 
clica «Líbertas » i el Regionalisme (21 de juliol-11 d’agost de 1888). La 
segona edició, amb un pròleg nou de l'autor, ja bisbe, sortí a Vic 
el 1905. L’obra és dedicada «a la memòria dels tres insignes fills de 
Vilafranca del Penedès, els dos germans Milà i Fontanals i en Xavier 
Llorens i Barba», i l’autor confessa que s’ha inspirat «en ses doctes 
lliçons». 


15 













226 


J. TORRAS I £ 


L'Episcopat és u, diuen els teòlegs, i de consegüent n 
una institució regional, sinó humana, no pròpia d’un paí 
terminat, sinó de tot el món, ni indígena o nascuda esp< 
niament de la terra, sinó implantada divinament en el cc 
tota la Humanitat civilitzada. 

Abans de donar per segona vegada a l’estampa el pre 
llibre, de nou l’havem llegit, i sobre d'ell havem reflexic 
l'havem contemplat a la llum del criteri episcopal, cosm 
lític, per a veure si la nostra concepció de la societat qt 
manifesta en el llibre resultava esquifida i si contrariar 
noble aspiració moderna i cristiana d’una societat univer 
internacional, integrant el llinatge humà en aquella u: 
de vida pràctica i social, que necessàriament ha de prec 
a la fraternitat de tots els homes que el dogma cristià a 
cià ja des de son origen, i que el desenrotllament històric 
nostre llinatge, entre penes i dolors, ha d’anar realitzant. 

Temíem que l’afecte intens a la terra on fórem engenc 
i nasquérem i que ens nodrí comunicant-nos la pròpia ' 
no hagués limitat l'horitzó de la nostra intel·ligència, nc 
gués seduït el nostre enteniment privant-lo de llibert; 
que ell, encadenat amb el dolç llaç de l'amor, no ens ha 
fet formar un concepte menut del patriotisme, virtut 
sempre han apreciat els homes i que avui, davant de les 
tes, convé afirmar amb noble energia per a honor del llin 
humà. 

Temíem que ara, amb l'eixamplament sobrenatural de 
teniment i del cor que deriva del nostre modo d'ésser - 
siàstic, en la nova situació del nostre esperit, no ens trc 
sim a nosoltres mateixos exclusivistes, víctimes d’una p£ 
pura, però cega; i que examinada de nou la Tradició d 
terra, indígena, no resultés atemptatòria a l'organització 
versal del nostre llinatge per la qual sospira la Civilitz 
cristiana. Però de nou ens havem convençut de que la tj 
ció és un element essencial del patriotisme, i que el con 
te patriotisme difícilment pot subsistir, anihilada la ideí 
tradició. Fins en els pobles que careixen de tradició, forr 








LA TRADICIÓ CATALANA 


227 


per ciutadans de diferents nacions i que s’han reunit en un 
mateix país a l’influx dels estímuls necessaris de la nostra na¬ 
turalesa, com passa amb els Estats de la Confederació Nord- 
Americana, fins en aquests pobles, el concepte patriotisme 
enclou com el germen de la tradició; i fent-lo consistir en la 
solidaritat moral i afectiva dels ciutadans, es constitueixen 
apologistes de la tradició tal com la comprenen els vells po¬ 
bles d’Europa; és a dir, com una solidaritat immensa, com 
una transmissió i comunicació de vida entre els homes pas¬ 
sats, presents i futurs que viuen en un país; perquè la gene¬ 
ració espontània que la ciència moderna nega que existeixi en 
els sers individuals, tampoc existeix en els sers col·lectius, o 
en els pobles i nacions. El procés de la vida enclou per neces¬ 
sitat intrínseca el procés de la història. Per això tota edifi- 
cación social o política reclama per base la tradició, i fins 
els enemics d’ella senten la seva suggestió, no poden retrau¬ 
re's de sa influència que envaeix l’esperit amb una finura 
irresistible, constituint un dels casos continguts en aquell 
tan sabut vers: 

chassez le naturel, il revient à galop. 

El qual no és altra cosa que la manifestació d'una llei de la 
naturalesa, constant i indestructible, segons l'expressió del 
major filosop dels convencionalismes socials i polítics, i 
de consegüent testimoni de major excepció, En J. J. Rous- 
seau: «Si le législateur, se trompant dans son objet, établit 
un principe différent de celui qui naït de la nature des cho- 
ses, l’État ne cessera d'ètre agité jusqu’à ce qu'il soit détruit 
ou changé et que l’invincible nature aura repris son empire.» 
L’atavisme, de què tant han usat i abusat els moderns, no és 
altra cosa que l’etern principi de la tradició sovint exagerat, 
que resulta aleshores monstruós i destructiu de la lliure per¬ 
sonalitat humana. És una proclamació significativa de l’essen¬ 
cial relació entre la naturalesa dels homes i la tradició. 



228 


J. TORRAS I BAGES 


Estem encara més convençuts de que la tradició no és una 
preocupació, sinó una necessitat de la naturalesa humana, una 
irresistible i perpètua exigència de la Humanitat, la mare 
de la multiplicitat dels pobles que hi ha en el món; i de con¬ 
següent de l’harmonia i de la bellesa de la societat universal. 
Parlem de la restauració, del despertament, de la renovació, 
de la llibertat i dels pobles, i sota d’aquests noms i conceptes 
que signifiquen diferents situacions d'un poble hi viu neces¬ 
sàriament la tradició; i la restauració, la renovació i la lliber¬ 
tat no són altra cosa que la reivindicació de la tradició d’un 
poble, o sia d'un esperit propi que es resisteix noblement a 
desaparèixer; d’un modo d’ésser humà qui no vol confondre's 
amb una forma universal, teòrica i sense vida, com la que 
prediquen els doctors socialistes, perquè, com digué un il- 
lustre filosop polític, per més que cerquem en l’immens camp 
de la història, mai en ella hi trobarem a l 'home, sinó, al grec, 
al llatí o al germànic, és a dir, a l’home nacionalitzat. 

Oportet haereses esse, diu la Sabiduria crisiana, i en efec¬ 
te hem de creure que les grans heretgies socials qui s’han 
apoderat de l'esperit de les multituds tenen providencialment 
el fi de cooperar a la unitat orgànica del llinatge, de fer més 
viva la solidaritat humana; un dels principis fonamentals del 
Cristianisme que l'heretgia, viciant-lo, ha constituït base de 
la seva doctrina destructora. I en aquesta part el nostre llibre 
no es vol oposar a la solidaritat humana, però sí s’oposa a 
l'acció dissolvent de les sectes socials, qui, proclamant la soli¬ 
daritat, desfan tots els vincles i dissolen els principis agluti¬ 
nants de l’humà llinatge. 

Ens ratifiquem, i per això de nou pobliquem aquest llibre, 
en la necessitat de fer reviure els sentiments que amb una 
harmonia dolça i providencial lliguen als homes entre si i 
fan de la societat un ser orgànic; i lo que començàrem per 
instint íntim, ho reproduïm per convicció reflexiva. 

A tot cos quan perd l’esperit li sobrevé la descomposició; 
un cos molt desenrotllat i de grans proporcions necessita un 
esperit potent: si no, convertit en massa inerte, sense energia 



LA TRADICIÓ CATALANA 


229 


pròpia, acaba necessàriament i es desfà en la corrupció. Així 
passa en el cos social, i la terminació de la vida d'un poble 
ve quan aquest ha perdut son esperit vivificant i caracterís¬ 
tic. En el temps modern, Catalunya ha crescut molt conside¬ 
rablement i té un lloc preeminent entre els pobles ibèrics; els 
antics gèrmens amagats a la terra, dins de Vhumus català 
que està constituït per la nostra tradició, l’amor i la constàn¬ 
cia del treball, la modèstia de la vida, l'esperit pràctic i sen¬ 
sat, poc donat a fantasies, el respecte a la jerarquia familiar 
i altres virtuts fecundes per les condicions potents i expan¬ 
sives de la vida moderna, han determinat i produït una faç 
esplèndida de la vida catalana, el país ha multiplicat, i la nos¬ 
tra gent té un bon lloc en el gran laboratori modern. 

Però tota exuberància externa és perillosa. En la litera¬ 
tura, en l’art, fins en la política, les èpoques d'exuberància te¬ 
nen, generalment parlant, pròxima l’època de l'excés, del 
desequilibri, de la corrupció i de la mort. A proporció del 
cos ha de créixer l’ànima: si no, aquesta queda ofegada per 
l’excés corporal. 

Per això nosaltres, convençuts de que aquest llibre pot, 
encara que sia molt mòdicament, contribuir al sosteniment 
i a l'energia de l'esperit catalanesc qui és tan necessari que se 
sostingui en la nova faç de la nostra vida social, si aquesta 
ha d'ésser perseverant i noble, el publiquem de nou, pensant 
que no és agè al càrrec apostòlic i espiritual, sinó molt propi 
d’ell, contribuir a fertilitzar la vida pública i social del país on 
s'exerceix el sagrat ministeri. És certament aquest llibre un 
breviari del culte a la pàtria-terra; però que de cap modo s’o¬ 
posa, ans al revés, al culte d’Espanya, conjunt de pobles units 
per la Providència, i al culte de la universal Humanitat, a la 
qual amem, ens sembla, molt més intensament que els sans 
patrie que es glorien d’ésser humanitaris per excel·lència; i al 
predicar el respecte a la integritat personal de les regions, 
l'amor als diferents pobles, formats baix l’eficàcia de la Llei 
de la Providència qui governa el món moral, la societat hüma- 
na, amb tanta precisió com el món físic, l'univers material. 



230 


J. TORRAS I BAGI 


creiem també practicar una espècie de culte a Aquell qi 
formà tots els pobles de la terra, i de consegüent el pob] 
català. 


Vic, desembre de 1905. 


f JOSEP, Bisbe de Vic 


INTRODUCCIÓ 


Aquest estudi és la justificació d'un fet social que apareb 
per sota la faç de la civilitzada Europa d'una manera més c 
menys expressiva, essent la reproducció d'una llei històric; 
que altres cops s'ha complert en el món. 

La llibertat i l'espontaneïtat dels pobles no la pot matai 
Una , forma extrínseca produïda per circumstàncies temporals 
m l’anihilen els falsos cànons d’una escola de filosops o sec 
taris qui s’hagin emparat del govern de la nació. Aquella 
forma o aquesta escola a son temps són expel·lits per la ma- 
teixa força vital de la societat apareixent viu al ser nacional, 
desfent-se dels embolcalls que li impedien sa natural positu- 
ra. El que semblava font de vida s’és assecat, com queda apa¬ 
gada una roda de focs d’artifici després de delectar per poca 
estona; i Tetern foc de la pàtria, com brasa després de bufada 
la cendra, torna a espargir la calor mai apagada. L’uniformis- 
me és sempre una situación violenta i, per tant, de poca du¬ 
rada, i Tuniformisme nascut a França, que té sa expressió 
adequada, en l'ordre racional, en la superficial i insubstan¬ 
cial Enciclopèdia, que volia reduir a poques fórmules tot 
1 humà saber, és encara de si un uniformisme més fluix, man¬ 
cat de tota finalitat grandiosa; tret d'ésser sots les ordres de 
Déu, el torb desencadenat i destructor que devia canviar l’es¬ 
tat del món. L’uniformisme modern té, doncs, solament un 







LA TRADICIÓ CATALANA 


231 


valor negatiu, per lo qual, complerta ja la seva missió, deu 
desaparèixer i sortir altre cop la forma regional, expressió 
de la vida normal, suau i fecunda d’una societat civilitzada. 

Illa reviviscunt quae mortificata juerunt. 

Vivere non possunt, quae mortus nata juerunt. 

L’actual uniformisme es desvaneixerà; mes <-la Regió té 
prou forces per a ser el motllo social de la gent moderna? 
^Té força de vida aquesta forma característica de generacions 
passades? i Té el nostre poble un verdader ser personal capaç 
de vida pròpia? Si al poble català pot aplicar-se-li el concepte 
de persona, això és, si és, com deien els antics escolàstics: 
indivisum a se et divisum ab aliis, si és un individu racional 
amb voluntat i intel·ligència pròpies, ningú pot negar-li el dret 
de viure. 

La demostració d’això és l'objecte que ens proposem en 
aquest llibre. És, doncs, aquest una espècie de psicologia na¬ 
cional, estudiar el geni de la terra, l’aplicació del nosce te 
ipsum, principi de ben obrar i de sàvia i discreta conducta, 
lo mateix que en l’ordre individual, en l'ordre social. 

No anirem corrent per diferents climes a veure les insti¬ 
tucions que aquí podrien adoptar-se; el nostre objecte és molt 
més humil, mes ens apar en gran manera necessari i condició 
indispensable perquè el Regionalisme català resulti una cosa 
sèria i durable: és l'estudi d'aquesta persona moral, poble 
català, en ses facultats, manifestació activa de sa pròpia 
essència. 

Ens havem proposat l’atenta observació de l'element ètic i 
de l'element racional de la nostra gent; deixant l'element eco¬ 
nòmic que completa la vida d’un poble, perquè d’una part no 
és el tal estudi de la nostra competència, i demés són avui 
molts els qui, per amor patri i per l'estímul del propi interès, 
a ell es dediquen. L’educació del principi ètic i del principi ra¬ 
cional d’un poble ha sigut sempre la causa eficient de sa gran¬ 
desa, i augmenta sa vàlua en lo íntim i essencial; de manera 





232 


J. TORRAS I BAG£ 

que si nosaltres logréssim cridar l’atenció del públic, ater 
per regla general tan sols al que es veu i es toca, sobre aquej 
punt, pensaríem haver fet un gran servei a la pàtria. Tal volt 
algú creurà que en aquestes pàgines surt massa la Iglésií 
mes la cosa no té remei. Catalunya i Iglésia són dues cose 
en el passat de nostra terra que és impossible destriar-le< 
són dos ingredients que lligaren tan bé fins a formar la pi 
tria; i si algú volgués renegar de la Iglésia no dubti que al m; 
teix temps hauria de renegar de la pàtria. Demés, el nostre e: 
tudi es funda molt en la Naturalesa i fuig dels artificis pol 
tics; i l'observació de la Naturalesa, tant moral com físics 
manifesta sempre vivent i robusta l'acció divina. El princij 
racional reflexa la creença, per la qual és fecundat, com t 
mar retrau, com un immens mirall, els clarejants raigs solar 
que engendren l’evaporació, principi de la fecunditat de 1 
terra. 

No és el present un estudi sobre els orígens de la civili 
zació catalana, en l'època de sa plenitud, i de Ja que fins ar 
els actuals catalans participem, no és un treball de microí 
copi per a discernir les cèl·lules de la musculatura nacional 
és l’observació i contemplació silenciosa de la faç de Catí 
lunya, a fi de determinar son tipus perquè ningú pretengr 
deformar-lo. 

Formaran aquest volum dos llibres, essent tal divisió mol 
justificada; en el primer farem la crítica de la pràctica d 
la vida regional, especialment en la nostra gent, la comparí 
rem amb la vida de la Iglésia; estudiarem son íntim enlla 
amb la Naturalesa, i la fecunditat pel bé que li és pròpia 
tenint en compte les circumstàncies de la vida social i polític: 
contemporània, creiem que el lector es convencerà de la ne 
cessitat de preparar el retorn, sempre tenint en compte 1; 
manera d’ésser dels temps moderns, a una vida pública en 1; 
que els sentiments naturals prevalguin i reprimeixin les ft 
rioses concupiscències que avui dia són el motor de la vid; 
política. El segon llibre serà un estudi del pensament cata 
là, sa corrent fecundant a través de les generacions passades 





LA TRADICIÓ CATALANA 


233 


la determinació de sos distintius, l'apreciació de sa força, serà 
buscar la generació interna de la forma externa de la nostra 
regió, puix l'element racional és sempre el que determina l'ele¬ 
ment ètic, com l'enteniment guia, il·luminant i movent, la vo¬ 
luntat. Faran, doncs, un díptic, que a ésser pintat per una 
mà hàbil, seria el quadro encisador de la vida íntima de la 
nostra regió; escriurem, com en dues taules, lo que en po¬ 
dríem dir la Llei que governa el ritme vital de la pàtria. 

Sense llevat no es pot pastar. Alguns compatricis qui 
s’han dedicat a estudis socials sobre la nostra pàtria catalana 
amb el lloable desig de donar-li una vida esplendent, sem¬ 
blant-los tal volta que els elements substancials que en forma¬ 
ven l’essència eren ja antiquats, han prescindit d'ells i han 
cregut que la llibertat era, com una vara de fada, instrument 
suficient per a fer reaparèixer dintre el concert de les na¬ 
cions que tenen vida pròpia la nostra estimada pàtria. No 
costa tan poc el fer les coses. La filosofia ensenya que la lli¬ 
bertat és una condició, és una manera d'ésser, no un ser 
real i positiu, i per això veiem el resultat nul, purament ne¬ 
gatiu, d'una civilització que pren per principi fecundant la 
llibertat, sense cuidar-se de res més. També nosaltres amem 
de tot cor la llibertat i donem gràcies a Déu d’haver-nos fet 
nàixer en una terra on aquella tingué vida robusta; mes sa¬ 
bem que la llibertat, usant un terme intradmble de l’escola, 
se habet ad opposita, és a dir, que serà segons per on tiri, o, 
més ben dit, serà segons sia el ser social qui l'exerciti. L’indi¬ 
vidualisme particularista és, en sociologia, lo que el panteisme 
en filosofia; és aquesta una forma honesta de negar l'existèn¬ 
cia del Ser diví, aquell una teoria brillant per a destruir el 
Ser social. 

Siguem positivistes de debò, veritables observadors de 
nosaltres mateixos, i admetem la tradició nacional. Pàtria i 
tradició són una mateixa cosa pel ser racional; llevada la 
tradició, bé en veiem sovint exemples, els conciutadans 
deixen d’ésser-ho, queda esborrat del Credo de la vida na¬ 
cional l’article de la Comunió dels ciutadans; entre els pas- 



234 


J. TORRAS I BAG) 


sats i els presents, entre aquests i els vinents no hi ha nu 
relació que la de la carnal generació i d’una material juxt 
posició. Gràcies a Déu els actuals fills de Catalunya qui tr 
ballen en el gran obrador de la intel·ligència demostren air 
els saborosos fruits de llur enginy sa nobilíssima tendènci 
L'estudi de la Història i del Dret, de les Belles Arts i de 
Poesia no són, generalment parlant, flors exòtiques nascud< 
de llavors estrangeres, sinó natural florescència del vener 
ble arbre de la pàtria. Catalunya era desconeguda dels cat 
lans moderns, era una mare a la qui no es deixava criar e 
sos propis pits els fills, qui eren donats a una dida foraster; 
sempre, certament, l’amor a les coses de la terra visqué en < 
cor de respectables ciutadans, qui, com els jueus en la ca] 
tivitat de Babilònia, miraven de guardar-lo pels seus desce] 
dents; però ara cada dia va estudiant-se més el ser físic 
moral de la nostra terra i amb mai interrompuda constàncj 
cent plomes van escrivint el que en podríem dir el llibre d 
la pàtria. 

Hem sentit tots en les venes 
com un bull de vi novell, 
i hem oblidat fondes penes 
cantant coses del temps vell. 1 

Beneït sia l'esperit qui ha vingut a posar-se, estenent se 
maternals ales, sobre l'actual caos social; perquè les aspirí 
cions, o millor dit, les condicions de la revolta vida modern 
poden fer perfecta lliga, ésser confortades i purificades am. 
els principis vitals que informen encara el nostre ser nacic 
nal. Avergonyeixi's l'ignorant qui es cregui que l’amor a 1 
llibertat, que la consideració i les garanties legals dels ciutí 
dans són cosa moderna; gràcies al renaixement català, al 
molts escriptors qui han popularitzat l'excel·lència de la cons 
titució civil i social de Catalunya, avui dia ningú ignora qui 


1. Colleu., Sagramental, Jocs Florals de 1888. 






LA TKATllCJÓ CATALANA 


235 


la nostra terra fou la més lliure del món, com digué aquell 
bon rei; que, com escriu el Muntaner, 1 les gents de Catalunya 
e de Aragó viuhen pus alts de cor, perquè amb llurs prínceps 
cascú pot parlar aytant com se meta en cor que parlar fii 
vulla, e aytant es hores ells escoltaran graciosament, e pus 
graciosa li respondran... E de altra part (dits prínceps) que 
cabalguen tots dies per les ciutats e viles e llochs, els mostren 
a llurs pobles; e si un hom o fembra pobre los crida, que 
tiraran la regna e'is oyran e'is daran tantost consell a llur ne¬ 
cessitat. I no solament sap el català actual, que en son país 
la societat política no es componia d’oprimits i opressors en 
lo que pertoca a la política, sinó que fins en la distribució de 
la riquesa hi havia un equilibri, desconegut en els altres 
països, que s'acostava a aquella voluntària i meravellosa 
aequalitas social a què l’apòstol de la caritat, amb la llum 
i el foc d'aquesta, volia fer pujar la societat cristiana. En efec¬ 
te, el citat Muntaner, tan coneixedor dels pobles de son temps, 
escriu que Catalunya ha comunament pus rich poble que 
negú poble que yo sàpia ne haja vist de neguna província, 
si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és 
que Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de 
certs hòmens senyalats, com ha en altres terres; mas la co¬ 
munitat del poble és lo pus benenant que poble del món, e 
aquí viuhen mills e pus ordenadament en llur alberch ab 
llurs mullers e ab llurs fills, que poble que al món sia. 

La restauració de tots els elements permanents que inte¬ 
graven la vida del nostre país excita naturalment el desig d'a¬ 
conseguir l’autonomia de Catalunya. Mai s’havia parlat tant 
de l'autonomia dels pobles i mai aquests han sigut menys 
autònoms que en els temps post-revolucionaris; el daurat ser¬ 
vilisme de la moda, la il·lusió causada per certs mots preten- 
siosos, mes de xorca influència, la realitat d’una decadència 
en el modo d’ésser passat i altres causes que no són ara 


1. Edició de Stuttgart, 1844. 



236 


J. TORRAS I BAGES 


del cas, despertaren, el modern furor nihilista, un criminal odi 
parricida, una vana amor a les coses estrangeres; i la Llei 
nacional quedà gairebé esborrada. En aquest etimològic, clàs¬ 
sic i fecund sentit devem tots ésser autonomistes; la pretensió 
de viure segons la pròpia Llei, quan aquesta existeix, i no 
subjectes a una llei forastera, és una nobilíssima aspiració 
que desgraciadament no tenen molts qui d’altra part amen 
a Catalunya. A lograr aquesta autonomia deuen dedicar-se 
tots els nostres esforços; mes l’autonomia d'un poble es funda 
en sa vida moral. Als pobles autònoms podem, en un cert 
sentit, aplicar aquelles paraules de les divinals Escriptures: 
ipsi sibi sunt lex, porten sa Llei en llurs pròpies entranyes, i 
aquesta, com tota altra llei, enclou un princip racional i un 
principi ètic. L'estudiar, educar i fomentar aquests dos 
principis és refonamentar l’edifici de la nostra autonomia; ja 
sabem que pel filosop espiritualista, que pel creient cristià, 
els elements racional i moral són els mateixos essencialment 
en tot l’humà llinatge; mes aquest, en la vida transitòria que 
porta sobre la terra, fins que arribi a la interminable eter¬ 
nitat, també en ses facultats essencials està subjecte a exter¬ 
nes influències que determinen la direcció d'aquelles i fins 
les caracteritzen. L’estudi d'aquests dos elements en la gent 
catalana és, al nostre parer, condició necessària de tot altre 
estudi regional, és base de tota la construcció; per això 
creiem que la publicació del present llibre té raó d'ésser, i 
sense pretensió d’aconseguir un anàlisi complet del ser mo¬ 
ral de la nostra regió, pensem que ha d'encoratjar a qui tin¬ 
drà més medis, més habilitat i més temps que nosaltres per 
a fer aquesta obra d’amor patri. Els capítols que componen el 
primer llibre, en una forma més o menys modificada, en di¬ 
verses ocasions, veieren ja la llum pública; mes avui els pre¬ 
sentem com a part integrant d'un més vast organisme ra¬ 
cional. 

L'objecte final pel que havem pres la ploma és la demos¬ 
tració de l'existència d'un regionalisme català amb raó sufi- 








LA TRADICIÓ CATALANA 


237 


cient de vida. Per això havem posat per títol d’aquesta obra 
La Tradició Catalana. La tradició fa la Iglésia; i tota iglésia, 
és a dir, qualsevol aplec d’homes amb unitat i perennitat de 
vida, suposa la tradició, com tot rosari suposa una cadena. 
És aquest llibre, creiem, la veu de la tradició catalana, o sia 
l’expressió de l’esperit de la nostra gent, l’eco de la seva veu. 
La teoria ha gallejat molt de temps en el si de la il·lustrada 
societat moderna, ha dominat en ella d’una manera absoluta, 
i ha servit per a descompondre l'organisme natural de la 
societat; mes avui, enfront del paorós socialisme, la teoria, 
usant un vell mot mercantil, s'és abatuda, i al pensador des¬ 
preocupat no li queda altre medi que la tradició o la desespe¬ 
ració. tQuè significa l'aparició del Regionalisme, si aquest no 
vol ésser una cosa sense substància i contrària a si mateixa, 
sinó l’instint de conservació social que, desconfiant de la 
teoria, acut a la tradició? ^Què és l'observació social de Le 
Play i de Taine i de tants altres moderns, sinó una espècie 
d’estudi de la tradició? En l'ordre ètic i racional, la tradició 
té més importància que el mateix poble; com el caudal d'ai¬ 
gües val més que el rec per on aquestes discorren; els pobles 
desapareixen, mes son modo d'ésser social, l'art, la ciència, 
la filosofia, els principis que desenrotllaren i la manera com 
els desenrotllaren, permaneixen i són eternament estudiats i 
estimats pels homes. Nosaltres havem seguit el sistema dels 
teòlegs, qui no s’acontenten d’exposar la tradició catòlica, sinó 
que al·leguen testimonis qualificats d'ella; així també exposem 
els testimonis més famosos, la doctrina dels màxims doctors 
de la nostra gent. La dificultat és grossa tractant-se de la lite¬ 
ratura catalana, que amb admirable precocitat avançà a la 
impremta, quedant després, per circumstàncies ben sabudes, 
enterament arraconada; per això planament confessem que la 
nostra obra no és completa, i com el famós Apel·les no donava 
mai per acabats sos quadros, i els firmava Apeties pingebat, 
com si encara fossin en via de terme, així nosaltres, amb mol- 
tíssima més raó que el gran pintor, al donar a l’estampa el 
present volum tenim l'íntima creença de que no presentem el 






238 


J. TORRAS X BAGï 


quadro complet, i sí sols les línies generals i típiques de 3 
fesomia moral i intel·lectual de la gent catalana. 


LLIBRE PRIMER 

Valor ètic del regionalisme català 
CAPÍTOL PRIMER 
Pensaments sobre l'esperit nacional 

Tothom parla de l'esperit nacional; doncs en la conscièr 
cia de tothom està, que dintre del conjunt d’institucions qu 
formen la nació hi ha un element vivificador que uneix entri 
si les parts, com a vincle d'unitat que determina la naturale 
sa específica del ser. Així, per exemple, la nació A, encara qu. 
tingués les mateixes institucions externes que la nació B, po 
dria ésser distinta en virtut d’un element impalpable, que nc 
radica en un dels membres del cos nacional, sinó en tots ell; 
i en el conjunt que formen. Aqueix fet l'ha d’admetre fins e 
positivista més contumaç, qui no vol creure res més que e 
que li entra ja^ fet i pastat per la nina dels ulls corporals 
rebutjar l'existència de l'esperit nacional és despreciar 1< 
nació, és destruir la història, la literatura i la filosofia d’ur 
poble, i fins sa legislació. 

Si de totes les nacions cal parlar així, molt més tractant-se 
de la catalana, que en les dues èpoques més culminants de les 
nacions modernes, en lo que ateny a l'esperit, ha engendrat 
dos filosops, és a dir, dos mestres d'esperit en el sentit profà 
de la paraula, d’una admirable força intel·lectual; en el temps 
esplendorós de la potència racional dels escolàstics, el Beat 
Ramon Llull, màrtir de la fe cristiana; i en la culta època del 
Renaixement, l’admirable Lluís Vives, verdader doctor de 
la ciència racional catòlica. Aquests dos homes, fonts abun- 







LA TRADICIÓ CATALANA 


239 


dosos, plenes d'aqucll oxigen que nodreix l'esperit, això és, la 
veritat, són derivacions del manantiai patriòtic, que per llargs 
segíes ha fertilitzat la nostra terra, i que encara en les entra¬ 
nyes d'ella es conserva. 

La riquesa nacional consisteix en produir, no en destruir, i 
en protegir els elements de vida que en son si conté la terra. 
Mes l'esperit ja no és un element de vida, sinó la mateixa 
vida, fins al punt de que, al desaparèixer ell, desapareix la 
vida. La vida és l'acció, el moviment lliure i autònom; la trans¬ 
formació passiva d'un país no és signe de vida, sinó de mort: 
com les mudances de la carn humana, un cop expel·lida l’àni¬ 
ma, són la major prova de la mort de l'home. L'acció vital o 
moviment lliure d'un poble s'encamina a un fi, porta una 
direcció que li comunica l’esperit nacional, el qual no és altra 
cosa que el pensament de tots els ciutadans que coincideixen 
entre si. Quan no hi ha aquesta harmonia de pensaments, no 
hi ha esperit nacional, ni vida nacional tampoc; perquè l’ac¬ 
ció del cos social és nul·la, l’esperit pugna amb si mateix; les 
divisions, veritable senyal de mort, gasten l'energia indivi¬ 
dual, i el poble ja no és poble, sinó turba. 

En tres casos diferents et pots, doncs, trobar al considerar 
l'esperit d’una nació: Primer, que l'esperit s'hagi perdut, i 
aleshores està també perdut el poble. Deixa'l estar; és com 
un foc un cop apagat, que encara que bufis no es tornarà a 
encendre. Segon, que hi hagi discòrdia en el pensar; aleshores 
l’esperit nacional és malalt; no comptis amb una acció social 
robusta. Si per conseqüència de circumstàncies especials el 
poble és ric, les riqueses li serviran per a corrompre's més 
prompte. Diu el nostre Lluís Vives, amb singular penetració, 
que l’apetit del plaer és molt més fort després de situacions 
d'esperit aspres i violentes. Per això les societats dominades 
per les divisions internes estan assedegades de goig: exemple 
pots pendre'n del que passa avui, en que domina la màxima 
de que el país ha de governar-se per partits. Tota l’acció públi¬ 
ca dels ciutadans espanyols consisteix en batre’s per a poder 
arreplegar la poma suculenta de l'arbre del poder, plantat en 






240 


J- torras 


la capital de la monarquia. En aquesta situació els 
son forts, mes la vida social és dèbil i, com en certe 

ies corporals la fortalesa de l'estímul està en propor 
la debilitat del cos. El tercer cas que pot trobar-se 
diar 1 esperit d’un poble, és la unanimitat en els 4 
que sien cor unum et anima una, i aleshores la vid 
esperfecta, el poble robust, capaç de grans accions i d 

El sentit comú basta per a escollir entre aquests 
sos diferents (llevat del primer) en què pot trobar-se 
d un poble. L estat preferent és el d'unanimitat entre 
tadans, la unitat de pensament és condició necessàri- 
civihtzacio solida i durable; mes, no obstant, la genera 
ema s ha enamorat de la discòrdia, i fins té falta d'u 
comu on dingir sos esforços. Els catalanistes, actius 

cesshat de T*** *** C ° m instintiva ™enl 

cessitat de la unanimitat entre tots, i evitant tocar lo < 

p dna dividir, s’ocupen en preliminars. Mes aquesta 

ha de tenir un terme; s'ha d'arribar a Yunum necessari 

tnh P °? nem dir 13 forma sufc, stancial de la naci< 
trobem amb una Catalunya espirituahsta i cristiana; ir 
1 esperit es matar-la a ella mateixa; reforçar son espt 
augmentar sa potencia, fer sa acció més viva i fecunda 
talunya la va fer Déu, no l'han feta els homes; els home 
poden desfer-la; si l'esperit de la pàtria viu, tindrem r 
si mor, morirà ella mateixa. l· 

Fms ara tres són principalment les manifestacions d 
dencies reconstructives de la nació catalana: la dels p 
la dels arqueòlegs i la dels legistes. Els poetes alegren « 
amb sa cantadissa, fan estimable la pàtria a les^muli 

Zl“ l quen per im P ressions que reben, i popularitzi 
c tics heroes i les venerandes institucions indígenes 
qual memòria peixen dolçament el poble. La poesia és d 
un plaer per l'esperit, emperò no és son aliment; cap } 
s ha nodrit de sola poesia, com cap home es manté sola 
de llaminadures. Els arqueòlegs són excel·lents auxiliai 








i.A TRADICIÓ CATALANA 


241 


l’obra de restauració; ens fan conèixer amb exactitud la vida 
dels nostres progenitors, llurs costums, habilitats, son gust ar¬ 
tístic; mes l'estudi d’edificis i mobles, que és un factor impor¬ 
tant en cl treball social del catalanisme, representa un ele¬ 
ment aprofitable, mes en gran manera transitori, puix edifi¬ 
cis, mobles, vestits, armes, etc., canvien com els temps que 
sicut vestimentum veterasccnt. Les lleis són la defensa de la 
pàtria, les formes de l'estructura de son cos vivent; qui amb 
violència les toca, ataca la vida social, per lo qual llengua i 
lleis formen part de l’existència personal de la nació. Mes 
com el brancam que porta el fruit i fa la bellesa de l’arbre, 
amb el temps per si mateix s’asseca i en son lloc en surt un 
altre, també les lleis a força d’anys moren, sense que per això 
mori la soca venerable, que és la pàtria. 

Tenim, doncs, molta gent ocupada en treballar en l'ele¬ 
ment variable i transitori, on les formes externes i visibles, en 
lo que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de 
treballar en son esperit pocs se'n recorden. Alabem la bona 
qualitat de la font i ens aprofitem de l’exceliència de ses 
aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als 
dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills 
d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferèn¬ 
cia i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot 
això engendra, i no saben capir que lo més necessari és fomen¬ 
tar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap 
aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una 
generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt 
limitada, i en lloc d'augmentar-se, veiem cada dia minvar el 
sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la 
nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra 
gran afront per la pràctica raça catalana. Els caràcters s'a- 
motllen al figurí parisenc o madrileny lo mateix que els ves¬ 
tits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més afer¬ 
rada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou 
el rústic carreter cantar malaguenas al so de l'espetec de les 
xurriaques. Idees i sentiments, caràcters i costums, institu- 


i6 







242 


J. TORRAS I B 


cions i lleis, són segons l'esperit de la nació, com la veget 
dels arbres es segons llur saba; i per això al tractar-se de 
taurar aquells elements de la societat catalana, és neces 
abans de tot fomentar i educar l'esperit de la pàtria. Els 
educaren la nostra nació, hi tingueren traça, segons unàn 
confessió dels qui l’han estudiada; pel qual, el verdader 
vidor de la pàtria, fugint de modes i d’estrangeres teories 
de guarir els mals amb remeis de la terra que habitem. S 
duració dels segles i el canvi de costums i del modo d’é* 
del poble fan necessari reparar les antigues institucions' 
vein de buscar en la mateixa pàtria els medis de res 
racio; la vis medicatrix naturae la posseeixen les coses no < 
hsiques, sinó morals; i el sentit comú ensenya que un ve 
ha d apedaçar-se amb drap de la mateixa mena. Té la nació 
si mateixa forces resturadores, la vida refà les contínues r 
dues; mes la font de vida és l’ànima. 


CAPÍTOL II 

Esperit cristià de la regió catalana 


Potser no hi ha altra nació tan entera i sòlidament crist 
na com fou Catalunya. La infusió de la gràcia divina es féu 
una raça forta, entenimentada i activa, per lo qual l'eleme 
humà, fecundat per aquell element diví, produí una virtu 
energia que es desenrotllà en una organització resistent 
harmònica. Els grecs anomenen amb un mateix mot els cc 
ceptes d’energia i de virtut; a Aristòtil, en sa admirable t< 
na moral, pren per punt de partida l'activitat de l’ànim per 
explicar les virtuts i els vicis. Mes l’activitat deu ésser ed 
cada, i la de la nostra raça fou governada i dirigida, fou 1 
mentada i educada, des de que es pot dir poble català, p 
la Iglésia, qui l'engendrà en les ombrívoles valls del Pirine 




L,\ TRADICIÓ CATALANA 


243 


Tothom diu que Ripoll es el bressol de Catalunya, i canta el 
poeta que els rcconquistadors 

El niu pels pics ne pengen, on naix la nostra raça 

bressada amb cants de monjos i al so de roncs clarins. 

L’objecte del cristianisme és netejar de vicis la naturalesa 
humana i enfortir-la i fecundar-la pel bé, il·luminant el seu en¬ 
teniment amb una claror divina; de manera que quan un 
poble és influït per ell, el caràcter dels homes i dels usos i 
institucions són d'una admirable naturalitat. Per això l’orga¬ 
nització social de Catalunya és la recta interpretació de la 
naturalesa, ateses les condicions peculiars en què vivim. L’or¬ 
ganització familiar és la patriarcal, compatible amb tot el pro¬ 
grés dels temps i la complicació que sempre importa una ci¬ 
vilització ja antiga; les relacions entre marit i muller són les 
que tingueren ja entre si Adam i Eva en els primers moments 
de la creació del nostre llinatge sobre la terra, i l’autoritat del 
pare és plena i divina, sense limitació legislativa, puix el ma¬ 
teix Decàleg cap n'hi imposà al legislar sobre aquest punt, 
perquè com deia en Permanyer, el vell, ja se’n cuidà de posar¬ 
ia en son cor la mateixa naturalesa. L’organització de la famí¬ 
lia catalana és la verdadera organització cristiana, perquè és 
l’eterna, la natural, la que des del principi inspirà el Summe 
Legislador de la humana naturalesa. També és admirable en 
nostre pas l'organització del domini de la terra; no nega el 
principi de la propietat individual, i, no obstant, satisfà el 
dogma de que la terra ha sigut creada per a tots els homes, i 
que aqueixos l’han dc dominar. Els drets del domini, repar¬ 
tits entre molts, fan que tots sien senyors, ennoblint així amb 
la qualitat senyorial fins als més humils pagesos qui reguen la 
terra amb la suor de llurs fronts. 

Aqueix sant principi del cristianisme dc l’ennobliment dc 
l'home per son treball, l'ha professat Catalunya fins en època 
cn que la preocupació, nascuda de la condició dels temps, no 
tenia per nobles més que els qui seguien la professió de les 



244 


J. TORRAS I BAG 


armes o d'ells descendien. Els mercaders i menestrals cat 
lans, en la vida social i política, representaven un paper ii 
portant i no amagaven la cara davant del més poderós pr 
hom de l’aristocràcia; i aqueixa no es desdenyava d'altern; 
amb aquells honrats ciutadans, segons encara es recorden e 
qui guarden memòria de l'estat del país abans que fos invad 
per la borda democràcia nascuda de la Revolució francès 
Respecte de si la legislació té esperit cristià, basta recordí 
que el dret de la Iglésia, el dret canònic, és supletori en ell; 
i totes i qualsevol de ses disposicions germinaren i nasquere 
baix el suau calor de la religió, perpètua educadora de la no 
tra gent. Crist, restaurador de la naturalesa, és el cor de 1 
nació catalana, i al suau i ordenat ritme de sa sabiduria 
amor es movien els fundadors i pares de nostre poble. Tí 
volta algú dirà que el mateix succeí en les demés nacion 
que aparegueren en la Reconquista, i a sa manera és ceri 
mes enlloc l'organització social, corresponent la naturalesa 
la giàcia, es desenrotllà amb tanta fidelitat, seguint els etern 
camins de la perfecció de la família humana, segons modeí 
nament ha reconegut l'estranger Le Play, veritable mestre 
universalment apreciat, en les disciplines econòmiques i sc 
cials. 

Puix que la vida pràctica social era natural i cristiana, de 
via també ésser-ho el pensament català. No és ara ocasió d'en 
trar en tal matèria, ja ho farem després; mes la cosa és pe] 
si tan evident per qui tingui tan sols un rudimentari conei 
xement de nostra literatura, que no cal parlar-ne. Tots el; 
gians pensadors catalans fins a nostres dies han sigut pensa 
dors cristians; si algú ha relliscat en l’heretgia, com Arnau de 
Vilanova, la cosa no ha passat d’un somni d'un home qui 
es vol enlairar pels immensos horitzons de la contemplació, 
sense tenir prou fortes les ales dels principis de la divina re¬ 
velació; mes l'heretgia, tantes vegades veïna de Catalunya, 
mai s'és ficat dins ella, i si alguna volta ha arribat a penetrar- 
hi, el caràcter dels naturals, enemics de tot deliri, ha fet inú¬ 
til la temptativa. En aquells temps d'entusiasme religiós, en 






LA TRADICIÓ CATALANA 


245 


que les sccícs d'il·luminats feien prosclits fins en els pobles 
més piadosos, a Catalunya quasi res lograren, i això que la 
profunditat del sentiment religiós penetrava fins a la subs¬ 
tància de la terra. I és perquè Catalunya era molt de veres i 
molt pràcticament cristiana. No sabem lo que succeirà amb 
la contemporània Maçoneria; mes, a nostre parer, els prosè- 
lits que fa no són entre catalans castissos, sinó principalment 
entre aquella gent lleugera, enamoradissa de tot lo nou, a qui 
agrada ser mona dels estrangers, incapaços de compondre 
l'excel·lència de llur llinatge i ignorants de sa història. 

Si en aquest punt apliquem el gran principi aristotèlic 
de que les operacions són de la mateixa naturalesa que el 
subjecte qui les executa, havem de proclamar que molt cris¬ 
tià deu ésser l’esperit de la nació catalana quan de tal ma¬ 
nera ho són les institucions que d'ell deriven, les manifesta¬ 
cions que el tradueixen i tal la força de resistència a tot lo 
que el contraria. 

Mes vinguem ja a una altra manifestació de l’esperit nacio¬ 
nal, tal volta més humil, però no menys verídica; considerem 
el pensament català, no ja en les importants institucions so¬ 
cials o bé en els il·lustres i elevats pensadors, qui foren far 
dels nostres passats, sinó en el poble qui parla com sent i sent 
com creu; esbrinem el pensament del poble, interroguem la 
sabiduria popular i examinem el que ara, batejat amb un 
nom de fora casa, en diuen el Folklore, i veurem ja no sola¬ 
ment les eternes creences i les piadoses pràctiques, les vir¬ 
tuts morals i les teològiques, sinó fins la devoció més tendra 
i al mateix temps més sòlida. Qui examini sense preocupació 
els grans caixons on té col·leccionades les màximes, sentèn¬ 
cies i refranys del nostre poble, el senyor don Marian Aguiló, 
benemèrit del país, més encara que bibliotecari de la Univer¬ 
sitat, bibliotecari i arxiver de la sabiduria del poble català; 
qui pugui assaborir nostres cançons, és a dir, qui conegui la 
filosofia i la poesia del nostre poble, que aquell poeta i lite¬ 
rat ha recollit amb devoció filial, al conèixer el pensament, 
els sentiments i els gustos de Catalunya, per força haurà de 



246 


J. TORRAS I BAGES 


confessar que cl nostre esperit nacional es enterament cris¬ 
tià. Els més sublims misteris i atributs de la Divinitat, la 
gran missió de Crist, la tendríssi.rna intercessió de la Verge 
Maria en una paraula, tot lo més alt i més pràctic d’eiía 
filosofia humana i divina, que en diem cl cristianisme, els 
antics gnòmics, mestres de la pàtria, ho ensenyaren al poble 
amb fórmules senzilles i naturals, o bé brotaren del si de 
nostra raça dcïficada, com a formosos fruits d’un arbre de 
bona saba. L’Orfeu català fou Crist. 

Les variacions del temps poden minvar aquesta magní¬ 
fica florescència de nostra terra; mes, mentre el ric caudal de 
1 esperit perseveri, l’arbre de la pàtria serà com el d’Horaci, 
que, variant les estacions, perd la fulla, mes és per quedar- 
se n vestit d’altra de nova, igual, però més formosa. Convé, 
doncs, servar i fomentar l’esperit, que és la substància de la 
patria. La substància fa la cosa: perdent-se aquella es perd 
aquesta; per lo qual si l’esperit català es dissipava, quedaria 
també desvanescuda la pàtria. Un nou esperit faria un nou 
poble; l'un seria la successió de l'altre; mes no fóra el mateix; 
la casa seria idèntica, mes l’estadant divers, portaria tal volta 
els mateixos vestits i joies de la mare pàtria, mes no fóra la 
nostra mare, la qui ens ha donat el ser social que tenim. Si 
aqueixos ridículs constructors de nacions, qui volen formar 
pobles amb l’eficàcia de sa paraula, segons l’ideal que s’han 
format en llur magí; si aqueixos legisladors qui, al dictar lleis, 
no tenen en compte el poble qui les ha de practicar, sinó tan 
solament a si mateixos; si, sobretot, els qui estan posseïts 
d un esperit destructor i estèril, volguessin infondre a la nos¬ 
tra patria l'esperit nihilista que respiren, si reeixissin en sa 
empresa, destruït l’antic esperit català i infús el nou, tin¬ 
dríem en realitat una transsübstanciació de la pàtria. Mes, 
com els tals no posseeixen una verdadera substància, essent 
una pura privació, plena de personals concupiscències’ el que 
ens quedaria fóra un nom buit de tota realitat, la supressió 
dels sentiments patriòtics, o sia la fraternitat universal igual 
a zero. 







LA TRADICIÓ CATALANA 


247 


CAPÍTOL III 

La Iglésia és regionalista 

Essent l'esperit ètic de la nostra regió essencialment cris¬ 
tià, com queda provat, resta ara considerar si la religió cris¬ 
tiana, essent la religió universal de la humanitat destinada 
a regnar en totes Jes races de l'humà llinatge pot pendre el 
caràcter de regionalista, identificar-se amb una comarça, sen¬ 
se que ella hagi de sacrificar cap de sos elements; ans bé 
quedant aquests emparats per la mateixa religió. Per qui 
pensa reclament i en virtut de les lleis fonamentals del discór¬ 
rer humà, la cosa queda manifesta; ja que, com provàrem en 
l’article anterior, el fet és, i per tant no queda dubte de que 
pot ésser. Mes, no obstant, volem evidenciar més aquesta ve¬ 
ritat i fer-la palpable amb la consideració especial de la 
Iglésia catòlica, que és la forma jurídica i pública, divinament 
establerta, de la religió cristiana. 

La Iglésia és regionalista perquè és eterna. Els organis¬ 
mes polítics, els Estats, es fan i desfan segons les circumstàn¬ 
cies, fins se’ls constitueix en congressos diplomàtics, per lo 
qual llur duració és sempre limitada, i al desfer-se, reaparei¬ 
xen les antigues nacions, les unitats socials naturals forma¬ 
des, no en congressos, ni en dietes d'homes d'Estat, sinó en 
els eternals consells de la Providència divina. Per això ja la 
difusió evangèlica es féu no tenint en compte els Estats polí¬ 
tics, sinó les diverses gents o nacions, i predicà no als súbdits 
de l'imperi romà o de l’imperi persa, sinó als fills de Corint 
o de Roma, o de Tessalònica o d'Esmirna, o de Galàcia. La 
religió, repetim altra volta, és una sobrenatural perfecció de 
la naturalesa, i per això cerca les entitats naturals més que 
les polítiques, és a dir, més la regió que l'Estat, perquè és 
divinament naturalista. La constitució donada a son eternal 
imperi per Nostre Senyor Jesucrist, s'adapta admirablement 
a aquest principi. En primer lloc sa Llei és la Llei natural 
amb poquíssim més, com ensenya sant Tomàs, i l'externa 




248 


J. TORRAS I BAGES 


organització de la Iglésia és una immensa federació d’iglésies, 
formant una sola iglésia; llur autoritat és exercida per una 
multitud innumerable de prínceps, existint, no obstant, el Vi¬ 
cari del diví Fundador, verdader Príncep de tot l'univers, es¬ 
sent son domini imatge d’Aquell qui abarca totes les forces 
de la Creació. Cada bisbe és sobirà en certa manera en son 
bisbat, posseeix els atributs i drets de la sobirania, ensenya, 
legisla, judica, castiga, premia i governa. És cert que ell és 
súbdit d'un altre, de qui rep territori i súbdits; mes els dits 
drets els té en virtut de sa pròpia autoritat, no per concessió 
de la Iglésia, sinó per lo que en podríem dir la carta de fun¬ 
dació de la mateixa Iglésia, atorgada per l'autoritat de Jesu- 
crist. 

D’aquí resulta una cosa admirable que mai s’és vist en la 
vida civil de les nacions: el ciutadà de la Iglésia universal, 
qui té un verdader caràcter cosmopolita, qui és conciutadà i 
correligionari d’homes de totes les races i de totes les llen¬ 
gües, qui pot viure la vida religiosa que professa en totes i 
qualsevol de les parts del món, en totes i qualsevol de les na¬ 
cions de la terra: no obstant, no necessita sortir per res del 
racó on és nat per satisfer totes les necessitats de son esperit. 
La vida religiosa, el cristià, en qualsevol estat que professi, 
pot seguir-la en tots dos graus i perfeccions sense sortir del 
bisbat a què pertany. Allí es completa aquesta vida íntima de 
la consciència humana, allí pot satisfer les més elevades i no¬ 
bles aspiracions de son esperit envers el Criador i Redemp¬ 
tor: la Iglésia benignament s'atempera a les condicions par¬ 
ticulars, regionalistes de cada afrau. La gràcia divina és una, 
com Déu de qui procedeix i deriva, mes com els homes són 
diversos, es revesteix en les solemnitats externes que l'acom¬ 
panyen, al distribuir-se per ministeri de la Iglésia, de cerimò¬ 
nies i ritualitats en consonància als països diversos. Pertot ar¬ 
reu els sagraments són els mateixos en qualsevol racional 
criatura produeixen els mateixos resultats; i no obstant, en 
les solemnitats que els acompanyen hi trobem una hermosa 
varietat que consola el cor, al veure la maternal condescen- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


249 


dència de la Iglésia en tot lo que a sos fills pot complaure. 
Un és pertot arreu el matrimoni dels catòlics, mes les cerimò¬ 
nies que acompanyen sa celebració, les circumstàncies que el 
solemnitzen són tan diverses com no es pot explicar. I lo 
que diem del matrimoni podria gairebé dir-se dels altres sa¬ 
graments. Fins en l'acte més sublim de la religió, fins en la 
celebració de l'augustíssim sacrifici del Cos i de la Sang de 
Crist, admet la Santa Iglésia Romana notables varietats en¬ 
tre els ritus, lo qual, sense destruir ni minvar la unitat de la 
Iglésia, satisfà a l'esperit humà, desitjós de retenir tot lo que 
s'avé a son gust, i sap que sos progenitors practicaren. 

Fins podríem dir que cada regió eclesiàstica té son ceri¬ 
monial i son codi particular; i quan per circumstàncies es¬ 
pecials desapareix una d’aquestes hermoses varietats de la 
vida cristiana, la Iglésia, encara que no sia més que com a 
record, la conserva, no deixa perdre sa memòria, perquè la 
contemplació dels vinents pugui edificar-se i instruir-se en 
la faisó de sentir la pietat que tingueren generacions que ja 
passaren, cilivitzacions i corporacions que han desaparegut 
de la terra. Els rituals diocesans són una evident prova de 
l'esperit regionalista de la Iglésia, i l'examen d'aqueixos lli¬ 
bres litúrgics, nascuts en cada comarca de la Iglésia, en la 
terra particular de cada bisbat, si bé sota la influència dels 
principis catòlics i de la rosada de la divina gràcia que del 
cel davalla, no emperò sortits de les deliberacions de les sà¬ 
vies i venerables congregacions romanes, sinó engendrats 
per la devoció ardent de Yamata plebs de cada regió, l'exa¬ 
men o estudi d'ells, dic, constituiria un Folklore eclesiàstic 
de gran edificació i il·lustració. 

Mes ja no sols trobem l'esperit regionalista en aquestes 
ingènues i humils manifestacions de la pietat del poble, si 
bé autoritzades per la jerarquia de la Iglésia; es troba també 
en la legislació canònica, en la manera d'ésser governat tot el 
poble cristià. Admet la Iglésia el dret consuetudinari que per 
sa naturalesa és essencialment regionalista, el costum preval 
molt sovint sobre la llei escrita; i és un principi canònic uni- 







250 


J. TORRAS I BAGES 


versal que deuen ésser respectats els costums particulars de 
cada Iglésia. Les grans assemblees eclesiàstiques que anome¬ 
nen Concilis, proven també aqueixa tendència i principi de 
la religió cristiana. Reuneix rares vegades, sols per necessi¬ 
tats que atenyen a tot el llinatge humà, el Concili universal; 
però és amiga de que sovint es reuneixin concilis provincials 
més encara sínodes o concilis diocesans; reconeixent que hí 
ha una vida religiosa en cada territori que per si mateixa ha 
d'arreglar-se les coses, salva sempre l'autoritat i primacia del 
Vicari de Crist. I, cosa particular, que prova lo que havem dit 
al principi, la Iglésia no és, per regla general, amiga dels con¬ 
cilis nacionals, els quals, d’altra part, moltes vegades li han 
fet experimentar fondes amargures. Si exceptuem l'època en 
què es constitueixen els pobles, com en els temps visigòtics 
dels concilis toledans o en els actuals dels Estats Units, gai¬ 
rebé mai es troben concilis nacionals. Tot sovint la política, 
obra dels homes, pertorba la religió; sempre la naturalesa,' 
obra de Déu, es lliga amorosament amb la Iglésia de Crist! 
Molts concilis o assemblees eclesiàstiques nacionals han estat 
inspirats per la devoció al monarca més que a la Iglésia; en 
canvi, els provincials i diocesans han fet florir en tota mena 
d’excel·lències la vida religiosa i civil de les diferents encon- 
trades. 

Potser algú preguntarà: Doncs si tan avantatjosos són els 
Concilis provincials i sínodes diocesans, ,-per què durant tant 
temps, fins ara, no se n'han celebrat? Mes aquí cal respondre 
distingint: Perquè si bé és cert que a Espanya, i per tant a Ca¬ 
talunya, feia molts anys que no s'havien vist tals concilis, em¬ 
però a Itàlia, Estats Units, Anglaterra, etc., se’n celebraven; 
i si en nostra nació no es reunien no era pas per culpa de la 
Iglésia. En efecte, l'Estat modern, que s’ha disfressat de li¬ 
beral, és enemic de la verdadera llibertat, i sobretot, de la lli¬ 
bertat religiosa. Tota assemblea eclesiàstica li fa por, la cohi¬ 
beix tant com pot, i en aquesta terra, de concilis sapientís- 
sims, veiem, amb vergonya com a espanyols, amb alegria com 
a catòlics, que el Summe Pontífex ha d'estipular amb el Go- 







LA TRADICIÓ CATALANA 


251 


vern d'Espanya, en el Conveni de 1859, que aquest no posarà 
destorbs a la celebració de Sínodes diocesans; i que respecte 
dels Concilis provincials ja en tractaran en altra ocasió; dis¬ 
posició que fins molt recentment no s’ha complert. Vet aquí 
l'ambició del poder central eclesiàstic: procurar la major 
vida i força possible en tots els membres del cos. Vet aquí la 
tendència del cesarisme o jacobinisme polític: confiscar la 
llibertat dels altres en son profit. 

La sabiduria de la Iglésia, doncs, assistida sempre per l'Es¬ 
perit de Déu, sap interessar el cor de l'home i amb finíssima 
penetració es val de tots els elements que poden influir sobre 
d’ell tant en lo més íntim de la vida religiosa, en lo més ele¬ 
vat dels sentiments, com en els adminicles externs, auxiliars, 
no obstant, poderosos de sa fecunda acció. A l’home li inte¬ 
ressa l’home en general, però d'un modo eficaç l'home de son 
país, potser consanguini seu, nascut en el mateix vilatge, par¬ 
lant la seva mateixa llengua, i la vida del qual està enllaçada 
amb els mateixos llocs i objectes que la seva. Les vides dels 
herois de la virtut i de la religió, això és, els sants, tenen per 
nosaltres un atractiu particular; mes els sants de la nostra 
terra els amem amb amor de germà, ens gloriem de sa glòria, 
i els pobles, per posseir llurs ossos, han sostingut plets i fins 
batalles. Doncs bé; la Santa Mare Iglésia té un santoral per 
cada bisbat, en el territori que aquest abarca són els sants 
d'aquell país més honrats, i en la parròquia que ha tingut la 
sort d’engendrar en Jesucrist un tal heroi, sa festa és superior 
a la del més gran doctor i fundador que venera la Iglésia 
universal. El regionalisme resplendeix també en lo que ateny 
a l’administració dels béns temporals de la Iglésia; cada bis¬ 
bat se'ls cuida per ell mateix, fins podem dir cada parròquia, 
fins cada corporació particular existent en ella, salva, no obs¬ 
tant, la inspecció del Prelat, com a garantia de bon ordre i 
moralitat. 

Creiem que queda clarament demostrat el regionalisme 
de la Iglésia. Aquesta admirable institució de Déu ha realitzat 
en la terra un regionalisme ecumènic o universal, identifi- 





252 


J. TORRAS I BAGES 


cant-se perfectament amb cada país i comarca; si en l'ordre 
civil vol intentar-se igual forma, és necessari no sols l'estudi 
de la Iglésia, sinó sa maternal calor, que és la devoció cris¬ 
tiana, la qual ha fet germinar tantes benèfiques institucions 
civils a favor del benestar del poble. La regió és el comple¬ 
ment de la família, i aquesta es desvaneix al faltar-li el vin¬ 
cle de la religió. 


CAPfTOL IV 

Consideracions sobre el respecte a les llengües 

Ja havem manifestat l’amor i respecte que la Iglésia té a 
la naturalesa humana, de la qual és defensora i mestra, i 
aqueix afecte maternal de la divina institució de Crist devia 
manifestar-se d'un modo especialíssim en lo que ve a ésser 
l’expressió més pura i exacta de l’esperit de cada poble, la 
manifestació específica de cada una de les branques de la 
família humana, en les diverses llengües que parlen els dife¬ 
rents pobles. Si és veritat la màxima tan repetida de que 
l’estil és l'home, també ho és el principi de que la llengua 
és el poble; identificació cantada pel poeta: «Poble que sa 
llengua cobra — se recobra a si mateix.» El Pensament d’una 
nació és lo que la caracteritza i retrata, i el conèixer el pen¬ 
sament d'un poble ens dóna d’ell una notícia més certa que 
no pas la història de ses guerres i empreses heroiques. El pen¬ 
sament nacional ve a ésser la substància, tot lo demés són 
accidents externs que d'aquella depenen, variant segons les 
circumstàncies. Doncs bé; entre el pensament i sa expressió, 
és a dir, la llengua, hi ha una relació íntima, com entre un 
motllo i lo emmotllat; són dos factors que per força han 
d'ésser homogenis, puix, del contrari, no resultaria d’ambdós 
aqueix produït que forma la filosofia i la literatura d'un po¬ 
ble. D’entre tots els vincles socials, treta la Religió, la llengua 
és el que estreny més fort; familiaritza el tracte, facilita la 





LA TRADICIÓ CATALANA 


253 


conversa i fa més afectuoses les mútues relacions, d’aquí que 
sia aquest un element de què no deu oblidar-se qui vulgui in¬ 
fluir sobre el poble. 

D'altra part, el llenguatge està estretament lligat amb la 
revelació tant en lo que en podríem dir la història religiosa 
del llinatge humà, com en lo que forma la relació de semblan¬ 
ça entre el Creador i la criatura; i vet aquí la raó d'ésser de 
l'amor que la Iglésia professa a les diverses llengües que par¬ 
len els homes. Tothom sap Torigen de la multiplicació de les 
llengües que ens explica la Sagrada Escriptura, i que és una 
conseqüència de la caiguda original del nostre llinatge; mes 
aqueix càstig, com el del treball, divinament imposat, no re¬ 
baixa la naturalesa de l’home, ans serveix per manifestar la 
força de son enginy i la diversitat de perfeccions que ador¬ 
nen a quiscuna de les races de la terra. És cert que la multi¬ 
plicació de les llengües porta gravíssimes dificultats i és obs¬ 
tacle a la comunicació dels homes entre si; mes Jesucrist, que 
vingué a restaurar a l'home i a donar-li remeis pels defectes 
que s'originen de la culpa primitiva, donà a tot l’humà llinat¬ 
ge una llengua universal, única possible, amb la qual es co¬ 
muniquessin tots els homes de la terra, fins els de les races 
més llunyanes i diverses, sense que per això es perdés la mul¬ 
tiplicitat de llengües, que no desapareixerà fins el dia en què 
la humanitat purificada entrarà a viure en societat perfecta 
amb el mateix Déu. 

En efecte; la caritat és la llengua universal, la caritat és 
la llengua d'aquell Esperit substancial i infinit qui s'estengué 
sobre la terra en el dia de Pentecostès, i del qual ha cantat 
admirablement el Manzoni: 

Així com la llum ràpida 
s'estén de cosa en cosa, 
la llur color variant-ne 
segons allà on se posa; 
tal ressonà multíplice 
la veu de l'Esperit: 
del Parto, Siro i Àrabe 
en la llur parla oït. 




254 


J. TORRAS I BAGES 


Mes el llenguatge és una cosa sagrada pel cristià, no sola¬ 
ment per aquesta consagració que en féu l’Esperit de Déu a 
l’ésser infós als apòstols en forma de llengües i comunicant- 
los el do de parlar-les totes, sinó per l’íntima relació que esta¬ 
bleix entre la naturalesa humana i la divina: és la llengua una 
de les coses en què l’home és més imatge i semblança de 
Deu. La Paraula de Déu, el Verb diví, és la manifestació de 
la Divinitat, per medi d’Ell ha criat totes les coses i es comu¬ 
nica amb tot lo que existeix defora de la naturalesa divina i 
fins la vida intrínseca del Ser Sobirà, tal com ens l’ensenya 
la revelació cristiana, no la podríem comprendre si no fos 
l’existència de la Paraula o Verb de Déu. També la paraula o 
la llengua d’un poble és la manifestació i resplendor de sa 
substància, la imatge de sa figura, i qui coneix una llengua 
coneix el poble qui la parla, i desapareguda la llengua, queda 
també desvanescut el poble, o almenys substancialment 
canviat. 

D'aquí que la Iglésia, necessària i essencialment conserva¬ 
dora, hagi sigut la gran conservadora i conreadora de les llen¬ 
gües. Guarda amorosament les llengües mortes, fins les relí¬ 
quies de les que desaparegueren, i com per un instint espe- 
cial de classe, trobem sempre eclesiàstics entre els grans 
lingüistes. El fet de sant Ciril i sant Metodi inventant l'alfa¬ 
bet i donant forma a la llengua eslava, no és l'únic; i sem¬ 
pre i en tot lloc la Iglésia, qui ha contribuït poderosa i es¬ 
sencialment a la formació del pensament, ha treballat amb 
igual amor en fixar i determinar la llengua. 

Els missioners qui porten la fe de Crist pel món, abans 
estudien les llengües encara bàrbares dels pobles a qui van 
a portar la llum de l’Evangeli; i sempre que fullegem alguna 
d'aquestes revistes sàvies modernes destinades a l'estudi de 
la filologia comparada, sempre que es tracta de llengües poc 
conegudes i llunyanes, de gramàtiques o vocabularis difícils, 
sempre hi trobem el nom d’algun frare o sacerdot catòlic qui 
posà les pedres fonamentals en l'estudi d’idiomes gairebé des¬ 
coneguts. La Congregació De Propaganda Fide és la gran 



LA TRADICIÓ CATALANA 


255 


benefactora de ls llengües, com ho és de l'esperit humà; ella 
fa que s’entenguin uns amb altres els pobles més diversos de 
la terra, ella d’una manera natural té el do de llengües que 
sobrcnaturalment infongué en els apòstols aquell Esperit 
diví, la vinguda del qual canta amb sublim inspiració el ja 
citat Manzoni. L'amor de Déu és, doncs, el qui sosté l'amor 
a l’estudi de les llengües, perquè les llengües són criades per 
alabar a Déu. Ja no sols ama i estudia la Iglésia la llengua 
dels pobles que vol cristianitzar, fins fomenta i crea escoles 
per l'estudi de les llengües que ja han arribat a sa perfec¬ 
ció, com les que parlem; i encara també per les llengües clàs¬ 
siques: exemple d’això tenim en el gran Pontífex Lleó XIII. 
Les llengües llatina i grega i ses respectives literatures són, 
es pot dir, un patrimoni de la Iglésia catòlica; i això no sols 
en les èpoques en què la corrent literària ha tingut eixa di¬ 
recció, sinó que quasi bé sempre, i fins en els temps en què 
els laics estaven molt allunyats de tal estudi. 

En això de les llengües, com en tot lo demés, la Iglésia ha 
demostrat el diví instint que posseeix d’interpretar deguda¬ 
ment la naturalesa humana. Ja des del principi les grans, les 
verdaderes unitats socials són per la Iglésia les que forma 
la imitat de llenguatge; no diu que l'Evangeli sia predicat en 
totes les províncies de l’imperi, sinó en totes les llengües, 
omni lingua; i fins veiem a la Iglésia fer verdaders sacrificis 
i concessions a fi de conservar eixes grans imitats formades 
per l'idioma. Els ritus grec, aràbic, copte, etc., tenen sa prin¬ 
cipal raó d’ésser en la llengua, i quan la Iglésia anomena a 
sos diversos membres, els qualifica per la llengua que usen: 
Iglésia llatina, grega, eslava, etcètera. 

Com en l'ordre profà l'existència de diverses llengües pro¬ 
dueix una hermosa varietat de literatures dins de la gran li¬ 
teratura humana, així en l’ordre sagrat i eclesiàstic, de la di¬ 
versitat de llengües en els ritus, ha nascut una riquesa incom¬ 
parable de diferents litúrgies, les quals, si bé en son fons i 
substància són idèntiques, no obstant, presenten matisos de 
pietat encantadors, corresponents a les varietats que hi ha en 


256 


J. TORRAS ï 


l’enteniment de l’home en ses diverses branques, encar 
sia substancialment idèntic en tot el llinatge. 

Dins d’aquests grans membres de la Iglésia Univers* 
abarca tot el món, trobem membres secundaris, region- 
també la Iglésia respecta i ama. És clar que no ha de ; 
quiscuna llengua pels ministeris primaris i oficials de la 
sia i per lo que ateny a lo que en podríem dir la vida in- 
cional eclesiàstica; mes per tot lo que sia la vida espi 
dels individus de la regió, en quant no toqui allò que é; 
antic que les mateixes llengües, i qual expressió adequa, 
sigut segellada pel decurs de moltes centúries, en tot 1< 
tant, dic, la llengua regional és l’amada de la Iglésia. El 
cert de totes les llengües humanes alabant a l'uníson el 
nom de Déu, és agradabilíssim al cor del catòlic, és a . 
l’home qui professa la fe universal de la humanitat; en 
tres dies havem vist els monjos de l'illa de Lerins fei 
sent d'un hermós llibre a Lleó XIII en son Jubileu Sacert 
en què hi havia el càntic del Magnificat en cent cinqi 
llengües; aqueixa gran multiplicació de llengües en l'alat 
divina no produeix confusió, hi ha l'ordre de la caritat, 
navit in me caritatem, i del cor admirable de totes les 
gües alabant el sant nom de Déu, i devem per ventura tra 
la llengua catalana? 


CAPÍTOL V 

La fe nacional i el Catecisme en llengua materna 

Si no fos perquè Déu Senyor nostre ens ha concedit el c 
la llibertat d'esperit, gairebé temeríem de tractar la ma 
continguda sota la primera part de l'epígraf d'aquest caj 
No es vagi ningú a creure, en aquest temps en què els cat 
recelen tant els uns de l’ortodòxia dels altres, encara 
conceptuem que és cosa més de llengua que no pas de 
que anem a fer-nos partidaris d’aquell principi ponderat 








LA TRADICIÓ CATALANA 


257 


estadistes qui begueren l’esperit de la Reforma protestant: 
citius regio eius religió. No, la nostra religió i fe regionalista 
naix de la mateixa fe, no té objecte polític, ni s’encamina a 
altra cosa que al bé dels homes, i sols cs funda en l’estudi 
de la Jglcsia; i no obstant afirmem que dins d’aqueixa gran 
unitat de la religió de Crist, única verdadera unitat que ha 
iingut i tindrà 1 humà llinatge, hi ha matisos diferents que 
concorden i fan harmonia, que l’un no destrueix ni desllustra 
a l'altre, sinó que tots s'encaminen a constituir la verdadera 
catolicitat. Essent la regió verdadera davallada del cel, no 
obstant té la color i la sabor de cada encontrada, com mera¬ 
vellosament dóna a compendre el Manzoni al parlar de la 
vinguda del Sant Esperit, en els versos citats en un dels ca¬ 
pítols anteriors. I això uneix més perfectament la revelació 
cristiana amb la nostra naturalesa, la qual té una amor inex¬ 
plicable, forta i misteriosa a tot lo que es lliga i confon amb 
la terra en què ell viu. Els déus indígenes foren sempre amats 
d'una manera particular pels antics; fins el mateix poble d'Is- 
rael, posseint encara solament una revelació rudimentària, es 
mostrava joiós del Déu de sa terra, sabent que era el qui 
els devia destronar a tots, regnant de l'un a l’altre confí del 
món. Mes, no obstant, el Déu d’Israel, Déu etern i Senyor del 
cel i de la terra, féu sa religió essencialment regionalista, lli¬ 
gant-la a un lloc i a un temple, fins que vingués el dia en 
què, reforçada la naturalesa per la gràcia, amb la vinguda 
al món de l'eternal Sabiduria, pogués deslligar-se d'aqueix fo¬ 
ment o adjutori humà; mes no que per això el despreciés 
ni el rebutgés, puix Déu no avorreix res de lo que ha creat, 
i tots els sentiments i instints de la nostra raça racional són 
obra amorosa de ses mans. Amem amb més ternura els san¬ 
tuaris de la nostra terra, venerem amb més fervor les sagra¬ 
des imatges que honren el nostre país, fins grans homes en 
santedat i lletres han tingut aquesta devoció, entre altres sant 
Ignasi de Loiola, i com si Déu volgués consagrar aquest dol- 
císsim consorci de la naturalesa i de la gràcia, trobem que en 
aquests santuaris i mediant aqueixes devotes imatges, els 












.T. TORRAS I BAGES 


258 

cristians sc senten més socorrcguts en ses necessitats d anima 
i de cos. D'aquí el gran interès espiritual de que la relició 
tingui aquest caràcter regionalista, i l'explicació de que la 
Iglésia Romana, malgrat sa essència d’universalitat, hagi se¬ 
guit aquesta tendència, i d'aquí que nosaltres judiquem per- 
niciosíssima la moda de donar a la religió aire estranger i 
forà, de vestir-la a la manera de Madrid o de París, despre- 
ciant els venerables hàbits amb què l'adornaren els nostres 
progenitors. Les ànimes de pietat més sòlida són les qui tenen 
i cultiven la religió a la manera dels avis; la moda en res és 
més desastrosa que en fet de religió. 

Sabut és que la lorica fidei ha fet invufnerable i fort el pit 
de la pàtria en totes les nacions europees per la defensa de la 
independència nacional; són a voltes dues nacions catòliques 
les qui guerregen, com la França i l'Anglaterra, i no obstant, 
la religió és també la pàtria. Ambdues coses, quan són ben 
enteses, formen una sola peça; la naturalesa i la gràcia s'u¬ 
neixen, i en aquest cas es fa un lligam que cap Samsó polí¬ 
tic pot rompre. D'altra part, aleshores el sentiment regional 
estén per tot el ser humà, en totes ses afeccions íntimes i 
relacions externes, el bàlsam immortalitzador de la religió; 
aquesta ja no és solament un salconduit per arribar a l'eterna 
glòria, sinó que demés espargeix sa suavíssima influència per 
tota la vida social. Per això l'esperit penetrant i reflexiu pro¬ 
cura fomentar la idea verdadera que de Déu ens donen l'an¬ 
tiga revelació i la paraula del Verb encarnat. Busca a Déu en 
sa pròpia regió, puix que no hi ha altra nació que el tingui 
més a prop de si, és un Déu verdaderament regional, essent al 
propi temps el Déu de cels i terra; està emparentat amb nos¬ 
altres, viu en nostra companyia, i en ella vol perseverar fins 
a la consumació dels segles; real i present està en el sagrari 
de cada poble. Ell determina gairebé sempre l’entitat jurídica 
del poble A o del poble B; no teniu necessitat d’anar a Roma 
per trobar-lo; no té una cort central; viu en cada afrau i parla 
la llengua que allí s'usa. No és Déu un Senyor de fora casa, 
un personatge estranger; per lo qual a l'infant català, si voleu 





LA TRADICIÓ CATALANA 


259 


far-li perfectament capir la idea del Ser Ktern i de son Fili 
Unigònit, Jcsucrist, si voleu acostar aquell esperit infantil a 
l’Esperit infinit i entaular entre els dos una vera i afectuosa 
relació, parleu-li de Déu en llengua catalana. 

Convc parlar molt alt i clar en aquesta matèria; l’ense- 
nvar el coneixement de Déu, això és, el Catecisme, als infants 
en llengua castellana, és un costum detestable, perniciosís- 
sim i destructiu de la fe. Surt aleshores talment una fe exò¬ 
tica que la major part de vegades no arrela, una religió es¬ 
trangera que no sol passar mai de la categoria d’un de tants 
trivials coneixements que el mestre ensenya als minyons de 
sa escola, tals corn els rudiments de geografia i d'història; 
un medi de lluir-se en dia d'exàmens, per exemple, recitant 
un bon tros de Catecisme en llengua que es presumeix més 
polida i senyora, com qui fa dir una dècima per acontentar 
a uns quants babaus de moda; mes d'això resulta el verdader 
dualisme d'una educació frèvola i d'una naturalesa tenacís- 
sima en conservar la llengua, de lo qual prové que no es pot 
atènyer lo que ens devem proposar, això és, que la doctrina 
cristiana es converteixi en substància pròpia de l’infant, assi¬ 
milant-se la fe amb la raó i perfeccionant la seva naturalesa. 
La consciència moral al català li parla en català; els dictà¬ 
mens de la raó pràctica surten escrits en la llengua natural, i 
l’educació religiosa i la mateixa infusió de la fe, no són altra 
cosa que el perfeccionament de la naturalesa moral de l'home. 
Els fonaments de la religió i de la moral ja els posà el ma¬ 
teix Criador en la consciència i en l’enteniment de cada u; 
la consciència i l'enteniment ens parlen en nostra materna 
llengua perquè 

si quan me trobo sol, pari amb mon esperit, 

en català li pari, que llengua altra no sent; 

per lo qual, completar l'edificació de l'home moral i religiós 
en llengua estranya és edificar fora de fonament, dificultar la 
consolidació de la naturalesa i de la gràcia, és fer una obra 
flaca i de poca durada. 





260 J. TORRAS I BAGE: 

Les raons a priori que acabem d’al·legar, les havem troba 
des mil voltes desgraciadament confirmades en la pràctica d< 
la nostra vida sacerdotal. Comencen els nois per apendre h 
doctrina cristiana sense devoció, perquè en llengua castellan; 
no l'entenen; la diuen després estrafent les paraules i xam 
purrejant, i al cap d'alguns anys que no van a estudi, ja ne 
se'n recorden. Havem trobat senyoretes educades en col·legi: 
de monges, de família piadosa, i elles mateixes bones cristià 
nes, oblidades enterament de la doctrina que de cap a ca| 
havien après de memòria i sols recordar les oracions quoti 
dianes que pronunciaven en català; en canvi, no hi ha ningi 
qui hagi après en sa materna llengua el Catecisme, que no sà 
piga lo més essencial d'ell durant tota sa vida. El fet de b 
veritat és que des de que s'ensenya en castellà la doctrim 
cristiana, la gent no la sap, o la sap molt malament: d'aqu 
que tots els homes verdaderament apostòlics qui han il·lús 
trat la nostra terra, haguin sigut acèrrims defensors de l'en 
senyança del Catecisme en català. Sobre de tots ells deu col 
locar-se el venerable mossèn Anton Claret. 

I ara no serà fora de lloc fer commemoració d'aques 
home de virtut acrisolada i de zel evangèlic, venerat per tot 
hom mentre fou a Catalunya, objecte després de mil injúrie; 
i calúmnies de part de la gent madrilenya. Mossèn Clare 
és l'exemplar de lo que en podríem dir un eclesiàstic regiona 
lista. Dins de Catalunya formà son esperit de proselitisme; er 
català predicava la paraula divina, en català escriví gairebe 
tots sos llibres destinats a la propagació de la fe i dels born 
costums; i el llibre més estès de catequística cristiana, volguí 
donar-lo a l’estampa aquell home verdaderament animat de 
l’esperit dels sants, en llengua catalana. Com l'Il·lustríssiíï 
Claret han pensat tots els qui han sentit en son cor la flam* 
de la caritat fraternal i han sigut il·luminats per aquella divi 
na paraula, que és com la divisa de l’estat sacerdotal: Evange 
lizare pauperibus misit nos. 

D’altra part, els homes apostòlics, al seguir aquest interr 
sentiment de caritat, s'han conformat, no sols amb l’esperií 



LA TRADICIÓ CATALANA 


261 


del Cristianisme, sinó que han seguit sa admirable legislació. 
El Concili de Trent mana que s’ensenyi la Doctrina cristiana 
en la llengua del país respectiu; els Provincials tarraconenses 
decretaren la formació de catecismes en llengua catalana i 
la seva ensenyança en la pròpia llengua; els Sínodes dioce¬ 
sans i els Prelats tots de Catalunya disposen lo mateix, essent 
d’advertir que si bé durant els segles xvii i xvm la major 
part dels Bisbes eren castellans (ens apar que en alguna oca¬ 
sió ho foren tots simultàniament, lo qual suposa clarament la 
idea centralitzadora i antiregionalista del Poder polític), no 
obstant, els Prelats, imposats sobretot per la responsabilitat 
del sagrat ministeri, publiquen el catecisme en llengua cata¬ 
lana i manen que en la pròpia llengua sia ensenyada la Doc¬ 
trina. 

Tant de bo sortís un home ple de l'esperit de la Veritat, 
prou fort per sobreposar-se a les pretensions de la vanitat i 
destruir els obstacles de la moda, restablint l’antic costum i 
la llei eclesiàstica, encara no derogada, d'ensenyar als petits 
la ciència del Pare celestial en la llengua en què amorosament 
parlen amb els seus pares de la terra. 


CAPÍTOL VI 

DE LA PREDICACIÓ EN LLENGUA CATALANA 

Manà Crist Senyor nostre que son Evangeli fos predicat en 
totes les llengües; i en totes es predicà i es predica. Mai pot¬ 
ser hi ha hagut llengües més aristocràtiques, literàriament 
parlant, ni més esteses que les que dominaven en el temps de 
la predicació dels apòstols; i no obstant, aquests enviats de 
Déu, il·luminats per l'Esperit de Veritat, parlen a cadascú 
amb sa llengua vulgar. No és la sagrada predicació un exer¬ 
cici literari, sinó una arma espiritual, per lo qual, l’objecte 
de l’home apostòlic és essencialment pràctic, i fins podríem 
dir utilitari en el bon sentit de la paraula. No és un artista 




262 


J. TORRAS I BAGES 

qui s’esforça en delectar; no és un home de món qui cerca la 
fama de distingit; no aspira a l'honor d’ésser comptat entre el 
numero dels qui es regeixen per la llei de lo que el món en 
diu el bon gust; és essencialment amic del poble no fa di 
ferencies de classe, tant estima l’ànima del ric com la del 
pobre, potser encara més la d’aquest que la d'aquell, puix 
Jesucrist fou pobre, i el pobre és desatès i desgraciat; salvar 
animes, vet aquí l'empresa del predicador apostòlic. I per lo- 
grar aquest objecte, no hi ha medi més a propòsit que el d’u¬ 
sar la llengua popular i materna. Deia l’Il·lustríssim Claret 
que, predicant en català, havia convertit i tornat a bon camí 
a un numero extrordinari de cristians; i que predicant en 
llengua castellana eren comptats els que havia lograt que 
canviessin el cor; i és perquè, com deixà escrit nostre respec- 
tabilíssim metropolità. Excel·lentíssim Vilamitjana, la llengua 
materna és la llengua del cor i dels purs afectes. L’artifici mai 
iguala a la naturalesa, i l'ús d’una llengua que no és la pròpia 
m del predicador, ni de l'oient, és causa d'un verdader entor- 
piment en la transmissió de la fe i de la pietat. És cert que 
la difusió de la gràcia és cosa enterament sobrenatural; però 
també ho és que la millor preparació per rebre la gràcia és 
la purificació de la naturalesa, és a dir, que els elements 
que la componen és precís que no sien viciats per cap element 
estrany a ella; de consegüent, l'ús de la llengua pròpia, ver¬ 
dader verb intel·lectual de l’home, és el medi natural que més 
es lliga amb la difusió de la gràcia sobrenatural, mentre que 
una llengua estranya no és l'instrument propi per espargir 
sobre l'esperit humà la celestial rosada que purifica l'ànima, 
fertilitza el cor i mitiga l'ardor del desordre de les passions. 

En efecte, quan el predicador usa una llengua que no li 
és pròpia, parla com a travat; encara que hagi lograt domi¬ 
nar-la i fer-la instrument dòcil de sa intel·ligència i voluntat, 
mai arriba a la compenetració, al matrimoni indissoluble del 
concepte i de la paraula; i si és això un obstacle gravíssim en 
matèries purament literàries, ^què ha de succeir en punt a 
Religió, en què es tracten doctrines celestials, dificilíssimes 






I.A TRADICIÓ CATALANA 263 

d’ésser tractades en humà llenguatge, o bé matèries referents 
a l’cspcrit de l'horne, en lo més íntim, més ocult i més difí¬ 
cil de penetrar? Perquè és aquest assumpte de la predicació, 
considerat sèriament, del tot interior, sa eficàcia es funda, in 
ostensione spiritus et virtutis, en una força espiritual que 
venç i avassalla per la manifestació d’una influència divina; 
és Deus in nobis, lo humà ha d’ésser atret per lo diví, i aquest 
quid diví i sobrenatural ha de manifestar-se; l’home, de si, 
res hi pot posar, però pot traure’n molt, posant impediments 
a la manifestació (in ostensione) de l’esperit i de la virtut de 
Déu; i la llum espiritual com la material s’estén amb major 
facilitat quan no troba obstacles en son camí. Tothom sap que 
en els grans moviments de l'esperit, que en les crisis de l’à¬ 
nima, que en les elevacions del cor, hi ha un despullament 
sublim, en virtut del qual, la naturalesa, despresa de tota habi¬ 
tud adquirida, apareix en sa integritat; i aleshores, tingueu 
per cert, que si alguna interjecció, si algun crit de l'ànima 
surt del vostre interior i articula la vostra llengua, serà usant 
el llenguatge que us és propi i natural. Per això els predi¬ 
cadors de grans efectes que havem sentit en nostra terra, tots 
predicaven en català; i quan diem de grans efectes, no ens 
referim a aquells que si els sentíssim fora de lloc sagrat, sem¬ 
bla que els galardonaríem amb un picament de mans, sinó a 
aquells qui enfonsen en nostre cor l'espasa de la Justícia di¬ 
vina, fent-nos destil·lar silencioses i amagades llàgrimes, o bé 
infonent en nostre esperit la llum de la gràcia i de la fe, aro- 
matitzada amb l'íntima olor de Crist. Estem convençuts de 
que si els predicadors de Catalunya prediquessin en català, 
desapareixerien de la trona la major part de defectes que avui 
en ella es noten. L'ampul·lositat i profana elegància, tant del 
gust del nostre segle amant de superfiuïtats, com impròpies 
de l’esperit del cristianisme, quedarien vençudes per la casta 
simplicitat de l'expressió i la interior hermosura del con¬ 
cepte; en lloc de tractar-se matèries altisonants, qüestions so¬ 
cials i de dret públic, reservades per sa naturalesa als verda- 
ders mestres, i que és ridícul parlar-ne davant de la major 




264 


J. TORRAS I BAGES 

part dels auditoris, el sant Evangeli de Jesucrist, Fill de Déu, 
tornaria a ésser l’aliment que es distribuiria a tots els fidels' 
I és d'advertir que aquest caràcter pràctic i concret sobresurt 
en la història de la verdadera eloqüència sagrada de nostre 
país. Des d'aquell àngel de la divina paraula, qui volà per l'Eu- 
ropa fent ressonar en totes ses afraus la trompa aterradora 
del judici final, sant Vicenç Ferrer, verdadera resurrecció de 
1 esperit de sant Pau i honor de la gent catalana, fins a nos¬ 
tres dies, trobem sempre la predicació encaminada a un fi 
útil; són els predicadors gent qui de veres treballa sobre l’es¬ 
perit del poble per fer-lo conforme a l'esperit de Crist. L'ex- 
posició dels Evangelis, la catequística cristiana fins en lo més 
alt de la divina revelació, la impugnació dels vicis i el foment 
de les virtuts, vet aquí el material que es conté en els ser¬ 
mons dels qui conrearen per llargs segles en nostre país la fe 
de Crist. I no és que els faltés talent per la gran eloqüència, 
com pot ser-ne testimoni, entre altres, el magnífic pròleg de 
la traducció catalana del llibre de sant Bernat a sa germana 
Humbelina, que es pot posar al costat dels més escollits tros¬ 
sos de Granada i de Bossuet; mes aquells antics catalans, ni 
teòrica ni pràcticament, eren amics de l'art per Van, sinó 
que, descobrint en l'humà llinatge una finalitat, a la consecu¬ 
ció d’ella encaminaven tota sa sabiduria. 

Mes si l’ús d’una llengua forastera porta grans inconve¬ 
nients, mirant la cosa de part del predicador, i posa obstacles 
a 1 expedició de la gràcia, també és digne d'ésser considerat el 
gran defecte que importa respecte de l'auditori. Cap i a l'úl¬ 
tim la classe més numerosa i més digna d’atenció del mi¬ 
nistre evangèlic és^ el poble, i aquest és cert que o no entén 
el castellà o l'entén malament, segons frase del reverendís- 
sim doctor Vilamitjana, arquebisbe que fou de Tarragona. 
No us fieu de que el poble de vegades us demani el sermó en 
castellà; és aleshores que, corromput pel mal exemple dels 
qui ell té per savis, parla mogut més per l'amor de la vanitat, 
que no per la de la veritat. Qui vulgui agradar, que prediqui 
en castellà; mes qui vulgui aprofitar, que ho faci en la nostra 






265 


LA TRADICIÓ CATALANA 

pròpia llengua. I aprofitem aquesta ocasió per parlar contra 
un abús que es va introduint, com tants d’altres, en nostres 
democràtics temps, en contra del caràcter popular i d’unió 
que distingeix al cristianisme. En efecte; per la Iglésia no 
hi ha més que un poble cristià, com Crist no tingué més que 
un veritable cos; savis i ignorants, rics i pobres formen un 
tot, una massa compacta, sense distinció de jerarquia; aques¬ 
ta democràcia és l'honor de la nostra Iglésia; el temple és la 
casa pairal de tots, no deuen els cristians anar-hi per classes, 
no deu, per tant, la paraula divina fer diferències, ni predicar- 
se, fora raríssimes excepcions, sermons pels senyors i ser¬ 
mons pels pobres; així com els rics moderns construeixen 
barris pels obrers i barris pels senyors; no, Crist de tots els 
ordres socials en féu un poble; tots, doncs, devem juntament 
postrar-nos a sa presència i oir sa divina paraula; mai s’ha de 
rompre la unitat de la família humana i menys en la presèn¬ 
cia de Déu, mai és més saludable la paraula evangèlica que 
quan es predica davant de tothom, aleshores es veu clara¬ 
ment que amb una mateixa mida són amidats els rics i els 
pobres; el nivell dels socialistes allí està admirablement apli¬ 
cat; aleshores el savi s’humilia, i s’exalça l’ignorant, i d’aque¬ 
lla humiliació en ve un augment de sabiduria. Perquè el ma¬ 
teix home instruït troba més fàcil educació per sos senti¬ 
ments que d’aquella manera senten amb major eficàcia la 
suau influència de l'humilíssim i diví fuster. Fill de Maria. 

I aquestes idees sobre l'ús de la llengua natural i popular 
en la predicació de la divina paraula estan confirmades per 
tota la tradició i legislació de la catòlica Iglésia. Crist, Re¬ 
demptor de l’humà llinatge, i sos apòstols, en la llengua vul¬ 
gar que el país parlava, explicaven la Bona Nova; lo mateix 
feren llurs successors cercant el medi de travessar el cor i no 
de delectar les orelles o adular l'instint vanitós; i l’Esperit 
Sant, parlant per boca dels Pares tridentins, fa present i ex¬ 
posa als pastors d’ànimes l'obligació d'usar la llengua familiar, 
domèstica i pròpia de la terra al parlar als pobles des de la 
càtedra sagrada. Els Concilis provincials tarraconenses publi- 




266 


J. TORRAS I BAGES 

caren constitució especial circa concionandum lingua catha- 
lana, i aquesta disposició no sabem hagi sigut abolida, ans al 
revés, ens consta d'algun bisbat en què fins ara s’exigia al 
predicador permís especial per predicar en castellà. 

Potser algú culparà al clero pel generalitzat costum, quan 
menys en les ciutats, de predicar en castellà; mes aquí és d'ad- 
vertir que tot orador es veu obligat a condescendir amb les 
exigències de l'auditori, en quant no sien immorals, i per tant, 
el sacerdot no pot menys de donar-se davant d'una moda ti¬ 
rànica, per més que la consideri inconvenient; i, abans de pre¬ 
dicar en el desert, més s'estima predicar en castellà. El ca¬ 
talanisme fins ara ha sigut poc pràctic: tancat dins el círcol 
de la poesia, sa influència s’és poc sentida en l'esfera de la 
vida social; potser encara es trobarien trobadors qui parlen 
amb sos fills la llengua de Castella, nobles catalans qui rebut¬ 
gen la catalana, amb lo qual demostren que ja no són els 
prous de la terra; i per desgràcia, en la mateixa Iglésia l'ús 
de la llengua materna troba encara molts i forts obstacles. 


CAPÍTOL VII 
La llengua de l'oració 

És molt gran la semblança que lii ha entre la poesia i 
l'oració: són ambdues espècies d'un mateix gènere, si de la 
segona mentalment abstraiem la influència sobrenatural i 
divina. Els sants de gran oració han sigut grans poetes: així 
veiem en l’Antic Testament a Moisès i a David, homes qui, se¬ 
gons la Sagrada Escriptura, eren grans amics de Déu, arribar 
en sa contemplació a parlar-li cara a cara, i al mateix temps 
deixar escrits càntics d'eterna hermosura; i en el temps de 
la Llei de gràcia són innumerables els que podríem anome¬ 
nar, bastant recordar a sant Bernat, sant Francesc, sant Joan 
de la Creu, i les verges Teresa de Jesús i Rosa de Lima, àni¬ 
mes totes de tan valenta oració com força poètica. Doncs bé, 






LA TRADICIÓ CATALANA 


267 


ningú dubtarà que la llengua pròpia, natural i adequada de la 
poesia és la llengua materna del poeta; ni ningú deu tampoc 
dubtar que la llengua pròpia i adequada per orar és la natu¬ 
ral de Vorador. I comencem per aqueix argument que po¬ 
dríem qualificar d’experimental, perquè els catalans tenim a 
la vista, amb una evidència que no admet rèplica, que les fa¬ 
cultats poètiques d’un poble es manifesten en tota la seva 
extensió a l'usar la llengua pròpia; que estan encongides i 
aminorades si l’instrument d’expressió és un idioma foraster, 
per conegut, ric i apropiat que sia a la poesia en general. En 
la llengua vulgar tothom hi canta: des del glossador qui no 
sap lletra, fins a l'home acadèmic que s'inspira en els textos 
hebraics, grecs i llatins; al primer se li assecarà la deu poètica 
si perd la llengua que maneja amb més habilitat i gràcia que 
els mateixos lletrats, i fins el segon perdrà molt a l'expressar 
en altre idioma les poètiques concepcions de sa fantasia i els 
delicats sentiments de son cor. No sabem cap català qui hagi 
volat molt alt en el cel de la poesia, servint-se d’ales emman- 
llevades, és a dir, de la llengua castellana; de segur que el 
mateix mossèn Verdaguer no fóra tan admirable poeta com 
és, si no poetitzés en català. L’instint natural ha portat els 
poetes d'aquesta terra a cantar en la nostra llengua, i l’ins¬ 
tint mai falla. 

Això, que és evident en la poesia, no ho és menys en l’ora¬ 
ció. Encara més: la llengua natural i pròpia és imprescindi¬ 
ble en l’oració. Pensa tal volta la piadosa donzella que fa les 
oracions en castellà, i sense adonar-se'n les fa en català. Per¬ 
què la gent de moda resa en idioma foraster, ella també ho 
fa; mes tingueu per segur que son pensament és català, que 
els sentiments i idees que son cor engendra en el recolliment 
d’esperit, es vesteixen de les paraules de la llengua en què 
habitualment parla. No és tan fàcil falsificar l'interior com 
l'exterior de l’home; la paraula de la llengua no costa de dir-la 
en castellà; mes un enteniment qui ha vingut a la vida racio¬ 
nal, qui des del principi ha exercitat la raó, qui de continu 
encara l’exerceix en català, és català; i per tant, segons l’antic 




268 


J. TORRAS I BAGES 

principi filosòfic, generat sibi simïle, això és, son verb mental 
en català. L'oració cristiana és més del cor que de la boca, és 
un moviment de l’esperit, una operació de l'ànima, per lo qual 
son vestit, això és, la manifestació d'ella, deu ésser lo més 
lleuger possible perquè no impedeixi cap de sos moviments 
naturals ni destorbi ses hermoses formes. L’oració en llengua 
estranya, doncs, sempre serà freda; podrà vestir-se de parau¬ 
les elegants, és a dir, podrà tenir les condicions amb què el 
Sagrat Evangeli caracteritza l’oració dels gentils, l’elegància i 
prolixitat, mes com ella també serà purament exterior, no 
serà la senzilla i pura paraula del cor amb què Jesucrist ens 
ensenya d'orar. És més fàcil deturar el moviment de l’espe¬ 
rit, que no pas fer-li canviar aquell que és propi de sa natu¬ 
ralesa; així la conseqüència del costum de pregar en llengua 
forastera és, la major part de les vegades, un refredament de 
la pietat, la superficialitat de la devoció i un debilitament de 
la vida interior. Aleshores l’oració no és reflexiva; careix de la 
vehemència d'afectes que deuen acompanyar-la; no estam¬ 
pa en l’ànima una impressió duradora; no és, en una parau¬ 
la, la flor olorosíssima que naix espontàniament en la terra 
del nostre cor vivificada pels raigs del Sol de justícia, Crist 
Senyor notre, sinó la flor exòtica que compreu al jardiner vin¬ 
guda d'altres països, tal volta fina i elegant, mes sense olor ni 
vida i que prompte ha d'assecar-se. 

Recordem sempre amb tendresa, com una demostració de 
fins a quin punt l’oració es lliga amb el país de l’home, aquell 
vers del psalm 136: Quomodo cantabimus canticum Domini 
in terra aliena? Els Profetes d'Israel, els verdaders adoradors 
de Déu, trets de son país i transportats a Babilònia, penjaven 
ses arpes en els salzes de prop del riu, i sa llengua, encastada 
al paladar, no podia articular les dolces oracions amb què 
alabaven a Jehovà en la llengua dels Pares. La prova més for¬ 
ta del descastament d’un home és que digui les oracions en 
llengua estranya; son esperit ha d’haver tingut una nova ge¬ 
neració. Vells havem trobat, estrangers, mes vivint de molt 
temps en nostre país, haver oblidat ja la llengua de sa pàtria. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


269 

i, no obstant, pronunciar encara en ella ses oracions fins a 
l’hora de la mort. La llengua que havem mamat juntament 
amb la llet de la mare, té la propietat de despertar a l'esperit 
ensopit, il·luminant-lo í escalfant al cor. Un dia trobàrem aja¬ 
gut en terra un home a qui un altre en baralles havia donat 
una ganivetada al costat; semblava que anava a finar, i l’ex¬ 
hortàrem en català sense que ell donés el menor senyal de 
tornar en si, quan havent-nos dit els circumstants que era 
francès, li parlàrem en aquesta llengua a fi de donar-li l’ab¬ 
solució, i al moment aquell esperit es desvetllà, ens respon¬ 
gué amb efusió de l’ànima, i si bé amb feble veu, ens mani¬ 
festà els seus sentiments cristians. Dit subjecte, qui després 
curà de la ferida, parlava en català tan bé com nosaltres, mes 
en les angúnies i tenebres d'aquella hora sols quedà il·luminat 
oint la paraula de vida en la nativa llengua. I és perquè a 
Déu devem parlar-li sense careta; la comunicació d’esperits 
en què consisteix l’oració ha de fer-se d’una manera immedia¬ 
ta, sense cosa intermitja, sense embaràs de cap mena: l’un ha 
de juntar-se amb l’altre, i, per tant, ha de quedar natural¬ 
ment expel·lit tot element estrany; s’atura aleshores la llengua 
de l'oratòria i comença l'ingenu parlar de la naturalesa. 

E ma boca llavors no sap mentir ni ment. 

Puix surten mes raons del centre de mon pit. 


Tal volta els devots i devotes de moda, avesats a una certa 
pietat coquetona i elegant, troben nostres idees massa radi¬ 
cals i nostre parlar massa dur; mes els supliquem sobretot la 
reflexió, i que parin compte en lo manifestat en un dels ca¬ 
pítols anteriors, sobre la necessitat de fer encaixar la natu¬ 
ralesa amb la gràcia, perquè la pietat cristiana resulti sòlida 
i massissa, i si per nostra paraula no es convencen, oiguen les 
següents sapientíssimes del bisbe de Solsona, Fra Pere de 
Puigmarí, en una de ses pastorals ensenyances: «Jesucrist... 





270 


J. TORRAS I BAGES 


volgué que sos Apòstols tinguessin do de llengües, perquè 
les llengües s'acomodessin a les ànimes, i no les ànimes a les 
llengües, i ara va al revés, i per això s’hi fa tan poc fruit en 
la república Cristiana.» De consegüent, una de dues: o la teva 
ànima ha perdut ja la naturalesa catalana i s'ha castellanitzat 
o afrancesat, i, per tant, l'oració la fas naturalment en aque¬ 
lles llengües, o no; en el primer cas prega enhorabona en llen¬ 
gua estrangera, perquè tu també ja ets estranger a Catalunya; 
en el segon, si vols aprofitar en la vida espiritual i cristiana, 
prega al Pare celestial en la llengua natural i materna. 

Al principi havem parlat de la semblança entre la poesia i 
l’oració, i ara havem de tomar a la comparança. La melodia, 
tant en la poesia com en la música, significativa de la dolçor 
del sentiment, diu clarament que el càntic surt del cor; doncs 
bé, escolteu vosaltres una congregació de fidels catalans que 
ori en català i una altra que pregui en llengua castellana, i 
observareu en el to dels primers una melodia tendríssima, i 
al revés, en els segons notareu una remor molt diferent. 
Estem segurs de que els poetes qui han cantat l'oració, mai 
s’han inspirat oint l'oració en llengua estranya. Doncs 
què ve que tan sovint en nostres iglésies, cada dia més, oigam 
cantar i passar el Rosari en llengua castellana, resultant un 
rosari bilingüe, que té sa part de ridícul, o bé unes Avemaries 
tan desastrasament castellanes que farien fugir del temple els 
piadosos fills de Toledo o de Valladolid, si per cas les sentis¬ 
sin? Parli a Déu cada poble en la llengua que li és natural i 
pròpia, i aleshores no sols expressarà millor sos pensaments 
i afectes, sinó que els compendrà i sentirà millor ell mateix, 
ja que la paraula material contribueix tant a la il·luminació 
intel·lectual de l'home. Sia el cristià dòcil als exemples i en¬ 
senyances de Déu, i si Ell ha volgut parlar a cada poble en la 
llengua que li era natural i pròpia, no vulgui el poble apartar- 
se d'aquesta divina ensenyança parlant al Senyor en llengua 
forastera. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


273 


CAPÍTOL VIII 

LA VIDA DR RI'GIÓ AFAVORÍ;IX I.A MORALITAT SOCIAL 

Lis principis dc la creença són la base de la moralitat de 
la vida d’un poble. En el desenrotllament del valor ètic d'un 
país tindran indubtablement eficàcia altres influències, mes 
la base, la gènesi, la llavor essencial, és indubtable que és la 
creença sencerament seguida. En l’ordre especulatiu, en un 
sistema filosòfic, l’ètica depèn de la teodicea, i la traducció 
practica d'aquest enllaç relluu en la vida d’un poble. Si el 
Regionalisme, doncs, com havem provat, afavoreix els princi¬ 
pis de la creença, igualment fomentarà la moralitat social fent 
florir en el si de la ciutadania aquells nobilíssims sentiments 
que, plantats pel Creador en la naturalesa racional, no sola¬ 
ment l'embelleixen, sinó que fan harmònica la vida del social 
consorci. 

Ja sabem que, parlant d’una manera absoluta, la voluntat 
humana, mentre serva la llibertat, és sempre capaç de mo¬ 
ralitat, i sos actes, de consegüent, provenen i reben la direc¬ 
ció de l’enteniment de l'home, superior per sa naturalesa es¬ 
piritual a totes les condicions externes en què deu viure. Pre¬ 
cisament les accions heroiques dels homes són generalment 
practicades en condicions adverses, i aquesta mateixa contra¬ 
rietat externa augmenta la sublimitat de la virtut. L'alzina de 
l’antic poeta, que, plantada en un roqueral, destrossada pels 
vents i per la mà de l'home, treu la brosta més rica i galana, 
és la imatge de l'home, qui floreix en la virtut enmig de 
les contradiccions i dificultats. 

Mes el Summe Ordenador de la humana societat, segons 
l’ensenyança de la divinal Escriptura, tot ho disposa suaviter, 
i amb número, pes i mida. No destina tots els homes a herois, 
no vol que sia cosa comuna i corrent la sublim violència; sinó 
que amb foments naturals crida a la flaca voluntat humana 
pei seguir el recte camí del ben obrar i atènyer el nostre dar¬ 
rer fi. L'aplanar muntanyes i omplir les fondes valls per fer 



272 


•T. TORRAS I BAGES 


el camí més suau, l’endolcir el deure per facilitar el sacrifici 
que amb si porta, és conducta general del bon Déu en el go¬ 
vern de la nostra naturalesa. 

La vida regional és condició favorable a la virtut, és el 
medi en què d’una manera més esplendent es manifesta i mul¬ 
tiplica l'esperit; al revés, observeu com la tendència, anome¬ 
nada avui naturalista, o sia la vida carnal, tant en la forma 
literària com en la pràctica, cerca els grans centres, viu i 
prospera al fetor de les clavegueres, i no sap respirar l’aire 
puríssim embalsamat per la flor de l'espígol i de la farigola. 
Els dolcíssims sentiments naturals, afavorits per la influència 
regional; l'excitació contínua que la llar i la pàtria exerceixen 
sobre l'home qui porta vida regionalista, són una condició de 
moralitat, que basta contraposar a la influència dels moderns 
centres babèlics, feix d'homes sense cap lligam espiritual en¬ 
tre ells, units solament, generalment parlant, per estímuls ma¬ 
terials i egoistes, per comprovar que la força de les circums¬ 
tàncies en l'un cas i en l'altre, que l’impuls que comunica a 
l’home la vida regional, o el que rep de la vida artificial crea¬ 
da per raons polítiques i concentrada en un sol punt, són 
oposats per diametrum; i que, per tant, si en el primer cas 
la planta de la virtut troba una terra ben disposta, en el se¬ 
gon el vici la troba també de gran fecunditat. Observeu com 
en els països que serven la forma regional, es troba general¬ 
ment morigeració en els costums; ningú parla de costums pa¬ 
triarcals en els grans centres polítics moderns, i qualsevol 
que s'hi pari compendrà com són dues coses antitètiques i 
inconciliables. I és precís fixar-se en el sentit de la paraula 
patriarcal, que és mot enterament regionalista, i que mani¬ 
festa el concepte d'aquesta forma social en el sentit que nosal¬ 
tres l'havem explicat. Mes ^és possible, dirà tal volta algú, ju¬ 
dicant-nos excessivament crèduls, la vida patriarcal en una 
època de civilització avançada? La complicació que en la ma¬ 
nera d’ésser de la població porta l’interès mercantil i indus¬ 
trial, <-és compatible amb la forma familiar? (-Pot reviure l’an¬ 
tiga forma gentilícia? 



LA TRADICIÓ CATALANA 


273 


És indubtable que la naturalesa condueix poderosament 
els homes a formar membres organitzats del gran cos social, 
membres vius, qual raó d'ésser no es funda en raons de valor 
material, sinó espiritual, i que, per tant, tenen una consistèn¬ 
cia, duració i suavitat superiors a lo que ix tan sols del càlcul 
dels homes o bé del mercantilisme. Atenent al passat, havem 
de preparar l’esdevenidor. Les societats ja caigudes qui lo- 
giaren llarga existència i vida noble, els països qui tingueren 
vera civilització, quals progressos encara ara estudiem, tro¬ 
bem qeu estaven formats, no del conjunt d’innumerables in¬ 
dividus sense lligam que els fes terra apta pel conreu i per l’e¬ 
dificació, com el sorral del modern individualisme egoista i 
xorc, masses fàcils d'ésser regirades per les passions socials 
que anomenem revolucions; sinó que l’entitat social, els ho¬ 
mes, no eren grans d'arena movedissos, ja que, units entre si, 
formaven 1 organisme social, en relació amb les circumstàn¬ 
cies del temps i del país, i constituïen un terreny ferm, sobre 
del qual es podia edificar per llarg temps. Les antigues castes 
o gens, segons d'on es tracti, és clar que no podem pensar en 
restaurar-les; caigueren ja, no tenen cap consonància amb els 
nostres costums; el Cristianisme les féu desaparèixer de la 
terra, i en lloc d'elles vingué lo que encara tenim, l’esperit 
regional, qui posseeix d’una manera molt més excel·lent lo bo 
que tenien aquelles antigues formes i no té els inconvenients 
d'elles; es funda en la naturalesa que Crist vingué a restau¬ 
rar; és, per tant, element unificador, dolcíssim, espècie de ca¬ 
ritat, i no té la duresa egoista, avassalladora, de la casta i de 
la gens ; puix la mateixa naturalesa ha cuidat de posar entre 
regió i regió relacions necessàries i imprescindibles, sense 
que hi hagi necessitats antitètiques entre elles. 

Si Egipte i Roma i altres societats i nacions nobilíssimes 
Adsqueren llargs segles; si podem en elles contemplar gene¬ 
racions il·lustrades i sòlides; si la disciplina de les humanes 
facultats arribà a una certa perfecció, solidant-se les institu¬ 
cions socials, es deu a l’organisme intern d'aquelles societats, 
qui les preservava d'aquesta contínua mudança i falta de fixe- 


18 



274 


J. TORRAS I BAGES 


sa dels pobles moderns, i dins poc temps fa paor que ja ni 
pobles podran ésser anomenats, sinó turbes. Mes aquells or¬ 
ganismes, a la seva moda admirables, formats principalment 
pel dret positiu, devien tenir existència transitòria, portar en¬ 
tre ells relacions dures, difícils d’harmonitzar, i a la fi 
parir un antagonisme entre homes i homes, ciutadans d'una 
mateixa pàtria, rompent la inestimable unió que deu regnar 
entre la germanor humana. 

Quan l'Esperit diví vingué a la terra, pels infinits mèrits 
de Crist, per tomar a informar el món, els artificis formats 
per la política humana caigueren, reapareixent la naturalesa 
sota la protecció de la gràcia divina, com a bona mare de 
la humana societat. D’entre totes les èpoques de la història 
humana la que més pot ésser anomenada època regionalista 
per excel·lència és l'Edat Mitjana. Fou temps d’una gran va¬ 
rietat i d'una admirable imitat: unitat en lo substancial i va¬ 
rietat en lo accidental; l’autoritat fou ungida i declarada es¬ 
pècie de sacerdoci; les llibertats populars que cada terra 
criava eren també cosa sagrada i davallada de Déu, per lo 
qual l’antinòmia moderna entre autoritat i llibertat que té al 
món en conflicte permanent, no existia; l’impuls agitador de 
les commocions socials i revolucions polítiques estava en 
gran manera contingut, essent garantia d’aqueix bé el regio¬ 
nalisme format sota la influència cristiana. 

La consideració de la forma regional tot d'una fa veure 
la major facilitat de resoldre en ella el gran problema de 
l’autoritat i la llibertat; el despotisme i l'anarquia prosperen 
amb preferència en les grans unitats; i en èpoques de debili¬ 
tat, com la nostra, en què falta un vigorós element que infor¬ 
mi la societat, té més facilitat de viure una comunitat reduï¬ 
da, que no les extensíssimes que amen els miiformistes. Un 
gran cos per viure i treballar demana un gran esperit; i 
aqueix avui dia ^on se troba? 

La moralitat social és la sanitat de la vida social; la cor¬ 
rupció ve després de la descomposició; desorganització i cor¬ 
rupció volen dir lo mateix; l'organisme social antic gairebé 




LA TRADICIÓ CATALANA 


275 


es pot dir que ha desaparegut; per lo qual deu treballar-se en 
fer reviure l'instint social, i aqueix sempre persevera més fà¬ 
cilment en la regió; i si ha mort, rebrota sobre l'arrel. Quan 
un arbre s'és assecat, no espereu que les branques treguin 
nous brots: l’arrel és la que guarda la vida; així quan l'edifici 
polític perd la virtut, devem cercar-la en les arrels perma¬ 
nents de la vida civil entre els homes: la regió i la religió. 


CAPÍTOL IX 

Del sentiment de pàtria 

Necessitem avui dia vincles d'unió social i política, i al 
tractar nosaltres de regionalisme, no intentem disgregacions, 
m volem divisions; sinó que, al combatre Tunitarisme, treba¬ 
llem per la unió verdadera, qualitat més espiritual que físi¬ 
ca, de la que l'unitarisme és solament una ficció externa, que 
no dura, i que, en lloc de portar l'harmonia humana, acaba 
per la dissolució dels nuclis que la naturalesa ha posat com 
a fonament de la societat entre els homes. 

Engendra, naturalment, la vida regional nobilíssims senti¬ 
ments, que són com els lligams i tendrums que junten entre 
si els membres del cos social i li donen força. Podem carac¬ 
teritzar la vida en la regió com la forma adequada i natural 
de l’exercici de l’amor social, així com la concupiscència és 
el conseqüent comú de la vida de centralització política. Es 
1 amor virtus unitiva, segons l’antiga màxima, i veurem ara 
com el regionalisme fomenta les diferents branques d'aqueix 
dolcíssim principi unitiu de la humana espècie, que deu ésser 
al mateix temps l’ordenador de les relacions socials. 

La veritable, natural i constant amor de pàtria naix en la 
regió; fora d'ella podrà produir-se un sentiment semblant a 
aquella afecció, una aproximació, mes no ella mateixa amb 
tota sa substància, integritat i hermosura: Magis enim ama- 
mus quos nobis unit generationis origo, aut conversationis 



276 


J. TORRAS I BAGES 


usus, aut aliquid huiusmodi, quam res quas solum nobis 
unit humanae naturae societas. Aqueix admirable text de 
sant Tomàs 1 ens dóna amb claredat insuperable la gènesis 
dels sentiments patriòtics, dels quals és mare la naturalesa; 
amor d'una eficàcia molt superior al que prové purament de 
la societat humana. El sentiment de pàtria que es cria en la 
regió té una verdadera semblança amb l'amor filial; és la pà¬ 
tria verament la nostra mare, la causa de lo que som; en sa 
virtut estava contingua la nostra virtut com l'efecte en la 
causa; som lo que som perquè ella és lo que és; com, en reali¬ 
tat el fruit designa la bondat de l'arbre, així els naturals de la 
regió manifesten la virtut que ella posseeix. El gran principi 
de la solidaritat humana té raó d'ésser principalment en la 
vida regional; podem fàcilment quedar-nos amb la consciència 
tranquil·la veient que a Madrid es fan disbarats, ens estarem 
amb les mans plegades perquè res hi podem fer, els consi¬ 
derem res inter alios acta; mes si la cosa passa al costat de 
casa, si a nostres ulls es fan els disbarats, si d'una manera 
directa i immediata les nostres afeccions en queden ressenti¬ 
des, la consciència no ens deixarà tranquils, el sentiment de 
pàtria fort i vivíssim, imperatiu com un deure, perquè en rea¬ 
litat ho és, ens empenyerà a obrar destruint la torpíssima 
indiferència del nostre esperit. Aquesta identificació entre 
l'home i la pàtria és el principi i causa de la fortalesa i cons¬ 
tància de l’amor que a l’última se li té, constituint-lo gairebé 
un instint que naturalment trobem en nosaltres, part espiri¬ 
tual i part material, que es nodreix dels sentiments, de les 
idees, dels costums, de la vista de les muntanyes, costes, 
viles, etc., de la regió que ens ha engendrat i en què havem 
viscut. 

Aqueix sentiment instintiu és un principi civilitzador. Ell 
lliga a la terra la tribu vagant; fa florir l'esperit de família; 
cria una tradició, verdadera veu docent de l’experiència de 


1. Contra Gentiles, llib. I, cap. XCI. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


277 


Ics generacions passades; eJs fruits d’aquella terra han ali¬ 
mentat la seva vida corporal i sa religió perfecciona son es¬ 
perit: per lo qual, identificat així amb la pàtria, l'amor d'ella 
es per 1 home com un instint dc conservació; la solidaritat 
i identificació és tan absoluta que és cosa naturalíssima que 
home mon per la pàtria. Es no conèixer la naturalesa huma¬ 
na pensar que els homes han d’amar i fer sacrificis per aques¬ 
ta idea abstracta de pàtria, per aquesta mare desconeguda 
que es la pàtria en els sistemes unitaristes. Qui no coneix a sa 
mare no l'estima; si la coneix sols de nom, son amor és tam¬ 
bé molt superficial; i la mare pàtria en els dits sistemes és 
sols coneguda d’una manera gens a propòsit per inspirar 
amor. * 


Hi ha dos sentiments semblants al que estem descrivint, 
amb ell relacionats i que fàcilment es poden confondre amb 
el sentiment de pàtria. El sentiment humà, fundat en la uni¬ 
tat de naturalesa entre els homes i que ens lliga a tots els 
uns als altres, i el sentiment nacional, nascut de la unitat de 
ileis o institucions fonamentals entre diferents pobles que 
formen una nació. Ambdós són nobilíssims, devem conrear- 
os amb amor; mes les relacions humanes, per ésser perfec¬ 
tes, necessiten demés aqueix sentiment de pàtria, essencial¬ 
ment regionalista, que fixa la certa vaguetat del sentiment 
huma i dóna força al sentiment nacional. El sentiment de 
pàtria, per lo mateix que prové més immediatament de la 
naturalesa, que té encara molt d’instintiu, que es conserva i 
s enforteix amb la pràctica de la vida, que no necessita racio¬ 
cinis per ésser comprès, deu ésser més conreat en una èpo¬ 
ca democràtica, en la que el poble vol guiar-se més per si ma¬ 
teix, i en què, per tant, la influència dels grans principis és 
mes dèbil, i el desig de glòria desapareix. 

Per això diguérem anteriorment que les grans unitats po¬ 
lítiques han tingut raó d'ésser com a instruments de la Provi¬ 
dencia de Déu en la civilització i cristianització del món; mes 
un cop el gran Pare de famílies de la humana espècie ha 
trencat les barreres que separaven homes d’homes, pobles 







278 


J. TORRAS I BAGES 

de pobles, el sentiment humà, sobrenaturalitzat per la cari¬ 
tat cristiana, ha d'ésser la potència civilitzadora i la que 
porti la Veritat fins als últims termes de la terra. Havem vist 
el gran Pontífex, qui seu en la cadira de Sant Pere, voler des¬ 
fer-se de tota protecció política en les missions d'Orient, i 
avui, l’acció pontifical, segons lo que bonament es pot com- 
pendre, tira a espiritualitzar totalment el ministeri de la pro¬ 
pagació evangèlica. És cert que el sentiment polític, que mol¬ 
tes vegades confonem amb l’amor de pàtria, té en determi¬ 
nades circumstàncies una gran potència; que la història ens 
mostra pobles, com el romà, en els qui aquest sentiment ci- 
vilista ha estat revestit de gran noblesa i posseït d'una admi¬ 
rable fecunditat. L'amor a la ciutadania empenyé a empre¬ 
ses heroiques, inspirà sacrificis i mantingué aquella civilitza¬ 
ció, precursora de la cristiana. Mes aqueix sentiment polític, 
potentíssim i avassallador en ocasions, potser té més el caràc¬ 
ter de passió, i per tant, així com posseeix una gran força, no 
té la duració ni la constància del sentiment de pàtria nascut 
de la mateixa naturalesa. Interdum amor qui est ex aliqua 
passiones, fit intensior amore qui est ex naturali origine... sed 
facilius trànsit . x Per això veiem ara, decaiguts els grans Es¬ 
tats unitaris, reaparèixer l'amor regional, no sols en el poble 
en el qual mai falla ni pot fallar, perquè sa vida està limi¬ 
tada a son afrau, sinó també en les grans intel·ligències, més 
fàcils de quedar enlluernades per la resplendor de les polí¬ 
tiques unitats. Cada dia veiem d'això nous símptomes, i no 
volem passar sense consignar-ne aquí un que no deixa de te¬ 
nir la seva importància. L’il·lustre historiador Mommsen, 1 2 
en sa Història romana, deixant en els darrers volums donats 
a l’estampa la relació de les lluites entre la monarquia i la 
república com a ja bastant explicades, fa la història de les 
diferents províncies del gran imperi, cosa que fins ara nin¬ 
gú havia fet. Tothom se’n toma a casa; feliç resolució que 


1. Contra Gentiles, llib. I, cap. XCI. 

2. Museon, vol. VI, núm. 4. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


279 

salvà el 1H1 pròdig i a molts d'altres; la universalitat dc la 

7 r nü “J*** res l'amor al nostre racó acmebc és 
el permanent, indestructible, dolcissim i superior a tota va 
riauo puix que nauc dc la mateixa naturalesa. El menys 
preu de lo propi es sempre mal senyal, no devem mai tiar- 
o dels partits que tot ho volen anar a cercar fora de 
casa, I amor ben ordenada comença per si mateix, i per 
això nosaltres no podem menys de saludar amb amor la 
tendència a estudiar i restablir nostres coses, l'afició a la 
literatura, al dret, a la indústria o a la llengua del país 
cDe que es nodrirà el sentiment de pàtria en el català si 

aquestes C0SeS? < D ’ a 9 ueix concepte; pàtria, 
espanyola ? En primer lloc la immensa majoria dels ciuta¬ 
dans ignora la significació de tal concepte; és cert que ven- 
urosament havem vist en algunes ocasions tots els pobles 
d Espanya sacnficar-se i treballar per la pàtria comuna, mes 
aixo passa solament en circumstàncies extraordinàries i per 
lo mateix rares, i demés exigeix en les persones que dins 
de les societats ocupen els primers llocs, unitat en el pen¬ 
sament i que el poble els respecti. Avui, desgraciadament, 
no es troben aquestes dues circumstàncies. La unitat de pen¬ 
sament ha desaparegut, i potser fins el pensament; el ven¬ 
tre eníosqueix el cap; no són els homes capaços d’una pàtria 
ideal, no comprenen la missió providencial d’una nació, i 
per tant, el sentiment nacional ha minvat terriblement; i si 
la jerarquia social ha perdut tal sentiment, no el podrà te¬ 
nir el poble, qui el posseeix de rebot, fins quan es tracta 
d una nació gloriosa. Demés, el poble avui no té verdader 
respecte ni amor a la jerarquia, i, de consegüent, no podria 
rebre d’ella aqueix sentiment polític fins en el cas d’existir. 

El senzill anàlisi del sentiment de pàtria que acabem de 
fer, creiem que és suficient per provar que si es vol altra ve¬ 
gada estrènyer aquest fortíssim vincle d’unió social, principi 
de benestar públic i de moralitat política, és necessari acudir 
a la regió. Els qui van contra d’aquesta, els qui voldrien des¬ 
truir aqueix ver sentiment de pàtria, nascut de la regió, ens 





280 


J. TORRAS I BAGES 

fan l’efecte d’un home qui, veient destruïda una magnífica 
arbreda, treballés encara per arrencar les rabasses, que vives 
sota terra són capaces de treure brots i repoblar l'antic bosc. 
Si les actuals nacions volen veure altre cop reflorir el senti¬ 
ment de pàtria, ho han de cercar per ministeri del regiona¬ 
lisme; de lo contrari, dissipat aquell nobilíssim sentiment, fi¬ 
nirà sense remei: no és la regió l'enemiga de la pàtria comu¬ 
na; al revés, d'ella rep sa substància vital. 


CAPÍTOL X 

Com la vida regional fomenta l’esperit de família 

És la família la substància i base de l'organització social. 
La decadència social suposa decadència en la família; i quan 
aquesta és vigorosa, moral, unida i intel·ligent, la societat no 
pot deixar de posseir aquestes excel·lents qualitats. La regene¬ 
ració social, la reconstrucció social, ha de començar per la 
reconstrucció de la família; el treballar fora d’aquesta idea 
és treball inútil; si bé un sentiment transitori pot lograr en 
alguna ocasió comunicar a una generació, en la que la família 
estigui miserablement relaxada, un moviment, no diem vigo¬ 
rós, mes sí febrilment violent, la cosa no serà de durada, ni 
constituirà un senyal de sanitat de vida, sinó de que no s’han 
apagat encara en ella els naturals instints. 

És, per tant, d'importància summa, tractant-se del regio¬ 
nalisme, l’estudiar si en ell la família troba no solament con¬ 
dicions de felicitat, sinó si afavoreix més l’esperit de família, 
que no pas l'unitarisme. El gran argument a favor nostre el 
constitueix el fet històric que creiem té una generalitat ad¬ 
mirable. A França la dissolució de la família ha arribat a un 
extrem espantós. La disgregació arriba fins al matrimoni, 
base i origen de la família; marit i muller estan lo menys 
units possible perquè pugui subsistir el vincle conjugal. Po¬ 
sem els ulls en nostra Espanya, i veurem que l’esperit de fa- 


LA TRADICIÓ CATALANA 


281 


mília és més vigorós cn aquells països que posseeixen encara 
més viu l'esperit regional. L'amor a la casa pairal, el desig de 
la indústria, l'ordenació jeràrquica familiar, és superior allà 
on se conserva, si bé molt decaiguda, la vida regional que no 
pas en els restants llocs que s’han confós amb el gran tot, 
nació. Amb el benentès que, entre nosaltres mateixos, tothom 
qui no sia cec ba de veure que a proporció que l'organisme 
particular del país s’ha anat debilitant, al mateix compàs s’ha 
relaxat també l’organització familiar, dissipant-se l’esperit de 
família. Tal volta algú oposarà l'exemple de la potentíssima 
família romana; mes aquí hi ha dues observacions a fer. En 
primer lloc, aquella entitat era més civil que natural, i això 
repugna i és impossible avui dia en virtut del major perfec¬ 
cionament que ha adquirit la persona humana a conseqüèn¬ 
cia de l’encarnació de Déu; i endemés, l'observació atenta de 
la civilització romana demostra que ella, més que en un 
unitarisme, consistia en una generalitat de principis que per¬ 
metien a cada regió una espontaneïtat que avui estem molt 
lluny de poder tenir. 

Per la virtut natural de sa essència el regionalisme afavo¬ 
reix l'esperit de família, així com l'imitarisme el pertorba. 
Aquest últim treu el ciutadà de casa seva i el porta als grans 
centres; totes les concupiscències que desperten els apetits 
humans, allí es reuneixen, i la passió, més forta que la natu¬ 
ralesa, tira a l'home lluny de la seva llar, venç els nobilíssims 
sentiments més purs, però menys violents, i l'afecció domès¬ 
tica queda o morta o esmortuïda. Fins suposant a l’home, lo 
que per terme general no es pot suposar, com a un ser racio¬ 
nal perfet qui es guia, no per l'afalagament de la passió, sinó 
pel dictamen de la raó, les circumstàncies el porten en dit sis¬ 
tema lluny de la família. La regió queda deserta; la vida polí¬ 
tica, literària, artística i mercantil es concentren en virtut de 
la solidaritat indestructible dels interessos humans; fins la 
mateixa vida eclesiàstica, que és d’origen celestial, participa 
d'aquesta atracció, i aleshores l’home qui se sent amb algunes 
facultats, necessitant una gorga més gran per nedar, fuig de 







282 


J. TORRAS I BAGB! 

la regió, es deslliga, per tant, de la família i son dolcíssim 
vivífic esperit deixa d'alenar-lo. Per molta que sia l'afició qu< 
a la família porti, no pot deixar de prescindir d'ella, ja qu< 
la posició social de què disfruta, o les facultats personals qu< 
posseeix, fan indispensable la seva presència en el centre que 
conté la vida política i social del país. 

El regionalisme té per principi no tocar les coses del llo< 
on Déu les ha posades, de la terra en què la naturalesa le; 
cria, i si bé vol el perfeccionament d'elles en virtut de l'estu 
di i comparació amb les altres, per lo mateix que ama el pro 
grés, avorreix la destrucció o l'adulteració, considera crim h 
sofisticació social. Amem, doncs, la veritat de la naturalesa, 
tot sistema que porti la destrucció de qualsevol de les seve.< 
institucions deu ésser combatut i abandonat; per això la fa 
mília es cria sana, vigorosa, feliç en la vida regionalista, ha 
vent-hi una verdadera identificació entre la vida regional 
la vida familiar. Diguérem, al provar que la Iglésia és regiona 
lista, que cada home en sa regió podia completar sa vida re 
ligiosa, i el nostre ideal ha d'ésser també que cada ciutadè 
pugui igualment en ella completar sa vida civil i social. I nc 
es cregui ningú que siguem exclusivistes de nostra terra, que 
vulguem que el català no degui traspassar els termes de Cata 
lunya, com el monjo no pot eixir fora dels septa monasterii, 
al revés, estem convençuts de que una educació perfecta dei 
jovent exigeix veure lo de fora casa amb esperit observadoi 
o pràctic, per enriquir la nostra civilització amb els elements 
bons que es troben en altres punts; mes la recta sabiduria 
ensenya que no devem acomodar la nostra pàtria a lo que tro¬ 
bem fora d'ella, sinó que això devem acomodar-ho a nostre 
país i convertir-ho en substància nacional. 

En dues coses principalment es manifesta l'excelíència i 
utilitat social de l'esperit de família, admirablement fomen¬ 
tat per la vida regional: en l’ordenació jeràrquica entre els 
seus membres i en la conservació i consegüents avenços de 
son patrimoni o de sa indústria. Havem oït referir d’un gran 
propietari, ja difunt, senyor d’una casa d’antiquíssima soca 




LA TRADICIÓ CATALANA 


283 


en una important encontrada de Catalunya, qui deia que en 
ella tothom, fins els fematers, li eren parents; mes quan la 
tendència centralitzadora porta a l'home lluny de sa casa, 
quan l'absència fa que no es pugui freqüentar amb sos pa¬ 
rents, naixent entre ells diversitat de costums i d'interesssos, 
i quina ordenació i calor d’afectes por haver-hi entre aquells 
qui són vivificats per una mateixa sang? L’antiga casa catala¬ 
na és un admirable exemplar de pur, fecund i dolcíssim es¬ 
perit de família. No solament lligava aquest vincle entre si, a 
les tres o quatre generacions qui vivien en una mateixa llar, 
sinó que, eixint d'allí, com de manantial abundós, s'estenia 
pels costats, i els oncles i les ties i els cosins formaven ja un 
verdader poble, de manera que aquest venia a ésser una ex¬ 
pansió de la família. Els actuals sistemes polítics i l’ordre 
social que a sa ombra ha crescut, impossibiliten aquesta her- 
mosíssima forma de vida; a conseqüència d'haver-se posat 
les coses fora de lloc, sofisticada la vida civil, amb els immo¬ 
rals interessos polítics traïdorament corruptors, puix presen¬ 
ten com a cosa lícita i de dret diví la conquista del govern de 
la nació, la vida pública posada a immensa distància de les 
regions, exempta de tota benefactora influència religiosa o 
domèstica, divorciada enterament de la vida familiar, tot 
això que prové de l'unitarisme polític antinatural i anticristià 
que avui regeix, ha creat un esperit brutalment individualista, 
egoista, tirànic i carnal que forma l’atmosfera que avui res¬ 
pirem, esperit antitètic a l'esperit de família, dissolvent de 
tot humà consorci, i que nosaltres creiem que és el que 
Crist anatematitzà amb el nom d'esperit de món. 

I perquè el lector no prengui aquestes idees com a una 
conseqüència de l’esperit teològic del qui ara les estampa, 
volem transcriure textualment el concepte de Taine, positivis¬ 
ta famós, quan al parlar dels últims temps de l’antic Règim a 
França, que transformà la vida pública del país en un pur 
artifici, que funcionava en la capital, convertida en centre ab¬ 
sorbent de divertiments, delícies i abundància, en estómac de 
la nació, com ara ja succeeix, si bé d'una manera més vulgar. 






284 


J. TORRAS I BAGES 


a Espanya, i cada dia succeirà més, escriu les següents ratlles 
de pregon sentit: C’est le dernier trait du régime qui , après 
avoir dérobé Vhomme aux affaires publiques, à ses affaires 
propres, au mariage, à la famille, le prend avec tous ses sen¬ 
timents et toutes ses facultés, pour les donner au monde, lui 
et tous les siens. 1 

La restauració de la família suposa la restauració de la 
vida regional; fora d’aquesta, l’esperit de família es desva- 
neix; pot haver-hi en la vida del centralisme marits i mu¬ 
llers qui s'amen tendrament, fills qui respecten els pares, i 
germans qui estimen els germans, puix la naturalesa huma¬ 
na mai es corromp del tot; mes l'entitat casa desapareix, i 
l’esperit de família queda sufocat pel descastat i grosser es¬ 
perit de món. En tals situacions minven els sentiments natu¬ 
rals i augmenten les afeccions artificials o convencionals; la 
simplicitat de la naturalesa, la placèvola vida de família, no 
acontenta als estragats gustos; l’amor a la casa queda sec 
sota l’ardent influència de les concupiscències; la nació no 
es compon de classes, sinó d'individus, per lo qual els Estats 
organitzats de tal conformitat estan pròxims a la desorganit¬ 
zació. 

Un cop destruïda o debilitada la casa, la societat rep una 
forta sotragada, com si a un edifici li traguessin la principal 
pedra del fonament. Prescindim ara del defecte moral d'una 
societat qui té relaxada la família, d'una nació qui no té per 
principal element constitutiu la casa, i considerem l'assumpte 
sota un aspecte més material. L'agricultura i la indústria, 
gaudeixen de grans avantatges, quan en la societat la famí¬ 
lia o casa té consistència i soliditat. Els moderns han cai¬ 
gut en la contradicció de que al mateix temps que d’una part 
ponderen els avantatges de l’associació, del progrés de l'agri¬ 
cultura i de la indústria, d'altra han treballat per la destruc¬ 
ció de la casa; associació natural i fecundíssima, qui no sols 


1, L'Ancien Régime, cap. II. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


285 


conrea les idees i afectes morals, sinó les terres i els oficis 
qui serveixen pel manteniment material dels homes. La tra¬ 
dició és una condició de progrés, tant en l’ordre moral com 
en el físic i la família agrícola o industrial qui posseeix la 
tradició dels coneixements pràctics, el natural afecte a un 
ram de treball que passa de generació en generació, i fins 
el sentiment de glòria de que la seva casa avanci a les demés 
del mateix ofici, no sols pels majors guanys, sinó també 
per l’avenç en l'art que professa, és indubtable que cons¬ 
titueix el més fort element de progrés per un país. Cata¬ 
lunya estava plena d'una multitud de glorioses dinasties de 
pagesos, menestrals o mercaders, qui no amagaven la cara 
davant del gran senyor, perquè posseïen una noblesa tan 
honrosa com la seva, un llinatge els mèrits del qual cons¬ 
taven ja en la primor dels treballs executats, ja en els ser¬ 
veis prestats al comú, ja en les obres bones exercides en 
favor del veïnat; i aquesta estima del propi estat, com ja notà 
En Capmany, aquest sentiment de sa dignitat, sentiment 
modest i potentíssim, cohibia la desenfrenada concupiscèn¬ 
cia de pujar més amunt en l'escala social, no veient-se, com 
ara tot sovint, l’afany desmesurat d'adquirir riqueses per do¬ 
nar-se tot el plaer d'una vida sensual, abandonant, com a 
ignominiós, l'ofici que proporcionà l'opulència; jutjant erra- 
dament que puja de categoria l'home qui no treballa. L’an¬ 
tiga casa catalana no solament es componia dels individus 
qui provenien d'un mateix origen, sinó també dels qui aju¬ 
daven i cooperaven al treball o art tradicional; es criaven en¬ 
tre ells vincles, no solament per la materialitat dels interes¬ 
sos comuns, sinó pels afectes que engendrava la continuïtat 
de tracte, existint, de consegüent, no instituïda de cap llei, 
sinó originada del principi cristià que informava un país, la 
gent del qual és naturalment de seny i d'esperit pràctic, una 
semblança de la gens romana, amb reciprocitat de serveis 
entre els qui la componien. 

Això no és possible amb el centralisme, i menys amb el 
centralisme parlamentari; aqueix origina una absorció com- 










286 


J. TORRAS I B 



pleta de la vida del país per la vida política; la literatur 
comerç, la indústria, l'art, tot viu a despesa d’ella; fora < 
política no hi ha vida; qui vol fer carrera a ella ha d’ací 
ses aigües tempestuoses tot ho arrabassen, anihilen la < 
desfan la família, i tot ho porten a aquests centres de cc 
sió i orgull que a si mateixos s’anomenen el cervell c 
nació, mirant amb indiferència i menyspreu les províncie: 

Tal volta a algú li sembli impossible, donat el presen 
tat del món, la reconstrucció de la família en aquella he: 
síssima forma en què la contemplem en els temps patriar 
en què després, variant sols lo accidental, la veiem defe 
da per la llei romana, i la trobem encara vivent en nc 
memòria, evocant els records de la nostra infantesa; 
efecte, el tal ho endevina si pensa que nosaltres espere] 
reconstrucció com a una obra d’art, és a dir, com a un el 
o conseqüència precisa d'una disposició legislativa, Nc 
família i la casa són institucions naturals; l'home les pot 
fer, però no fer; aqueix element essencialíssim de la hun 
societat, Déu l'ha pres per son compte; si els homes no 
pedeixen ni posen obstacles a la institució, aquesta crei 
sana i robusta a despeses de la naturalesa purificada i aic 
per la gràcia de Crist. No roben a la regió sa virtut prc 
conreen la fecunditat tant moral com física que naturalr 
posseeix; deixen a la religió sa maternal, suavíssima, sobi 
natural i eficacíssima influència, i la família i la casa cata 
tomaran a tenir la fortalesa de l'avet del Pirineu, i l'a 
dància i hermosura dels vinyets dels plans de marina. 


CAPÍTOL XI 

Consideracions sobre el sentiment estètic 

EN UNA CIVILITZACIÓ REGIONALISTA 

Aquella immortal raça hel·lènica de privilegiada apt 
pel conreu de la Filosofia i de l'Art és una viva i convin 







LA TRADICIÓ CATALANA 287 

demostració de com el sentiment estètic, particularista per 
essència, que no pot viure en el terreny de la generalitat, està 
íntimament lligat i reflecteix diferents raigs d'hermosura, se¬ 
gons les diverses regions en què es desenrotlla. L'arquitectura 
classificà sos estils segons les diverses regions d’aquella privi¬ 
legiada terra (dòric, jònic, etc.); l'art literari denominà pel 
mateix procedir certes qualitats de son medi d’expressió (ver- 
bigràcia: l'aticisme), i la poesia homèrica i la poesia pindà¬ 
rica, que tenen les honors de la primacia entre tota la poesia 
humana, són essencialment regionalistes, essent l'element re¬ 
gional, és a dir, lo bell de quiscuna nissaga i afrau, el que fa 
resplendents de bellesa aquelles obres immortals, com brilla 
més un diamant que té diferents cares. I aquest fet el veiem 
en tots els pobles qui tenen més viu el sentiment de la belle¬ 
sa. A Espanya, les escoles literàries i pictòriques de Sevilla i 
de València; a Itàlia, la florentina, la d'Umbria o la milanesa, 
totes aquestes denominacions i moltes d’altres que podrien 
anomenar-se, distingint-se sempre pel nom d'una ciutat o 
comarca, ^què proven sinó l’íntim enllaç entre l'art i l’afrau 
en què es cria, participant de les qualitats de la terra en què 
arrela, com un fruit és més o menys gustós segons el país en 
què es cull? 

L'Art i el Dret són d’entre tots els rams de la humana 
cultura potser els que més identificats estan amb el país; i 
respecte de l'Art, que és el nostre objecte de present, hi ha 
una tal relació i rep del lloc i de la raça una influència tan 
essencial, que bé es pot afirmar, particularment en la poesia, 
que tan sols guanya constant acceptació i obté l'amor dels 
homes aquella que pot caracteritzar-se pel poble qui l’ha 
produïda. La poesia homèrica, els romanços castellans, el tea¬ 
tre anglès, etc., són ja no sols el preferit pel poble respectiu, 
sinó el més estudiat a l'estranger, i fins es pot dir que vénen 
a ésser una pedra fonamental en l'hermós edifici de la res¬ 
pectiva literatura. Les lletres humanes necessiten aquesta in¬ 
fluència de la terra, beure l’esperit del poble, i quan la poesia 
es divorcia d'aquest i es vol fer massa senyora, i creu que pot 












288 


J. TORRAS r BAGES 


viure de la substància que es troba en els llibres o de la doc¬ 
trina que s'adquireix en les acadèmies, decau miserablement, 
s’estronca l’abundosa deu de la inspiració poètica, perd aque¬ 
lles qualitats que la fan, i que per sa naturalesa deu posseir, 
general delícia de tot un poble, i acaba per ser un entreteni¬ 
ment de la gent sàvia, un joc d’artifici, sense influència en 
la massa de la població. <:Qui es recorda ja de la poesia neo¬ 
clàssica a pesar dels indisputables ingenis que la conrearen? 
i\ quina influència tingué aquella dramàtica sobre el poble, 
qui fugia de sos espectacles que gens li interessaven, acudint, 
no obstant, allí on trobava, encara que fos en una forma llas¬ 
timosament desfigurada, el ressò de les tradicions pàtries o 
bé el quadro dels costums que ell coneixia i estimava? L’apa¬ 
rició i el triomf del romanticisme és una prova eloqüentíssi- 
ma i concloent de la tesi que nosaltres sostenim sobre els 
avantatges de la vida regional en el conreu del sentiment es¬ 
tètic. L’art literari dels pobles moderns agafà nou esperit amb 
la reaparició del romanticisme, i aquest, bé es pot afirmar 
que s’alimentà del regionalisme, almenys en bona part. L’estu¬ 
di de les antigues cròniques, de la poesia popular, de les ins¬ 
titucions i costums del país, dels monuments més preats de 
la pròpia terra, eren els materials preferits pels escriptors 
romàntics, i fins en quant a la forma, bé podem dir que 
d’aquell impuls data la restauració de les antigues llengües 
provincials, ja que el mateix nom de romanticisme està pres, 
més que del fons literari que la nova tendència tractava, de 
la llengua popular de què es servia. Tal és almenys l'origen 
etimològic. 

Aquesta forma popular, i de consegüent regionalista, del 
sentiment estètic, apar ja volguda per l’angèlic Mestre quan, 
comentant el mot grec Kalós, el glossa dient que lo bell és 
vocans omnia ad seipsum, l i, de consegüent, si les resplendors 
de la bellesa han d'arribar als ulls de tothom, és clar que sa 


1. Opuscle De pulchro et bono. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


289 

expressió ha d’ésser per medis a tothom comprensibles i in¬ 
teressants. 

Tal volta algú dirà que perquè la poesia tingui aquest ca¬ 
ràcter n'hi ha prou de que sia nacional, sense que sia parti- 
cularista en cada regió. Mes aquí cal fer una altra observació 
fundada en lo que diguérem abans sobre la falta en la nostra 
generació d aquells firmíssims principis que eren com Tàni- 
ma de la nació política, donant un fi grandiós a aquella forma 
unitana, i existint, de consegüent, una verdadera vida nacio¬ 
nal. Quan Espanya es trobava en aquell cas, eixí un Calderón 
de la Barca, expressió enèrgica i feliç d’aquella vida nacional, 
encarnació dels principis que informaven la pàtria; mes ara 
pot assegurar-se que encara que naixés un poeta de les matei¬ 
xes facultats artístiques, d'igual fervor religiós, d’idèntica 
instrucció filosòfica, que el gran poeta madrileny, sa poesia 
seria molt diferent, ni seria, exceptuats uns pocs casos (com, 
per exemple, en la poesia religiosa, que és universal i eterna) i 
un poeta popular per tot Espanya. I encara convé fer altra 
observació sobre l'únic gènere poètic que avui dia, donat el 
present estat social, pot tenir aquella prerrogativa de l’Art 
que sant Tomàs enclou en la citada fórmula vocans omnia ad 
seipsum. Ni la poesia heroica, ni la poesia lírica, és fàcil que 
avui s’estenguin i arribin a ésser el goig intel·lectual del poble, 
home modern no té l’esperit prou fort per enlairar-se a aque¬ 
lles altes regions; desgraciadament, al gran progrés material 
no correspon el progrés espiritual, i necessita el poble delec¬ 
tar-se en una poesia de categoria inferior i més comprensible, 
no solament pels- assumptes que generalment tracta, sinó 
molt especialment pels medis d’execució en què se serveix. 
El drama és avui dia l'únic poema que estén sa influència per 
totes les capes socials, i la dramàtica és precisament la poe¬ 
sia que per sa pròpia naturalesa és més necessàriament re¬ 
gionalista. En una forma més o menys rudimentària i gros- 
sera, mentre existeix regió i llengua popular existeixen repre¬ 
sentacions indígenes, i al reaparèixer les literatures regionals 
ve de seguida el teatre, amb gran delícia de part del poble. 

19 










290 


J. TORRAS I BAGES 

Potser algú oposarà que la major facilitat d'escriure que 
dóna l’ús de la llengua popular és camí perquè enteniments 
no prou il·lustrats ni honestos extraviïn el poble amb ses pro¬ 
duccions malsanes. Mes aquí, confessant en primer lloc senzi¬ 
llament la veritat de que coneixem molt poc l’estat actual del 
teatre, creiem, no obstant, que la immoralitat té el privilegi 
de fer-se entendre en totes les llengües, i fins dat que fos 
cert el cas suposat, això argüiria solament un defecte de la 
cosa, no la inconveniència d'aquesta mateixa. 

Creiem, doncs, que ningú pot dubtar de la fecunditat, va¬ 
rietat, vida i clara resplendor que la poesia i l’art en gene¬ 
ral reben de la forma de vida regional, i que tothom s'avindrà 
amb el pensament de Lope de Vega: 

Y así ninguno lo que imita iguala, 
y son en sus escritos infelices, 
pues ninguno en el método extranjero 
puso su ingenio en el lugar primero. 

Abans demostràrem ser l'amor un afecte que en gran ma¬ 
nera era fomentat per la vida regional, que en ella era carac¬ 
terístic, natural i necessari, bevent en aquella font tots els 
més grans i purs sentiments de l'ànima; el sentiment estè¬ 
tic, les obres estètiques, són filles de l'amor, per lo qual, allí 
seran més abundoses i perfectes on l’amor sia més vigorosa i 
sana. Si la poesia moderna, dat el cas que, com havem dit 
vàries vegades, falten avui dia grans ideals, no es nodreix de 
la vida regional, és molt arriscat que es vingui a parar a un 
naturalisme viciós i fisiològic, o a aquesta forma humana, 
com ara diuen, en què, no podent posseir la resplendor es¬ 
piritual dels nobles i alts sentiments i de les grans idees, so¬ 
vint es converteix en animalesca, i deixant de tenir aquella in¬ 
fluència moralitzadora que tots els pobles han reconegut en 
l'Art, que dóna a l’home un goig nobilíssim que disminueix, 
o almenys distreu, la torpesa dels mals i vulgars apetits, sia 
lo que conreï, no el sentiment estètic, medi civilitzador de 




LA TRADICIÓ CATALANA 


291 


gran potència que endolceix els costums, sinó la sensualitat, 
que embrutint i tornant barbres els pobles, acaba per ofegar 
tota civilització i honestedat de vida. 


CAPÍTOL XII 

Els Jocs Florals i les corrents maçòniques 

El sentiment estètic, i sobretot l’Art literari, té a Catalu¬ 
nya una benemèrita institució, que, nascuda en aquests països 
de la llengua d’oc, després d'haver dormit per molts segles, 
s’ha despertat ara, en els darrers dies, amb una força de vida 
admirable i un alè poderós, donant a la dolça poesia, com as¬ 
piració suprema, l'estel de tres raigs de sa empresa, Patria, 
Fides, Amor, fórmula comprensiva dels tres sentiments fo¬ 
namentals de l'humà llinatge. Mes aquests tres sentiments 
passen perill de naufragi; una secta poderosa, no per la força 
d'un sistema racional, sinó pel foment, defensa i protecció 
que fa de les baixes tendències de la nostra part animal, s’ha 
apoderat d'una part dels nostres conciutadans i la seva fàtua 
il·lustració vol estampar en la poesia el segell de son destruc¬ 
tor imperi. No serà fora de lloc donar una demostració evi¬ 
dent de l'antitètica oposició d'essències entre els principis 
fonamentals de la maçònica impostura i la resplendent i ins¬ 
pirada trilogia dels nostres Jocs Florals. 

Patria. — La pàtria és la història de la nostra nissaga, 
desenrotllada principalment en el terreny en què vivim, i 
diem principalment, perquè essent element principal en un 
drama l’actor, si els catalans a Grècia fan proeses, encara que 
sien llunyanes, les considerem glòries nostres; no és la terra 
qui ennobleix el poble, sinó el poble qui ennobleix la terra; i 
si amem els plans, les muntanyes, els rius i les costes del país, 
és principalment perquè estan tocades de la virtut de la nos¬ 
tra gent, fertilitzades per la suor i la sang dels nostres pas¬ 
sats. La Maçoneria destrueix la història, encara diríem millor, 








292 


J. TORRAS I BAGES 


desfà la història, com amb l’acció dissolvent d’un àcid. F.ll a 
canta ensuperbida un nova sint omnia que ni el mateix Crist 
cantà, ja que li.ll humilment proclamà que venia solament a 
complementar la Llei existent des del principi dels segles. La 
història suposa, en qui l’admet, el principi de la substanciali- 
tat de l’ànima humana. Si aquesta no és substancial, si no hi 
ha un agent personal, espiritual, responsable, permanent, 
existent per si mateix, amb independència de la carn i, per 
tant, immortal, no solament no hi ha història d’un poble, sinó 
que ni és possible història d’un home; els fets humans són 
accidents sense enllaç, produïts per causes exteriors, com les 
tempestats de l'atmosfera i les variacions dels aires; falta cl 
subjecte actiu i, per consegüent, falta tot. La història humana 
aleshores no es pot dir tal, sinó en el sentit en què es diria 
història de la raça cavallar o bovina. 

Doncs bé, la Maçoneria, en virtut de sos dogmes i prin¬ 
cipis de secta, segons les ensenyances de sa pretesa ciència 
i la universal doctrina dels seus doctors, destrueix clarament 
la substancialitat del principi espiritual de l’home; treu, 
doncs, el fonament de la pàtria, l’ossada que sustenta l’ésser 
específic d’una generació o poble, i per tant, el concepte de 
pàtria s’esvaeix. La contemplació de la història és aleshores 
una cosa idèntica a la contemplació del sistema planetari: 
una emoció més o menys fonda i estètica; el sentiment humà, 
que ens interessa fins les entranyes de l’ànima, no té raó 
d’ésser; el profundíssim vers del poeta llatí: 

Homo sum: hnmani nihil a me alienum puto, 

és un tret tirat sense engaltar, perquè entre els homes no hi 
ha principi d'identificació; fins cada u en si mateix és tal 
volta una aglutinació d’éssers; la nació no és un llinatge que 
habita en sa casa pairal, sinó un ramat que pastura on troba 
herba; romput cl llaç espiritual, desapareix el sentiment de 
pàtria, i, per tant, queda trencada una de les cordes de l’arpa 
misteriosa del poeta. Tot lo més, l'amor de pàtria en l’home 








LA TRADICIÓ CATALANA 


293 

serà aleshores un instint com el de la perdiu, que li fa amar 
el lloc en què ha nascut, pels hàbits que hi té contrets, i que 
la lliguen a aquells objectes determinats; mes mai serà, si 
no és per una inconseqüència, aquell nobilíssim sentiment 
que l’actual Pontífex anomena amb el diví nom de caritat 
de Pàtria. 

Fides. — La fe, segons sant Pau, comprèn la substància 
de la glòria que esperem, és a dir, d’aquell estat de subli¬ 
mació a què està destinada la humanitat després del seu pas 
sobre la terra. Per això lo sobrenatural sempre ha sigut font 
de poesia; per això, essent vera la sentència de Plató de que 
l’hermosura és la resplendor de la Veritat, quan Déu, Veritat 
primera, ha sigut l’astre preponderant en l'horitzó de la hu¬ 
manitat, la societat, sense que emperò mai hagi estat entera¬ 
ment pura en aquesta sa vida transitòria, es presenta reves¬ 
tida d'hermosura, i sa contemplació honestament delecta. 
La fe pretén fer de la terra una imatge i figura del cel, o lo 
que és lo mateix, treballa perquè els homes i la humana so¬ 
cietat imitin aquell Ser perfectíssim, que viu més enllà de lo 
que veuen els nostres ulls de carn, amb una vida de la qual la 
revelació ens dóna explicacions suficients. D'aquí que la 
poesia cristiana tingui sa guapa fesomia ben caracteritzada; 
l’espiritualisme no cristià, o almenys poc cristià, fa que moltes 
inspiracions artístiques o poètiques tinguin una bellesa inde¬ 
terminada, vaporosa, no ben visible, i això tal volta desperta 
un cert interès o plaer, el plaer de l’agredolç; mes la satis¬ 
facció espiritual verdadera, sòlida, que deixa contentes a totes 
les humanes facultats, és a dir, lo summe de la humana belle¬ 
sa, tan sols pot trobar-se en el fruit ple de vida, assaonat 
pels raigs de l'Ens realissimum que ens ensenyen la recta 
raó i la revelació catòlica. D’aquí que el mot ideal degui em- 
plear-se amb cautela pels literats catòlics, perquè la Bellesa 
primera, com la Veritat primera, no és un concepte lògic, 
sinó ontològic, és a dir, una existència real que, si bé no 
podem veure a les clares mentre estem en la presó de la 
carn, no obstant, en part la tenim molt determinadament ex- 







294 


J. TORRAS I BAGES 


plicada pels profetes i apòstols, i en particular per Nostre 
Senyor Jesucrist i per la Iglésia que Ell deixà fundada. La fe 
és essencialment popular; amb predilecció fou predicada als 
pobres; és ella una manera de posar a mà de tothom les 
altes veritats sobrenaturals. La poesia és també essencial¬ 
ment popular; la poesia científica, que s’ha volgut posar de 
moda, és un monstre curiós, mes no viable; per lo qual, fe 
i poesia es donen les mans com a germanes; i rompre la corda 
de la fe de l'arpa del poeta, és esquarterar la poesia en son 
membre principal i nobilíssim. 

L'objecte propi de la Maçoneria, el fi particular de son 
institut, és la destrucció de la fe. Si de la pàtria és enemiga 
per conseqüència, de la fe ho és per principi; son adveniment 
ha tingut per objecte, segons unànime confessió dels venera¬ 
bles pares de la secta, deslliurar l’humà enteniment de la 
subjecció a la creença; amb tots sos esforços tira a la in¬ 
dependència de la raó, és a dir, a rompre el llaç espiritual 
que uneix el limitat enteniment humà amb la il·limitada intel- 
ligència divina. Per això en sos principis la influència maçò- 
nica en la poesia i en la literatura, no es distingeix sinó pel 
capritxo, el judici privat; és a dir, trencat el jou diví co¬ 
mencen les calaverades de l’art, l’amor a l’originalitat es 
converteix en extravagància: mes prompte l’esperit queda 
rendit per son propi desequilibri, i aleshores l'home s'ajau a 
delectar-se en el jaç del sensualisme. Aquesta història tots 
nosaltres l'havem vista amb nostres propis ulls, i avui ja 
ens trobem en que el diluvi de les immundícies literàries 
va omplint la terra. L'esperit presenta més resistència a la 
corrupció; però una volta corromput, la carn en un moment 
queda podrida, i aleshores la poesia es converteix en la 
hipocresia del vici; fa com certes dones qui són deshonestes 
sense perdre l'exterioritat d’honestes, i els poets, en lloc 
d'ennoblir els gustos naturals dels homes, desperten sos 
apetits bestial i 


cannina faeda canunt. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


295 


Amor. — L’amor és la passió fonamental; d’ella surten to¬ 
tes les altres; tant els més delicats sentiments com el torb 
més violent que pot destrossar una ànima, són diferents mati¬ 
sos de l’amor. Els moviments més oposats, i en aparença di¬ 
versos, que impulsen les accions humanes, tots són produïts, 
segons ensenya sant Tomàs, per aquest foc interior que el 
Creador encengué en nostre cor, espècie de foc central i motor 
de la criatura racional. Per això en el concepte amor es con¬ 
tenen tots els sentiments humans, i sols ha sigut perfecta¬ 
ment comprès per qui ha sabut interpretar degudament a l’ho¬ 
me, pel Cristianisme. El sentiment és lo més humà que hi ha 
en l’home: ni és purament esperit com la pensa, ni totalment 
carn com els apetits; per això és lo més encisador que brota 
de la humanitat, i és com el suc que fa gustosa la poesia des 
de la gran restauració de Crist. La doble naturalesa del nostre 
ser lluu admirablement en el sentiment; i en la capitis dimi- 
nutio que sofreix l’home al deixar d’ésser cristià, el sentiment 
perd bo i sempre un de sos dos elements constitutius. A vol¬ 
tes un sentimentalisme exageradament espiritual, una fanta¬ 
sia idealista, per parlar millor, omple per algun temps la li¬ 
teratura, mes després prompte cau en les brutícies pornogrà¬ 
fiques. 

La Maçoneria, que no posseeix el secret de l'home, tampoc 
pot posseir ni penetrar el misteri de l'Art, i menys encara con¬ 
rear degudament aquest jardí que per antonomàsia ja d'antic 
rebé el nom de lletres humanes. Lo ridícul de la secta és pú¬ 
blic i notori; la bellesa és una nota que de cap manera pot 
aplicar-se a aquella sinagoga de Satanàs; si no cau baix el des- 
preci i la burla del món és perquè s'amaga; i en sa influèn¬ 
cia literària mai ha sabut fer desaparèixer l’antinòmia dels 
dos elements humans, esperit i matèria, que, degudament 
harmonitzats, són hermosura i delícia de l’home viador en la 
terra. Separats els dos elements es desnaturalitzen, i alesho¬ 
res la literatura i l’art són segons és el desordenat tempera¬ 
ment de cada u dels qui el cultiven; d'una part, generalment 
parlant, domina el desordre de la fantasia, i de l'altra, l'ab- 





296 


J. TORRAS I BAGES 


sorció total de l'home pel sensualisme, de manera que es 
pot aplicar a la literatura maçònica la frase bíblica: coixeja 
de les dues cames. 

Apagat per la Maçoneria el sol de la revelació, s’enflaqueix 
la raó natural i les lletres humanes queden en les tenebres; 
després del curt període de domini de la fantasia, de la confu¬ 
sió de sentiments, de l'evaporació dels més delicats, genero¬ 
sos i enèrgics, el sentiment decau i la delectació sensual ocu¬ 
pa el lloc que abans tenia la noble i humana satisfacció del 
sentiment. El món dels sentiments queda ple de runes; l’es¬ 
perit no troba on descansar, com el colom de la Sagrada Bí¬ 
blia no trobà on reposar sense embrutar-se, i amb tristesa 
cerca altra volta acolliment en l’arca sagrada de la Religió. 
Desaparegut el sentiment, es perd un dels més dolços llaços 
que uneixen els homes entre si; la vida social arriba a ésser 
fastigosa per les ànimes de bon tremp, i el món queda abando¬ 
nat als amadors de la sensualitat. 

El dogma de l’amor lliure, que la Maçoneria ha après de 
les bèsties, és la conculcació de la verdadera amor, i la pro¬ 
fanació d’un nom honrat. El matrimoni civil és el crepuscle 
vespertí de la nit de l'amor lliure. Treure la planta de la in¬ 
fluència dels benèfics raigs de sol, és voler que la planta 
mori. Els sentiments són flors que creixen hermoses i oloro¬ 
ses a la calor de l’amor al Creador; fora de sa influència es 
corrompen: llavors l'amor es confon amb el plaer; sia de la 
mena que es vulla, el sentiment ha mort perquè l'home ha 
mort; el mòbil de les humanes accions ja no és el cor, sinó 
el ventre; el moviment social ja no s'encamina a perfecciona¬ 
ment de l’home, sinó a regalar-se de cibis et venereis, i la 
noble poesia privilegiada, filla del cel, vinguda a la terra per 
conhort dels homes, es converteix en vehicle de corrupció, en 
una nova forma de complaure les vicioses inclinacions de la 
naturalesa humana, i son símbol ja no és la lira de les tres 
màgiques cordes, sinó la mascara vermella de vi dels deixe¬ 
bles de Bacus. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


297 


CAPÍTOL XIII 

Moralitat dlls costums públics basats en l'esperjt regional 

La diversitat de sentiment dels diferents països, així com 
els matisos que el pensament presenta en quiscun d'ells, ori¬ 
ginen en la vida pública i pràctica del poble costums propis, 
peculiars i personalíssims de la regió. Quan aquesta té una 
substància pròpia i és ben caracteritzada i posseeix una vida 
verdadera, no sols constitueix una persona jurídica, és a dir, 
un ser abstracte capaç de drets i obligacions, sinó que se’ns 
presenta vivent, un ser típic que nosaltres personifiquem en 
un home-idea, perfecta representació de sa raça. Així John 
Bull és la raça britànica. En quant un poble té més vigor de 
vida, en tant aquesta és més característica, pròpia i distinta. 
Tal és la llei general a tots els sers de la naturalesa, lo mateix 
en el regne vegetal que en el regne animal: els sers rudimen¬ 
taris gairebé no tenen notes característiques, sembla que es 
confonen els uns amb els altres, mes així que es puja en l'es¬ 
cala de la perfecció, cada individu és distintíssim del seu im¬ 
mediat. Tal veiem que passa en els països més il·lustres de què 
ens fa honrosa memòria la història; encara ara viuen amb 
una vida singularíssima en la pensa de l'home estudiós, i el 
romà i l'ateniense, per exemple, són dos personatges que dis¬ 
tingiríem enmig d’una turba d’homes de diversos països. 
Mes quan els pobles van baixant de categoria, quan perden la 
vigor i esplendor, quan sa substància nacional va dissipant-se, 
aleshores aquesta vida característica i personal va desapa¬ 
reixent, l’un poble no es diferencia de l'altre, i quan arriben 
a l’estat salvatge, aleshores bé pot assegurar-se que arriba a la 
confusió de pobles, i fins podríem afegir, sense falsejar l'ar¬ 
gument, que una raça d’homes degradada en sa vida i cos¬ 
tums, gairebé s'aveïna a la vida i costums dels irracionals: 
és a dir, queda reduïda a la satisfacció dels apetits i necessi¬ 
tats animals. Gran generalització que és l'última conseqüèn¬ 
cia de certes escoles. 






298 


J. TORRAS ï BAGES 


En contra d’això nosaltres amem la vida característica i 
pròpia de la nostra regió, puix en ella veiem un signe indes¬ 
tructible de vigor de vida i plenitud de substància, i creiem 
fermament que la conservació d’aquesta vida en tots els seus 
aspectes posseeix una influència moral de gran potència. D'a¬ 
quí que, en nostre sentir, sia un gran despropòsit i una falta 
de sentit pràctic i fins de bons sentiments envers la pàtria, la 
tendència, per desgràcia avui molt general, de deixar les an¬ 
tigues consuetuds de la terra, les quals fins en les coses més 
petites i en els detalls més insignificants eren fruit saboro- 
síssim que nodria perfectament la vida de nostre país. Es 
avui de bon to, almenys entre els simples, que, segons el tes¬ 
timoni de la Sagrada Escriptura, sempre són la majoria, l'a¬ 
doptar maneres estrangeres, llenguatge foraster, noms dits 
en altres llengües, diversions i espectacles vinguts de lluny, 
i lo de nostra pròpia casa és mirat amb menyspreu i tingut 
per cosa grossera, per costums pagesos, i els tals es creuen 
els homes més avançats del món si saben afectar un aire di¬ 
ferent del dels seus paisans. 

éQuè més ridícul que usar noms castellans, i fins de ve¬ 
gades francesos o anglesos, per anomenar a persones nascu¬ 
des i que han de morir en el cor de Catalunya? Amb la intel- 
ligència que en quant als diminutius de què sol usar-se pels 
nens i per les nenes, difícilment pot trobar-se, fora de la ita¬ 
liana, llengua que els tingui més graciosos que la llengua ca¬ 
talana. Comparem, per exemple, Marieta i Antonieta amb Ma- 
riquita i Antonita. Mes la fàtua moda arriba a corrompre el 
bon gust natural dels homes. La vanitat en aquesta matèria 
arriba a fer-se insuportable amb lo que passa amb les can¬ 
çons; avui Catalunya està farcida de cançons castellanes, i 
els hermosos i honestíssims cants catalans són oblidats, i fins 
molta gent ni arriben a capir la poesia que es troba en els 
cantars de la terra. En bona part passa amb aquests lo que 
amb els monuments artístics: se'ls col·lecciona, se'ls estudia 
i alaba, mes son ús queda abandonat, essent, no obstant, una 
humiliant veritat que les cançons castellanes d’ací són un 





LA TRADICIÓ CATALANA 


299 


rosegall dels castellans, que arriba a Catalunya quan a Madrid 
ja Ics canten las nineras del Retiro. Però encara convé mes 
alçar el crit contra les representacions, cançons i danses que 
comunament anomenen dc gènere flamenc. No hi ha res més 
antitètic que elles al caràcter català, ni pot trobar sc cosa al¬ 
guna més destructiva de la severitat i fermesa de la nostra 
raça. Ja Juvenal, fuetejant els romans dc la decadència, tro¬ 
nava contra les sensuals diversions de les cabrioles i cants 
amb espetecs de castanyoles de les filles del Betis, qui 
arribaren també a fer les delícies dels degenerats descendents 
del patricis romans. Tal volta no li desplaurà al curiós lector 
llegir en aquest lloc els versos de l’eloqüentíssim satíric (Sà¬ 
tira 11): 

Forsitan expectes, ut Gaditana canoro 
Incipiat prurire choro, plausuque probatae 
Ad terram tremolo descendant clune puellae 
Irritamentum Veneris languentis... 

Testarum crepitus cum verbis... 

Lo mateix que Juvenal, s’indignava també contra aquesta 
diabòlica diversió, pròpia tan sols, almenys fora del seu país, 
de generacions decadents, el poeta Marcial, gairebé conterrani 
nostre; i avui nosaltres, cristians, veiem com tal cosa abun¬ 
da a Catalunya, que en la capital d'Espanya s’ensenya als es¬ 
trangers com si fos la diversió nacional del poble ibèric, fort, 
auster i honestíssim; i, no obstant, aquells escriptors gentils 
s'escandalitzaven de veure tal moda introduïda en la corrom¬ 
puda i ja moribunda Roma pagana. 

Les diversions catalanes indígenes són senzilles, populars 
i hermoses, i, no obstant, aquesta generació nostra que es ti¬ 
tula democràtica serà, segons totes les aparences, la que les 
veurà desaparèixer i substituir per altres que ni moral ni estè¬ 
ticament poden amb elles comparar-se. Les solemnes festes 
majors, les animades fires, quadros esplendents de vida i de 
color local, en els que en gran manera i feliçment s’augmen¬ 
tava l'esperit de família i les bones relacions de poble a poble. 





300 


J. TORRAS I BAGES 

en què totes les classes socials prenien part, rics i pobres, 
des del grave clero al divertit jovent, festes verament demo¬ 
cràtiques en el bon sentit de la paraula, informades d’un es¬ 
perit enterament cristià, o van desapareixent o queden molt 
alterades, perdent la fesomia que les distingia i prenent el 
fastigós caràcter uniforme que argüeix, generalment parlant, 
un país sense esperit propi. Deixem perdre lo de casa i ens 
gastem diners per importar lo foraster; ja avui no es veuen 
les representacions populars vulgarment anomenades balls; ja 
es van perdent les gralles, flabiols i tamborins i altres instru¬ 
ments molt propis de dies de gatzara; i, en canvi, fem venir 
tàgals o altres semisalvatges de Filipines a fer en nostre país 
ses maniobres i a tocar sos instruments pesadíssims; mirem 
amb indiferència lo típic de la nostra raça, i ens interessa 
molt i llegim amb fruïció i contemplem amb interès lo propi 
dels pobles japonesos i xinesos de l’altra part de l'Àsia; els 
castells de xiquets, viril manifestació, símbol de la força i de 
l'aplom del nostre poble, són ofegats per les corridas de to¬ 
ros, simbòlica expressió de l'atreviment i lleugeresa d’una 
noble raça, mes que és molt diversa de la nostra. Cal fer hon- 
rosíssima excepció, com a conservadora dels costums pú¬ 
blics del país, de l’encontrada empordanesa on viuen enca¬ 
ra amb tot vigor i força les diversions i música més típiques 
de Catalunya. 

Tal volta el lector s’estranyarà de totes aquestes raons i 
no sabrà entendre què tenen que veure totes aquestes coses 
amb la moralització del poble català. Mes salta a la vista que, 
essent el fi ètic de la diversió pública i privada el mantenir 
l'equilibri entre les forces humanes, serenar els esperits i fo¬ 
mentar i estimular les bones inclinacions, és clar que tot 
això s'ha d'atènyer molt més fàcilment per medi d’unes di¬ 
versions congènites amb el poble, i que conseqüentment es¬ 
timulin al sentiment de pàtria, de família i d'amor a la socie¬ 
tat particular en què es viu; i demés convé admirablement en 
aquest lloc una observació pràctica, que ens ensenya l’estudi 
de la història i que ens sembla que té el caràcter d’una gran 





LA TRADICIÓ CATALANA 


301 


generalitat. A tots els pobles la desmoralització pública i so¬ 
cial, que porta la degeneració i la mort del país, els ha vin¬ 
gut de fora; la moda de lo foraster ha introduït els gèrmens 
de decadència; la pèrdua dels costums indígenes i l'adopció 
dels estrangers assenyala les darreries d’una raça. Els escrip¬ 
tors de la decadència romana estan plens d’imprecacions con¬ 
tra Grècia, que els encomanà la lepra de la immoralitat; fins 
cl dialecte del vici, el flamenc, com ara diuen, estava empe¬ 
drat de paraules gregues; i avui dia no hi ha qui no recone¬ 
gui que la moda parisenca, gran destructora dels costums i 
vida regional de tot Europa, ha sigut al mateix temps el vehi¬ 
cle que ha bo i igualat pertot arreu els costums públics amb 
agravi de l'esperit patri i dels venerands costums de cada 
terra, i portant en son si el llibertinatge públic. 


CAPÍTOL XIV 

Antítesi entre la revolució i el regionalisme 

És impossible avui dia en un estudi social no fixar-se en 
l'estat, uns diuen morbós, altres diuen benanant, que presen¬ 
ta la civilització europea, i que ha arribat a afectar fins les 
més íntimes fibres de l’organisme social: l’estat produït per 
la influència de la Revolució. 

Dos són els homes qui amb més claredat han vist i expli¬ 
cat el gran aconteixement que ha transformat la societat, o 
per millor dir, que ha deformat la societat desequilibrant la 
humanitat: el comte de Maistre i el positivista Taine. L'un 
volant, com l'àliga, pel cel, veié la gran falsedat de la gegan¬ 
tesca construcció que a sos propis ulls alçava la supèrbia 
humana; l'altre ficant-se, com minaire que vol escorcollar les 
entranyes de la terra, analitza, en nostres dies, els homes, les 
coses i les teories d’aquesta Revolució que semblava una 
creació heroica, per cantar sobre de sa immensa buidor el 
pulvis, cinis, nihil de la malícia humana, que involuntàriament 



302 


J. TORRAS I BAGES 


porta a la memòria la conclusió d’aquell verset de Job: Scio 
autem quod Redemptor meus vivit et de terra surrecturus 
sum, única esperança sòlida dels nostres i de tots els temps. 
En efecte, aquests dos homes, d’intel·ligències molt distintes, 
cors informats per sentiments diferents, seguint cada un 
d’ells camins gairebé oposats, arriben a un mateix punt: la 
jerarquia social antiga quedà sufocada perquè li faltava l’aire 
vital del cristianisme. I veus aquí un cas en què bé pot apli¬ 
car-se el principi de que tots els camins porten a Roma, és 
a dir, la recta operació intel·lectual mena a la Veritat, que és 
Déu. Mes per la gent contemporània potser el camí que se¬ 
gueix En Taine és més practicable, i sobretot porta més al 
cas particular que nosaltres estudiem del regionalisme des¬ 
truït per la revolució homicida. I al parlar de revolució no 
s'entengui solament el fet material que regà la terra de sang 
humana, sinó principalment el maligne esperit que l'anima. 

Descriu el cèlebre positivista francès l 'antic règim de la 
societat amb amorosa simpatia; reconstrueix amb admirable 
evidència aquell món ja desaparegut, format sota les mater¬ 
nals ales de la Iglésia, on resplendeix un regionalisme com 
mai s'havia vist en la terra, ni en els mateixos bons temps 
hel·lènics; cada encontrada era una família, units tots sos 
membres amb dolços llaços i baix la presidència i direcció 
dels Prelats temporals i espirituals, verdaders pastors dels 
pobles, enmig dels quals vivien, participant tots la sort els 
uns dels altres, essent el govern no per ministeri de la llei ca- 
bezuda, segons l'expressiu mot de Fra Lluís de León, sinó per 
la immediata i personal providència del qui era cap de l’en- 
contrada. La vida regional era aleshores completa; mai com 
en aquell temps es pot parlar del govern del país pel país, 
segons la frase que després s'ha aplicat amb més retòrica que 
veritat; i si bé és cert que amb el progrés del temps, que amb 
el creixement social, devia modificar-se l’antiga manera d’és¬ 
ser; no obstant, és evident que en la substància podia i devia 
continuar, i de fet continuà en alguns punts harmonitzant 
amb les noves circumstàncies. Mes les encontrades foren des- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


303 


emparades; l’antiga simplicitat de vida desagradà als qui per 
raó de son estat tenien la direcció dels diferents països, i 
aleshores volgueren mantenir-se en la possessió dels matei¬ 
xos drets, abandonant el compliment de ses obligacions; es 
trencà el vincle entre el cap i els membres, í aparegué aque¬ 
lla plaga de la no residència, anatematitzada pels sagrats cà¬ 
nons, i que En Taine amb admirable exactitud aplica també 
a l’ordre civil. La desaparició del Regionalisme fou, segons 
l’escriptor francès, una de les més poderoses causes genera¬ 
tives de la Revolució, ja que aquesta, en son concepte, i ho 
creiem profundíssimament cert, no fou la concepció grandio¬ 
sa de què ens parlen alguns historiadors, sinó ni més ni 
menys que una miserable dissolució social. Fou la mort es¬ 
pontània d'una societat, d’un ordre civil que havia expel·lit 
l'esperit de vida; i la destrucció subsegüent que atemoritzà a 
l’Europa entera, la caiguda de tantes antigues i venerables 
institucions, no fou deguda a cap vigorosa força, sinó sen¬ 
zillament a la descomposició del cos que al més petit impuls 
de les baixes passions no tenia resistència que oposar. Finà, 
doncs, desastradament el cos, perquè abans havien ja mort 
els membres, les diferents encontrades de la nació quedaren 
sense vida; París vingué a ésser, usant la desdenyosa frase de 
Tertul·lià, qui l'aplicava a Atenes, una ciutat xerraire; els fi- 
losops, legistes i poetes cortesans eren admirables per entre¬ 
tenir i galantment distreure a aquella gent qui no tenia res 
més que fer sinó divertir-se; mes el cos social i l'edifici polí¬ 
tic anaven desfonamentant-se, i dins de poc no tindran re¬ 
sistència que oposar a uns quants malfactors disfressats de 
patriotes i filosops. L'argument més fort contra el centralis¬ 
me és la revolució moderna; aquesta era impossible amb 
l'antic sistema social regionalista, com és impossible una ma¬ 
laltia grave quan els humors estan equilibrats i degudament 
distribuïts per tots els membres del cos; a la naturalesa, ni 
individual ni socialment considerada, se li pot fer violència; 
quan l'ordre social, quan la humana jerarquia es funda en la 
naturalesa, quan la societat dels homes es desenrotlla en vir- 




304 


J. TORRAS I UAijíís. 


tut de ses lleis essencials, ella gaudeix de llarga i sana vida; 
quan els homes volen organitzar un artifici social, per ben 
organitzat que sembli, la vida de la societat no és ni orde¬ 
nada ni llarga: lluita per recobrar sa forma natural, i per 
això veiem quasi bé sempre la reaparició del regionalisme 
després de la dissolució de les grans unitats. Tenen aquestes 
en la història un fi providencial; Déu es val d’elles per exer¬ 
cir una influència més general i forta sobre el món, però 
usant una fórmula escolàstica, podem dir que són formes 
vials, és a dir, transitòries, i amb caràcter de medis per ar¬ 
ribar a un fi. Mes la forma natural i permanent de la humana 
societat, com pensem deixar clarament demostrat, és indub¬ 
tablement la forma regional. 

La Revolució, doncs, vingué a conseqüència de l’anihilació 
de l'antiga societat regionalment organitzada, i, per tant, en 
virtut d’aquest pecat en què fou concebuda i que forma part 
de sa naturalesa, és necessàriament antiregionalista. No és 
una institució indígena, nascuda espontàniament en el si de 
la humana societat en aquestes o en aquelles circumstàncies 
històriques, en aquesta o en aquella regió; no és fruit d’una 
generació ni raça; no és l'encarnació d'una civilització deter¬ 
minada; és una pura i estèril negació, és un dissolvent pode- 
rosíssim; no és el sentiment de l'amor que fecunda i engen¬ 
dra, és la torpíssima passió de l’odi que mata. La Revolució 
ni és francesa, ni alemanya, ni espanyola; no és ni tan sols hu¬ 
mana; no és la planta o rebroll que neix en una terra conve¬ 
nient i creix fins a convertir-se en arbre frondós; no la parí la 
terra; com el llamp, es formà en la tenebrosa regió dels 
núvols amb els fluids malignants que es desprengueren de 
la fermentació de la carn i de la supèrbia humanes; vingué, 
doncs, de les altures, no nasqué del poble, i per tant, que no 
es cansin el positivista i el folklorista en cercar-la estudiant 
els sediments o capes socials; en tal cas, en el poble tioba- 
ran els senyals d'haver patit la malaltia, com en un home 
veiem els senyals d’haver passat la verola. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


305 


Ei principi per la Revolució sagrat i característic d'ella 
és la igualtat, principi negatiu i essencialment antiregiona- 
I is ta. Es aquesta igualtat negativa, perquè no significa que 
per adequar-se a la mida, deguin allargar-se els petits, sinó es¬ 
curçar-se els grans, ja que, segons la paraula evangèlica, ningú 
potest ad staturam suam adiicere cubitum unum; els homes, 
a una comarca que té una constitució social determinada, una 
manera de ser pròpia, no li poden llevar aquesta forma na¬ 
tural sinó amb violència, i aleshores no n'hi comunicaran una 
de nova, perquè cada país necessita una forma que li és con¬ 
venient, com cada home té menester un vestit, i el de l'un 
no serveix per l'altre. Fixem-nos amb lo que passa amb les 
llengües i amb les infinites varietats de cada una d'elles, com 
cada encontrada té accent diferent i paraules i modismes di¬ 
ferents; i si això succeeix amb la paraula, que és sempre en 
bona part espiritual i generalitzadora, ^què ha de passar amb 
les relacions socials i jurídiques, que, com expressives d’un 
element més particular i material, per força presenten una 
verdadera varietat? No ignorem, perquè salta a la vista de 
qualsevol qui consideri la cosa, que la nova manera d'ésser de 
la societat, el comerç, la indústria, la facilitat de comunica¬ 
cions, han donat a la humana espècie un caràcter general¬ 
ment més uniforme del que abans tenia, i per això no soste¬ 
nim que degui restaurar-se la multiplicitat que presentava el 
regionalisme de les edats passades; però sí sostenim els 
furs de la naturalesa contra el principi i el sentiment torpís- 
sims de la Revolució, que vol amb violència, sacrificant usos, 
sentiments i antigues lleis plenes de vida, introduir noves 
formes de vida civil que pugnen amb el temperament dels 
pobles, ni tenen altra raó d'ésser ni més mèrit que el d’haver 
brollat dels caps dels capitostos i patriarques de la revolució 
moderna. X aquesta, en son entusiasme uniformista i centra¬ 
lista, no obra per pur sentiment i sols per realitzar uns prin¬ 
cipis que creu salvadors; no, fa temps que ella està apode- 
rada del govern de les nacions, i essent concupiscent per na¬ 
turalesa, sense trava que limiti ses concupiscències, xucla 










306 


J. TORRAS I BAGES 

constantment la vida de les regions; ella, que es qualifica de 
liberal, vol que sa voluntat imperi en les afraus més aparta¬ 
des, odia el govern del país pel país, i pretén el govern del 
país per la secta. La forma regional, repetim, és una extensió 
de la família, es basa en ella; cada regió és una federació de 
famílies unides entre si amb estretíssims llaços naturals, ve¬ 
nint potser totes d'un mateix origen, i ^com voleu que una 
tal forma no degui ésser avorrida de la Revolució, l'ideal de 
la qual és l'abolició de la família natural i cristiana i la consti¬ 
tució del falansteri d’una manera més o menys nua? 


CAPÏTOL XV 

Caràcter de la legalitat revolucionària en ses relacions 

AMB EL REGIONALISME 

De la dissolució de l'antic règim, de què parlàrem en el ca¬ 
pítol anterior, brotà un nou estat legal, engendrat, general¬ 
ment parlant, no del cast matrimoni de la recta raó de les 
necessitats i condicions de la terra i l'estat moral del poble 
que l’habita, sinó del luxuriós concubinatge del principi re¬ 
volucionari amb la desenfrenada ambició d’apoderar-se abso¬ 
lutament del govern del país. La tirania ama la concentració 
del poder, puix així li és més fàcil aprofitar-lo tot en bene¬ 
fici seu, i com la tirania liberal, segons va demostrant l'ex¬ 
periència, serà sens dubte una de les més tremendes que han 
afligit la humanitat, amb una constància no interrompuda, 
des de que s'entronitzà en la societat moderna, ha anat ma¬ 
tant la vida de les regions, ha destruït les entitats naturals 
qui, com a membres ben ordenats, formaven el cos de la na¬ 
ció, produint eixos estats uniformistes, i podent dir amb mol¬ 
ta més raó que el cèlebre rei de França, els qui avui dia ar¬ 
riben a apoderar-se del govern, aquella frase tan repetida: 
L'Estat só jo. En efecte, el ministre, molt més omnipotent 
que l’antic rei absolut, posat en l'estació telegràfica de Ma- 






LA TRADICIÓ CATALANA 


307 


drid, està tot en tota la nació i tot en cada una de ses parts; 
ell és l’ànima de la nació; aquesta no viu, com antigament, 
informada d'un principi, sinó que és l’instrument d’un home 
o d'una quatreta d'homes, potser d’una secta; i d’aquí resul¬ 
ta que així com un principi estès per la nació dóna sos efec¬ 
tes segons les condicions en què es desenrotlla, com una ma¬ 
teixa planta es modifica segons la qualitat de la terra en què 
viu, lo qual fa possible la unitat i la varietat; en canvi, quan 
l’ànima de la nació és un home, amb aquest ha de conformar- 
se la nació, ell és la llei del país amb escarni de Déu, de qui 
solament pot dir-se que és la Llei del món; res val l'existència 
de lleis, usos i institucions seculars: tot deu cedir a sa sobi¬ 
rana voluntat. 

Els Estats antics eren una verdadera federació de regions; 
el rei d'Espanya, per exemple, era el rei de Castella, d’Aragó, 
el comte de Barcelona, el senyor de Biscaia, etc.; mes un 
cop destruïda aquella manera d’ésser, naturalment portada 
amb la successió dels segles, surten els moderns Estats uni- 
formistes, el regne d’Espanya o la República francesa, uns 
i indivisibles, essent la nació, més que un cos degudament or¬ 
ganitzat amb vida pròpia en cada membre, un òrgan, més ben 
dit, una màquina que sense acció pròpia és dirigida pel ca- 
pritxo dels qui exerceixen el govern. 

Per això veiem el regionalisme morir a mans dels partits 
polítics qui fins han anihilat, en quant han pogut, la base i 
els elements essencials de la regió, i tot això en nom de la llei. 
La propietat comunal ha sigut confiscada, i aquesta era el pa¬ 
trimoni amb què vivia la regió una vida noble i independent; 
les institucions fundades pels nostres passats o nascudes qua¬ 
si espontàniament en cada encontrada, vestides a la usança 
de cada poble, com, per exemple, els antics bancs agrícoles, 
han sigut destruïdes; les escoles comunals i altres fundacions 
benèfiques que per llargs segles foren honor i consol dels 
pobles, qui dintre de si tenien tot lo necessari a la vida mo¬ 
ral i fins material, han caigut als peus del colós tirà, l’Estat 
modern. Aquest s’ha menjat la regió, com el peix gros es 







308 


J. TORRAS I BAGES 


menja el peix petit; vol que visqui a sos obs, vol ensenyar sos 
fills, cuidar sos malalts, i jquè té d’estrany tan desmesurada 
ambició, si encara tira a confiscar la família, fent d'ella, no 
un membre del cos social, com ho és per naturalesa, sinó una 
fibra de sa carn! En nostres dies havem vist materialment el 
saqueig de la regió en benefici de les grans capitals, i amb 
això potser tots hi havem pecat. El fonament de la vida re¬ 
gional és l’amor; l'amor a la terra pròpia, per defensa de la 
qual els nostres passats donaren en la sang, aquest afecte a 
la comarca, a les muntanyes, rius, pobles, iglésies, als costums 
que en ella dominen, a les institucions que la vivifiquen, als 
monuments que l'adornen, aquest afecte paríssim no és propi 
d'ànimes grosseres; i avui per desgràcia infús terriblement en 
els cors el bestial sensualisme, ha sigut en un gran nombre 
d’homes suplert per la desenfrenada concupiscència que vol 
abeurar-se en les grans capitals. La llei moderna, enemiga 
dels pobles, fomenta aquesta tendència, i havem vista en èpo¬ 
ques liberalíssimes arrencar dels pobles ses més preades joies 
artístiques, per a portar-les a les grans capitals; treure-les del 
lloc en què l'artista les havia treballades i col·locades, com 
Déu les flors, per a constituir un museu, com si l'art no fos 
de profit al poble i sí sols a una casta privilegiada de ciuta¬ 
dans. Per nostres ulls veiérem treure l'hermosíssím cadirat 
de cor del Sacro Convento d'Assís, situat en un lloc que har¬ 
monitza admirablement amb l'edifici, realçat per les pintures 
del Giotto i encara aromatitzat per l’olor dels sants deixebles 
del fundador, per a ser traslladat a un museu, empobrint d'a¬ 
questa manera, com de tantes altres, a l’antigament florit mu¬ 
nicipi d'Assís, el modern Estat uniformista. 

El regionalisme li fa nosa a l'Estat modern i cerca manera 
d'aterrar-lo tant com pot. Teníem dins Espanya les grans re¬ 
gions formades per les que foren en el passat glorioses na¬ 
cions amb vida pròpia, amb llengua peculiar algunes d'elles, 
totes amb història, tradicions i lleis en conformitat amb son 
temperament, semblava lo natural que es conservessin enti¬ 
tats tan notòries i amb tanta raó d’ésser; mes convenia des- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


309 


truir tot l’antic, i Galícia, Catalunya, Aragó, etc., deixaren d’e- 
xistií legalment. La divisió de l’Espanya en quaranta-nou pro¬ 
víncies fou com una sentència de mort civil per aqueixos reial¬ 
mes sacrificats no a la unitat nacional, que ja de segles exis¬ 
tia, sinó al rancor sectari contra tot lo antic, a la supèrbia 
d'una trivial i falsíssima ciència que volia fer la nació a mida 
de son gust. Tenien, emperò, aquestes regions dos elements 
principalment que no és fàcil matar-los, el dret civil i la 
llengua; i la persecució legal que avui dia veiem tot sovint di¬ 
rigida contra la religió de la nostra ànima amb una constància 
sense igual, ha treballat també per a fer perdre aquells dos 
fonaments de nostra vida social. Ens sembla haver oït dir que 
l’Espanya es despertà l'any dotze allà en les Corts de Cadis, i 
la metàfora ens sembla molt exacta, més, tal volta, de lo que 
presumien els qui la inventaren. Aquella gent (trets els sec¬ 
taris, i aquests sabien molt bé lo que es feien) es trobà en un 
món nou, sense consciència del lloc o nació en què estaven, ni 
coneixement de la societat per la qual legislaven, com aquell 
qui s’alça amb el cor adormit; s'enamoraren de la superficia- 
líssima idea de la uniformitat, com tants a qui avui dia plau 
més la vista d’una ciutat tota amidada i nivellada que no pas 
la d una ciutat monumental, i decretaren solemnement que 
uns mateixos codis haguessin de regir per a tota la monar¬ 
quia. Aquesta disposició legislativa es considerà tan intrín¬ 
seca i essencial a la nova forma, que totes les Constitucions 
publicades de l’any dotze ençà l'han reproduïda, i és sa exe¬ 
cució l’ideal a què tiren molts liberals i fins altres qui no en 
són. La revolució és la negació del dret històric, és a dir, del 
verdader dret humà, i com les legislacions forals o el dret 
de les diferents regions, és essencialment històric, com que 
la regió en si mateixa suposa necessàriament la història, d'a¬ 
quí ve la verdadera antítesi entre Revolució i Regionalisme. 
Les modernes entitats formades per l’esperit revolucionari 
són unes verdaderes criatures bordes; no reconeixen ni tenen 
paternitat, trenquen la successió històrica, al pas que l'enti¬ 
tat regional rep honestament l’existència de sos antecessors, 








310 


J. TORRAS I BAGF.S 

als quals hereta i forma amb ells una verdadera família. 
Per molts anys la força de vida de què gaudeix el dret regio¬ 
nal ha arribat a rebatre la tirànica imposició dels uníformis- 
tes, mes el precepte constitucional que mana que hi hagi un 
sol codi, és d'essència del principi revolucionari, per lo qual 
veiem els partits polítics sempre bregar per a obtenir-lo i 
almenys treballen per a destruir de mica en mica, disminuint 
les institucions de la terra, el dret que enclou ïa nostra vida 
domèstica i social. 

Creiem, noi obstant, que potser havem avançat més o 
menys en el bon camí; la veu de la naturalesa es fa oir quan 
l'home entra en reflexió, i una de les intel·ligències més pe¬ 
netrants i reflexives de la política militant espanyola, D. Fran- 
cisco Silvela, pogué dir en la sessió del Congrés del 18 d’abril 
de l'any 1887, dirigint-se al Sr. Alonso Martínez, qui acabava 
d’arribar a Madrid des de Barcelona, on havia presidit la so¬ 
lemne festa de l'Acadèmia de Bones Lletres en honor d'En 
Milà, aquestes significatives paraules: «Puix que el senyor 
ministre ara fa poc ha aprofitat l'ocasió a Barcelona per a ma¬ 
nifestar ses simpaties en bé de les literatures regionals, es¬ 
pero jo veure'l aquí defensar els drets regionals, que valen 
un xic més que les literatures, i que des d’ara crec que havem 
de comptar amb un defensor més, ben poderós i il·lustre per 
cert; jo em dono l’enhorabona en nom d’aquesta causa, que 
entenc és verament nacional.» 

Tal volta l’energia que els catalans han manifestat en la 
defensa de son dret històric, no la tenen per a emparar la llen¬ 
gua; aquesta és d'un ordre més espiritual, no ateny ni toca 
tant als interessos de la vida, mes, no obstant, com creiem ha¬ 
ver demostrat en capítols anteriors, és un element essencial 
de la vida regionalista, per lo qual convé també vigilar a fi 
que la moderna tirania legal que s’ha encarnissat en la perse¬ 
cució de les llengües, sia contrarestada. La llei moderna per¬ 
met abusar de la llengua en tots sentits; l’obscenitat, la ca¬ 
lúmnia, la impietat no troben mordassa, mes una mordassa 
terrible impedeix al català usar de sa pròpia i honestíssima 





LA TRADICIÓ CATALANA 


311 


llengua en els actes més solemnes de la vida. L’ensenyança 
dels minyons ha d'ésser castellana; paga l'Estat càtedres per 
moltes llengües estrangeres, mes no pas cap que serveixi per 
a cultivar la nostra pròpia llengua; aquell principi axiomàtic 
dels nostres parlamentaris dient que, en son sistema tot és 
possible, fins fer tomar negre lo blanc, aquí el practiquen, 
puix veiem que obliguen a parlar castellà a qui no en sap; i 
vulguis no vulguis, has de deixar ta última voluntat en una 
llengua que ignores, contractar davant de notari en una llen¬ 
gua estranya, i respondre a les preguntes del jutge, en lo qual 
de vegades hi va la fortuna, l'honra i la vida, en una llengua 
que no és teva, tant si l’entens com no. Les regions austría¬ 
ques han manifestat una energia verdadera en bé de llurs llen¬ 
gües, en contra de la tirania dels liberals d’aquell imperi qui 
volien subjectar a tothom a la llengua alemanya, i l'últim con¬ 
grés dels catòlics de Silèsia, 1 en el regne de Prússia, declarà 
solemnement i amb evidentíssima justícia que l’ús de la llen¬ 
gua pròpia no podia ésser impedit sense violentar el dret na¬ 
tural. Fets que proporcionen gran llum en aquestes matèries: 
pertot arreu la legalitat revolucionària és acèrrima enemiga 
dels drets i de les llengües regionals; pertot arreu els liberals 
a la francesa són els grans propagandistes de la unitat civil 
per ells inventada, i un cop arriben al govern, vulguin no 
vulguin els infeliços vassalls, a la violència els hi subjecten. 

Un antic pedagog català, de verdadera il·lustració, el re¬ 
verend Baldiri Reixach, rector de Sant Martí d'Ollers, escriví 
les següents paraules, de noble simplicitat, que d’una manera 
menys entonada expressen el mateix principi dels catòlics si- 
lesians, que desgraciadament no saben compendre molts fills 
de la nostra decadent generació: «Entre totes les llengües, la 
que amb més perfecció deuen saber els minyons, és la llen¬ 
gua pròpia de sa pàtria, perquè el defecte és molt més culpa¬ 
ble i feo per un minyó que té estimació...». 2 

1. Any 1888. 

2. Instruccions per l'ensenyança de minyons. 







312 


J. TORRAS I BAGÜ 


CAPÍTOL XVI 
Liberalisme i Regionalisme 

El conjunt de principis emanats del concepte revolucioní 
ri, formant un sistema dirigit a la governació dels homes i 
la constitució social, és anomenat generalment liberalismi 
Domina en la major part de l’Europa contemporània, i prií 
cipalment encara en el món llatí de l'un i de l'altre hemisf< 
ri; de manera que la nostra raça, d'intel·ligència privilegiadí; 
sima, qui tingué prou penetració racional per a no deixar-s 
enganyar de l'error en la forma religiosa i metafísica, en la ir 
vasió protestant; en l'ordre polític i pràctic, tal volta, degu 
en part, a son temperament generós i poc analític, es trob 
dominada pel mateix error, que va minant d’una manera vis 
ble la seva antiga i fortíssima constitució. Mes, per l'object 
particularíssim del present estudi, deixant a un costat, la d< 
mostració que ja en altra ocasió 1 férem de la naturalesa di: 
solvent dels principis que, injustament, es gloriegen am 
l’hermós nom de liberals, ens fixarem en la idea de l’absoli 
ta incompatibilitat entre el liberalisme i el regionalisme. 

La immediata filiació històrica i racional del nostre libi 
ralisme es troba inqüestionablement en la famosa Declaraci 
dels Drets de l’Home i en el Contracte social, de J. J. Rou: 
seau. La constitució política de les nacions modernes, a 
menys en quant a la substància i a l'esperit, és indubtab] 
que prové d'aquells principis. Amb ells comença la nova Er 
que ha acabat de destruir la forma regional, que el cesarism 
anterior havia ja començat. Cesarisme i Liberalisme són 1 
mateix en sa essència: l'home senyor de la societat i no 1 
Providència divina: l'home ha de fer la societat del nores: ] 
societat no és el desplegament de la humanitat, sota la mirad 
i l’acció de Déu qui deixa, emperò, sempre lliure l’humà arb 


1. En l’opuscle i Què és la Maçoneria? 







LA TRADICIÓ CATALANA 


313 


íri. La Declaració dels Drets de l'IIome suposa i proclama la 
sobirania racional; i no pas perquè l'època en què s’elaborà 
fos d’una gran potència racional, ja que on ella fïnà la filoso¬ 
fia, principal de totes les ciències especulatives; ans fou d’una 
gran superficialitat de coneixements, la qual, com sempre suc¬ 
ceeix, engendrà una vanitat desmesurada. En virtut de sa 
nova generació, els homes quedaren deslligats de tot, no depe¬ 
nien de ningú; tot dret històric, i de consegüent tot dret, des¬ 
aparegué; no era la societat la qui devia donar-los lleis, elis 
eren els qui devien subjectar-la a sos principis i a son voler. 
El sapientíssim principi de l'experiència no està escrit en 
eixes taules de la nova llei del liberalisme: l’home posat en 
lloc de Déu és infal·lible: Déu, qui governa la humanitat i que 
els passats reconeixien com a Summe Legislador, pot equivo¬ 
car-se; de consegüent, l'obra dels segles ha de fer lloc a 
l'obra dels innovadors. D’altra part, aquests nous legisladors 
són molt filosops, i miren sols al fons de la naturalesa huma¬ 
na, i com en l’essència tots els homes són iguals, ses lleis te¬ 
nen, eminentiori modo, aquella prerrogativa de la llei d'ésser 
general, puix les d'ells ho són de tal manera, que tant po¬ 
drien servir per la França o Espanya com per la Xina; la llei, 
segons ells, és bona; de consegüent, és un cas de tossuderia el 
que la rebutgin els qui l'han de practicar; la imperfecció és 
del ciutadà, de consegüent els ciutadans són els qui s'han de 
conformar a la llei, i no la llei als ciutadans. La bota és ele¬ 
gant i ben feta, puix el sabater qui l’ha treballada és de moda; 
i per tant, si et fa mal, la culpa és del teu peu, no et queda 
més remei que aguantar-la, puix lo perfet no ha de cedir a lo 
imperfet. 

Aquesta senzilla i fins vulgar explicació, creiem que inclou 
clarament el pensament fonamental del procedir polític dels 
moderns homes d’Estat, o almenys de la majoria d'ells, per 
lo qual es demostra la incompatibilitat de son sistema amb el 
sistema regionalista. Mes parlem impròpiament; puix el re¬ 
gionalisme no és un sistema; qui ho pensi s'enganya. El re¬ 
gionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les matei- 





314 


J. TORRAS I BAGES 


xes entranyes de la societat, no 1 ha tingut un autor legal; el 
mateix Washington, fundador de la Unió Nord-americana, no 
féu més que harmonitzar i segellar lo que la naturalesa de les 
coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà 
aquells pobles, quan amb sa inefable i inescrutable provi¬ 
dència enviava a dites regions corrues de gent ja diversa entre 
si, i que fins encara, per raó dels llocs en què s’establia, aug¬ 
mentava en diversitat per les necessitats desiguals que con¬ 
treia. El regionalisme liberal, és a dir, aquell que vingués de 
dalt, que imposés el poder central, no fóra tal regionalisme: 
la revolució no pot crear directament la regió. La Revolució 
violenta o la dissolució social, Déu sap lo que vindrà, desfa¬ 
ran la unitat violenta i excessiva; mes, les regions reaparei¬ 
xen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei natural de 
la societat. 

L’Estat liberal es construeix començant pel cim, és a dir, 
d’una manera antinatural; així veiem que ses constitucions es 
fan en Consell de ministres o en una Junta central; les na¬ 
cions regionalistes comencen per la base, és a dir, pels fona¬ 
ments. Els nuclis de l’organització nacional, els membres 
principals que han de constituir el cos, es formen, no per 
una resolució dels ciutadans, sinó en virtut de la força natu¬ 
ral de les coses; i quan la nació ha ja arribat a adquirir gran¬ 
desa i importància, encara els perns en què se sosté sa pre¬ 
potència, són aquells mateixos membres que, com a clavats 
fortament en la terra, són penyora certíssima de resistència. 
El liberalisme forma unes constitucions que cauen amb una 
bufada; les que funda el regionalisme són més fortes que 
qualsevol conquistador; reïxen de la tirania legal, i per això 
veiem avui dia com, debilitat el sistema liberal, torna a treure 
el cap el regionalisme, amb simpatia, es pot dir, universal. 

Rousseau i sos moderns deixebles, a la teoria del Contrac¬ 
te, a la llei de les majories numèriques, al principi absolutís- 
sim de que les coses públiques poden arreglar-se a la mida 
del gust dels qui les governen, s’oblidaren de posar-hi la 
condició de que s’havia de respectar la naturalesa i manera 






LA TRADICIÓ CATALANA 315 

d'ésscr del país. À conseqüència d’aquests principis s'explica 
que avui dia ningú estigui disposat a morir per les lleis de la 
pàtria, que sempre sien avorrides per una part dels ciuta¬ 
dans; que, ei nom mateix de pàtria, sempre sacratíssim, el 
vegem usat tot sovint en to de mofa, fins al punt d'ésser in¬ 
juriós el nom de patriota. En el regionalisme s'hi troba el sen¬ 
timent, que és l'hermós coJor d’aquesta forma política; és 
impossible trobar-lo en el liberalisme. El contracte social, la 
resolució d’una majoria, no crea sentiments; aqueixos nai¬ 
xen espontàniament, són una mena d'instint racional que no 
pot produir-lo ni la votació d'una assemblea constituent, ni 
el rescripte d’un Cèsar. Totes les coses naturals provenen de 
l’Autor de la naturalesa; la regió, doncs, creada per Déu, és 
la que produeix aqueix dolcíssim afecte de l'ànima. 

En temps en què existien les regions, amb sos adminicles 
naturals, els homes fora de son país s'enyoraven; l’enyora¬ 
ment és més fort allí on la constitució regional és més pecu¬ 
liar; mes, per on ha passat el vent devastador del libera¬ 
lisme, en les encontrades desnaturalitzades de llur antiga 
manera d'ésser, tot just s’hi troben reminiscències d’enyora¬ 
ment; rics i pobres fugen de son país, lo qual vol dir que no 
l'amen pas gaire. Ja entendrà el lector que parlem aquí de 
l'enyorament, perquè aquest és la gènesi del sentiment d'a¬ 
mor de pàtria; és la humil llavor d’aquella passió nobilíssima 
i fortíssima que detura exèrcits, resisteix tiranies, suporta ca¬ 
lamitats, engendra herois, és llaç d’unió i preparació d'aque¬ 
lla virtut sobrenatural que l’actual Pontífex, 1 i abans d’ell sant 
Ambròs, ha batejat amb el dolç nom de caritat de pàtria. 

Mes, si el sistema liberal dominant és oposat al sentiment 
patriòtic per raó de son origen artificial, ho és també demés 
per un caràcter de què no es pot despendre, i que és lo que 
el distingeix en la pràctica. El dret que naix d’una pura con¬ 
venció, l'organització que surt, no ex viscerïbus rei, sinó de 







316 J. TORRAS I BAGES 

la variabilíssima voluntat humana, mudable a tot vent de pas¬ 
sions, és necessàriament variable; i d’això no cal donar-se 
proves, puix l’experiència quotidiana ho 1 demostra. L’amor 
naix de la freqüentació de la cosa, de l'antiguitat d'ella; puix 
considerant l’home amb gran veritat que la família, que la 
regió, és un ser moral, una persona verdadera que ja exis¬ 
tia abans que ell naixés i que continuarà després de sa mort, 
si la llei o institució governà ja els seus passats i espera que 
governarà també els seus successors, l'amarà amb entranya¬ 
ble tendresa, la respectarà com a una cosa divina, i, en de¬ 
fensa d’ella, estarà resolt a morir, puix amb raó creu més ne¬ 
cessària l’existència d'aquella llei que no pas sa pròpia per¬ 
sona. 

Veus aquí, doncs, com el liberalisme i el regionalisme són 
entre si com l'aigua i el foc; l'un mata a l’altre, per raó de na¬ 
turalesa de quiscuna d'aquestes dues coses. És cert que els úl¬ 
tims temps de la monarquia absoluta, influïda ja de l’esperit 
cesarista, i més antireligiosa, en alguns de sos períodes, 
que els moderns governants representatius, si bé amb major 
hipocresia, foren ja temps d’opressió per l’esperit regionalis¬ 
ta; mes els temps obertament liberals, ho són de persecució 
constant i d'una persistent acció dissolvent, fins al punt 
d’haver anihilitat en bona part els antics elements regionals 
que devien ésser les pedres fonamentals d'una reconstrucció 
social, patriòtica, cristiana i verdaderament lliure. 

CAPÍTOL XVII 
Ideal cristià 

El regionalisme per si sol, és a dir, la multiplicitat de vida 
en la societat humana, és cert que tindria gravíssimes difi¬ 
cultats per establir o continuar la civilització sobre la terra: 
fins donaria lloc a que naixessin entre els pobles aquelles 
enveges i pretensions a què tan inclinada és la humana fa- 








LA TRADICIÓ CATALANA 


317 


mília, composta dc membres entre si distints. EI regionalisme 
utilitari portaria al salvatgisme. Demés, atenent a aquella obli¬ 
gació divinarnent imposada al nostre llinatge de dominar i 
subjugar la terra, és necessària una unitat, ja que a l’esforç 
de la regió, per sa pròpia naturalesa, li falta aquell poder 
que solen tenir les grans unitats, i que es necessiten per la 
grandiosa empresa de sostenir en tot el món l'imperí dc la 
verdadera civilització, i la unió entre si de tots els membres 
de la família humana. Fins estudiant la nostra naturalesa 
trobem en ella dos elements, aspiracions o necessitats: un 
que correspon a la unitat, altre que suposa la varietat o re¬ 
gionalisme. Els homes en lo substancial, en lo més noble de 
sa vida, en la intel·ligència, són idèntics, puix si bé és cert que 
existeixen races que es diferencien en el grau de força ra¬ 
cional, magis vel minus non mutant speciem: i de consegüent, 
malgrat això, persevera la unitat substancial entre elles. Mes 
les varietats introduïdes en els homes per les circumstàncies 
particulars de cada una de les innumerables regions de la 
terra, són indestructibles, formen part de la vida d’aquest 
compost d’ànima i cos que en diem home, i de consegüent 
han d’ésser respectades. 

tQui, doncs, establirà l’equilibri entre aquestes dues ne¬ 
cessitats, qui posarà l'acord entre aquestes dues lleis que 
semblen inconciliables? Crist, i sols Crist. Ell és l’autor de la 
humana naturalesa, i ningú més que Ell pot organitzar les 
antinòmies que presenta el nostre llinatge, nascudes del pecat 
i que comencen ja en el mateix individu, en el perpetual con¬ 
flicte entre l'esperit i la carn, de què ja es queixava l’apòstol 
sant Pau. L’imperi universal espiritual és un fet en la histò¬ 
ria cristiana, i avui dia, potser més que mai, podem contem¬ 
plar-lo amb nostres propis ulls, veient el poder apostòlic le¬ 
galment establert en les regions més llunyanes de la terra. En 
aquest punt, com en molts d’altres, el cristià mira amb com¬ 
passió els savis racionalistes del nostre temps qui es trenquen 
el cap en coses ja fa segles resoltes. Bluntschli és l’apologis- 
ta de l'Estat universal, com essent la forma jurídica de la uni- 



318 


J. TORRAS I BAGES 


tat humana. Laurent, amb raó, ataca el sistema del jurista ale¬ 
many com a contrari a la llibertat i independència dels pobles 
particulars, i vol que sia suficient ei fons comú de sentiments 
i idees de la humanitat. El professor belga parlaria molt bé si 
tingués prou humilitat per confessar que aquesta humanitat 
és la restaurada per Jesucrist. La toga del magistrat romà 
no havia arribat on arriba i exerceix sa jurisdicció la púrpura 
cardenalícia. La unitat de la Roma pontificial traspassa de 
bon tros a la de la Roma imperial; l’índia, l'Oceania i gairebé 
la Xina tenen i reconeixen l'autoritat apostòlica; les autoritats 
civils de la Unió Americana i de l’Austràlia acaten i veneren a 
sos Cardenals, i de consegüent, la fraternitat universal no 
havem d'esperar-la del llaç de ferro de la jurisdicció política, 
sinó del suavíssim vincle de la jurisdicció evangèlica. No 
volem dir pas que la Iglésia hagi d’ésser l'única gran unitat 
jurídica que hi hagi en la terra, no, ella precisament ama 
aquestes unitats i les fomenta, respectant sempre la tradició 
i la naturalesa de cada poble. L'imperi romà ha sigut sempre 
benvolgut del Pontificat, a pesar de les persecucions amb què 
l'ha afligit: els emperadors començaren i tot sovint han con¬ 
tinuat la guerra contra el poder apostòlic; i no obstant, aquest, 
imitant a Déu, que no vol la mort del pecador, sinó que es 
converteixi i visqui, fins en nostres dies treballa per l’exis¬ 
tència d’aquest gran poder polític a fi que mantingui la uni¬ 
tat entre les nacions, fent d’ell com el centre dels altres mem¬ 
bres polítics. El cardenal Consalvi, en el Congrés de Viena, 
demanà solemnement, en nom del Papa, la renovació del Sa¬ 
cre Romà Imperi, i quan els sobirans rebutjaren la seva pro¬ 
posició, protestà de la negativa. Pius IX, responent a la noti¬ 
ficació del nou Emperador, contestà amb expressiu llenguat¬ 
ge, prenent a bé aquella reconstitució feta amb consentiment 
dels prínceps i ciutats lliures d’Alemanya, i encara recorda 
ara l’Europa la paraula del príncep de Bismarck, agraït als 
bons oficis de Lleó XIII pel major bé de l’imperi germànic, 
declarant en el famós discurs del 22 d'abril de l'any 1887, que 
no pot considerar el Papat absolutament com a potència es- 





LA TRADICIÓ CATALANA 


319 


trangera..., que és una institució qui té per sa pari un caràc¬ 
ter alemany. 

Aquestes paraules gloriosíssimes en boca d'un home d’Es- 
tat protestant són un reforç de lo que diguérem anterior¬ 
ment sobre el caràcter nacional que la fe universal de la 
humanitat, o sia la fe catòlica, prenia en cada país; són, de 
consegüent, una prova de la possibilitat de conciliar l'antinò- 
mia entre la unitat i la multiplicitat; al pas que les paraules 
de Pius IX, alegrant-se de la reconstitució de l’imperi amb el 
consentiment dels prínceps i ciutats lliures d’Alemanya, de¬ 
mostren la simpatia de la Iglésia per les regions, qui ama veu¬ 
re emparades les unes amb els altres, mes no uniformades i 
afilerades pels sistemes a priori dels moderns constructors 
de nacions. Observi's la diferència entre l’uniformisme dels 
nous imperis liberals i el caràcter regionalista de l'imperi 
tradicional, recordi’s la constitució que aquest per segles ha 
tingut sota la benedicció i consagració del successor de sant 
Pere, i ens quedarà manifesta l’afició de la Iglésia a les grans 
unitats jurídiques, necessàries a la humanitat a l’arribar a 
un cert grau de civilització; mes sempre amb la conservació 
de les regions que, creades per la Providència, no poden és¬ 
ser destruïdes per la mà de l’home, essent sa existència exigi¬ 
da per l'harmonia, integritat i bon ordre social. 

L'ideal cristià, en punt a organització política, pot dir-se 
que ve expressat en aquelles paraules de l'Evangeli pronun¬ 
ciades per Nostre Senyor Jesucrist: In domo Patris mei man- 
siones multae sunt. No es fica la Iglésia en la forma particu¬ 
lar del règim, mes sí dóna les línies generals de l'edifici des 
de que ensenya la finalitat del mateix; la humanitat poblant 
la terra és la immensa família de Déu que, composta de nom- 
brosíssims membres, ha menester quiscun d'ells de pròpia i 
peculiar habitació. El regionalista que rebutja la religió de 
Crist es trobarà en grans maldecaps per arrodonir i com¬ 
pletar son sistema; ha de reconèixer la necessitat de la unió 
entre els membres, i el dret d’aquests a viure vida pròpia i 
no solament comunicada, és a dir, sentirà fortament l'antinò- 





320 J. TORRAS I BAGES 

mia de la unitat i de la multiplicitat, i no sabrà com conciliar¬ 
ies. D’aquí ve que, generalment, el racionalista en la ciència 
política i social sia cosmopolita, o almenys defensor de les 
grans unitats uniformades. Encara que, per raó d'ésser home, 
senti el plaer de la vida regional, coneixent la necessitat de 
grans unitats per raó del desplegament de la civilització, no 
sap com conciliar les dues coses i sacrifica la primera a la se¬ 
gona. Al revés, el pensador cristià, ric de recursos en tot lo 
que ateny al govern dels homes, veu clarament la possibili¬ 
tat de la conciliació entre les dues aspiracions de l'home, creu 
que ambdues poden surar salvant així la integritat humana. 

Fins com per instint es nota aquesta diferència caracterís¬ 
tica entre racionalistes i cristians. La literatura, genuïna re¬ 
presentació de la manera de pensar i sentir dels homes, fins 
al punt d'ésser també significada amb el nom de lletres huma¬ 
nes, en sa tendència racionalista manifesta preferència, gene¬ 
ralment parlant, pels assumptes generals, per les passions i 
sentiments en sa expressió no determinada i concreta; i al re¬ 
vés, la literatura cristiana ama lo particular, lo concret, lo 
vivent en la realitat, els fets que revesteixen caràcter regio¬ 
nal, els matisos de passions i sentiments determinats per les 
influències locals i de raça. Els mateixos noms dels escriptors 
són penyora i argument de la certitud de lo que afirmem. 
L’il·lustre Manzoni i el P. Bresciani a Itàlia, el flamenc Enric 
Conscience, i a Espanya el bascongat Trueba, el muntanyès 
Pereda, l’andalús Fernàn Caballero, la gallega Rosalia de Cas¬ 
tro Murguía, el català Piferrer i En Menéndez Pelayo, gran 
regionalista de totes les regions espanyoles, homes tots de 
vera fe cristiana, són al mateix temps zelosos conreadors i 
fan bellament reviure la divina flama de l'amor regional. 

Mes on podem dir que trobem el pensament catòlic en 
aquesta matèria, és en les doctrines del més segur i lluminós 
de tots els doctors de la Iglésia, en nostre Angèlic Mestre sant 
Tomàs d'Aquino. Aquelles idees seves tan sabudes, mes mai 
prou meditades, de que aquell govern humà és millor, que 
imita el govern de Déu, i que pel bon ordre d'una ciutat o 




LA TRADICIÓ CATALANA 


321 


geni, convé que toís tinguin alguna participació en el poder a 
i que es conservi la pau del poble i tots amin i defensin l'úr- 
dre establert, és com un principi del qual vénen a ésser un 
escoh les idees que exposem. Es indubtable que en la doc¬ 
trina tomistica s'hi troba la substància del règim regionalista 
cn quant es l’harmonia entre la unitat i la multiplicitat* la 
unitat, perquè vol el sant Doctor un poder jeràrquic supe¬ 
rior qui presideixi, i la multiplicitat, perquè desitja diferents 
principantes secundumvirtutem, els quals sien escollits del 
poble; 1 i fins, si aquí hi hagués lloc, creiem que podríem de¬ 
mostrar la connexió d'aquest sistema de sant Tomàs amb sa 
doctrina teològica de la relació entre la causa primera i les 
causes segones, ennoblides aquestes amb una dignitat similar 
a la d aquella; i amb aquella comparació que usa entre els 
qui governen les diferents ciutats i el qui presideix el con¬ 
junt. Fins en l’mstint dels Sants trobem l’amor regionalista. 
La historia de l'Edat Mitjana ens recorda alguns Sants insti- 
tuidors de regions i encontrades a les quals donaren forma 
com succeeix amb la petita república de San Marino; mes,’ 
fixant-nos en el gloriós sant Francesc, tothom sap com ama¬ 
va aquells municipis i ciutats lliures d’Itàlia, ses relacions ín¬ 
times amb aquells magistrats regionals, sos esforços per la 
mutua concordia fins al punt que hagi sigut proclamat pels 
actuals italianíssims heroi de la caritat civil. 

És el Cristianisme una religió harmonitzadora per essèn¬ 
cia; el Fill de Déu vingué al món per juntar lo desunit; el 
caràcter distintiu de les obres divines diuen els doctors que 
es la suavitat; per lo qual, el règim que li és predilecte és 
aquell en què, sense defallir, en unió de tot el cos, visquin els 
membres i creixin lliurement units entre si, no pas per vincles 
mortificants i opriments, sinó per la unànime conspiració a 
un mateix fi i per la circulació en tot el cos dels sentiments 
de justícia i caritat. El Panteisme, fins ara de moda, engen- 


1. Summa theologica, 1-2 q. 105, a. 1. 


21 





222 


J. TORRAS I BAGES 


dra una teoria política a imatge i semblança de sa teoria re¬ 
ligiosa. L'Estat dels hegelians és com el déu dels hegelians, un 
tot monstruós; tot en la creació és Déu, tot en l'ordre públic 
és Estat. Aquest, diuen ells en substància, es troba tot en tot 
el conjunt i tot en cada una de ses parts. Déu, de consegüent, 
en son sistema, anihila a la criatura; l'Estat anihila la regió. 
El Déu dels cristians volgué que totes ses criatures visques¬ 
sin vida pròpia i individual; el règim harmònic, naturalment 
derivat de les doctrines de nostra celestial creença, és que els 
membres del cos polític no tenen la vida per mercè o con¬ 
cessió del príncep, sinó per virtut pròpia natural o personal, 
devent, emperò, tots cooperar a la vida harmònica del conjunt 
en virtut dels deures que imposa als cristians la jeràrquica 
obediència. 


CAPÍTOL XVIII 

Purificació de la política per medi del Regionalisme 

Si el Regionalisme és una cosa que transcendeix a tota la 
vida social; si fins sa influència arriba a la vida espiritual del 
poble; si obra sobre els sentiments generadors de la família, 
de la pàtria, de l'art, del dret; si, en una paraula, influeix en 
la substància del cos social, no pot menys la política també 
d'experimentar sos efectes. Perquè el país influeix sobre son 
govern polític, així com aquest sobre aquell; vegem, doncs, si 
la influència del Regionalisme ha d’ésser beneficiosa en quant 
a la política pertoca. Ja abans provàrem l'analogia del siste¬ 
ma regionalista, la congruència, com diuen els teòlegs, entre 
aquesta forma social i la forma del govern diví sobre les cria¬ 
tures; mes ara el nostre objecte és més particular i pràctic, i 
convé inquirir si en els presents temps la influència regiona¬ 
lista pot donar lloc a algun bé a nostre país, puix en la cons¬ 
ciència i en la boca de tothom està que no té un avantatjós 
sistema polític. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


323 


L·Is anys dc govern parlamentari, sistema artificiós i dc 
gran vanitat, baix cl brillant engany d'unes eleccions cegues 
i inconscients, fundades en la materialitat del número de 
voís, han anat formant una verdadera oligarquia, qui ha acon¬ 
seguit tenir la nació a les seves mans, o millor, sota sos peus, 
qui ja no és govern representatiu ni encara parlamentari, puix 
cap correspondència hi ha entre els legisladors i el pais a 
què representen, ni en les deliberacions públiques obtenen 
cap resultat la ciència ni l'eloqüència; uns quants formant 
societat per l'explotació del país en son profit, sota la deno¬ 
minació de partit tal o qual han arribat a fer-se seu el govern 
de la nació, i per torn pacífic o a la violència volen gaudir 
dels avantatges del poder. La mentida de que sia el parlamen¬ 
tarisme el govern del país pel país, és avui evident a tothom, 
essent una vella fórmula que enclou lo contrari de lo que diu. 
Gairebé els ciutadans més virtuosos i rectes estan allunyats 
de la vida política, essent una regla general, que és clar que 
tindrà lloables excepcions, que la major part dels qui s’hi 
fiquen és per pescar, constituint la política un ofici i un mo- 
diiS' vivendi d’un eixam d'homes, dels quals la immensa ma¬ 
joria poca significació tenen en la propietat, en el comerç, en 
la indústria, en el treball o en la ciència nacional. Estem tal 
volta condemnats a tenir governs oligàrquics, perquè no exis¬ 
teix cap aristocràcia; l'oligarquia és una aristocràcia borda, i 
per tant desastrada; i així és convenient mirar si hi ha un le- 
nitiu que pugui alleugerir aquest mal que fa anys està so¬ 
frint la nacio, si és possible treure 3a base sobre què reposa, 
això és, la causa generadora de l’oligarquia contemporània. 

Els temps presents, a nostre entendre, tenen una gran si¬ 
militud en quant a la composició social i política, si no en 
la forma externa, almenys en son ser intrínsec, amb els temps 
del feudalisme degenerat, en què, deixant aquest sistema d'és¬ 
ser un verdader organisme públic, lligava a un pern fortíssim 
i immutable tots els components socials de l'època, movibles 
i sense sosteniment, per causa de les circumstàncies d'ella, 
constituint i formant de dits elements una verdadera societat. 



324 


J. TORRAS I BAGES 


el nucli de la qual era el castell feudal. No parlem d'aquella 
època d'or de la institució, sinó de quan, havent canviat les 
circumstàncies, perdent la raó d'ésser, lluny de constituir pel 
país una protecció i providència, fou rèmora del progrés, i 
interessada en mantenir un estat de coses que es convertia en 
inconvenientíssim i injust. Tota decadència consisteix en pèr¬ 
dua de virtualitat i augment de vicis, i la decadència feudal 
fou fecundíssima en tals misèries. Els usos tirànics, els drets 
excessius, l’ociositat d'uns homes qui, deixada la professió de 
les armes, perquè ja no era necessària, i en la qual sos pas¬ 
sats foren herois, donant al país, del qual podien ésser con¬ 
siderats pares, consistència i existència civil, acabaren per 
ésser una verdadera opressió i un element inconciliable amb 
la prosperitat i benestar dels pobles, qui seguint la nova via 
que els obria la Providència divina es donaven a les arts de 
la pau, al desenrotllament de la riquesa pública i a les rela¬ 
cions pacífiques entre els ciutadans, portant tot això per con¬ 
seqüència la formació d'un estat social i legal inconciliable 
amb l'antiga manera d'ésser. Sabut és i afirmat està per tot¬ 
hom que les noves viles, que els comuns dels pobles crearen 
una vida oposada a la vida feudal, i que aquesta caigué sota 
la influència d’aquella, com una planta de vida ufanosa asse¬ 
ca a sa raquítica veïna. 

La moderna oligarquia parlamentària és una hipòcrita, en¬ 
cara que vistosa, forma d’aquell estat de descomposició feu¬ 
dal, adaptat a les circumstàncies de la present societat. SosJ 
Z 'Jorça o per l'astúcia, no en virtut del dret, i ses milícies quej 
j { ( cabdills, generalment parlant, adquireixen el domini per la 
n fels sostenen i ajuden a conquistar el poder, viuen sobre el 
país, com les milícies feudals, baix la forma en aparença ho¬ 
nesta de serveis, empleus i oficis ben retribuïts, o tenint 
exempcions i privilegis ocults a costa d aquells de sos conciu¬ 
tadans qui no s'ocupen més que de treballar i de tenir ben 
ordenada sa família. Fins segons diuen els papers públics i 
ois mateixos diputats i senadors de les cambres, puix nosal¬ 
tres res hi sabem, ni hi volem treure ni posar, està també 






LA TRADICIÓ CATALANA 335 

ara en ús el donar llocs i oficis cn feudc, és a dir, mediant un 
cànon que s’ha de pagar al senyor directe, amb la diferència, 
emperò, de que constituint l’antic sistema un estat legal i pú¬ 
blic no permetia les exageracions immorals, que, dat cas que 
la cosa sia certa, poden originar-se de la forma secreta que 
avui es guarda en aquest desordre. Els senyors feudals anul- 
laven i es sobreposaven al monarca, no per constituir-se ad¬ 
vocats i protectors de sos pobles contra excessives exigències 
del rei, sinó per a explotar més el país a mida de son gust, i 
per això els ciutadans saludaren com al sol ixent d'una verda- 
dera llibertat aquell dia en què els reis adquiriren la plenitud 
de la sobirania, dissipant-se el poder feudal que s’interposava 
entre el poble i el monarca; els comuns foren els auxiliars del 
poder real, i d'aquí la identificació subsegüent del país amb 
la monarquia. 

t Podrà avui dia la regió deslliurar el país de l'opressió de 
la desacreditada oligarquia parlamentària qui li xucla el suc 
vital, així com antigament els pobles amb son vigor de vida 
dissiparen la decadent feudalitat? 

Si la regió reviu amb perfecta sanitat, si d’ella no se’n vol 
fei una entitat tallada segons el patró dibuixat per un artista 
de traça a la moda suïssa o nord-americana, encara que 
aquests països ens sien simpàtics, sinó que lo que s'obtingui 
sia una reconstrucció amb els elements qui resten vius, pro¬ 
pis de la nostra terra, si es procura reforçar l'esperit català 
tal com es congrià en les generacions dels nostres progeni¬ 
tors, baix la influència de la gràcia de Déu, en una paraula, 
si reviu una Catalunya catalana, com una València valenciana, 
aleshores és l’alliberació. La veritat deslliura, la mentida es¬ 
clavitza; sota l'influx de l’artifici s'hi pateix, sota la influèn¬ 
cia de la sana naturalesa s’hi reposa. Una Catalunya feta per 
uns quants artistes, una regió composta per alguns savis , 
tindria els mateixos inconvenients que avui lamentem en el 
govern d'Espanya, una oligarquia potser pitjor vindria a opri¬ 
mir-nos; el mal fóra el mateix, una nació artificial, un perso¬ 
nalisme detestable qui, escarnint el poderós monarca francès. 







326 


J. TORRAS I 1SAGF.S 

diria: «Catalunya só jo», quan Catalunya és Catalunya, tal 
com Déu l'ha feta i no d’altra manera. Sa vida fóra efímera, 
ni seria amada dels propis, ni respectada dels estranys; no 
tindria consistència perquè li faltaria substància com a cosa 
feta per uns quants ideòlegs, i ningú consideraria que fos la 
regió qui recobra ses formes naturals. Per això tota la inten¬ 
ció del catalanisme, a nostre humil parer, deu dirigir-se a do¬ 
nar força i a purificar tots els elements que integren el con¬ 
cepte de Catalunya, i lo mateix els qui treballen en les altres 
regions respecte d’elles. Si un dia aquestes recobren llur vi¬ 
gor natural, si la vida regional és sana i forta, si els ciutadans 
portats d'un recte esperit, abandonant la satisfacció de les 
concupiscències amb què els brinda el centralisme, es donen 
a fer florir la materna regió, i les institucions pròpies d’ella 
es fan respectables, si el país trenca els ídols que són els 
partits i no té més ídol que son propi bé, si menysprea els 
mercaders de la política i dedica la intel·ligència i energia que 
el Creador ha donat a la nostra nissaga, no a la discussió i 
propagació de vanes teories, feina pròpia de races decadents; 
si no s'enamora dels sofistes, sinó del perfeccionament de 
si mateix, mediant el treball pràctic en tots els ordres de la 
vida humana, sota la guia i presidència de la Veritat, que és 
la llei de la nostra pàtria, fent-se forta i respectable; de segur 
que vencerà a l’oligarquia parlamentària, cosa artificial, va¬ 
por de desordenades passions, que en si mateixa no té cap 
consistència i qui persevera per no haver-hi a l'hora present 
res que la pugui substituir que estigui en bona saó. 

Nosaltres creiem que tan sols la recta reconstrucció de 
la regió pot desvanèixer aquesta dominació inconvenientíssi- 
ma que fa tants anys existeix; i no d’una manera violenta, 
sinó per la força de les coses, per l'aparició de la Veritat en 
l'ordre públic i social. Tot sistema artificial, per més que 
hagi arribat a apassionar a una època, queda rendit al pre¬ 
sentar-se la veritat pura i natural; així veiem en les Arts que 
tot gust estragat, que tota complicació encisadora, es desva- 
neix a l’aparició de la senzilla bellesa; en filosofia les més es- 





LA TRADICIÓ CATALANA 


327 


tupendes i treballades teories, com per exemple en nostres 
dies ha passat amb les dels alemanys, cauen com edificis sen¬ 
se base al venir aquella philosophia perennis del bon sentit 
racional; i així també en l’ordre polític aquesta oligarquia qui 
ens fa la gràcia de governar i dirigir el país desapareixerà, 
si el país dóna proves de saber governar i dirigir sos interes¬ 
sos, de saber viure per si mateix la vida de la fe, de la jus¬ 
tícia, de la caritat i del treball; si l'activitat regionalista no 
és activitat sols de llengua, sinó de mans, treballant amb 
constància cada u en la seva esfera amb desinterès i fervor. 


CAPÍTOL XIX 

«•QUI RECONSTRUIRÀ LA REGIÓ? 

La resposta a la pregunta damunt escrita és molt senzilla i 
notòria: sols pot reconstruir la regió el qui l'ha feta. 

És evident la necessitat de la reconstrucció; un òrgan qui 
no funciona s’atrpfia, i la regió fa molts anys que per diver¬ 
ses causes té com suspès son moviment vital, i si bé és cert 
que les arrels són molt vives, l'arbre en bona part s’és asse¬ 
cat i necessita d’una mà benefactora. El materialisme de l’è- 
poca ha creat els grans centres, on moren els nobilíssims sen¬ 
timents, les sanes idees, els costums senzills i l’abnegació ne¬ 
cessària; i xucla la vida de la regió fins a deixar-la anèmica. 
Els mateixos grans centres polítics suposen el materialisme. 
L’enervament dels membres qui, incapaços de manejar-se a 
si mateixos, reben de bon grat i paguen bé a qui es prengui 
la pena de regir-los; els principals ciutadans, fugint dels càr¬ 
recs públics per a delectar-se amb sa riquesa, perdent cap 
a l'últim fins l’esma i coneixement de sa missió social, tot 
demostra que la sensualitat enervadora ha robat als membres 
la força i vigor que deuen posseir per a portar una vida prò¬ 
pia, personal i ben ordenada. 





328 


J. TORRAS I BAGES 


Doncs si el materialisme polític i el dels costums porta la 
mort al regionalisme, no pensi ningú que els interessos ma¬ 
terials, com comunament diem, puguin ressuscitar la regió. 
Ordenats i dirigits, constituiran un vincle social; mes per si 
mateixos, abandonats a l'estímul i apetit, són el més fort des- 
conjuntador del cos polític; ja sant Tomàs deia que les llui¬ 
tes, no sols entre els homes, sinó entre les bèsties, prove¬ 
nien de cibis et venereis, i veiem en nostres dies les concu¬ 
piscències ésser les qui encenen la dinamita que amenaça cap¬ 
girar l’ordre social. Mai havem cregut que el vi, les patates o 
el carbó hagin d'ésser el llaç d’unió entre els habitants d’una 
encontrada; el diner mai ha sigut ni serà principi ordenador; 
al revés, és molt desordenador i vol molt d’enteniment; neces¬ 
sita d'ell la regió o comarca, sense ell no pot passar la socie¬ 
tat; mes, és un principi superior al diner lo que ha d’unir els 
homes entre si, fent circular la vida per les venes del cos 
social i donant increment a sos membres. 

Hi ha moltes altres forces humanes qui tenen verdadera 
eficàcia en la vida regional, mes qui no són pas per si ma¬ 
teixes causa de vida. La filosofia és una gran cosa: poble qui 
pensa, no és mort; un enteniment qui treballa, vol dir una 
ànima viva qui, rectament il·luminada, pot conduir el cos pel 
verdader camí. Mes, l’enteniment humà necessita de l’ente¬ 
niment diví, no es basta a si mateix, té un cercle molt re¬ 
duït, i, si no es basta a si mateix, menys arribarà a poder do¬ 
nar vida al conjunt social. <;Qui. tindrà prou supèrbia per pen¬ 
sar que son enteniment pot ésser lo substantiu d'un poble? 
Els organismes els crea la naturalesa, els homes sols poden 
cuidar de no posar obstacles a ses funcions i ajudar a la feli¬ 
citat de l'operació; mes donar-los vida, és impossible. Ja pot 
cavil·lar el despert esperit de l'Almirall, ja pot treballar amb 
sa constància i energia verament catalanes: a sa paraula no 
eixirà un ser vivent i viable. La poesia desperta les potèn¬ 
cies d’un poble, amb ses dolces ondulacions penetra i un¬ 
geix lo més amagat de l'ànima; mes ja pot fer En Frederic 
Soler, fecund dramaturg del nostre temps i de la nostra ter- 





LA TRADICIÓ CATALANA 


329 


ra; amb sa poesia, no sempre cristiana, no farà reviure els 
sentiments, mòbils de les grans accions; com la corrent gal- 
vànica farà moure el mort, li donarà una aparença de vida; 
mes passada la delectació de la poesia, els sentiments res¬ 
taran altra volta endormiscats o pervertits. El dret sosté i 
manifesta l’harmonia de la vida social; però és més aviat un 
efecte que no pas una causa, expressa lo que és, es modifica 
al mateix compàs que el poble; però ajuda en gran manera 
a sostenir aquella vida qui és convenient al poble, és la canal 
per on corren congregades les aigües, que d’altra manera es 
perdrien amb detriment del país al qual fecunden. Però ja pot 
parlar i escriure el nostre estimat mestre En Duran i Bas, 
home de claríssim seny; encara que aconsegueixi que conti¬ 
nuïn regint les institucions que fins ara han mantingut els 
honrats llinatges catalans, aquests cauran per si mateixos, i 
amb ells els costums i lleis que els governen, si els falta l'àni- 
ma qui els sosté i que no pot infondre'ls pas cap llei. Un home 
molt fet a manejar pobles, filosop, poeta, i legislador, però al 
mateix temps inspirat de Déu, el rei David, ensenyat per la 
inspiració i l’experiència, escriví aquelles paraules: Nisi Do- 
minus aedificaverií domum, in vanum laboraverunt qui aedi- 
ficant eam. Per lo qual, acatant la raó continguda en aquest 
vers del Psalm, com a una veritat revelada i d’experiència, 
lloant com es mereixen les anomenades ciències i sos dis¬ 
tingits conreadors, reconeixent que son treball i acció és ne¬ 
cessària a la reconstrucció regional, esperem el sol vivificant 
de la nació catalana oriens ex alto; o bé, usant la frase d'En 
Mistral escrivint a En Verdaguer: desitgem que la joventut 
del nostre país se sadolli en el manantial que baixa de Déu. 

Ell solament té poder de crear i restaurar els pobles; Crist 
digué que sense Ell no podíem fer cosa alguna, i res té d’es¬ 
trany que així parlés el Redemptor de l’humà llinatge, quan 
també Ciceró havia escrit aquelles paraules: Omnia religio- 
ne moventur. Mes, venint al cas particular del regionalisme, 
la raó i l'experiència ens demostraran que la Religió ha d’és¬ 
ser la restauradora, i que sense ella és impossible fer cosa de 





330 J. TORRAS I BAGES 

durada i sòlida. Havem fet notar la importància que el sen 
timent té en el regionalisme, de manera que, apagada aquelh 
afecció de l'ànima, la regió per si mateixa es desvaneix. E 
sentiment de la naturalesa es troba també en l’amor regional: 
mes, aquell cerca son complement natural en el sentiment re 
ligiós, i en ell troba l’eficàcia pràctica per arreglar la vida 
Amem la vall en què naixérem, la vila en què veiérem la pri 
mera llum, l’encontrada del nostre origen; mes, aquesta amoi 
quedarà vençuda per les magnificències del luxe i la seduc 
ció dels plaers, si dit sentiment d’amor al país nadiu no estè 
consagrat per la Religió; lo que clava a l'home a sa comares 
és l’atracció que sobre d’ell exerceix la parròquia en què foc 
batejat, el cementiri en què reposen els ossos de sos pares 
la veu amiga de la primera campana que oí en la vida, la creu 
que fita l'entrada del terme, els honrats costums de tendra 
pietat, les pures afeccions de família, en una paraula, un món 
espiritual qui condueix més a la felicitat que no pas tot e] 
materialisme dels grans centres. Sant Pau deia que els gen 
tils eren sine affectione; lo que ell deia dels gentils apliqueu- 
ho a tothom qui, perduda la fe, viu sols una vida material, 
La carn no serveix de res; sols l’esperit vivifica i fa immor¬ 
tals les nacions. La Irlanda és d’això una prova evident; la 
calor vital d'aquella tan maltractada regió ha sigut sostin¬ 
guda pel clero; és aquest per sa divina missió enemic de les 
bogeries revolucionàries, per son caràcter de classe qui mira 
a menar els homes a guanyar un regne etern, és constant; es¬ 
pera i treballa pel cel, i, tot treballant pel cel, encara que no 
miri més que a la vida ultramundana, en virtut del llaç natu¬ 
ral que lliga la Religió amb el país, infon en aquest un espe¬ 
rit de vida. El cas de la Polònia és molt instructiu; de segur 
que aquell clero pretén solament salvar la fe, no fa guerra a la 
russificació o germanització de son país; mes, donant alè a la 
fe, alena la pàtria, i no pot deixar de fer-ho, perquè ambdues 
coses estan unides amb un indissoluble matrimoni, fundat 
en la naturalesa i beneït per Déu. La persecució polaca s'ha en- 
carnissat principalment contra el clero; mes, aquells bisbes i 




LA TRADICIÓ CATALANA 


331 


sacerdots tancats en les fortaleses del regne de Prússia o con¬ 
finats a les gelades regions de la Sibèria, al patir i morir per 
la confessió de la fe, espiritualitzaven els ciutadans, ensenya¬ 
ven a la pàtria una virtut austera, la vida nobilíssima de la 
intel·ligència i dels sentiments, demostrant amb son exemple 
que l'home no viu solament de pa; amb lo qual aquells bons 
patricis, trobant millors els costums, les lleis i les institu¬ 
cions pròpies que no pas les foranes, preferien la persecu¬ 
ció a l'abundància. Sense el clero catòlic, ja ni es parlaria 
de Polònia. 

La Iglésia té com a missió divina purificar i alenar els 
pobles amb sentiments humans; fer prevaler l’esperit sobre 
la carn, dilatar el regne d’aquell i subjectar a aquesta baix el 
domini de l'enteniment; és a dir, fer prevaler l'espiritualisme 
sobre el sensualisme. El regionalisme és espiritual per essèn¬ 
cia, doncs ,-qui el sostindrà fora d’una potència espiritual? Els 
apetits de l'home sensual és evident que es troben millor en 
els grans centres, lo qual significa que l’amor a la regió im¬ 
porta, com totes les virtuts humanes, la necessitat de l'abne¬ 
gació. No s'edifica la regió amb músiques i bons àpats sola¬ 
ment, ni es fan coses grans i profitoses amb l’estímul de la 
vanaglòria; això és essencialment egoista, i la verdadera amor 
regional, única qui engendra la regió, ha d'estar disposada al 
sacrifici. És aquesta nobilíssima afecció operativa, no s’acon¬ 
tenta de paraules, sinó que s'afanya a treballar en bé del país, 
en el bon concert dels pobles, en la intel·ligent direcció dels 
negocis comunals, en fer reviure les institucions profitoses, en 
el perfeccionament dels oficis i de l'agricultura, en la cristia¬ 
na cultura del veïnat; lo qual implica que aqueixa amor re¬ 
gional ha d’ésser necessàriament humil, puix de lo contrari, 
qui ama la vanaglòria, cercarà per ses accions un teatre major 
i de més espectadors, no s'acontentarà de l'estimació d'alguns 
obscurs ciutadans, del goig de la consciència satisfeta i de 
l'esperança de la recompensa eterna; sinó que envejarà les 
fortes emocions dels parlaments, les materials ganàncies de 
la vida política moderna i l'eixam servil d'interessats adula- 





332 


J. TORRAS I BAGES 


dors qui segueixen els qui reïxen en el camí de la política ac¬ 
tual, en tan gran nombre com el núvol de lliberts a l'antic 
senador romà, a qui favoria la fortuna. Tampoc renfilament 
és possible en el verdader amant de la vida regional; aquesta, 
de si, és senzilla; i qui vol practicar-la ha d'ésser home popu¬ 
lar, tractar-se amb gent qui ignora les maneres socials del 
gran món, i encara que sia el regionalista persona d'importàn¬ 
cia, no se n'ha de donar; sinó que, servant lícitament l’honor 
de sa jerarquia, ha d’ésser accessible a tot el paisanatge. El 
català, de si, no és inflat; al revés, fet a la catalana vol dir 
home natural, qui parla tal com pensa i és enemic de bombo 
i campanilles. Vivint l’home entre els seus i havent de tractar 
amb gent de diversa condició, qui tenen sovint interessos opo¬ 
sats i caràcter distint, s'ha de revestir de paciència i ha d'és¬ 
ser benigne amb tothom per a servar així la concòrdia ne¬ 
cessària. Demés, el regionalista ha de moderar ses aspiracions, 
perquè al revés de lo que passa amb tots els moderns partits 
espanyols, qui van en seguiment de grans ideals, succeint-los 
sovint lo que a l'astròleg d'Isop, qui tot mirant les estrelles 
cau al pou; el regionalista treballa en lo particular i domèstic, 
no vol entrar per la finestra abans que per la porta, home 
sensat no s’ix del cercle on la seva activitat pot ésser fructí¬ 
fera, i per tant s’ocupa més en les coses petites que en les 
grans. 

El discret lector ja haurà advertit, al fer-li la senzilla des¬ 
cripció de les virtuts de l’home regionalista, que tota aquesta 
doctrina és com una glossa de lo que ens ensenya l'apòstol 
sant Pau en sa primera carta als de Corint. I aquesta sia la 
concloenda del present assumpte. Diguérem al principi que 
Crist fou l'Orfeu de la nació catalana, doncs Ell mateix ha 
d'ésser el restaurador. En una època de civilització avençada 
és impossible el regionalisme sense una influència fortíssima 
cristiana; sense la influència de l'Esperit diví, la carn arrastra 
a l’home a les grans i uniformes unitats; així ens ho diu la his¬ 
tòria, així ens ho demostra la recta raó; vindrà, és cert, a no 
tardar massa, la dissolució, perquè la carn és corruptible; 





LA TRADICIÓ CATALANA 


333 


mes, el renaixement regionalista ha d’ésscr aidat per l'esperit 
cristià. Per això ereiem que ci gran instrument en eixa trans¬ 
formació, que en la consciència de tothom està que ha de ve¬ 
nir, hauria d ésser la clerecia. EI sacerdoci no té l’encàrrcc dc 
constituir governs, és aquesta una d'aquelles coses que Déu 
ha deixat a les disputes dels homes; mes sí té la divina mis¬ 
sió de fer pobles, per lo qual treballarà perpètuament, enmig 
dc totes les contradiccions, en la formació d'un poble digne 
de son Creador; i la Iglésia, divinament ordenada, ha lligat 
amb els pobles d'una manera regionalista la ministerial jc- 
rarquia; i als qui són prínceps d’ella, als qui deuen governar 
les diferents porcions del poble cristià, els casa a perpetuïtat 
amb l’afrau que els assenyala, i posa en son dit l'anell sim¬ 
bòlic del místic i fecundíssim esposori. 


CAPÍTOL XX 

Examen de l encíclica «Libertas» en quant es refereix 
AL REGIONALISME 

I* Lci llibertat civil és pròpia del cristianisme 

L'esperit regional qui es manifesta ja per tot Europa i 
que cada dia es reforça essent una esperança en el trist decaï¬ 
ment de 1 actual política xorca i de ningú estimada, i que es 
veu clarament que està en ses darreries, ha rebut una espècie 
de consagració de la Iglésia en l’encíclica Libertas, de l'admi¬ 
rable Pontífex que avui regeix la societat cristiana, publi¬ 
cada el dia 20 de juny de l'any 1888. Demostrat queda que 
la Iglésia deu congeniar amb el regionalisme per raó de sem¬ 
blança de naturalesa i conformitat d'humor; mes la procla¬ 
mació canònica de l'amor que la Iglésia professa a eixa forma 
social i política és de gran preu i vàlua, ja que encara que la 
història demostrés el fet de l’amor en les passades genera¬ 
cions, podia cercar-se d’això una explicació en les circums- 




334 


J. TORRAS 1 BAGi'S 


tàncies de temps que ja passaren, molt diversos dels presents 
mes l'autoritzada paraula del Mestre de tots els cristians, qui 
només parla quan ha de parlar, i que no és un savi teòric qui 
s'entreté en construccions ideals, sinó que aconsella sempre 
en mira a la perfecció de vida de la generació present, ens 
deu encoratjar en el treball de refer la pura vida de la regió, 
ofegada per l'unitarisme que cada dia perd més la raó d’ésser 
i tot el mèrit intrínsec. Després de publicada aquesta encí¬ 
clica, podem bé dir que el Papa fa fermança a la gran aspira¬ 
ció regionalista. Mes com el Papa, en l'encíclica de què trac¬ 
tem, parla del regionalisme com de la forma predilecta de la 
llibertat civil política, objecte d'aquesta sàvia decretal, és tam¬ 
bé necessari abans donar una idea de com dita llibertat viu 
sols sota l’ombra protectora de la Iglésia, i així es veurà més 
clarament l'autoritat amb què el Papa pot parlar d’aquesta 
matèria. 

Lleó XIII reclama del Cristianisme, per Jesucrist i pels 
apòstols, la paternitat de la llibertat, la igualtat davant la llei 
i la fraternitat, amb què es disfressa la boja bacant revolu¬ 
cionària, trilogia amb què ha enlluernat a molts simples, por¬ 
tant-los pel camí de perdició social i personal, fins a tirar-los 
a l'avenç de l'anarquia i de la impietat, terme fatalment lògic 
de l'acció sectària. <<Qui pot dubtar de l'origen cristià de la 
llibertat, la igualtat i la fraternitat? La Revolució francesa, 
aprofitant-se d'una ignorància incomparable, d’una credulitat 
inverosímil, llençà sobre de la societat moderna aquestes pa¬ 
raules, que ella féu sacramentals i com expressives de ses as¬ 
piracions; i amb gran falsedat les suposà resurrecció d’uns 
principis que informaven la vida política dels antics pobles, i 
que el Cristianisme ofegà a l'estendre's pel món. No negarem 
a la gentil Grècia i a la grave Roma, que en l'ordre natural 
foren nostres mares i mestres, una civilització resplendent; 
mes qualsevol qui consideri aquelles societats a sa manera il- 
lustres, veurà que els principis socials i polítics amb què es 
regien són essencialment contradictoris a la llibertat, a la 
igualtat i a la fraternitat. La base i fonament de la ciutat 





I.A TRADICIÓ CATALANA 


335 


grega i iomana fou ] esclavitud, sense ella no s’haurien man¬ 
tingut; la llibertat antiga vivia dc l’esclavitud, uns quants gau¬ 
dien dels avantatges de la vida civil i política, a despeses 
d’una multitud, com el ser humà viu de la mort dels seus infe¬ 
riors; la meitat de la població era esclava; no cal repetir, 
puix de tothom és sabut quina era la condició dels esclaus 
en aquells temps, i sí sols preguntar, per si hi havia encara 
algú subjecte a tal engany, <»poden, doncs, venir d'aquella ci¬ 
vilització la llibertat, la igualtat davant la llei, i la fraternitat? 

No, aquestes nobles idees no circularen en la vida social 
dels pobles fins després de la redempció de la humanitat, ob¬ 
tinguda per la sang de Crist; perquè únicament nasqueren 
com a una conseqüència del verdader concepte del valor de la 
persona humana, enterament desconegut pertot arreu on no 
s'és ficada la doctrina de Crist, la gràcia del qual fa dels 
homes déus. Tenen a sa manera una civilització els immensos 
pobles de la Xina i de l'fndia, per cert molt ponderada per 
alguns racionalistes; mes mai a ningú li ha acudit anar-hi a 
cercar aquells principis que la revolució suposa fruit de son 
libidinós i estèril ventre, essent en realitat engendrats per la 
paraula de Crist: Veritas liberabit vos. La veritat deslliura; 
per això els moderns sistemes polítics, qui no es funden en 
la veritat, oprimeixen els pobles, els quals, un cop passada la 
falaguera il·lusió, la pompa de les infecundes glòries parla¬ 
mentàries, tan pròpies per a encisar els pobles de viva imagi¬ 
nació, com per a buidar les bosses dels ciutadans, quan el 
país se troba sense substància, gira els ulls envers una lli¬ 
bertat no mentidera, sinó senzilla i pràctica, i ou el Papa pro¬ 
clamar com a filla de la Iglésia la llibertat civil i política dels 
pobles. On no hi ha l'esperit de Déu, on Crist és desconegut, 
la llibertat desapareix. 

Lliure és la nació dels Estats Units d'Amèrica, mes sabut 
és de tothom quant respectada és allí la creu de Crist; lliure 
fou i és la nació anglesa; mes ningú ignora com eixa llibertat 
nasqué i fou protegida sota les amoroses ales de la Santa 
Mare Iglésia; gemega anys fa la cristianíssima França sota 








336 


J. TORRAS I BAGES 


un jou cruel, essent la que abans fou senyora de les nacions 
d’Europa, mirada amb repugnància i tractada amb menys- 
preu per les altres nacions; i és que allí impera la secta ene¬ 
miga de Crist, i, per tant, cs incapaç de donar verdadera lli¬ 
bertat al poble, a qui explota com els antics senyors a sos 
esclaus. L’amor dc la Iglésia a la llibertat troba’s ja manifes¬ 
tat en la constitució de les nacions qui eixiren de la descom¬ 
posició de rimperi romà; la intervenció del poble en el poder 
legislatiu és evident; ja el nostre sant Isidor digué: Lex est 
constitutio populi, secundum quam maiores natu, simul ctim 
plebibus, aliquid sanxernnt, i la Iglésia enclou aquesta signi¬ 
ficativa definició en son Codi de les Decretals; en l'Edat Mit¬ 
jana les llibertats populars en les nacions cristianes, guiades 
per la Iglésia, arriben, es pot dir, a son zenit, i sols quan el 
magisteri públic de la Iglésia és rebutjat per les nacions, 
aquestes es troben altra volta oprimides pels moderns Cèsars. 

És, doncs, cosa evidentíssima el perfet paral·lelisme entre 
l'esperit cristià d'un poble i la llibertat civil i política de què 
disfruta; el liberalisme maçònic tingué interès i sortí amb la 
seva en enganyar el poble fent-li creure que la Iglésia era ene¬ 
miga de la llibertat; mai enganyà a l'home verament instruït; 
mes avui, després de l’encíclica Libertas, tot home qui sap 
lletra i l'ha llegida, ha de confessar que Lleó XIII l'ha elevada 
a la categoria de principi canònic, tot separant el gra de la 
palla, essent la llibertat civil i política dels pobles volguda i 
desitjada per la Iglésia. 


II. La forma regional és l’adequada a la llibertat cristiana 

Gràcies a Déu, no som sistemàtics, ni pretenem fer venir 
el Papa a nosaltres, sinó que, al revés, treballem, com és de 
raó, per a seguir-lo sempre a ell en el camí de la veritat; i 
fem aquesta introducció perquè no sembli que gastem son 
augustíssim nom per a donar força a una tesi predilecta. El 
Papa no diu que el regionalisme sia l'única forma de la lliber- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


337 


tat vera; es indubtable que no faltarà en lo més mínim al 
respecte doctrinal ai Papa qui sostingui una altra forma social 
i política; però també es cert que es dedueix rectament de 
1 ensenyança pontifical, ésser com la manera natural de la lli¬ 
bertat cristiana, la llibertat regional. 

Aquest pensament del papa Lleó té ja precedents en els 
documents emanats anteriorment de son sobirà magisteri, i 
fins en cl caràcter qui distingeix son poderós enteniment, És 
aquest generalitzador i pràctic, mai abandona el principi 
científic, ni mai s'oblida de l’estat present de les coses contin¬ 
gents i variables; la unitat i la varietat queden harmonitza¬ 
des, ni 1 una m l'altra en valen de menys, i concilia els termes, 
que a primera vista, i fins en la realitat de les coses, per qui 
no té un cop d'ull penetrant, poden semblar discordants D'al¬ 
tra banda, la tradició d'Aristòtil, veritable príncep de la natu¬ 
ral filosofia, és evident en la doctrina canònica, essent en ella 
e ement científic qui dóna base a l'element experimental i 

éS a ^ ir ' a la consuetud > a les noves necessitats, a 
la diferent manera d'ésser segons el país i l'època, coses tan 
amades de la Iglésia, qui amb elles construeix l'edifici polític. 

I el concepte polític del gran filosop grec és llavor de regiona¬ 
lisme. En efecte; la civitas d'Aristòtil constituïda per la com- 
mumtas perfecta la idea de que és ciutat aquella que pot 
viure per si mateixa, ^no és una idea incomparablement més 
clara que quantes poden donar-se en justificació del regiona¬ 
lisme? És aquesta idea senzillíssima, determinativa, i val més 
que tot un tractat; per lo qual la Iglésia, qui s'aprofita de la 
sabiduria de tothom, s'ha apoderat d’ella i l'ha ficada en 
aquell tresor seu on guarda, per les generacions a venir, tot 
el cabal racional que la societat purament civil amb summa 
facilitat dissiparia, portada de les contínues modes i de l'ena¬ 
morament dels nous sistemes, mal que des d’antic pateix i 
del qual mai es curarà. El concepte de ciutat definit per l'an- 
tic pensador, pare de la sabiduria moderna, fou adoptat per 
sant Tomas, i Lleó XIII implícitament l'admet també, fent- 
lo com una base de sa ensenyança política. 


22 







338 


J. TORRAS I BAGES 


L’experiència actual prova la intuïció profunda d'Aristòtil, 
al definir la ciutat dient que era la que podia viure per si 
mateixa, i també la sabiduria de la Iglésia, al recollir tal idea 
en son tresor científic. ^Quins són, en efecte, els paísos d Es¬ 
panya qui amb més fe desitgen la reconstitució de les re¬ 
gions? Els qui poden viure per si mateixos i no esperen, de 
consegüent, l’auxili del Poder central. Catalunya, qui tieballa 
i pensa per son compte, desitja que li treguin tot obstacle a 
sa vida pròpia; les províncies acostumades a viure, com els 
rebrots de la soca principal, no de sa pròpia energia, sinó de 
la llibertat del govern, quals ciutadans principals tenen per 
ideal de sa vida un lloc en la Cort, aquestes no senten l’agulló 
de viure per si mateixes. I de tal observació ha de deduir 1 ho¬ 
me qui treballa pel regionalisme, que el medi de realitzar-lo 
no és l’altre, com diguérem anteriorment, que el fonamentar 
d’una banda la vida pròpia, indígena del país, per tots dos cos¬ 
tats, i d'altra, enfrenar les desbocades concupiscències qui se 
senten atretes envers els grans centres per a entregar-se a la 
vida del plaer. 

La significació etimològica, pròpia i clàssica, de la paiaula 
civitas és indubtable que es refereix a la comunitat, a la uni¬ 
versitat d’homes, usant l'antic terme, la vida dels quals és co¬ 
muna i íntima; Lleó XIII l'emplea amb singular preferència 
en ses encícliques, indubtablement en aquest sentit. En la que 
publicà el dia 1 de novembre de 1885, anomenada Immortale 
Dei, ja hi posa el següent epígraf: de civiíatum constitutione 
christiana; no usa les paraules societates o regna o^ respubli- 
cae, com podia fer-ho, sinó que cerca el mot aristotèlic, subs¬ 
tancialment regionalista. En la carta que ja abans citàiem, 
dirigida al cardenal Rampolla, secretari d'Estat, fa ja la 
seva tendència més manifesta al·ludint a l'Estat feliç de 
les nacions constituïdes regionalment; mes en l'actual en¬ 
cíclica Libertas ja e* professo podem dir que declara ésser 
la forma regional la que espontàniament brota en una socie¬ 
tat qui té vera llibertat. Diu abans que «la Iglésia no reprèn 
els qui procuren que les ciutats visquin amb lleis pròpies 





LA TRADICIÓ CATALANA 


339 


i que els ciutadans gaudeixin de la facultat més ampla d’aug¬ 
mentar sos profits», és a dir, parla benignament de l’auto¬ 
nomia legislativa de les regions, i de la més estesa descen¬ 
tralització administrativa; però encara, més avall, afegeix: 
«Sempre la Iglésia fou fidelíssima fautora de les llibertats 
cíviques temperades, donant-ne bon testimoni en especial 
les ciutats d'Itàlia, qui obtingueren, mediant els drets del 
Municipi, prosperitat, riqueses, gloriosa fama, durant el 
temps en què, sense impedir-ho ningú, es deixava sentir en 
tots els ordres de la societat la saludable influència de la Iglé- 
sia». Si, de consegüent, la forma regional floria en prosperitat 
de vida en el lloc i temps en què la influència de la Iglé- 
sía s'estenia per tots els ordres socials sense cap impediment, 
(•ni podem d'això inferir lògicament que dita prosperitat de 
vida provenia, i era com el fruit de la dolça influència de la 
Iglésia? A més de que les paraules pontificals són plenament 
demostrades per la història; puix ja no sols a Itàlia, sinó que 
especialíssimament en la corona d’Aragó, allà en forma repu¬ 
blicana gairebé sempre, aquí en forma monàrquica: en amb¬ 
dues nacions glorioses, riques, civilitzades i cristianíssimes, 
veiem a la Iglésia amorosament abraçada amb un regiona¬ 
lisme polític i civil admirable, constituint una de les èpo¬ 
ques històriques més dignes d’ésser estudiades. 

A evocar el Papa tan falaguers records no hi és portat per 
una imaginació poètica o amiga d’extasiar-se en la contempla¬ 
ció de les grans èpoques històriques; no, el Papa és sempre 
un home pràctic qui mira lo present: és, en un mot, un legis¬ 
lador, el summe Legislador de tota humana criatura; i al di¬ 
rigir sa apostòlica paraula a tots els pobles de la terra, a l'o¬ 
brir els tresors de la sabiduria cristiana a tots aquells qui 
vulguin oir-la, es proposa un fi pràctic; i si els parla amb 
amor de la forma regional, si la recomana amb dolces expres¬ 
sions, és perquè coneix i veu, ell que en la terra viu en el 
cim de la jerarquia i governa els esperits en totes les races 
i en totes les llengües, que avui no és un anacronisme, sinó 
que, al revés, les circumstàncies actuals són tan a propòsit 



340 


J. TORRAS I BAGES 


per fer reviure la bella i fecunda forma regional, com bo fo. 
ren les que dominaven en els segles xm i xiv, temps d’im* 
mortal memòria i fecundíssima ensenyança. 


III. El Municipi, primer element de la regió 

El document pontifical que estem estudiant, en la part 
que pertoca a nostre objecte específic del Regionalisme, mira 
amb singular complaença i anomena amb amor el Municipi, 
qui en realitat és el carreu fonamental de tota organització 
regional. Puix, com diguérem abans, el mèrit verdader de 
la forma regionalista és l'ésser una interpretació lleial de la 
naturalesa, una extensió de la família, un organisme que no 
és altra cosa que el desenrotllament d'aquesta agrupació ne¬ 
cessària, divina i essencialment humana de la família, sense 
la qual cap societat pot atènyer el fi que es proposa, que és 
el trobar amb més facilitat la persona humana son perfeccio¬ 
nament relatiu, i la satisfacció de ses necessitats, servint pa¬ 
cíficament Déu durant els dies que viu sobre la terra. I per¬ 
què el Municipi deu ésser una extensió de la família, no poden 
mancar-li cap d'aquelles facultats qui són inherents a aques¬ 
ta; essent una verdadera amputació el llevar-li qualsevol d'e¬ 
lles. En la jurisdicció familiar podem considerar-hi princi¬ 
palment el dret de posseir hisenda o tresor propi, la facultat 
d'educar els fills i d’administrar tota la casa, amb el culte do¬ 
mèstic al Senyor. 

Aquesta ens sembla que és la substància de l'admirable 
institució familiar; i tals deuen ésser també les línies gene¬ 
rals de la institució municipal, base de tota vida civil, digna 
i durable. Perquè el concepte de Municipi importa la idea 
d’una certa vida pròpia, mai la confusió amb 1 Estat, ni 1 ab¬ 
sorció o assimilació en aquest, que és precisament lo que 
resulta avui en una bona part de les nacions d Europa. Els 
sistemes polítics dominants han anihilat el Municipi: li lleva- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


341 


ren els propis i ara ha de viure no a obs de l'Estat, mes sí 
a discreció d'aquest, qui s'ha atribuït el dret de taxar-li la 
pensió deixant-li a ell els maldecaps de fer-la efectiva; l'es¬ 
cola ha vingut a ésser una sucursal de la Direcció general 
d'Instrucció pública, qui ignora la qualitat del poble, la llen¬ 
gua que s'hi parla, les necessitats dels veïns i les indústries 
amb què s’han de guanyar la vida; i, no obstant d'aquesta ne¬ 
cessària ignorància de la cosa, envia reglaments minuciosos 
constituint-se el director general, mestre de minyons de tota 
la nació. Sols ha surat en el naufragi la vida religiosa, en la 
qual l’Estat no pot influir més que indirectament. Un cop en- 
vilit el Municipi amb la pèrdua de tots els drets, desapare¬ 
gut, o per millor dir, arrabassat sense cap ombra de justícia 
son legítim patrimoni, amb el qual podia portar una vida de- 
corosa i independent, abolida l'escola indígena on les noves 
generacions s’hi nodrien amb l'esperit de la terra i aprenien 
l’amor pràctica al país i a ses lloables consuetuds, i no s’a- 
ficionaven als elements forasters, cosa tan fàcil en el jo¬ 
vent, qui per vivor d'imaginació s'enamora de tot lo desco¬ 
negut, preferint-ho a lo usual, encara que li sia inferior; com, 
per desgràcia, veiem ara tot sovint, naixent d’això no caràc¬ 
ters graves i típics, sinó gent que no són ni carn ni peix; un 
cop, doncs, obtinguda aquesta anihilació del Municipi, l’Estat 
l’ha fet son esclau, llevant-li tota voluntat pròpia i constituint- 
lo servidor seu. En efecte; és cosa notòria que, per regla ge¬ 
neral, el principal mèrit per a ésser elegit d’ajuntament no és 
ésser un patrici benemèrit o intel·ligent i honrat pel maneig 
dels assumptes comunals, o bé home de representació per 
son patrimoni o indústria, no; el principal mèrit és pertà¬ 
nyer a la confraria dels qui governen, i més que tot posseir 
I habilitat de saber fer les eleccions, o sia l’assegurar al go¬ 
vern un diputat qui s’avingui a entrar dòcilment en el servum 
pecus de la majoria parlamentària. Aquestes raons expliquen 
l'estat miserabilíssim, moral i material, en què han caigut, 
parlant generalment, els Municipis, estat que no pot ésser al¬ 
tre que aquest, amb els sistemes d'avui dia. 






342 J - T0R R-'S I BAGES 

Si cl Municipi és cl primer element de la regió, £ podrà 
aquesta refer-se sense una reconstrucció d'aquell? És evident 
que no; per lo qual la tasca pràctica i fecunda del regionalis¬ 
me, la benèfica activitat dels ciutadans que desitgen una re¬ 
novació de la vida pública, indígena, ha de començar per tre¬ 
ballar en bé dels Municipis, procurant, com diu Lleó XIII 
en la present encíclica, «que visquin amb lleis pròpies, i que 
els ciutadans obtinguin la més ampla facultat d’augmentar 
sos profits». La reconstrucció del patrimoni municipal la con¬ 
siderem d’una importància extraordinària, no sols pel bon 
menament polític, sinó fins per l’ordre i tranquil·litat social. 
En primer lloc, el tenir propi dóna una certa dignitat i va¬ 
lor; el Municipi que tingués aquesta arrel no es deixaria im¬ 
posar tan fàcilment les pretensions indegudes dels gover¬ 
nants; i d’altra part, aquest patrimoni o cabal comunal cons¬ 
titueix com una base de la posició social d’aquells ciutadans 
pobres qui, encara que tals, són individus d’aquesta nombrosa 
família que en diem el Municipi. Si un dia a venir l’amenaça¬ 
dor socialisme troba una mitigació justa i legal, creiem que 
serà prenent per base el Municipi en son concepte cristià i 
humà d’extensió de la família natural. La beneficència públi¬ 
ca humilia sempre el ciutadà desvalgut, o per parlar més clar, 
l’home qui ha de viure de la beneficència no és ciutadà, és 
part d’aquesta mena de clientela de les institucions públiques 
modernes, qui comença amb els empleats i dependents i aca¬ 
ba amb els socorreguts. <;No seria possible avui, després de 
tants verdaders avenços materials, lo que ho lou en els segles 
passats, guiats solament per l’observació social i la intuïció 
•cristiana, això és, un patrimoni municipal, ja sia agrícola, ja 
industrial, pels ciutadans pobres del Municipi? x\'o som nos¬ 
altres els homes de la Iglésia, els qui havem de resoldre 
aquesta dificultat; la Iglésia sol tenir la inspiració de les grans 
obres socials, mes els ciutadans virtuosos solen ésser els qui 
donen execució al pensament; dc totes maneres per 1 lunne 
qui creu cn l’assistència divina que afavoreix el Papa, aquesta 
preferència i amor que manifesta als Municipis, la recoina- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


343 


nació contínua que d’ells fa als bons cuidados dels ciutadans, 
la pública manifestació que ja feu en l'encíclica Immortale 
Dei de que la Iglésia sempre ha treballat en protegir aque¬ 
lles institucions qui afavorien al Municipi, com també s'ha 
oposat a les qui es dirigien a que el Poder suprem de l’Estat 
indegudament es fiqués en ell o en la família; la reivindicació 
o almenys recomanació de que les ciutats tinguin lleis i vida 
pròpia expressada en l'encíclica Libertas, així com el record 
patriòtic de les antigues llibertats municipals, en el temps de 
les quals les ciutats arribaren a tenir prosperitat de vida, ha 
d ésser tot això un signe de que la vida municipal conté en 
si el remei de grans mals i la llavor de molts béns. 

A la tendència civilista que avui domina en les esferes go¬ 
vernamentals deu oposar-se la tendència naturalista i cristia¬ 
na, l'encarnació de la qual està en el bon regionalisme; i, de 
consegüent, la nova institució del patrimoni o cabal del comú, 
administrat pels homes del lloc, i de l'escola indígena amb 
sa vida pròpia, han d'ésser l'objecte preferent dels bons ciu¬ 
tadans i el fi on han de dirigir sos patriòtics esforços. Són 
l'escola i el patrimoni com l’ànima i el cos del Municipi; sen¬ 
se ell tindrà sols una vida fictícia, es mourà solament baix 
l'impuls del poder central, i, de consegüent, els tals munici¬ 
pis serien morts, i <-fóra possible amb membres morts orga¬ 
nitzar una regió vivent? 


IV. Tradició i renovació 1 

Potser a alguns no els agradarà l'encíclica, ni creuran fe¬ 
cundes ses ensenyances en lo que pertany al Regionalisme, 


1. Molt temps després d'escrit aquest capítol havem tingut el plaer 
de llegir les idees fonamentals en ell expressades, en el tractat De 
anima, del nostre sapientíssím Lluís Vives: «Doctrina est traditio 
eorum, guae quis novit ei qui non novit; disciplina est illius traditionis 
acceptio... communicatione augetur eruditio, sicut ignis motu atque 
agitatione» (Llib. II, cap. VIII). 




344 


J. TORRAS I BAGES 


pcrquò cl fons dc la doctrina pontifical és eminentment tra¬ 
dicional. Mes nihil sub sole novum, i un dels qui han estudiat 
i explicat mes pregonament la història humana en els temps 
moderns i a gust de la gent racionalista, cl famós Vico, ha 
donat com a llei dc la humanitat l’c terna renovació, un peren¬ 
ne tornar a lo passat; i d’altra part la tradició és condició ne¬ 
cessària de la humana sabiduria, essent aquesta impossible 
sense ella. És la tradició un propi, com diuen els escolàstics; 
una nota característica dels animals racionals, que no es tro¬ 
ba fora d’ells en cap altra categoria de sers, ni en la terra ni 
en el cel; i avui que tant s’enlaira tot lo que és humà, segons 
el llenguatge de moda, és un verdader contrasentit l'odi que 
una bona part dels modernistes li tenen. I és perquè d’ella 
se n’han fet un concepte fosc i errat. Tradició vol dir ense¬ 
nyança, transmissió de coneixements; i si el saber no ocupa 
lloc, <mo és una verdadera temeritat el despreciar l’ensenyan¬ 
ça dels pares o passats? L’una generació ensenya a l’altra ge¬ 
neració, l’experiència dels passats instrueix els presents, per¬ 
què l’experiència és mare de la ciència, i no hi ha cabal d i- 
dees més exactes, pures i fecundes que les qui perseveren des¬ 
prés d’un llarg curs de segles. Quan una idea, un costum o 
una institució es perpetua en un país i és amada d’una raça, 
essent solament contrariada per la gent lleugera, amiga irre¬ 
flexiva de novetats o qui cobeja el renom de sàvia, tingueu 
per segur que hi ha una veritable relació de naturalesa entre 
el país i la institució, i que voler-la abolir és una follia. Perquè 
encara que la tradició de què ara parlem, social i política, 
consta principalment de coses contingents i variables, i que, 
per consegüent, deuen conformar-se amb les transformacions 
socials; no obstant, la mateixa naturalesa la modifica d’una 
manera admirable i suavíssima com no sabria fer-ho un home 
particular per savi que fos. Tradició i estancament són dos 
termes antitètics fins en la significació gramatical, perquè el 
mot tradició, i de consegüent el concepte que expressa, en¬ 
clou la idea de moviment, de curs, de transmissió, oposat, 
com es veu, a la significació de quietud del segon terme, 







■;.; 


LA TRADICIÓ CATALANA 


345 



per lo que en lo cabal de la tradició hi treballen totes Ics 
generacions, fins tots els homes, modificant-se contínuament 
i essent sempre el mateix. No és la tradició una cosa arcaica, 
una relíquia del temps de la vellura, sinó que té perpètua¬ 
ment una hermosura perfecta; els anys li passen per sobre i 
ella mai es passa, perquè viu perennement en la plenitud 
de la vida. Per això considerem inexacte simbolitzar la tra¬ 
dició, com han fet alguns artistes, amb una dona vella, perquè 
ós hermosíssima, de resplendent energia, fecunda, puix és 
mare de tots els pobles de la terra, donant el ser a les noves 
generacions que van venint, fins a aquelles qui d’ella fan 
mofa. I cria fills hermosos, intel·ligents i forts; de manera 
que les tribus salvatges, que els pobles nòmades, qui no 
gaudeixen d’urbanitat de vida, són tals perquè no han sigut 
engendrats en el ventre, ni criats als pits, de la fèrtil i bene¬ 
factora tradició. Els fills se semblen a les mares, per lo qual 
els grans pobles són els qui tenen grans tradicions, i poble 
qui no posseeix tradició, serà sempre d’escassíssima potència. 

Per totes aquestes raons la Iglésia és amant de les tradi¬ 
cions dels pobles, i ella mateixa per instruir-los acut als arxius 
de la tradició, i abans d'instruir a les noves generacions es¬ 
tudia la manera d'ésser de les qui ja passaren. Mes no vol la 
Iglésia la immobilitat dels pobles, perquè no vol lo impossi¬ 
ble, i, coneix, i professa com a dogma de fe sobrenatural, la 
naturalesa variable, transitòria, el fluxus de la vida temporal 
de la humanitat; per lo qual no rebutja les innovacions i can¬ 
vis exigits per la nova faç que contínuament van prenent els 
pobles. En sa vida pràctica, en sa conducta governativa i le¬ 
gislativa, sempre la Iglésia ha seguit aquest temperament, no 
és lleugera en seguir novetats qui no tenen raó d’ésser; mes 
tampoc és tossuda, «abraça amb molt gust els avenços que 
porten amb si els temps, quan de veres promouen el benestar 
d’aquesta vida temporal, que és com una carrera que porta 
a l'altra perdurable»; 1 —«fomenta el progrés i les comoditats 


1. Encíclica Immortale Dei. 





346 


J. TORRAS I BAGES 


de la vida, i defensa l'administració de l’Estat de tota arbitra¬ 
rietat»...; ella afavoreix aquelles institucions o coses «que im¬ 
pedeixen que la Potestat sobirana de l'Estat invadeixi inde¬ 
gudament el Municipi o la família, i en fi, les dirigides a con¬ 
servar l’honor, la vida i la igualtat de drets en els ciutadans». 1 
Congenia amb tots els pobles per diversa que sia sa consti¬ 
tució, perquè si els pobles són diversos també ho han d'ésser 
les respectives constitucions; i fins reconeix en els pobles la 
facultat de millorar o renovar ses formes polítiques i gover¬ 
natives sempre que motius formals ho exigeixin. «No és tam¬ 
poc, mirat en si mateix, contrari a cap deure el preferir per la 
república una llei de govern moderadament popular, salva 
sempre la doctrina catòlica sobre l’origen i exercici de l’auto¬ 
ritat pública. La Iglésia no reprova cap mena de govern amb 
tal que sia apte per a la utilitat dels ciutadans; però vol, com 
també ho ordena la naturalesa, que cada un d'ells sia consti¬ 
tuït sense injúria d’altri, i singularment deixant sencers els 
drets de la Iglésia». 2 «Quan un govern tiranitzi o amenaci i 
tingui la nació injustament oprimida, o prengui a la Iglésia 
la llibertat deguda, és just procurar a l’Estat altre tempera¬ 
ment, amb lo qual es pugui obrar lliurement». 3 «Ni tampoc 
condemna la Iglésia el desig de que una nació no serveixi a 
cap estranger ni a cap senyor amb tal que això pugui fer-se 
quedant salva la justícia». 4 

Totes aquestes notes canòniques, tretes de les dues úl¬ 
times encícliques, i en especial de la Libertas, proven evi¬ 
dentment la licitud de la tendència regionalista no revolu¬ 
cionària, avui dia molt viva a Catalunya, d’una part; i d’altra, 
la virtut i la potència renovadora de la tradició, la qual es 
rejoveneix contínuament. Aquest últim punt té en el nostre 
cas gran importància pràctica; perquè, sia per lo dessús dit, 


1 . Ibíd. 

2. Encíclica Libertas. 

3. Ibíd. 

4. Ibíd. 







LA TRADICIÓ CATALANA 


347 


sia pel canvi dc manera d'ésser del poble, és clar que a la 
present Catalunya no l’havcm de bastir a la usança de quatre 
centúries enrera; fins els qui no som encara vells havem vist 
canviar els vestits i els costums del nostre poble i ,-fóra 
possible vestir el país amb el dret públic, sense cap renova¬ 
ció, oblidat fa ja vàries centúries? No; ja anteriorment di¬ 
guérem que lo que convenia era fomentar la substància de la 
pàtria. Els poetes canten i els pintors descriuen amb gran de¬ 
lectació i recança les habituds ja mortes, les institucions des- 
vanescudes; sempre els morts solen ésser més alabats que no 
ho foren en vida; mes lo essencial, l’ànima del poble, viu; de 
lo contrari, no existiria poble; per lo qual, salvada l'essència, 
el renovament de formes, l’adopció d'una manera d'ésser en 
conformitat amb les actuals circumstàncies, mentre no sia en 
dany de la justícia, Lleó XIII, segons havem vist, ens ense¬ 
nya que està dins de la justa via de la veritat catòlica. 


CONCLUSIÓ 

Ens sembla haver clarament demostrat el valor ètic del 
Regionalisme com a forma felicíssima de la vida social. La 
raó natural, l’expeiïència històrica, les humanes necessitats, 
les virtuts i vicis del nostre llinatge, l’autoritat de la Iglésia 
i de sa prudentíssima legislació, clamen en favor del Regio¬ 
nalisme; i la manera d’ésser de la gent catalana i el desgavell 
de la política unitarista qui avui impera, els mals de la qual 
no hi ha ningú capaç de curar, demanen a tots els homes 
de cor sa i esperit generós el desinteressat concurs en l'obra 
verament de filial pietat, de reconstrucció de nostra amada 
terra. Falta ara estudiar el pensament català, vinculum unit ci¬ 
tis, necessari principi de la vida racional del país, sense lo 
qual sobrevé de seguida la descomposició. El pensament fa 
el poble, com l’ànima fa i personalitza al ser humà. Estudiat, 
doncs, l'element ètic, falta considerar l'element racional, la 
manifestació intel·lectual de la Regió catalana. 






348 


J. TORRAS I BAGES 


LLIBRE SEGON 

Valor racional deí regionalisme català 
DISSERTACIÓ PRELIMINAR 

I. Importància primària que té en els estudis sociològics el 
coneixement del pensament d’un poble. — Analogies en¬ 
tre l’ordre físic i l’ordre espiritual. — Excepció grandiosa 
del sistema intel·lectual a Catalunya. — Aprioristes mo¬ 
derns destructors de la unitat del pensament. — Profi¬ 
tosa forma d'estudi d’En Capmany i d’En Piferrer. — Con¬ 
dicions qui influeixen i lleis qui determinen el pensa¬ 
ment d’un poble. 

II. Antecedents etnogràfics del poble català. — Romanitza¬ 
ció completa del nostre país: sant Pacià. — Persistència 
i influència de l’element mercantil. — Succeeix a la Roma 
imperial la Roma pontifical. — Els gots. — La invasió 
sarraina fa del Pirineu Z'Officina Cathaloniae: monestirs, 
sínodes i reunions episcopals: Ató i Oliba: Ramon Be¬ 
renguer I el Vell. — Caràcter pràctic, tradició de l’es¬ 
perit romà modificat, qui es veu a Catalunya: signes de¬ 
mostratius en la legislació, en la filosofia, en l’arquitec¬ 
tura, en la composició social del país. — L’element me¬ 
nestral i l’element feudal: aliança del primer, represen¬ 
tant la tendència civilitzadora, amb els Frares: els Frares 
predicadors donen forma científica al pensament nacio¬ 
nal: il·lustres Framenors representants d’una tendència 
expansiva i observadora del món material, si bé sovint 
utòpics. — L'Oda de l’Aribau. 

Fonts principals d'aquesta Dissertació. — Les notícies his¬ 
tòriques les traiem principalment de la Carta del P. Caresmar 
al baró de la Linde; dels historiadors Diago, Flórez, Vilanova, 




■'· t 


LA TRADICIÓ CATALANA 


349 


Tourtoulon, Lafuente i Bofarull; de les Memorias d’IIn Cap¬ 
many; i tots els monuments, o quasi tots, que adduïm els ha¬ 
vem vist en la Collectio maxima conciliorum omnium Hispa- 
niae et novi orbis, en sis volums, del cardenal Aguirre, el qual 
ja s'aprofità d’En Marca. 


I 

Anem, amb l’ajuda de Déu, a començar l'estudi del pensa¬ 
ment català. Qui coneix el pensament d’un poble coneix el 
poble, com qui sap la manera de pensar d’un individu sap qui 
és el tal individu. El món moral i el món físic presenten admi¬ 
rables analogies, i els poetes en sos actes d'il·luminació intel- 
lectual s’han valgut sempre d'imatges materials, més cone¬ 
gudes i familiars a l'home, que ell no es coneix a si mateix, 
per a descriure les perspectives de nostre intern esperit. Així 
passa també en lo que en podríem dir psicologia social. Qui 
coneix el sistema orogràfic d'un país té cabal coneixement d'a¬ 
quest, puix el sistema de muntanyes no sols constitueix la 
forma arquitectònica d'aquella terra, sinó que explica el sis¬ 
tema hidrogràfic, el naixement i el curs dels rius, la situa¬ 
ció dels plans i la conformació de les riberes. I fins més enllà 
pot arribar qui coneix el sistema de muntanyes d’un país, 
puix fàcilment vindrà per medi d'ell a determinar el clima que 
fa en aquella terra, el medi meteorològic que hi domina, si 
és ventosa o tempestuosa, seca o humida, i per conseqüència 
deduirà quin conreu li és més natural, quines produccions 
preferibles, quines condicions sanitàries posseeix convenients 
o contràries per la vida dels homes qui l’habiten. El pensa¬ 
ment d'un poble pel coneixement d'aquest, és com pel conei¬ 
xement d'un territori, son sistema orogràfic. Les qualitats de 
caràcter, l'energia en les empreses, la constància en el treball, 
la solidaritat en ses institucions i obres, les passions predo¬ 
minants, el gust nacional, els costums públics i privats, tot 
davalla dels cims del pensament qui informa el poble. Qui 






350 J. TORRAS I RAGES 

s’apodera del pensament d’un poble es fa amo d’aquest, el 
posseeix, el domina i en disposa; la transformació del pensa¬ 
ment importa la transformació del país, constitueix, com ha¬ 
vem dit en el primer llibre, una verdadera transsübstanciació. 
L’estudi del pensament nacional és, doncs, d'una importància 
essencial, és entre tots els altres estudis socials com el sol 
entre els demés estels. És més difícil seguir el fil d’aquest 
pensament que no pas seguir la carena d’una llarga serra. No 
presumim nosaltres de fer una expedició completa, mes per 
deficient que sia portarà la seva utilitat i serà una altra pedra 
posada en el treball patriòtic que s’està fent a Catalunya i fins 
fermament creiem que suscitar l’esperit catalanesc, que fona¬ 
mentalment consisteix en el pensament, és la condició neces¬ 
sària de la resurrecció regional. No farem nosaltres la des¬ 
cripció completa del sistema intel·lectual de la nostra gent; 
resseguirem tan sols les sumitats del pensament català, els 
cims majors de la gran serralada, parlarem d’aquells qui fo¬ 
ren representació d’època i de raça, educadors d'aquesta, 
fars brillants qui il·luminaren la vida pràctica individual, do¬ 
mèstica i social, eterna manifestació d'una sola substància. 
Mes no ens acontentarem en mostrar els pensadors qui for¬ 
men el sistema intel·lectual i són com la columna vertebral de 
la nació, és a dir, son sosteniment, son principi d’energia, d'ac¬ 
ció i de sensibilitat; sinó que tractarem també d'alguns pensa¬ 
dors originalíssims, diferents de tots els altres, excepció i con¬ 
firmació gloriosíssima de la llei intel·lectual de la nostra gent. 
Parlem principalment, com ja haurà entès el lector, del Beat 
Ramon Llull, espècie d'alçament volcànic de gran sublimitat, 
qui no forma sistema amb els altres prous de la intel·ligència, 
mes que hi fa joc i contrast, mola d'iguals elements geolò¬ 
gics, mes de formació i estructura diferent. I ja per quan hi 
serem volem donar raó de per què ens detenim més en ell 
que en els altres qui formen part més essencial, per dir-ho 
així, del nostre ser nacional, i és per la grandesa de l’home 
i de l'escriptor, per ésser cap d’escola famosíssim qui tin¬ 
gué deixebles il·lustres fins a la centúria darrera en nacions 





LA TRADICIÓ CATALANA 


351 


estrangeres, com en la sàvia Alemanya, on hi hagué vera es¬ 
cola lul·liana, per l'originalitat que manifesta, per l’encisa- 
ment que comunica a tots aquells qui el toquen, per la im¬ 
portància que té entre els literats estrangers i lo poquíssim 
que és conegut dels seus connacionals moderns. Demés, els 
lul·lians a Catalunya, encara que ells de dret pertanyen també 
a l’Escolàstica, són, emperò, l'element d'oposició al purita- 
nisme aristotèlic tradicional, i si bé aquest fou pern for- 
tíssim que sostenia el pensament nacional, generalment sem¬ 
pre correcte i de gran soliditat, els lul·lians, fent-se indepen¬ 
dents de certes lleis dictades pels prínceps de la filosofia, i 
corrent pel camp de l'observació i de la hipòtesi, batzegant 
fortament l'etern arbre de la ciència, sembla que activaven la 
seva saba, li acumulaven vida i feien que produís nous i sa¬ 
borosos fruits de coneixements, sobretot en lo que pertany a 
la naturalesa material, si bé barrejats amb fantasies i extra¬ 
vagàncies d’il·luminats. 

La consideració del sistema intel·lectual de la nostra gent 
no concorda amb la doctrina moderna exposada per algun es¬ 
criptor del nostre renaixement. La moda hegeliana també s’ha 
ficat a Catalunya i amb pretext de combatre l'esperit sistemà¬ 
tic i abstractiu, l'excessiva afició generalitzadora, s'ha predi¬ 
cat per a 1 edificació social de Catalunya la darrera evolució 
panteística, la generalització més absoluta, i tot criticant el 
poble castellà d 'idealista, generalitzador i amic d'abstraccions, 
es proposa com a símbol del Catalanisme, tal volta sense dar- 
se compte de la filiació, la Idea hegeliana, és a dir, la deïfi- 
cació de l'home, l'home fi de si mateix, sense llei, creant un 
català anòmal, en el sentit etimològic de la paraula, pretenent 
en va amotllar la nostra pràctica i realista raça amb l'abstru- 
sa i falsa Idea, encara que grandiosa, del somniador filosop de 
la Germània; la grandiositat de qual idea tal volta ha encisat 
a alguns esperits qui, creient-se i proclamant-se positivistes, 
senten la seducció de la concupiscència racional, i amb gran 







352 J. torras i bages 

delectació es donen a les especulacions de l’esperit. 1 Procla¬ 
mar que el fi social és la llibertat, és no solament anàrquic, 
dissolvent, negació de vincle social, sinó absoluta contradic¬ 
ció, puix la llibertat és una facultat, un medi, i un medi mai 
podrà ésser fi. Si la llibertat fos fi de la humana societat, la 
societat més perfecta seria la dels pobles salvatges, qui no 
tenen trava, vincle, ni llei que impedeixi la llibertat indivi¬ 
dual. Tot fi pertany a l’ordre ètic; per això, en tota racional 
filosofia es diu que el fi caracteritza l'acció; al revés, la lli¬ 
bertat no pertany a l’ordre ètic, en si és cosa indiferent, se 
habet ad oppositum, segons l’expressiva frase escolàstica, no 
és bona ni és dolenta, serà d’una o altra condició segons s'a¬ 
pliqui a un fi bo o dolent. Fer de la llibertat el fi social és de¬ 
clarar la societat catalana sense fi ni objecte, des de que rep 
forma en el segle XIII, mentre va pujant al cim de la glo¬ 
riosa carrera i fins que tomba a son ponent. I no perquè en 
ella hi manqués la llibertat, puix com declara el rei En Martí 
en la cèlebre arenga en les Corts de Perpinyà, el poble ca¬ 
talà era el més lliure de la terra. Mes era Lliure, no per ser 
lliure com el cavall sense brida per a brincar, sinó que pos¬ 
seïa noble i cristiana llibertat per a exercitar sa prodigiosa 
activitat envers un fi ètic, per al compliment de sa missió ter¬ 
renal. No era la llibertat que duu com a conseqüència tants 
caps tants barrets, no era la llibertat d’ésser extravagant com 
la que proclama l'escriptor abans al·ludit, era la llibertat ra¬ 
cional, com després veurem, qui porta a l’home envers el bé, 
no per la violència, sinó pel noble camí de la il·lustració i de 
la persuasió fins atènyer la unitat, llei essencial de tot ser 
perfet, i de consegüent del ser social. És de sentit comú, que 
la unitat de pensament constitueix la major excel·lència de 
què pot disfrutar una societat; ja sabem que convé la contra¬ 
dicció puix sense aquesta, l'activitat i energia, base de la vir¬ 
tut humana, s'adormirien, i per això entra en els plans de la 


1. Catalanisme, per Valentí Almirall. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


353 


sapientíssima Providència, qui governa al món, la permissió 
del mal, i escrit està pel gran sant Pau: oportet haereses 
esse, i el Verb etern pronuncià aquella sentència: necesse est 
ut veniat scandalum, mes afegí també: vae homini illi per 
quem scandalum venit. La necessitat de que en el món el bé 
sia contrariat no enclou el dret de contrariar-lo, que el mal 
mai deixarà d’ésser mal encara que incidentalment produeixi 
un bé. La falta de tan essencials veritats en l’esperit dels racio¬ 
nalistes i la imponent silueta que d’elles, posades a inaccessi¬ 
ble distància, albiraven, empenyeren a certs homes de talent a 
inventar les teories de la llibertat absoluta, racional i política, 
i de la competència individual entre els homes com a neces¬ 
sàries per al bé social. Mes sense un fi ètic perd tot consorci 
humà, no solament el vincle d'unitat, sinó també l’estímul d'u¬ 
na activitat pura, fecunda i de comuna utilitat. I no cura tal 
defecte l'assentar que la competència individual, l'interès par¬ 
ticular, efecte de l’amor a un mateix, és el motor de l’acti¬ 
vitat humana, perquè l'amor pròpia és, segons la cèlebre sen¬ 
tència de Pascal, l'enemiga dels altres i voldria ésser sa tirana, 
és, en sa conseqüència última, tot sovint el fort esclafant el 
dèbil, és el principi generador de l'esclavitud i destructor de 
tota noble moralitat. Tals idees mogueren molta fressa i cons¬ 
tituïren el criteri social de la moderna Europa; però la demos¬ 
tració ad absurdum, la bancarrota del liberalisme, ha mani¬ 
festat sa intrínseca falsedat, el sistema ha fallit del tot, i les 
nacions, verament lliures d’opressió sectària, giren sos ulls 
envers un sistema social fundat, no en l'amor a un mateix, 
sinó en la caritat. I no creguin els partidaris de la competèn¬ 
cia individual que rebutgem la lluita com element civilitzador, 
no; com ells, creiem en sa necessitat i tenim fortament estam¬ 
pades en la memòria aquelles sentències de la divinal Sabidu- 
ria, escrites molts segles abans que sortissin les noves teo¬ 
ries; militia vita hominis super terram... contendite intraré. 
regnum Dei vim patitur... No és necessari excitar la lluita ni 
devem suscitar la contrarietat; ja vindrà per ella mateixa, 
puix l’estat present de la humanitat és de lluita amb els ele- 


23 









354 


J. TORRAS I BAGES 


ments físics, amb els homes entre els quals vivim i fins de 
cada u amb si mateix. Convé, doncs, més que atiar la lluita 
humana, educar a l’home perquè surti vencedor d'ella... 

No vulguem ésser mestres de la pàtria; siguem deixebles 
d’ella. Els dos més il·lustres catalanistes, els dos més fecun- 
dants pensadors de l'aspiració regional. En Capmany i En Pi¬ 
ferrer, no confiaren la restauració pàtria a un va formalisme, 
sinó que cregueren fer un servei a Catalunya i estimular la 
vida regional presentant als ulls de la generació moderna lo 
que constitueix la naturalesa, el geni, la substància de la 
nostra gent, cada un d'ells en sa respectiva esfera. Nosaltres, 
amb menys forces que ells, aspirem a fer lo propi al presen¬ 
tar la corrent del pensament català qui ha fertilitzat la nos¬ 
tra raça; no hi posarem gens de substància nostra, sols a l'in¬ 
dicar aquella nobilíssima corrent, direm als nostres paisans: 
attendite ad petram unde excisi estis. Nuar lo vell amb lo mo¬ 
dern, vivificar el cos català, infonent-li sang catalana, conti¬ 
nuar la tradició intel·lectual, condició necessària d'una vida 
pròpia, determinar el caràcter que presenta el pensament en 
nostre país durant la successió dels temps, no com qui fa un 
quadro complet, sinó com qui dibuixa un croquis: veus aquí 
el nostre objecte. 

Potser a algú li sembli tendència materialista el voler pre¬ 
sentar tipus nacionals en l’ordre espiritual, com ofereixen ti¬ 
pus les diferents races físiques; mes l’experiència ensenya que 
existeixen diferències grosses en el pensament de diferents 
pobles; i la filosofia demostra la raó de tals diferències. Sen¬ 
se recórrer als pobles orientals, d’esperit tan divers dels d’Oc¬ 
cident, fixant-nos en els pobles de l’Europa, tant de 1 antigui¬ 
tat com dels temps moderns, tothom caracteritza el pensa¬ 
ment dels egipcis per sa grandiositat i fixesa, l'esperit grec per 
l'elegància, per la gràcia de l'originalitat i per la facilitat de 
formar sistemes, i el poble romà universalment és proclamat 
posseïdor d'un criteri pràctic, grave, ordenador, aprofitador 
de tots els elements, com a destinats per la Providència a 
servir de base a una civilització universal i eterna. I fins els 



LA TRADICIÓ CATALANA 


355 


pobles moderns, tallats tots, amb més o menys fidelitat, per 
un mateix patró, que és Crist, es presenten als ulls de l'home 
observador amb típiques diferències. La corpulència, els ca¬ 
bells i barba rossos i els ulls blaus dels septentrionals, i el poc 
cos, mirada encesa i moviment nerviós dels meridionals, són 
signes d'interna diferència entre els uns i els altres, i sos tipus 
físics denoten, generalment parlant, diversitats d’esperits. Les 
circumstàncies materials influeixen sobre l'esperit humà, ja 
que l'ànima, forma substancial del cos, com ensenya la recta 
filosofia, és despertada a la vida racional pels estímuls mate¬ 
rials, no solament en sa facultat sensitiva, comuna a la carn 
i a l’esperit, sinó en sa facultat volitiva i fins en la intel·lec¬ 
tual, la més noble de totes i que després ha d'ésser la 
llum que il·lumini a tota l'operació humana i governi tots 
els estímuls que han de subjectar-se a ella. 1 

D'aquí prové la importància que tenen en la formació del 
pensament d'un poble la raça a què aquest pertany, les con¬ 
dicions geogràfiques i topogràfiques del país que habita, la 
manera com esmerça sa activitat, la forma política amb què 
es governa, i més que tot, la predestinació divina. És impos¬ 
sible no reconèixer en els pobles una predestinació, com el 
dogma catòlic ens diu que hi és en els individus; tal volta 
més visible que en aquests en els primers, l’existència dels 
quals és temporal i mundana, a diferència dels individus, 
pels quals la vida terrenal i temporal és una part insignificant 
de sa existència. Lo material sempre està subordinat a lo es¬ 
piritual; aquesta és la llei de la creació, i fins en l’home ma¬ 
terialista, en el filosop, qui no admet l'esperit, l'esperit és el 
qui el governa; mudeu-li l'esperit, és a dir, el pensament, que 
és l'operació i vida d’aquell, i tindreu mudat l'home; ja no 

1. A pesar d'això, en uns temps com en els presents en què els 
defensors de l’evolució literària volen convertir la crítica en una bran¬ 
ca de la Història natural, convé recordar que si bé la literatura és 
l'expressió de la societat, això, com observa Sainte-Beuve, no ho és 
d’una manera absoluta. L'esperit es fa superior a les circumstàncies i 
a la moda, lo qual demostra la superioritat del talent. Exemple, Cer- 
vantes amb son Doti Quixot. 







356 


J. TORRAS I BAGES 


serà materialista. I sobre aquesta llei de governació humana, 
n’hi ha una altra de suprema, llei de les lleis, estímul dels es¬ 
tímuls, causa primera de tot el moviment individual i social, 
que és la predestinació divina. La raça, la posició geogràfica, 
totes les demés condicions materials tenen valor molt relatiu 
en l’esperit d’un poble; per això el Capmany deia amb gran 
profundidtat, tractant, amb altres termes, aquesta qüestió, 
que en molts punts les condicions en què vivia el nostre po¬ 
ble eren iguals a les de Castella, i, no obstant, formaven con¬ 
trast l’activitat, laboriositat i economia dels nostres ciutadans 
amb les qualitats contràries des del país de Castella; i afegia: 
porteu un noi català després de nascut a aquell país d hara- 
ganes, i sortirà haragàn com ells. Sense voler disminuir la im¬ 
portància que té la transmissió carnal de l'existència, puix 
som animals, o sia la influència de la raça, que 1 experiència 
demostra ésser profundament modificable per les influències 
externes del país, com es veu en les espècies de plantes i 
d'animals, sense pretendre excloure dites influències, havem 
de confessar que la llei de la predestinació i la llei de 1 educa¬ 
ció són les qui formen els pobles. Una mà invisible i omnipo¬ 
tent mena per tot el llarg procés dels segles a l’universal lli¬ 
natge dels homes, usant medis molt diferents, a un fi provi¬ 
dencial; totes les condicions, influències i vicissituds obeei¬ 
xen a la voluntat sobirana qui les ordena i encamina al com¬ 
pliment del fi volgut. Mes, baixant d'aquestes sublimitats i 
anant al nostre objecte, direm que en l’ordre natural i humà, 
la llei de l'educació, o sia la tradició nacional, o el sistema in¬ 
tel·lectual del país, és la fórmula de sa existència, sa essèn¬ 
cia, la que explica la naturalesa, els atributs i l’acció d'una 
gent qualsevol, o per dir-ho amb menys paraules, el pensa¬ 
ment d'un poble és allò per lo qual dit poble és lo que és. 

II 

Ateses les consideracions fetes sobre la influència molt re¬ 
lativa i secundària de la procedència etnogràfica d'un poble 





LA TRADICIÓ CATALANA 


357 


en el desenrotllament de son pensament, en la formació de 
son sistema intel·lectual, poc ens detindrem en la determina¬ 
ció de rarrel primitiva del nostre poble. Demés, segons lo que 
diu l'última paraula de la ciència, en aquest país hi vingueren 
quasi bé totes les antigues races humanes. Uns protopelasgos, 
o heteus de la descendència de Cam, emigració antiquíssima i 
dels primers temps després del Diluvi, qui s'estengué per les 
riberes mediterrànies; les immigracions de procedència ària, 
com els celtes, i les semítiques, com els fenicis, i, a més, els 
establiments grecs que a Catalunya tingueren el cèlebre Em- 
porium. 

Sabuda de tothom és la lluita entre cartaginesos i romans, 
i la victòria d’aquests, que portà una completa romanització 
de tot el país, arribant la seva civilització fins a les afraus més 
feréstegues i llunyanes. Juntament amb l'esperit d'indepen¬ 
dència, propi de totes les tribus indígenes, demostren aquells 
antics pobles una qualitat que tal volta s’ha perpetuat en nos¬ 
tre país, i és una potència assimilativa, quan l’assimilació es 
fa racionalment, no amb violència ni pretenent l’anihilació del 
propi ser. Llei que veurem governant perpètuament el pensa¬ 
ment català. Sabudes són les proeses d'Indíbil i Mandoni, 
cabdills dels ilergetes i ausetans; i l'alçament terrible contra 
els romans, tirant-los a tots més enllà de l'Ebre, ocasionat 
pels maltractes que feien als indígenes, i que únicament es 
calmà amb la vinguda de Marcus Porcius Cato, qui es presen¬ 
tà aquí més com a negociador que com a conquistador. 
Aquesta noble forma empleà també Cèsar, quan després de 
la victòria sobre Pompeius, donà a la nostra antiga Metròpo¬ 
li el dictat de Colonia victrix Tarraco. August amà especial¬ 
ment Tarragona; allí es retirà a reposar després de l'expedi¬ 
ció contra els càntabres; en ella rep l'octau consolat i allí se 
li presenten els ambaixadors de l'fndia oriental i de l’Escítia 
demanant-li sa amistat. Més tard, Galba, a l'ésser proclamat 
Emperador, rep de la pròpia ciutat on abans havia sigut Go¬ 
vernador el present d'una corona d'or de quinze lliures de 
pes; i l'antiga Metròpoli s'identifica tant amb Roma, que, com 





358 


J. TORRAS I BAGES 


aquesta, té també temples, amfiteatre, banys, pretori, deixant 
tan abundant rastre de runes, làpides, medalles i tota mena 
d’objectes romans, que al cap de tants segles, després de tan¬ 
tes invasions, malgrat sa destrucció total, pogué dir l'il·lustre 
P. Caresmar: Que hablan latín puro y casto todas sus pare- 
des hechas de las antiguas ruinas, i els pagesos del Camp de 
Tarragona encara avui dia mostren el noble i sever aspecte 
que contemplem en els relleus i estàtues dels museus ro¬ 
mans. 

Tarragona, altra Roma, és el gresol on es fonen els antics 
elements, estenent-se aquella civilització, no sols per la riba 
del mar, sinó fins als més apartats llocs, a les més aspres ter¬ 
res pirinaiques. Però l’esperit de noble independència subsis¬ 
teix, malgrat la identificació amb Roma. L’emperador Adrià 
reuní a Tarragona una junta de representants de les princi¬ 
pals ciutats per a demanar subsidis, i li foren negats, per¬ 
què el país hauria estat privat de la flor del jovent, i, no obs¬ 
tant, Tarragona s’esforçà en obsequiar a l'Emperador. 

Els més antics records del Cristianisme a Catalunya ens 
descobreixen la dominació completa de la forma romana en 
els costums i en la vida literària del país. Les cèlebres actes 
del martiri de sant Fructuós, bisbe de Tarragona, en la ingè¬ 
nua pintura de quan el sant prelat fou pres en sa pròpia casa, 
ens descobreixen sa vida a la romana. Tal degué ésser la iden¬ 
tificació de la Tarraconense amb Roma, que de sant Damas, 
papa, es dubta i es controverteix si fou d'ací o d'allà; i fins de 
nostre bisbe i cèlebre escriptor sant Pacià, els erudits en 
disputen. 

Mes nosaltres creiem que se'l pot considerar com a pri¬ 
mer representant del pensament català o almenys com a un 
precursor d'ell, com a una primerenca florescència qui de¬ 
mostra ja les qualitats més nobles que presenta la forma in¬ 
tel·lectual en nostre país, que, com després direm, és la matei¬ 
xa romana amb utilíssimes modificacions. És sant Pacià imi¬ 
tador i deixeble del celebèrrim i fogosíssim Tertul·lià, verda- 
der cap torrat de VÀfrica, usant un terme de la típica eloqüèn- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


359 


cia dels antics caputxins de Catalunya, apologista aterrador i 
irresistible, del qual sols pot parlar-se'n en grau superlatiu, 
lo mateix quan encerta que quan erra; mes, amb tot i ésser 
deixeble, el bisbe barceloní, de l'extremat prevere cartaginès, 
a pesar de que l'imita, li retrata frases i el segueix amb les 
idees, el nostre prelat guarda sempre la temprança de l’ex¬ 
pressió, el just medi en el judici i tal exactitud en consignar 
el dogma cristià, que això li ha valgut l'ésser considerat verí¬ 
dic testimoni de la tradició catòlica, sobretot en lo que 
pertany al sagrament de la Penitència. 1 2 El distingeix la cris¬ 
tiana llibertat d'esperit en la reprensió dels vicis, i al mateix 
temps l’estima de la Sabiduria de l’antiga gentilitat, fins al 
punt de tenir que defensar-se de l'escàndol farisaic, propi de 
tots els heretges de què es mostra posseït son competidor 
Simpronià, per haver adduït en la seva controvèrsia un vers 
de Virgili: Poeticum versum Episcopus dixit! Quid! Paulus 
Apostolus erubescit, quum Atheniensem illum versum et dicit 
et comprobat? El funest esperit d'originalitat qui enfonsà en 
l'heretgia a tants de savis orientals; l'ardent, mes gustosa, 
exageració dels grans pensadors africans, mestres i patrons 
amb què ell conforma sos escrits, contrasten amb l'esperit 
pràctic i la suavitat de forma del nostre bisbe. Argumenta 
contra l’heretge Simpronià, qui, com els montanistes, negava 
el perdó dels pecats; mes la fortalesa, vivor i contundència de 
ses raons no exclouen una exquisida cortesia de formes i un 
dolç sentiment que el porta a anomenar germà al dur com¬ 
petidor; predica a son poble amb pastoral ardor la penitència, 
mes sa paraula és sempre serena. En ell el cristià no destrueix 
el romà; és un bisbe qui sembla tm pretor de la Llei nova; la 
intensitat de la fe i del sentiment no li apaguen ni desequi¬ 
libren la raó. La majestat romana resplendeix en tots sos 


1. Les obres de sant Pacià avui existents són: Paraenesis, o Exhor¬ 
tació a la penitència; les tres cartes a Simpronià, i el tractat del Bap¬ 
tisme. 

2. Epístola II. Edició de Monfort. València, 1780. 






360 


J. TORRAS I BAGES 


escrits; son esperit, a parer nostre, és més romà que el de 
sant Jeroni i Tertul·lià; tindran aquests celebèrrims escriptors 
qualitats més cabdals que el nostre bisbe, mes és indubta¬ 
ble que no posseeixen com ell la perfecta harmonia de facul¬ 
tats, la serena gravetat, l'equilibri jurídic que distingí el pen¬ 
sament romà, i que un cop sobrenaturalitzat, meresqué ésser 
escollit per la Providència per a proposar la veritat a totes 
les generacions i judicar les accions de tots els pobles de la 
terra. Mes, jcosa notable!, sant Pacià, qui es considera llatí 
fins al punt de contestar a l'acusació que li feia Simpronià, de 
valer-se de versos de Virgili, que això era com acusar a un 
grec de servir-se de son llenguatge nadiu, graece, Graecum, 
més avall respira l'etern instint regional amb el següent 
text, que és al mateix temps prova suficient de la permanèn¬ 
cia i de l'ús més o menys estès de les llengües regionals, dins 
de la gran unitat romana: Latium, Aegyptus, Athenae, Thra- 
ces, Arabes, Hispani Deum confitentur, omnes linguas Spiri- 
tus Sanctus intelligit J 

Un element trobem constant a Catalunya, i és l’element 
mercantil, que tanta eficàcia ha tingut en la formació del ca¬ 
ràcter nacional, en el sistema social i polític del país, i en la 
determinació i especificació del pensament català. És indub¬ 
table que fenicis i grecs empeltaren en el nostre llinatge l’es¬ 
perit mercantil que prepondera en la civilització de nostre 
país. Quan en els principis del segle iv els africans sant Feliu 
i sant Cugat van a Barcelona per a propagar l’Evangeli, s’in¬ 
trodueixen en concepte de mercaders, segons les antigues 
actes de dits màrtirs; fet de significació fecunda, puix de¬ 
mostra que la ciutat i el país eren mercantils i la professió 
del comerç considerada i respectada com honesta, puix de no 
ésser així, mai haurien afectat dita professió els qui venien a 
complir una missió, qual és la de propagar la fe, qui reclama 


1. Epístola II. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


361 


com a primera qualitat el respecte i consideració personal. 
La invasió de la gent del Nord, que enfosquí la resplendor 
de la civilització, no destruí, emperò, l'activitat mercantil, 
puix així es desprèn de la carta del metropolità Joan de Tar¬ 
ragona (516) al papa Hormisdas. Demana el metropolità tar¬ 
ragoní al Cap de la Iglésia com s’ha de portar amb els molts 
clergues grecs qui allí acudien, venint infestats de les heret¬ 
gies orientals, lo qual prova que a Tarragona abundarien els 
orientals, sens dubte, per raó de comerç, puix si no haguessin 
trobat conterranis seus, <-què hi haurien fet? Lo qual, demés, 
es comprova pel testimoni del cèlebre Benjamí de Tudela, 
jueu, qui afirma que al passar per Tarragona (segle Xli) hi 
trobà importants edificis pertanyents als Anaseos, qui, se¬ 
gons Caresmar, eren els fenicis més il·lustres, i als grecs; afe¬ 
gint dit famós viatjant, que ja de fenicis en cap altra ciutat 
d'Espanya se'n trobava rastre. <-No prova quant arrelats de¬ 
vien estar en aquest país la seva permanència després de la 
doble invasió gòtica i sarraïna? 

La invasió gòtica, a nostre parer, no significa en la història 
del pensament català altra cosa que un enfosquiment d’aque¬ 
lla resplendor intel·lectual, de què és tan bell representant 
sant Pacià, sense la introducció de cap element positiu, al¬ 
menys d'importància. Mai la ignorància pot afavorir la il·lus¬ 
tració; i tant la Tarraconense com la Gàl·lia Narbonesa tenien 
una tal cultura romana, que els pobles del Nord pogueren en 
gran manera enterbolir-la, mes quedaren dominats per ella; i 
a l'antiga comunicació amb la Roma imperial, qui enviava a 
aquests països la resplendor de sa literatura, succeí la comu¬ 
nicació freqüentíssima de la nostra terra amb la Roma pontifi¬ 
cal, qui fou dotada amb la il·lustració clàssica i amb l’escreix 
de la sobrenatural il·lustració de la fe i de la gràcia; essent, se¬ 
gons l’opinió de sant Tomàs, el mateix imperi romà, convertit 
de temporal en espiritual. El lector tindrà ocasió de veure 
com Catalunya féu tota la creixença sota la benefactora om¬ 
bra de la Seu apostòlica, fins que arribà al punt màxim l’amor 
recíproca entre la Iglésia romana i la Corona aragonesa, quan 



362 


J. TORRAS I BAGES 


el papa Bonifaci VIII, per la butlla Redemptor inundi, cons¬ 
titueix a Jaume II d'Aragó christiani exercitus Ducem... et in 
devotione Ecclesiae permanentem, vexillarium, Capitaneum 
et Admiratum generalem eiusdem Ecclesiae in vita sua. 
Anomenada és per tots els canonistes la cèlebre carta del 
papa Sirici (any 387) ad Himerium Tarraconensem; conti¬ 
nuen les comunicacions en els segles més tenebrosos, i par¬ 
lant l'eruditíssim i crític Aguirre, company i consemblant de 
Nicolàs Antonio, de la carta dels bisbes de la Província Tar¬ 
raconense, ad Hilarium Papam, 1 demanant-li consell de com 
s’havien de portar amb un bisbe, ordenat indegudament i que 
s’atribuïa jurisdicció, afegeix les següents paraules en corro¬ 
boració de lo que havem dit, de que aquí la barbàrie dels 
invasors queda en bona part dominada per la il·lustració del 
país: «Encara que el furor dels barbres invasors, devastant 
gairebé totes les iglésies d’Espanya, relaxà la disciplina, la 
Província Tarraconense permanesqué guardadora de les lleis 
i cànons». 2 

La monarquia visigoda havia d'ésser de poca durada; aque¬ 
lla ombra de civilització romana, sostinguda pels pontífexs 
de Roma, l'ideal del gran imperi qui semblava encara domi¬ 
nar les noves nacions que a Occident apareixien, l’esplendor 
de la nova Roma, la magnífica ciutat oriental, poblada per 
una vella i decaiguda raça que en els arxius de son passat tro¬ 
bava encara elements prou preciosos per a edificar la merave¬ 
llosa fàbrica de Hagia Sophia, símbol de destemprament i de 
caduc orgull per la riquesa i luxe refinats de sos materials i 
ornaments arquitectònics, i al mateix temps d'un art exqui¬ 
sit en lo que pertany a la forma, i per a ordenar els immen¬ 
sos materials del Dret en les famoses compilacions justinia- 


1. Llegida en el Concili Romà de l'any 465. 

2. Quamquam barbaricus furor Gothorum Hispanicirum Ecclesias 
prope omnes devastantium vigorem Ecclesiasticae Disciplinae relaxas- 
set, Tarraconensem tamen provinciam custodem Legum et Canonum 
permansisse (Collecc. max., vol. III, pàg. 114). 




la tradició catalana 


363 


nes; la comunicació literària i fins artística que el senzillís- 
sim, savi i piadós sant Gregori, papa, pare de la literatura de 
1 Edat Mitjana, el primer i més típic representant de l'espe¬ 
rit d’aquesta, no es desdenyava de rebre de l'esplendent Bi- 
zanci, on fou apocrisiari o ambaixador, i que ell comunicava 
a 1 espanyol sant Leandre, la qual, com un ressò cada cop més 
apagat, arribava al bisbe Quirze de Barcelona per medi de 
Tajón de Saragossa; les majestuoses assemblees eclesiàstico- 
polítiques de Toledo, on acudien els prelats de tota Espanya: 
totes aquestes ombres de la majestat romana, ja del tot 
buida, havien de desfer-se com un núvol pel remolí de la in¬ 
vasió dels sarraïns. 

Aquesta arrambà els cristians al Pirineu; mes, amb tot i la 
confusió i desordre d'aquelles runes d'una civilització caigu¬ 
da, la tradició clàssico-eclesiàstica no es perd, es concentra, sí, 
en els monestirs qui van apareixent en aquelles muntanyes, i 
va donant forma al caos social, a la matèria nuvolosa, que la 
Providència destinava a ésser un dia la nostra Catalunya. Qui 
passi els ulls per les cartes de fundació de dits monestirs, de 
seguida queda convençut de que tals fundacions foren els 
centres vitals del nou organisme social qui s’anava formant, 

1 origen de la moralitat en els costums, de la justícia en les 
relacions entre els homes i de la il·lustració literària de les 
intel·ligències. Dits monestirs foren iglésia, escola, mercat, 
tribunal i lloc de seguretat en aquells temps de confusió; i 
quan la Iglésia començà a agafar esperit, veiem ja des dels se¬ 
gles X i xi que, per medi de reunions episcopals, estén sobre 
tot el país aquells béns socials qui abans sols podien viure 
dins dels sagrats murs dels monestirs. 

Dos noms resplendeixen en els segles x i xi d'altres tants 
prelats, qui no a llarga distància l'un de l’altre ocuparen la 
Seu de Vic, l’antiga Ausa. En aquells obscurs temps de ges¬ 
tació del pensament nacional, Ató i Oliba són clars indicis de 
la naturalesa d'ell; i la misteriosa llum d’aquella espècie d’es¬ 
cola vígatana és una prova de que l’antiga il·lustració no havia 
desaparegut, i que, si bé molt esmortuïda, vivia encara, com 



364 


J. TORRAS I BAGES 


foc sota la cendra, en la nostra nissaga, qui tan fortament 
havia participat de la civilització romana. El fet de que l’abat 
de Sant Grau d’Orleans enviés, per mediació del comte Bor¬ 
rell de Barcelona, a l’escola d’Ató el monjo Gerbert perquè 
aprengués matemàtiques, en qual ciència sortiria tan aprofi¬ 
tat, que al traslladar-se després a Itàlia, on fou arquebisbe de 
Ravenna i després papa, se'l tingué per home d’arts meravello¬ 
ses i preternaturals, suposa aquí una relativa il·lustració en 
aquells temps d'espessíssimes tenebres. I és, potser, signe 
d'una raça, d'esperit pràctic i religiós, que la primera llum que 
es veu en l'horitzó de la naixent Catalunya sia la llum de 
la ciència de Déu amb les ciències exactes agermanada. A l’a¬ 
bat i bisbe Oliba se’l veu en tots els actes importants de son 
temps. Edifica monestirs com el de Ripoll, presideix aquest 
i el de Cuixà, porta la crossa episcopal de Vic, reuneix síno¬ 
des fecundíssims per la civilització del país, i en les engrunes 
que ens resten de sos fruits de cristiana literatura resplen¬ 
deix la bellesa llatina i el nou esperit de l'Evangeli. El pane¬ 
gíric de sant Narcís de Girona té un majestat d’estil, una so¬ 
noritat i tal construcció de frase, que manifesta un conreu li¬ 
terari que sembla impossible en aquella edat de ferro; i com 
Carlemany, en ses famoses capitulars, després de legislar so¬ 
bre la Iglésia i l'Estat, reglamenta la cria de les gallines, el 
Prelat vigatà i ripollès, després d’edificar monestirs i legis¬ 
lar en sínodes, escriu als seus monjos amb gran interès so¬ 
bre d'uns cignes, perquè li diguin com estan, i els participa 
que té una grua molt hermosa que ja comença a pegar vo¬ 
lades, que es va tornant roja i aclarint-se-li la veu. Mostra 
significativa d'un esperit pràctic qui guaita sempre a la rea¬ 
litat, qui no descuida els petits detalls de la vida, ni enmig de 
les laborioses operacions del ministeri episcopal i de la nobi- 
líssima tasca civilitzadora sobre un poble que es va organit¬ 
zant. 

El cèlebre bisbe abat és, sens dubte, un dels més benèfics 
restauradors de la civilització en nostre país. Ben clarament 
es desprèn de les senzilles actes del sínode Helenense celebrat 




LA TRADICIÓ CATALANA 


365 


in Prato Tulugiensi (Toluges) en l’any 1027, essent ell l'únic 
bisbe assistent. La desolació del país devia ésser tan gran, la 
dissolució social tan extraordinària, que declaren els assis¬ 
tents al sínode que cum pene omnia invenissent non solum 
pedibus conculcata, sed etiam oblivioni dedita; iterum repa¬ 
raré studuerunt eodem tenore, quo fueruní hactenus condita. 
Estableixen la pau i treva; com més tard en la dedicació de 
Ripoll i de Sant Miquel de Fluvià, en quals reunions episco¬ 
pals brillà sempre el venerable Oliba, s'institueix el dret de 
sagrat, i es constitueix al convent tribunal per a judicar en les 
qüestions civils i criminals. La lenitat eclesiàstica va impo- 
sant-se al poble; l’esperit democràtic de l'Evangeli va triom¬ 
fant de l'esperit aristocràtic, qui, naturalment, engendra una 
època guerrera; i les primeres alenades de l'aire d’igualtat que 
devia respirar la societat catalana se senten ja en aquests 
temps primitius com alenades de l'Esperit de Déu, en el con¬ 
cili in Prato Tulugiensi de 1068, i més encara en el concili 
Ausonense del mateix any, en què es mana: Villanum aut 
villanam, et clericos arma non ferentes, et monachos, seu 
sanctimoniales et viduas ullus homo non sit ausus occidere, 
vulnerare, debilitaré neque comprehendere, vel distringere, 
es prohibeix danyar les coses dels villans, ni penyorar-les 
per qualsevulla causa, i s’hi troba el següent text legal que 
han perpetuat les legislacions modernes prohibint l'embarg 
dels instruments de l’ofici: pagensibus autem vestimenta non 
auferantur, neque vomeres, neque ligones. 

D'aquest discret esperit legislatiu de la Iglésia manifestat 
en tants concilis i sínodes (en què, d'altra banda, sempre hi 
solien assistir els comtes i senyors de la terra) donant dispo¬ 
sicions no enlaire, sinó segons les necessitats presents, parti¬ 
cipà també l’element polític, essent-ne eloqüentíssima prova 
la publicació dels Usatges, feta pel comte Ramon Berenguer X 
el Vell, qui amb raó ha sigut anomenat el primer legislador 
d'Espanya. L'organització feudal del país que fa en el dit codi, 
en aquells temps insegurs i perillosos, prova l’esperit pràctic 





366 


J. TORRAS I BAGES 


d’aquell gran home: com l'hisendat qui coneix que per si no 
pot conrear tot son territori en fa trossos i el dóna a dife¬ 
rents rabassers, així ell donà forma legal a aquella informe i 
naixent societat falta d'organització i exposada sempre a la 
contingència de la guerra. El feudalisme fou un fet social ne¬ 
cessari, una de les formes transitòries de la civilització, per 
lo qual armar-lo amb lleis, usant la frase de Justinià, era do¬ 
nar-li contorns determinats, treure-li la deformitat i fer-lo un 
medi de progrés en la successió històrica de les edats; i fins 
potser en dits Usatges hi podríem veure més un codi feudal 
que no pas una legislació aristocràtica, o, quan menys, ha¬ 
vem d'entreveure en l’obra del Vell com els signes de la pre¬ 
destinació del nostre llinatge, i que el caracteritzen, això és, 
l’esperit de pràctica ordenació o legislatiu, i l'instint de la im¬ 
portància social de la riquesa, ja que en aquells temps de pre¬ 
domini de l’element militar, declara, no obstant, el burgès 
d'igual categoria que el simple cavaller. I en lo que pertany 
al Dret civil, és prova concloent del mèrit del nostre legis¬ 
lador, lo que son Codi fins avui sia encara la soca de la nos¬ 
tra legislació, constituint l'arbre sagrat que es desenrotlla 
amb la successió dels temps, sota de qual brancam ha anat 
creixent la societat catalana; han caigut seques algunes bran¬ 
ques, perquè tot lo humà es renova, mes les noves qui han 
eixit són vivificades per la saba del primitiu tronc. Com en 
l’antiga Roma i en la nova Roma, és a dir, com en els temps 
clàssics i en els temps pontificals d’aquesta mare de les lleis, 
aquí a Catalunya, quan Catalunya es governava a si mateixa, 
la renovació legal no s’efectuava per la violenta amputació 
que mortifica, sinó per la natural germinació que vivifica. 

La nostra assossegada raça no tenia enamoraments pre¬ 
cipitats, i tot posseint una forta potència assimilativa donava 
a totes les coses l’aire, la forma, l'estil de la terra, les empelta¬ 
va en el vell tronc de la Pàtria, enriquint a aquesta sense de¬ 
triment de sa pròpia substància. L'entusiasme legislatiu pel 
Dret romà no escalfà el cap ni de sant Ramon de Penyafort ni 
del rei En Jaume, amb tot i tenir a dit Dret en molta estima; 



LA TRADICIÓ CATALANA 


367 


esperits pràctics i penetrants, més amics de lo útil que de lo 
pompàtic, no cregueren del cas construir un monument le¬ 
gislatiu, com el savi Alfons de Castella, per admiració de les 
edats; més amics de fer un poble que de fer un codi, practi¬ 
cant la màxima de que la llei ha de créixer al compàs del cos 
social a qui ordena, com la pell creix a proporció del cos 
humà, que vesteix i surt de la pròpia substància personal, els 
legisladors catalans seguiren les petjades del legislador romà 
perquè posseïen son mateix esperit. I és que aquí no domi¬ 
nava ni l’entusiasme exclusivista del propi jo, ni l’enterca- 
ment en el propi pensar; la modesta i útil observació era prac¬ 
ticada, i es tenia un concepte pràctic molt complet de lo que 
és una societat humana particular que no es basta a si matei¬ 
xa, i que en tant és més forta i perfecta en quant, estant 
amb comunicació amb altres, s'aprofita dels elements que pos¬ 
seeixen, convertint-los en substància pròpia. I l’esperit dels 
legisladors es perpetua en l'escola jurídica catalana, de la qual 
un escriptor, no català, 1 ha dit que fou fecunda en juriscon- 
sults il·lustres de gran maturitat de judici; i devem afegir que 
tal és la soliditat de la llei catalana, que ni les tempestats 
modernes qui han capgirat l'Europa han aconseguit aterrar-la. 

La filosofia, a Catalunya com a Roma, no ha tingut origina¬ 
litat. No ama l’esperit de la nostra gent aquella espècie de gim¬ 
nàstica mental sense altre objecte que una atrevida ostentació 
de forces per a admirar al pròxim; si traiem la grandiosa ex¬ 
cepció de Llull i dels lul·lians, els demés qui han conreat dit 
ram de la sabiduria humana han seguit la nobilíssima corrent 
de la perennis philosophia que ix de les abundoses fonts de 
la immortal Grècia. Quan l'escolàstica acabà en un convencio¬ 
nalisme estret i ridícul, el nostre gran pensador Lluís Vives, 
confessant la grandesa i utilitat d'Aristòtil com l’heroi de la 
gentilitat, cregué que per a agafar forces la filosofia devia to¬ 
car de peus a terra, per lo qual sa útil sabiduria es nodrí for- 


1. Nicolàs Antonio, article Callis. 






368 


J. TORRAS I BAGES 


tament de l’observació humana, deslliurant-se dels excessos 
del revolucionari Renaixement. 

I a l'arribar als nostres temps, perduda o despreciada per 
una insana moda tota tradició filosòfica, els esperits gairebé 
tots a Espanya seguiren la fantàstica i corrosiva filosofia ger¬ 
mànica, mes els nostres mestres ens ensenyaren una filosofia 
de sentit comú, rieró, deia l’inoblidable Llorens, que feia cap a 
la corrent general de la filosofia tradicional de l'Escola, mes 
tan fortament vestida a la catalana, que és un fet ben conegut 
que el citat filosop ha sigut un dels homes del nostre renaixe¬ 
ment qui han tingut una més eficaç potència catalanitzadora. 1 


1. Estant ja per publicar el present llibre, havem llegit el Discurs 
d’entrada a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, de Ma¬ 
drid, del Sr. D. Marcel·lí Menéndez y Pelayo, intitulat: De los orígenes 
del Criticismo y del Escepticismo, y especialmente de los precursores 
espanoles de Kant. L’admirable escriptor muntanyès en una nota s’o¬ 
cupa del qui fou estimat mestre nostre i ens féu son íntim confident 
des de la nostra primera joventut, fins al dia de la seva planguda 
mort, el catedràtic de Metafísica de la Universitat de Barcelona D. Xa¬ 
vier Llorens i Barba. Diu En Menéndez y Pelayo que alguns deixebles 
de dit professor, amb més zel que discreció, han volgut concedir-li 
l'honor pòstuma d'haver-se inclinat en sos darrers temps al neoesco- 
lasticisme, fet que ell nega. Lo que nosaltres podem assegurar-li és 
que més d’un cop ens havia dit que tot son treball es dirigia a enllaçar 
sa doctrina amb la de l'Escola. Confessem planament que el mètode 
preferent, constant, mes no exclusiu, d’En Llorens fou l'observació in¬ 
terna, i convenim amb l’il·lustre acadèmic en que era impossible que 
canviés de procedir un home qui durant tota la vida havia viscut tan¬ 
cat en les entranyes de la seva ànima, com en una aula d'espiritual 
anatomia. Emperò, és indubtable que si bé considerava aquest sistema 
d'inquieició de la veritat, com de resultats segurs per atènyer les ve¬ 
ritats fonamentals de l’espiritualitat de l'ànima, de l’existència de Déu 
i del món material quan l’usava un home de bona voluntat; no obs¬ 
tant, reconeixia que no era suficient per la discussió, i no en féu mai 
1 ’organum únic per a atrapar la veritat. Així és, que donava impor¬ 
tància capital als primers principis lògics, metafísics, i a les que 
ell anomenava veritats primàries contingents, analitzades per Reid, i 
que es refereixen a la identitat del jo, a l'existència del món extern, 
etc., i sovint al·legava el principi escolàstic prima principia negantes 
fustibus sunt arguendi. Perquè l’observació no excloïa de son mètode 
docent el formalisme escolàstic, que és insuperable; així és que les 
formes escolàstiques abunden en els Apuntes que avui encara exis¬ 
teixen i dels quals nosaltres posseïm un exemplar esmenat de sa 





LA TRADICIÓ CATALANA 


369 


Aquest segell amb què la gent catalana marca les coses al 
fer-se-les seves, la potència, més que de fer les coses noves, 
de fer-se-les pròpies, es nota també en l'arquitectura, que tan 
abundants i nobles monuments té en la nostra terra. Sembla 
com que ens fos més propi l’estil romànic. Nascut o provi- 
nent de les basíliques romanes, és a dir, del lloc on s’adminis¬ 
trava la justícia, presentant un equilibri o proporció de parts 
verament equitativa, un conjunt comprensible, i quan es trac¬ 
ta d'iglésies produint en l'ànima més la concentració ascètica 
que l’exaltació mística, més lluny de la utopia de convertir la 


pròpia mà, i si bé és cert que la consciència era son obrador, per a 
definir-la i caracteritzar-la es valia de la fórmula escolàstica: non sen- 
timus nisi sentiamus nos sentire. Amava i aconsellava l'estudi dels 
comentadors d’Aristòtil; i havent-li un deixeble seu, el difunt prevere 
Pere Garriga i Marill, demanat les obres de Plató per a estudiar-les, 
no les hi volgué deixar, dient-li que li deixaria les de l’Estagirita, que 
li convenien més. Usant un terme canònic, pot afirmar-se que En Llo¬ 
rens, si bé no fou de corpore, fou, emperò, de anima Scholae. Admetia 
la veritat per sa evidència i fugia de que se'l cregués fideista, així ca¬ 
racteritzava els principis lògics i metafísics, dient que no podia pensar- 
se el contrari d’ells, encara que ho volgués el subjecte; i en quant a la 
veritat primera, o sia a 1 ’Ens realissimum, no l’admetia com una re¬ 
velació o un postulat de la consciència pràctica, sinó, com diu textual¬ 
ment en sos Apuntes, «como ley suprema del conocimiento humano. 
Por esta ley nos hallamos imposibilitados de permanecer concibiendo 
una pluralidad de causas, y nos vemos forzados a elevamos a la con- 
cepción de una sola causa». Completava la doctrina en aquest punt 
amb el principi teleològic o de les causes finals que formulava: «El 
orden y finalidad de los efectos suponen inteligencia e intención de 
la causa.» Insinuava, demés, la prova de la necessitat racional, de lo 
incondicionat i absolut, és a dir, usava els mateixos arguments que 
han usat els més ferrenys escolàstics de sant Tomàs ençà, si bé amb 
aquella gràcia filosòfica pròpia d’En Llorens, que feia endinsar Thome 
en si mateix, resolent-se cada oient la dificultat amb la llum de sa 
pròpia consciència, lo qual constituïa el mèrit més eminent del nostre 
filosop. És cert que establia que lo absolut està fora del domini de la 
realitat incomprensible i que en aquesta matèria la creença deu com¬ 
pletar el coneixement; mes, fins en això s'avenia amb els escolàstics, 
qui diuen que de Déu se'n té coneixement, mes no comprensió, o sia, 
que l'home coneix an sit, mes el quid sit ho coneix sols imperfecta- 
ment, per viam remotionis, segons l'expressió de sant Tomàs, essent 
la natural filosofia, segons el mot del sant Doctor, praeambulum ad 
articulos. Donava la sumària resolució del problema del coneixement 


24 



370 


J. TORRAS I BAGES 


terra en cel que pareix es proposà l'estil gòtic, l’arquitectura 
romànica semblava la que devia identificar-se més amb la nos¬ 
tra raça pràctica, d’esperit legislatiu, reflexiva i moderada.. 
No en va, ni sense significació, tingué llarga i fecunda exis¬ 
tència a Catalunya, i fins quan sa hereva l'arquitectura ogival 
vingué a ocupar sa plaça, rebé d’ella una forta influència. En 
Piferrer, qui tan gran intuició tingué de l’esperit catalanesc, 
i qui, a pesar d'estar sadollat d'un melancòlic sentiment ro¬ 
màntic que no fa lliga amb l’aspror, naturalitat i claredat del 
nostre caràcter, interpretà tan bé les escriptures de pedra 


per medi de la sentència: nihil est in intellectu quod prius non fue- 
rit in sensu, nisi intellectus ipse, lo qual justifica que substancial¬ 
ment no diferia dels escolàstics en tan important matèria. Devem afe¬ 
gir, no obstant, que s’hi diferenciava en quant a explicar la manera 
del coneixement del món exterior o material, puix no admetia la teoria 
o hipòtesi de l'Escola per a salvar la dificultat de la comunicació o 
unió de l’enteniment amb la cosa, o sia la teoria de les espècies intel- 
ligibles, i en son lloc sempre defensà el principi de Reid del coneixe¬ 
ment immediat, que recordem perfectament haver-li oït dir que tema 
antecedents en algun escolàstic, si bé ara no podem determinar a qual 
es referia; fins en aquest assumpte la diferència entre el nostre filosop 
i els escolàstics és petitíssima, ja que es ve a reduir a que En Llorens 
acceptava el misteri del coneixement del món com a misteri i s acon¬ 
tentava amb la certesa ingènita que a l’home proporciona el testimoni 
dels sentits, certesa que també confessen els filosops de l’Escola, mes 
cercant d'aclarir el misteri mitjançant la teoria de les espècies intel- 
ligibles. En Llorens tenia gran amor a la seva doctrina, en aquest as¬ 
sumpte, que desenrotllava amb filosòfica magnificència, i era la vera¬ 
ment típica del seu magisteri, donant-li ocasió de practicar finíssims 
anàlisis del fet del coneixement, consignant en sos Apuntes les se¬ 
güents ratlles: «Damos el nombre de realismo natural a la doctrina 
que acepta sin reserva los datos de la conciencia que nos aseguran la 
realidad del mundo extemo y su distinción del interno.» Lo qual tal 
volta ha donat ocasió al claríssim professor de la Universitat Central 
per a escriure que la doctrina d’En Llorens era «el realismo natural, 
la distinción entre el sujeto y el objeto, la afirmación de lo contin- 
gente y condicionado, y la revelación de lo absoluto e incondicionado, 
no en la esfera del conocimiento, sino en la esfera de la creencia, y 
todo ello envuelto en el acto primitivo de la íntegra conciencia. Si 
acertaba o erraba en esto, no es del caso discutirlo, pero esto pensó 
y no otra cosa ninguna, y esto mismo había pensado Luis Vives». Pa¬ 
raules que han d'ésser enteses cum distinctione perquè signifiquin el 
pensament d’En Llorens qui fugia del fideisme, segons explícitament 






LA TRADICIÓ CATALANA 


371 


que ens llegaren els passats, manifestà una predilecció espe¬ 
cial per l’art romànic, i, plantejant el problema de si hauria 
sigut preferible la continuació de l’arquitectura bizantina, se¬ 
guint, s’entén, una via progressiva, a la vinguda de Vogival 
es declara partidari de la primera solució, precisament per¬ 
què no trencava la llarga successió de segles que lligaven les 
generacions noves amb les de Roma i fins amb les de Grècia. 
La bella harmonia i proporcionalitat, el caràcter racional i 
humà de l’art clàssic, resplendia en les fàbriques romàniques, 
i ungides per la gràcia sobrenatural del cristianisme presen¬ 
taven el caràcter diví-humà de nostra santíssima Religió i fins 
del nostre Redemptor. És el símbol d'un pensament humà, 
creient i acompassat. 1 L'art ogival, nascut en una raça som¬ 
niadora qui de la superstició prestament passà a l'heretgia 
i amant de grans construccions intel·lectuals, és el somni ce¬ 


li havíem oït en l'aula i fora de l'aula, i mai volgué ésser heretge de 
la Perennis philosophia, que tan admirablement condensà el gran sant 
Tomàs, sinó que amb ella mentalment comunicava. En efecte, quan a 
l’entrar en l’estat eclesiàstic agafàrem la Summa tomística, la gran¬ 
desa i resplendor d’aquest monument científic ens impressionà fins a 
lo més pregon de nostres facultats mentals, i havent-li comunicat les 
nostres impressions les aplaudí, i com un dia li ensenyéssim l'article 3, 
qüestió 22, part l. a , en què el sant Doctor explica com el Criador ha 
volgut fer participar a la criatura de la dignitat de causa, ens digué 
que l’havia delectat més que una oda d’Horaci, i ens demanà que 
sempre que en la Summa hi trobéssim algun article d'interès especial 
per ell, l’hi féssim veure. Tal volta el lector trobarà aquesta Nota massa 
personal, mes no hi ha altre remei tractant-se d'un poderoso educador 
de inteligencias, cuya influencia, com diu elegantment En Menéndez, 
como la de Sócrates, no quedó archivada en libros, sino en espíritus 
humanos, i aquestes explicacions són necessàries perquè no es doni una 
interpretació contrària a la veritat, a les paraules d'En Menéndez. 
D’altra banda, estem contents de pagar aquest petit tribut a la me¬ 
mòria del qui fou nostre mestre, mentor i quasi-parens en l'ordre in¬ 
tel·lectual; i demés, En Llorens posseïa un esperit catalanesc tan pur, 
clàssic i potent, que el seu sol nom alegra a tots els amants del cata¬ 
lanisme qui tingueren la sort de conèixer-lo, per lo qual no va fora de 
Hoc aquesta memòria seva en el present llibre. 

1. L'arquitecte Joaquim Bassegoda diu que l'estil romànic pot és¬ 
ser anomenat l'estil nacional. Vegi’s la monografia La Catedral de 
Ger ona (Barcelona, 1889). 




372 


J. TORRAS I BAGES 


lestial d'un esperit místic: l’home en el temple gòtic és devot 
per abstracció, ix de la terra; en la iglésia bizantina és devot 
per concentració, no s'oblida de si mateix quan s'uneix amb 
Déu. Els bells temples que ens resten de l’antic estil ogival 
demostren que aquest també a Catalunya se subjectà a la 
llei del país, desentenent-se de místiques fantasies i atenent a 
l’objecte pràctic d'aquelles sagrades construccions dedicades 
a la celebració del místic sacrifici de l’Home-Déu, a escoles 
de virtut cristiana, a lloc d’humil expiació dels pecats i al 
mateix temps d'exultació espiritual amb el cant de les divi¬ 
nes alabances. Sense voler entrar en qüestions que no són 
d’aquest lloc, observarem, no obstant, que a Roma, Seu on re¬ 
sideix el cap de tota la cristiandat, Iglésia mare de totes les 
iglésies, qui té principalitat entre totes elles per la interpreta¬ 
ció de la llei de Crist, on s'ha perpetuat el vell esperit llatí, 
jurídic, d'assimilació, de moderació i de tradició, purificat i 
sobrenaturalitzat per la gràcia del Redemptor, no hi ha arrelat 
mai l’estil ogival; i que a Catalunya no presenta la ufana, la 
fantàstica idealitat, ni els sublims extrems, que en altres paï¬ 
sos, demostrant l'harmonia de facultats, la moderació d'espe¬ 
rit i la tendència pràctica de la raça qui construí aquells 
edificis resplendents d’elegant i racional bellesa. 

I és perquè la gent catalana mai ha oblidat que l'home, si 
bé destinat al cel viu en la terra, i que el pa que menja l’ha 
d’amassar amb la suor del seu front. És indubtable que l'a¬ 
mor al treball i la pràctica del comerç fomentaren i modifica¬ 
ren l'esperit pràctic i assimilador que Catalunya heretà dels 
romans, i foren en bona part germen de la nostra democrà¬ 
tica societat i de la llibertat política del país. La ciència 
informada per la fe, i el comerç governat per un principi 
ètic són els elements socials preponderants, i desenrotllant-se 
a Catalunya d'una manera prodigiosa, donaren forma no sols 
als costums, sinó també al pensament del país. Des dels pri¬ 
mers temps de la reconquesta, ja es troba la navegació en 
important escala, augmenta fins a ésser la marina catalana 



LA TRADICIÓ CATALANA 


373 


la més important del Mediterrà, o sia de l’Europa; en llengua 
catalana es compilà la primera col·lecció de Lleis de Mar, 
acceptada gairebé per tothom; codi que, essent compost de 
les pràctiques i costums dels diferents pobles marítims, 
prova el talent assimilador que havem notat; totes les pla¬ 
ces mercantils tenien cònsols barcelonins i barri de cata¬ 
lans, la concurrència de mercaders estrangers era gran a 
Barcelona i això donà tal increment a la indústria, féu créi¬ 
xer en tal proporció la riquesa popular, que la ciutat com¬ 
tal fou una ciutat de menestrals, fins al punt de que, com 
diu el Capmany, molts cavallers al deixar ses terres i anar-se'n 
a establir a la capital renunciaven a sos furs eqüestres per a 
poder entrar en el govern municipal, qui estava molt en 
mans del poble. L'admirable organització dels gremis donà a 
tots els oficis noblesa i importància social: establint llurs es¬ 
tatuts l'obligació de que tots els qui hi entressin haguessin 
de posseir ortodòxia en ses creences i netedat de sang, impos¬ 
sibilità que certes indústries humils anessin a parar a mans 
de jueus o moros, per lo qual dites indústries en altres paï¬ 
sos caigueren en públic menyspreu, essent així que a Cata¬ 
lunya eren tingudes en tal honor, que fins avui dia, sense ne¬ 
cessitat de regirar llibres, qualsevol es pot convèncer de la 
importància social dels oficis mirant la nostra iglésia cate¬ 
dral, no adornada d’escuts heràldics, com la major part de 
les altres, sinó plena de les marques dels oficis de sastre, de 
fuster, etc., i ostentant prop de la porta de Sant Ivo, esculpi¬ 
da en la pedra una figura de borseguí, signe d’un gremi que 
fins avui té certes preeminències dintre de la Seu. L'actual 
generació encara es recorda de que el toc de viàtic fet per la 
campana Tomasa designava que el malalt era un sabater o un 
canonge. La importància política dels oficis els donava tal 
consideració social, que l'erudit Caresmar assegura que ell 
ha tingut a les mans els comptes mercantils de Nicolau Gralla, 
ric mercader de panyos a Lleida (1286), no havent-se oposat 
la il·lustre casa dels Montcades a enllaçar-se amb una de les 
filles d'aquella família de mercaders. El mateix savi premons- 




374 


J. TORRAS I BAGES 


tratense assegura que moltes cases qui passaven per de ràn¬ 
cia noblesa (que també més tard aquesta vanitat fou impor¬ 
tada en nostre franc i democràtic país) tenien origen mercan¬ 
til, i repassant les llargues llistes de mercaders, cònsols, etc., 
que el benemèrit Capmany dóna en ses Memorias, s'hi troben 
els noms que encara avui sonen en les cases grosses de la 
terra. I a tal punt arribà l’ennobliment del treball i la consi¬ 
deració social del comerç i de la indústria, i tal degué ésser 
la il·lustració i coneixements que posseïen les classes que a 
aquells rams de la humana activitat es dedicaven, que en mol¬ 
tes i solemnes ocasions la ciutat encarregà el mando de ses 
esquadres a algun dels seus Consellers. 

I ara és ocasió de consignar un fet de gran glòria per Ca¬ 
talunya i per la Iglésia. És indubtable que la importància que 
prengueren les classes populars, que l'ennobliment de tota in¬ 
dústria fins la més humil, que la instrucció que les dites clas¬ 
ses adquiriren primer a Barcelona, i a son exemple i influx 
en les demés poblacions i territoris de què ella és com una 
mare, ofegaren l'aristocràcia feudal, qui era inferior a la clas¬ 
se mercantil i industrial en riqueses, en il·lustració, en regula¬ 
ritat de costums, en activitat: en una paraula, en potència so¬ 
cial. Era, en realitat, una classe progressiva, assimiladora com 
tot ser que vol viure i anar creixent. L’esperit religiós fou el 
qui emprengué molt a Catalunya per aquest camí. En els pri¬ 
mers temps de la Reconquesta veiem ja una esquadra catala¬ 
na sortir de les riberes empordaneses en contra dels sarraïns: 
a precs de Pasqual II, Ramon Berenguer III armà l’expedició 
contra les Balears, i més tard, a excitació del Beat Eugeni III, 
es realitzà la creuada contra Almeria, fets que proven la im¬ 
portància nàutica de Catalunya. La Iglésia, sempre amiga de 
■tothom, té, no obstant, especialment l’ull posat en aquelles 
nacions que, per l’esperit qui les anima, semblen destinades a 
tenir una influència més universal i cosmopolita; per això el 
Pontificat està enllaçat amb aquella Catalunya marinera, tre¬ 
balladora i plena d’un poble qui va pujant com l'escuma es- 





LA TRADICIÓ CATALANA 


375 


campant-se per les més llunyanes riberes, i establint-se en les 
ciutats més mercantils. El cosmopolitisme assimilatiu de la 
Iglésia es retrata a Catalunya. Tenint aquesta una entitat 
moral i jurídica molt personal i pròpia, rep en societat els 
habitants de qualsevulla país, i disposa en ses Constitucions 
(Pere XII, 1283) que qualsevol foraster establert a Barcelona, 
al cap de l'any i un dia adquireix la categoria de ciutadà i gau¬ 
deix de tots els furs i prerrogatives; i d'altra banda, els barris 
de catalans existents en les places mercantils estrangeres eren 
parts integrants de la mare pàtria. En la claustra i la iglésia 
dels Framenors i Frares Predicadors jeien enterrats honorífi- 
cament molts mercaders estrangers; i a obs de gent dedi¬ 
cada al treball es feren gran part de les pies fundacions del 
nostre país, entre elles la Canonja de Barcelona, fundada i 
dotada pel mercader Robert amb béns adquirits en l'exercici 
de la seva indústria. No en va la preponderància catalana 
s’havia de trobar amb aquell esperit prodigiós de sant Fran¬ 
cesc, qui, essent mercader i fill de mercaders, venia a espiri- 
tualitzar la riquesa així com també la terra catalana, d'esperit 
lliure i ordenat, havia de trobar-se al fer la crisi per a entrar 
en l’edat viril, amb l’ordre de Frares Predicadors aferrada in- 
contrastablement a la veritat, mes d'una llibertat d'esperit 
com mai la racional intel·ligència pot concebre'n de major. 
Sabut és que els Consellers de Barcelona anaren personal¬ 
ment a convidar a sant Francesc perquè entrés en la ciutat, i 
diuen també perquè hi fimdés un convent; en quant als Fra¬ 
res Predicadors, queden tan identificats amb la corrent civi¬ 
litzadora d'aquella època a Catalunya, que creiem bé es pot 
dir que així com l'historiador Gibbon assegura que l'Anglater- 
ra fou obra dels monjos, com la bresca ho és de les abelles, 
igualment es pot assegurar que els frares foren qui donaren 
forma a l'esperit català. Expressió simptomàtica de lo que 
acabem de dir, és que potser la major part de les constitu¬ 
cions i altres drets de Catalunya es formaren en Corts reu¬ 
nides en els convents de Predicadors i Menor ets, com una 
planta que per a néixer cerca la terra que més li agrada. La 




376 


J. TORRAS I BAGES 


llibertat d’esperit, filla sempre de la profunditat de la fe, que 
havem advertit en l'ordre de sant Domingo, queda plenament 
demostrada en ses constitucions. Les regles de l'ordre per si, 
no obliguen baix pena de pecat; és a dir, la llei escrita, ca- 
parruda sempre, segons la bella frase de Fra Lluís de León, 
queda reduïda a la mínima expressió; l'element moral triom¬ 
fa de l'element jurídic; el suau vincle de la llei natural i divi¬ 
na és la regla general de les humanes accions, quedant la 
llei humana amb una limitadíssima jurisdicció. I no obstant, 
l'ordre de sant Domingo ha viscut més de sis-cents anys amb 
tal sistema jurídic, i sens dubte aquesta sòbria legislació ha 
sigut causa de que l'ordre hagi perseverat sense dividir-se ni 
perdre la unitat com tantes d’altres de les antigues. I no man¬ 
cava a la citada ordre l'esperit jurídic: al revés, el posseïa 
fortament, essent ella la primera en el món qui a la compro¬ 
vació de la veritat especulativa, en l’ordre sobrenatural hi ha 
aplicat la forma jurídica. 1 Des de sempre hi havia hagut tri¬ 
bunals per a qualificar les accions humanes, mes el tribunal 
per a inquirir i qualificar les idees fou una institució nova i 
d'utilíssimes conseqüències pel triomf de la veritat i el pro¬ 
grés de la civilització. La garantia que a les dues parts con¬ 
cedeix en tota qüestió la forma jurídica dificulta l'apassio¬ 
nament, la divisió en partits, que porta com a conseqüència el 
resoldre en definitiva l’assumpte per medi de les armes. En 
aquells temps de reflexió en què es creia que la veritat exis¬ 
tia i era una, la forma inquisitiva dels Frares Predicadors 
semblà un progrés extraordinari i un medi eficacíssim de ci¬ 
vilització cristiana, qui creia que la base de la vida humana, 
tant individual com col·lectiva, és la veritat, la qual ha d esser 
proclamada eterna reina de l’humà llinatge. Tal volta en 
aquests temps d’enervament en què es proclama reina del 
món, no la veritat, sinó l'opinió cega, variable i corruptible, 


1. Sabem que l’ordre del Cister, abans de sant Domingo, tingué 
el càrrec d'inquirir d'heretges, mes l’organització de la magistratura 
evangèlica en forma perfecta no es troba fins als Frares Predicadors. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


377 


semblaran aquestes idees massa dures; mes entengui el lec¬ 
tor que aquells tribunals d'idees, encaminats a obtenir la uni¬ 
tat de pensament, tenien en compte la naturalesa racional 
de l'home i ses exigències, i que, com veurem després, al trac¬ 
tar de sant Ramon de Penyafort i d'En Jaume el Conqueridor, 
qui donaren forma al pensament nacional, a Catalunya se 
seguí un procediment en conformitat amb aquells principis 
per a atènyer el noble fi que es proposaren aquells dos il·lus¬ 
tres personatges. Existien aleshores dins de Catalunya, com 
havem dit, l'element civilitzador, informant a la classe mer¬ 
cantil o industrial, i l'element dur, irreductible, perpetuador 
de l'estat caòtic i primitiu, que es mantenia en la classe feu¬ 
dal. Les ciutats i sobretot les capitals, qui vivien la noble 
vida de la llibertat, reberen amb entusiasme les ordres de 
Frares; la de sant Domingo resplendí a Barcelona com el sol 
entre les estrelles, sentí amb ella la ciutat comtal germanor 
d’esperit, provinent d’ésser, ambdues, filles de la gran tradi¬ 
ció romana, civilitzadora, ampla i jurídica, li construí un gran 
monestir, li donà sos fills més il·lustres en els dominis de la 
intel·ligència, i trobant-se en terra proporcionada cresqué 
com arbre gallardíssim i frondós. L’ordre de sant Domingo 
és l’expansió de la reconcentració monacal qui en els ante¬ 
riors segles de l'Edat Mitjana conservà els elements civils i 
científics de l’antiguitat, i fou com el dipòsit de la tradició 
romana, hereva de totes les antigues civilitzacions, i de con¬ 
següent humana en grau superlatiu. L'humanisme no és un 
mal, sinó un bé d'ordre natural, per això l'apòstol sant Pau 
en diferents llocs en parla com de cosa lloable; i la Iglésia 
s’apropià l’humanisme i s’enjoià amb les joies de l’antiga gen- 
tilitat. D’aquest temperament assimilador en donà il·lustres 
proves l'ordre dominicana, i en compongué el símbol immor¬ 
tal sant Tomàs d’Aquino a pregàries i per consell d'una de 
les més eximies encarnacions de l'esperit catalanesc, el savi 
i piadosíssim sant Ramon de Penyafort, Mestre general qui 
fou de dita ordre; i és altra prova de l'esperit de llibertat qui 
respira l’ordre de Frares Predicadors, lo que una de les àni- 







378 


J. TORRAS I BAGES 


mes que més han sospirat per la llibertat verdadera, un dels 
esperits cristians qui més ha posseït la facultat assimilativa 
en nostres temps, l’exemplar i eloqüentíssim P. Lacordaire, la 
restaurà en la moderna França. I no és que nosaltres vulguem 
posar aquesta ordre sobre de les altres, totes benemèrites de 
la Iglésia i fautores principalíssimes de la civilització europea, 
sinó que aquesta més que cap altra sabé interpretar les rela¬ 
cions entre Déu i l'home; i reconeixent i proclamant la més 
absoluta sobirania d’Aquell, mantingué sempre a aquest en 
l'honor deguda i en totes ses prerrogatives i furs, fins al punt 
que més d'un cop ha sigut titllada, per certs esperits estrets, 
catòlics i protestants, de racionalista. 1 Amà la conservació 
dels antics elements; mes no com en un museu literari i estè- 
rilment, sinó pastant-los amb els nous principis de Crist, 
unint la gran i admirable tradició humana amb la inestima¬ 
ble revelació divina. Aquest esperit no podia menys de lligar 
amb l’esperit català, a qui la influència romana havia fet con¬ 
servador, pràctic i jurídic, i la influència mercantil cercador 
de nous i profitosos elements, amant de la simplicitat i assi- 
miladora de la substància forana, sense perdre la personali¬ 
tat pròpia. D’aquí el fet gloriosíssim a què ens referíem, de 
que mentre l'element progressiu de la civilització a Catalunya 
s'alià fortament i amà amb entusiasme els Frares Predica¬ 
dors, l’element feudal enterc, sentint horror pel nou esperit, 
qui amb raó pressentia l'havia d'ofegar, sacrificà els més il- 
lustres fills de sant Domingo a Catalunya. El senyors feudals 
de la muntanya s'aliaren amb aquelles heretgies de principis 
del segle xiii, destructores de tota justícia, ordre social i ci¬ 
vilització, unides per una essencial filiació amb el modern 
nihilisme, qui per una significativa similitud té ses arrels més 
fondes en les regions semibàrbares de Rússia, i intenta cor- 


1. El bibliotecari Aguiló diu que hauria preferit la biblioteca de 
Santa Caterina, de Frares Predicadors, a totes les altres de Barcelo¬ 
na, entre altres raons per la conservació dels antics monuments lite¬ 
raris, fos qualsevol el caràcter sistemàtic que els informés. 






LA TRADICIÓ CATALANA 


379 


rompre o aprofitar a son compte el rebuig de la civilitzada 
Europa, com aleshores volia ficar-se en les lliures i alegres 
ciutats que vivien al sol vivificant d'una cristiana llibertat. Un 
gloriós estol de Frares Predicadors es dirigeix a l'encontre 
dels heretges, en particular envers Castellbò, on tenien el niu, 
i qual vescomte, tan emparentat amb el comte de Foix, era 
sou gran protector, així com també molts altres senyors 
muntanyesos. Els inquiridors d’heretges no van a fer sang, 
com ho pinta la malícia sectària; al revés, van a donar la seva 
pel triomf de la veritat. Fra Pons de Planedis és emmetzinat 
(1242); a Frare Bernat de Travesseres, préicador enquiridor 
de heretges, com deia la inscripció de son sepulcre cn la Seu 
d’Urgell, el mataren també cruelment, i a Fra Pere de la Ca¬ 
direta, a pedrades. Dilexerunt homines magis tenebras quam 
lucem. (loan., III, 19.) Mes, després d'aquests cruents sacri¬ 
ficis, la Veritat triomfà, i encara avui el Pirineu català conser¬ 
va memòria dels heralds d'ella, els ferms Frares de sant Do¬ 
mingo. 1 


1. Les festes del Rosari, establert contra els albigesos, són vivents 
en aquelles afraus; els convents de Dominicans no eren escassos en 
aquelles poblacions; i el benemèrit Aguiló conta amb entusiasme com 
anà a trobar al darrer Prior d’un d’ells, fet una misèria a Andorra, 
on s'havia refugiat, per a obtenir una història de Catalunya escrita 
en vers en la materna llengua per aquell religiós a qui trobà voltat 
de llibres històrics, vivint poc menys que en una cova. El docte i en¬ 
tusiasta excursionista cregué veure en l'heroic frare la reaparició de 
l’antiguitat sencera i ferma que molts moderns mal entecs són inca¬ 
paços de compendre. 

El frares damunt dits, sacrificats pels heretges, foren deixebles del 
gran sant Ramon de Penyafort, companys de l'illustre i celebèrrim 
orientalista Fra Ramon Martí, i deixebles també, almenys algun d’ells, 
dels estudis de llengües orientals dels frares catalans de qui parlarem 
al tractar de sant Ramon de Penyafort. Això no obsta perquè D. Víctor 
Balaguer en sa trilogia Los Pirineus, havent tigut el mal gust de fer-se 
el poeta dels albigesos, tracti els inquisidors dominicans com a botxins 
del pensament humà i als albigesos com de pensadors. No sabem 
aquests heretges quin lloc ocupen en les històries del pensament 
humà, anomenades històries de la filosofia, així d'autors catòlics com 
racionalistes; i ens sembla que fins en la història de les humanes 
aberracions, la dels albigesos és una de les menys interessants. Amb 






380 


3 . TORRAS I BAGES 


De la influència que en la formació del pensament cien¬ 
tífic tingué aquesta il·lustre ordre a Catalunya no pot dubtar- 
se'n perquè ella ja fou, es pot dir, l'encarregada de l'alta en¬ 
senyança del país. La Universitat de Lleida és la universitat 
catalana per excel·lència, i son deixeble i professor més il·lus¬ 
tre fou el gloriós sant Vicenç Ferrer, verb de la nació cata- 


tot i això, al finar el segle xix, en plena restauració filosòfica, el bon 
poeta, cap a ses velleses, confrontant albigesos i escolàstics, no tem 
de posar en boca de son bard els següents versos: 

els vents al lluny arramblen i malmenen 

la doctrina incongruent de l’Escolàstic... 

Mes, fins prescindint de la història de la filosofia, la història li¬ 
terària de la nostra regió deuria haver convençut el Sr. Balaguer de 
que la doctrina escolàstica no quedà malmesa pels albigesos, ni és in¬ 
congruent. Qui llegeixi aquest llibre veurà clara i incontrovertiblement 
que sant Ramon de Penyafort, el Beat Ramon Llull, sant Vicenç Fer¬ 
rer, el mestre Francesc Ximenis i el poeta Ausias March, són típiques 
encarnacions de l’esperit escolàstic, qui sobrevisqueren amb sanitat 
de vida als infeliços albigesos, i que valen quelcom més que no pas 
ells; i de la congruïtat de la doctrina escolàstica en respon la con- 
gruïtat del caràcter català, educat per aquella, vigorós, fecund i resis¬ 
tent. Mes el cantor dels albigesos, acèrrims enemics de les prerroga¬ 
tives de la Verge Maria, qui al propi temps és el trobador de la Ver¬ 
ge de Montserrat, és a dir, el poeta del pro i del contra, en un rapte 
de sa entusiasta fantasia, impropi de la moderna literatura, tan posi¬ 
tiva, i de la nostra raça, tan amiga de dir al pa pa i al vi vi, posa 
en el Pirineu la ideal representació del nostre esperit de llibertat com 
en un Pandemònium de veritats i errors, de virtuts i vicis, d'àngels 
i diables. 


Opressors i oprimits, sants i dimonis, 
com pàtria venerant-vos i com casa 
pairal de tots... 

Amb major intuïció poètica el Verdaguer, informat de la immortal 
veritat cristiana, idealitza el Pirineu pintant en el Canigó que res¬ 
tarà essent el perenne monument poètic d'aquelles muntanyes, puri¬ 
ficat de supersticions, crims i errors pel triomf de la santa Creu, da¬ 
vallant d'aquells cims una civilització catòlica. La història imparcial 
ens ensenya que purgades les nacions llatines d’errors i vicis, el ferment 
principal dels quals eren els heretges, principalment per l’esforç dels 
fills de sant Domingo, invencibles adalils de la veritat, i per l'amor 
immensa dels fills de sant Francesc, vers doctors de la caritat fra- 



381 


LA TRADICIÓ CATALANA 

lana, qui ressonà per tot Europa. Dc son caràcter d'Estudi 
general de Catalunya convenç el següent text d’un document 
universitari publicat pel diligent Diago: Nos Michael loannes 
Pastor legam Doctor et Rector pro natione dominorum Catha- 
lanornm praesentis íllerdensis Studii, etcètera. Més tard, quan 
s'institueix la Universitat de Mallorca, en la cèdula d'erecció 


terna, isqué aquella magnífica època que produí meravelloses obres 
filosòfiques, poètiques i arquitectòniques, i que el senzill i eruditíssim 
mestre Francesc Ximenis, tan pròpiament al dividir la lústòria humana 
en èpoques, anomena època dels religiosos, perquè a ells principalment 
es deu aquell poderós renaixement humà i aquella constitució social 
democràtica i lliure que encara avui ploren els catalans. Que els fra¬ 
res foren els directors espirituals d’aquells pobles i d'aquells reis, amb 
monuments ho provem en el decurs de la present obra, per lo qual 
presentar el poble i els reis catalans com a fautors dels heretges quan 
legislaren contra ells, és un contrasentit històric que ni és permès a 
la poesia, ni l'autoritzen fets aïllats com la mort de Pere el Catòlic a 
Muret, més famós i gran, com escriu el doctíssim Milà en sa obra 
Los trovadores ert Espana, pel paper principal que representa en Las 
Navas de Tolosa, que per sa mort en l’insignificant fet d'armes del 
Llenguadoc, on assistia més mogut per conveniències temporals que no 
pas per un entusiasme idealista; i que d’altra banda ben clarament 
manifestà estar lliure de l’heretical malícia publicant la forta constitu¬ 
ció contra els heretges que més avall calendem. 

Per lo que toca al caràcter noble i ideal amb què el Sr. Balaguer 
presenta els trobadors, encarnant en ells l’esperit progressiu enfront 
dels Frares de sant Domingo, vegi el curiós lector la idea que en dóna 
D. Manuel Milà i Fontanals en sa obra Los Trovadores en Espana. A 
nosaltres ens basta lo que en diu Ramon Llull, qui tant els pogué co¬ 
nèixer, en el capítol Com hom se pren guarda de lo que fan los ju- 
glars, del Llibre de Contemplació, que fineix dient: «No vej neguna 
art tan vil com art de juglaria. E assò esdevé per so car los juglars 
són los pus envejoses hòmens, els pus mentiders, els pus reprenedors 
que neguns hòmens que sien en lo món». I no és que el sant home 
fos enemic de l’Art de joglaria, que ell exercitava, puix en volia fer 
instrument de glorificació divina; cosa que tal volta s'obtingué, puix 
l’Aguiló creu que els joglars, un cop rendits a l’evidència de la veritat 
catòlica, acudint amb sos cantars, com consta que ho feren, als prin¬ 
cipals santuaris on es veneraven els sants de més devoció, que l'heret¬ 
gia dels albigesos volia destruir, donaren principi a la himnologia 
popular, que anomenem goigs, que és tan característica de la pietat 
nostrada i exclusiva gairebé de Catalunya. 

Byron ( CEuvres completes, 5. 1 édition. Paris Garnier, vol. II, pàg. 233) 
diu: «Les chants des troubadors n’étaient pas plus décents que ceux 
d’Ovide, et avaient certainement bien moins d’élégance. Dans les cours 





382 


J. TORRAS I BAGES 


es manifesta que deu fer-se ad instar de la Universitat de Llei¬ 
da, 1 i per últim la nostra venerable Universitat indígena és 
alçada més tard a la categoria i honors de la Universitat de 
Salamanca. L’Estudi general de Lleida és essencialment do¬ 
minicà. Son fundador literari es féu enterrar en la claustra 
del convent de l'ordre, i Diago transcriu la seva làpida se¬ 
pulcral, que en el temps de dit historiador, manifesta ell, ja 
feia de mal llegir: Anno Domini 1326, tertio idus Septembris 
obiit venerabilis et discretus dominus Ombertus de capite 
pontis legum professor, quondam iudex curiae domini Regis 
Aragonum, et fuit primus Doctor qui incepit studium lller - 
den, cuius anima in pace requiescat. La federació d’aquesta 
Universitat amb l'ordre dominicana anà sempre creixent (ex¬ 
ceptuat un curt temps que se n’apoderaren els lul·lians) fins 
al punt que en 1504, en virtut d'instrument públic que havem 
llegit, aquella incorporà a si el convent; i fou pràctica que el 
rector, després de presa possessió de la Universitat, en 
prenia de la càtedra del convent; i els estudis podien fer-se 
de la mateixa manera en l'un o en l'altre dels dos establi¬ 
ments. No tenim dubte de la identificació, ja preparada per 
la formació dels respectius esperits, entre el criteri dominicà 
i el criteri català. Clar i català és la divisa del pensament i de 
la paraula de la nostra gent. El sistema intel·lectual, que per¬ 
sonifica sant Tomàs d’Aquino, és enemic de nuvolositats i 


d'amour, parlament d'amour, ou de courtoisie et de gentillesse, il y 
avait beaucoup plus d’amour que de courtoisie.» 

Josephin Peladan, en la Introduction a la Maison de vie, de Dante 
(Gabriel Rossetti, traduïda en francès, París, 1887), diu: «Le troubador 
était un peu un clown, sinon un cabotin... et il n’y a pas si loin de 
la corruption provençale a celle de la Régence.» (Pàgs. XX i XXI.) 
«Je pense avoir montré que les poetes provençaux n'ont jamais été 
que des débauchés.» (Pag. XLVII.) 

Amb lo dit en la present nota, el discret lector veurà a què es re¬ 
dueix l’idealisme de què han voltat als trobadors alguns escriptors, por¬ 
tats, més que no pas per l’amor de la poesia, per l’amor de l’heretgia, 
la qual, per coincidències del cas, s’enllaçà més externa que interna¬ 
ment amb el país de la llengua d'oc. 

1. Apud Salzinger, t. I. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


383 


utopies, tant filosòfiques com místiques, eminentment racio¬ 
nal i profundament pràctic, fugint el personalisme i l’exclu¬ 
sivisme, i consistint sa essència en una condensació de tots 
els elements racionals aprofitables, als quals marca amb sa 
pròpia fesomia, posseeix una gran consistència i condicions 
de vida perdurable provinents de sa fidelitat a la tradició 
i de sa potència d’assimilació. Ama el just medi en què con¬ 
sisteix la virtut, i no s'enamora d'exageracions. Iguals caràc¬ 
ters posseeix el nostre sistema nacional, i així ho declaren 
en primer lloc sa legislació, els monuments arquitectònics 
que adornen al país, la tendència filosòfica preponderant, i 
fins la mateixa composició social. 

La fidelitat a la tradició i la potència d'assimilació són evi¬ 
dents en la nostra gent, i a aquestes qualitats deu Catalunya 
l’ésser la més avençada de les regions espanyoles, la qui més 
s'acosta a les nacions d'Europa qui van al davant en el bon 
camí. Son amor a la tradició consta per molts indicis qui 
subsisteixen en els temps presents tan desconsiderats, gene¬ 
ralment parlant, envers els passats; la conservació del dret i 
l'ús de la llengua, contràries ambdues coses a la moda do¬ 
minant, són volguts fins per homes qui pertanyen a partits 
o a escoles qui volen renovar el món. Aquesta amor a la tra¬ 
dició, que és l’amor ben entesa a si mateix, és constant a Ca¬ 
talunya, i això l’ha salvada de certes bogeries de la moda; 
quan ja ningú es recordava de l’art gòtic ni era per res apre¬ 
ciat, els artistes barcelonins en el segle xvn construeixen l'ex¬ 
quisit tabernacle de l'altar major de la Seu, i un segle més 
tard, quan ja fins s'havien ventat les cendres de l'estil ogival, 
treballaren els hermosos salomons que il·luminen dit taberna¬ 
cle. De la potència assimilativa no cal dar-ne proves, puix en 
la literatura, en l'art, en la indústria, en tots els rams de l'ac¬ 
tivitat humana, es complau la nostra regió en posseir tot lo 
útil i notable de les nacions estrangeres. Una vella pubilla de 
la nostra terra, ja difunta, a qui coneguérem i estimàrem 
molt, formulava la regla de govern per a fer casa dient: Com- 





384 


J. TORRAS I BAGES 


prar sempre i mai vendre. Així es féu la casa de la pàtria 
catalana, així es construí la meravellosa fàbrica de la civi¬ 
lització romana, així han procedit tots els grans pobles. 

Tan nobles faccions veiem en els grans pensadors de la 
nostra raça; bé és cert, emperò, que alguns d’ells trobem qui 
formen sistema, i que si bé sostenen el gran principi de l’es¬ 
tudi directe de la matèria, el procediment de l'observació, 
l’art de contemplació, no obstant caigueren en la superstició 
i fanatisme, en els somnis de l’astrologia, en utopies socials. 
Arnau de Vilanova és el prínceps de la colla. Gran metge, però 
dolent teòleg, visionari amb una pietat no solament calda mas 
bullent, usant sos termes, però extraviada; creient-se amb 
una missió divina, i titulant-se davant del Papa anafil de Jesu- 
crist, volent desterrar l'estudi de la filosofia i sobreposar a 
aquesta, i fins a la regla de la fe, revelacions i somnis qui¬ 
mèrics; és el protector i advocat dels fanàtics fratricelli, qui 
s’estengueren molt per Catalunya, essent Arnau i ells una 
aberració de l'excels esperit místic de nostre Pare sant 
Francesc, que més tard fou condemnada per una extravagant 
de Joan XXII, titllant a dits fratricelli com a sostenedors d’er¬ 
rors super matèria de proprio et communi. 

El Beat Ramon Llull representa en aquesta tendència el 
més noble paper, volent donar forma filosòfica i racional a 
la visió llunyana de la potència material. Peratallada o Rupes- 
cisa és una espècie d'il·luminat qui es consagra a l’alquímia, i 
que fins en la presó té visions divines, a son dir, que l'infor¬ 
men del misteri de la matèria. El mestre Ximenis, no obstant 
son gran saber i sa admirable erudició, viu entregat a l’as¬ 
trologia, i el fins avui popular Fra Anselm Turmeda, que per 
segles fou com el quint evangelista de la catalana gent, per 
medi del Llibre d’amonestaments, vanitós de mena, ho està 
principalment de sa ciència astrològica. L’esperit d aquest 
apòstata, qui ho és més de la moral que no pas de la fe, és de 
curiós estudi del psicòleg observador. En la Disputa de VAse, 
d'una manera cínica, mou escàndol contra els frares, princi- 





LA TRADJCltí CATALANA 


385 


palment de son institut, i en les cobles de la divisió del regne 
de Mallorca els pondera per sa saviesa i virtut. Deshonest, 
rebel a sos vots, desacreditador de les pràctiques piadoses, 
vanitós de son saber, fent-se alabar per totes les bèsties i bes¬ 
tioles en la gran junta d'elles, en què ell se suposa present en 
el primer de dits opuscles, és un diable predicador qui pre¬ 
dicà bé en el poemet moral que tot Catalunya coneix, i que 
informava fins a nosaltres la intel·ligència del nostre poble 
amb una fe sòlida, amb una despreocupació algun cop mali¬ 
ciosa, mes generalment sana, i amb un sentit pràctic que s’a¬ 
venia amb el temperament que aquí dominava. Emperò ses 
profecies ompliren el cap del malastruc comte d’Urgell, qui 
en elles creia, i l'astrologia, a nostre parer, malmeté el propi 
esperit del celebèrrim frare, qui tenia més les qualitats de 
l'artista que no pas les del pensador. Contra aquesta pesta 
d'arts supersticioses i malvades, que si bé encloïen algun ele¬ 
ment sa, com veiem en els nostres luliians, pervertien els se¬ 
gles mitjos, s'alçà sempre constant l'ordre de sant Domingo, 
sostenidora de la regla de la fe i de la raó, igualment ene¬ 
miga de les falòrnies del fanatisme i superstició, que de la in¬ 
credulitat, i reeixí magníficament a Catalunya de sa empresa. 
Amb valentia s'oposaren a la fanàtica predicació d’Arnau de 
Vilanova, qui seduïa a reis, prínceps i bisbes, i fins era prote¬ 
git pels mateixos pontífexs, enamorats de sa prodigiosa habi¬ 
litat mèdica; i discernint sàviament l'or de l’escòria, l'inquisi¬ 
dor Fra Nicolau Aymerich (tan maltractat i discutit, perquè 
com clàssicament deia d'ell son apologista, l'iHustre juriscon- 
sult Penya, feriuní summos fulmina montes ), a l'enumerar 
en son Directorium Inquisitorum les obres teològiques de 
l'Arnau, condemnades, sempre amb un cert respecte li diu 
magnus medicus, i es limita a censurar d’errònies, tan sola¬ 
ment, les obres teològiques. Regla de conducta que formulava 
el papa Bonifaci VIII, quan, enamorat de la sabiduria del met¬ 
ge de papes i reis, li deia: Intromitte te de medicina et non de 


25 






386 


J. TORRAS I BAGES 


theologia, et honorabimus te. 1 Mercès a aquesta norma edu¬ 
cadora, es conservà sa l’esperit dels catalans; fugint d'exces¬ 
sos i guardant la gravetat del judici, la regla de la fe i de la 
raó prevalgué, essent la nostra literatura una magnífica exhi¬ 
bició escolàstica en romanç i, per tant, a ús del poble; a 
l’opinió xorca i variable, perquè, com diu discretament Ber¬ 
nat Metge, «no és sinó remor, fama o vent popular, i tos- 
temps pressuposa cosa dubtosa», 2 se sobreposà la ciència 
certa i incommovible de la fe, qui dóna soliditat al caràcter 
dels individus i a la mateixa societat, a la qual demés comu¬ 
nica una virtut fecunda que el positivista Taine formulà amb 
la següent magnífica sentència: Une doctrine ne devient ac- 
tive qu’en devenant aveugle . 3 L'esterilitzant processus ad ab- 
surdum dels racionalistes no existia a Catalunya; l'esperit 
enamoradís ha vingut modernament. Devem, no obstant, aquí 
notar un símptoma molt consolant en l'actual renaixement. 
Semblava que la resurrecció havia de venir amb forma ro¬ 
màntica, per les condicions particulars de la reaparició d’una 
nacionalitat qui arribà al zenit de sa glòria en la meitat de 
la Mitjana Edat; per la idea dels trobadors, per regla general 
tan desimbolts, que es presentava vivent en un restaurament 
que començà per la poesia; ja, en fi, perquè coincidí, en sos 
principis, amb lo més fort del romanticisme; i, no obstant, el 
símbol patriòtic de la nacionalitat renaixent, el cant poètic 
qui cridava la morta a resurrecció, l'oda que enclou, per uni¬ 
versal aclamació, l’esperit catalanesc, té formes horacianes; 
és una oda romana i no gòtica, és un nou rebrot del vell arbre 
català, harmònic, moderat, i al mateix temps enamorat de 
la pròpia terra; eixida enmig del desvari romàntic, és una 
demostració de que persevera encara a Catalunya l’enteni¬ 
ment que li ensenyaren de tenir aquells dos nostres patriar¬ 
ques sant Ramon de Penyafort i En Jaume el Conqueridor, 
verdaders pares de la catalana gent. 


1. Vegeu Menéndez y Pelayo. 

2. Edició d'En Guàrdia, pàg. 63. 

3. L'Ancien Régime, pàg. 275. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


387 


CAPÍTOL PRIMER 

Sant Ramon de Penyafort i el rei En Jaume el Conqueridor 


I. Estat moral de Catalunya en el segle XIII. — Els heret¬ 
ges i els Frares Predicadors. Sant Ramon de Penya¬ 
fort. — Criteri i manera de portar-se de sant Ramon amb 
els heretges: concili de Tarragona i Nota Raymundi. — 
Criteri i manera de portar-se de sant Ramon amb els 
jueus i sarrcüns. — Amistat amb prínceps mahometans. 
— Escoles de llengües orientals. — Deixebles del Sant. — 
Conferències cèlebres. — Notable text d'un privilegi de 
Jaume II que demostra Vesperit del proselitisme domi¬ 
nicà. — Comparació entre sant Ramon i sant Tomàs. — 
La Summa del primer. — Les seves altres obres. — Com¬ 
pilació de les decretals i fundació de l’ordre de la Mercè. 

II. Caràcter ètic que predomina en la persona del rei En 
Jaume I el Conqueridor: pronòstigues de son naixement. 
— Tres influències en la formació de son esperit; son cri¬ 
teri jurídic. — És l'encarnació del concepte tomístic so¬ 
bre la forma política i social preexcel·lent. 

Fonts principals d'aquest capítol. — Sancti Raymundi de 
Pennafort, ordinis praedicatorum Summa..., opera et studio 
R. P. Honrati Vincentii Laget. Lugduni, 1718. — Nicolàs Anto- 
nio, Bibliotheca Vetus. — Diago, Historia de la Provincià. — 
Eckart, Scriptores ordinis praedicatorum. — Touron, Histoi- 
re des hommes il·lustres de l'ordre de Saint Dominique. Pa¬ 
rís, 1743. — Libre dels Feyts... del molt alt Senyor Rey en 
Jacme lo Conqueridor..., publicat pel Sr. Aguiló. — La Cròni¬ 
ca, de Marsili, publicada pel Sr. Quadrado. — Història d’En 
Jaume I, de Tourtoulon. 








388 


J. TORRAS I BAGES 


I 

Dos principis dissolvents s'oposaven a Catalunya, al co¬ 
mençar del segle xm, a la unitat de pensament, per la qual 
treballava l'ordre de Frares Predicadors amb racional ener¬ 
gia: la maldat herètica i la incredulitat rabínica i mahomè- 
tica. Sabut és que l’heretgia a Ocident, fins que ha sigut im¬ 
portada d'Orient, ha tingut sempre un caràcter pràctic, es¬ 
sent, generalment parlant, com els precedents i gèrmens de 
les actuals sectes comunistes i nihilistes. Una part de la gent 
moderna s'ha complagut en fer passar als antics heretges per 
herois i màrtis de la llibertat del pensament, mes la histò¬ 
ria ensenya que per regla quasi universal foren més homes 
de concupiscència que d’especulació; i fins en els deliris i 
fanatismes dels il·luminats promptament venia la conseqüèn¬ 
cia pràctica. És clar com la llum del dia que aquelles sectes 
qui es tapaven amb aparences místiques, encobrint-se amb un 
gran puritanisme evangèlic, eren sectes antisocials, no aber¬ 
racions intel·lectuals que s'acontenten d’existir en uns quants 
caps entenebrats, sinó apetits d’una desenfrenada concupis¬ 
cència que no pot suportar les traves que naturalment impo¬ 
sa l’organització social. No s'admiri, doncs, ningú de que es 
procedís amb rigor en els temps antics contra les sectes, ja 
de si desenfrenades, puix era qüestió de defensa social, i de 
sostenir els principis d'una civilització qui ha donat a l'Euro- 
pa una preponderància permanent sobre les altres parts del 
món, i que l'heretgia hauria ja ofegat abans de que aquella 
aconseguís son desenrotllament. La línia dels Pirineus era un 
formiguer d'heretges, no sols per ésser més a prop de Fran¬ 
ça, on l'heretgia dominava més, sinó perquè allí les tenebres 
feudals els afavorien. Ja en 1197 el rei En Pere, en una reu¬ 
nió de bisbes a Girona, desterrà als valdenses, vulgarment dits 
Sabatats o Pobres de Lió, i tots els altres, quòrum non est 
numerus, segons la frase autèntica, condemnant-los a mort si 
no sortien del país dins del temps marcat: trobem també un 
document pontifical que demostra l’abundor d’heretges en 



LA TRADICIÓ CATALANA 


389 



la muntanya de Catalunya. Un cert bisbe de la Seu d’Urgell, 
reconeixent-se inepte per a governar sa Iglésia, demana al 
Papa que li tregui la càrrega episcopal, que sense dificultat 
deixarà, mes que li guardi les honors pastorals, i contestant-li 
ril·lustre Innocenci III que ambdues coses secunàum tradi- 
tionem canonicam non sunt ad invicem separanda, mana als 
canonges d’Urgell i a l'arquebisbe de Tarragona que elegeixin 
altre Prelat que regeixi aquella Iglésia in medio perversae 
Nationis posita. 1 2 La secta anarquista (qui dicunt, in aliquo 
casu non esse iurandum, et Potestatibus ecclesiasticis vel 
saecularibns non esse obediendum; et penam corporalem non 
esse infligendam in aliquo et similia ) 2 aniria creixent en per¬ 
versitat, quan el concili de Tarragona de 1242, que es reuneix 
circa factum haeresis i del qual fou l'ànima sant Ramon de 
Penyafort (collationibus inde facis cum venerabili Fratre 
Raymundo de Penna-fort Poenitentiario Domini Papaé), a 
pesar de la mansuetud del gloriós compilador de les Decre¬ 
tats, disposa que fins als heretges qui es convertissin i abju¬ 
ressin se'ls condemnés a presó perpètua. Ningú s'estranyarà 
de que estant el país infestat d’heretges, un rei sapientíssim 
i prudent, com En Jaume, a instàncies d’un confessor i un 
conseller sant i en gran manera humà, com sant Ramon, de¬ 
manés al Papa l'establiment de la Inquisició a Catalunya. La 
Nota Raymundi, que comença Credo , que envià el Papa al Pre¬ 
lat tarragoní com a regla de procediment contra els heretges 
i en què es recomana la humanitat i es consigna que el fi del 
procediment jurídic ha d'ésser ut vita hominum corrigatur; 
que en els casos dubtosos no s'ha de dictar sentència; que no 
basta el testimoni singular contra el fet d'un heretge, encara 
que hi hagi molts testimonis qui responguin singularment 
de diferents fets herètics del mateix; que es proveeixi als 
heretges de lo necessari per a la vida, no sia que amb la 
molta asperitat hi trobin la mort; que se’ls conforti, consoli i 



1. Apud Aguirre, Collecc. Maxima, etc. 

2. Concilium Tarraconense, ibíd. 






390 


J. TORRAS I BAGES 


indueixi a penitència per viros religiosos; totes aquestes re¬ 
gles de procediment dictades contra els heretges per sant 
Ramon de Penyafort, creiem que contenen una humanitat i 
una justícia superior als consells de guerra i a les colònies 
penitenciàries que els Estats moderns solen usar contra la 
gent de la nissaga dels valdenses, càtaros, etc. I ja se sap que 
és molt gran també la diferència entre els qui avui estan en¬ 
carregats de judicar els anarquistes i aquella evangèlica ma¬ 
gistratura dels inquiridors d’heretges qui, com en Ponç de 
Planedis, Bernat de Travesseres i Pere de la Cadireta donaren 
gustosament la seva sang pel triomf de la veritat, segons s'ha 
vist en la dissertació precedent. 

I encara que no devem tractar de les gestes del gloriós i 
popular confessor de reis i de papes, sinó estudiar qual fou 
son esperit, la llei de sa preclaríssima intel·ligència, que il·lu¬ 
mina tota la Iglésia, comunicà la resplendor de la veritat a 
son reial Penitent i segellà la civilització catalana amb la mar¬ 
ca d'un criteri insuperable i fecundíssim, és necessari veure 
alguna cosa de la seva admirable vida, puix home essencial¬ 
ment pràctic en l'acció, revela son superior tremp intel·lec¬ 
tual. Nascut en l'últim terç del segle XII, educat, segons és 
probable, en l’escola de la Canonja de Barcelona, estudiant i 
professor més tard en l'il·lustre Estudi jurídic de Bolonya, on 
degué relacionar-se amb els més savis decretalistes i roma¬ 
nistes de l'època, entrat en 1222 en el convent, tot just fun¬ 
dat, de Frares Predicadors de Barcelona, Ordre qui, com a 
escola científica, posseí des de son principi un criteri pràctic 
i lucidíssim, diluint els principis de la Revolució per tot el 
camp de la humana ciència, fent d'aquesta i de la fe divina 
una lliga perfecta amb un gran respecte a la naturalesa ra¬ 
cional de l'home, col·locat prop del Papa amb el càrrec de Pe- 
nitencier, col·leccionador del codi de les Decretats, gran con- 
templador de les coses divines, i per totes aquestes condi¬ 
cions, molt coneixedor de Déu, dels homes i de les lleis, era 
l’home providencial que Déu enviava a Catalunya en l’època 
precisament en què aquesta devia pendre forma de poble o 







LA TRADICIÓ CATALANA 


391 


nació perfecta, estendre la civilització cristiana a riques i 
importants comarques, donant-los un ésser jurídic que en res 
perjudiqués a la llibertat de la vida política, posant per 
base de tota excel·lència social i política la unitat de pensa¬ 
ment. Ja havem dit son procedir contra els heretges; i com 
explicà el gran canonista el sistema penal que amb ells devia 
seguir-se en la Nota citada, i donà forma permanent a la 
defensa social amb l'establiment de la Inquisició que a ins¬ 
tàncies seves demanà En Jaume, i el Papa li concedí en la 
butlla Declinante iam mundi vespere, dirigida a l’arquebisbe 
de Tarragona Aspàrrec, oncle del Rei, en l’any 1232. 1 Mes on 
manifestà son caràcter propagandista, la fe en Déu i el respec¬ 
te als homes, on donà l’exemple de com deu efectuar-se la pro¬ 
pagació de l’Evangeli en les intel·ligències il·lustrades, és en 
les seves relacions amb els jueus i moros. Amb alguns prín¬ 
ceps sarraïns, i en especial amb el rei de Tunis, tenia fins 
amistat, com ho afirmen els crítics Bol·landos; sabuda és 
l’expedició a Tunis de què parla En Jaume en sa crònica 
reial, en la qual figurava el cèlebre Ramon Martí, puix la 
missió tenia principalment el fi de convertir els filosops o 
savis d'aquella secta; a qual objecte, sant Ramon influïa po¬ 
derosament dins de la seva Ordre per l’estudi de les llengües 
orientals. A instàncies seves i del general de l'Ordre, Joan 
Teutònic, el capítol provincial d'Espanya, reunit a Toledo en 
l'any 1250, baix la presidència d'Amau de Segarra, elegit pro¬ 
vincial d'Espanya l’any anterior en el capítol de Trèveris, i 
que, com és sabut, fou també confessor del rei En Jaume, es 
fa un decret manat amb gran rigor i en virtut d'obediència 
a Arnau Guàrdia, Pere de la Cadireta, Ramon Martí i altres, 
que estudiïn llengües orientals. Ramon Martí sobresortí en 
l’ordre científic entre tots aquests il·lustres catalans. L'obra 
que escriví, Pugio fidei, és obra cabdal, sobretot, en fet de con¬ 
trovèrsia rabínica; havem llegit, ens sembla en Diago, que en 


1. Diago, Historia de la Provincià. Afirma aquest historiador que 
aquesta és la primera inquisició d’Espanya. 




392 


J. torras i bages 


els temps de l’escriptor durava entre els jueus la fama d’il- 
lustració rabínica del nostre frare, el qual era també molt 
coneixedor de la literatura aràbiga, essent autor d'un vocabu¬ 
lari en aquesta última llengua, modernament publicat. En 
Menéndez y Pelayo 1 dóna d'ell excel·lents notícies; mes nos¬ 
altres res més podem dir de l’il·lustre fill de Subirats, perquè 
a Catalunya no existeixen ses obres. És una cosa digna d'es¬ 
tudi les bones relacions d’aquests frares controversistes amb 
els jueus i els alarbs, especialment amb aquests últims: certa 
amistosa compassió per qui pateix la desgràcia de l'error que 
veurem durar encara en sant Vicenç Ferrer. Això explica la 
facilitat de la propagació de l'Evangeli entre aquelles races 
aleshores il·lustrades. En l'any 1256, el Sant escriu al general 
de la seva Ordre, Umbert, que més de deu mil sarraïns, entre 
ells homes molt instruïts, li havien demanat la gràcia del bap¬ 
tisme; 2 i Marsili refereix que els dos frares que acompanya¬ 
ren a En Jaume a la conquesta de Mallorca foren el català 
Berenguer, de Castellbisbal, i «frare Michael, de nació cas¬ 
tellana, que lo benhaurat Sant Domingo havia rehebut a 
Tolosa al dit orde, lo qual era graciós prehicador... aquest 
frare Michael era en la host tan amat e tan apeylat e tan re- 
quest, que aprés lo nom de Déu e de Santa Maria el seu nom 
moltes vegades era dit e nomenat», i afegeix «que'ls veyls ser- 
rahins... que s’eran batiats havian costum de dir que Maria e 
Michael preseren Malorcha». 3 Quan després de la conquesta de 
València es tractà de cristianitzar la ciutat, el venerable i savi 
Fra Joan de Puigventós fou l'apòstol i pare dels vençuts, esta¬ 
blí estudi d’àrab en el convent, i el capítol d'Estella (1281) li 
envià cinc frares, perquè baix son magisteri aprenguessin 
aquella llengua. 4 El capítol general de Palència (1291), seguint 


1. Historia de los heterodoxos, I. 

2. Tour on, Histoire des homm.es illustres de l'ordre de Saint Do- 
minique. 

3. Cap. XXIV. 

4. Diago. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


393 


í'impuls del qui fou general de l'Ordre i a Espanya son més 
il·lustre representant, el nostre Penyafort, manà fundar a Xà¬ 
tiva estudis d’hebreu i àrab, 1 donant així forma permanent al 
pla antic de sant Ramon, manifestat en el capítol de Toledo. 
Segons Diago, abans que el capítol últim citat dictés el de¬ 
cret manant l’estudi de l'hebreu i àrab, sant Ramon ja havia 
establert dues escoles de dites llengües a Múrcia i Tunis, es- 
tudiant-les amb molt profit vint frares, segons Pere Marsili, 
tots subjectes escollits, de nació catalana, qui després es de¬ 
dicaren amb gran fruit a la conversió dels infidels, baix la 
direcció de sant Ramon, essent, segons sembla, part d'ells els 
que dit capítol de Toledo mana que es dediquin a les llen¬ 
gües orientals. L'esperit fervent i il·lustrat dels Frares Predi¬ 
cadors a Catalunya, resplendeix en les conferències i contro¬ 
vèrsies que tingueren amb cèlebres rabins, sobretot, les fa¬ 
moses disputes coroni Rege et Raymundo, del savi i exemplar 
Fra Pau Cristià, jueu convers, qui abraçà l’institut de sant 
Domingo i que es dedicà principalment a la conversió dels 
seus antics correligionaris. Sabudes són les batudes que féu 
sofrir a Moisès de Girona i Bonastruc de Porta (1263 i 1265), 
havent passat amb aquest últim un cas, que per haver sigut 
explicat en sentit contrari per un apreciable historiador, el 
referirem aquí, puix denota l'esperit ample, recte i moderat 
d’aquells antics frares, deixebles, es pot dir tots ells, de sant 
Ramon de Penyafort. Bonastruc de Porta, a petició del bisbe 
de Girona, consignà en un llibre tots els arguments contra 
Crist i la nostra religió, que havia oposat a Pau Cristià en la 
disputa; el rei En Jaume, segons refereix un document publi¬ 
cat per Diago, volia imposar-li dos anys de confinament per 
les injúries que en dit escrit hi havia contra la religió; mes 


1. Diu Diago, en prova de que existí el Col·legi de Xàtiva, que ell 
ha vist el testament de D. a Blanca, filla de Carles de Sicília i muller 
de Jaume II d’Aragó, en què deixa dues-centes lliures perquè es donin 
a censal, devent cada any entregar-se la seva renda als Frares Predi¬ 
cadors estudiants d’hebreu i àrab en el convent de Xàtiva. (Llib. I, 
cap. II.) 



394 


J. TORRAS I BAGES 


consultats els Frares Predicadors pel Rei, no volgueren adme¬ 
tre dita sentència, 1 puix Bonastruc havia sigut autoritzat per 
parlar amb tota llibertat en la disputa, i si bé després l'havia 
escrita amb totes les malediccions talmúdiques, era perquè 
el bisbe de Girona li havia demanat li fes un trasllat escrit 
de la conferència. 

La potestat civil ajudava al zel i caritat dels Frares predi¬ 
cadors en aquesta fecundíssima campanya per a arribar a la 
unitat del pensament nacional. En 1263 En Jaume I publica 
un privilegi en què obliga els jueus a presentar-se als Frares 
Predicadors, oir les seves raons, conferenciar amb ells mani¬ 
festant-los els seus dubtes i dificultats perquè entenguin quin 
és el verdader camí de salvació; i més tard (entre altres 
que podrien citar-se) Jaume II donà també un privilegi, pu¬ 
blicat primum ex Mss. Eccles. Valent., pel cardenal Aguirre, 
en què mana a jueus i sarraïns que conferenciïn amb els Lra¬ 
res Predicadors a fi que in communi veritas agitata melius et 
facilius splendescat in lucem. 

Mes la demostració típica, concloent i eloqüentíssima, de 
la manera racional i humana de sant Ramon en la civilització 
i cristianització de la gent no cristiana, es conté en el mana¬ 
ment 2 o consell que féu a sant Tomàs de que escrivís la cele¬ 
bèrrima Summa contra gentiles, admirable instrument filo¬ 
sòfic per a obrir pas a la fe en les intel·ligències científiques 
dominades per l’error, pedra fonamental de la controvèrsia 
catòlica, drassana proveïda de tota classe d'armes per a llui¬ 
tar amb els enemics de la fe, i prova pràctica del poder de la 
humana intel·ligència. Entre sant Tomàs d'Aquino i sant Ra¬ 
mon de Penyafort hi ha més analogia de la que sembla; amb¬ 
dós posseeixen la mateixa manera científica, són representants 
i encarnacions de l'antic saber que es vesteix segons el costum 
del temps sense sacrificar mai el caràcter etern de la veritat. 


1. Quam quidem sententiam dicti Fratres Praedicatores admitter e 
noluerunt. 

2. Touron el qualifica de manament. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


395 


molt racionals i molt poc racionalistes; no desprecien mai 
cap element humà per insignificant que sia, escolten totes les 
veus que ixen de la humanitat racional sense reprovar-ne cap 
sinó després de madura reflexió, i en quant és possible conci- 
liar-les les concilien. Aquests Frares de la Inquisició són els 
més implacables defensors de la Veritat i al mateix temps els 
homes més conciliadors del món; basta dir que han conciliat 
l'Evangeli amb sos dogmes sobrenaturals, i sa moral sublim 
amb la recta filosofia gentílica. Sant Ramon és en l'ordre 
jurídic lo que sant Tomàs en l'ordre filosòfic i teològic; la 
Summa de Penitència del primer forma un perfecte pendant 
amb la Summa teològica del segon; són respectivament una 
condensació i assimilació de la doctrina moral i jurídica i de 
la doctrina filosòfica i teològica dels antics en forma perfec¬ 
tament organitzada i senzilla; no tenen l'entercament sis¬ 
temàtic, sinó la flexibilitat del ser vivent; enemics d’exage¬ 
racions, cerquen sempre el just medi 1 ; tenen un gran cop 
d'ull per a conèixer la veritat, però van a poc a poc a defi¬ 
nir-la; mai s'aferren al propi judici; sinó que atenen sempre 
al sufragi dels antics, quan les opinions d’aquests són exac¬ 
tes s'abstenen de donar-ne ells una de nova, quan forçosament 
han de donar-la la manifesten amb summa modèstia. Videtur 
quod, diu aleshores el gran doctor d'Aquino; Solutio dubi- 
tari potest, sol dir Ramon de Penyafort, credo tamen..., i 
aquí posa la seva opinió personal. Escriu Diago que Fra Sue- 
ro, primer provincial d’Espanya, sabent lo docte que sant 
Ramon era en el dret civil i canònic, li encarregà que escri¬ 
vís una Summa útil i breu dels casos de dret que solen es¬ 
devenir en el Fòrum de la Penitència. I tal és, en efecte, la 
Summa raimundina, Com tota obra moral que tracta del dret 
positiu ha perdut la utilitat pràctica al perdre aquell son 


1. Diu Touron parlant de sant Kamon: «C'est le juste milieu qu’on 
remarque dans tous les écrits de notre saint, particulièrement dans le 
premier de ses ouvrages.» (Histoire des hommes il·lustres de l’ordre 
de Saint Dominique, pàg. 8; París, 1747.) 





396 


J. TORRAS I BAGES 


valor jurídic; mes sempre restarà com un monument de la 
ciència i de la prudència de son autor, qual esperit recte, mo¬ 
derat, assimilador, quals aficions al dret popular i consuetu¬ 
dinari i a la llibertat política del poble, tan rares entre els 
legistes d'aquell temps, fa evidents, donant-nos un trasllat vi¬ 
vent de l'esperit admirable que generalment animava a la 
gent catalana. El lector es delectarà de llegir alguns pensa¬ 
ments del gran canonista que, com engrunes, havem extret 
de la Summa, escollint els qui tenen un interès general i qui 
demostren més evidentment l'austeritat en els principis, l’e¬ 
quitat en la seva aplicació, la tendència humana i l'amor a la 
llibertat política que el caracteritzen. 

Posa com a una institució reconeguda pel dret diví, pel 
dret civil i pel dret canònic, l'esclavitud; mes, essent indigna 
del poble cristià, qui obtingué la llibertat per Crist, pregunta 
què deurà fer l'amo qui, tenint un esclau no cristià, se li con¬ 
verteix, si aquest es lliura de la servitud pel baptisme, i con¬ 
testa que no; «mes on per un bon costum, com a Catalunya, 
no hi ha cristians esclaus, aconsellaria que el Senyor, en re¬ 
missió de sos pecats, el deslliurés». 1 2 La subtilitat de distin¬ 
ció i delicadesa de sentiments resplendeixen quan després 
d'exposar que el jutge lícitament pot condemnar a mort el reu 
qui ha comès un delicte mereixedor d'ella, afegeix que, no obs¬ 
tant, si dicta la sentència, encara que justament, posseït de 
l’odi o amb delectació de derramar sang humana, aleshores 
peca mortalment propter intentionem corruptam? Tracta més 
avall del costum (de longa consuetudiné) que existia d’apo- 
derar-se de lo que provenia de naufragi d'alguna nau, com a 
dret senyorial o de sobirania en diferents països, i resol que 
tot lo que s’hagi adquirit, ja sia en el mateix naufragi, ja sia 
en la mar, ja sia en la platja, deu absolutament restituir-se. 3 
La sòlida doctrina constitucional de l’Edat Mitjana, la doc- 


1. Llib. I, tít. V. 

2. Llib. II, tít. I. 

3. Tít. V. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


397 


trina del pacte entre el príncep i els súbdits, la limitació del 
poder del príncep, la legalitat amb què deu procedir per a co¬ 
brar els tributs del país, tenen la consagració canònica i la 
sanció moral en la Summa raimundina. Pregunta, en efecte, 
què deu fer el Senyor si, a més de lo pactat i estatuït entre 
ell i els súbdits, cobra o rep quelcom demés, i respon: que 
lo que en aquest sentit hagi cobrat, ja sia per si mateix di¬ 
rectament, ja sia indirectament per medi dels seus, està obli¬ 
gat a restituir-ho. 1 [Quant cert és que la llibertat dels pobles 
és antiga, i la tirania, moderna! [Quant evident l’agermana¬ 
ment de justícia i llibertat que dominava sobretot en aquestes 
terres de Catalunya baix la influència i tutela de la revelació 
cristiana qui fortificà la raó natural, ambdues admirablement 
combinades per la Iglésia! jQuina diferència entre el pacte so¬ 
cial rousseaunià, quimèric i tirànic, i el pacte social, que po¬ 
dem dir escolàstic, eixit del desenrotllament històric dels 
pobles i font de la vera llibertat política! 

Altres vàries obres sense la Summa, de què havem donat 
una lleugera idea, escriví sant Ramon de Penyafort. Els his¬ 
toriadors i bibliòfils citen De ratione visitandae diòcesis; el 
Modus iuste negotiandi in gratiam mercatorum, escrit a ins¬ 
tàncies dels mercaders de Barcelona, qui desitjaven un trac¬ 
tat moral del comerç i dels contractes que més sovint esde¬ 
venen en el tràfec, per a seguretat de ses consciències, 2 tan 
propi d'un doctor de la industriosa i mercantil Catalunya, i 
que prova, en un escriptor pràctic com sant Ramon, la impor¬ 
tància que aquí tenien aquells dos rams de la humana acti¬ 
vitat; un tractat De bello et duello, etc. Els anomenem per¬ 
què solament els títols demostren la tendència pràctica i jurí¬ 
dica de l'autor; mes, consignant aquí que a nostre parer 
sant Ramon era més home de fer homes que no pas llibres. 
L’il·lustre convent de Santa Caterina, de Barcelona, el tenia 


1. Pàg. 169, edit. Lagert, Lugd., 1718. 

2. Capmany, Memorias, etc. 



398 


J. TORRAS I BAGES 


per quasi parens; amb el nom de Pare Saní Ramon solen ci¬ 
tar-lo sos antics escriptors, fins els anteriors a la canonitza¬ 
ció; 1 rebrots seus són aquells frares qui, com Pere de la Ca¬ 
direta, es fiquen al mateix cor de l’heretgia per a esbargir 
ses espesses tenebres, qui com Ramon Martí catequitzen a 
savis jueus i sarraïns, i espargeixen una llum resplendent es¬ 
crivint llibres admirables, i imatge i semblança seva era, en 
l'ordre polític, el gran Conqueridor, qui rebia l’alta direcció 
espiritual i ètica del català, qui ha tingut una més forta po¬ 
tència civilitzadora, el seu sant confessor Ramon de Penya- 
fort. 

Essent el fi del present llibre l'estudi del pensament, la 
consideració de sant Ramon com a compilador d’una col·lec¬ 
ció legislativa no té una importància primària; mes sí carac¬ 
teritza perfectament l'esperit del nostre il·lustre paisà. <-Per 
què des de la lletrada Itàlia, des de Roma, pàtria de les lleis, 
en un país en què l'estudi del Dret formava la substància del 
nodriment intel·lectual, per què recordar-se de l’humil frare 
català? <-Era tal volta el millor legista d'aquell temps? És di¬ 
fícil d'afirmar-ho. Mes el gran Gregori IX coneixia que la 
missió de coordinar i esporgar els antics monuments legals, 
que la compilació d'un codi demanava un home qui posseís 
la ciència del dret i de la moral; sí, però molt particularment 
un home de consell, coneixedor dels homes i del temps, dels 
jutges i dels litigants, informat per l’ample esperit de la Iglé- 
sia catòlica, i en aquell sentit, sant Ramon no tenia supe¬ 
rior. Per sobre totes les crítiques que s'han fet de l’obra del 
nostre Sant, unes favorables, altres contràries, sobresurt 
l’heroic valor de l’home qui l'emprengué, per la immensitat 
de materials que havia d'ordenar, sa operositat i força de 
voluntat de complir-la en tres anys, i d'haver reeixit bé de 
son treball; de la vitalitat d'aquest n’és testimoni el fet de 


1. Vegeu Vida de Santa Eulària i Sant Ramon, per Fra Salvador 
Pons, mestre en Arts, doctor i catedràtic de Teologia. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


399 


que les Decretals de Gregori IX fins avui dia, al cap de sis- 
cents anys, són encara codi vigent en la Iglésia catòlica i legis¬ 
lació supletòria de la nació catalana, entre altres. El desenrot¬ 
llament que donà a la matèria criminal i processal, la consig¬ 
nació i determinació d’un procediment, simplificant el del 
dret romà i suprimint el formulisme, que en aquest domina¬ 
va, la importància donada a la llei adjectiva, juntament amb 
l’ample esperit de llibertat civil, sobretot en matèria de suc¬ 
cessió i contractes que el codi gregorià domina, seran sempre 
aurèola de glòria per l'il·lustre Penyafort, i apologia i evident 
manifestació del judici segur i de l’esperit pràctic, moderat i 
equitatiu, qui resplendeix en tota sa fecunda carrera, tant 
quan està al costat de reis i de papes, i dirigeix grans ex¬ 
pedicions evangelitzadores, com quan amb tranquil·la ploma 
escriu sobre els deures dels cristians i la manera de donar so¬ 
lució als complicats casos de consciència que sovint esdeve¬ 
nen en la vida social. Si la compilació de les Decretals, doncs, 
no serveix per l’estudi del pensament de sant Ramon, serveix 
per a conèixer son gran caràcter; i si en la República literària, 
on gairebé sols s’estima l’originalitat, això no li dóna impor¬ 
tància, en canvi en la història de la civilització europea, en 
la vida jurídica dels pobles moderns, l'alça a la categoria dels 
grans benefactors qui han ensenyat a la humanitat la forma 
de viure segons les prescripcions de la raó i de la fe, i de re¬ 
soldre amb equitat els conflictes de la vida. 

L'obra de redempció de captius, inspirada per sant Ramon, 
de qui rebé la forma jurídica i la substància cristiana, acaba 
de fer la vera effigies del nostre gran jurisconsult i moralista. 
Ell l’havia practicada amb amor per si mateix; mes la missió 
tenia tal magnitud, que exigia un institut especialista, i aquest 
fou el creat i legislat per nostre Sant, amb el nom d'ordre de 
la Mercè o Misericòrdia. Els redemptors de captius foren uns 
corredors d’homes impel·lits per la caritat; compraven es¬ 
claus per a fer-los lliures, obraven una noble transacció entre 
l’islamisme i el cristianisme, aquest donava el diner i aquell 
els homes; i aquesta institució piadosa és el complement de 




400 


J. TORRAS X BAGES 


les institucions mercantils catalanes. Els barris de mercaders 
establerts en les nacions més llunyanes, les naus que es diri¬ 
gien als ports més apartats, a més de les quotidianes relacions 
del veïnat amb els infidels, donaven ocasió a caure molts 
cristians captius en poder dels sarraïns, per lo qual, la fe i la 
caritat cristianes que informaven a la nostra gent, treballa¬ 
dora i atrevida, devien produir, baix el potent influx sobrena¬ 
tural de sant Ramon, l’admirable expansió de l’ordre de la 
Mercè, símbol d’un poble mercantil i creient, d'esperit pràc¬ 
tic i misericordiós. El doctor qui escrivia el Modus iuste ne- 
goticindi in gratiam mercatorum, devia crear uns mercaders 
de tal sublimitat d'acció qui formessin com l'hermós i simpà¬ 
tic cel de l'animat quadre de la vida mercantil a Catalunya. 


II 

Al reflexionar sobre el gran esperit del rei En Jaume, lo 
que primer es nota en ell és el caràcter ètic que distingeix a 
tan il·lustre conqueridor, legislador i civilitzador de pobles. 
No és un idealista, i, no obstant, governà tota la seva acció 
política una idea; una predestinació especial el portava a 
donar perfecta forma als Estats qui formaren l'antiga Corona 
d'Aragó. L’activitat prodigiosa de la seva vida es lliga amb una 
serenitat i tranquil·litat d’esperit admirable; com aquell àngel 
prodigiós de l'Apocalipsi, té els peus i l’acció en la terra, mes 
el cap en el cel. No és ni un ambiciós qui es mou quasi per la 
passió del profit personal, com la major part dels grans con¬ 
queridors, ni un il·luminat fantàstic, somniador d'irrealitza¬ 
bles quimeres, i, no obstant, es creu ell predestinat i amb una 
missió grandiosa en la terra. Sabudes són de tothom les cir¬ 
cumstàncies de son naixement, a Montpeller, com ell fa notar 
en la crònica reial, lligades per meravellosa coincidència amb 
senyals d'alta predestinació, el començar els clergues de Santa 
Maria, on l'envia sa santa mare tot just nat, el Te Deum lau- 
damus de Matines al punt que l’entraren en aquella iglésxa, i 




LA TRADICIÓ CATALANA 


401 


així que el ficaren en l’iglésia de Sant Fermí, el Benedictus 
Dominus Deus Israel, càntic de salutació de Zacaries, a la 
vinguda del qui havia d’alçar la bandera de salvació del 
poble; de manera que, com ell diu, quan nos tornaren a casa 
de nostra mare, jo ella molt alegra daquestes prenòstigues 
quens eren esdevengndes. Home d’un admirable equilibri de 
facultats, es corresponen sempre en la seva acció pública, 
en son pensament polític i social, la idea i el fet, l'element 
absolut i el contingent, lo diví i lo humà, i essent el mo¬ 
narca més regionalista de la península Ibèrica és, potser, 
almenys en quant a tota l'Edat Mitjana, un dels qui han 
tingut una influència més viva en el moviment general. 
Esperit d’aquells qui saben nuar lo vell amb lo nou, veure la 
veritat on vulla que sia, qui no tenen mai parti pris, qui fan 
el jo súbdit de la veritat i no aquesta súbdita d'aquell, qui 
no tenen amors exclusivistes per les coses o perquè són ve¬ 
lles o perquè són noves; home qui, a pesar de son alt ofici i 
extraordinària influència, no es cregué mai, com molts tant 
ideòlegs com polítics, amb menys cabals que ell s'ho han cre¬ 
gut, destinat a crear un nou ordre de coses; sinó modest obrer 
en la corrent civilitzadora, qui eixint de les primitives fonts 
de la humanitat és més fecunda en quant no té solució de 
continuïtat. Sobre aquest esperit tan admirable hi treballa¬ 
ren, i en sa formació contribuïren, tres nobilíssimes influèn¬ 
cies: la romana, la catalana i la dominicana. 

Sant Gregori VII, el gran Hildebrand, qui rendí la supèr¬ 
bia feudal amb sa energia apostòlica, cuidà amorosament de 
posar les paus entre els dos fills de Ramon Berenguer I «per 
amor del seu pare, qui, des de que em conegué, molt sempre 
m'estimà, i pel bé d'aquella gent cristiana», com diu el Pon¬ 
tífex en la carta al bisbe de Girona: 1 un altre papa, també 
il·lustre, Innocenci III, amb més fortuna cuidà de la infan¬ 
tesa del nostre En Jaume. Sabuts són els estrets vincles qui 


26 


1. Apud Aguirre, t. IV. 




402 


J. TORRAS I BAGES 


uniren als pares del Conqueridor amb la Iglésia romana. En 
Pere el Catòlic fou coronat rei, a Roma, pel Papa. La reina 
Maria, tan estimada per son fill, qui l’anomena santa, va a 
passar els darrers anys de la seva trista vida prop del sepul¬ 
cre de sant Pere, i en son testament mana i disposa: ut 
Sanctissimus Pater Innocentius Summus Pontífex liberam ha- 
beat potestatem mutandi, addendi, minuendi et ordinandi de 
hoc testamento, pro suo beneplacito vóluntatis, sub cuius, 
et Ecclesiae Romanae protectione, defensione, atque tutela 
praefatum filium meum... dimitto . 1 I el papa Innocenci cui- 
dà de complir tan sagrada obligació envers el tendre i orfe rei, 
qui estava en poder de Simó de Montfort, son contrari polític, 
i, com diu la crònica reial, envià «tan forts cartes e tan forts 
missatgers al comte Simon, que el hac a atorgar quens retrie 
a nostres hòmens». El rei fou educat pels templaris en el 
castell de Montsó i el reconeixement i l'amor recíproca entre 
ell i la Seu romana durà tota sa vida. El successor d'Innocen- 
ci, Honori III, publicà una epístola prenent igualment baix sa 
protecció a En Jaume i el regne d’Aragó ; 2 Gregori IX, en una 
carta a l’infant Alfons, elogia'l de manera que diu que entre 
tots els reis i prínceps cristians el distingeix amb especial prer¬ 
rogativa d'amor , 3 i fins quan els Pontífexs, usant de la se¬ 
veritat apostòlica, que no dissimula el pecat ni en els pode¬ 
rosos de món, l'han de reprendre i castigar per ses flaqueses, 
no obstant, manifesten Tíntim afecte que li porten per ses 
qualitats personals i els serveis que fa a la Iglésia . 4 L'agraï¬ 
ment i la confiança del rei envers la Iglésia romana són evi¬ 
dents. 

En la crònica reial dóna bon testimoni de l'amor a son 
protector Innocenci III, amb les següents paraules: «Fo el 
meylor apostoli que de la saó que faem aquest llibre en 


1. Ex Aguirre, t. V. 

2. Apud Aguirre, ibíd. 

3. Apud Raynaldi, citat per Tourtoulon, I, pàg. 390. 

4. Breus de Climent IV. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


403 


.C. anys passats no hac tan bo apostoli en la església de 
Roma: cor el era bon clergue en los sabers que tanyen a apos¬ 
toli de saber: e hauia sen natural: e dels sabers del món 
hauia gran partida.» En l'anada al concili de Lió manifesta 
la satisfacció pròpia d’un príncep cristià a l'ésser convidat pel 
Papa: «e plach nos molt, e fom ne molt alegre», i al sortir 
d'aquella augustíssima solemnitat, honrat pel Papa i pels 
prelats, exclama: «Barons, anar nos en podem, que huy és 
honrada tota Espanya». I com volent pràcticament demos¬ 
trar la fe en la potestat del qui té, en aquest món, les claus 
del regne del cel, demana per confessar-se amb el Papa abans 
de tornar-se’n a Catalunya: «E ell fou ne alegre molt e pa¬ 
gat..., e dixem li nostres peccats, e del bé que hauíem feit 
daltra part... e nons do altra penitència sinó quens guar- 
dàssem del mal, e que perseueràssem en bé. E sobre açò fer- 
mam los jenols denant ell, e ell mes nos la mà sobre la 
testa, e donans la sua benedicció bé per cinch uegades, e 
besam li la mà, e presem son comiat». En aquesta visita apos¬ 
tòlica succeí un incident, que amb l'acostumada naturalitat 
refereix el Rei, que prova la claredat, la resolució i l'amor 
al propi dret d'aquells homes i d’aquells temps. En una de 
les conferències amb el Papa, aquest demanà al Rei la pres¬ 
tació del tribut que son pare havia ofert a la Iglésia romana. 
El caràcter franc i cavalleresc d'En Jaume s'ofèn d’aquesta 
demanda feta en ocasió en què ell s'està oferint al Papa per 
la creuada, i quan tant ha treballat per la Iglésia i li respon, 
transcrivint aquí ses paraules: «que aquestes menuderies no 
deuien caber entre nós e ell». Un cas semblant de resistència 
en coses de l'ordre jurídic humà refereix la història de sant 
Lluís, rei de França, amb lo qual es demostra que la fidelitat 
i amor a la Iglésia no és apocament d'ànim, ni demana la 
renúncia de la defensa del propi dret, de lo qual la Iglésia, 
guardadora de tota justícia, no en queda ofesa, puix els 
monarques qui tals actes practicaren els col·loca en la cate¬ 
goria d’heroi cristià a l'un i de Sant exemplar a l'altre. La 
major prova de confiança en la justícia de la Iglésia la donà 




404 


J. TORRAS I BAGES 


el gran Rei en son segon testament atorgat a Barcelona l’any 
1241, en el qual s’hi troba la següent clàusula, que traduïda 
diu: «Posem la nostra ànima baix la tutela i poder del senyor 
Papa, demanant-li que faci observar el present testament, i 
que excomuniqui els qui vagin contra d’ell, i que mani a 
l'arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Barcelona, que si els 
fills predits o altres atemptessin de contravenir a lo que en 
ell està disposat, o no complissin lo que en ell es prescriu, que 
hagin llicència d’excomunicar-los». Una fe insigne és el motor 
de tota la vida pública d'aquest monarca, guerrer heroic i 
amable com Aquil·les, pastor de pobles com els reis homè¬ 
rics, i creiem nosaltres que si s’hagués deslliurat de la flaque¬ 
sa de Salomó, i d’alguns actes de violència, seria exemplar 
digne d’un perfet príncep cristià. El desig d'estendre el regne 
de Crist té part principalíssima en les seves conquestes; du¬ 
rant la campanya no oblida les seves pràctiques piadoses; 1 
plora d'espiritual unció al consagrar al Déu verdader els tem¬ 
ples arrencats als sarraïns; la Verge Maria s’emporta l’afecte 
més poderós de son cor; el deure qui el lliga amb els seus po¬ 
bles el senyoreja tota la vida, i fins a l'hora de la mort 
mana als seus fills que amin a les seves ciutats, amb lo qual 
demostra la forta influència rebuda del Vicari d'Aquell qui 
posà per fonament de l'autoritat la caritat perfecta. 2 


1. Els grans esperits manifesten sempre un element comú en els 
temps i circumstàncies més diversos. En Jaume féu vot a Déu abans 
d’entrar a València de consagrar-li aquella ciutat, qual fórmula pu¬ 
blica en sa gran col·lecció el cardenal Aguirre; el cèlebre explorador 
Enric Stanley, en el volum intitulat Àfrica tenebrosa, refereix que, tro- 
bant-se en heroica i meravellosa expedició en una situació desesperant 
i esgarrifosa, sense poder esperar auxili dels exèrcits i esquadres dels 
poderosos d'Europa, obligat a reconèixer que sense l’auxili de Déu es¬ 
tava perdut, féu vot en la solitud de les Selves africanes de confessar 
a Déu davant dels homes. 

2. En son primer codicil, publicat per Tourtoulon, s'hi troba la 
següent clàusula, dirigint-se a sos fills: «Rogamus etiam eosdem et 
mandamus eis ut diligant suas civitates... Et praeterea si suum popu- 
lum dilexerint Deus diliget eos amplius et ipsi melius facient facía 
sua.» 



LA TRADICIÓ CATALANA 


405 


En Jaume i Catalunya estan units amb un vincle indisso¬ 
luble. Catalunya comunicà al Rei son esperit franc, democrà¬ 
tic, expansiu i pràctic; i, en canvi, rebé d’ell el complement 
i forma de sa constitució política, lliure i popular, i de sa 
vida mercantil tan profitosa. Ell concedí tota jurisdicció als 
cònsols que la ciutat de Barcelona enviava a moltes places 
mercantils; ell dictà vàries constitucions de Dret civil, en son 
temps, i sens dubte sota sa influència, almenys mediata, ix el 
llibre dels Costums de mar, més tard anomenat Llibre del 
consolat; ell determina la forma democràtica que regia a la 
ciutat de Barcelona amb ses disposicions sobre el Consell de 
Cent, i en la constitució dictada a Vilafranca (1218) posa el 
fonament a la representació nacional de Catalunya. 1 En 
bona hora es trobaren Catalunya i En Jaume. Necessitava, 
aquest, gent no sols qui l’ajudés en ses empreses bèl·liques, 
sinó en la realització de son noble intent de civilitzar i cris- 
tianitzar importants províncies; i al trobar-se amb una nació 
poblada d’una activa raça, qui s'estenia amb sa important ma¬ 
rina pels mars i per les principals parts del món cristià i no 
cristià, qui tenia una notable indústria, més honrada i ben 
organitzada que la noblesa dels altres països, d'esperit senzill 
com a gent menestrala que era, i d’una formalitat, intel·ligèn¬ 
cia, valor i moralitat, com qualsevulla estament de cavallers, 
s’alià estretament amb ella. «Los castellans són de gran ufana 
e erguylloses», diu el nostre Rei en sa Crònica amb aire de 
desdeny, per lo qual res té d’estrany que son esperit intel·ligent 
s'enamorés d’una terra amb què sense ufana, ni pretensions 
de cap mena, veia una potència social de primer ordre. Des 
de molt jove es troba convidat a dinar en casa de P. Martel, 
ciutadà de Barcelona, 2 e que sabia molt de mar perquè era 
còmit de galees, qui li donà llargues notícies de les Balears, 


1. Vegeu Las Cortes Catalqnas, pels senyors Coroleu i Pella, prime¬ 
ra part, cap. I. 

2. La Crònica, de Marsili, el fa ciutadà de Tarragona, que és on el 
convidà a dinar. 



406 


J. TORRAS I BAGES 


encenent-se son ànim excel·lent, en la casa d’aquell ric ciutadà, 
en desig de conquistar-les, i quan després en Corts tracta dels 
medis per a fer l'expedició, un representant de les ciutats, en 
Berenguer Girart, de Barcelona, respon dignament a sa pro¬ 
posició començant son parlament amb aquestes pai aules de 
cívica i cristiana noblesa: Nostre Senyor, qui és senyor de 
uós e de nós, expressió del dogma fonamental de la igualtat 
catalana. 

Durant son llarg regne tingué contrarietats i qüestions 
amb l’aristocràcia aragonesa, com és de tothom sabut; mes 
amb la democràtica Catalunya hi hagué una lleial amor des 
de que en la seva infantesa, al sortir de les mans de Simó 
de Montfort, fou rebut amb alegria pels nobles i ciutadans 
de Catalunya, i entregat per l’arquebisbe de Tarragona, As- 
pàrrec, son parent, qui el portava al coll, als templaris, 
perquè l’eduquessin, fins que, estant ja en el ple del poder 
i de la glòria, pronuncià aquest elogi de Catalunya: «que 
és lo meylor Regne d'Espanya, el pus honrat, el pus no¬ 
ble..., la pus honrada terra d'Espanya», i per això sens 
dubte, al fer-se seves Mallorca i València, les féu, en son 
nou ser, a imatge i semblança de Catalunya, de la qual, i d En 
Jaume molt pròpiament, poden dir-se fills aquells dos il- 
lustres reialmes. Vidal de Canyelles, bisbe d Osca, català i 
ple de l'esperit jurídic de la nostra terra, fou el jurisconsult 
preferit d’En Jaume. Per son ordre intervingué poderosament 
en la compilació del llibre de costums de València; i respec¬ 
te d’Aragó fou, segons la frase de Nicolas Antonio, alter Tri- 
bonianus; puix rompent el cèrcol de ferro de la vella consti¬ 
tució aragonesa, infongué en ella la saba d una nova vida, 
servant l'esperit natural d'aquell país. 

L'esperit de l'home és influït i fecundat per les diferents 
circumstàncies en què viu: totes contribueixen a son desen¬ 
rotllament, puix ser racional i usant de franc voler, l'enteni¬ 
ment i la voluntat són les qui donen forma definitiva a la 
vida de l'individu i direcció a sa acció pràctica. Les facul¬ 
tats de l’enteniment i de la voluntat de nostre Rei foren 





LA TRADICIÓ CATALANA 


407 


educades i dirigides pels Frares Predicadors, i en particular 
pel més insigne d'ells, sant Ramon de Penyafort. «El regne 
d'Aragó, en les Corts de Lleida, li donà per mestre i confes¬ 
sor a sant Ramon, perquè en aquell temps no elegien els 
Reis d’Aragó els confessors com volien, ni a son gust, sinó per 
elecció i voluntat del regne, en les Corts se’ls donava confes¬ 
sor, al qual anomenaven Pare de consciència. I no tenia el 
Rei llicència ni poder per a fer-li mercès, ni bé, ni mal, i la 
causa i raó d’això era, perquè ni l'esperança del bé, ni el te¬ 
mor del mal fos causa que no exercités bé el confessor son 
ofici amb aquell pit cristià i amb aquella rectitud amb què 
devia tractar-se». 1 Dits frares l’acompanyen i aconsellen en 
ses conquestes, en sa obra legislativa, i molt particularment 
en ses empreses civilitzadores, per a arribar a la unitat de 
pensament, o sia, al triomf racional de la veritat. Que el pen¬ 
sament d'En Jaume presenta el caràcter dominicà és evi¬ 
dent. Consisteix aquest en l'assimilació i identificació entre 
l'element diví i l'humà, és la humanització de lo diví, el res¬ 
pecte a la integritat humana, la compenetració del fet con¬ 
tingent i variable amb la idea sempre permanent, el triomf 
de la raó sobre totes les altres facultats i potències de l’home; 
mes no triomf despòtic, sinó directiu, i coneixent la solidari¬ 
tat entre tots els homes i entre tots els segles, no pretén un 
nou ordre, sinó protegir i guardar que no es torci l’etern curs 
natural de les coses. À ningú tan bé com a aquest criteri, que 
és la consolidació del que perpetualment ha regit a la Iglésia, 
pot aplicar-se aquell dictat de conservador i progressiu que 
avui tant s’estila, ni escaure-li millor l'epítet de realista que 
està de moda, ni merèixer tan justament el títol d'humà 
(puix mira a la doble naturalesa de l'home) amb què avui, 
tot sovint, viciosament s'engalanen els diferents elements de 
la civilització. El criteri dominicà, simbolitzat per sant Tomàs, 


1. Vida de Saní Ramon..., pel Rnd. P. Fra Salvador Pons..., mes¬ 
tre en Arts, doctor i catedràtic de Teologia en la Universitat de Bar¬ 
celona, cap. VI. — Estampada per Noel Baresson, Barcelona, any 1593. 











408 


J. TORRAS I BAGES 


qui el portà a l’últim grau de perfecció i qui l'aplicà a l’alta re¬ 
gió racional d’on deriva tot l'ordre de les coses humanes, té 
en el món un fi etern i de fecunditat inestroncable. Per a res¬ 
tar-ne convençut n’hi ha prou amb que es miri la influència 
que, revestint-se d'aquest criteri del segle xm, ha obtingut 
el papa Lleó XIII, en totes les qüestions que en son si porta 
la civilització del segle xix. L'excel·lència que en l’esfera lite¬ 
rària es reconeix a la difícil facilitat, té aquest criteri en l’or¬ 
dre racional, directiu, de tota la màquina humana; és la rea¬ 
parició de la naturalesa en sa forma harmònica, completada 
per la gràcia de Crist, expel·lits tots els convencionalismes 
i vicis que entorpeixen l’obra del Creador. No hi ha res que 
encanti tant a la intel·ligència qui els contempla, com aquest 
heroi tan teològic i tan humà, i aquells frares casats amb 
la fe, segons la poètica expressió de Dant Alighieri, i al 
mateix temps tan amics del discurs racional. L'insigne Rei 
sembla una reaparició d'un heroi homèric perfeccionat, i fins 
quan la passió l'exalta, ses imprecacions tenen una inge¬ 
nuïtat que dissimula el desordre; bacalar prudent crida amb 
fúria el ballester del comanador d’Oropesa; peca, mes mai 
es fa advocat del pecat, sinó que es reconeix pecador. Per 
això no és d'estranyar que mai l’abandonessin els zelosos i vir- 
tuosíssims frares de sant Domingo, i, en particular, sant Ra¬ 
mon. Aquest l'absol dues vegades diferents de les censures 
en què havia incorregut per ses violències contra Prelats de 
la Iglésia, i dirigeix sa consciència sempre lleial, malgrat ses 
flaqueses; en l’expedició a Mallorca l'acompanyen frares pre¬ 
dicadors, i, segons diu la crònica reial, jamai s'és vist en el 
món homes com els nostres tan promptes a executar les or¬ 
dres de dits religiosos; abans d’entrar a la ciutat, mentre el 
siti, «metem hi, diu, dos frares prehicadors que guardassen 
les cases del Rey, el tresaur e deu caualers ab els, bons e 


1. Mot de significació deshonesta, quasi equivalent al castellà he- 
llaco. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


409 


sauis, tals que aiudassen ab sos escuders a guardar e a vet- 
lar Lalmudayna». 1 En la conquesta de València porta també 
frares predicadors, 2 i tothom qui hagi llegit la crònica reial es 
recordarà de les angoixes del Rei, quan estant en la partida 
del Puig li digueren dits frares que volien anar-se’n; en l'ex¬ 
pedició a Múrcia porta a Arnau de Segarra, provincial d'Es¬ 
panya, qui fou son confessor, i de la confessió amb el qual 
feta abans d’entrar en la ciutat, el reial penitent revela: 
«que a nostre Senyor no li cuydàuem tenir altre tort... sinó 
tan solament de dona Berenguera, e nós hauíem en cor de 
ésser ab ella menys de peccat»... Els frares predicadors, qui 
coneixien els estudis jurídics del segle XIII, puix de la Uni¬ 
versitat de Bolonya sortiren part dels companys del Funda¬ 
dor, el qual entre aquells estudiants exercità sa missió apos¬ 
tòlica, guanyant a cèlebres mestres d’aquella que el seguiren, 
degut, sens dubte, a l’esperit pràctic i a l'esperit verament 
evangèlic que el distingia, tingueren la ciència d’aquell renai¬ 
xement, mes no la moda de la ciència. La moda científica és 
tirànica, i sabut és que en aquell temps el dret científic in¬ 
tentà predominar sobre el dret consuetudinari i popular, que 
havia nascut espontàniament en els nous pobles, qui en el se¬ 
gle xm es trobaven ja en l’edat viril. Als segles, quan han 
guanyat certa excel·lència, lo mateix que als individus, els en¬ 
tra la vanitat científica i el desdeny per lo natural. Són prova 
d'això, en aquell temps i en aquesta matèria jurídica, Frede¬ 
ric II d'Alemanya, volent traslladar el dret romà tot d'un 
cop a son imperi, i Alfons X de Castella, edificant el magnífic, 
mes gairebé xorc, monument de Las Siete Partidas ; però el 


1. Pàg. 137. Fra Miquel de Benazar, moro de l'illa, fou un dels 
primers frares del convent de Palma, i exemplar de virtuts religioses. 

2. De quant útil estimava el rei l'establiment, en les ciutats con¬ 
quistades, de convents de Frares Predicadors, són testimoni les se¬ 
güents paraules, tretes del privilegi de fundació del convent de Valèn¬ 
cia, immediatament després de la conquesta. «Non solum corpus r.xpo- 
nimus ut christiani nominis crescant lilia in partibus paganorum, ve- 
rum etiam ut novella praedicatorum ordinis in civitatibus paganorum 
per nos noviter adquisitis plantatio floreat pro viribus laboramus.» 





410 


J. TORRAS I BAGES 


nostre Rei, qui no era home d’ufana i orgullós, com diu ell 
dels castellans, ni amic de fer castells en l'aire, per bonics 
que sien, sent la necessitat que té de la jurisprudència cien¬ 
tífica un poble ja format i amb noves necessitats; mes respec¬ 
tant la naturalesa jurídica d'aquest, pren de la ciència l’es¬ 
perit i els principis, però no aplica les regles concretes qui 
no s’avenen amb la manera d'ésser del país. A Catalunya mana 
que les causes es judiquen en els tribunals seculars, no per 
les lleis romanes, gòtiques o canòniques, sinó pels Usatges i 
els costums del lloc, i si això no basta, per la raó natural 
i la doctrina dels doctors, 1 ample horitzó jurídic qui perme¬ 
tia un desenrotllament legal del poble en conformitat a sa 
manera d'ésser. En les Corts de Saragossa, al clam que feien 
els nobles aragonesos de portar en sa casa legistes i decreta- 
listes, contesta el Rei: «Vénen nos pleyts de moltes maneres e 
diuerses e si no haguéssem en nostra cort ab quin pogués- 
sem deliurar, seria vergonya de nós e de nostra cort, e car nós 
nils hòmens lechs no sabrien en les escriptures que són de 
dret pel món; e perçò quen sen poguéssem ajudar quan mes- 
ter fos los hauíem a menar ab nós, e per les senyories nos¬ 
tres que no eren dun fur ne dun costum, e per aquesta raó 
los menam nós. Mas dixem los que dixessen si per nenguna 
altra raó los jutjàuem nós en Aragó sinó per fur d'Aragó men¬ 
tre que bastàs». Aquestes paraules de la crònica reial en¬ 
clouen el criteri jurídic d'En Jaume, lo mateix a Aragó que a 
Catalunya, pràctic i científic, raonable unió de l'element par¬ 
ticular i del general, de la tradició i de les noves necessitats, 
conseqüència del principi assimilatiu que és el germen i for¬ 
ma substancial de l'escola dominicana. Perquè és indubtable, 
puix ell ho diu en les paraules damunt transcrites, que ni el 
Rei ni els homes llecs no sabrien què respondre en els con¬ 
flictes jurídics, i que els advocats de la corona eren princi¬ 
palment els frares predicadors. En el convent d’aquests a Sa¬ 
ragossa foren pronunciades les referides paraules; és sabut 


1. Llei única, tít. 8, llib. I. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


411 


que ells foren sempre els consellers que pertot arreu l'acom¬ 
panyaven, i en la crònica reial tenim una demostració d'això, 
quan estant en la conquesta de Múrcia, al fer la distribució de 
terres es queixaren els nobles de que hagués donat tanta par¬ 
ticipació en elles als sarraïns, i li promogueren qüestions, «e 
ells deyan que nou podíem fer. E nós faem hi uenir frares 
prehicadors e clergues, e prouam los per dret que així era 
con nós deyem»! 

En quant a la influència dominicana sobre l'esperit d'En 
Jaume, en lo que pertoca a sa missió social i civüitzadora, 
creiem que queda ben clarament demostrada per lo que ha¬ 
vem dit parlant de sant Ramon i altres dominics en l'article 
anterior; ara solament devem afegir-hi que volgué encarnar 
de tal manera aquesta ordre en la societat catalana, que en 
1257 donà un privilegi de refugi, 1 2 concedint aquest dret no 
solament a les iglésies i convents, sinó també als frares predi¬ 
cadors, fins al punt que el qui s'acostés a algú d’ells no podia 
ésser pres, ni tocar-se-li res que portés a sobre. La que pels 
Papes ha sigut condecorada amb el títol d’ordre de la veritat 
devia quedar identificada amb el gran i franc monarca qui 
resplendeix de veracitat i que consigna en la crònica reial 
les següents paraules, pronimciades al perdonar a un criminal 
que diu la veritat: «ab veritat troba hom mercè ab Déu e ab 
los senyors terrenals»; 3 ella donà forma a l’admirable espe¬ 
rit de nostre Rei, i si no bastés lo que fins aquí havem dit, és 
argument que conclou en favor de nostra opinió la següent 
sentència del llibre de la Saviesa, que li és generalment atri¬ 
buït, on es nota la independència d'esperit i l'estima del va¬ 
lor racional de l'home junt amb una fe profundíssima, que 
és el distintiu de l’escola tomística. Pregunta per què, havent- 
hi en la teologia tota veritat, vol saber les sentències dels 
filosops, i respon que «tota veritat qui ques vulla la diga del 


1. Pàg. 450. 

2. Apud Diago. 

3. Pàg. 464. 






412 


J. TORRAS I BAGES 


Esperit Sant la ha, segons que diu un sant home: verum a 
quocumque dicatur a Spiritu Sancto est». 1 Aquesta igualtat 
de drets entre l’ordre natural i el sobrenatural, perquè amb¬ 
dós provenen d'un mateix Autor i l’un suposa i necessita de 
l'altre; el com ha d'ésser tractada la raó per a conduir-la a la 
fe; el diferent procedir respecte dels heretges i dels jueus i 
sarraïns per a arribar a la unitat de pensament; les controvèr¬ 
sies amb els rabins, tot això que havem vist practicar-se en 
l'obra social i cristiana d’En Jaume, és l'aplicació de la incom¬ 
parable doctrina tomística a la realitat de la vida. I fins en lo 
que pertany a l'obra política, a la governació del poble, al 
règim de llibertat i de participació dels ciutadans en la direc¬ 
ció de la cosa pública a què el gran Rei donà forma defini¬ 
tiva, no féu més que realitzar l’ideal de bon govern ensenyat 
pel nostre angèlic Mestre quan diu 2 que el millor regiment 
d'un poble, parlant en abstracte, és aquell en què tots tenen 
alguna participació directa o indirecta en el poder, de manera 
que podem exactament concloure afirmant que l'acció polí¬ 
tica, social i legislativa d’En Jaume I el Conqueridor és la 
realització i pràctica, en l'ordre públic, de la doctrina i del 
criteri que formulà d’una manera insuperable l’excels Doctor 
qui ja en vida fou anomenat llum del món. Demés, tant el 
respecte al país, com l'alt criteri que posseïa per a discer¬ 
nir el dret humà, considerant-lo com el desenrotllament d'una 
planta no exòtica, sinó indígena, qui naix i es nodreix de la 
substància de la terra, han fet del rei En Jaume un exem¬ 
plar de monarques regionalistes, donant-ne il·lustre testimo¬ 
ni l’historiador Lafuente quan, tractant d'ell, escriu que Ca- 


1. Apud. Tourtoulon. 

2. 1-2, q. 105. — «Circa bonam ordinationem principum in aliqua 
civitate vel gente, duo sunt attendenda: quòrum unum est ut omnes 
aliquam partem habeant in principatu; per hoc enim conservatur pax 
populi, et omnes talem ordinationem amant et custodiunt... Talis vero 
est omnis politia bene commixta ex regno, inquantum unus praeest, 
ex aristocratia, inquantum multi principantur secundum virtutem, et 
ex democratia, id est potestate populi, inquantum ex popularibus pos- 
sunt eligi principes, et ad populum pertinet electio principum.» 



LA TRADICIÓ CATALANA 


413 


talimya, Aragó i València eren com tres germanes que vi¬ 
vien sota una mateixa corona, constituint com tres Estats 
hanseàtics, regits per lleis i institucions particulars; de ma¬ 
nera que es pot afirmar que el nostre Rei fou una encarnació 
hermosíssima de l’esperit de l'Escola i de l’esperit de la 
Mitjana Edat, tocant-li de dret un lloc en la galeria dels 
homes providencials a qui Déu destina pel bé i exemple dels 
altres homes, i són com pedres mil·liars en el curs terrenal 
del nostre llinatge. 


CAPÍTOL II 
El Beat Ramon Llull 

I. Importància de la personalitat i de la doctrina del Beat 
Ramon Llull. — Compendiosa explicació de sa vida i 
conversió. — Gènesi mística de sa doctrina, la qual de¬ 
termina sos caràcters propis. — Apreciació d’ella fun¬ 
dada en sos resultats pràctics. 

II. Propietat amb què se li pot aplicar el títol de Doctor 
Romàntic. — Explicacions sobre el títol de Doctor II- 
luminat. — Opinió del P. Vàzquez. — Doctrina del Beat 
Ramon sobre la demostració de la fe. Paraules del car¬ 
denal Bellarmino. — Breu examen d’alguns Uibres lul- 
lians en els quals es tracta de la demostració i de la 
propagació de la fe. — Dialogus Fidei et Intellectus, 
llibre Super psalmum quicumque, llibre Mirandarum 
demonstrationum, llibre De quinqué sapientibus. — In¬ 
teressant sospita que tenia l’autor de si mateix. 

III. La ciència lul·liana, excepció i confirmació de la norma 
que presenta el pensament català. — Sistema lul·lià i 
sa crítica: Novum Organum, doctrina exotèrica i eso¬ 
tèrica. — Admirable esperit d’observació. — Comunitat 








414 


J. TORRAS I BAGES 


d’alguns dels seus principis amb la moderna escola es- 
cociana. — Antinòmies explicades pel caràcter d'il·lumi¬ 
nat de l’autor. — El Beat Llull, alquimista, químic o 
naturalista: és sa més sòlida glòria científica: els llibres 
Chaos i De secretis naturae o De Quinta essència. 

IV. El grati Llibre de Contemplació. — Exemplar d’aquesta 
Biblioteca Universitària. — Importància de l’obra, tant 
per la llengua com per la matèria: deuria ésser el cen¬ 
tre de la nostra resurrecció literària. — Fragments no- 
tabilíssims. 

V. Mística lul·liana. — Caràcter particular d’ella. — Frag¬ 
ments del llibre Dialogacions y Càntichs d’Amor entre 
l’Amich y l'Amat. 

VI. Poesia lul·liana. — Novel·la científica. — Utilitat de la 
poesia lul·liana per l’estudi del pensament. — El pecat 
d'Adam. — Els cent noms de Déu: poesia científi¬ 
ca. — El Desconhort. És la més interessant de ses poe¬ 
sies. Germanor de sentiments que té amb algunes de 
modernes; divergència amb lo que domina en La Di¬ 
vina Comèdia, i causa d’això. Primors psicològics de la 
Medicina de pecat. — El Concili: esplèndida manifes¬ 
tació de l’esperit de fe, de llibertat i de popularitat de 
la nostra gent en aquella època, i de la importància 
que tenia en el moviment general civilitzador. 

VIL Descendència lul·liana a Catalunya. — Les dues princi¬ 
pals florescències del luliisme són a la fi del segle XV 
i principis del XVI, i en el segle XVIII. — Tendència 
naturalista i tendència psicològica: alguns represen¬ 
tants de la primera. — Ramon Sabunde. 

Fonts principals d’aquest capítol: Els llibres del Beat Ra¬ 
mon Llull continguts en la magnífica edició d'Ivo Salzinger 



LA TRADICIÓ CATALANA 


415 


(Magúncia, 1721), en eïs volums que posseeix aquesta Biblio¬ 
teca Universitària. Libre de la contemplació de Déu totpo¬ 
derós i de la Creació del món, còdex manuscrit existent en la 
mateixa Biblioteca. Blanquerna, edició valenciana. El llibre 
De secretis naturae seu de Quinta essentia (Colònia, 1568). 
El volum de les obres poètiques publicades pel Sr. Rosselló. 
Les Vindiciae lullianae, del P. Pasqual, cisterciense (Avinyó, 
1778). Liber apologeticus artis magnae B. Raymundi Lulli..., 
Verbo Dei incarnato dicato per Triplicem Lullianam Aca- 
demïam mayoricensem maguntinam et Sàlmaticensem, pel 
P. Fornés (Salamanca, 1746). El discurs del Sr. Luanco sobre 
el Beat Ramon Llull considerat com alquimista. — Liber crea- 
turarum seu Theologia naturalis (de Ramon Sabunde, Argenti- 
nae, 1496). Raemundi Sebundii de natura hominis Dialogi 
(Lugduni, 1568). 


I 

Entre tots els pensadors catalans sobresurt per sa gigan- 
tesca estatura el Beat Ramon Llull. Home de qualitats ex¬ 
traordinàries, de temperament de ferro i de cor tendríssim, 
intel·ligència de llum enlluernadora i d'espessíssimes tenebres, 
tractat pels uns de visionari i heretge, i pels altres d’il·lumi¬ 
nat doctor, de ciència sols comparable a la de Salomó. Sos 
escrits són comparables amb sa vida. Tantost va escriure de 
tots els rams que estudia la humana intel·ligència; va seguir 
tot el món civilitzat; fou filosop, teòleg, jurista, naturalista, 
poeta i gran místic; disputà amb cristians, jueus, mahome¬ 
tans i pagans. S'alçà contra la ciència existent; pretengué do¬ 
nar demostració de la fe; volgué capgirar el món social, i es 
cregué amb prou forces per a fer l'humà llinatge súbdit obe¬ 
dient de nostre Déu i Redemptor Jesús. I no fou superb, sinó 
humil, i no avorria, sinó que amava, ni mai es rebel·là contra 
l’Autoritat, sinó que sempre professà completa obediència a 
la Santa Mare Iglésia, qui constituïa l'objecte dels seus arden- 



416 


J. TORRAS I BAGES 


tíssims i desenfrenats amors. La seva vocació de filosop es 
desenrotlla no a l’impuls de l’estudi, sinó que esclata com un 
volcà; l'amor i el seguiment de la Veritat no segueixen en ell 
les vies ordinàries dels altres pensadors, sinó que, encès son 
cor repentinament, i en virtut d’una acció sobrenatural, cerca 
la Veritat, resplendent de celestial hermosura, corrent com un 
orat pels carrers i places de la ciutat de la ciència, i trobant- 
la esquifida, lletja, insuficient, indigna de son Rei, somnia un 
pla vastíssim per a edificar-la d’una manera mai pensada. 

Fou, el gloriós Llull, galant cavaller de l'hermosa illa de 
Mallorca, fill de pares catalans, de noble llinatge, trobador 
insigne, senescal de la casa del Rei, casat i emmainadat; mes 
cec esclau de la bellesa de les dones. Rompent el jou del matri¬ 
moni, perseguia, fatuo amore, diu la bellíssima biografia con¬ 
temporània de Llull, a una noble dona anomenada Leonor; 
estava una nit assegut a l’espona del llit per a dictar o es¬ 
criure una cançó a la dita dama, quan girant el cap a la dreta 
s’adonà d’una visió de Jesucrist crucificat. Això el contrarià i 
mortificà, i deixant els versos es ficà al llit, sense pensar en 
res més, i s’adormí. Al cap de vuit dies altra volta a la nit 
volgué escriure la cançó a la seva dama, i la visió li tornà a 
sortir; per tercera i quarta vegada li esdevingué la mateixa 
cosa, i a la quarta se'n capficà molt. Tornà una quinta vega¬ 
da, en iguals circumstàncies, a sortir-li la visió, i aleshores 
Llull ja no pogué dormir en tota la nit; conegué sa vida peca¬ 
minosa, es resolgué a seguir a Jesucrist i se sentí inflamat 
d'una immensa amor sobrenatural. No és aquest el lloc d'es¬ 
criure sa interessantíssima història, son naixement en 1232, 
sa joventut lleugera, sa conversió admirable, sa penitència en 
el mont de la Randa, on cregué, en un incendi d'imaginació, 
que divinament se li havia revelat l'Art que devia servir per 
a portar tots els homes a la Unitat catòlica, al manament diví 
d'escriure un llibre praestantem et meliorem de mundo, i 
successivament altres llibres, cada cop millors; sos dubtes 
sobre aquest pensament que li esdevingué de sobte i la con¬ 
fiança en realitzar-lo, essent així que nec materiam nec mo- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


417 


dum videret componendi aliquem librum ; sos pelegrinatges 
de penitència i de devoció i sa total consagració a la vida 
contemplativa, fins al punt de que sa muller Blanca hagué 
d’acudir al magistrat demanant curador qui cuidés dels béns 
d'ell i de sos fills, puix Ramon vivia enterament donat a la 
contemplació; ses admirables missions en terra de moros, ses 
entrevistes amb savis, reis i pontífexs, son paper en el concili 
de Viena, son magisteri en la Universitat de París, en Nàpols 
i entre els mahometans, sos projectes de conquesta de 
Terra Santa, de la reunió a Roma de totes les iglésies sepa¬ 
rades, la fundació de col·legis de llengües, la unificació de les 
ordres militars i son admirable martiri. Totes aquestes qües¬ 
tions les tracta, i amb sana crítica depura els fets i la 
part natural i sobrenatural d'ells, el P. Pasqual, cisterciense, 
en les Vindiciae lullianae; nosaltres pel nostre objecte en te¬ 
nim prou amb consignar la llavor d'aquesta filosofia lul·liana, 
el foc motor d'aquella gran intel·ligència, i el caràcter indivi¬ 
dual de la persona, coneixements essencialíssims per a judi¬ 
car de l'il·luminat doctor i declarar-nos el caràcter de sa doc¬ 
trina. 

Essent la mística amor a la Veritat eterna el motor del 
pensament lul·lià, no deu estranyar-nos el caràcter de la doctri¬ 
na, ni certes antinòmies que en ella es reparen. El místic no 
té mestre, ni té mida; és un explorador d’espais desconeguts, 
son coneixement és experimental, no científic, essencial¬ 
ment individual, corresponent a les seves facultats; i així com 
de molts viatjants qui passen per un mateix país cada u en 
rep una impressió diferent i en dóna descripcions diverses, 
de la mateixa manera en el regne de la Veritat, l’exploració 
feta en les místiques elevacions de la intel·ligència humana no 
és el camí segur, no és el mètode establert per la instrucció 
dels homes; i, no obstant, la Iglésia ens recomana els doctors 
místics i ens retreu sos pensaments esplèndids, com també 
aprofitem la llum intel·lectual dels poetes, sense que, emperò, 
els prenguem per mestres de la ciència. Perquè l'activitat in¬ 
tel·lectual del Beat Ramon Llull era moguda per Tamor, es dis- 


27 





418 


J. TORRAS I BAGES 


tingí per una fecunditat extraordinària, puix la fecunditat 
naix de l’amor; escriví a cents llibres en les llengües catalana 
llatina i aràbiga; mes amava molt escriure en sa llengua ma¬ 
terna, perquè, diu el P. Pasqual, li era més fàcil, i demés afe¬ 
geix: «perquè aleshores era bo i universal, essent mare no 
sols d'Espanya i de França, sinó d’Itàlia, com ha manifestat 
N'Anton Bastero i Lledó en el llibre La Crusca Provenzale 
publicat a Roma en l’any 1724». 

Era, doncs, fecundíssim i amant de vulgaritzar, i el movi¬ 
ment doctrinal no el volia reduït a la classe dels lletrats, sinó 
que, portat d’una espècie de democràcia literària, el volia fer 
fàcil, posar-lo a mà de tothom i escampar-lo per tot el món. 
La gènesi mística de la doctrina lul·liana ens dóna també raó 
de son regust d’il·luminada, no sols quan tracta de les grans 
qüestions teològiques, sinó fins en la resolució dels problemes 
químics, lo qual sens dubte li valgué la contradicció de molts. 
L’aferrament a sa manera de pensar, puix el creia inspirat di¬ 
rectament per Déu, arribà a l'heroisme, com ho prova el se¬ 
güent cas: Després de la seva conversió, i quan ja tenia en el 
pensament son Art general, assistí un dia de Pentecostès als 
oficis en la iglésia dels Frares Predicadors; en un transport 
d’esperit al cantar-se el Veni Creator, dèbil com estava, tin¬ 
gué un desmai i fou portat a la infermeria del convent, on li 
esdevingué la visió d’una estrella bellíssima, i contemplant- 
la oí eixir d'ella una veu que li deia: En aquesta ordre et sal¬ 
varàs. Se’n tornà a casa seva molt afligit, puix tenia indicis 
de que en l’ordre de Predicadors no li seria fàcil poder se¬ 
guir sa doctrina i propagar son Art, mentre que ho podria fer 
en l’ordre de Framenors. Aquesta lluita interior arribà al pa¬ 
roxisme, i en la fervor d'ella li sortí altre cop la bellíssima es¬ 
trella i oí la veu, encara més tremenda: Solament en l’ordre 
de Predicadors et podràs salvar. jOh cosa admirable!, diu la 
ingènua història ja citada. Preferí el sant home la pèrdua de 
la seva ànima a deixar aquell Art que se li havia revelat que 
serviria per la salvació dels altres. Com Abraham, afegeix, tin¬ 
gué esperança contra esperança, fins que, després d’haver re- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


419 


but el Viàtic, conegué la il·lusió i com podia seguir els Frame- 
nors. Projecta una gran llum sobre el nostre filosop aquesta 
contradicció dels dominicans, i aquesta simpatia dels francis¬ 
cans envers la doctrina lul·liana. Fou sempre l’ordre de sant 
Domingo una alta escola de la ciència de la fe, la noble tra¬ 
dició de l'aliança i compenetració de la revelació cristiana 
i del racional coneixement, pràctica, moderada, de franca i 
claríssima ensenyança, i resolent les qüestions per la llei i la 
raó. L'ordre de sant Francesc és una escola seràfica, la místi¬ 
ca amor a Jesucrist és sa raó d’ésser, viu més en el cel que 
en la terra, i, despreciadora de la terrenal substància, s'eleva 
a Déu, més a la manera angèlica que no pas a la manera 
humana. L’Alighieri caracteritzà perfectament ambdues or¬ 
dres germanes, fent a sant Tomàs com el Verb de la dels Pre¬ 
dicadors, i a sant Bonaventura de la dels Framenors. Les al¬ 
tres, més desimboltes, expansions del Beat Llull trobaven un 
lloc més propici entre els deixebles de sant Francesc, i sos 
colossals projectes havien d'ésser més ben rebuts per ells que 
no pas pels fills de sant Domingo; ja als principis, al comen¬ 
çament de sa perpètua odissea, a Barcelona, consultà amb 
sant Ramon de Penyafort i el discret confessor li aconsellà 
que se’n tomés a casa seva, com en realitat ho féu. 

Aquest sentit místic i la sobrenatural contemplació fan 
de l'home un vident abans que un raonador, i desperten en 
ell la set inextingible de l'evidència; no s'acontenta de beure 
a glops l’aigua de la veritat, sinó que es vol abeurar en la 
mateixa font. <• No podria aquesta idea explicar-nos la furor de¬ 
mostrativa del Beat Llull? Les resplendors de la imaginació, 
el plaent exercici dels sentiments, la consciència reposada i 
satisfeta, l'amorosíssima fermesa i l’alt relleu amb què els 
principis de la fe estan esculpits en l'ànima del contempla¬ 
tiu, produeixen en son esperit una convicció tan íntima, un 
coneixement tan intens que arriba a confondre’s amb l'avi- 
dència, creient-se el subjecte qui ateny aquelles sublims 
veritats conduït per la raó, i confonent la ràpida volada de 
son esperit amb el fatigós, però segur, caminar del discurs ra- 






420 


J. TORRAS I BAGES 


cional. Així s'explica que el Beat Ramon cerqués l’evidència en 
els més alts i inefables misteris de la revelació cristiana, i 
sa pretensió contínua de voler demostrar fins els més ama¬ 
gats secrets de la vida íntima de la divina Substància; aquest 
■és, sens dubte, el fonament de que, deixant per insuficients 
els antics procediments racionals quia et propter quod, o sia 
per causa i per efecte, presentés als homes com el gran camí 
de la veritat, lo mateix in divinis que in humanis, per medi 
del procediment per aequiparantiam, és a dir, l'equació, que 
aplica indiferentment a tots els ordres del coneixement humà. 

També la nota mística dominant en la doctrina i en la 
vida de Ramon Llull dóna la clau de la falta de sentit pràc¬ 
tic, que es troba en sos colossals projectes, i en les concep¬ 
cions meravelloses del gloriós terciari de nostre Pare sant 
Francesc. Ja la gent contemporània el notaven de fantàstic, i 
és curiosíssim, com a notícia del concepte que d'ell tenien sos 
■contemporanis i fins com a document dels costums de l'è¬ 
poca, l’opuscle que escriví, intitulat Phantasticus vel dispu- 
tatio Petri et Raymundi. Anava el nostre heroi cap al concili 
de Viena, del qual n’esperava molt de bé i l'aprovació de sos 
projectes, quan en el camí es juntà amb un clergue qui tam¬ 
bé feia la mateixa via. El clergue ja el coneixia de nom i l’ex¬ 
cità a explicar sos projectes, lo qual ell féu amb la fervor 
acostumada, dient que consistien principalment en la funda¬ 
ció de col·legis permanents de llengües per a la conversió de 
tot el món, en unificar les ordres militars perquè si els infi¬ 
dels no volguessin abraçar la Veritat, un cop degudament 
els fos proposada, poguessin ésser expugnats, i demés per a 
subjugar la Terra Santa, i, per últim, en l'extirpació dels aver- 
xoistes, qui aleshores dominaven, sobretot en la Universitat 
de París. El clergue, qui es veu que era un bon vivant, pes¬ 
cador de prebendes i amant d'acomodar nebots en alts llocs, 
a l’oir els generosos propòsits de Llull risum profudit vehe- 
menter, i li diu credebam te, Raymunde, phantasticum esse, 
modo vero... esse phantasticissimum. En Ramon se sent mor¬ 
tificat de tal apreciació, que molts altres cops li havia sonat 



LA TRADICIÓ CATALANA 


421 


per les orelles, i tot explicant-li son meravellós despreni¬ 
ment i obres heroiques per la conversió dels infidels, li de¬ 
mostra com no és fantàstic, sinó home qui procura la difu¬ 
sió del regne de Jesucrist, sense altre mòbil que el de l’exal¬ 
tació de la glòria divina. 

L’experiència demostra com la doctrina i els plans del Beat 
Ramon no encaixaren amb la pràctica de la vida, ni amb la 
realitat de les coses. Pocs homes han tingut com ell tants en¬ 
tusiastes deixebles, ni tants acèrrims opugnadors; poderosos 
reis defensaren sa doctrina, famoses càtedres universitàries i 
fins acadèmies lul·lianes la propagaren, savis religiosos, prin¬ 
cipalment de l’ordre de sant Francesc, la vindicaren i en 
feren l'apologia; és un escriptor qui, quan un hom s'hi ha 
franquejat, és encisador, fent exclamar amb aquelles paraules 
de Salzinger, l'estranger més benemèrit de la nostra literatu¬ 
ra, illam sacram barbariem omni nectare dulciorem!; posseeix 
una verdadera seducció que fa verosímil l'opinió d'aquell son 
feréstec contrari, de qui conten les velles històries que, quan 
la Universitat de Lleida, deixant d'ésser tomista per breu 
temps, es féu lul·liana, deia que això era per art d'encanta¬ 
ment. Mes l'entusiasme, l’encís i la llum fulgurant de la doc¬ 
trina, i la magnitud, generositat i bellesa dels projectes no 
són qualitats suficients per a fer encarnar i assimilar el pensa¬ 
ment d'un home amb la societat; serà tal volta el Beat Ramon 
el farell de Catalunya, mes no és el representant i tipus de 
la nostra raça essencialment pràctica, reposada i amant de 
seguir les vies racionals, d'inquirir la raó de les coses, mes sen¬ 
se deixar-se atreure per la seducció de la novetat i de l’origi¬ 
nalitat. El sistema lul·lià, almenys son art general, no és assi¬ 
milable, és una flor rara en el jardí de la ciència i que no ar¬ 
riba a granar, no ha passat al cabal científic, i el mateix autor 
ja es queixava de que no l'hi comprenien: 

Car nuyl hom no la sab be segons mon albir. 

Sos deixebles responien als impugnadors dient-los que no en¬ 
tenien la doctrina lul·liana; el doctíssim Salzinger, el més fer- 





422 


J. TORRAS I BAGES 


vorós dels deixebles, diu que ell sols l’entengué al cap de 
molts anys d'estudi, i el subtilíssim Vàzquez, honor de la teo¬ 
logia espanyola i, d’altra part, zelós testimoni del bon esperit 
i de la santedat del Beat Llull, afirma que els deixebles d'a¬ 
quest mai li han pogut aclarir tal sistema valent-se de soles 
raons, per. lo qual ell judica que els lul·lians troben la cosa 
evident, perquè l’amor que professen a la doctrina fa que gus¬ 
tin tant de les aparents demostracions, ut videre eas ibi vi- 
deantur. Respecte del projecte d'establir el col·legi de llen¬ 
gües de Miramar, no fou tampoc més sortós el venerable màr¬ 
tir mallorquí, puix si bé arribà a existir, desaparegué al cap 
de poquíssims anys, puix que, fundat en 1276, en 1295 endre¬ 
çava, als qui havien dissipat tan útil institut, aquesta impre¬ 
cació, en El desconhort: 

e conciencia n'age, qui ho ha afoílat. 

En canvi, els estudis de llengües, establerts per sant Ra¬ 
mon de Penyafort ja anteriorment, produïren un ric esplet de 
frares catalans eruditíssims en la ciència i literatura dels he¬ 
breus i àrabs. És el Doctor Il·luminat excepció i confirmació 
en la història del pensament català. Li falta la moderació, el 
sentit pràctic, la feliç germanor entre l’element absolut i el 
contingent, el saber trobar a voltes les juntures de lo diví 
amb lo humà; mes, d’altra banda, posseeix l’amor a l'exercici 
racional fins a la concupiscència, l’esperit escorcollador en 
el camp de l'esperit i en el de la matèria, la delectació d'ob¬ 
servar i l'afició popular, volent fer arribar a tothom la noble 
unció de la Veritat en l'ordre natural i en el sobrenatural. 

Sers, emperò, tan extraordinaris no passen en va pel món; 
desperten l’adormida activitat, escampen en el llibre de la 
ciència nous mots resplendents de veritat, susciten deixe¬ 
bles, la comunió de tots els amadors de la veritat se sent for¬ 
tament somoguda a son impuls, i l'enteniment dels qui la for¬ 
men rep tan fort estímul que no assossega. Així és indubtable 
que l’acció del Beat Ramon Llull en el moviment general de 




LA TRADICIÓ CATALANA 


423 


la civilització i del pensament a Europa és una de les empen¬ 
tes qui més l'han agitada, com ho prova la idealització popular 
literària del personatge convertit per la tradició de les gene¬ 
racions en un ser prodigiós, capaç d’obrar totes les transfor¬ 
macions imaginables. Mes, fins prescindint d’aquest idealis¬ 
me, ^qui pot dubtar de que en els temps de la ciència esco¬ 
làstica ell fou un dels més poderosos fautors de la corrent 
observadora en les ciències naturals i fins espirituals? Son 
nom fou estel resplendent qui guià a nombrosos i il·lustres na¬ 
turalistes a la investigació dels secrets naturals, i sobretot a 
la pràctica de l’anàlisi i síntesi químiques, ses ensenyances i 
exemples excitaren en l'apologètica catòlica a diferents doc¬ 
tors, qui del coneixement de les criatures i de l’ordre natu¬ 
ral s'elevaren al coneixement del Creador i dels misteris de 
l’ordre sobrenatural, i fins en la formació de les coses ecle¬ 
siàstiques obtingué profitosos resultats. És clar que no acon¬ 
seguí el restabliment de col·legis on s’ensenyés son Art demos¬ 
tratiu i les llengües dels infidels; mes, segons el parer de l’il- 
lustradíssim P. Pasqual, cisterciense, a la influència del ben¬ 
aventurat Llull en el concili de Viena es degué la publicació 
d’una de les Clementines, en la qual, sacro approbante con¬ 
cilio, el Papa manà l’ensenyança de llengües per l'evangelitza- 
ció dels pobles, en les Universitats de París, Oxford, Bolonya 
i Salamanca, 1 i ordenà, demés, la traducció a dites llengües 
de llibres a propòsit per a la propagació de la fe; la mateixa 
unió de les ordres militars fou intentada per Climent V i al¬ 
gun successor seu, i en quant a la legislació sobre beneficis, 
hàbits eclesiàstics, etc., observa el referit Pasqual que aquell 
Concili, en el qual tant intervingué el Beat Llull, i els Papes 
que després vingueren s'atemperaren a les peticions de Llull 
fetes a aquella venerable assemblea, i que explícitament cons- 


1. El frare dominicà alemany Fra Enric Denifle, en la monumen¬ 
tal obra Les universitats en l’Edat Mitjana fins al 1400, diu que des 
d'aquella decisió del concili de Viena es troba sovint en els Documents 
universitaris anomenat el Magister linguarum. 



424 


J. TORRAS ï BAGES 

ten en diversos de sos escrits, i en especial en el llibre Phan- 
tasticus, del Beat Ramon. La Iglésia el reconeix, en sa sao ra 
da litúrgia, com a propagador i propugnador insigne de la f e 
catòlica, venera son heroic martiri i li ha concedit l'honor dels 
altars; en la història del pensament humà representa una de 
les més fortes escomeses per atènyer la veritat, i la pàtria 
catalana té en ell el pensador, si no més sòlid, més original 
atrevit i fecund, essent de plànyer, com ja se'n planyia amar¬ 
gament en la centúria passada el dit P. Pasqual, que més co¬ 
negut i estudiat sia pels estranys que no pas pels propis 1 2 


II 

Al nostre il·luminat Doctor potser li escauria perfectament 
el títol de Doctor Romàntic, i això per moltes raons. La 
llengua romanç fou l'instrument predilecte de què se servia 
en l'exposició de son pensament, enriquint-la en gran manera, 
sobretot en vocables pertanyents a la filosofia i teologia, corri 
més enllà se’n podrà convèncer el lector, i fent-la medi ade¬ 
quat, pastant-la de tal manera que fos capaç d'expressar dig¬ 
nament els més amagats fets de la consciència racional i els 
conceptes més alts referents a la divina Substància. Com els 
moderns romàntics en l'ordre literari, ell, en l'ordre filosòfic 
i racional, menyspreà els antics motllos i procediments, pro¬ 
clamà la llibertat i proposà a son art perquè amb poc temps 
puguem sortir de la servitud de les llargues i confuses cièn¬ 
cies; 2 en son entusiasme cristià quedà molt debilitada l'auto¬ 
ritat dels eterns herois de la ciència eixits de l'antiga Grècia, 


1. Diuen els graves i crítics Bol·landos, parlant del Beat Ramon 
Llull: «In tanta sanctorum multitudine, qualem acta nostra exliibent, 
vix quemquam reperies, cuius res gestas tam multi, tam variï scrip- 
tores illustrandas susceperint.» 

2. «... ut modico tempore e servitute longarum et confusarum scien- 
tiarum egredi valeamus.» (Ars universalis.) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


425 


i així veiem en El Desconhort, com contrariant l'Ermità son 
Art per ésser del tot contrari als sistemes racionals dels clàs¬ 
sics filosops, Ramon: 

... felló fo, 

Quant ve que l'Ermità tenia opinió 
Que’ls antics filosops en los quals fe no fo, 

Sian estats començ de tot ço qui és bo. 

El P. Pasqual vol que el nostre il·luminat Doctor tingués 
erudició filosòfica i al·lega tres o quatre entre filosops i Pares 
de la Iglésia citats en sos escrits; mes nosaltres la impressió 
que n’havem rebut en nostres lectures, certament insuficients, 
atesa la magnitud de l'home és de que en el Beat Ramon l’e¬ 
rudició filosòfica era escassa; és un filosop espontani qui no 
s'és assegut mai en els bancs de l'escola, ni s'ha cremat les 
pestanyes llegint; la comunió d’esperit amb els altres filo¬ 
sops o fou intuïtiva o rebuda en la corrent de la general il- 
lustració; potser més que ningú, imitant el famós rei, podria 
dir: La filosofia só jo. Fou un pensador atalaiat en si mateix, 
no s'atura en el pensament dels altres, el moviment de son 
esperit argüeix una falta de disciplina científica, i no mostra 
ésser un home qui ha posat son cap sota el jou de la cièn¬ 
cia; si fins de la fe, per la qual generosament donà la sang, 
recorda amb delectació que és (segons ensenya també la 
Santa Mare Iglésia) forma passatgera de l’enteniment humà, 
i jou qui serà romput en el regne de la glòria !... 1 I també li 
escau el títol de Doctor Romàntic perquè ningú com ell ha 


1. Ens apar que aquest concepte del Beat Ramon Llull és el que 
ja d’ell tenien els contemporanis, així en el famós atestat que li féu el 
canceller de la Universitat de París en l'any 1311 (publicat pel P. Pas¬ 
qual, Vindiciae, pàg. 291, t. I), se li reconeix zelum fervidum, et inten- 
tionis rectitudinetn pro fidei christianae promotione; mes se li permet 
l'ensenyança, no perquè fos argentum et aurum, sinó perquè pugui 
instar Pauperculae in sacrum Gazofilacium, aliquid mittere de suae sub- 
stantiae nuditate. Demés, l'opinió mai l'ha tingut per un filosop com 
els altres, sinó com a un home d’una doctrina d’origen prodigiós. 




426 


J. TORRAS I BAGES 


volgut la popularització de la ciència, vol treure-la de sa 
categoria aristocràtica, vol casar-la amb el poble, propagar-la 
a tots els testaments, i com diu en son llibre Del gentil i dels 
tres savis, escrit en aràbic, es proposa trametre la seva Ciència, 
comprensiva de tota ciència i de tot art, tant als llecs i sen¬ 
zills com als subtils i instruïts, amb poques paraules i pla¬ 
neres. 1 

No li volem negar, emperò, el títol de Doctor Il·luminat 
amb què la fervor dels seus antics deixebles el distingí; mes 
que tal volta és un corroborant del nostre concepte que aca¬ 
bem d’expressar. Perquè óquè és un romàntic sinó un il·lumi¬ 
nat, im home qui no es guia per regles, sinó per sa pròpia 
llum? No participem nosaltres de l'opinió del P. Pasqual, qui 
creia que l’art demostratiu li havia sigut revelat; el no haver 
reeixit aital sistema, l'obscuritat invencible de la teoria del 
mateix, l’experiència de tots els sants qui han tingut amb la 
Divinitat comunicacions més íntimes i meravelloses, els ma¬ 
teixos principis de la Iglésia qui ensenya que tota la revelació 
de la Veritat fou feta per Jesucrist, i que dubtes i qüestions 
n'hi haurà fins a la fi del món, no permeten donar un origen 
sobrenatural i diví a l'Art i a la Ciència de Llull, qui volia en¬ 
cloure dins de poques fórmules el contingut de les ciències 
divines i humanes, atènyer lo que la ciència mai ha pogut 
atènyer, i ésser la clau única amb la qual podia evidenciar-se 
i demostrar-se tot, tant lo contingent com lo necessari. El 
famós teòleg P. Vàzquez, de la Companyia de Jesús, fa sobre 
l'esperit del Beat Ramon la següent declaració, a nostre parer 
molt justificada i sòlida: Spiritum Dei in multis Raymundum 
habuisse quod singulariter indicant scripta eius de Philoso- 
phia Amoris, de Amico et Amato, et ?7iagnarum Contempla- 
tionum, aliaque multa... potuit tamen in aliquibus non ex Dei 


1. «Cum tamen desiderem bonum commune, et disponam hunc li- 
brum scribere tam laicis et rudibus, quam subtilibus et provectis, 
idcirco in principio breviter et planis vocabulis proponam hanc scien- 
tiam.» 



LA TRADICIÓ CATALANA 


427 


Spiritu, sed ex proprio cerebro aliqiia depromere, quae licet 
Catholica essent et vera durius tamen, quam par erat, ab eo 
discerentur et explicarentur. 1 

Son encaparrament sobre la demostrabilitat de la fe fou 
gran, sa idea dominant, i com el punt on convergien tots els 
seus esforços racionals i fins la major part de sos escrits; 
cosa que, sens dubte, en part naixia de l’oposició que feia a 
la malèfica influència dels averroistes, qui suposaven que la 
fe no podia ésser confirmada per les proves de raó, doctrina 
que, com és sabut, acabà en l’absurd d’admetre que una cosa 
pot ser vera en religió i falsa en filosofia. 2 És cert que de la 
confrontació de totes les obres lul·lianes, que sempre sotmet 
a l'autoritat de la ïglésia, resulta evidentment que lo que ell 
entenia per demostració era, o bé l’exposició de la congruèn¬ 
cia de lo sobrenatural amb lo natural, o lo que en teologia 
molt científicament s’anomena no demostració de la fe, sinó 
dels motius de credibilitat d'ella, i així en el llibre Miranda- 
rum demonstrationum hi ha el capítol XIV: De demonstra- 
tione miraculosa, en el qual afirma que miracula sunt de- 
monstrationes necessariae intellectui; mes la cruesa d'expres¬ 
sió en les obres lul·lianes és tremenda, i el desenfrè de l’ape¬ 
tit demostratiu arriba a l’últim terme, lo qual sens dubte féu 
dir al venerable i sapientíssim cardenal Bellarmino, d'altra 
banda molt devot del nostre Doctor, que considerava sa doc¬ 
trina peculiar sterilis et periculosa. 3 

És indubtable que a la forma de la doctrina lul·liana pot 
aplicar-se-li aquell discret principi de sant Tomàs: Ex verbis 
inordinate prolatis incurritur haeresis, essent així que Llull 
fou un verdader atleta de la fe, i que tenia son enteniment del 
tot sotmès a l'autoritat de la ïglésia. En el Dialogus Fidei et 
Intellectus explica que anaven de camí l'Enteniment i sa ger- 


1. Disp. 133, cap. IV. 

2. Vegeu Supplicatio Sacrae Theologiae Professoribus et Baccalau- 
reis Studi Parisiensis. 

3. Apud Pasqual, Vindiciae lullianae. 





428 


J. TORRAS I BAGES 


mana la Fe. L'Enteniment conta que un rei sarraí molt en¬ 
tès en la filosofia disputà amb un cristià, el qual li provà que 
la llei mahometana era falsa. Aleshores el rei digué a son in¬ 
terlocutor que li demostrés per necessarias rationes la Fe 
cristiana; i com li contestés que la Fe no podia demostrar-se 
per necessarias rationes, li diu el rei: Tu valde male fecisti, 
quia eram saracenus, sed nunc sum nec saracenus nec chris - 
tianus. Amb motiu d’aquest cas, l’Enteniment i la Fe soste¬ 
nen un diàleg, en el qual aquell diu a aquesta que els infidels 
irien ad te per me, et ad me per te, tamen mediante Divina 
Gratia. Al·lega el text d'Isaïes, nisi crediteritis non intelligetis; 
i com la Fe provés la incompetència i desproporció de l'Ente¬ 
niment per a compendre el gran misteri de la Trinitat divina, 
aquest diu que és possible, mediant la llum de la gràcia. Mes 
el benaventurat Doctor aquí s'oblida de que la llum de la 
gràcia és cert que fortifica l’enteniment, mes no canvia son 
ritme discursiu, la màquina intel·lectual és la mateixa, per lo 
qual ses operacions seran més assegurades, però no se li afe¬ 
geix una nova facultat racional. Continuant la discussió, diu 
l’Enteniment a la Fe: Veniamus ad experientiam, i aleshores 
fa admirables consideracions sobre els misteris més elevats 
de la revelació cristiana, la Trinitat, l’Encarnació, la resur¬ 
recció dels morts, etc.; en particular sobre YOpus intrinse- 
cum, com ell diu, de la divina Substància, o sia en la vida del 
Ser diví, especula altíssimament; mes és indubtable que 
aquestes especulacions no les hauria fetes pas sense la revela¬ 
ció cristiana. 

Son aparent racionalisme pot ésser més infantil que altra 
cosa, més fill de son caràcter d’il·luminat que de pretensió filo¬ 
sòfica; se manifesta també, i és digne d'ésser conegut, en el 
llibre titulat Super psalmum quicumque, o sia llibre del Tàr¬ 
tar i del Cristià. És l'argument, que un tàrtar habitant en un 
lloc que tocava a la ratlla del país dels sarraïns, sortí de sa 
terra cercant qui li ensenyés una llei de salvació. Troba pri¬ 
mer de tot a un jueu, el qual l’instrueix en la Llei mosaica; el 
tàrtar li demana que li ensenyi la seva fe per necessarias ra- 






LA TRADICIÓ CATALANA 


429 


tiones, perquè li diu: «Deixar una creença per una altra és 
inconvenient, però és molt convenient deixar la creença per 
la ciència». 1 No se satisfà del jueu i se’n va a trobar a un 
savi sarraí, el qual li conta la beatitud sensual de la secta 
mahometana. Li fa fàstic, i se’n va a consultar amb un ermità 
cristià, qui li diu que per son objecte és necessari cercar a un 
savi, i acompanyant-lo al savi ermità Blanquerna, aquest de¬ 
mostra (a la manera lul·liana) tots els articles continguts en 
el símbol que comença Quicumque. El tàrtar queda conven¬ 
çut i il·luminat, rep la fe cristiana, i agenollant-se fa una mag¬ 
nífica i tendríssima oració. L'home desenganyat de l’efemina- 
da vida mundana, l'esperit sec, com terra sense aigua, qui 
apeteix dolorosament i vivament la Veritat i no la troba, és 
la idea vivent en la imaginació de Llull; i aquest estat psico¬ 
lògic se li feia tan trist, com en realitat ho és, a ell tan espi- 
ritualista, qui es considera investit providencialment de la 
missió de satisfer dit apetit de veritat, a tots aquells qui no 
posseeixen la il·lustració de Crist: «Jo que novament he sigut 
fet pocurador de l'apetit dels infidels». 2 

Són aquestes paraules del llibre Mirandarum demonstra- 
tionum, del qual Salzinger declara que en sa tercera part tin¬ 
gué que reconstituir-lo de dos còdexs menjats de les arnes et 
quidem lingua Lemovicinci. És gairebé tot ell una eloqüent 
apologia de l'enteniment humà, mes amb aquella forma espe¬ 
cial tan crua, que moltes vegades si un no sabia qui era l'au¬ 
tor, pensaria que estava llegint un racionalista arravatat. 
Creiem, no obstant, que en aquest temps d’apocament racio¬ 
nal és una joia per a delectar el cor del qui ama els furs de 
la humana intel·ligència. Déu ha exaltat sobre totes les espè¬ 
cies, diu el Doctor Il·luminat, a la humana, per raó de l'ente¬ 
niment, el qual en l'altra vida, deixada la fe, trobarà son 
complement, puix de lo contrari, si així no era, afegeix amb 


1. «Nam est mconveniens dimittere unam credulitatem propter al- 
teram sed dimittere credere propter scire est valde conveniens.» 

2. «Ego qui noviter sum factus Procurator appetitus infidelium.» 




430 


J. TORRAS X BAGES 


gran profunditat, es mouria sense encontrar-Io mai, restant 
de consegüent, sense atènyer son fi. Es troba en aquest llibre 
una verdadera concupiscència especulativa o de contempla¬ 
ció: el goig de l'exercici intel·lectual sobre els atributs divins 
i els conceptes metafísics brollen d'aquesta gran intel·ligèn¬ 
cia qui es despertà tan meravellosament a la vida racional* 
és cert que sant Tomàs diu en sis o vuit ratlles lo que ell ex¬ 
plica en vint capítols; mes sempre delecta veure aquell mo¬ 
viment d'esperit. La relació de lo condicionat a lo incondicio- 
nat la va contemplant en tots els aspectes imaginables, de 
la contemplació, per exemple, de la servitud s'enlaira a la 
visió del sobirà domini, i és sempre la fi de totes ses contem¬ 
placions l’adoració de lo incondicionat. Mes a quants errors no 
poden donar lloc aquelles desimboltes paraules, escrites en 
el llibre de què tractem: «Ha volgut el suprem Bé que els 
homes qui no tenen subtil enteniment... poguessin usar de la 
Fe, i els homes subtils... poguessin entendre els articles». 1 
Bé és cert, no obstant, que en aquest mateix tractat afirma 
que l’home més fàcilment entén, en aquest món, que el tot 
és més que la seva part i el blanc contrari al negre, que no 
pas els articles. 2 

El fi pràctic que es proposava el nostre Doctor i que l'em¬ 
penyia a la predicació de son racionalisme ben intencionat i 
de l'Art demostratiu, queda evident en el llibre titulat De 
quinqué sapientibus, el qual dins de la utopia conté una pre¬ 
visió admirable. Preocupava al mestre Ramon en gran manera 
la unitat de tots els homes en la Iglésia per Crist instituïda, 
i creia que per a obtenir-la era medi convenient la unitat de 
la ciència, il·lusió filosòfica en primer lloc, i després novetat 
perillosa en l'ordre religiós, ja que per la propagació de la fe 


1. «Supremum Bonum voluit, quod homines, qui non habent sub- 
tïlem intelectum... possent uti fide, et homines subtiles... possint in- 
telligere articulos.» 

2. «Facilius intelligit in isto mundo quod totum sit plus quam sua 
pars, et quod album sit contrarium nigro, quam articulos.» 



LA TRADICIÓ CATALANA 


431 


Crist instituí altres medis, i des dels Apòstols ençà amb ells 
s'ha fet la difusió del regne de Crist. Volia tornar al gremi 
de la Iglésia els cismàtics, convertir els mahometans i evan¬ 
gelitzar els tàrtars, que no tenen encara Llei, abans no els 
surti un legislador, com Mahoma per exemple, o bé els jueus, 
o els sarraïns no els atreguin a la seva Llei. Li feia paor la 
multitud dels tàrtars, coneixia que era una raça qui s'anava 
organitzant en poble, i fins temia pels cristians, qui eren pocs 
en proporció d'aquella gentada. 1 Altre cop vol demostrar els 
dogmes cristians per necessarias rationes; i dirigint-se al papa 
Celestí V i als Cardenals, els demana la realització de la unitat 
catòlica de l’humà llinatge, i els proposa el nombrament de 
dos cardenals, un destinat a fonamentar la part científica i re¬ 
ligiosa, la qual deuria ensenyar-se en omnia tinguagia mundi. 
Aquest fóra, usant ses paraules, el thesaurum spirituale; l'al¬ 
tre cardenal tindria a son càrrec el thesaurum corporale; és a 
dir, la part militar per a expugnar els infidels: això és, la rea¬ 
lització de l'antic projecte d'unificar totes les ordres de cava¬ 
lleria qui facerent missiones guerris. 

Dins de son entusiasme religiós i de la rectitud de ses in¬ 
tencions, sempre admirablement desinteressades i dirigides a 
un fi sobrenatural, es veu que algun cop el venerable home es 
coneixia la flaca. Parla molt llargament en aquest llibre de 
sos projectes i de ses demostracions, secundum aliquem no- 
vum modum, quem Deus mihi dedit, al·lega moltes proves, 
que els teòlegs anomenen de congruència, mes escriu tant, 
oportune, importune, sobre aquest assumpte que el tenia 
preocupat, que conclou amb les següents paraules, en les 
quals creiem que el lector veurà una comprovació de la inge¬ 
nuïtat de Llull i del caràcter deliciosament infantil qui distin- 


1. El temor profètic que amb vivíssimes paraules expressa en aquest 
llibre l'illuminat Doctor sobre la destrucció de la civilització cristiana 
pels tàrtars, convertits a una llei falsa, podem dir que quedà confirmat 
amb les horrendes invasions dels otomans, qui posaren en perill tota 
l’Europa, i s’ensenyoriren de les terres de més antiga i florida civilit¬ 
zació d’aquesta part del món. 




432 


J. TORRAS I BAGES 


geix a aquest filosop, espècie de gegant primitiu nascut del 
bull de passions portentoses enceses pel raig del diví sol de 
justícia Crist Jesús: «Tem parlar massa, i si pari massa, su- 
plic i deman vènia a que se'm perdoni». 1 2 

^Què en trauríem ara de carregar el cap del lector amb 
altres notícies dels llibres lul·lians referents a la filosofia i a la 
teologia? Són gairebé innombrables, en ells l'home pacient 
podrà espigolar quelcom de bo, veurà sempre en ses pàgi¬ 
nes la gegantesca silueta d'atrevits pensaments, unes inter¬ 
nes afeccions sols comparables a les ones del mar, uns projec¬ 
tes que sols pot engendrar la immensitat de l'amor sobrena¬ 
tural i els quals ell amb gran frisança vol posar de seguida en 
execució, essent així que encara que hermosos, i alguns verda- 
ders, són somnis que el món pecador mai veurà realitzats; 
mes aquest utopista no era com els qui avui dia s’estilen: a la 
visió imaginària vol dar-li existència real, i per a atènyer 
tal fi, ell mateix noblement s’hi sacrifica. El doctíssim Menén- 
dez y Pelayo amb molta propietat el qualifica d’artista, i sa 
vida d’epopeia, i és tant així el nostre gloriós màrtir que fins 
per a ensenyar les Regles introductòries o La pràctica de 
l'Art demostratiu, cosa més eixuta que un suro, se val de la 
forma mètrica, començant amb una entrada de gran majes¬ 
tat; versos que per confusió de la nostra gent havem de dir 
que sols es poden llegir, que nosaltres sapiguem, en català, 
en una edició estrangera, en la maguntina de l’il·lustre Salzin- 
ger, qui els trasllada al llatí ex ipsomet originali Lemovicensi 
de verbo ad verbum: 

Deus ab joy xant... 

De Vos, e de lo vostre vul far Demostraments. 

Propter quid e quita e equiperalments. 1 


1. «Timeo nimium loqui, et si nimium loquor, supplico et peto ve- 
niam ut mihi remittatur.» 

2. Volum IV. 







LA TRADICIÓ CATALANA 


433 


Tota la doctrina lul·liana és un cant a la Divinitat, una per¬ 
pètua adoració de la intel·ligència humana; és el Beat Ramon 
un gran vident qui va contemplant tots els misteris i excel- 
lències i perfeccions, tant de l'esperit com de la matèria, en 
el Ser realíssim, font de tota l’existència; i de que la contem¬ 
plació és la nota específica d’aquest estrany pensador se'n 
convencerà qui examini lo que en podríem dir son organum 
particular. 


III 

El dit Menéndez y Pelayo tracta el sistema lul·lià de realis¬ 
ta; i, en efecte, de certa manera és així, a pesar de que el ve¬ 
nerable doctor fou ja qualificat en vida, i amb molta raó, de 
fantàstic. Nosaltres creiem que un estudi detingut de les obres 
de Ramon Llull demostraria que en aquella doctrina s’hi tro¬ 
ben principis molt difícils d'ésser entre si harmonitzats. El 
procedir de la raó, que ell ensenya, no és aquell admirable 
desembolicar-se la intel·ligència dels bolquers de la matèria 
i de lo contingent per a alçar-se al coneixement de l'esperit, de 
l'abstracte i de l’absolut, seguint la via natural del coneixe¬ 
ment humà admirablement explicada per Aristòtil i sant To¬ 
màs; ell vol començar la ciència pel Ser realíssim, font de 
l'existència, en aquell sobirà concepte vol trobar-hi tot lo de¬ 
més. Té quelcom de la teoria de les idees arquetipes de Plató; 
és una imaginació d'espantosa volada, escalfada per la medita¬ 
ció i contemplació, mes a la qual falta la base d’una educació 
escolàstica qui la subjecti als lligams del raciocini i de la 
realitat de les coses; no puja de la terra al cel, com ja ensenyà 
sant Pau, sinó que del cel baixa a la terra i vol practicar una 
completa renovació de la terra; té, doncs, molt d'utopista, de 
somniador, de reformador a priori, coses molt impròpies de la 
nostra raça, i és en ella, segons el nostre humil parer, un pen¬ 
sador exòtic. La gran mole de les obres de Llull és un im¬ 
mens monument de formes ciclòpies, de materials preciosos. 


28 



434 


J. TORRAS I BAGES 


qui revelen un geni, un desesperat esforç de l’esperit humà; 
mes, dit monument no té un resultat pràctic. És, doncs, una 
excepció gloriosíssima en la història del pensament català, 
sempre pràctic, moderat i enemic de fal·leres i cabòries, i és 
al propi temps confirmació d’aquella altra qualitat que el 
distingeix de voler cercar els fonaments racionals de la cosa, 
de caminar per sos propis peus, i no que el portin, fugint de 
la submissió als homes i volent tan sols ésser súbdits de la 
veritat; així fou alletada la intel·ligència del poble català per 
aquells admirables frares predicadors, deixebles de sant Ra¬ 
mon de Penyafort, inspiradors i servents del gran En Jaume, 
qui portaren al nostre poble a la unitat del pensament per 
medi de la noble convicció racional. 

Mes al propi temps que en la construcció de son sistema 
metafísic devem qualificar-lo d'utopista i apriorista, i en cer¬ 
ta manera de platònic; en canvi, ningú potser com ell en aque¬ 
lles edats, fora que sia l'altre franciscà, Roger Bacon, ha fet 
tant d’ús ni tan admirable defensa del sistema d’observació i 
experiment, així en la regió de l'esperit com en la de la matè¬ 
ria. Aquesta curiosa antinòmia de l'esperit del Beat Ramon 
Llull l’explica son caràcter i ofici de perpetu contemplador, 
i fins podem dir que per qui conegui lo que és contemplació 
no existeix tal antinòmia. El novum organum lul·lià, que 
l’autor creia inspirat per Déu, és ni més ni menys que un hàbit 
intel·lectual contret a conseqüència de la pràctica de la con¬ 
templació; el mètode noviter inventum, com ell diu, o sia 
l’equació, és el moviment natural de l’enteniment quan con¬ 
templa, comparant relacions. 

És cert que l’antiga escolàstica usà tot sovint de l'equació 
en sos mètodes científics i filosòfics, especialment sant To¬ 
màs; mes el venerable mestre, de qui tractem, posà la de¬ 
mostració per aequiparantiam sobre totes les demés, prete¬ 
nent que era superior a la prova sil·logística, deductiva i in¬ 
ductiva, i més verídica i aplicable a tots els ordres de 1 humà 
coneixement. Enamorat en ses contemplacions de l’equació 
perfectíssima que existeix entre tots els atributs de la divina 



LA TRADICIÓ CATALANA 


435 


Substància, fundant-se cn que tota criatura guarda la sem¬ 
blança de son celestial Factor, posa el coneixement de Déu, la 
lletra A, com ell diu, i en la qual significa el concepte del 
Ser realíssim, com a fonament de tot el sistema. Descriu set¬ 
ze virtuts, o atributs, de la lletra A, amb les quals forma cent 
vint cameres o casetes, i amb la combinació d'elles, els ama¬ 
dors de son Art tindran coneixement de Déu i podran resol¬ 
dre les qüestions per necessarias rationes. Així s'expressa en 
YArs compendiosa inveniendi veritatem, que Salzinger declara 
ésser Clavis et Clausura omnium artium et scientiarum et om - 
nium operum divi Auctoris. Aquest primer lluc de l’arbre de 
la ciència lul·liana va creixent, en diversos tractats, no en vir¬ 
tut d’un projecte organitzat qui es va realitzant, sinó segons 
les circumstàncies ho porten. Completa el pensament en l'Ars 
universalis, on al queixar-se de les ciències existents, i al pro¬ 
clamar una espècie de comunisme científic, declara que en 
aquelles: particulare in universali quaerere per artem, mi- 
nime demonstratur, i ell va ordenant son laberíntic sistema, 
amb el qual vol fer demostració de totes les ciències, essent 
finalis intentio huius artis reperire. I, perquè sabuda aquesta, 
faciamus necessariam demonstrationem illius, quod in reli- 
quis scientiis credibile atque probabile secundum veritatem 
existit. Aquest imperi sense fronteres de la demostració, 
aquesta unificació de la ciència, amb lo qual sembla entusias- 
mar-se un dels més il·lustres i benemèrits savis espanyols, ens 
fa l’efecte del comunisme, una utopia eterna dels homes; com 
la panacea mèdica, perenne en totes les edats, és l’enlluerna- 
ment causat per la consideració imaginativa d’un estat que 
no podrà atènyer mai el món pecador, és l'enyorament d'aque¬ 
lla ciutat il·luminada per l'únic Sol de les intel·ligències, d’a¬ 
quell regne de la perfecta unitat; mes pretendre'l els homes 
en l'estat present és, repetirem amb el sapientíssim Bellar- 
mino, cosa sterïlis et periculosa. En va l'il·luminat Doctor, en 
altre llibre, 1 volant com Icarus amb ales de cera, per les més 


1. Introductòria Artis demonstrativae. 







436 


J. TORRAS I BAGES 


altes regions, després d'una exhortació fervorosa als deixebles 
a seguir-lo en la persecució d’aquesta unitat científica afirma 
netament: «Haec scientia assimilatur Scientiae divinae, quae 
cum sit unita Essentiae divinae, omnia ipsi Deo representat, 
ita haec quodam modo est representativa omnium, quae pos- 
sunt cadere sub investigationem humanam brevibus et pau - 
CÍ 5 ». 1 El realisme científic de Llull, la unitat de totes les cièn¬ 
cies 2 per ell pretesa i per tants entusiastes deixebles cercada, 
és una tremenda confusió de l’element formal i del material de 
la ciència; la unitat formal existeix, la unitat material és una 
quimera; les lleis de la força són les mateixes en tots els sers 
corporals; i, no obstant, les ciències qui d'aquestes s’ocupen 
són innombrables; així també en l’ordre racional i filosòfic, 
la llei orgànica de la ciència és la mateixa, mes les ciències 
són i seran perpètuament distintes i el saber l'una no farà 
saber l’altra; ni és possible trobar aquells conceptes lul·lians 
qui enclouen, segons ell, la universalitat del coneixement, per¬ 
què l’element formal, la forma científica, no nodreix la intel·li¬ 
gència, és un instrument per adquirir la ciència, mes no ella 
mateixa. El Beat Ramon s'oblida de les diferències entre el 
verb humà i el Verb diví; de que en el món contingent en què 
vivim lo credible i lo probable és lo comú i l’ordinari i lo de¬ 
mostrable per necessarias rationes, es redueix a lo que és 
base de la vida humana, així en l’ordre espiritual com en el 


1. Aquesta ciència s’assembla a la Ciència divina, la qual, estant 
unida a l'Essència divina, representa en totes les coses al mateix Déu; 
així aquesta és representativa de tot lo que pot caure baix la humana 
investigació amb breus i pocs (conceptes). 

2. La reducció de totes les ciències a la unitat, tantes voltes pro- 
fetitzada, és una il·lusió que, a nostre entendre, desvaneix Sant Tomàs 
en la Summa contra gentiles (lib. II, cap. XCVIII): «Cognoscere enim 
aliquid secundum genus tantum est cognoscere imperfecte et quasi 
in potentia; cognoscere autem in specie est cognoscere perfecte et in 
actu. Intellectus autem noster, quia infimum _ gradum tenet in subs- 
tantiis intellectualibus, adeo particulatas similitudines requirit quod 
unicuique cognoscibili proprio oportet respondere propriam similitu- 
dinem in ipso...» La generalització científica és, doncs, un coneixement 
potencial, no una realitat de coneixement actual. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


437 


corporal. No obstant, el nostre Doctor un cop posada la base 
en FArs compendiosa, i havent-la més explicada en YArs uni- 
versalis, estén aquesta a les quatre ciències generals de Teo¬ 
logia, Filosofia, Dret i Medicina, i tant lo sobrenatural com 
lo natural, tant lo contingent com lo necessari, lo mateix 
l’ordre espiritual que el material, de què tracten dites quatre 
ciències, tot ho vol resoldre amb les seves combinacions al- 
gebraiques, amb una perpètua equació, demonstratio per 
aequalia, demostració que declara superior a la deductiva i 
inductiva adoptant-la amb sense igual entusiasme. Ell, el gran 
amic i propagador del procediment experimental, vol, no obs¬ 
tant, amb els seus conceptes, expressats en forma algebraica, 
fer demostració a priori de fets enterament dependents de la 
lliure voluntat divina, com l’Encarnació i la Redempció, defi¬ 
nir i resoldre les qüestions de dret positiu, ciència contingent 
i variable segons les circumstàncies, i fins donar coneixement 
de la medicina. 

I veus aquí aquest gran utopista, aquest home qui amb 
pocs i breus conceptes us vol donar coneixement de tota la 
ciència humana, al mateix temps proclamar principis cientí¬ 
fics propis de les escoles més experimentals; així com també 
és curiós veure a tan resolt racionalista predicant la limitació 
de les facultats humanes, la nostra falta d’acabament, usant 
la seva clàssica paraula, amb una fermesa, eloqüència i con¬ 
vicció superior a la que demostrava el nostre estimat mestre 
Xavier Llorens, i fins el mateix Hamilton, els quals dos filo- 
sops de l’escola del sentit comú o escociana s’haurien quedat 
esglaiats al veure el mestre Ramon proclamar gairebé els 
seus mateixos principis i fins amb similars paraules. En el 
llibre Introductòria, artis demonstrativae, on exposa el mèto¬ 
de d'estudi (capítols XXXIX a XLI), dóna gran importància 
a l’experiment, i estableix el principi de que experimenta fa- 
ciunt universale, quod est principium scientiae et Artis, i que 
és convenient arribar per comparationem sensus ad notitiam 
intellectus. Admet principia per se nota, així en l'ordre ra¬ 
cional com en el sensual, com l'escola escociana, els quals 









438 


J. TORRAS I BAGES 


amb l’experiència, ja sia intel·lectual, ja sensual, certifiquen 
sa potència tan clara i infal·liblement que treuen d'ella tot 
temor d'errar. 1 Per això sens dubte, per la importància que 
donava al coneixement immediat (usant el llenguatge dels 
moderns filosops del sentit comú) per a certificar invencible- 
ment la potència en el gran Llibre de Contemplació, pretén 
sempre elevar-se a la divinitat, prenent per base el conei¬ 
xement de les criatures, i seguint aquesta mateixa inclinació, 
el nostre piadosíssim racionalista, desconfia del raciocini tí¬ 
pic, el sil·logisme, i proclama l’equació com a instrument el 
més verídic de conèixer. Qui llegeixi el següent capítol dedicat 
al gran llibre de Contemplació, i sobretot el capítol de dit 
llibre que posem com apèndix intitulat: Com lo apercibiment 
e la conexensa del home és fenida e termenada, veurà clara¬ 
ment com el sistema racionalista del Beat Ramon Llull no és 
tal sistema racionalista, almenys en la seva ciència esotèrica; 
al revés, és experimental, enclou, expressada en gran relleu i 
amb una excel·lència superior, la doctrina de la limitació que 
en nostre segle principalment han ensenyat alguns filosops 
escocians; i fins podem dir que trencà les cames al racionalis¬ 
me en el seu novus modus demonstrandi, o sia la prova per 
aequiparantiam, declarant-la verior, fortior et clarior quant 
modus demonstrandi secundum dialecticum syllogismum. 2 
Doncs, iqui podrà lligar caps? Com se lliguen aquests princi¬ 
pis amb les grans pretensions de l’Ars compendiosa i de l'Ars 
universalis, i de tants altres llibres lul·lians, de portar la de¬ 
mostració a tots els ordres, fins a la inefable Trinitat divina 
i a son opus extrinsecum, enterament lliure, lo qual vol de¬ 
mostrar a priori sense recórrer a la demostració històrica? 
L'explicació d'aquesta antinòmia deu, indubtablement, cer- 


1. «Quod suo experimento sive sensuali, sive intellectuali adeo 
clare et infallibiliter certificat potentiam, ut omnem ambiguitatem ab 
Illa auferat.» (Vegeu Salzinger, Praecursor introductonae in Algebram 
Speciosam univer salem... B. Raymundi Lulli.) 

2. Liber de Novo modo demonstrandi. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


439 


car-se en el caràcter d’il·luminat del Beat Ramon, en què sa 
ciència no té la disciplina de l'escola, sinó l'amable vaguetat 
de la contemplació, en què la falta de conreu escolàstic li fa 
gastar termes en sentit impropi, confonent la visió contempla¬ 
tiva amb la demostració racional; i per lo que ateny a lo que 
en podríem dir sa ciència esotèrica, confessem senzillament 
que hi havem penetrat molt poc, lo qual no ens costa un 
gran esforç d'humilitat després que lo mateix digué el subti- 
líssim Gabriel Vàzquez i que confessà el doctíssim Salzinger, 
home versat per espai de trenta anys en les disciplines mate¬ 
màtiques que tantost ningú havia comprès a Llull, i que ell, 
en Salzinger, solament havia penetrat son sistema al cap de 
molts anys empleats en l'estudi de ses obres. De totes mane¬ 
res, com havem de judicar l’esperit del nostre gran doctor, 
no per ses fosques doctrines, sinó per les que són evidents i 
irrefragables i exposades en son llibre fonamental, anomenat 
pels antics i més il·lustres lul·lians Magnus liber contempla- 
tionis, devem concloure amb el ja citat Vàzquez, que en la 
doctrina lul·liana és indubtable que s'hi troba l’esperit de Déu, 
particularment en els llibres místics i ascètics però que en al¬ 
gunes parts és massa dura i mal expressada, i exposada fins a 
interpretacions herètiques; la imputació que se li féu antiga¬ 
ment, i que avui dia ha copiat En Canalejas, d'ésser la doc¬ 
trina lul·liana una barreja del mahometisme i judaisme amb 
el cristianisme, és impossible de sostenir-se després d'una 
llegida dels llibres del Beat Ramon Llull, la preocupació con¬ 
tínua del qual fou la conversió d’aquells infidels; i si bé ell 
posava la discussió amb aquests en un terreny admissible per 
tots: això és, la raó i la llei natural, en això obrava molt racio¬ 
nalment, tractant-se de gent qui no admet la revelació cris¬ 
tiana, i seguia les petjades de tots els grans apologistes cris¬ 
tians, i fins dels doctors de la Iglésia, qui admeten un preàm¬ 
bul de la fe. 

Un dels punts més disputats en les qüestions lul·lianes, és 
sobre si fou o no alquimista el nostre il·luminat Doctor. L’il- 
lustrat catedràtic de Química Sr. Luanco ha escrit una eru- 





440 


J. TORRAS I BAGES 


dita Memòria sobre aquest assumpte. Els antics estaven dis¬ 
cordants; mes el gran lul·lià Salzinger, en la passada centúria 
l’home més en disposició de judicar de la cosa pel gran nom¬ 
bre de manuscrits lul·lians, molts d'ells en llengua catalana 
que arribà a arreplegar, qui passà vint anys en l'estudi d'ells, 
i qui fins es comprometé a que, qualsevol manuscrit que se 
li presentés, a la segona llegida diria si era o no de Llull, de¬ 
fensa a peu i a cavall que Llull fou alquimista, i nosaltres 
estem també plenament convençuts d'això, prenent aquest 
nom en la significació de naturalista experimental. A molts 
dels antics qui ho contrariaven els qualifica Salzinger d'ene¬ 
mics amics, puix considerant l’alquímia com a superstició, ni- 
gromància o xerroteig vulgar, i fins com art criminal per a 
objectes il·lícits, com el mateix Llull en alguna part la consi¬ 
dera, creien ofensiu a la santedat del gloriós màrtir de la fe 
catòlica una tal professió; mes Salzinger, naturalista instruï- 
díssim, els prova que l'alquímia és sa principal glòria cientí¬ 
fica. Prescindint de que molts tractats de coses naturals del 
nostre doctor quedaren corromputs en les successives cò¬ 
pies, com també passà en els tractats filosòfics i teològics, 
ficant-s'hi rondalles i receptes nigromàntiques, és indubtable 
que el gran escriptor català fou naturalista, i naturalista de 
primera potència. Sa descendència científica és nombrosa i 
il·lustre, i el reconeix per pare i li atribueix amb raó la de¬ 
fensa i sosteniment de la matèria prima, non illa peripateti- 
corum metaphisica, sed chimicorum Lulistarum phisica, usant 
unes paraules del Salzinger; i demés l'ús i l'ensenyança en alt 
grau d’anàlisi i de la síntesi química. Les aficions naturalistes 
són evidents en diferents dels seus llibres indubitables, i exis¬ 
teix sobretot el llibre Chaos, que decideix la qüestió sense 
recórrer al de Quinta Essència, que almenys és probable fos 
escrit per ell en sa primera forma. Els antics lul·lians i algun 
escriptor modern, qui creien seria una taca pel seu mestie la 
professió d’alquimista, atribuïen al jueu convers Ramon de 
Tàrrega, frare predicador, després relaps en gravíssims er¬ 
rors, la composició dels llibres catalans tractants d alquímia, 



LA TRADICIÓ CATALANA 


441 


el Salzinger desfà l’argument, i el P. Pasqual dóna la solució 
distingint entre els llibres d'alquímia supersticiosos i vulgars 
i els tractats amb fi científic, dels quals, almenys d’alguns, 
deu afirmar-se que procedeixen de Llull per la igualtat de sis¬ 
tema, la identitat d'estil i la unitat de fi. El Sr. Rosselló ha 
publicat el fragment del poema didàctic titulat L’Art d'alquí¬ 
mia, que té tota la fesomia luliiana i perfecta germanor amb 
l'altre poema Regles introductòries a l’Art demostratiu, que 
publicà en català Salzinger, i del qual havem transcrit nosal¬ 
tres alguns versos. Recordi’s aquella introducció i son perfec¬ 
te paral·lelisme amb la de L’Art d’alquímia: 

Amor me fay ayçò rimar. 

Paral·lelisme que continua en la indicació del procediment 
científic, puix si en les regles introductòries a l’Art demostra¬ 
tiu estableix la prova per equiperalments, segons sa constant 
idea, en L’Art d'alquímia, poema enrevessat i capaç de girar 
el cervell, volent alçar el coneixement de l'home al Criador, 
li diu: 


Conexeràs per l’ens extens 
Del Simple per concordança... 

Mes entre els llibres de Llull, naturalista, que deuen en pri¬ 
mer terme cridar l'atenció, sens dubte s'hi ha de posar el lli¬ 
bre Chaos, del qual volem copiar unes quantes ratlles que de¬ 
lectaran el lector instruït, demostrant-li la perspicàcia de Llull 
i el coneixement que posseïa de la naturalesa material: «Illud 
siquidem Chaos est illud subíectum, in quo et de quo sunt om- 
nia entia naturalia sub lunari circulo, continens in se omnia 
quinqué universalia vel praedicabilia, et decem praedicamen- 
ta atque omnia semina causalia, quae siquidem omnia prae- 
dicta in instante creationis ipsius Chaos creata sunt, hoc sic 
intelligendum est, quod ista nihil ponunt super essentiam 
Chaos, sed ideo dicuntur creata in eo, quia de eo possunt om¬ 
nia fieri per diversas transmutationes.» ,-No es troba en 






442 


J. TORRAS I BAGES 


aquest text lul·lià harmonitzada i concordada la idea del trans¬ 
formisme de la matèria amb la veritat de la Creació, dogma 
de la religió revelada i principi de tota racional filosofia? Els 
quatre elements són pel nostre doctor quatuor potentiae, cum 
quïbus Chaos in elementa suam influit essentiam; i en altre 
lloc arriba al punt son realisme d’afirmar quod Genus sit Ens 
reale, per tot lo qual, entusiasmat el Salzinger de veure en 
aquells temps d'abstracció filosòfica un tal enamorament del 
coneixement immediat o experimental del ser material, ex¬ 
clama: «Quis unquam in philosophia peripatetica tradidit 
quidquam de Chaos?» 

Mes el llibre fonamental de la química lul·liana, l'estel que 
il·lumina a tota l'escola naturalista, la font de ciència de tots 
aquells antics i benemèrits escrutadors de la naturalesa mate¬ 
rial, el llibre que posava sobre les estrelles el Salzinger i 
que la mort no li deixà publicar, és el llibre De secretis natu- 
rae seu de Quinta Essentia, més comunament conegut amb 
el nom de Llibre de Quinta Essència. Aquesta biblioteca uni¬ 
versitària en posseeix un exemplar de l'edició de Colònia de 
1568; i si bé ens sembla que és llibre refós i refet pels deixe¬ 
bles i successors, les referències que fa als arbres, a les com¬ 
binacions de les cameres i fins el fons de la doctrina, decla¬ 
ren son origen lul·lià, lo qual d'altra part es podria provar per 
la possessió immemorial, puix la tradició científica és, gaire¬ 
bé, es pot dir, general. És aquest llibre una llum esplendorosa 
en la foscor que en aquell temps dominava en la filosofia na¬ 
tural; té, més que no pas els llibres metafísics i teològics del 
mateix autor, l'esperit pràctic i de moderació, fugint de la 
utopia; 1 i si bé és cert que en algun punt, per exemple, estu¬ 
diant el remei universal o sia la panacea, ja cercada dels 
grecs, s’aparta del camí pla, ^no va aquesta pretensió infor¬ 
mada d'un alt esperit científic, i no es manifesta fins en els 


1. Parlem aquí dels principis científics, puix en lo que toca als 
experiments, combinacions químiques i receptes que porta dit llibre, 
no hi podem donar cullerada, puix no hi som competents. 








LA TRADICIÓ CATALANA 


443 


nostres dies? Per això sentim que un distingit escriptor parli 
amb menys respecte del que es mereixen, dels dos benemè¬ 
rits i il·lustres lul·lians, Salzinger i el nostre P. Fornés, els quals 
al tractar de les meravelles químiques de Ramon Llull, en 
parlen amb sentit científic en defensa dels furs dels estudis 
químics que en la centúria passada, en què ells escrivien, es¬ 
tava encara en els començaments. La panacea de Llull, o sia 
la quinta essència, és indubtablement un principi científic del 
filosop de la unitat i de l’harmonia, com li diu el Menéndez, 
és un element qui concorda magníficament amb tot el siste¬ 
ma lul·lià, i que ell ingènuament enllaça amb els principis de 
la filosofia amb els següents termes: sicut forma universalis 
habet appetitum ad omnetn formam, sic quinta essentia ad 
quamcumque complexionem. 1 

No tenim nosaltres competència per a profunditzar en 
aquesta matèria, mes sí direm, judicant extrínsecament, com 
diuen els teòlegs, que la missió més fructuosa de Llull (pres¬ 
cindint en l'ordre sobrenatural de la doctrina mística i ascè¬ 
tica i de la santedat i de l’exemple) és la que acomplí com a 
naturalista; aleshores el veiem el verdader representant de la 
nostra raça cercant el fonament racional de les coses, però 
pràctic amant de l’experiment humà, segons el llenguatge 
modern, donat a l'estudi de la matèria, part essencial de la 
nostra naturalesa; i essent, en una paraula, un dels més il·lus¬ 
tres savis qui en l'Edat Mitjana, proclamant l'excel·lència de 
l’experiment, i ensenyant l'anàlisi i la síntesi químiques, posa¬ 
ren les pedres fonamentals de les ciències físiques i quími¬ 
ques de la monumental grandesa de les quals tant se n'alaba 
el present segle; per lo qual, al nostre entendre, el Salzinger 


1. «No hi ha que riure’s de la quinta essència de Ramon Llull, ca¬ 
paç de curar tots els mals i de fer permanent la vida humana, puix 
els moderns, amb molta menys filosofia, persegueixen la mateixa idea, 
i creuen alguns haver trobat aquesta força, com ara diuen, en el quid 
ignotum, que segons ells influeix l’hipnotitzant i l’hipnotitzat.» — Ar¬ 
ticle de don Joan Soler i Roig en el Guia de la salud, copiat en la Re¬ 
vista d’Estudis Psicològics (espiritista), de Barcelona, juny de 1890. 



444 


J. TORRAS I BAGES 


i el Fornés treballaren molt discretament al posar com a base 
de la glòria de Llull la seva ciència química o natural. En una 
paraula, el nostre gran pensador, en quant és el filosop de la 
unitat, qui vol portar la demostració a tots els ordres de l'e¬ 
xistència, reduint la ciència humana a uns quants principis, 
ha constituït una ciència xorca, no ha fundat res estable i pro¬ 
fitós, tret el moviment que tota batzegada d'un geni gegantí 
dóna al pensament social; mes en quant s'agafa amb l'experi¬ 
ment i amb l'observació, amb aquests instruments intel·lec¬ 
tuals il·luminats per la resplendor de son geni, es fica en lo 
més íntim de la naturalesa espiritual i material, analitza i sin¬ 
tetitza, no s'aparta de la realitat, i és un dels principals im¬ 
pulsors del moviment científic envers els estudis experimen¬ 
tals; i en lo que pertoca a l’observació psicològica, les obres 
lul·lianes enclouen els principis fonamentals de l'escola moder¬ 
na anomenada de l’observació, la qual practica mestre Ramon 
amb l'enginy i l'habilitat propis de l'home qui s'ha donat a la 
contemplació de l'esperit amb totes ses forces. És a dir, el 
Beat Ramon Llull ha sigut un factor fecundíssim en el pen¬ 
sament català, en quant s’ha conformat amb la inclinació ra¬ 
cionalment observadora que caracteritza a la nostra gent; 
mes quan les seves portentoses facultats han seguit una altra 
ruta, és com el llamp i tro, que lluu fins enlluernar i ressona 
fins a ensordir, mes que se'n torna a la terra d’on ha sortit 
sense deixar rastre visible. 


IV 

L obra mestra del Beat Ramon Llull, el llibre príncep de 
tota la literatura catalana, que és ja no una obra especial, sinó 
una admirable síntesi literària, comprenent gairebé tots els 
coneixements de l'època i la filosofia de l’immens cercle de 
tots els sers, dependents i enllaçats amb el Ser, font de vida 
i d'existència universal, quadre immens on se pinten l’harmo¬ 
nia meravellosa de les relacions de tota l’existència increada 



LA TRADICIÓ CATALANA 


445 


i creada, de la naturalesa infinida i de la finida, dels atributs 
divins i de les facultats humanes, de les jerarquies celestials 
i dels estaments d’homes, de la societat civil i de la societat 
religiosa, de l’esperit i de la matèria, espècie de Cosmos lite¬ 
rari, esplendent panorama universal vist amb la ullera d'una 
lluminosa contemplació, és lo que els antics luliians anome¬ 
naven magnus liber contemplationis. 

Havem tingut la sort de disfrutar-lo en la Biblioteca d'a¬ 
questa Universitat literària, el quefe de la qual, el benemèrit 
D. Marian Aguiló, amb la intuïció penetrant que el distingeix, 
el tenia endevinat, i la identificació del qual creiem que és 
evident. El doctíssim Salzinger en dóna les senyes i es corres¬ 
ponen exactament amb les del nostre volum. Comença amb 
les següents paraules: «Jesuchrist Senyor Nostre, en axis 
com vós sots en dualitat, deïtat he humanitat, en axis, Senyor, 
nós comensam aquest llibre per gràcia vostra ab dues enten- 
sions...» La divisió és exactament la indicada pel savi magun- 
tí, expressada pel piadosíssim mestre Ramon amb la següent 
forma simbòlica: «En axí com vos representatz, Senyor, en 
la santa creu sinch nafres, en axis nós volem aquesta obra 
partir per sinch llibres. En axis com vós volgués al desert de¬ 
junar quaranta dies, en axis volem nós aquetz sinch llibres de- 
partir, per quaranta distincions. Senyor Déu, Criador nostre, 
en axis com vós volgués departir l'any per 365 dies, en axis 
volem nós departir aquestes distincions per 365 capítols. En 
així com vós. Senyor, havets posades sobre l'any sis hores, 
les quals al quart any fan dia, en axis nós sobre los dits ca¬ 
pítols volem fer un capítol, lo qual departim en quatre 
parts...» Mes, jgran llàstima!, l'hermós i ben conservat ma¬ 
nuscrit de la nostra biblioteca no comprèn tot el llibre de Con¬ 
templació. Va retolat: Anónimo. — Llibre de Contemplació de 
Déu tot poderós i de la Creació del món. Porta la taula dels 
tres primers llibres, finits els quals diu a continuació Víndex: 
Comensa lo quart llibre, i despès e la XXXIII (distinció) en 





446 


J. TORRAS I BAGES 


l’arbre que tracta d’ésser e de necessària e de privació; mes 
desgraciadament, el cos del còdex no conté més que els tres 
primers llibres. 

Al llegir per summa capita el gran llibre lul·lià ens acudí 
una idea que volem deixar aquí estampada. <-No valdria més 
que en lloc d'erigir tants monuments dedicats a personatges 
antics i moderns, es fes la impressió d’aquest monument del 
pensament català, verdadera pedrera de finíssims i colorejats 
marbres on es podria proveir de rics materials i d'originals 
formes el jovent estudiós de Catalunya? Perquè s'ha de tenir 
en compte que aquest llibre, pou veritable de la doctrina lul- 
liana, és tal volta el menys conegut de l'illuminat Doctor, es¬ 
sent així que, entre ses obres, aquesta és com el sol entre els 
estels, ja que moltes d'aquelles reben la llum d'ella, i fa co¬ 
nèixer a l'Autor tal com ell fou, destruint les sospites que 
altres llibres fundadament podrien fer nàixer de son raciona¬ 
lisme. El català queda dolçament absort davant d’aquest mo¬ 
nument literari, i posseït d'una alta estima per sa raça, al 
considerar que els altres pobles ibèrics i fins europeus, excep¬ 
tuat l'italià, tardaren encara dues centúries a despertar-se a 
l'alta vida racional, almenys servint-los de verb intel·lectual la 
llengua comuna i popular. Fra Lluís de Granada i Fra Lluís 
de León a Castella, són dos estels de primera magnitud en el 
cel de la literatura i de la pràctica filosofia cristiana; mes 
quan amb sos raigs il·luminaren les intel·ligències, ja l’astre 
mallorquí havia recorregut tot l’horitzó i tal volta il·luminat a 
ells mateixos. Perquè el Menéndez y Pelayo creu trobar en el 
mestre Lluís de León reminiscències lul·lianes; és indubtable 
que son esperit tenia certes analogies amb el del gran escrip¬ 
tor català, i segons refereix Cristòfol Suàrez de Figueroa, en 
el principi de son Forum universale, afirmava l'il·lustre poeta 
i gran escriptor castellà: tres sapientes habuit mundus Adam, 
Salomonem et Raymundum} No volem fer comparació entre 


1. Apud Salzinger, t. I. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


447 


els escriptors, mes tampoc volem deixar de dir que Llull és 
un atleta més gegantí, un esperit més formidable, i que si bé 
és cert que no posseeix la soliditat fonamental del P. Granada, 
provenient de que l'enteniment d'aquest havia sigut format 
baix la insuperable disciplina tomística, ni té aquella forma 
harmònica, nascuda del freqüent tracte amb els escriptors 
clàssics; i que si bé no posseeix tampoc l'escollida erudició 
del cèlebre catedràtic de Salamanca, ni aquell exquisit gust 
artístic, begut en les fons poètiques de l'antiguitat, emperò 
la rudesa lul·liana, son pensament llampeguejant, els alarits 
d'un sentiment major que la força volcànica que esberla les 
muntanyes, fins els arenys i deserts, més secs que els del con¬ 
tinent africà, que tot sovint es troben recorrent les obres de 
l'il·luminat Doctor, tot plegat atrau, delecta i il·lumina a l’àni¬ 
ma, amb un poder superior al dels dos il·lustres castellans. 

Tal volta, atès a que no havem pogut veure més que un 
còdex incomplet del gran llibre de Contemplació, deuríem 
dir, imitant el text ja citat en altre lloc, de mestre Ramon, que 
enraonem massa, mes considerem la cosa de tanta importàn¬ 
cia, tenim el llibre per de tal vàlua, que creiem que el dia 
que fos conegut agafaria nova virtut i força la literatura cata¬ 
lana. És com La Divina Comèdia per la literatura italiana, lli¬ 
bre substanciós, analitzador i sintètic, humà i diví, social i 
individual, psicològic i objectiu. Potser té amb La Divina Co¬ 
mèdia més analogia de lo que a primera vista sembla: vola, 
contemplant, pel cel i per la terra, i si no baixa als inferns, 
en canvi s’enfonsa en si mateix, i la naturalesa humana i els 
misteris interiors de l’home, les lluites de la consciència, la sut- 
zesa i la puresa de l'ànima, potser de des sant Agustí no 
havien tingut un artista tan admirable. I diem artista, perquè 
si bé el fons de la humana i divina filosofia ningú l'ha amotlla- 
da com el nostre angèlic mestre sant Tomàs d’Aquino, aquest 
gran doctor la redueix a fórmules; així com el Beat mallorquí 
l'escriu amb pinzell àgil i penetrant, ric de color, mostrant el 
coneixement de la divina Substància, i els misteris inefables 
que en ella es realitzen, sa manifestació externa a la criatura 







448 


3. TORRAS I BAGES 


racional i la interna influència amb què l'afavoreix, la llei de 
cada una de les substàncies criades, la vida col·lectiva de la 
humanitat i dels diversos estats social, la termenació, com ell 
diu, de tota criatura i de totes i de cada una de les facultats 
del ser racional i son acabament en Déu: la interminació 
d'Aquest; l’excel·lència de la llei cristiana, sa superioritat a 
totes les altres, son fi universal, l'amor a tots els homes, la 
summa aspiració a la unitat de l’humà llinatge, essent aquests 
els admirables carreus amb què edifica la sublim piràmide 
que toca fins al cel. No coneix al Beat Ramon Llull qui no co¬ 
neix el Llibre de Contemplació; és el doll de l'aigua viva 
d'on davallen totes les demés obres lul·lianes i fins les dels 
lul·lians famosos qui floriren en diverses parts d'Europa; i 
després de llegir aquest llibre un hom entén fàcilment el ver- 
dader fanatisme dels grans talents, espanyols i estrangers, qui 
haurien donat la sang per la doctrina lul·liana. Ja diguérem 
que un s'explicava per art d'encantament la conversió, de 
poca durada, de la Universitat de Lleida al lul·lisme; i, en efec¬ 
te, era home capaç d'encantar tota una Universitat, en aquell 
temps en què la unitat humana, tant en el llinatge, com en la 
creença, com en la ciència, resplendia meravellosament, no 
acontentant-se les intel·ligències amb engrunes, com les que 
dóna la positivista ciència contemporània, sinó apetent el pa 
substanciós que amb tots els elements humans i divins pas¬ 
taren homes tan poderosos com sant Tomàs, el Beat Ramon 
Llull i l'Alighieri. 

I no es cregui ningú que el nostre il·luminat Doctor resol¬ 
gués totes les qüestions amb quatre principis brillants, com 
amb massa generalitat diu dels antics savis un conegut escrip¬ 
tor català, puix la delera per l'anàlisi espiritual i química 
ningú l’ha tinguda superior a ell; i son procediment demos¬ 
tratiu, pel qual tenia exagerat entusiasme, l'equació, i de la 
qual se serveix contínuament fins al punt de fer-se molts 
cops pesat, suposa la vista de l'enteniment fixa en diversos 
termes juntament. És aquest llibre, direm per a finir, com un 
tempteig i comparació de totes les coses amb Déu, al qual puja 





LA TRADICIÓ CATALANA 


449 


per totes dreceres i escorcolla amb l’enteniment la Substàn¬ 
cia i la Vida del Ser infinit, valent-se també de l’equació ine¬ 
fable que existeix entre tots sos admirables atributs; no té la 
soliditat de la doctrina tomística i dantesca, és un escriptor 
de sentiment i d’observació, un filosop sentimental, essent, 
sens dubte, un dels qui han obert una via en la ciència i lite¬ 
ratura moderna, que si bé perillosa, per raó de deficiència, pre¬ 
senta un ric esplet en el noble camp de la intel·ligència, conre- 
sant-la, d’una part, per medi de l'experiment, segons el ja 
citat principi lul·lià: experimenta faciunt universale, quod est 
principium scientiae et artis; i valent-se, d'altra part, del pro¬ 
cediment racional de l'equació, medi demostratiu que el Beat 
Ramon Llull col·loca sobre tots els altres. I en lo que pertany 
a la controvèrsia cristiana, costaria de trobar un altre escrip¬ 
tor anterior a ell qui en llengua romanç hagi batut els errors 
amb arguments de filosofia natural, lo qual fa molt important 
el Llibre de Contemplació, puix estoja una rica nomenclatura 
filosòfica, el tecnicisme de l'escola en nostra pròpia llengua, 
que considerem de necessari estudi, si es vol fecundar la llen¬ 
gua catalana amb vocables que exigeix tot idioma destinat a 
expressar les altes operacions intel·lectuals i els interiors fets 
de l’ànima. El discret copiador del còdex d'aquesta Biblio¬ 
teca ja conegué la importància del llenguatge tècnic a l'escriu¬ 
re al començament del manuscrit les següents paraules: Cas- 
cuna sciència ha sos propis vocables per qual aquests que sen 
seguexen són propis vocables desta obra que és en partida 
teològica e en partida natural. I per lo que fa al fons de la 
doctrina, a la manera apologètica de propagar la revelació 
cristiana, és indubtable que ell fou el cabdill i el mestre, un 
dels qui obriren la via que després seguiren Sabunde i altres, 
els quals, emperò, ja no usaren aquesta nostra llengua cata¬ 
lana, tan estimada i usada de l’atlètic propagandista i valerós 
màrtir de nostra santa fe catòlica. És una glòria de la nostra 
terra aquella fecundíssima controvèrsia racional i religiosa, 
començada pels grans frares predicadors, companys d'En 
Jaume i amb ell cofundadors de l'exemplaríssima societat 


29 







450 


J. TORRAS I BAGES 


catalana, que sortint dels termes de l’escola i de l'esfera cien¬ 
tífica i especulativa, pren una carrera popular i pràctica en¬ 
caminada a difondre en els esperits els grans principis de la 
imprescindible revelació cristiana. El Beat Ramon Llull trobà 
ja aquesta tendència, mes ell té el mèrit d'haver-la vestida en 
llengua catalana, fent parlar a aquesta de les més altes i sub¬ 
tils matèries de la telogia i de la filosofia, com podrà veure el 
lector amb els fragments que anem a adduir del gran Llibre 
de Contemplació, el més admirable monument en son gènere 
que per diferents segles ha existit en llengua romanç. 

De cop veurà el lector el caràcter psicològic del llibre. 
Diu en la primera distinció: 

«Cor que s’alegra del trobament de les coses finides, 
gran maravella es sino s’alegra del trobament de la cosa 
infinida... Si los hòmens han plaer e alegria quant veen ar¬ 
bres fulats e florits e granats, e veen riberes e prats e bos- 
catges, bé devem haver plaers... en lo que’s veem e sabem 
que som en esser; cor qui s’alegra de la belea e de la bonea 
que's fora de si, be's deu alegrar d'aquella que's dintre 
de si». 


En el segon llibre, distinció quinta, tracta de la matèria 
prima, descrivint sa finalitat i admirables harmonies amb l’or¬ 
dre espiritual i sobrenatural, en els següents termes: 

«Déus, honrat Senyor, ple de mercè beneyt siats Vós que 
creàs la primera matèria de no re, la qual és primera ma¬ 
tèria d'on són fetes totes les coses avens cors. E vós donàs 
propietat a la primera matèria que ela fos reebent division 
de animals e de vegetables e de genres e de espècies e de 
formes diverses e de individuus. E plac a vós, Senyor Déu, 
que la primera matèria no sia crexent ni mimvant, enans 
la tenits e la conservats d’aquella cantitat en la que la 
creats... Beneyt siats vós. Senyor, que avets posada la pri¬ 
mera matèria pera ésser subyet del ordenament del món, 
lo qual se fa en ella... E tant sots vós, Senyor, Subirà mes¬ 
tre e ple de tota saviesa, que tot lo que vós havets creat 
e fet és tot ple de saviea e de ordenament, car tan avets 
posada gran oportunitat a la primera matèria de rebre for- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


451 


ma, que tot lo món ne's esdevengut ordenat per raó de la 
oportunitat que la matèria ha en rebre forma... Vos plach 
que la primera matèria fos una en tots los individuus e 
que les formes dels individuus no anassen per una forma, 
axis com van per una matèria... axis Senyor, ara forma no 
poria ser en ésser menys de matèria, en axí la nostra re¬ 
dempció ni la nostra salvació no poguera ésser en nós menys 
de la vostra encarnació e de la vostra passió... car la vos¬ 
tra encarnació, passió e mort es aquella cosa per la qual 
conech que's delits (deletur) lo primer pecat, lo qual no se 
poguera delir per nulla altra cosa sinó per la encarnació 
que pres en nostra dona Santa Maria... En axí, Senyor, 
com matèria porta en si totes les formes, en axí nostra fe 
es cosa per qual esdevé al hom tot be. E en axí com forma 
no's poria sostenir sens matèria, en axí lo nostre bé no 
poria ésser menys de fe.» 

Tracta després dels metalls, vegetables i animals, i en di¬ 
ferents capítols va contemplant els sentits corporals i les po¬ 
tències humanes amb una força de pensament i un sentit psi¬ 
cològic que recorda el gran bisbe d'Hipona. Llull tingué la 
desgràcia d'haver escrit en català; si fos escriptor francès o 
castellà, se'l tindria a tot Europa per la primera figura del 
món romanesc, en lo que toca a filosofia i teologia, ja que 
sant Tomàs i sant Bonaventura escriviren en llatí. 

Noti's en el següent tros de la distinció XIV les generoses 
idees sobre la llibertat i la repugnància envers l'esclavitud, 
que ja manifestà sant Ramon, i demés alguns hermosos voca¬ 
bles filosòfics: 

«...Són los uns serts dels altres, mas aquesta possessió, 
Senyor, no és sciencial mas accidental. Car si en nós no fos 
defalliment de saviea, ja no fóra nul hom sert de l’altre... 
Vostra saviea ha creat home en franch albitre, y vostra sa¬ 
viea fa home, Senyor, esdevenir a tot lo que li és predesti¬ 
nat, y per tot assò no roman que ell no sia ordenat a mèrit 
de glòria o de pena... Gran és. Senyor, la vostra saviea, car 
no és null home que pogués imaginar ni comprendre con 
gran saviea és crear home, y fer hom esdevenir ab franch 
voler en aquelles coses que li són predestinades, segons so 
que és previst en la vostra sciència del esdevenidor.» 



452 


j- TORRAS i bages 


Contempla la plenitud del Ser diví, l’acabament de Déu en 
sa essència, i en sos atributs i obres, i per últim: 1 

«Com tot lo nostre acabament està en lo acabament 
nostre Senyor Déu». 

«Déus gloriós, honrat sobre tots honraments poderós so¬ 
bre tots poders, vós sots aquell qui és tots nostres complí 
ments e els nostres acabaments. Car vós nos avets creats e 
vós. Senyor, nos aydats ens sostenits, e vós nos tenits bas 
tats en est segle e en l’altre... avets tant d'acabament en 
vós metex que el vostre acabament. Senyor, és a nosaltres 
axis com a font viva en la qual se sadóllan tots lo que beuen 
en ella... E, donchs, foll és quis cuyda a trobar acabament 
en riquees, car la mort les toll, e foll és. Senyor, quis cuyda 
que bellea ni fosa sien acabaments, car la malaltia destriu 
e afolla sanitat e forsa, e foll és aquell quis cuyda de la 
vana glòria, ni dels delits d’aquest mon que sien acaba¬ 
ment e compliments de benaventuransa... Vós, Senyor Déus, 
sots acabament e compliment de tots nosaltres, per raó dels* 
vostres honraments e de les vostres noblees, e nosaltres 
som defallens e pobres e mesquins per raó de nostre po¬ 
bre poder e de nostra gran mesquinea, on per assò, Senyor, 
lo nostre bé, el nostre restaurament en vós lo cerquem e 
a vós lo demanem e de vós lo esperem... En axis com la 
gallina que debades grata en lo munt del forment, en axí 
debades treballa tot hom que cerch acabament ni compli¬ 
ment en altra cosa sinó en vos, car en tota altra cosa de 
vós en fora són manifests desfalliments... e en vós ha tant 
d'acabament que basta a totes les nostres necesitats... Amo¬ 
rós Senyor, ple de veritat o de mercè. En axis com per gran 
secada se sequen les fonts, les basses, e moren les erbes, en 
axí per l'acabament quant nosaltres cerquem per nosaltres 
matexos crexen e multipliquen en nosaltres los defalliments 
nostres; mes en axis. Senyor, com per gran abundància de 
pluja s'omplen les basses e les fonts els torrents, en axis 
quant cercam los nostres acabaments en vós tots los de¬ 
falliments nostres tóman en acabaments». 

Per la història de les idees estètiques té importància el 
següent fragment, copiat del segon volum, en el terç llibre, 
on es pondera l’excel·lència de la bellesa espiritual sobre la 
física, confessant-se l’autor víctima per algun temps dels frè- 
vols atractius de la forma corporal: 




TRADICIÓ CATALANA 


453 


«Com hom se pren guarda en est mon quals coses són 
lleges e quals són belles». 

«...A Vós, Senyor, sia feta reverència e honor per tots 
temps, que avets ordonat en endressar en tal ordinació e en 
tal disposició home que pusca ver en ulls corporals e spi- 
rituals les bellees e les llegees d’aquest mon. Plaent Se¬ 
nyor... en axis com ab los ulls corporals veem quals coses 
són belles e quals coses són lleges en les coses sensuals, en 
axí, Senyor, ab ulls espirituals veem en les coses entelec- 
tuals quals coses són belles e quals coses són lleges. E si 
als ulls corporals Senyor, és plaent cosa veer la claror del 
alba y de la estela jornal, y los prats y les flors y les ribe¬ 
res y’is boscatges: als ulls spirituals es plaent cosa cogitar 
e veer en les virtuts de l’home, axí com amor e paciència e 
leyaltat e humilitat e pietat e misericòrdia. Lliberal Senyor, 
dreter, savi, vertader en totes coses, si als ulls corporals 
plau veer la bella fembra que és ben vestida e ben ordo- 
nada, als ulls spirituals és molt lleja cosa de veer ella, si 
tant s'és que la fembra sia... e vil e de males obres e sut- 
zes... Amorós Senyor, en axí com los ulls spirituals són pus 
nobles e mellors que los ulls corporals, en axí major plaer 
e mellor vista és veer les coses que són belles als ulls spi¬ 
rituals que aquelles coses que són belles als ulls corporals. 
En semblant manera s'esdevé en les coses que són lleges de 
ver. Car molt major fastig e major pudor e major llegea 
és a ver a les coses que són lleges segons vista spiritual 
que les coses que són lleges segons vista corporal... gran 
maravella com pot ser que’ls hòmens més amen la vista dels 
ulls corporals que cella dels ulls espirituals, e més senten 
la bellea e llegea que veen ab los ulls corporals que aquella 
que veen ab los ulls spirituals. Humil Senyor, obeyt per tots 
els pobles, ben volgut per totes gens, molt és pus bella cosa 
de ver spiritualment los fems en l'hort que la mala fembra 
en la esgleya, ja sia so que los fems sia cosa de lleja figu¬ 
ra... car del femaral que's en l'hort ixen fulles e flors e 
fruyts de diverses colors, e de belles odors e de bones sa¬ 
bors, e de la mala fembra non ix sinó pecat e pudor e sut- 
zetat per ben ordonat que sia. E la mala fembra se posa 
blanquet e color, es tiny sos cabells e les celles e sa boca 
e sos ulls per tal que sia vista bella a les gens, e sobre les 
belles colors e les belles faysons que vós avets posades en 
ella, ella, Senyor, posa colors que són de coses molt lleges 
e molt pudens a veer e a odorar e a palpar... En axí com 
gran sequedat o gran fret és pestilència de fruyts de la 





454 


J. TORRAS I BAGES 


terra, en axí la bellea de les fembres és estada pestilència 
e tribulació de mos ulls, car per la bellea de les fembres 
som estat oblidós de vostra gran bonea e de la bellea de 
vostres obres. E per lo plaer que mos ulls han aüt en ver 
belles fembres e desitjat mon cor que elles haguessen llur 
coratge corromput en pudor de luxúria... Com l’arbre que 
és sech, Senyor, és podat... ell renovella e dóna bellea de si 
matex als ulls corporals per raó dels rams e de les flors 
e dels fruyts que met, en axí si vostre plaer era que vós 
me porgàssets em denejàssets de mos greus pecats, encara 
poria ésser. Senyor, que jo fos vist per los hòmens bells e 
nèdeu e ple de bones obres». 


Contempla més enllà tots els estats de l'eclesiàstica i civil 
jerarquia, essent curiosíssim, ple de fondes observacions i 
del color de l’època, traslluint-se sovint la imaginació som¬ 
niadora i generosa del gran escriptor. Parla amb gran de¬ 
voció del Papa de Roma, en lo qual «veem. Senyor, que 
honrats tota la humana natura, car gran honrament és que 
hom sia vostre llochtinent en terra...»; dels joglars, qual art, 
començat per alabar a Déu, vingué al punt de no haver-hi 
«nenguna art tan vil com art de juglaria», volent el piadós 
contemplador convertir-lo en ofici honest i espiritual; mes, 
entre tants, volem copiar el següent text, del capítol en què 
tracta dels pastors, puix resplendeix de filosòfica hermosura: 

«...Los pastors, Senyor, que guàrdan lo bestiar veem que 
guarden e defenen los bestiars dels llops e de les bèsties 
salvajes, e dels lladres e dels mals hòmens; mes molt mal 
home veem, Senyor, que no sab guardar de pecat la potèn¬ 
cia sensitiva que és cosa bestial, e sab guardar lo bestiar 
de les bèsties salvajes... on haja major diligència en guar¬ 
dar les bèsties que la sua bestialitat metexa». 


El gran pensador contempla amb viva intuïció el misteri 
de l’home, la termenació, com ell diu, de les nostres potències, 
i els principals sentiments i sentits, i encara que no sia un 
tros notable, no volem deixar de copiar aquí les següents lí- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


455 


nies, extretes d'aquests capítols, on resplendeix el foc d'a¬ 
mor diví i el desig del martiri. 

«E tan s'allonga lo dia, Senyor, que jo patesca martiri 
per la vostra amor en mij del poble confessant la santa 
fe cristiana, que tot me sent languir e morir de desij e 
d’enyorament com no som a aquell dia, e que sia al mij 
del poble tormentat axí com a lleó o altra bèstia salvaje 
que és environada de cassadós, aus e cans devorants a 
aquella». 


Mes ara vegi el lector la magnífica manera com prova, amb 
exemples que tothom pot capir, els diferents oficis, natura¬ 
lesa i finalitat de les potències sensitiva i racional. S'intitula 
el capítol: Com lo sentiment humà és termenat en home: 


«En axí com lo sentiment humà és termenat dintre 
loc, en axí és termenat dintre temps, car home és sensible 
de tals coses en un temps, que no les sent en altre. Beneyt 
siats vós, Senyor Déu, que no avets termenada l’ànima del 
home dins lo loch e’l temps on és termenat lo cos del home. 
Car la entelectuytat e la virtut del ànima passa per inteli- 
gència per tot lo loc e'l temps dins la qual és termenada la 
sensualitat corporal... en axí, Senyor, avets volgut que l'in- 
teligència del ànima sia termenada dintre coses intelectuals, 
les quals termenen l'ànima del home, en so que home no 
a conexensa de totes coses... En axí com la bèstia fermada 
no pot atènyer sinó aytal com lo liam li basta, en axí les 
sensualitats del home no poden sentir ni atènyer sinó aytal 
com bàstan los térmens. E en axí com a la bèstia fermada 
hom aporta sa civada e palla de fora los térmens on ella 
no pot atènyer, en axí les entelectuytats de l'ànima aporten 
al home les sensualitats que són fora los termes on sa sen¬ 
sualitat no pot atènyer. Com les mies sensualitats sien. Se¬ 
nyor, termenades en aquestes partides de ponent, la mia àni¬ 
ma que remembra les partides de llevant, en les quals pa¬ 
tíreu mort e passió per nosaltres pecadós... aporta de la 
santa terra de oltramar a mon cors viandas de plors e d'es¬ 
calfament de cor..., e de devoció e de penediments dels fa- 
lliments que jo he fet contra vós. Si la sensualitat de mon 
cors és termenada en est mon, la mia ànima. Senyor, que 
passa en l'altre segle per cogitació, e per imaginació e per 





456 


J. TORRAS I BAGES 


memòria e voluntat e enteniment aporta a mon cors sen¬ 
timents d'amors e de dousors e de plaers desiderant e amant 
vós, e la vostra beneyta glòria». 


Per certa malastrugança que ha la doctrina lul·liana, des 
del punt de vista científic, per lo qual sens dubte fou sempre 
tan combatuda per l'ordre dels Frares Predicadors, escola 
d’incomparable correcció escolàstica, de la fermentació d'ella 
nasqueren deixebles qui, eixint-se de la carrera de la veritat, 
caigueren en l'error i en l'heretgia, principalment en supers¬ 
ticions cabahstiques, i en el desenfrè racionalista. El Giorda- 
no Bruno, frare i escriptor esbojarrat, la significança del 
qual no és altra que la d'tm reu, i que per tal motiu les sectes 
anticristianes, glorificant-lo a Roma, han volgut ferir al qui 
té la representació de la Veritat i de la Justícia, és entre altres 
un d'ells; mes en els trossos que anem a copiar es veu cla¬ 
rament la pensa catòlica del nostre Doctor i son ver concepte 
de la fe. És digne d'ésser llegit el capítol en què tracta de les 
concordances e contrarietats que són entre fe e raó, en la 
distinció XXVIII, d’on són les següents línies: 

«...Fe es tant excel·lent cosa e tan noble que passa los 
térmens on raó és termenada e reclosa, car de tals coses 
tracta. Senyor, fe, que raó ni enteniment d'home no pot 
tractar ni entendre... lo primer escaló on raó comensa a 
pujar és les coses sensuals e el subirà escaló on puja és 
les coses entelectuals part (ultra) les quals raó no abasta 
a pujar. Mas no és axí. Senyor, de fe, car l'escaló on fe 
comensa a pujar és en les entelectuals coses, e d’elles puja 
a creure part (ultra) la intelectuytat del home... raó feneix 
dintre les termes d’enteniment; per assò. Senyor, és dit 
que vostra fe val molt més e és pus nobla cosa que raó, 
per so que pus alt ateny que raó. E en axí com lo foch a 
natura e proprietat d'ésser lo pus alt element, en axí fe a 
natura d'ésser pus alt que raó, car raó és composta en home 
actualment de sensualitat e de entellectuytat, mas fe no’s 
compon, ans és cosa simpla estant part (ultra) los estrenis 
de entellectuytats enteses... per tot assò no roman que raó 
no atenya e no bast a entendre si la fe és vera o falsa, 
car... segons la disposició e la ordinació de la votra obra 




LA TRADICIÓ CATALANA 


457 


demostra raó qual fe és vera e qual és falsa... En axí com 
raó ennobleix la fe que és vera, com demostra veritat d’e¬ 
lla, en axí la ennobleix com demostra la fe que és falsa 
ésser falsa, car revelar falsetat és demostrament de veritat... 
Raó fa venir fe de potència en actu, adons com demostra 
raonablement que hom deu aver fe en aquell articles, als 
quals raó no pot atènyer a entendre. E en així com raó en- 
catena e empresona l’enteniment humà dintre los termes 
en los quals es tennenat, per so car no a ab quals pusca 
examplar ni estendre, en axí. Senyor, vostra fre afranqueix 
e engraneix al home son enteniment, car no’l constreny dins 
los termes on raó lo termena... A Vós, Senyor, sia glòria e 
honor per tots temps, car per so avets vós volgut que la 
ley dels cristians sia vera per meritòria fe e per raonable 
demostració, pus que nenguna de les altres ligs descordants 
e contrarians a la veritat que és en la vostra excelent essèn¬ 
cia divina». 

Vegi ara En Canalejas si el Beat Ramon Llull es proposà 
fer un compost de les lleis judaica i mahometana amb la nos¬ 
tra santa Llei cristiana, i judiquin també, els qui el voldrien 
col·locar entre els herois del lliure pensament, la idea equivo- 
cadíssima que tenen d’aquest gran doctor catòlic. Però en¬ 
cara vindran altres proves del sentiment lul·lià, exquisidament 
catòlic sempre, i bé no en totes ocasions degudament ex¬ 
pressat. 

Amb claredat i concisió admirables descriu la naturalesa 
de les facultats intel·lectuals de l'home, començant per la me¬ 
mòria: «Molt és, Senyor, virtuosa cosa memòria en hòmens, 
car memòria és comensament de saviea i de sciència, car 
per membrar multiplica home en son saber... I com home 
sia termenat dins breus termes e home no pusca aver en pre¬ 
sent les coses pasades, per assò és donada memòria al home 
que posseesca les coses passades, membrant l'estament e la 
qualitat en la qual són estades.» 

La demostració del límit de l'enteniment humà és impos¬ 
sible fer-la més concloent de lo que la fa aquest singular ra¬ 
cionalista: 





458 


J. torras i bages 


«...Enteniment, Senyor, tant és cosa poca e mescmino 
que com entent una cosa, de sa virtut no usa en un £ 
en totes creatures, car totes les creatures no caben en 
aquella ora en 1 enteniment..., assò esdevé per la multitut 
de les creatures e per lur diversitat, e per la poquea de 
enteniment, on per assò com l’enteniment entén aW 
cosa qualque sia, en aquell punt e en aquell temps W* 
e menys conex totes les altres coses, e per assò entem^mem 
Üfta? ^ 6S Ign ° rable que enten én per defalliment de la 

«Senyor Déu, infinit e eternal e tot acabat en tots béns 
Com enteniment humà sia fenit e comensat... no és pode 
ros dentendre m de saber tot vós... car tota la vostra to 
talitat rnfimda no pona caüer en cosa finida, e per aquesta 
manera confessam e otorgam que enteniment, que és crea- 
tura, no pot entendre tota la totalitat de son Creador. e 
com null entemment no pusca entendre tota la totalitat de 

- qi , ia ! qu . e sia - < dons qual enteniment. Senyor 
poria entendie tota la totalitat de son Creador?... I'enteni- 

ü° i P °í rí ente í ldre ni saber encontinent tro que ab 
espay e ab deliberació... en axí com los hulls corporals per 

S b :ir 0Stam n de COrs tocant a ells P erde n la ocasió 
de veer en axi 1 enteniment és soptat per sa acció e per 

sa actuahtat en entendre... És natura de enteniment humà 
que no poden caber en ell per inteligència aquelles coses 

Tinr n,rr S t d ' e11 ' ° n '" esdevé ' Sen " OT - vfSSZZZ 

majoi que 1 entemment no podets tot caber en nostre en¬ 
temment. „ Axis com lo pescador amb un pex pren altre 
pex en axi entemment d'home pren e aperceb los uns sig- 
nifmats per los altres en so que les unes coses entén pe^r 
S altres ·" , Co ™ en temment d'home vol entendre aquelles 
, ° S . es q, ; ie s ° n fora los térmens de sa virtut e de sa ente- 
e ~ 3 d ° nS C ° mensa a i S norar ; mas com vol entendre 

a q dnür L ° SeS qUG SÓn dmS los térmens de sa inteligència 
a dons coraensa a entendre. Molt home enganya si mate* 

com cuyda entendre les coses impossibles a ésser enteses 
car cuydant aquelles entendre, està empatxat que no pot 
entendre aquelles que son enteniment poria entendre 

. ”7 S ’ Senvor - avet * d »nat enteniment a home per tal que 

hom lo seguesca e obeesca, e per assò sommet a subjuga 






LA TRADICIÓ CATALANA 


459 


ció de mon enteniment e vull ésser son sotsmès e son catiu 
per obeyr tot so que ell me mania e assò fas yo. Senyor, 
per tal que ell mania a ésser lloador, e servidor de son 
Senyor e de son Creador». 

Després d'aquestes reflexions sobre la naturalesa de l'en- 
teniment humà, no desplaurà llegir els següents trossos, que 
donen més llum sobre el sentit de la llibertat verdadera i de 
l'esperit científic del poble català, en aquell segle XIII, que 
tota una dissertació. Són de la distinció XXIX i tracten de lo 
que en diríem ara controvèrsia religiosa i ell anomena spu- 
tació de fe: 

«Com home savi s'esputa ab home errat ignorant veri¬ 
tat, en lo comensament deu guardar si és home entenent o 
home que haja gros enteniment, on si'l veu que sia home 
de gros enteniment e que no sia home sobtü, molt mil lo 
porà trer de son error ab autoritats e ab miracles de sants 
que no farà ab raons, ni ab arguments naturals, car home 
de gros enginy pus prop és de fe que de raó... E com home 
sobtil s’esputa ab altre home sobtil si’l vol trer de son error 
y endur a veritat convé que s'esput ab ell per raons silogi- 
cials naturals, en les coses sensuals e en les coses entelec- 
tuals, car molt mils enduu hom a home sobtü a veritat per 
raons que per fe, ni per autoritats, car l’enteniment com 
és pus agut e pus sobtil és pus apeilat a entendre». 

Després d’aquest homenatge a la naturalesa racional de 
l'home llegeixi's la següent profundíssima observació contra 
el tolerantisme religiós, principi encarnat en la nostra lleu- 
geríssima societat, i que el gloriós màrtir desfà amb el se¬ 
güent cop de maça: 

«Honrat Senyor, aquella lig que dóna significat e demos¬ 
tració que null poble no's pot salvar sino creu en la veritat 
que aquella significa en si matexa és vera; car impossible 
cosa és que hom pusca venir a vós que sots veritat, creent 
en vós falsetat. On aquella lig que significa que en tota 
creensa qualque sia se pusca hom salvar... aquella lig sig¬ 
nifica contra vostra justícia que condampna a dampnació 
tot home que haja creensa contrària a la vostra veritat... 



460 


3 . TORRAS I BAGES 


car la vostra justícia seria contrària a la vostra veritat, e 
assò és. Senyor, cosa impossible que en Vós haja nulla cosa 
contra vós matex». 

Acabarem aquests extractes del Llibre de Contemplació 
amb el següent tros sobre el dogma de la Resurrecció final 
de la humanitat, on se mostra l’esperit filosòfic de l'autor 
cercant la finalitat racional que enclou aquest principi de la 
fe catòlica: 

«...Com lo cors e l’ànima fassen ensems bones obres o 
males en est món per assò és significat que ensems hàjan 
guardó... Sino fos resurrecció la vostra saviea nos signifi¬ 
caria al enteniment humà acabada... E sensualment sen¬ 
tim, e entelectualment ho entenem que en l’acabament del 
mestre és significat l'acabament de la obra e en l’acaba¬ 
ment de la obra és significat l’acabament del mestre. On 
si resurrecció no fos, Senyor, en ésser, la vostra obra no 
fóra acabada, e si acabada no fos no significaria a nosaltres 
lo vostre acabament. On com Vós, Senyor, siats acabat en 
totes vostres obres, per assò en lo vostre acabament és sig¬ 
nificat lo acabament de la vostra obra, e per l’acabament 
de la vostra obra és significada la nostra resurrecció». 

Plau-nos acabar posant aquí alguns versos del Cant VI del 
Dictat de Ramon. La doctrina sobre la Resurrecció és la ma¬ 
teixa, el tecnicisme lul·lià igual, mes la veritat de la vida futu- 
ri saeculi de la revelació divina, endevinada per la intuïció 
humana o almenys infosa per Déu a les antigues generacions, 
és presentada amb quatre cops durs, mes expressius, com tal 
volta no ha sabut fer la ploma de ningun altre escriptor. Amb 
profunditat psicològica diu que els humans sentiments res¬ 
tarien insaciats sense la resurrecció: 

No fore fi de sentiment. 

Si no fos resucitament. 

La universal creació en son estat actual d’imperfecció ne¬ 
cessita un compliment i 

Si no és resurrecció, 

Lo mon no ha perfecció. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


461 


I la falta d'acabament de l’home quan l’esperit s’és sepa¬ 
rat de la carn, segons ensenya la ciència divina i humana, 
queda en evidència amb aquest vers que a nosaltres ens en¬ 
tusiasma més que no pas una oda: 

Si hom no és ressuscitat 
En altre mon pert la meytat. 


Atesa la importància del gran Llibre de Contemplació i el 
desconeixement general que d'ell hi ha, posem íntegre el dar¬ 
rer capítol de la distinció XXIX. Difícilment en l'escola es- 
cociana ni en els altres filosops qui han predicat la imitació 
de les facultats humanes, pot trobar-se un tros de tan prego¬ 
na bellesa filosòfica: 

«Com Vapercibiment e la conexensa del home és fenida 
e termenada: 

»Déu misericordiós, piadós, humil e dolç e simple e suau. 
Tres coses són, Senyor, dintre les quals és termenada la 
virtut del apercibiment humà, les quals tres són, Senyor, la 
vostra deïtat, e la natura entelectual e la natura sensual. 
On beneyt siats vos, Senyor, car tan són grans aquestes 
tres coses e tan és poca cosa l’entenement e l'apercebiment 
del home a esguardament d’estes tres coses, que les tres 
coses no poden caber en l’apercebiment del home, e l'aper- 
cebiment. Senyor, cab en les tres coses. E gloriós Déu en 
axí com l’enteniment e l'apercebiment del home és, Senyor, 
fenit e termenat en les tres coses damunt dites, en axí és 
termenat e fenit dintre lurs obres; car tantes són, Senyor, 
los vostres obres e les obres de la natura sensual e entelec¬ 
tual que no poden ésser, Senyor, totes sabudes ni apercebu- 
des per home, car no poden totes caber en saviea ni en 
sciència d’home. On beneyt siats, vós, Senyor Déu, car en 
axí com avets volgut lo cors del home termenat dintre sis 
dresseres en axí, Senyor, vos ha plagut que l’ànima haja 
fenit e termenat son apercebiment e son enteniment en sis 
coses les quals són. Senyor, la vostra essència e vostres 
obres, e natura sensual e ses obres e natura creada ente¬ 
lectual e ses obres. O Vós, Senyor Déu, que avets enamorat 
mon cor de les vostres amors per les quals mos ulls han 
abundància de làgremes e de plors com vós. Senyor, siats 
creador e ànima d’home sia creatura per assò ànima d'home 





462 


J. TORRAS I BAGES 


és fenida en quantitat e és termenada en temps la qual àni¬ 
ma, Senyor, ha son apercebiment fenit e termenat en la vos¬ 
tra infinitat e en la vostra eternitat. E per assò, Senyor, 
com l'ànima del home a fenit e termenat son apercebiment 
en vostra infinitat e eternitat, per assò s'esdevé, Senyor, 
que en lo entenement del home no pot atènyer ni apercebre 
tota la noblea ni tota la virtut de son creador, car cosa fi¬ 
nida e termenada no ha de propietat ni de natura que com- 
prenga tot so que és en cosa infinita e eternal. E en assò 
que l’enteniment d’home, Senyor, no pot apercebre tota la 
totalitat del ésser de la vostra essència per assò esdevé molt 
home en error e en eregia car com lur entenement lur de- 
fall, han opinió que no sia en ésser aquella cosa que lur 
enteniment no aperceb ni entén, e per assò destruen tot so 
que no càpia dintre lur enteniment. On si ells. Senyor, hau- 
jen conexensa de la termenació de lur entenement que és 
termenat e fenit en vostra granea e noblea, ja ells, Senyor, 
no destreurien ni negarien, so que destruen e ignoren. Po¬ 
derós, Senyor, sobre totes coses, graciós sobre totes gràcies, 
tantes són, Senyor, vostres obres e tan són grans que ja 
sia assò, Senyor, que'l apercebiment humà sia apellat a 
apercebre moltes coses, e coses grans e útils e difícils pusca 
apercebre per tot assò, Senyor, enteniment d’home no basta 
a apercebre totes les coses que vós fets, on per assò, Se¬ 
nyor, com tot lo que vós fets no pot caber en enteniment 
d'home, per assò, Senyor, se conclou de necesitat que’l aper¬ 
cebiment humà sia fenit e termenat en les vostres obres. 
On beneyt siats vós, Senyor Déu, car aquelles obres que no 
són eguals en quantitat ab l’entenement humà enans són 
molt majors que ell no és, aquelles obres, Senyor, termenen 
lo nostre entenement, e les vostres obres, Senyor, que són 
sabudes dintre lo vostre entenement aquelles abasten e do¬ 
nen abastament. Senyor, al nostre enteniment. Com en axí. 
Senyor, com lo vexell que és ple de aigua en lo fons de la 
mar, en axí l’enteniment humà tot ple e complit de les vos¬ 
tres obres, en axí com la mar termena lo vexell per so car 
no pot tota caber en ell, en axí. Senyor, molt mils encara 
les vostres obres termenen lo nostre apercebiment e el nos¬ 
tre enteniment. Singular Senyor, unit en trinitat unida en 
unitat. Tantes són, Senyor, les creatures sensuales e tant 
son, Senyor, diverses les unes de les altres e tan són coses 
grans que no poden caber totes en conexensa d’home, e per 
assò, Senyor, conech que les coses sensuals que no poden 
caber dintre l'enteniment humà termenen e environen la nos¬ 
tra conexensa e el nostre apercebiment. E com en axis, 



LA TRADICIÓ CATALANA 


463 


Senyor, com los sinch senys corporals no basten a sentir 
totes les coses sensuals e axis defall l'enteniment a saber 
totes les creatures sensuals, car axí com los hulls no poden 
veer totes les formes que són, ni les orelles no poden oir 
totes les veus ni'l nas no pot odorar totes les odors, ni la 
boca pot no gustar totes les sabors, ni’l cors pot no tocar 
tots los tocaments, en axí, Senyor, enteniment d’home no 
pot apercebre totes les sensualitats que porien ésser vistes, 
e oïdes, e odorades e tocades e gustades, si era que bastàs 
a elles a veer e a oyr e a odorar e a gustar e a sentir. E 
com lo percebiment d'home sia en axí termenat en les coses 
sensuals, per assò, Senyor, s'esdevé que home ignora les co¬ 
ses sensuals que són fora son enteniment per so car no hi 
poden caber, per la qual ignorància, Senyor, a home oppinió 
e creensa e suspita de aquelles coses que hom no sab ni 
entén manifestament. Creador Senyor sens fi en tots temps, 
eternal, gran sobre totes granees, com l’apercebiment d'ho¬ 
me sia fenit e termenat en les coses sensuals a saber lur es- 
ser e lur qualitat, per assò és significat que sia fenit e terme¬ 
nat en les obres que fan les creatures sensuals, car tans són 
les fets e les obres que fan les creatures sensuals que no és 
entenement ni apercebiment d'home que tot so que elles fan 
pogués entendre ni saber. E car com hom, Senyor, sia es¬ 
pècia e animal sia genre, per assò la espècia no pot saber 
tot so que fan los indivíduus que són en lo genre. On com 
hom, Senyor, no pusca entendre ni saber tot so que fan los 
altres hòmens que són de sa espècia, dons com porà saber 
tot lo que fan los indivíduus que no són de sa espècia, so 
és a saber vegetables e animals irracionals e metals, e en 
assò, Senyor, és cosa impossible que hom ho pusca tot sa¬ 
ber per so car tot no cap en renteniment d’home. E aytant 
com home, Senyor, ha major memòria e major entenement 
e major volentat a remembrar e a entendre e a voler aytant 
és menys termenat son apercebiment, que no és l'apercebi- 
ment del home que ha poch de memòria e poch d'enteni¬ 
ment e poca de volentat a remembrar e a entendre. Acabat, 
Senyor, ple de misericòrdia e de douçor, en axí com l'aper- 
cebiment humà és fenit e termenat a les coses sensuals e 
en lurs obres, en axis, Senyor, és fenit e termenat en les 
coses entelectuals. Car aytant com és gran, Senyor, la me¬ 
mòria del home e l'entenement e la volentat, aytant és gran 
son apercebiment car part los térmens de la memòria e del 
enteniment no pot ésser l'apercebiment. E on com nulla 
memòria de home, Senyor, no pusca remembrar totes les 






464 


J. TORRAS I BAGBS 


coses que són, null entenement no les pot entendre, e per¬ 
què la memòria no les pot totes remembrar, ni l’entenement 
no les pot entendre, per assò la volentat no les pot totes 
voler, on per so car aquestes tres virtuts són, Senyor, en 
axí termenades per assò és significat e demostrat que home 
no és poderós de apercebre ni de saber totes coses. E on 
per so, Senyor, com l’ànima del home a ses virtuts e son 
apercebiment termenat, per assò hom ignora ley dels àngels, 
e dels demonis, e de les ànimes, e no pot saber ni apercebre 
lur ésser qual cosa ni que sia en essència; on aquesta igno¬ 
rància és, Senyor, per raó de la termenació de la memòria 
e del entenement e de la volentat que no poden usar de 
tot so que és en l’ésser de la substància entelectual. Gra¬ 
ciós Senyor sobre totes les gràcies, bo sobre totes bonees. 
Com home, Senyor, no pusca apercebre tota la essència de 
la substància entelectual, per assò defall hom a percebre 
tota la totalitat de les obres que són fetes entelectualment, 
car en axí com l'apercebiment del home és termenat en la 
substància entelectual, en axí se convé de necessitat que sia 
fenit e termenat en les obres de la substància entelectual. 
E on com null home no pusca entendre ni saber què és àn¬ 
gel, ni demoni, ni ànima, per assò no pot apercebre tot que 
àngel e demoni e ànima fa, mas com les obres dels àngels 
e dels demonis e de les ànimes se demòstran al entenement 
humà per qualitats, per assò, Senyor, home aperceb algunes 
coses en les obres intelectuals, ja sia so que ignora e menys 
conega ley de les substàncies entelectuals, envelades e ama¬ 
gades del apercebiment humà per privació de significats. 
E on beneyt siats vós, Senyor Déu, car per so com l'en- 
tenement del home és fenit e termenat en les coses sensuals, 
e en les coses entelectuals, per assò esdevé que és home 
duptós e consirós e sospitós e jelós e ansiós e alterable de 
una volentat en altre e de un propòsit en altre. O Vós, Se¬ 
nyor Déu, que sots tota la mia amor e tot lo meu repòs. 
No tan solament és. Senyor, l'apercebement humà fenit 
e termenat en lo creador e en les creatures que en ans no 
és en cascuna de les creatures singularment, car no és null 
home per sabi que sia pusca apercebre en una creatura 
qual que sia tota sa natura, ni totes ses propietats, ni tot 
son ser. E no és, Senyor, null home que pogués apercebre 
ni saber tot so que és en un gra, o en una flor, o en una 
fulla, o en un pom, o en una volentat, o cogitació, o amor, 
o en una ànima o en un cos. On com assò sia en axí per 
assò és significat e demostrat al enteniment humà que és 



LA TRADICIÓ CATALANA 


465 


fenit e termenat e enclòs dintre cascú dels indivíduus sen¬ 
suals e entelectuals. E on com apercebiment humà, Senyor, 
sia fenit e termenat en cascuna de les creatures, en so que 
null home no pot saber tot so que és en cascuna de les 
creatures, dons quant més, Senyor, és l’entenement d’home 
fenit e termenat en vós, que sots fi e terme, de totes crea¬ 
tures, en so que totes són fenides e termenades en vós; e 
vós. Senyor, sots infinit e entermenat part la fi el terme 
de totes creatures. Senyor Deu, que alegrats mi donant 
amor a mon cor e làgremes e plors a mos hulls. Vós sa- 
bets que en l’apercebiment del home molt major és la ter- 
menació en la actualitat, que no és en la potència, car per 
raó del cors, que és cosa frèvol e mesquina, l'ànima no pot 
aver en tan gran virtut son apercebiment actual, com a 
poder en la potència e virtut, si’l cors bastava a ésser sub¬ 
jecte al apercebiment, com fos en actualitat segons que l'à¬ 
nima lo poria aver en actu si’l cors li bastava. Mas com 
lo cors, Senyor, és cosa corrumpable, per assò embarga 
sa corrupció e sa frevoletat e sa alteració e sa colpa a 
l’ànima ses virtuts e sos senys entelectuals, que no es pot 
aver en aquella actualitat en la qual la auria si ab lo cors 
no era conjuncta en est segle. E on beneyt siats vós, Se¬ 
nyor Deu, car no serà axí en l'altre segle com aurets lo 
cors del home glorificat en glòria, car aytanta de virtut com 
a ara la ànima del home en potència, aytanta e més n'haurà 
en actu per raó del cors que serà apellat estrument adons 
que no és ara en est segle. Pare celestial, Senyor e poderós 
de totes glòries, per assò com l’apercebiment humà és ter¬ 
menat en est segle, per assò ignora totes aquelles coses 
que són part los térmens on és termenat, e per assò, Se¬ 
nyor, com ignora so que és part los térmens on és terme¬ 
nat, per assò hom no's sab guardar dels enganys e de les 
falsies e dels fets que li esdevenen per so com los ignora. 
E per assò, Senyor, com apercebiment és cosa entelectual, 
per assò home ha major espay e major oportunitat de aper- 
cebre en les coses entelectuals que en les coses sensuals, 
car mils s’acorden e mils se convenen al apercebiment los 
significats e les demostracions, ni les probacions entelec¬ 
tuals que no fan los significats e les demostracions, ni les 
provacions sensuals, que no són de la natura ni de la 
propietat del apercebiment. E lo vostre servidor, e’l vostre 
sotsmès vos fa lloors e gràcies, Senyor Déu, aytant com 
pot, per so car li avets donada gràcia per acabar aquesta 
distinció e confia en vós, Senyor Déu, e en la vostra ajuda 


30 










466 


J. TORRAS I BAGES 


que vós li donets forsa e poder de acabar les altres dis¬ 
tincions esdevenidores, a glòria e a lloor e a honrament e 
a honor de son Senyor Deu». 


V 

No pot mancar en el procés del pensament lul·lià un estu¬ 
di més o menys extens de la mística del venerable mestre Ra¬ 
mon, qui tan alt volà en el cel de la Contemplació de les 
coses naturals i sobrenaturals, i fins de la mateixa vida divina. 
Ell, qui escriví que per totes carreres es va a Déu; aquell seu 
ardentíssim amor que com sageta missa a sagittante, usant 
una bella frase de sant Tomàs, tan endins es clavà en la 
divina Hermosura; l'home tan fortament enamorat de les 
bellees divines que no podia assossegar sense cercar-les; el 
solitari qui en el cim de la muntanya de Randa cuidava d’en- 
lairar-se fins a Déu, no podia deixar de seguir el misteriós 
camí del místic procediment per a trobar el qui és vida, llum 
i consol de tota humana criatura. El llibre que acabem d'es¬ 
tudiar, on està toia filosofia i teologia... per pràctica bellíssi- 
ma de l’art de Contemplació} enclou pensaments, aspira¬ 
cions i inspiracions verament místiques; més encara, tal volta 
en tots sos llibres s’hi descobreix el rastre d'un esperit fon¬ 
dament místic, fins al punt de que aquestes internes comuni¬ 
cacions entre l’esperit humà i l'Esperit diví, sempre incer¬ 
tes, perilloses, i molts cops superiors a l'ordenat procediment 
lògic, han donat a la literatura lul·liana qualque color d’il·lu¬ 
minada; però, no obstant, el llibre místic ex professo és el 
que avui sols podem llegir traduït en llengua valenciana inti¬ 
tulat: Dialogacions y Càntichs d'Amor entre l’Amic y l’Amat. 
És aquest curt tractat de mèrit superior, de sabor dolcíssima, 
substanciós, i encara que escrit en prosa, altament poètic; 
essent un delicat epitalami, glossa del llibre dels Cantars, com 


1. Epístola proemial de l'edició valenciana del Blanquerna. 







LA TRADICIÓ CATALANA 


467 


solen ésser molts dels llibres místics, i especialment els que 
escriví dues centúries més tard en llengua castellana l'estàtic 
doctor sant Joan de la Creu. Mes el nostre Doctor és també, 
en quant a místic, son segell personalíssim; sa tendència social 
és evident, puja en el carro de foc d’Elies, mes és per a por¬ 
tar al món aquest foc diví, amb el qual voldria purificar la 
societat humana; aquest contemplatiu ambulant i místic, per- 
petual disputador, cerca la infinita Hermosura per la qual 
delira, i si no la troba, no pregunta com el gloriós sant Joan 
de la Creu: 


Oh bosques y espesuras 

plantadas por la mano del Amado, 

oh prado de verduras, 

de flores esmaltado, 

decid si por vosotros, ha pasado. 

Les facultats mentals del nostre místic, mai se separen de 
la consideració del poble, ni quan s'enlaira en la contemplació 
de Déu. El fons del quadre místic de sant Joan és la natura¬ 
lesa, el del Beat Ramon és la ciutat. «Anava l’amich per una 
ciutat com orat cantant de son amat. E demanarenli les gents 
si havia perdut lo seny. Respòs que son amat li havia pres son 
voler e que ell li havia dat son enteniment, e per ço li era ro¬ 
masa tan solament la memòria ab què recordava al seu amat.» 
El suau desfici que dóna el sentiment místic està exposat me¬ 
ravellosament per les plascents tribulacions de l'Amic cercant 
a l'Arnat «per carreres llongues e perilloses, plenes de consi¬ 
deracions, de sospirs e de plors, e iluminades de amors»; i sen¬ 
tencia amb gran encert que «entre temor y esperança, féu os- 
tal la amor, ahon viu de pensaments e mort per oblidances, 
los fonaments de la qual són molt distants dels delits y fol- 
gances d'aquest món». 

I no obstant, en el món troba a son Amat, puix «demana¬ 
renli si lo seu Amat era en lo món, respòs sí, com lo escrip¬ 
tor en lo llibre. En qui és aquell llibre? Respòs en lo meu 
Amat, per ço que lo meu Amat conté totes les coses, y per 




468 


J. TORRAS I BAGES 


esta raó lo món és en mon Amat, y no mon Amat en lo món». 
El camí per a trobar el místic coneixement (experimental com 
diuen els doctors) i unió amb Déu és el que ja deixà clara¬ 
ment exprés el Sant Evangeli amb aquelles paraules de Nos¬ 
tre Senyor Jesucrist: Abscondisti haec a sapientibus et pru- 
dentibus, et revelasti ea parvulis; mes la metàfora amb què 
expressa aquest pensament és poètica, i denota l'esperit filo¬ 
sòfic del venerable escriptor. «Entrà l'amich en un prat deli¬ 
tós e véu molts fadrins saltar tras gran multitut de papallons, 
e calçigaven les flors, e quan més treballaven en pendre 
aquells tant los papallons més alt volaven. De ahont pensa 
l'amich que tals són aquells qui ab curioses sobtilitats pen¬ 
sen com pendre lo seu Amat; lo qual als simples obre les por¬ 
tes, y als sobtils les tanca, y la fe mostra Aquell en sos secrets 
per la finestra del amor». I completa la descripció del pro¬ 
cediment místic en cercar la Veritat, que és l’Amat, amb les 
següents paraules: «Cridava l'Amich a altes veus: lo meu 
Amat és llum inmens, y sots la ombra sua ahont vivim és inex- 
cesible, al qual se acosten los humils. Y és incompi'ensible, 
lo qual atanyen los simples. Comprau, donchs, humilitat e 
apreneu simplicitat, perquè de tenebres passeu al Llum in¬ 
finit». 

Aquesta forma anormal, antinòmica, del coneixement mís¬ 
tic, és indubtable per tothom qui ha estudiat la literatura 
mística, molts representants de la qual ni sabien lletres ni 
freqüentaren les escoles, com del diví Redemptor deien els 
jueus; més evident encara pels qui tenim per ofici dirigir 
ànimes, ja que sovint la il·luminació interna es veu esplèn¬ 
dida en esperits no conreats humanament, i gairebé tenebrosa 
en esperits cristians d'humana instrucció, més enredats en 
la mundana vanitat. Aquesta forma, tornem a dir, no és re¬ 
pulsiva en el Beat Ramon a les ciències, ses grans amigues, 
ans al revés, també elles ajuden a l'errant viatger de la vida 
per a trobar l'oasi de la Bellesa i de la Veritat. «Teologia 
trobava, filosofia cercava, medicina experimentava y dret de¬ 
liberava: és qüestió que significava cascuna de les quatre se- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


469 


nyores al Amich, qui anava a cercar lo seu Amat». Determina¬ 
ció típica de l'ofici que cada una de les quatre ciències en el 
procés per a trobar la Veritat, amor de les ànimes qui saben 
deslligar-se de les delectacions sensuals i cerquen el goig en 
la contemplació de la Bellesa infinita; demostració claríssi- 
ma de l'esperit lul·lià qui cerca Déu no solitari entre els núvols, 
sinó en el món visible i humà, en la societat dels homes, la 
qual està unida al Ser etern, com l’afecte a la causa; esperit 
poderós, la contemplació del qual no destorbava la mundana 
varietat, i fins en el tràfec de sa operosa vida frueix el dolcís- 
sim encís de la fontal Bellesa. 

La mística lul·liana tingué conreadors fervorosos, i es lle¬ 
geix encara amb gust i profit l’Exposició de l'Amic i de 
l'Arnat, que escriví en el segle xvn, en llengua mallorquina, 
la dolça Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament, monja de 
Santa Caterina, de Palma, d'alt i meravellós esperit; llibre que 
la Causa Pia del Beat Ramon considerà mereixedor d’una 
versió en llengua castellana. 


VI 

No tractarem pas en el present llibre dels escrits lul·lians, 
que, parlant amb estil modern, podríem dir que tenen la 
forma de novel·la científica: és la més coneguda de les tals 
obres lul·lianes, si bé vestida a la valenciana, segons l'ambicio¬ 
sa manera de dir de la premsa antiga de València, el Blan- 
querna, i per ella pot clarament veure qualsevol com el gran 
contemplador, tan amic en ocasions de la veritat abstrusa, 
tenia la tendència popularitzadora, democràtica, universa¬ 
lista de la gent catalana. Cal pendre acta, emperò, de com el 
venerable mestre Ramon se serví també d'aquest instrument 
d’il·lustració, de què tant d'ús es fa en els temps moderns, en 
demostració dels generosos propòsits de l'autor i de les altes 
aspiracions a propagar els coneixements que hi havia ja en 
aquells antics segles en nostra amada Catalunya. Mes en lo 
que pertany a l'estudi del pensament, que és el nostre objecte. 




470 


J. TORRAS I BAGES 


molta més llum rebrem en la consideració de les obres rima- 
des del gloriosíssim joglar mallorquí. 

No es pensi el lector que es trobi amb un capítol de crítica 
literària, d'apreciacions estètiques, d’observacions filològi¬ 
ques, o amb un estudi comparatiu amb altres poetes. No, no 
és aquest el nostre fi, ni el gran trobador de l’Illa Daurada, 
perdudes les trobes compostes en son jovent, presenta el ca¬ 
ràcter poètic en el sentit comú i general. Llull és poeta com 
l'Alighieri, de formes nues, de soliditat de matèria, és sa poe¬ 
sia ambrosia que satisfà i delecta els déus, amb la qual s'ha 
de péixer també el poble, més a bocins, puix és de tal substàn¬ 
cia i fortalesa, que no es pot comparar amb la comuna poe¬ 
sia d'impressió, que tot d’un cop l’esperit la comprèn i se’n 
delecta; no és una pura forma estètica, un joc d'imaginació 
i dolços sentiments, la forma és defectuosa i bàrbara, potser 
fins repugnant als gustos d'una època de refinaments com és 
la nostra. Són ses cançons i cobles temes d'altíssima medi¬ 
tació per a il·luminar la pensa, transportar-la a un món on no 
domina la imperfecció i el vici, essent el sol que il·lumina i 
escalfa aquella puríssima esfera la mateixa infal·lible veritat. 
També el cor es delecta en aquesta poesia, mes no la carn; 
és una poesia escardalenca, prenent aquesta paraula segons 
l'etimologia de nostre docte amic don Josep Balari, excar- 
nata, poesia ossuda i gegantina que causa meravella, mes no 
blanes delícies; essent, per tant, molt de recomanar en una 
generació qui s’és ajaguda en el mortal llit del sensualisme 
•enervant i corruptor. És clar que no pretenem que ella torni 
a ésser la pastura intel·lectual de nostre poble, mes els qui 
vulguin complir l'alt ofici del joglar tal com el descriu el Beat 
Ramon en el Llibre de Contemplació, en ella trobaran moltes 
novelles rahons e moltes de belles paraules per a ésser, usant 
el mot que ell usa en el Blanquerna, predicadors y publica- 
dors de valor... que per assò foren trobats estruments e 
noutes e laixs e sons novells ab què hom s’alegrar en Vós . 1 


1. Llibre de Contemplació. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


471 


La filosofia i la teologia lul·lianes i fins son pensament so¬ 
cial poden estudiar-se en ses obres rimades, tenint en aquest 
concepte un gran valor, puix el paral·lelisme entre ses obres 
prosaiques i poètiques és perfet, i essent sovint més clar el 
joglar que no pas el teòleg o el filosop. Així es comprèn que 
el Salzinger, per a rebatre els articles d’Aymerich i provar 
l'ortodòxia de son mestre, es val dels versos i els transcriu 
quasi sempre en la nostra materna llengua. Algun cop cansa 
veure repetits els pensaments, mes el repetir és una flaca 
que tenen tantost tots els qui parlen o escriuen molt, i sabut 
és quant parlà i escriví el nostre venerable autor. Sa tendrís- 
sima pietat es mostra en el Plant de Nostra Dona Santa Ma¬ 
ria, espècie de retaule gòtic de la Passió de Crist, en el qual 
junta a la ingenuïtat, simplicitat i fonda devoció, una admira¬ 
ble traça, filla de la fe i d'un gran coneixement teològic, per 
a fer evidents en la Humanitat de Crist les sublims resplen¬ 
dors de la Divinitat. Sempre la popularització de la gran teo¬ 
logia catòlica, ensems racional i sobrenatural, fou la idea do¬ 
minant de Llull, com igualment ho fou del Dant. ^Qui es preo¬ 
cupa ara del gran misteri de la iniquitat, o sia de la permissió 
del pecat en el món? Doncs veus aquí el rei Jaume II dema¬ 
nant-ne compte a son antic senescal, el qual li contesta en el 
poema Lo pecat d'Adam , fent-li veure com d'això en prové un 
major resplendiment dels atributs de Déu i exalçament de la 
humana dignitat, posant en evidència el franc o lliure albir 
de l'home. 


Car si hom mal far no pogués 
E que franchament no volgués 
Déus obehir, servir, e amar, 

Ni Déus no pogra res jutjar 
Ni igualar, donar negun bé. 

Ni pogra perdonar en re, 

E Bontat no hagra al que 
Pogués far en home gran bé; 
Fóra, donchs, ligat lo poder 
De Déu. 






472 


J. TORRAS I BAGES 


Veus donchs, Senyor rey, perquè ve 
En hom peccat, pena e dolor 
Per ço que el bé sia major . 


En contraposició a l’Alcorà escriví el poema teològic, un 
dels més llargs de l'autor, titulat Els cent noms de Déu, poe¬ 
sia científica, per cert en molts punts abstrusa, i que la nos¬ 
tra generació tal volta troba insuportable, i, no obstant, aplau¬ 
deix poemes geològics que mai poden tenir ni la llum intel- 
lectual, ni els alts sentiments que inspira la contemplació de 
la infinita substància. D'aquesta manera descobreix en la 
- reació l'exemplaritat divina: 

jO divina molt alta Trinitat! 

En axí és per tu tota pluralitat, 

Com és unitat creada per divina Unitat 

Sens Trinitat no pogra deïtat 

Estar en natura de amable, amant e amat, 

Sens los quals fóre vacuïtat, 


Qui llegeixi Els cent noms de Déu trobarà sovint en ells la 
manera de contemplar peculiaríssima de l'autor, l'equació, una 
abstracció impròpia de la poesia, mes que no deixa d'estar 
compenetrada d'una dolçor mística, essent en alguns punts 
molt semblant a les poesies teològiques de sant Joan de la 
Creu, mes tenint el curs del pensament del nostre sant joglar 
una originalitat major. Noti’s en les següents rimes la declara¬ 
ció de la finalitat del món, ressaltant la doctrina dels teòlegs 
franciscans qui en la unió de la Matèria amb l’Esperit purís- 
sim, que s’efectuà en la divina Persona de Crist, veien tot 
l’objecte de la creació material. És un fragment del psalm que 
porta per epígraf: /O forma! 

Enformat ha Deus tot lo món 
En lonch, ample e pregon, 

E en cercle qui és redon. 

Déus ha enformat tot quant és 





LA TRADICIÓ CATALANA 


473 


En la natura que d'home pres, 
Per la qual crea tota res. 


Déus ha tot lo món affinat. 

Car l’ha ab si participat, 

En quan s'és en home encarnat. 

El Desconhort és el poema lul·lià més interessant. És la 
descripció espiritual de l’autor, l'exposició de son sistema, 
l’explicació de ses aspiracions, la consignació solemne de la 
missió que es creia haver rebut, on es descobreix el caràcter 
poètic, idealista d’En Llull, el vol immens de sa imaginació 
amb la qual s'aparta de la terra i perd de vista als homes; tal 
volta somnia, mes son somni és el somni de l'amor que no 
el deixava reposar. Té certa germanor de sentiment amb al¬ 
guns poetes moderns, generalment poc cristians; una me- 
lancolia inquieta, un to de queixa i mal acontentament; no 
té aquella quietud i repòs de la gran poesia cristiana, li falta 
la majestat de la pau que es troba en el Dant, qui fins en 
els horrors de l’infern mostra no la pau, que allà és impos¬ 
sible, però sí aquella sublim i grandiosa immobilitat típica 
de l’eternitat; i això no vol dir que li fallés al sant joglar ma¬ 
llorquí la fermesa de la fe, com als poetes abans indicats, 
puix volia el Beat Ramon: 

Que ab ferre e ab fust e ab ver argument 
Se des a nostra fe tan gran exalçament, 

Quels infaels venguessen a ver convertiment. 

Et en hay ço tractat trenta anys, e verament 
No n’hay res obtengut. 


Amb gran melancolia, llavors el generós filosop: 

Com home irat qui fuyg a mal Senyor, 

Me'n aney al boscatge, on estava ab plor 

Tan fort desconortat, que'l cor n’haich gran dolor. 








474 


J. TORRAS I BAGES 


Allà es troba amb un ermità amb el qual comença la inte¬ 
ressant conversa que constitueix la matèria del poema. El so¬ 
litari procura consolar-lo, i Ramon va exposant ses idees i 
projectes, descobrint-se amb gran energia la convicció que 
tema d'haver rebut sobrenaturalment una missió extraordi¬ 
nària: 


Encara us dich, que port una Art general 
Qui novament és dada per do espirital, 

Perquè hom pot saber tota res natural, 

Segons qu'enteniment ateny lo sensual; 

Al dret e medicina e a tot, saber val, 

Et a teologia, la qual m'és may coral; 

A solre qüestions nuyla Art tan no val, 

Ne errors destruhir per raysó natural; 

E tench la per perduda, car quax a hom no'n cal, 

1 er quen ne planch, en plor, e n'hay ira mortaí: 


L'ermità li reprèn tan amargs sentiments com a pecami- 
nosos, mes ell respon amb la següent relació, interessant per 
contenir l'explicació del canvi de vida de l’autor, degut a la 
meravellosa visió de Jesucrist crucificat. 

N'ermità, no m’escús que no haja peccat 
Mortalment mantes vets, de quem som confessat; 

Mas depuys Jesuchrist a mi's fo revelat 
En la crotz, segons que desús vos hay contat, 

Et aguí en s'amor mon voler confermat; 

No pequí a seient en nuyl mortal peccat; 


El feréstec sentiment d'aquest almogàver espiritual en la 
contradicció per a realitzar sos generosos plans, es manifes¬ 
ta en aquesta mateixa estrofa quan llença la següent execra- 
ció, comparable amb les del pacientíssim Job, si Déu no l’a¬ 
judava en sos projectes: 


Emperò sino n’era (ajudat de Déu) tort faria e peccat 
bi Eyl no mi ajudava depuys que l’hay amat, 

E per la sua amor lo món desamparat. 







LA TRADICIÓ CATALANA 


475 


Aquest pas, entre altres, serví als contraris de les obres 
de Llull per a titllar-les de blasfemes; mes en les espirituals 
lluites de diferents sants, i fins en els profetes, trobem expres¬ 
sions que són com gemecs d'un cor mossegat per feres pas¬ 
sions, xiscles de dolor, crits de combat, més que no pas vi¬ 
ciosos estats del judici, ni flaqueses de la voluntat. 

Es defensa amb l'ermità de la inculpació de pretendre 
avantatges temporals en sos projectes, ni riqueses, puix: 

.hay tant larguejat. 

Que tuyt li meu infant n’estan en paupertat; 

Ni el porta tampoc el desig de vanaglòria: 

Car en hom peccador nuyl laus pot ésser bo. 

L'ermità l'exhorta a que doni a conèixer sa ciència, puix 
desconeguda no pot ésser apreciada, i aleshores Ramon parla 
amb una convicció admirable en el següent tros, on s'hi troba 
l'il·luminat utopista més generós i simpàtic qui ha trepitjat la 
terra, i el pensador més confiat amb el propi pensament: 

... si hom en mos libres forment estudiàs, 

Et per altre sauber en res no'Is oblidàs 
Jo'n fóra conegut; mas si com gat qui pas 
Tost per brases los ligen, perquè ab eyls no fas 
Quax res de mon negoci; mas si fos qui'ls membràs 
Et qui be’ls entenés e en res no duptàs, 

Pogra hom per mos libres metre el món en bon cas. 

En la controvèrsia amb l’ermità exposa sa doctrina sobre 
la demostració de la fe, la conversió dels mahometans, quals 
savis té per incrèduls: 

Que celis qui són savis, per forsa d'argument 
no creen Mafumet; ans tenen a nient 
L'Alcorà . 

Disputen també de la conversió dels tàrtars, que en altre 
lloc, amb pregon sentit filosòfic, diu que convenia portar-los 






476 


J. TORRAS I BAGES 


a la fe catòlica abans no abracessin altra llei, i procurant 
l'ermità dissipar sos projectes, Ramon s’enfaloyní i escriu 
amargament: 

[Senyor Déus gloriós! «fHa al mon tal màrtir 
Com aquest que sostench, com tu no pux servir, 

Et no hay qui m'ajut? ^Com puscha romanir 
Est Art que m’has dada, d'on tant bé se pot seguir, 

La qual tem que’s perdrà aprés lo meu finir? 

Car nuyl hom no la sab bé segons mon albir... 

L’ermità aleshores li alaba els antics filosops i sos siste¬ 
mes, car lur enteniment fo pus alt que lo teu, i es resisteix a 
canviar els motllos de l'humà coneixement, per lo qual Ramon 

.felló fo. 

Quant ve que l’ermità havia opinió 

Que'ls filosophs antichs, en los quals fe no fo, 

Sían estats començ de tot ço qui és bo, 

Conexent Trinitat e Encarnació. 

[Quina diferència entre la inquietud i els turments de l’à¬ 
nima i de la poesia del Beat Llull, nascuts de no saber bé tro¬ 
bar els fonaments de l’humà coneixement i ses juntures i con¬ 
nexions amb la revelació cristiana, i la serena, suau i sanitosa 
tranquil·litat de la poesia dantesca, resplendor de la ciència 
tomística! Així potser s’explica la devoció de certs literats i 
poetes, dubtosos en ses creences, al gloriós màrtir mallorquí. 

L ermità segueix amb bells raonaments per a conhortar a 
En Ramon, mes en va; li recorda que 

.Santa Maria 

E ab eyla ensemps cascuna gerarchia 
Dels àngels e los sancts, preguen nuyt e dia 
A Jesuchrist son fill, que per mece sia 
Que en breu do al mon ordonament e via 


Mes aquesta poderosa intercessió no determina la total 
conversió de les gents a la fe de Crist, i veient Ramon 








la tradició catalana 


477 


... que'l món li fa tanta de deshonor 
A donchs en cuyt morir d'ira e de dolor. 


L’ermità recorda a Ramon, i li posa per exemple la pa¬ 
ciència de Job, mes ell li respon: 

... no és molt si hom és consolat 
En perdre sos infants, diners o heretat, 


Mays éqiii's consolarà, que Déus sia oblidat 
Menyspreat, blastomat, e tan fort ignorat. 


Ramon exposa a l'ermità tots els seus plans: enviar mis¬ 
sioners pertot arreu, ben instruïts en llengües, establint a 
aquest fi col·legis poliglotes; procurar la unió dels cismàtics, 

.per gran diputament: 

Del qual bon disputar havem fayt tractament. 

I reunir en mia les ordres militars per a facilitar la con¬ 
questa de Terra Santa. L'ermità queda convençut i 

Quant Ramon l'ermità viu ab si acordat, 

Adonchs lo va baysar: ensemps han molt plorat. 

Ramon aconsella a l'ermità que se'n vagi a la cort a propo¬ 
sar sos projectes, i que si no el volen escoltar el Papa i els 
Cardenals, que es faci joglar per a popularitzar el bé, com ho 
posa en escena en el Blanquerna. 

.quax jutglar 

Vos fes sets en la cort, et los Cent Noms cantar. 


L'ermità convida a Ramon per anar junts a la cort, mes 
ell es resisteix pels desenganys rebuts: 

E per ço que ma Art no faça menysprear 
En tenir la manera que ténon li jutglar. 








478 


J. TORRAS I BAGES 


Perdoni el pacient lector, per amor del gegantí pensador, 
monument el més colosal de la nostra història literària, la 
bona estona que l’havem entretingut en aquest poema, puix 
no sols és un retrat de cos enter de l'autor, sinó, com ell 
mateix diu, és el programa de son pla d’universal renova¬ 
ment: 


Fenit és lo Descohort que Ramon ha escrit: 

E en lo qual del món l'ordonament ha dit. 

És en realitat aquest poema l'exposició dels projectes de 
Llull, i fins de sos principis posats en forma rimada. L'espe¬ 
rit lul·lià es manifesta aquí en tota plenitud; pensament atre¬ 
vit, fervor de caritat, ardent expansió de fe, neguit de realit¬ 
zar lo que ha concebut, queixa de les impureses de la reali¬ 
tat i somni delectós d’una edat d'or que li sembla realitzable 
mediant una seva summa ciència, que en pocs principis en¬ 
clou tot lo científic, tant lo absolut com lo contingent, i un 
pla de reforma social de pocs articles, suficient per a perfec¬ 
cionar tota la humanitat; mes el benaventurat doctor no 
comptava amb la dificultat que troba la veritat per a pe¬ 
netrar en l'esperit i ensenyorir-se de tot l'home, ni en la na¬ 
diua malícia de les passions qui dominen el cor dels fills 
d'Adam. És tot aquest poema un crit d’impaciència, nascut 
de la generosa il·lusió de capgirar el món i assentar-lo d’un 
cop en la veritat i en la justícia, és la noble ambició de veure 
realitzada en la terra la magnífica visió apocalíptica de sant 
Joan, de la Humanitat ja purificada i divinitzada, com un cos 
perfectament conformat amb son cap, que és Crist. 

Havem de deixar poemes interessantíssims on el pensa¬ 
ment lul·lià resplendeix amb la sòlita originalitat i energia; 
mes no podem passar per alt el titulat Medicina de pecat, que 
és el més extens i que juntament amb Els cent noms de Déu 
se'ls pot considerar com una esplèndida vulgarització de les 
més altes concepcions de la Filosofia i de la Teologia, de la 
raó humana i del dogma diví. Fora de la nació italiana, que 



LA TRADICIÓ CATALANA 


479 


posseeix l'admirable poema de l'Alighieri, poques n’hi haurà 
que posseeixin un tan abundant manantial de poesia filosò¬ 
fica i teològica com per si sola conté la literatura lul·liana. 
Llegint la Medicina de pecat , un hom es recorda dels Autos 
sacramentales; mes per nosaltres és més gustosa l’aspra poe¬ 
sia del Beat Ramon, qui no posseeix aquells arreboïes de 
llum calderoniana; però que exhibeix les formes nues i hercú- 
lies de la gran concepció catòlica i el cop d'ull de l’observació 
de les humanes potències i passions. No transcriurem els 
llargs raonaments, i fins es pot dir tractats teològics posats 
en forma joglaresca; mes no podem deixar de collir-ne qual¬ 
que engruna. Fa, parlant del sentiment de vergonya i asse¬ 
nyalant sa finalitat, les següents observacions psicològiques 
d'una profunditat admirable: 

Contra vergonya qui’s donada 

Per ço que’n sia refrenada 

La volentat quant vol far mal. 


... am mays vergonya que or; 

Car vergonya fa consirar 

Lo mal ans que hom lo vulla far. 


El gloriós màrtir que, abans de pujar a les altures de la 
contemplació intel·lectual i a la idealitat de l’amor, havia si¬ 
gut esclau dels sentits, ara plora amargament aquella escla¬ 
vitud passatgera i d'eternes conseqüències: 

i Oh tu qui sents 
Viandes, estruments, 

Odors, paraules, tocaments! 

Quant mort seràs 
Delay que sintràs 
Dels plaers que say sentits has? 


Als naturalistes de son temps que no sabien capir l'exis¬ 
tència espiritual de l'ànima, els demostra son coneixement 







480 


J. TORRAS I BAGES 


experimental, tal com ho pot fer un psicòleg de la moderna 
escola de l’observació: 

E si tu vols saber què és 
Ànima, poràs ho saber 
Si bo entendre pots haver. 

Consira en tu ton membrar, 

Ton entendre, ton amar, 

E tot ço perquè entens raysó, 

E ço perquè has perfecció 
E ton cogitar e parlar, 

E en virtuts a gasanyar 
O a perdre, e com pots pecar. 

La seva gran devoció al Poder apostòlic manifestada en 
molts llocs de sos llibres, aquí també l'expressa: 

Està lo Papa Veguer 
De Sent Pere, e pot tan fer 
Com Sent Pere, per offici. 

Car Déus enaxí ho establí. 

Per ço que fos successió 
Del offici que és mol bo. 

Aquell gran principi del Llibre de Contemplació, i que és 
la idea predominant en l'enteniment d’En Llull i el sentiment 
que vivifica sempre el seu cor, aquella que En Menéndez y 
Pelayo anomena filosofia de rharmonia, de mística gènesi, i 
que es resol en que l’home, de totes les coses, deu elevar-se a 
Déu, de qui tot ve i a qui tot va, l'expressa aquí de la següent 
poètica manera: 


... quant oyràs parlar 
De nuyla res, u ous cantar 
Li clergue, aucel, e li juglar 
E’l so que'ls arbres, fa lo vent, 

O la mar quant és fort brugent. 

Tot ho aplica a Déus amar. 

El poema El Concili és, sens dubte, un dels més gracio- 
sos i gentils del sant joglar, i de segur que és llegit amb gran 






LA TRADICIÓ CATALANA 


481 


delectació per tot literat amant d’aquella poesia trobadores¬ 
ca, la influència social de la qual devia ésser d'una eficàcia 
extraordinària. Citarem alguns trossos en demostració del 
caràcter democràtic del gloriós màrtir mallorquí, i de la ma¬ 
nera popularíssima i gens enterca de l’autoritat en aquell 
temps, i en nostre país, que fins fa poc la ignorància i audàcia 
anticristiana volia fer passar com si fos ombra o figura del 
despotisme oriental, essent el revés de la medalla; i brillant 
com llum meridiana la compenetració del sentiment popular 
en les més altes institucions humanes i divines. El nostre segle 
no podria compendre, i tindria per atreviment insuportable, 
les lliçons i fins les recriminacions que el Beat Ramon diri¬ 
gia al Papa, als Cardenals, als Prelats, als Prínceps i als Reli¬ 
giosos, i no en cartes llatines, o per medi de comunicacions 
diplomàtiques, o bé en la fervor de la predicació evangèlica, 
sinó amb llengua i forma trobadoresca; essent, emperò, indub¬ 
table sa veneració envers l’autoritat i la fe que tenia en son 
dret diví. És la veu simpàtica del mosso qui adverteix a son se¬ 
nyor, no per sentiment de supèrbia, sinó pel dolç afecte que 
a la família porta; per lo qual, perduda avui aquesta feliç fa¬ 
miliaritat entre els qui obeeixen i els qui manen, és també 
impossible aquell llenguatge d'admirable sinceritat, incom¬ 
prensible al refinament de nostre segle, que el consideraria 
com llenguatge de desenfrenada passió. 

La calenta imaginació del Beat Ramon s'encengué al pu¬ 
blicar-se la convocació del concili de Viena; sos projectes, 
sens dubte, li semblaria que en aquella ocasió es podrien rea¬ 
litzar (i en part ho obtingué); per lo qual tem que no es 
perdi tan profitós aconteixement, i diu al Papa: 

Senyor en Papa! «.què farets? 

Sinó y fayts tot quant porets 
Per tot lo món blasmat serets, 

E mal volgut; 

Senyor en Papa! <;què farà 
Lo gran poder qui’n vós està? 


31 






482 


J. TORRAS I BAGES 


Si no’l fayts far tot quant porà 
A Jesuchrist s’en clamarà 
Fortment de vós; 

Guardats que no siats altiu 
Al Consili. 

Als cavallers els parla amb els següents termes; 

Cavaller, no tinch per cortès, 

Si Déus no ama més que res, 

Cavaller qui és servidor 
De Déu, no hà de res pahor, 

Car conforte’s en son Senyor 
E en força de bon amor. 
i Ah cavaller! 

Si tu vols esser bon guerrer 
Ama bé fer. 

Els cavallers qui avui menen la societat no estan per tals 
raons, i en son epicuxisme es riurien d’aquesta sentència, que 
ni especulativament voldrien escoltar, del penitent eimità i 
predicador mallorquí: 

Cavaller, és per dret servir 
E que lo mal faça fugir, 

Perquè lo bé pusca venir. 


Als Prelats els parla amb la franquesa nascuda de 1 amor, 
i tement, sens dubte, que impedissin la celebració del Conci¬ 
li, els diu: 

Senyors Prelats! bé’n som certa 
Que si lo consili no’s fa. 

Vós hi metrets la vostra mà; 

I acaba son sermó esperonant-los de la següent manera: 

Senyors Prelats! no val anell 
Ne gran cavall, ne bel mantell. 







LA TRADICIÓ CATALANA 


483 



Ne gran flocha de mant donçell, 

Si en sos fayts no ha capdell 
Discreció 
E que sia ardit e pro 

Quant és raysó. 

Aquest poema, que conclou amb una exhortació a la peni¬ 
tència i a l’oració en favor del concili, condicions necessàries 
per a la fecunditat de les obres cristianes, prova la part in¬ 
teressant que la nostra regió prenia en el moviment civilitza¬ 
dor general; i no solament en la forma científica que do¬ 
mina i deu dominar en aitals assemblees cristianes, sinó este¬ 
nent la influència a tots els estaments socials, i sobretot 
al poble en qual llengua s'honra de parlar el Beat Ramon 
Llull, quan tantost en les demés nacions la llengua de la gent 
lluïda, el llatí, era vehicle obligat en la propagació de les 
grans idees. 


VII 

L'esperit lul·lià no quedà esvaït, després que el Beat Ra¬ 
mon hagué mort valerosament, per la difusió del regne de 
Crist, a mans dels sectaris de Mahoma; si no és la seva doc- 
tiina un estel fix de llum constant en l'esfera de les humanes 
especulacions, és almenys un cometa prodigiós que en certes 
ocasions apareix amb una irradiació brillant i estesa, desig¬ 
nant coses extraordinàries i misterioses. Ha tingut deixebles, 
el nostre admirable Doctor Il·luminat, quasi bé en totes les 
nacions literàries d'Europa. Les cèlebres acadèmies de Mallor¬ 
ca, Salamanca i Magúncia mantingueren l'estudi de sa doctri¬ 
na fins en l'última centúria; abans les concorregudes escoles 
de ciència lul·liana a València i Barcelona tingueren doctors 
sapientíssims qui defensaren l'honor de son mestre, i la serà- 
fica ordre de nostre Pare sant Francesc, planter fecundíssim 
de savis, lletrats i sants, per decret emanat del capítol gene¬ 
ral celebrat a Roma en 1688, estatuí una plaça de lector, a 



484 


J. TORRAS I BAGES 


Mallorca, per l'ensenyança pública de la ciència lul·liana, que 
fins a aquests temps ha tant florit, amb 1 obligació de propo¬ 
sar cada any públiques conclusions sobre d’ella. 

Mes l’antiga Corona d’Aragó fou el país, sobretot a la fi 
del segle xv i en tot el xvi, en què lluïren els deixebles més fer- 
-vorosos i il·lustres. El misteriós i celebrat Joan de Peratallada, 
ja en el segle xv pateix persecució per la doctrina física de 
Llull. Mes és d'advertir que, a nostre parer, encara que la 
doctrina lul·liana no sia heterodoxa ni supersticiosa, engendrà 
deixebles qui s’extraviaren del recte camí de la ciència. No 
fou Peratallada un alquimista vulgar; ell mateix anatematitza 
els qui en l'alquímia cercaven els secrets naturals per fins 
il·lícits, et efficiuntur falsificat or es monetae et sigillorum 
praelatorum et Principum; al revés, ell escriví son llibre De 
famulatu philosophiae, amb el fi nobilíssjm d’estendre el co¬ 
neixement experimental de la matèria per a profit dels homes 
principalment pauperibus et evangelicis; mes el contingut de 
son llibre sembla revelar que en la seva ardent imaginació 
hi havia certs gèrmens d'il·luminatisme, sens dubte nascuts 
d'aquella absorbent contemplació gairebé proclamada pel 
Beat Ramon Llull, l'únic instrument de la investigació racio¬ 
nal, puix al referir que se'l tingué set anys a la presó, ma¬ 
nifesta que allí se li comunicaren ses idees científiques per 
sublimes theorias et illuminationes caelestes. El llibre de 
Rupecissa, o Peratallada, estegué la doctrina física lul·liana, 
essent com un comentari o glossa d'ella. En Torres Amat el 
donà per català; Salzinger diu que és gallus ; lo cert és que 
fou frare de sant Francesc i catedràtic de Tolosa, home de 
gran activitat; i diuen si arribà fent missions fins a Moscou, 
de zel més o menys secundum scienttam, segons la devoció 
-de cadascú. El citat Salzinger, tan savi com afectat a tot lo 
que pertany a l'escola lul·liana, suposa, en defensa de l’ortodò¬ 
xia i puresa de zel de Peratallada, que fou arquebisbe de Pa¬ 
rís; mes, havent nosaltres mirat la Gallia Christiana, havem 
■trobat, és cert, un Johannes III arquebisbe de París, natural 
de la Roche-taiUé, llogarret, diuen els graves i erudits mau- 





LA TRADICIÓ CATALANA 


485 


rins, de prop Lió, qui fou patriarca de Constantinoble i morí 
en 24 de març de 1436; però que dubtem fos el nostre Pera- 
tallada, frare de Sant Francesc, escriptor de ciència física, 
home de gran exaltació d’esperit i de vida accidentada, cir¬ 
cumstàncies totes que es callen en la Gallia Christiana, en la 
breu relació que fa de l’arquebisbe Johannes III de Roche- 
taillé. 1 

La tendència naturalista, o sia l'estudi directe i experimen¬ 
tal de la matèria, iniciat per Llull, tingué a Catalunya un doc¬ 
tor il·lustre, qui enllaçà aquest estudi amb el de la metafí¬ 
sica, en la persona del mestre Jaume Janer (Januarius), mon¬ 
jo de Santes Creus. Ja el rei Alfons d’Aragó, des de Nàpols, en 
1449, havia donat privilegi i promès protecció a Llobet (Lupe- 
tus) per a ensenyar la doctrina lul·liana i fins per a erigir es¬ 
coles on s'ensenyés. El rei Ferran, en el privilegi donat a Fra 
Jaume Janer en 1500, suposa ja existent i fundada una escola 
amb rendes pròpies per l'ensenyança del lul·lisme a València, 
en qual ciutat ensenyà i publicà son llibre Ars metaphisicdlis 2 
el savi monjo de Santes Creus. Sa concepció científica és gran¬ 
diosa, mes atrevida i que, sense explicacions i a no ésser ei 
sentit catòlic que domina en l’escriptor, es podria pendre 
per monista, com ara diuen; puix al voler provar, seguint a 
son mestre, que la Universitat és un Ens real, diu: «Omne 
quod est sub lunae globo, dicitur elementatum, aut vegeta- 
tum, aut sensatum, aut imagmatum vel rationatum (!) ultra 
haec nihil est ...» I al dir això es funda en els experiments dels 
alquimistes i en les transformacions que ells obren i es poden 
veure in alembico. 

Altre català il·lustre, que és com qualificat testimoni del 
vol que prengué en nostre país el realisme lul·lià, en lo que 
ateny a l'estudi experimental de la matèria, és el mestre Pere 
Deguí, prevere secular, de Montblanc, i inquisidor general per 

1. Vol. VIII, pàg. 145. 

2. Existeixen diferents exemplars d'aquest notable llibre en nostra 
Biblioteca Universitària. 



486 


J. TORRAS I BAGES 


tot Espanya. El Salzinger diu que ell ha vist exemplars del 
llibre que escriví, titulat Introductorium admodum breve et 
succinctum ad omnes sciencias, estampat a Colònia l'any 
1516, i comença: In nomine lesu; fa d'aquest opuscle grans 
alabances i en porta fragments. Deguí funda la preferència 
del règim experimental sobre del racional en una raó teolò¬ 
gica; puix diu que, havent el pecat original alterat el compost 
humà, l'ordre de l’adquisició dels coneixements ha quedat 
també alterat, estant en certa manera supeditada la raó al 
coneixement sensible, per lo qual en l’estat actual el coneixe¬ 
ment és de compositis ad simplicia et a simplicibus ad divina, 
essent, doncs, el coneixement de la matèria base dels altres 
coneixements. 

El bon nom del Beat Ramon Llull tingué encara un atle¬ 
ta més valerós en la persona d'En Joan Vileta, canonge de 
Barcelona i teòleg del bisbe Cassador en el concili de Trent. 
Home de molta ciència i il·lustració, féu gran paper en aquella 
augustíssima assemblea, i l’historiador Pallavicino 1 conta 
com aquest doctor català, en la discussió sobre la Comunió 
baix les dues espècies, fatigat ja el concili de peroracions llar¬ 
gues i inútils, se reanimà a l'oir la paraula elegant i concisa 
del nostre canonge, excitant l’apetit, diu l’historiador, dels 
qui ja estaven tips, fins al punt que, després d'haver enrao¬ 
nat dues hores, li demanaren que continués en la sessió se¬ 
güent. En aquell concili fou el propugnador de l'ortodòxia de 
Ramon Llull, per molts impugnada, i obtingué que reeixís... 
Sancti oecumenici Concili auctoritate de adversariis trium- 
phantem , com ell diu en el pròleg de l'Ars brevis de Ramon 
Llull, publicada a Barcelona l’any 1560. En aquesta ciutat res¬ 
taurà l’escola lul·liana, ensenyant públicament, i amb gran 
concurrència de qualificats deixebles, la doctrina de l’il·lumi¬ 
nat Doctor, amb molt afany escoltada per homes ja instruïts 
en la filosofia i les arts, per cavallers nobles i il·lustres, i per 
doctors de totes les facultats. 


1. LJib. XVII, cap. XVI. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


487 


No seria propi d’aquest lloc l’enumerar els molts i il·lustres 
lullians qui de la nostra terra han eixit i han seguit les ense¬ 
nyances de l'il·luminat Doctor. Havem fet menció dels qui 
acabem de parlar perquè es vegi com la doctrina física o mè¬ 
tode experimental ha tingut a Catalunya una tradició cientí¬ 
fica, i homes doctes qui l'han sostinguda, no amb esperit vul¬ 
gar, sinó com a precursors de la ciència experimental moder¬ 
na, qui si no enlaira gran cosa l’enteniment humà, almenys, 
ben aplicada, pot ésser d'utilitat a la desvalguda descendència 
d’Adam, i pot afavorir els pobrets, com amb estil verament 
franciscà deia el framenor Peratallada. No podem, emperò, 
passar per alt, entre els nostres lullians de la centúria passa¬ 
da, el P. Pasqual, cisterciense mallorquí, qui amb gran eru¬ 
dició i crítica, i nombroses mostres d'amor a les coses cata¬ 
lanes, estampà a Avinyó les Vindiciae lüllianae en 1778, obra 
on publica documents curiosos i notables referents al Beat 
Ramon; com tampoc el benemèrit P. Fomés, també mallorquí, 
franciscà, catedràtic de Salamanca, de molta erudició, qui 
impugnà el P. Feijoo en lo que aquest escriví contra el Beat 
Ramon amb el Liber apologeticus, que publicà a Salamanca 
en l’any 1746. Fou el P. Fornés molt coneixedor del lul·lisme, 
i fins creiem que treballaria en la gran edició maguntina de 
les obres de l'il·luminat Doctor feta pel doctíssim sacerdot 
Ivo Salzinger, puix en un dels exemplars incomplets que pos¬ 
seeix d’ella aquesta Biblioteca Universitària, procedent de la 
Biblioteca Mariana del convent de Sant Francesc, en el tomo 
quart hi ha una nota manuscrita que diu: Fr. Bartholomeus 
Fornes accepit hunc tomum pro remuneratione sui laboris 
exhibiti in impressione lullianorum operum Maguntiae anno 
1732, i en el text s’hi veuen molts subratllats, senyals i fins 
correccions manuscrites. Cal advertir que els dos citats 
PP. Pasqual i Fornés són i es confessen deixebles de Salzin¬ 
ger, i que dins dels confins de l'escola lul·liana tenen principal¬ 
ment caràcter apologètic i crític; mes no són, generalment 
parlant, doctrinals i dogmàtics. 



488 


J. TORRAS I BAGES 


Mereix consideració a part, no sols per la importància de 
ses obres, sinó també per la marcada tendència, i més encara 
que tendència, fonamental caràcter psicològic de sa doctrina, 
el famós barceloní Ramon Sabunde, in artibus et medicina 
doctor et in sacra pagina egregius professor en la Universitat 
de Tolosa, molt alabat pels savis estrangers i tantost desco¬ 
negut fins de nom, diu amargament el P. Pasqual, 1 2 de sos 
compatricis catalans. I jcosa estranya! Catalunya, qui ha pro¬ 
duït sempre homes afectats a l’observació psicològica, quasi 
bé coneix sols de nom els escrits del savi catedràtic tolosà; 
trista, mes eloqüent demostració de la falta d’il·lustració re¬ 
gional. 

És Sabunde un verdader adepte de Ramon Llull; de sa 
Teologia natural o Llibre de les criatures} diu el cardenal 
Bona que conté la pràctica de l 'Ars magna de Llull, i pot ben 
bé afirmar-se que la Teologia natural és com un raig de llum 
del monumental Llibre de Contemplació del Beat Ramon. 
Exagera les tendències d'aquest, converteix en errors les 
opinions perilloses del mestre; la demostració de la fe per ar¬ 
guments naturals la presenta amb una cruesa tan gran com 
desproveïda de sentit filosòfic, venint a ésser en lo que toca 
a la doctrina sobrenatural, que és la principal matèria del lli¬ 
bre, un positivista piadós i fervorosament cristià, capaç de 
descristianitzar el lector qui no s’acontenti de pures con¬ 
gruències. Sens dubte per això fou prohibit el pròleg de l'o¬ 
bra, i fins en aquesta s’hi troben errors dogmàtics, com el que 
després Luter presentà com a principi fonamental de son sis¬ 
tema, o sia, la corrupció total, després del pecat original, 
de l’ànima humana. És Sabunde un positivista racionalista; 
del coneixement de si mateix en vol treure la demostració de 
totes les grans veritats naturals i sobrenaturals, i així diu 


1. Vindiciae lullianae, t. I. 

2. Liber creaturarum seu Theologia naturalis (Argentinae, 1496). Exis¬ 
teix en aquesta Biblioteca Universitària. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


489 


en els Dialogi de natura hominis: 1 «Aquí et serà ensenyada 
la ciència que deus haver de tu mateix...; aquí apendràs tot 
lo que per extens és manat en la Sagrada Escriptura...; aquí 
coneixeràs tots els errors, sectes i opinions dels filosops, pa¬ 
gans i heretges, i fàcilment trobaràs lo que és contrari a la 
verdadera fe... Aquesta ciència no exigeix altres testimonis, 
fora de l’home.» El nostre doctor, no obstant sa pietat i fe 
cristiana, caigué de ple en la moda filosòfica del Renaixement 
de prescindir del tot de la revelació al tractar, ja no sols de 
la filosofia, sinó dels grans misteris de l’ordre sobrenatural. 

Fou allò la secularització de l’humà saber, la destrucció 
del gran edifici de la ciència una i catòlica, potser per la tor- 
pesa dels qui l'anaven edificant; començava a alçar el cap, en 
l'ordre especulatiu, el laïcisme, que ara empesta tots els or¬ 
dres de la humana societat, i sens dubte que d’una manera in¬ 
conscient el nostre savi seguia lo que semblava una noble via 
oberta pels antics filosops. Tothom hi és còmplice en les 
grans revolucions, així polítiques com filosòfiques; els qui de¬ 
fensen lo antic contribueixen tant al triomf d’aquelles com 
els qui volen introduir lo nou; el nostre Sabunde, seguint el 
Beat Ramon per a estendre la religió cristiana, vol naturalit¬ 
zar lo sobrenatural: misteris, dogmes, sagraments, tot ho 
vol demostrar per l’observació de l'home, i fins la mateixa 
Bíblia; la paraula divina, escrita en els Sants Llibres, que pro¬ 
clama superior a la paraula de Déu expressada en la natura¬ 
lesa, creu ell que demostra ésser paraula de Déu amb raons 
purament naturals. La raó individual, sense cercar el descans 
de l'autoritat divina i humana, domina en els llibres de Sa¬ 
bunde; com més tard del judici privat de cadascú en farà 
Luter salvatge regla de creença. Mes no cregueu que el nostre 


1. Aquesta Biblioteca Universitària, a més de la Teologia natural, 
posseeix el Llibre de Diàlegs, citat en el text, el qual, encara pot ben 
bé qualificar-se de compendi de la Teologia natural o Llibre de les 
criatures, és interessantíssim com a mostra psicològica: Raemundi 
Sebundii de natura hominis Dialogi. Lugduni, apud Theobaldum Pa- 
ganum, 1568. 



490 


J. TORRAS I BAGES 


doctor fos un foll enamorat de la literatura del Renaixement; 
al revés, la desprecia: «Els qui més fàcilment mediten en Tul- 
li, Horaci o Virgili que no pas en el Verb de Déu, fan gran in¬ 
júria a Déu... Tant de bo que els amants dels llibres seculars 
oïssin aquest nostre discurs; em penso que no tan gustosa¬ 
ment s'adheririen a sos vaníssims estudis». 1 Ni ningú deu 
creure’s que el prescindir de la revelació suposi en Sabunde 
un escriptor que vulgui un pur humanisme; no, per ell, com 
per son venerable mestre, Jesucrist ha d'omplir la vida huma¬ 
na, tota ciència se l'ha de proposar per fi, dient en el capí¬ 
tol CCLIX del Llibre de. les criatures o Teologia natural, que 
tota la ciència , intenció, pensament, memòria, aplicació i es¬ 
tudi deu versar sobre la mort de Jesucrist FiU de Déu. Tan 
presumit pensador, qui creia amb la sola raó atènyer els grans 
principis comunicats a l'home per la divina revelació, desen¬ 
rotllà, sens dubte amb gran magnificència, la seva doctrina, 
quan un docte escriptor, i es féu seva la sentència el carde¬ 
nal Bona, 2 afirmava que el llibre de les criatures era la 
Quinta Essència de sant Tomàs; i un poeta escriví en llaor 
del nostre filosop els següents versos, que estan al principi 
del dit Llibre de les criatures en l'edició citada, i que denoten 
la convicció de que Sabunde havia complert la seva arrogant 
i impossible pretensió: 


. qui tot de vatibus unus 

Quae Natura negat iungere, iuncta dedit. 


• • . habet cogitque fateri 

Nunc ratio, credi quae iubet ipsa fides. 

No arribà Sabunde, com pretenen aquests versos, a ager¬ 
manar la fe sobrenatural amb la raó natural, cosa tan bella¬ 
ment feta per sant Tomàs; mes ningú li podrà negar la prio¬ 
ritat sobre Descartes en la història de la filosofia, en voler fo- 


1. Diàleg 4, pàg. 184. 

2. Apud Salzinger, t. I. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


491 


namentar aquesta reina de les ciències en el testimoni del 
propi coneixement; i encara que sembli eixir-se dels termes 
que ens havem proposat en aquest llibre, volem transcriure 
el següent tros que totalment destrueix l’originalitat del fa¬ 
mós argument cartesià: «El valor de la certesa prové de la 
fermesa dels testimonis; els quals, en quant són més manife- 
tos, clars, pròxims, en tant constitueixen una més certa fe i 
credulitat. Però perquè ninguna cosa és més coneguda, prò¬ 
xima, intrínseca a altre que ella a si mateixa; lo que mani¬ 
festem per la pròpia naturalesa de la mateixa cosa, això prò¬ 
piament és lo més sòlid i veritable. De consegüent, tot lo que 
de l’home ara anem a exposar per la naturalesa del mateix 
home, donarà una major fe a la nostra sentència». 1 I encara 
el sistema del filosop català sobrepuja de molt en aquest punt 
el del filosop francès, perquè Sabunde no parteix en dos tros¬ 
sos la humana naturalesa, no destrueix la unitat del compost 
humà, no es funda en un pur psicologisme antinatural i exa¬ 
gerat, sinó que considera tot l'home tal com és en son estat 
actual; i seguint la pràctica de la moderna escola escocia- 
na, admet el valor del testimoni de la consciència, no sola¬ 
ment en lo que pertoca a l'observació interna que l’ànima fa 
de si mateixa, sinó també en l’experiència que els sentits li 
donen de lo extern. L’home «s'ha sortit molt enllà de si ma¬ 
teix, ni ja habita en sa pròpia casa, per lo qual, ni es recorda 
de si, ni es coneix...; és necessari que per les coses inferiors, 
que coneix fora de si, sia altre cop cridat al coneixement de si 
mateix. Volent, doncs, l'home entrar en si: 1, consideri l'or¬ 
denació que tenen entre si les coses criades; 2, faci compa- 


1. «Virtus autem certitudinis ex firmïtate testimoniorum seu tes- 
tium generatur, qui quanto fuerint magis manifesti, lucidi, propinqui, 
tanto certiorem fidem, credulitatemque constituunt. Verum quia nulla 
res est magis nota, propinqua, intrínseca alteri, quam ipsa sibi: ideo, 
quidquM per propriam ipsius rei naturam ostendimus, id solidissimum, 
id verissimum est. Et idcïrco omne quod de homine monstraturi nunc 
sumus, per ipsius hominis naturam, maximam dictis nostris fidem fa- 
cient.» {De natura hominis Dialogi: Isagoge seu Introductio.) 




492 


J. TORRAS I BAGES 


ració de l'home amb les altres coses segons la conveniència 
i diferència d'elles; 3, per aquesta comparació puja l’home a 
si mateix, i de si mateix a Déu criador de tot». 1 

Per aquests fragments pot el lector clarament compendre 
com el sistema de Sabunde, si ell no l’hagués volgut estendre 
a la teologia, no tindria els inconvenients que àdhuc en el 
camp de la pura filosofia natural presenta el sistema cartesià, 
antinatural, com ja havem dit, i que comença esquarterant la 
humana naturalesa i partint la consciència humana; la qual 
és mirall verídic, on es reflecteixen els fenòmens tant físics 
com espirituals de la nostra vida, criteri de la vida íntima i de 
la relació en el sistema de Sabunde. Aquest, seguint l’esperit 
d'observació propi de la nostra gent, admet tot d’una el tes¬ 
timoni de l’home com a verídic i en ell descansa; Descartes 
comença dubtant, i si accepta l’observació de l’esperit és tan 
sols per a servir de base d'un raciocini dirigit a afirmar l’exis¬ 
tència. 

No és, de consegüent, el sistema de Sabunde un nu psi- 
cologisme, com el d’alguns moderns filosops qui tenen una 
consemblança amb els antics gnòstics; és més aviat un huma¬ 
nisme, com ho fou també el del Beat Ramon Llull, i esporgada 
del mestre i del deixeble la part teològica, sa doctrina passa 
a ésser un majestuós cos de l'edifici de la philosophia pe~ 
rennis, havent sigut dels qui més treballaren en el camp de la 
humana observació per a fer baixar els filosops, qui anaven 
perduts per camins d’artifici, al bon sentit que dóna el tracte 
i consideració de la realitat. I això no vol pas dir que el nos¬ 
tre filosop, per més que fos atent a l'existència externa, no 


1. «Homo... longissime exiit a semetipso, nec iam habitat in nativa 
domo ac per hoc nec sui meminit, nec cognoscit... necessarium est, 
ut per res ïnferiores, quae extra cognoscit, ad sui cognitionem revo- 
cetur. Volens igitur homo ad seipsum introire, primo consideret rerum 
creatarum ordinem inter se. Secundo comparet hominem ad caeteras 
res, penes convenientiam et differentiam aerumdem. Tertio per hanc 
comparationem ascendat homo ad Seipsum, et a seipso ad omnium 
conditorem Deum.» (Ob. cit.) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


493 


doni de les excel·lències i operacions del pur esperit una 
doctrina nobilíssima com ho fa respecte del lliure àrbitre, o 
del franc voler , usant l’hermós terme tècnic de mestre Ra¬ 
mon Llull. A nosaltres ens consola en gran manera el veure 
l’afició de tots els nostres pensadors a ensalçar la llibertat 
humana. «Res de lo criat està sobre el lliure àrbitre; ell està 
sobre tot, ningú el domina i, de consegüent, el Criador tan 
sols deu en ell tenir son seti... Veus aquí com el franc voler 
de l’home ha sigut fet el seti de Déu; allí, doncs. Déu sola¬ 
ment deu imperar, dominar i regnar». 1 

De la naturalesa del lliure albir en dedueix la naturalesa 
de la remuneració que hagi merescut i que en l'altra vida li 
serà tributada. «El lliure albir és l'arrel de tot mèrit en 
l'home, i, de consegüent, ha d'ésser el subjecte del premi o 
del càstig, i essent dit albir humà espiritual, invisible i intel- 
lectual, la principal remuneració de l’home serà invisible i 
espiritual... El lliure albir no és local ni temporal; de con¬ 
següent, el verdader bé de l'home no deu estar comprès enlloc, 
ni mesurar-se per temps, per lo qual, la Llei de Crist, prome¬ 
tent la recompensa eterna de la visió beatifica, encaixa admi¬ 
rablement amb els dictats de la natural raó». 2 

La fina observació continguda en els llibres de Sabunde, 
no cregui el lector haver-la assaborida amb els breus frag¬ 
ments que acabem de transcriure; és cert que sobresurt al 
parlar del franc voler o lliure albir, nobilíssima sedes Dei, 
mes fins quan l'observació és incompetent pel fi que es pro¬ 
posa, sempre manifesta la paciència, concentració i pers¬ 
picàcia d'un esperit altament psicològic; en la història del 
pensament humà és un potentíssim precursor de la moderna 
escola de l’observació, en el procés del pensament català és 
l’hereu del gran mestre Ramon Llull; mes devem afegir que la 
Teologia natural queda molt per dessota del gran Llibre de 
Contemplació. En aquest la llum mística, l'acuïtat de l’en- 


1. Liber creaturarum, cap. CIV. 

2. Diàleg 2, cap. XIV. 



494 


J. TORRAS I BAGES 


giny, la fervor del sentiment i fins el riquíssim llenguatge en¬ 
cisen a l'home i el persuadeixen; en la Teologia natural o 
Llibre de les criatures, Sabunde, pur filosop, sense aquelles 
excelses qualitats del mestre, distingint-se principalment per 
la riquesa de detalls, deixa a l’ànima freda, i per no seguir el 
camí apropiat per la defensa de les veritats sobrenaturals, re¬ 
sulta un apologista qui no satisfà la racional intel·ligència, o 
com compendiosament sentencia el modern historiador car¬ 
denal Hergenrother: «Sabunde, metge i jurisconsult espa¬ 
nyol, qui després abraçà l’estat eclesiàstic, per una especu¬ 
lació exagerada contradiu els dogmes que ell mateix sosté.» 


CAPÍTOL III 

Sant Vicenç Ferrer 

I. Figura de sant Vicenç Ferrer en el moviment social de 
son temps. — Elements que integren son caràcter per¬ 
sonal. 

II. Llibres escrits per sant Vicenç. — En aquest preval el 
caràcter de predicador. — Compenetració entre l'ac¬ 
ció i la predicació. L’Àngel de VApocalipsi. — Dos anys 
de vida eclesiàstica palatina. — Visió que determinà la 
direcció de son apostolat: legat a latere Christi. — Rela¬ 
cions amistoses amb els jueus, i conversió general d’a¬ 
quests. — Idèntic sistema al seguit en el segle XIII per 
a atènyer la unitat d'esperit. — Pensaments extrets de 
sos sermons. — És el gran predicador escolàstic. — Com¬ 
paració amb sant Bernat. — Caràcter catequístic que 
perseverà en els predicadors catalans. — Deixebles de 
sant Vicenç Ferrer. 

III. Sant Vicenç en el Cisma i en el Parlament de Casp. — 
Concepte que té del Sant la tradició popular. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


495 


Fonts principals d'aquest capítol: Beati Vincentii natione 
hispani, professione sacri Praedicatorum or dinis, Theologiae- 
que doctoris, et Evangelicae doctrinae Praedicatoris celeberri- 
mi, sermones hyemales (Antuerpiae, 1572); Sancti Vincentii 
Ferrarii Opera omnia: studio ac diligentia Fratrum conven- 
tus Valentini, opere et impensis F. D. Ioannis Tomae de Ro- 
caberti, arq. Valent, eiusdem ord.; Diago, Historia de la Pro¬ 
vincià; Nicolàs Antonio, Bibliotheca; Vidal y Micó, Historia de 
Sant Vicente; Bofarull, Historia de Cataluna; Hergenròther, 
Historia de la Iglesia. 


I 

A l'hora en què la gent catalana estava en la plenitud d'una 
civilització d'admirable equilibri entre tots els elements socials 
que la componien, en què la nació posseïa una força i impor¬ 
tància que la feien ésser considerada en el concert dels po¬ 
bles més avençats de la terra, apareix un home portentós qui 
fa ressonar la llengua catalana per tots els àmbits de l’Europa 
occidental, qui recorre el món llatí com un semidéu agitador 
i pacificador, admirat de tothom, beneït de tothom, fins al 
punt de que no sols la imaginació popular, sinó també el re¬ 
posat seny dels savis contemporanis, cregué veure en ell la 
realització d'alguna de les meravelloses visions apocalíptiques 
amb què l'apòstol sant Joan representa els misteriosos futurs 
defensors del regne de la veritat, de la pau i de la justícia. 
És sant Vicenç com el verb de Catalunya, el català d’influèn¬ 
cia més viva en el moviment general de la civilització; en una 
època que ha de resoldre dificultats de seculars conseqüèn¬ 
cies, el qui dóna el cop decisiu en dites resolucions, i en un 
temps que va prenyat de successos futurs, que han de can¬ 
viar la faç social, el vident qui amb ull penetrant contempla 
l’esdevenidor. Els pobles i els Pontífexs, els parlaments i els 
reis, reclamen son auxili, sol·liciten ses ensenyances, puix per 



496 


J. TORRAS I BAGES 


sa boca parlen la filosofia i la religió, la justícia, la llibertat i 
la pau. És l'encarnació de l’esperit de sant Domingo i de sant 
Francesc en una naturalesa catalana; és el fruit òptim, assao¬ 
nat i ric d'aquell prodigiós arbre de la vida claustral, apli¬ 
cat a la vida social i plantat enmig del comerç del món per 
a bé dels homes, per aquells dos incomparables fundadors. 
és un magistrat, mai vist, qui va pel món posant la pau en¬ 
tre els homes i administrant justícia en virtut de la Llei de 
què deriven totes les lleis, i això no en un temps i en un país 
ignorants del dret, sinó en època de grans juristes i en una 
terra famosa sempre per la saviesa de ses lleis; el mateix s'in¬ 
titula àrbitre i amigable componedor, i és, en efecte, un Pre- 
tor qui amb el perpetu edicte de l’Evangeli, amb equitat i pru¬ 
dència admirables, exerceix una misteriosa i universal juris¬ 
dicció acceptada per tothom; Pontífexs i reis, concilis i par¬ 
laments, consells de ciutats i bisbes li reconeixen la compe¬ 
tència. És l’herald d'una època que va a finar, és el cigne de 
la Mitjana Edat que va a morir després de son cant; aquell 
temps de vera llibertat, de sencer humanitarisme, aquella 
edat d’activitat intel·lectual i de govern popular en la que 
exercien una verdadera sobirania la filosofia i la religió, admi¬ 
rablement agermanades, es va a desvanèixer. Les grans mo¬ 
narquies van a sortir; la fecunda i espontània vida popular, 
que naturalment brollava del sistema regional, tindrà per 
successora una vida pública artificial que acabarà per extin- 
gir-se; l’aire de família que dominava en la societat i que tan 
admirablement fomentaren sant Domingo i sant Francesc, i 
que el poble respirava tan a plaer, rebent-ne gran sanitat, 
anirà enrarint-se a influx del nou esperit nihilista que la Re¬ 
forma protestant infon a la humanitat civilitzada; mes abans 
que aquell antic ordre de coses desaparegui, abans de tren¬ 
car-se aquella admirable imitat dels esperits que resisteix va- 
lerosament a la divisió dels cismes, ha de sortir de Catalunya 
l'home admirable qui avassallarà tota l'Europa llatina amb 
sa paraula, exercint una sobirania moral que d’aleshores en 
avant serà impossible. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


497 


La llengua catalana, que prompte callarà en els parlaments 
i quedarà ofegada en la literatura, restant consagrada sola¬ 
ment al servei de Déu i de la família, sentirà el més hermós 
i més solemne dels cants del poema de sa existència per boca 
del famosíssim predicador, qui la féu ressonar davant de 
prínceps i de pobles per gairebé tota l’Europa, i que la usà 
tota sa vida amb amor filial. Si considerem i ens representem 
el sistema del pensament català com a una construcció ar¬ 
quitectònica, l'esperit de sant Vicenç n’és el cimbori qui el 
completa, caracteritza i engrandeix, perquè l'arquitectura i 
l'oratòria són per excel·lència les manifestacions més típiques 
i exactes de l'esperit d’un poble; la individualitat de l'autor 
gairebé desapareix, i la col·lectivitat social es revela en aques¬ 
tes dues arts. L'arquitecte i l'orador han d'identificar-se amb 
el públic pel qual treballen; per lo mateix que no tenen un 
objecte absolut i abstracte, no podem prescindir de les cir¬ 
cumstàncies de lloc i temps; la seva utilitat és de present; 
Aristòtil treballava per tots els segles i totes les nacions; 
Demòstenes pels concurrents a Yagorà d'Atenes. I més enca¬ 
ra que i'arquitectura, l'oratòria s’identifica amb la societat 
en el moment històric present, perquè la fàbrica arquitectò¬ 
nica és permanent; i si bé respon a les necessitats i al gust de 
la generació qui l’edifica, durarà i servirà a les generacions 
futures, essent així que la paraula de l'orador es desvaneix de 
moment, i l'objecte que es proposa és modificar en un deter¬ 
minat sentit l'esperit de la gent qui l'ouen. Entre el poble i 
son orador hi ha una verdadera conjunció d'esperits, i si 
aquesta no s'ateny, l’oratòria ha fracassat, i això molt més 
s'ha de dir en aquella gran oratòria qui té per públic o audi¬ 
tori, no un ordre determinat de ciutadans, no una part de 
poble d'idèntics interessos i principis, com passa en bona 
part en l'oratòria política contemporània, sinó el poble en 
tota l’extensió de la paraula, és a dir, tots els ordres socials, 
tots els interessos per oposats que sien, tots els principis fins 
els que estan en pugna. A l'orador qui arriba a aquest domi¬ 
ni sobre l’esperit d’un poble o d'una època, se’l pot conside- 


32 









498 


J. TORRAS I BAGES 


rar com l’encarnació d'aquella època; coneixent a ell es co¬ 
neixerà a aquesta. I no importa que l’orador sia un predica¬ 
dor de la paraula divina, immutable i eterna, perquè aquesta 
ha de proporcionar-se als homes qui l'escolten; i així trobem 
que el gran Bossuet, predicant els immutables dogmes cris¬ 
tians, amb tot serà sempre una de les més belles manifes¬ 
tacions de la nació francesa en son gran segle; mes si el predi¬ 
cador no sols s’atura en els lluminosos principis de la reve¬ 
lació, sinó que principalment tracta d’assenyalar als homes 
el camí de salvació, l'exercici de la justícia i de les demés vir¬ 
tuts, d'apartar-los dels vicis mediant el sant temor de Déu, de 
conciliar entre si els ciutadans, i reconciliar-los amb el Jutge 
etern; si és, en una paraula, un mestre de la pràctica vida so¬ 
cial cristiana, aleshores, si aquest predicador preval i s'iden¬ 
tifica amb el poble, com féu sant Vicenç Ferrer, bé el podem 
tenir com al geni popular de la seva gent. 

L’orient i l’ocàs de la nostra nació en son ser propi i in¬ 
dependent, coincideixen exactament amb l'orient i l'ocàs de 
la gran filosofia escolàstica; d'aquí que es pugui dir que fou 
una nació qui portà l’esperit d'aquella meravellosa filosofia, i 
per lo mateix havem afirmat que l'ordre de Frares Predica¬ 
dors, espècie de sacerdoci no sols de la Iglésia catòlica, sinó 
també d'aquella escola filosòfica, fou la vera educadora de 
la nostra gent. No és, doncs, estrany que en aquella interes- 
santíssima època de la civilització europea, que es desenrotllà 
als fecundants raigs de la síntesi científica que personifica 
sant Tomàs d’Aquino, Catalunya tingués excepcional impor¬ 
tància dins el quadre de la civilització general. Itàlia i Cata¬ 
lunya engendraren els personatges qui duen la més alta re¬ 
presentació de l'esperit de l’època en els diferents rams de 
l'activitat racional mes si l’esperit era el mateix, la naturalesa 
de què es revestiren denota clarament, pel camí que seguiren, 
la diversitat de la raça. 

El gran doctor, mestre indiscutible de tots els savis, nas¬ 
qué a Itàlia. Sant Tomàs fou la font abundosa qui regà amb 
les saludables aigües de ses doctrines totes les escoles d’Eu- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


499 


ropa, i la llum resplendent del Sol d'Àquino, difusa copiosa- 
ment sobre el bell país d'Itàlia, despertà l'estímul estètic d’a¬ 
quella gent, que fou satisfet pel Dant Alighieri quan transfor¬ 
mà la Summa theologica en meravellós poema. Mes l'Escola 
portada a Catalunya i identificada amb la terra pels frares de 
sant Domingo, devia produir altres resultats. No seran aquí 
l’alta especulació filosòfica, ni la resplendent bellesa poètica,, 
les que se’n portaran la primícia de l'esperit d’aquella civilit¬ 
zació; la tendència pràctica, l’aptitud pels negocis de la vida 
humana revestiran aquell esperit; i de Catalunya sortiran, no 
el filosop ni el poeta de l'època, mes sí el civilitzador i orga¬ 
nitzador, pacificador i vulgaritzador de la ciència de la vida, 
sant Vicenç Ferrer. L'Alighieri transformà en poema la Sum¬ 
ma theologica; sant Vicenç, seguint l’esperit de sant Domingo 
i sant Francesc, repartí aquell substanciós Pa entre el poble 
cristià, l’estengué als pobres i als humils, el tragué de les 
aules dels savis per a portar-lo a l'ús dels llecs en les places 
i en les iglésies de les ciutats i viles. No hi ha hagut com ell 
cap altre vulgaritzador de la gran síntesi tomística; els alts 
principis que semblen sols patrimoni de la gent lletrada els 
posa admirablement a nivell de la intel·ligència popular; usant 
un mot avui en ús, podem dir que democratitzà la ciència, 
puix tot el gran i complet quadre escolàstic, abarcant tots 
els coneixements de l'època, s'enclou en aquella predicació 
que alçava fins el poble menut a la noble categoria de ciuta¬ 
dans del regne de la Veritat; la pràctica de la vida cristiana, 
els multiplicats deures dels homes, el coneixement de la jus¬ 
tícia els expressa d'una manera fàcil, agradable i viva, ajudant 
admirablement a la feble humanitat a pujar l'escala que arri¬ 
ba fins a Déu. El poeta italià i el predicador català són dos 
rius que davallen de l'abundosa deu de la ciència tomística, 
i que corren paral·lelament regant dos camps molt diferents. 
El primer s’emporta la llum tomística a l’altra regió de la poe¬ 
sia i presenta als ulls del món il·lustrat l’espectacle de la Divi¬ 
nitat i de la Humanitat, satisfent estèticament el talent devora¬ 
dor de l'esperit especulatiu. El segon, al revés, amb una força 




500 


J. TORRAS I BAGES 


igual al Dant, roba la llum al Sol i la baixa a la terra, i en 
forma robusta i realista introdueix en el comerç dels homes, 
fent-les pràctiques i humanes, les més altes idees de la sobre¬ 
natural i natural sabiduria, i escalfa la societat humana amb 
el foc diví que féu davallar de les altures, satisfent completa¬ 
ment l'interès ètic de les multituds. Qui llegeixi els sermons de 
sant Vicenç no s’estranyarà de que els pintors el representin 
amb ales volant per tota l’Europa i sonant la trompa del Judi¬ 
ci, ni de que trasbalsés l'esperit d'una època d'efervescència 
democràtica. És un apòstol noblement naturalista, i sa manera 
d’execució és bessona de la manera del Buonarrotti. Grandio¬ 
sa i exacta, abarca la sublimitat i la ridiculesa de l’home, 
menyspreant tot afeit i sensual magarrufa, és amorosa, i es¬ 
pargint sempre amb meravellosa abundància la llavor de la 
veritat, manifesta la força espiritual d'un àngel: amb el nom 
d’àngel de l’Apocalipsi, el distingí la cristiandat, mes un hom 
no se l’imagina per ses paraules i prèdiques com a un àn¬ 
gel ideal de vaporoses formes, sinó per l'estil d'aquells, davant 
dels quals es postrà Abraham, un àngel hermós, mes d’at¬ 
lètiques formes humanes. 

Analitzant l’esperit de sant Vicenç s’hi troben, prescin¬ 
dint de la influència sobrenatural de l’oració i de la gràcia, 
que és la més poderosa, tres elements que formen com la base 
de son caràcter personal: l'element escolàstic, el català i el 
del tracte amb el món. Nascut a València, prop del convent 
de Frares Predicadors en l'any 1350, educat en aquella ciutat, 
cristianament civilitzada pels deixebles de sant Domingo, en¬ 
trat a l’edat de dinou anys en l’ordre del dit sant, no podia 
menys aquell esperit tan noblement intel·ligent i amant de la 
veritat, de rebre la influència escolàstica i tomística. Catalu¬ 
nya congenià molt prompte amb aquest sistema intel·lectual. 
El primer capítol que celebrà la nova província de Frares Pre¬ 
dicadors d’Aragó en la ciutat de Saragossa, en l’any 1309, 
manà, baix pena i en virtut de santa obediència, l'ensenyan¬ 
ça de la doctrina del venerable doctor fra Tomàs d’Aquino, 
donant per raó, tan pròpia d’aquesta terra de sentit comú, no 



LA TRADICIÓ CATALANA 


501 


excel·lències ditiràmbiques de l'escola, sinó l'ésser la més sana 
i més comuna. Quatre anys més tard el capítol de Metz féu el 
mateix manament, donant la mateixa raó dels frares cata¬ 
lans. Passà sant Vicenç a la Universitat de Lleida, identifi¬ 
cada com havem vist amb l'ordre de Predicadors, estudià i 
ensenyà en aquella il·lustre escola catalana, fou després mes¬ 
tre de Física en el convent de Santa Caterina de Barcelona, 
passà als estudis de Tolosa i de París, a ops de son ordre, a 
fi de familiaritzar-se, com ara diríem, amb la il·lustració in¬ 
ternacional; i encara que jove, amb sa alta intel·ligència plena 
de coneixements, anà a Roma, on per a demostrar sa adhesió 
a la doctrina tomística, el novell doctor parisenc es presen¬ 
tà a defensar tota la doctrina tomística formulant la següent 
proposició: Tota la summa de la teologia de sant Tomàs és 
verdadera. Qui coneix lo que eren les públiques conclusions 
en aquella època, i sap la immensitat de matèries que enclou 
la Summa teològica, podrà compendre l'ardiment científic de 
sant Vicenç al llançar aquesta provocació científica en un cen¬ 
tre d'estudis tan famós com era Roma. 

Mes l'activitat intel·lectual i l’encès cor del nostre Sant no 
es complien amb una vida purament especulativa; necessitava 
el tracte amb els homes, la pràctica de l'apostolat, i així el 
veiem entregat al ministeri de la predicació ja a Barcelona, i 
després sempre que tenia ocasió; i tal degué créixer la seva 
fama que, reclamat per la ciutat i convent de València, es res¬ 
titueix a sa pàtria, essent de vint-i-nou anys d’edat i tan sols 
diaca en quant a l'ordenació eclesiàstica. La ciutat el rep amb 
grans demostracions d'afecte, fins al punt de que poc des¬ 
prés sembla que, per a satisfer certs gastos de caràcter acadè¬ 
mic, el Consell li concedeix una suma de dos-cents florins, 
essent així que devia ésser tan mirat en tals subvencions, que 
el mateix Consell, el gran escriptor i predicador, mestre Fra 
Francesc Eximenis, concedí una quantitat de vint florins pels 
grans serveis fets a la ciutat, sermons predicats i altres obres 
bones en favor del públic, manifestant ésser-li impossible al 
Consell donar-li major suma, per impedir-ho les pràctiques i 




502 


J. TORRAS I BAGES 


disposicions existents. A València continuà lo que en podríem 
dir sa vida científica, sense oblidar mai l'apostòlica, fins que 
el llegat D. Pere de Luna, qui coneixia i amava a Vicenç ja 
des de la infantesa del Sant, el prengué en ses missions, i més 
tard el féu mestre del sacre palau d’Avinyó. 

A l'arribar sant Vicenç a la plenitud de la sabiduria i de 
l'edat, estén a més ample horitzó els raigs de sa lluminosa 
intel·ligència i de son cor de foc, i el sentit patriòtic es revela 
en tota sa vida. En les missions que féu acompanyant el car¬ 
denal de Luna convertí a Valladolid el cèlebre rabí qui des¬ 
prés fou arquebisbe de Burgos i celebèrrim comentador de 
l’Escriptura, prenent el nom de Pau de Santa Maria; al tornar 
a València fou nombrat confessor de la reina Donya Violant, 
.a la qual hagué de tractar amb gran energia, i abans el tro¬ 
bem íntimament relacionat amb el senyor infant En Martí, 
posseint les dues hermoses cartes del Sant, dirigides a aquell 
príncep, on es manifesta l’amor que es portaven l'un a l’altre 
aquests dos personatges. 

El gran predicador tenia ja una fama extraordinària, i 
l’infant desitjava posseir escrits els sermons d'aquell home 
apostòlic. Sant Vicenç sempre es resistí a publicar sos ser¬ 
mons, mes ara no podia deixar de consentir a les exigències 
•d'En Martí. Car pux vós, Senyor, tanta mercè jeu al nostre 
Monestir, justa cosa és que jous servesca dels fruyts del meu 
ort abundantment. Iatsia que jamés per ninguna persona nois 
Jiaja volguts comunicar; e tinchmo, Senyor, a gran honor 
que vós siati lo primer, e que la obra sia endereçada a la vos- 
tra Senyoria, per letra que posada al comenssament del libre 
.en loch de pròlech o prohemi. Desgraciadament s'ha perdut, 
i no sabem es tingui notícia d’aquest interessantíssim volum 
•que faria posseïdora a la literatura catalana d'un tresor d’e¬ 
loqüència superior, comparable al dels antics Pares de la 
Iglésia, i la més típica demostració de la civilització escolàs¬ 
tica en la gran oratòria sagrada. Tenim un il·lustre testimoni 
de l'amor que el Sant professava a la tradició catalana en un 
document de l'Arxiu de Ripoll, que publicà Vidal i Micó en sa 





LA TRADICIÓ CATALANA 


503 


excel·lent història. Consta que sant Vicenç no sols fou confes¬ 
sor de la reina Donya Violant, sinó també de Donya Maria 
de Luna, duquessa de Montblanc, muller de l’infant En Martí, 
i demés conseller i almoiner del rei Joan I. Aquest monarca, 
en 30 de novembre de l'any 1391, en un privilegi firmat a Vi¬ 
lafranca, fa donació del lloc i terme de Molló al Monestir de 
Ripoll, amb l’obligació de que aquell Abat i convent cuidin 
d’erigir sumptuoses sepultures als cossos dels comtes de Bar¬ 
celona qui jauen en aquella iglésia, baix la disposició, direc¬ 
ció i coneixement del religiós i estimat conseller i almoiner 
seu Fra Vicenç Ferrer. Deia així l’al·ludida donació arxivada 
en l'arxiu de Ripoll, estància de Molló, signat el document 
del número 106, segons el citat historiador, qui en transcriu el 
següent fragment: Sub his conditionibus, et retentionibus, 
quod vos et Monasterium vestrum praedictuc teneamini fa- 
cere vestris propriis sumptibus et expensis ad dispositionem, 
ordinationem et cognitionem Religiosi, et Dilecti Consiliarii, 
et Eleemosynarii nostri Fratris Vincentii Ferrarii Sacrae Pa- 
ginae Professoris (aut post obitum, absentiam, vel defectum 
eiusdem, nostri Capellani Maioris) busta, sive sepulchra so - 
lemnia in Monasterio Rivipullensi praedicto. Comitïbus Bar- 
chinonensibus, qui inibi sepulti et tumulati existunt, &. Datis 
in Villafranca ultima die Novembris anno a Nativitate Domini 
miüessimo trecentessimo nonagessimo primo, Regnique nos- 
tro quinto. 

El benaventurat frare, qui devia dirigir l'erecció de so¬ 
lemnes sepulcres als comtes de Barcelona a Ripoll, posseïa 
l'amor no sols al cos, sinó també a l'esperit dels qui fundaren 
la nació catalana. Identificat amb els prínceps, fou sempre 
viu representant de l’esperit popular; l’afició als primers no 
li vedava les més graves amonestacions i l’amenaça del càs¬ 
tig diví quan s'ho mereixien, i qualsevol qui llegeixi les mol¬ 
tes cartes dels reis i prínceps a nostre Sant, es convencerà 
evidentment de que aquest no fou un àulic qui cercava la 
companyia dels grans de la terra; al revés, fugia d'ells, sols a 
grans instàncies accedia a acompanyar-los puix l’ànima noble 



504 


J. TORRAS I BAGES 


i senzilla del gran Predicador s'avenia millor amb el franc es¬ 
perit popular. Rebutjà les mitres que se li oferien, no volgué 
el capell de cardenal; i tota la influència social que tenia l’es¬ 
merçà en bé del poble, qui l’amava amb més fervor encara 
que els prínceps. De son influx isqué la fundació de la Univer¬ 
sitat de València; 1 el col·legi per a orfes d'aquella mateixa 
ciutat, coneguts més tard amb el dolç nom de filtets i filletes 
del Pare Sant Vicenç; establí també una fundació per l'estil 
a Lleida, i, posseït d'una admirable caritat cívica, no sols de¬ 
dicà son zel apostòlic a la conversió de les ànimes, a la paci¬ 
ficació dels ciutadans, com després veurem, sinó que, fins tre¬ 
ballant pel bé comunal, estableix institucions administratives, 
com una espècie de junta en el Consell de València, la qual 
devia dar l'aprovació a tota despesa comunal que passés de 
cinquanta lliures. Fou sant Vicenç un verdader Pare de la 
Pàtria; totes les ciutats de Catalunya per boca de sos Con¬ 
sells sol·licitaven sa presència; totes el reconeixien com a be¬ 
nefactor; consten en públics documents accions solemnes de 
gràcies que li tributaren; a haver-hi hagut aleshores la con- 
suetud d'ara, hauria sigut fill adoptiu de cent llocs diferents, 
i 2 l'amor que portava a sa pàtria el mogué a l'hora de la mort 
a sortir de Vannes, on es trobava, per anar a morir en sa 
dolça terra, desig que no pogué complir, puix per falta de 
forces tingué de tornar-se'n altre cop a la ciutat, que al finar 
li tributà ja honors de sant. 


1. Fins els moderns historiadors de la Instrucció pública a Espa¬ 
nya, D. V. de Lafuente i Gil de Zàrate, confessen la paternitat de sant 
Vicenç sobre la Universitat valenciana, i l'últim, tan modernista, parla 
d’ell encomiàsticament i l'anomena il·lustre. Tenia València llibertat 
d’ensenyança, mes la multiplicitat d’escoles perjudicava la ciència, i així, 
després de moltes provatures, gràcies a sant Vicenç es vingué a uni¬ 
ficar els estudis, amb lo qual es posà el fonament a la Universitat. 

2. Tingué, no obstant, sant Vicenç, com no podia menys en aquell 
temps de divisions, enemics. Així inventaren un Procés fet contra frare 
Vicens Ferrer valencià perdulari, vagabundo, suposant que el famós 
inquisidor Fra Nicolau Eymerich l’havia encausat per haver el Sant 
sostingut que Judes havia fet penitència de sa traïció. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


505 


II 

El fecundíssim sant Vicenç Ferrer, si bé fou per excel·lèn¬ 
cia predicador, essent sa naturalesa més a propòsit per a exte¬ 
rioritzar el pensament valent-se de la paraula viva que no pas 
de l’escriptura, escriví també diferents llibres que desgracia¬ 
dament gairebé tots s’han perdut. Escriví un De suppositio- 
nibus logicis tractatus, i un altre sobre la Unitat de l'univer¬ 
sal; llibres que suposen en l’autor una predilecció per la lò¬ 
gica, que clarament es demostra en sos sermons, que infor¬ 
mava sa clara intel·ligència i ordenava el ric conjunt de conei¬ 
xements que posseïa. Els altres escrits del Sant són de matè¬ 
ria piadosa, i redactats gairebé tots en llengua catalana, que 
juntament amb la llatina foren les úniques que usà en sa vida 
el nostre gran evangelitzador. Un tractat de les ceremònies 
de la missa, una contemplació molt devota de la vida de Jesu- 
crist; un Tractat de l’home interior, imprès a Magdeburg 
en 1493; un altre sobre la profecia de Daniel, que es traduí en 
alemany i en castellà, i el Tractat de la vida espiritual, que 
és el que més comunament es troba, havent tingut dos il·lus¬ 
tres popularitzadors fora de Catalunya: el cardenal Cisneros, 
qui junt amb les meditacions de sant Agustí el publicà a Al¬ 
calà, i la cèlebre monja catalana del convent de Santa Prà- 
xedes, d’Avinyó, de l’ordre de sant Domingo, Juliana Morell, 
qui el traduí en francès, i el comentà acudint als textos sa¬ 
grats en sos originals hebraics i grecs, i exornant-lo amb 
sentències dels Sants Pares. La primera vegada que veiérem 
aquest petit codi de la perfecció cristiana, ens féu gran cop 
per la summa simplicitat i sentit pràctic que el caracteritza; 
després havem vist que el tingueren en gran concepte homes 
d’eminent santedat, entre ells el valencià sant Lluís Bertran. 
Té una ingenuïtat encisadora i amb gran cop d'ull encerta 
les coses de l’esperit. El pensament fonamental és la neces¬ 
sitat de la disciplina, o direcció en la vida ascètica, si es vol 
fugir d’aberracions; assenta com a principi, lo que sempre 
distingeix el mestre Vicenç Ferrer, el just medi i la modera- 





506 


J. TORRAS I BAGES 


ció en totes les coses, fins en l'exercici de la penitència, bai¬ 
xant a particularitats que donen a la paraula del mestre un 
aire paternal: així, per exemple, diu, donant regles per la so¬ 
brietat en el beure, que el dia que es menja escudella amb 
gens o poc beure n'hi ha prou. L’esperit de despreniment el 
porta a desemmascarar una inclinació que es pot presentar 
amb aparences de bé, essent en el fons l’apetit de l'ambició 
disfressat, quan diu que havem d'evitar l’amor desordenada 
de les coses temporals, no sols en profit de nosaltres matei¬ 
xos, sinó que també dels nostres amics, família o ordre re¬ 
ligiosa a què es pertany. Vol que en els sermons es gasti un 
estil senzill, pla i casolà: i amb la subtilitat filosòfica que el 
distingeix, aconsella que es baixi de lo general a lo particular, 
ja que sols lo particular fa impressió a l’home, sentint ales¬ 
hores l’oient, en la paraula del predicador, el retrat de son 
propi esperit. Afegeix que el predicador no deu mostrar-se in¬ 
dignat, sinó que es vegi que les raons li ixen d'un cor ple de 
caritat i amor paternal, presentant-se sol·lícit de la salvació 
dels pecadors, com una mare amorosa al voler salvar a un fill 
qui ha caigut en un abisme. És un tractat de poques planes, 
mes ple de doctrina, eminentment pràctic, que va rectament 
al gra, essent el moral retrat del nostre il·lustre frare predica¬ 
dor. Les persones religioses difícilment trobaran un més per¬ 
fet reglament de vida. Sembla que fou escrit en llatí. 

Per lo que toca als sermons, l'historiador Vidal i Micó es¬ 
criu que n'hi ha sis volums manuscrits en llengua catalana en 
la Seu de València, que D. Marian Aguiló ens assegura que ell 
els ha vist encara; 1 un volum ricament enquadernat en el 
Convent de Caputxins de Saragossa, que el citat Vidal diu que 
ell l’ha vist i fins n’ha copiat algun fragment; mes aquest dili- 


1. El canonge arxiver de la Metropolitana de València, D. Roc 
Chabàs, benemèrit de les lletres pàtries, ha publicat fa poc l'interes¬ 
sant opuscle Estudiós sobre los sennones valencianos de San Vicente 
Ferrer que se conservan manuscritos en la Biblioteca metropolitana 
de València. — Madrid, Tipografia de la Revista de Archivos, etc. — 
1903. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


507 


gent escriptor pensa, amb gran fonament, que no són escrits 
per mà del Sant, sinó per sos deixebles, si bé amb molta exac¬ 
titud, com ho confirmen un testimoni de gran autoritat, con¬ 
temporani de sant Vicenç, en el procés de canonització d’a¬ 
quest, i l’autoritat que se'ls dóna en la República cristiana. El 
volum que el Sant oferí publicar i dedicar a l'infant Martí no 
existeix; mes en el temps de l'abans citat P. Vidal hi havia 
en el Col·legi del Patriarca un volum escrit de mà del Sant, 
que pensem seria el mateix llibre de què parla Diago que ell 
havia vist oferir al Patriarca D. Joan de Ribera per un clergue 
natural de Morella, en casa del qual es conservava per haver 
el Sant estat allotjat en ella mentre les conferències entre 
l'antipapa Benet XIII i el rei Ferran, havent-se'l deixat allí 
per descuit. Sembla que tenia molt d’interès, no sols per les 
apuntacions dels sermons que contenia sinó perquè el Sant hi 
anotava els fets notables que li passaven; de manera que de¬ 
clara Diago que ell se'n servia per a alguns punts de la histò¬ 
ria que escriví, en lo que es refereix a la vida del Sant. 

Mes, si bé és indubtable que són la predicació de sant Vi¬ 
cenç Ferrer els sermons estampats que avui llegim, encara 
que desgraciadament no en la llengua en què foren predicats, 
per a penetrar l’esperit, per a conèixer moralment a l'il·lustre 
frare predicador, devem contemplar-lo en sa vida pràctica i 
considerar el quadre complet de sa missió social. Per tempera¬ 
ment, per vocació divina, per la preparació de son esperit i 
per providencial predestinació, fou el Sant l’apòstol de l’Euro- 
pa, veié amb profètica intuïció la vinguda de l’esperit anti- 
cristià, el descriví, com veurà després el lector, amb parau¬ 
les tan determinades que no cal dubtar de la comunicació de 
son esperit amb l’Esperit etern; i la preocupació perenne de 
la vinguda de l'Anticrist i sa perpètua predicació avisant al 
poble fidel la proximitat d'un terrible daltabaix en la cris¬ 
tiandat, convencen a l’home d’esperit despreocupat i recte 
de que no foren vanes fantasies el que la gent del seu temps 
el tingués per un d’aquells misteriosos missatgers de la mise¬ 
ricòrdia i de la justícia divina, que el sagrat llibre de l’Apoca- 




508 


J. TORRAS I BAGES 


lipsi ens explica que Déu enviarà a la Iglésia en les grans 
crisis que aquesta ha de passar abans d’arribar el dia de 
l'eternitat. El concili de Constança, per boca de son membre 
més il·lustre, el cèlebre canceller Joan Gerson, li reconegué tal 
caràcter sobrenatural, a l’escriure al Sant, en sa cèlebre carta, 
aquestes paraules: ...Me semblau recíament figurat, segons lo 
vostre nom, per allò de lApocalipsis a on lo vident de tot 
lo curs de la iglésia, Joan, diu: He vist un cavall blanc, i lo qui 
el muntava portava un arc, i li fou donada una corona i sortí 
vencent. Has aparegut per vèncer, oh gloriós Vicenç... (-Quan 
un concili ecumènic, o almenys el membre més il·lustre d’ell, i 
que en fou l'ànima, ha dirigit tals expressions a un home en¬ 
cara vivent? 5 

La Butlla de canonització li aplica la mateixa figura apo¬ 
calíptica; i el Sant, segons un dels sermons manuscrits que 
estan a València, digué de si les següents paraules: Per Noè 
no’s trobe que’s convertissen sitió set persones, e tots eren de 
sa casa; mas per aquest Noè ara més de setanta mília... E que 
aquest degués venir, escoltats Sant Joan que diu: vidi alte- 
rum Angelum, etc. 1 2 Testimonis tan fidedignes convencen de 
l’activitat apostòlica de sant Vicenç, i, sense aquests, l’unàni¬ 
me veu dels contemporanis li reconeix el caràcter d’Àngel 
qui volà pel cel de l'Europa, essent com la trompeta del judi¬ 
ci etern, lo qual és incompatible amb la idea de conseller àulic 
i amic domèstic de Pontífexs i Prínceps, que tal volta, per 
certs passos de sa vida, algú podria falsament formar-se d’ell. 
En efecte: encara que sempre lo que preval en sant Vicenç és 
el caràcter propagandista, evangelitzador i agitador de po¬ 
bles, per un curt espai de sa vida fou conseller i confessor de 
Papes i de Prínceps, i sempre, fins que la situació canònica de 
la Iglésia s'hagué aclarit, es mantingué fidel a Benet XIII, 


1. Aquest testimoni és d’un estranger contemporani: plau-nos afe¬ 
gir el d’altre estranger de nostres dies, l'il·lustre historiaire Hergen- 
ròther, qui el qualifica d 'admirable. 

2. Serm. fer. 3 Dom. 25 post Pent, t. 4, apud Vidal i Micó. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


509 


plorant, no obstant, la tossuderia d'aquest al seguir un camí 
oposat al de la unió de la cristiandat. Després de sa elecció, 
l’antipapa nombrà confessor seu el P. Jeroni d'Ochoa; mes, ele¬ 
vat aquest a la dignitat de bisbe d’Eina, el famós Benet XIII 
elegí, per a director de sa consciència, a sant Vicenç, a qui 
féu també Mestre del Sacre Palau. Dos anys perseverà en 
dits càrrecs, puix en 1398 se'l troba ja en el convent de Pre¬ 
dicadors d’Avinyó, on es retirà tan apesarat per la divisió cada 
dia major de la Iglésia, que caigué en una gravíssima malal¬ 
tia, durant la qual tingué la famosa visió de Jesucrist, acom¬ 
panyat de sant Domingo i sant Francesc, en la que el Redemp¬ 
tor el nombrà legat a latere i li ordenà que sortís a evangelit¬ 
zar l’Europa. Algun historiador ha posat en dubte aquest fet 
meravellós de la vida de sant Vicenç, mes, sense entrar en dis¬ 
cussió sobre el valor sobrenatural del mateix, direm que la 
seva certitud és indubtable. No sols els historiadors més res¬ 
pectables i antics, com Diago, el refereixen, sinó que el ma¬ 
teix Sant, en la carta que escriví a Benet XIII des d'Alca- 
niz, ho conta, si bé per humilitat, en tercera persona, però 
que totes les circumstàncies que explica recauen en ell. Sem¬ 
pre fou sant Vicenç home apostòlic, gran evangelitzador, reli¬ 
giós de santedat de vida, mes, d’aquesta hora, apareix infor¬ 
mat d'un esperit atlètic, com si l'hagués tocat un ser sobre¬ 
natural. Sia natural, sia sobrenatural el somni i visió de sant 
Vicenç, lo cert és que tingué una influència extraordinària en 
sa vida, que per llargs anys li durà aquella misteriosa impres¬ 
sió, i que el nombrament de legat a latere de Jesucrist, rebut 
amb la forma sublim que ell descriu en la carta d’Alcaniz, 
li comunicà forces per a recórrer, amb passos de gegant, el 
camí de la vida apostòlica. Ell es deia, i els pobles el creien, 
legat a latere de Jesucrist; en el dietari de València a l’any 
1410, foli 54, es llegeix: Entra en València lo Reverent 
Mestre Vicent Ferrer, lo qual se dia: Legat a latere Christi ; 1 


1. Vegeu Vidal i Micó, pàg. 477. 




510 


J. TORRAS I BAGES 


lo cert és que aquesta legació donà fruits verament divins, i 
atenent a la sentència evangèlica, racionalment evident, de 
que pels fruits es coneix l’arbre, bé podem afirmar ésser tot 
meravellós i diví en la missió social de sant Vicenç Ferrer. 

Comença la seva missió de legat a latere el dia de santa 
Cecília, i se’n ve prompte a Catalunya com si volgués consa¬ 
grar la primícia de son espiritual renovellament a aquesta 
terra que tant estimava i on vingué a cercar els principals 
auxiliars de la seva empresa. Perquè és d’advertir, que sant 
Vicenç no fou un pur predicador, un home apostòlic qui 
espargeix pel món la celestial doctrina agermanant entre si 
els homes; fou més que u, fou una legió formidable, una es¬ 
cola ambulant de perfecció evangèlica, i la companyia de Mes¬ 
tre Vicenç Ferrer, com era anomenada, composta de savis i 
virtuosos frares i d’homes seglars de diferents oficis, de se¬ 
nyores il·lustres i dones qui abans visqueren entregades als 
vicis, donava al món l’espectacle d'aquell socialisme volun¬ 
tari dels primers dies de la Iglésia de què ens parla el llibre 
Acta Apostolorum, per voluntari despreniment de les riqueses 
i total consagració a Déu. I aquest gran avassallador d'espe¬ 
rits era l'home més mansuet de la terra. 

La ciència, la gràcia i la naturalesa en ell meravellosament 
identificades; la paraula viva i clara i la conducta santíssima; 
l'amabilitat inalterable i universal de sant Vicenç Ferrer li 
donaren aquella portentosa força qui arrastrava tota la socie¬ 
tat. Sa vida era la d'un apòstol: dormia cinc hores, dejunava 
tot l’any, i dos dies a la setmana a pa i aigua; pobríssim en 
el vestir, portava sempre sobre seu una Bíblia, la qual es posa¬ 
va per jaure a la nit com a coixí; fins que, de resultes d'una 
caiguda, li quedà malmesa una cama, en sos llargs pelegrinat¬ 
ges anà sempre a peu, i aleshores prengué un ase per a ca¬ 
valcar; cada dia de bon matí celebrava la missa cantada pels 
de la companyia, posant-se per lo regular dalt d'un cadafal, 
des d’on, acabada la missa, sermonava el nombrosíssim poble; 
predicava sovint molts cops al dia, i després escoltava els qui 
volien parlar-li; curava els malalts, i els sacerdots de la com- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


511 


panyia confessaven els qui volien reconciliar-se amb Déu. 
Establí les deixuplines públiques, que arribaren a cridar l’a¬ 
tenció del concili de Constança per temor a l'antiga secta dels 
flagel·lants, mes prompte quedà desvanescut tot dubte. En 
aquests exercicis de pública penitència els deixuplinants al¬ 
çaven les veus cridant sempre en llengua catalana: Senyor 
Déu Jesuchrist, misericòrdia. En la pròpia llengua compongué 
el Sant uns càntics espirituals, de missió, com ara diríem, en 
honor a la Passió de Crist, dels quals inserien fragments els 
antics historiadors. Sabut és que sempre i per totes les na¬ 
cions predicà en llengua catalana, havent quedat memòria de 
frases típiques, pronunciades a l'estranger, com per exem¬ 
ple, quan a Lió de França, referint-se a l'assassinat del duc 
d’Orleans, amb esperit profètic digué en un sermó: Bona 
gent, ell se fa un pastís en lo pus noble hostal de cristians, 
lo qual quant serà descobert pudirà molt fort. 

El modern esperit racionalista ha volgut trobar una ex¬ 
plicació al fet de que el predicador català fos entès en tan 
diverses nacions, a la semblança de totes les llengües romanes 
i a l’admirable expressió del Sant; mes la Iglésia ha conser¬ 
vat en el procés de canonització les deposicions de molts tes¬ 
timonis que l'havien oït (puix la canonització es féu trenta 
anys després de sa mort), els quals justifiquen que no sola¬ 
ment era entès de tothom, sinó que els homes de diferents 
llengües que juntament l’oïen, disputaven després sostenint 
cada u que havia predicat en la seva. és cert, emperò, que 
tot el ser de sant Vicenç parlava. Fins en la vellesa, quan son 
cos era ja una runa, al predicar es rejovenia i transformava, 
se li encenia la color de sa cara, creixia d'estatura, de sos ulls 
eixia misteriosa llum, i sa veu poderosíssima, estenent, per 
sobre l'immens gentiu qui l’escoltava, les ones de sa eloqüèn¬ 
cia contundent i victoriosa, rendia els cors més durs, il·lumina¬ 
va els esperits més obcecats, i la llum evangèlica evidenciada 
per la raó natural i el sentit comú, en lo qual tenia una traça 
extraordinària, omplia l'horitzó, més que a migdia la llum 
solar. Sos auditoris eren de vuit, deu i fins de trenta mil per- 



512 


J. TORRAS I BAGES 


sones, qui al crit de timete Deum de l'Apòstol, queien de ge¬ 
nolls en terra fins que l'evangèlic predicador alçava el vol per 
medium coelum i els portava davant del tron de la misericòr¬ 
dia divina. Així no és d'estranyar que les ciutats el rebessin 
amb honors de profeta enviat per Déu; mai s’és vist un triomf 
tan admirable de paraula sortida de boca humana; lo mateix a 
l'estranger que en sa pàtria els Consells de les grans viles el 
demanen; lo mateix a València que a Marsella, tant a Barcelo¬ 
na com a Vannes, surten a son encontre prínceps, magistrats 
i poble, i han de pendre la precaució de fer-lo entrar a la ciu¬ 
tat ficat dins d'un cèrcol perquè la gent no l'atropelli pels 
carrers i places. Una de les vegades que anà a València foren 
tan grans els obsequis, que el famós escriptor Fra Francesc 
Eiximenis, amic seu, li preguntà: Mestre Vicenç, ^com va la 
vanaglòria? Contestant-li el Sant: Va i ve, però no es deté. 
Tal volta a algun pobre d’esperit li semblarà impropi d'un 
Sant el tolerar i acceptar tan esplèndides apoteosis; mes en¬ 
tengui la diferència de sentir de l'home espiritual i de l'home 
animal, i recordi que el ser més humil qui ha trepitjat la 
terra, la Verge Maria, entonà el càntic de ses grandeses, i 
que sant Francesc, tornat per gràcia divina a la infantil inno¬ 
cència, estava molt gojós i satisfet quan els homes dels lliu¬ 
res municipis d'Itàlia el passejaven en triomf per les seves 
ciutats, considerant el Sant que en ell era honrat el seu 
Senyor. 

Més ens estendríem en explicar aquesta aparent antinò¬ 
mia de la santedat, si escrivíssim una obra de mística o as¬ 
cètica cristiana, però, amb lo dit, creiem que s'esvanirà qual¬ 
sevol sospita que hagués pogut néixer en l'esperit d'algun 
lector, estrany a aquelles avui tan desconegudes disciplines, 
contra la humilitat del nostre apòstol. Els signes i prodigis se¬ 
guien a la seva predicació, i la pau de Crist segellava totes les 
seves missions. Reconcilià amb el comú de Morvedre la ciu¬ 
tat de València, qui anava a alçar contra aquella el penó del 
Rat-penat; posà en pau la ciutat de Vic i altre gran nombre de 
llocs de diferents reialmes, essent digne de que es faci esment 



LA TRADICIÓ CATALANA 


513 


del fruit de sa predicació a Oriola. Els jurats i consellers d’a¬ 
questa vila escriviren una llarga i hermosa carta al bisbe de 
Cartagena, donant-li compte dels resultats obtinguts per 
aquell apòstol, de la qual extractem els següents fragments: 
«...fem saber a vostra gran Reverència, que el molt Reverent, 
e de santa vida. Frare Vicent Ferrer, Mestre en Sagrada Theo- 
logia, és estat en aquest bisbat vostre: ço és en Alacant, en 
Elx, en Oriola, en Múrcia, y ara és en Lorca: per la venguda 
del qual se és enseguit molt bé a tota aquesta terra, e gran 
salut a tots los faels christians. En especial los d’aquesta vila 
vos certificam, que per la gràcia de Déu, e per la sua santa 
predicació és apartada de tots vicis; e pecats públichs; e es¬ 
crivim vos estes coses. 

Senyor, una de les majors gràcies, que avem obtenguda per 
gràcia de Déu, e per la predicació de dit Mestre Sant, és que 
en aquesta vila no hi ha romasa plaga... ni inimicícia en al¬ 
guna persona: ans de bon voler, e per reverència de Déu se 
han perdonat los uns als altres. En tan que hi ha hagudes 
pus de cent y vintitres paus; de les quals hi ha xixanta sis de 
moits, e les altres són de tolliment de nasos, e braços, e altres 
membres. Així, que tot hom, loat sia Déu, està en pacífica pau, 
sinó és tan solament en Joan Fluvià, e un christià novell, que 
ha poca fee en Déu. E per lo feyt del dit Fluvià estam molt 
escandalisats, com tot hom ha perdonat sinó aquell... Escrita 
en Oriola a quatre dies de Mars del any de mil quatrecens 
y onse». Consta, per diferents documents, les paus posades 
pel Sant en molts llocs en qüestions que revestien forma ju¬ 
rídica, titulant-se ell àrbitre i amigable componedor, com suc¬ 
ceí en el plet que a València seguien les comunitats de regu¬ 
lars amb els rectors de la ciutat sobre diferents drets; i si a 
aquests fets afegim la intervenció que el Sant tingué en la 
pacificació de la Iglésia, segons aquesta confessà per boca del' 
concili de Constança i del papa Martí V, bé podem aplicar-li 
els successors, com li aplicaven els contemporanis, les parau¬ 
les de benedicció de la divinal Escriptura: Quam speciosi pe- 
des evangelizantium pacem, evangelizantium bona. 


33 




514 


J. TORRAS I BAGES 


L’acció de sant Vicenç Ferrer tingué tanta eficàcia no sols 
entre el poble cristià, sinó també entre els mahometans i 
jueus. L’ordre de Frares Predicadors, qui ja des dels princi¬ 
pis de la formació de la nacionalitat catalana havia treballat 
afortunadament per la reducció a la unitat de pensament, en 
el segle xv, per ministeri de son il·lustre fill Vicenç Ferrer, 
obrà meravelles en aquest sentit. Va a Granada el celebèr¬ 
rim predicador i es fa oir i atendre d’aquells moros; mes sa 
missió fecunda és principalment respecte dels jueus. En les 
Castelles obra prodigis i converteix, com a Salamanca, barris 
de jueus a la fe catòlica, lo mateix fa a Aragó i altres punts 
d’aquesta Corona; mes a Tortosa és on veiem les solemnes 
conferències entre rabins i teòlegs catòlics, que tan abun¬ 
dants efectes produïren per la unitat de la fe i de la pàtria. El 
sistema és el mateix que en les controvèrsies del temps de 
sant Ramon i En Jaume; en aquestes, Fra Pau Cristià, jueu 
convers, fou l'instrument per l'atracció dels endurits talmu- 
distes; i en les conferències de Tortosa, és el famós Jeroni de 
Santa Fe, protometge de Benet XIII, convertit a la fe per sant 
Vicenç. Així en les unes com en les altres controvèrsies, les 
dues parts es posen en el terreny comú de les Escriptures 
Sagrades, de la raó natural, i fins s’admeteren les glosses dels 
antics rabins. El resultat fou prodigiós i sant Vicenç pogué 
veure la conversió de la quasi totalitat dels jueus de tot aquell 
país, puix fou insignificant el nombre dels qui restaren afer¬ 
rats a l'antic error. Dels sermons del Sant es dedueix que els 
moros i els jueus assistien a la seva predicació, no sols en les 
conferències ad hoc, sinó fins quan predicava pel poble cris¬ 
tià, així en el sermó de la Concepció, parlant de la Verge Ma¬ 
ria, es gira a aquells infidels i els diu: També vosaltres deveu 
tenir-li devoció. 1 El Sant, amb sa amabilitat i caritat immen¬ 
sa, sentia gran afecte envers els jueus, fins al punt que refe¬ 
reix Diago que una conferència amb ells la tingué en sa 


1. Edició de València. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


515 


pròpía cel·la. En les predicacions als jueus de Castella, en les 
missions de l’any 1411, amb sa influència obtingué que se’ls 
fes viure separadament, i se’ls retingué dins d’un cert círcol 
en la vida social: amb motiu d'això, algú ha maltractat a sant 
Vicenç com cruel envers els jueus —ell qui sempre fou un 
cor tendre, com observa l’historiador Bofarull—, mes la doc¬ 
trina del Sant en aquest punt és la doctrina canònica funda¬ 
da en la justícia i en la conveniència social. Sense entrar en 
discussió en aquesta matèria, direm que es fundava: Primer, 
en el principi de que la justícia natural es devia a tothom; 
segon, en que qui professava una Llei diferent no devia ésser 
considerat ciutadà. 1 Ens sembla que són aquests dos princi¬ 
pis perfectament racionals; per lo qual l’escriptor Eiximenis, 
amic de sant Vicenç, al tractar d'aquesta qüestió en el Regi¬ 
ment de Prínceps, on tan altament parla de la llibertat, pogué 
concloure un capítol amb les següents paraules: «...Per totes 
aquestes coses appar que la libertat dels infaels habitadors 
entre nós és menor que la nostra, emperò és prou gran». 2 

D'altra banda, els mateixos sermons de sant Vicenç ens de¬ 
claren ben bé son pensament. «Tenim en aquest món, diu, 3 
una Fraternitat humana provinent de la naturalesa, i en 
aquesta manera tots els qui som en aquest món, tant feels 
com infeels..., podem ésser anomenats germans.» Posa des¬ 
prés una fraternitat espiritual qui ve per la gràcia, i una altra 
demonial, formada per tots aquells qui segueixen la maldat, i 
que sovint trobem organitzada en secta. Veus aquí com el nos¬ 
tre frare avançà per prop de quatre centúries els predicadors 
moderns de la fraternitat universal. En quant a la igualtat da¬ 
vant de la llei, ningú podrà expressar-la amb major claredat 
que ell en el Sermó del dissabte post Laetare , 4 al parlar del 


!• El règim dels jueus per llei especial fou aconsellat pel savi ju- 
risconsult Portalis a Napoleó I, i és la més racional solució de lo que 
avui malament s’anomena qüestió semítica. 

2. Cap. 170. 

3. Serm. l.° Dom. l.“ post Pent., edició de València. 

4. Editio Antuerpiae. 




516 


J. TORRAS I BAGES 


caràcter absolut de la justícia: «Si voleu verament guardar 
justícia, interpreteu rectament en la pràctica les lleis, els cà¬ 
nons, les consuetuds i privilegis, de manera que si la justícia 
és èn favor del Jueu, del Moro o del pobre, no judiqueu en 
favor de la mare, del pare o de l'amic.» I predicant a Toledo 1 
de les obligacions dels senyors temporals, trona contra la 
mala consuetud d'aquell país, de considerar de vil condició 
els convertits de nou dient als prínceps que estan obligats a 
prohibir que els nous cristians sien anomenats marranos. 

Resplendeixen en sant Vicenç Ferrer les qualitats de l’es¬ 
perit català; ell, home de llarga i profundíssima oració, de 
reconcentració d’esperit, d'exaltació de sentiments piadosos, 
esperit qui estava sempre sadollat dels alts misteris de la vida 
sobrenatural, arreu manifesta, en el bon sentit de la paraula, 
lo que ara se’n diu humanisme. Així en el sermó in die Para- 
sceves, 2 a l'explicar els dolors de Maria, va analitzant els di¬ 
ferents sentiments amb ses imperfeccions, i per a caracterit¬ 
zar el pregon sentiment, més moderat i racional de la Sobira¬ 
na Verge, diu: «La Verge Mare trobà una manera molt huma¬ 
na, per la qual, si bé son cor estava anegat d’una amarga do¬ 
lor, res externament féu desordenat ni inconvenient.» No cal 
repetir com en el Tractat de la vida espiritual, al proposar 
sempre la moderació, amb vehement estil parla contra les 
exageracions dels falsos místics; en els sermons combat les 
supersticions, desfà amb claredat les falses creences populars 
per arrelades que estiguin, encara que en si cap dany cau¬ 
sin a la fe, tan sols per amor de la veritat, la passió de la qual 
sentí pregonament; i així, en el sermó de santa Llúcia, 3 al 
repetir l’opinió vulgar de que la Santa hagués patit martiri 
en els ulls, diu: «Totes aquestes coses són incertes, i puix que 
no són verdaderes, deixem-les estar.» Ell, deixeble del doctor 
■de les grans conciliacions, i fill d’una raça qui s ha distingit 


1. Volum II, part 2.°, edició de València. 

2. Editio Antuerpiae. 

3. Editio Valentina. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


517 


per una intel·ligència, conciliadora no sols d’ordre de les idees, 
sinó en l'ordre pràctic i social, demostra igualment aquesta 
excel·lentíssima qualitat. Sa paraula poderosa, que té l'art 
inapreciable de posar a mida de les intel·ligències populars els 
alts misteris i els difícils principis de la religió i la filosofia, 
desentranya per medi d’un símil la incomprensible relació 
entre la presciència divina i la llibertat humana: aquella no 
cohibeix a aquesta, «com la ciència i visió que jo tinc de que 
vosaltres esteu aquí, no us lliga a estar aquí». 1 Tractant la 
qüestió de la salvació dels infidels, 2 diu, que si aquests en 
sa vida s’ajusten a la llei natural, si no són superbs, avars, lu- 
xuriosos, etc., i preguen a Déu que els il·lumini, quedaran al 
moment il·luminats, «puix és tanta la conveniència de la fe 
cristiana amb l'enteniment, que si aquest no està impedit 
per la mala vida, al moment s’adhereix a la fe cristiana». 

Pocs altres homes es trobarien qui hagin sabut tan bé con¬ 
ciliar la Llei cristiana amb la vida social, i això explica l'èxit 
immens de la seva predicació. En la Iglésia occidental des 
de la predicació apostòlica, sols sant Bernat es pot compa¬ 
rar a ell. Mes l’eloqüentíssim abat de Claravall és per altre 
estil. L'atracció de sant Bernat radica en la dolçura verament 
mel·líflua dels sentiments, en les altes idees qui lluen com es¬ 
tels en el puríssim i bell cel de sa paraula, elegant trasllat 
de les Sagrades Lletres, assaonada en el viu foc de la contem¬ 
plació divina; sant Vicenç també atreia els pobles, com tot 
predicador evangèlic, amb la paraula de la revelació cristiana, 
mes no fent pujar a l’auditori abans d’hora al cel, sinó ajus¬ 
tant a la humanitat, com un vestit, la Llei de la vida, destruint 
els errors i vicis populars, ungint tot el cos social amb el bàl¬ 
sam cristià que guarda de tota corrupció. El to més general 
de sant Bernat és el sentiment; el de sant Vicenç Ferrer, l'evi¬ 
dència racional posada a mida de les intel·ligències populars, 


1. Editio Antuerpiae, pàg. 296. 

2. Editio Antuerpiae, pàgs. 595 i 596. 





518 


J. TORRAS I BAGES 


cosa molt natural en un predicador escolàstic i català. Havem 
dit que en la nostra terra, com en tota societat reflexiva i 
d'esperit pràctic, com en l'antiga romana i en la moderna 
anglesa, dominava l’amor a la tradició, el no deixar-se enlluer¬ 
nar per novetats boniques, mes la bondat de les quals no està 
experimentada: preferir lo conegut a lo desconegut és prova 
de potència cognoscitiva; preferir lo nou a lo vell sense ex¬ 
periència és prova de vivesa d'imaginació. Per això, en l’època 
del Renaixement els dos pensadors nostres més il·lustres, 
sant Vicenç i Fra Francesc Eiximenis, són vehements soste¬ 
nidors de l’antic ordre de coses, de més humils aparences, però 
de major soliditat i bondat que la nova manera d’ésser so¬ 
cial, que baix formes brillants i grandioses havia d'ofegar la 
llibertat pública, l’espontaneïtat del pensament, i substituir a 
la jerarquia social, fundada en la naturalesa i produïda per la 
terra, una altra provinent de la llei humana. Fou sant Vicenç 
Ferrer gran propugnador de l'antic ordre de coses, fill de 
l’esperit cristià, natural popular, expansiu i verament lliure, 
i que a Catalunya havia arribat a son major grau d'esplendor. 
Sa vida i sa paraula despedeixen sempre aquesta olor. Des¬ 
prés, allà a Itàlia, un germà seu, del convent de Sant Marc, 
de Florència, jardí exquisit de l’esperit de la Mitjana Edat, 
profanat per la revolució italiana, aparegué anatematitzant el 
superb i inconsiderat Renaixement. Jeroni Savonarola i Vi¬ 
cenç Ferrer tenen el mateix esperit de la Mitjana Edat, i de 
repugnància envers el pretensiós Renaixement, però l'italià, 
més idealista, menys pràctic, menys coneixedor de les cor¬ 
rents que mouen el mar humà, naufraga, i resta xorca sa pa¬ 
raula de foc; el català combat, no com a un atleta, sinó com 
a un apòstol, oportune, importune, branda l’espasa de la pa¬ 
raula, més atent als homes, mira les circumstàncies, i parla 
i obra sempre per a atènyer el fi pràctic possible, no vol de¬ 
turar els moviments socials que coneix superiors a sa volun¬ 
tat; mes sí il·luminar els homes en el misteriós curs del pervin- 
dre. Tingué clara intuïció del Renaixement i de la Reforma, 
els veié lligats l'un a l'altre; conegué que, debilitada la fe per 



LA TRADICIÓ CATALANA 


519 


la introducció d’un refinament literari en el conreu intel·lec¬ 
tual dels cristians, vindria amb força espantosa l'heretgia, pre¬ 
textant la restauració de la fe, i valent-se en l’esfera pràctica 
de l’excitació de tots els apetits, els quals satisfaria per medis 
mal honestos i injustos, seduiria el poble, traient-lo del ma¬ 
ternal gremi de la Iglésia. És indubtable que aquesta tan 
encertada visió d’un pervindre encara llunyà deu atribuir-se a 
una influència sobrenatural, a sa missió providencial d'àngel 
qui devia anunciar al món una de les més fortes impugna¬ 
cions de l’esperit anticristià, i si no, veus aquí la manera 
exacta amb què ho pinta: «...L’Anticrist no es rendirà a la 
lògica, ni a la filosofia, ni a la poesia, ni a les lleis, etc. L'hau¬ 
rem de combatre amb la sola Sagrada Escriptura; de con¬ 
següent, és un gran mal que ningú es cuidi de la Bíblia. Els 
seculars es dediquen a les ciències lucratives. Dels religiosos 
qui deurien estudiar les Sagrades Ecriptures, l'un es dóna a 
Virgili, l’altre a Ovidi, l'altre a Terenci, i així dels altres... 
I l'Anticrist, per a provar la seva error de que és Messies i 
fill de Déu, etc., no al·legarà sinó el text de la Bíblia i els pro¬ 
fetes. ^Com et defensaràs contra d'ell si ignores la Bíblia?» 1 
«L'Anticrist enviarà els seus deixebles del món a predicar al¬ 
gunes veritats, i per demostració pràctica diran, si hi ha algun 
necessitat entre vosaltres, que vingui i li farem misericòr¬ 
dia... I la gent dirà: Aquests són bons predicadors qui ens do¬ 
nen a nosaltres, i no aquells qui sempre pidolen, de manera 
que aleshores la gent no voldrà oir els sermons, ni dels Pre¬ 
dicadors ni dels Menors, al revés, es mofaran d'ells. Darà 
honors, potestats, dominacions, prelatures, traient els reis i 
prínceps de la terra i posant-n'hi d'altres dels qui el seguiran. 
Així es farà seus els prínceps, senyors i prelats, i fins s’afa- 


1. Editio Antuerpiae. Serm. 1.® in Epiph. Domini. Per lo molt sabut, 
no cal advertir que els sermons de sant Vicenç no són més que ex¬ 
tractes o apuntacions uns cops copiosos, altres molt curts, trobant-s’hi 
sovint, etc., o bé «aquí posaràs exemples», i altres expressions per l'es¬ 
til, que són tal volta la major prova de autenticitat. 



520 


j. TORRAS I BAGES 


nyaran a obeir-lo per a prevenir sa enemistat... Traurà la Qua¬ 
resma les Témpores, el divendres, i així es farà seus els go- 
losos. ítem concedirà tots els delectaments carnals Trencarà 
tota llei de matrimoni. Darà llicència als clergues i als reli¬ 
giosos perquè prenguin dona. jOh!, diran els mals clergues i 
religiosos, aquest senyor és bo, jvisca! jvisca! I diran religio¬ 
sos antics, clergues i fins monges: Aquest és bon senyor, ;i 
quan_t ha tardat a venir! Cada u tindrà quatre o cinc dones... 
i farà el matrimoni sense escriptura en la taverna... i així 
tindrà tots els luxuriosos... i £ quins restaran amb Crist? 
Pocs...»i Si el lector es recorda de les escenes de la propa¬ 
gació del Protestantisme a Alemanya, si té notícia de les fa¬ 
moses tavernes on es donà forma a la moral, o de l'escanda¬ 
losa litúrgia nupcial de Carlstadt, veurà, com de sant Vicenç 
en aqueix punt, es pot dir que fou el cronista de l'esdevenidor! 

Ja havem notat que la predicació de sant Vicenç no és 
altra cosa que una perenne exposició de la Sagrada Escrip¬ 
tura, valent-se principal i constantment de la doctrina de 
sant Tomàs, tenint, de consegüent, un caràcter doctrinal. 
Qualsevol qui llegeixi sos sermons hi trobarà la sabor esco¬ 
làstica, no sols per la matèria i les idees, sinó per la disposició 
de les parts clarament indicades, perfectament endevinades i 
abundantment explicades, i es convencerà de que aquella fi¬ 
losofia, tan motejada com desconeguda, tingué suficient vir¬ 
tut, no sols per la inquisició i exposició de la veritat en l'or¬ 
dre filosòfic, sinó per a informar l'art oratori, donant a la 
paraula humana una potència tan forta com poques vegades 
s es conegut en la terra. La disposició del discurs de sant Vi¬ 
cenç Ferrer és summament senzilla; l'exordi és un verdader 
i curtíssim preludi, assenta de seguida la matèria de què vol 
tractar i explícitament la divideix, així en el sermó del dis¬ 
sabte post Laetare comença per referir breument el lloc de 
l’Evangeli a què correspon el text: Jo só la llum del món, so- 


1. Ídem, Serm. 4.° Dom. II Adv. Dom. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


521 


bre el qual vol predicar, l'aplica a la Llei de Crist, i compa¬ 
rant aquesta amb la mosaica, prova que la guanya; primer, en 
la generalitat, puix està destinada a tots els pobles i a tots 
els temps, i la mosaica solament a un poble i a una època; 
segon, en la claredat, perquè l’antiga Llei sols explicava de 
Déu lo que també coneixia la filosofia amb la llum de la raó 
natural, i la nova ens descobreix els misteris de la Trinitat di¬ 
vina, etc.; tercer, en la utilitat, per quant les promeses als qui 
observen l'antiga Llei, es referien a béns temporals, al pas que 
la vida eterna va annexa a l’observança de la nova. Tot això, 
desenrotllat amb abundància, claredat i oportunitat, amb luxe 
de detalls, amb digressions pertinents i vives, constitueix 
l'ànima del sermó i és son estil general; per lo qual, fàcil¬ 
ment es comprèn que és, la seva, una predicació catequística, 
forma que guardà l’eloqüència sagrada indígena en nostre 
país per espai de segles, de lo qual, en nostre temps havem 
vist una mostra en el venerable mossèn Claret, darrer hereu 
d’una tradició profitosíssima en la propagació de la veritat 
evangèlica. Una nota manuscrita d’En Balmes, 1 trobada en¬ 
tre els papers de l’insigne escriptor vigatà, confirma amb sa 
magistral autoritat el judici que acabem d’apuntar del popu¬ 
lar predicador de nostres dies. Encara que en incompletes 
apuntacions, manifesta que mossèn Claret en la trona fugia 
d’exageracions, usant sempre una forma moderada; que mai 
exasperava ni avalotava; que, a més, la catequística tenia una 
part important en tots els seus sermons. Si fulleges, lector, els 
antics sermonaris catalans, trobaràs també en ells aquest to 
dominant, lo qual demostra: primer, el principi teològic de 
que la gràcia es conforma amb la naturalesa; segon, que el 
gloriós sant Vicenç Ferrer, predicador famosíssim en tota 
la cristiandat, revestí la naturalesa de la seva gent, la qual 
l’ha conservada fins que influències estrangeres han vingut 
a corrompre-la. 


1. La Veu del Montserrat, 12 de juliol de 1890. 





522 


j. TORRAS I BAGES 


Ajuda a conèixer la gran figura de sant Vicenç Ferrer i la 

“ de t la Seva parauIa 1 doctrina, l'enumeració dels dei¬ 
xebles Il·lustres que tmgué en la seva escola o companyia de 

què havem fet menció, i que continuaren son oficfen bé de 
a societat catalana la major part d’ells. Els tingué de dife 
rents nacions. Foren catalans Fra Jofre de Blan^predicador 
famos i religiós exemplar, demanat pel rei Ferran a sant Vi 

ca e r la 6 !” 3 “’.T pubiica Dia ®°' P-què anés ! píe£ 
car la Quaresma a la Capella Reial; Fra Pere de Queralt con 

fessor del primogènit de Joan II, el Virtuós Carles de Viana 

i Provincial dels Dommics, mestre en Teologia, zelós propaga’ 

dor de 1 observança regular, i subjecte de tal santedat de rida 

que son cos era venerat en el convent de Lleida al qual per’ 

tanyia, restant enter fins que fou destrossat per la soWadesca 

en les guerres de Successió; el mestre Fra Anton fZ c 

juntament amb sant Vicenç posà les paus a la ciutai de 

bàr lÍ“T e ‘ ° btln£ut P° ders del «i En Martí per a aca- 
bai-les despres que el Sant hagué marxat; l'aragonès Fra 

Joan Garcia, mestre en Teologia, després bisbe de Malfor 

vèrni C a° n f d ' AIf ° IlS V * Nàp ° ]S; d f ™cès ** Blafd'Au 

vèrma, famos per sa santedat; l'italià Fra Anton d'Auria 

qui es trobà a la mort del Sant, adquirint la Bíbha que’ 

de sermons Pr T P t 0rtaVa 1 a P untacion ^ i manuscrits 

dC sermons. Tots aquests foren frares de l'ordre de sant 

cindb^' *?° ItS alíreS P ° drien citar -se però no es pot pres- 
, / & memon a del mercenari Fra Jofre Gilabert 

zeíos predicador, qui en la Quaresma de 1409 promogué a Va- 
enm l'erecció de l'hospital i casa de boigs en aquella ciutat 

bé dit r°B„ S rrr PÍentí T SSÍmS rabÍnS * Santa Maria - ta m-' 

dit el Burgense, i Jeroni de Santa Fe, ambdós auxiliars 
afortunadissims del Sant en la conversió dels jueus. Entre les 
dones cal citar la Beata Margarida de Savoü, marques! de 

“r- T ma í rat D ° ésSCT de > a confessió" de Be! 
net XIII, omt I a predicació de sant Vicenç, es donà a la vida 

ascètica i mort son marit, no obstant d'haver-la demanada 
per muller Felip Visconti, duc de Milà, es consagrà a Déu amb 




LA TRADICIÓ CATALANA 


523 


tal fervor, que meresqué després ésser beatifícada per la 
Iglésia. 

Els deixebles que acabem d'anomenar, sense els moltís- 
sims altres que s'hi podrien afegir, proven que sant Vicenç no 
sols fou estel brillantíssim, pensament poderós i atractiu, 
sinó cap de constel·lació en el cel de la Iglésia i de la Pàtria, 
la qual, en sa popular tradició, al cap de més de quatre-cents 
anys, serva encara memòria del prodigiós agitador i paci¬ 
ficador de pobles. 


III 

Per tothom qui s'hagi fixat en el moviment social de nos¬ 
tre país en l'època en què visqué vida pública sant Vicenç Fer¬ 
rer, és un fet evident que el popular i sapientíssim predicador 
fou el primer ciutadà, una espècie de monarca qui regnava en 
el cor dels seus paisans, que ell s’havia conquistat. Demos¬ 
tració de que la nostra terra era un país lliure i democràtic, 
puix el mèrit personal se sobreposava i vencia a tota la je¬ 
rarquia pública, i aquell tribú, de nova espècie, de la plebs 
cristiana encaminava el pensament nacional en les grans cri¬ 
sis que es presentaven. L'acció de sant Vicenç Ferrer en el 
cisma de la Iglésia i en la successió del rei En Martí, són 
dues qüestions que no pot deixar de tractar-les qualsevol que 
estudiï la influència, en el moviment de la vida pública, d’a¬ 
quell sant personatge. Respecte de la primera, la Iglésia, 
jutge competent en la matèria, ha donat sentència en la 
qüestió a l’ocupar-se'n en la Butlla de canonització, expedida 
trenta anys després de la seva mort i recaiguda en un procés 
formal, en el qual declararen gran nombre de testimonis qua¬ 
lificats, qui conegueren, oïren i es tractaren amb el mestre 
Vicenç Ferrer, mentre vivia en la terra. Per lo que toca a la 
segona, l'opinió fou gairebé unànimement favorable al Sant, 
no sols en quant a la seva acció, sinó també en quant a les 
conseqüències d’ella, fins als nostres temps; avui dia, en el 



524 


J. TORRAS I BAGES 


moviment catalanista, havem vist el Sant, per ploma d’algun 
escriptor, condemnat a les penes eternes de l'infern. Nosal¬ 
tres, reconeixent de bon grat el principi pràctic de que el qui 
guanya té raó en qüestions per l'estil d'aquella a què ens re¬ 
ferim, creiem, emperò, que hi ha molt de romanticisme i de 
la proverbial exagerada fervor dels neòfits en els judicis de 
molts neocatalans; i, portats tan sols de l’amor a la Veritat, 
anem a exposar, amb claredat i laconisme, com a molt propi 
d'aquest llibre, quin fou, a nostre parer, el pensament de 
sant Vicenç en la qüestió del cisma i de la successió a la Co¬ 
rona aragonesa. 

El gran cisma d'Occident fou més aviat, usant una expres¬ 
sió escolàstica, un cisma material que formal. És a dir, una 
qüestió de fet més que de dret; en la consciència dels fidels, 
en l'esperit de la comunió catòlica no hi havia divisió, tots vo¬ 
lien obeir el verdader Papa, mes de fet hi havia dubtes graves, 
i era difícil determinar quin era aquell. En tots els partits hi 
havia savis doctors i sants personatges; i teòlegs eminents 
afirmaven que en bona consciència, dada aquella situació di¬ 
fícil, podien els fidels permanèixer en les respectives obedièn¬ 
cies . 1 Posada en aquest punt la qüestió, ningú s’estranyarà 
que sant Vicenç qui des de noi coneixia i amava a D. Pere de 
Luna, eclesiàstic de gran talent, puresa de vida i voluntat at¬ 
lètica, qui pertanyia a un país que en massa era addicte al ti¬ 
tulat Benet XIII, es mantingués en l'obediència d'aquest, fins 
que la qüestió quedés aclarida i ben determinada la situació 
canònica del summe Pontificat. A l’obrar així, sant Vicenç de¬ 
mostrava l'esperit jurídic i pràctic propi de la seva raça, com- 


1. Aquest judici pràctic sobre el cisma el veiem també bellament 
expressat en el Segon Diàleg d'En Bernat Metge. L’ànima del rei Joan 
és portada davant del tribunal de Déu, on el príncep dels mals espe¬ 
rits vol obtenir que sia condemnada per haver estat nodridor del cisma; 
el monarca respon que ell sempre fou addicte als verdaders Vicaris 
de Crist; Clement de Santa memòria... Benet ara vivent. A lo qual res¬ 
pon el diable: E com ho sabs tu, si yo que viu la elecció de abdós no 
ho sé, qui de bona rahó ho deuria mils saber? 




LA TRADICIÓ CATALANA 


525 


plia el principi melior est conditio possidentis, observava la 
regla de justícia de que ningú deu ésser desposseït del dret 
que té fins a provar-se que no li pertany, mantenia la unitat 
d’obediència en son país, i treballant sempre per la desapari¬ 
ció del cisma en consonància amb les circumstàncies que es 
presentaven, estava en disposició de poder un dia influir, com 
en efecte influí, en procurar la pau de la Iglésia. D’altra 
banda, és cert que en tots aquests complicadíssims afers es 
portà el Sant amb tanta moderació, que predicava fins en 
els països que no eren de l'obediència de Benet XIII, i es 
féu deixebles entre els fidels de contràries obediències, essent 
accepte, es pot dir, a tota la cristiandat, aleshores desgracia¬ 
dament tan dividida. Arribà el dia en què el concili de Cons- 
tança, contra el qual, segons enèrgica frase del Sant, treba¬ 
llaren mil milenars de dimonis , 1 proposà el remei eficaç i 
verdader, i aleshores no bastà la fonda afecció que tenia pel 
Luna per a impedir-li d'aconsellar que se li tragués l'obedièn¬ 
cia, i per a emplear el caudalós riu de sa eloqüència en girar 
el poble, qui era afecte a Benet XIII, envers la solució propo¬ 
sada pel concili de Constança. Tot el món desitjava que as¬ 
sistís a tan venerable concili: el rei Ferran li ho demanà, i 
en els poders que atorgà als ambaixadors que hi envià hi 
havia aquesta clàusula: «ítem de totes les damunt dites coses 
comunicaran en llurs consells, demanaran a Mestre Vicent 
Ferrer»; el cèlebre Gerson, canceller de la Universitat de 
París, en l’honrosíssima carta que li escriu en nom del concili, 
li demana; mes el Sant prefereix dedicar-se a les missions 
apostòliques, exercir entre el poble cristià l’ofici de legat a 
latere de Crist, qui li fou comunicat en el misteriós somni 
d’Avinyó; i no obstant, de no haver assistit al concili qui ex- 


1. Bernat Metge, qui manifesta una pia devoció a la Verge Maria, 
considera el cisma també com a fruit de la malícia diabòlica més que 
de la humana, puix posa en boca d’aquella Senyora la següent im¬ 
precació: Tu, malvat enemich de natura humana, est causa de aquell 
(■Diàleg Segon). 



526 


J. TORRAS I BAGES 


tingí el cisma, aquell concili, per boca de Gerson, i el Papa no¬ 
vament electe, Martí V, universalment reconegut com a tal, 
confessen ésser Vicenç Ferrer un dels més poderosos instru¬ 
ments de què s’ha valgut la Providència de Déu per a restituir 
la pau a la Iglésia, la qual, trenta anys després de la mort del 
gran predicador, en la Butlla de sa canonització 1 afirma lo 
mateix per a perpètua memòria del Sant en les generacions 
esdevenidores. 

El Parlament de Casp és una de les majors glòries políti¬ 
ques de la història de la monarquia d'Aragó; un fet raríssim 
i gairebé sense exemple en els pobles més avançats, i que de¬ 
mostra en el qui el realitzà un pefeccionament social, un sen¬ 
tit jurídic, i una concepció i pràctica del dret públic merave¬ 
llosa. Els temps moderns són incapaços de donar un exem¬ 
ple com el que donà el nostre país en els principis del se¬ 
gle xv; veure vacant un tron resplendent de glòria i de po¬ 
der, presentar-se molts pretendents influents a l'adquisició 
d’ell, ésser el dret verament dubtós, trobar-se el país dividit 
en partits, i sobreposar-se a totes les concupiscències, preo¬ 
cupacions i interessos, el mateix país per a resoldre el con¬ 
flicte en forma jurídica, és un fet tan remarcable en la histò¬ 
ria de la civilització, que ens sembla que pocs se li poden 
igualar. Tal volta podria trobar-s’hi una certa similitud amb el 
concili de Constança; mes, considerant la diversa naturalesa 
de la societat religiosa i de la societat política, es compendrà 
quant digna de lloança és la terra qui sap resoldre amb pacífi¬ 
ques deliberacions lo que pertot arreu i en totes les èpoques 
és causa d'escampament de sang, divisions entre els ciuta¬ 
dans, i misèria i destrució del país. Gran devia ésser el predo¬ 
mini de la Llei moral en aquella societat, la tranquil·litat de 
1 ordre cívic i la serenitat dels esperits, quan es confia a la 


1. «Ubi vestís inconsutiiis Ecclesiae Dei scissa conspiciebatur, ut 
uniretur, et unita servaretur, non frustra plurimum Iaboravit, ac in 
simplicitate, et humilitate ambulans, detractores persecutoresque suos 
cum mansuetudine recipiebat, et informabat.» (Apud Vidal i Micó.) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


527 


balança de la justícia lo que sempre resol la cega espasa. De 
seguida salta a la vista quant en conformitat està aquest pro¬ 
cediment amb el caràcter del sant home el pensament del 
qual estem estudiant. El pacificador de ciutats i viles havia 
d'acabar sa carrera essent pacificador de l’Estat i de la 
Iglésia. 

Dos punts de vista es poden pendre en l’estudi d'aquesta 
qüestió, que nosaltres sols volem tractar perquè necessària¬ 
ment s’ha de tractar parlant de sant Vicenç Ferrer, i són: pri¬ 
mer, el Parlament de Casp en si mateix; segon, conseqüències 
d'ell. Que el Parlament de Casp fou una gloriosa gesta en la 
vida política del nostre poble, no sols es prova per les raons 
damunt al·legades, que tal volta són sospitoses per la gent po¬ 
ruga de la llibertat popular, sinó per la consideració de que 
fou la realització d’un acte necesari. Que el dret era dubtós 
en concepte del rei Martí, i de totes les justícies i parlaments 
de la terra, apar evidentment a qualsevol qui estudiï la 
qüestió. (-Per què tantes instàncies pel segon matrimoni del 
rei, per què tantes súpliques, quan estigué pròxim a la mort, 
de que declarés successor, sinó perquè aquest era dubtós? 1 
No existia llei de successió, ni consuetud legal; fins, en un 
país tan avançat políticament com el nostre, la regla general 
era el testament del rei, per lo qual, en defecte d’aquest, el 
nombrament de jutges àrbitres fou l'òptima solució de la difi¬ 
cultat. 2 Que els nombrats foren homes eminents és indubta- 


1. EI distingit jurisconsult regionalista don Francesc Romaní i 
Puigdengolas escriu: «Don Martín murió sin dejar sucesión legítima y 
sin haber designado sucesor, lo cual abocó los Estados de la Corona 
de Aragón a una crisis tremenda, porque semejante caso no estaba 
previsto de común concierto, y comprometia la confederación deseada 
por todos ellos...» (Vegeu Antigüedad del Regionalismo Espanol, pàg. 
254.) 

2. Vegi's com pensaven els més il·lustres restauradors de les coses 
catalanes en la qüestió de què tractem: «Conforme la indicación del 
mismo Bofarull, inmediatamente aprobada por el Gobierno, dan co- 
mienzo a la colección los documentos relativos al compromiso de 
Caspe, hecho en verdad el mas honorifico para nuestros progenitores 
y el màs propio para despertar justo y universal interès. No creemos. 



528 


J. TORRAS I BAGES 


ble, i sobre tots sortia l'incomparable Vicenç Ferrer, el no¬ 
menament del qual alegrà en gran manera i fou considerat pe¬ 
nyora certa de rectitud i bon seny per a sortir la nació del mal 
pas en què es trobava. Ell fou qui resolgué la qüestió; presen¬ 
tà son vot tal com encara avui el coneixem, i els cinc àrbi¬ 
tres qui es declararen per Ferran de Castella afegiren: In 
omnïbus et per omnia adhaerere volo intentioni praedicti Do¬ 
mini Magistri Vincentii. Doncs bé, <;fou just el vot de sant 
Vicenç Ferrer? Per nosaltres és indubtable. No parlem ja sub¬ 
jectivament, és a dir, si en el domini íntim de la consciència 
el Sant cregué obrar rectament, que no es pot suposar altra 
cosa en un home de virtut claríssima i universalment reco¬ 
neguda; però fins objectivament, és a dir, que ni de fet 
trencà la llei establerta, per preocupació o ignorància, que 
això és possible fins en l'home més sant de la terra. No podia 
trencar una llei de successió al tron perquè aquesta no exis¬ 
tia, no hi havia consuetud legal tampoc, puix perquè aquesta 
existeixi ha d’ésser reconeguda, i el rei En Martí, no obstant 
l’indubtable amor que portava a Catalunya, i els parlaments 
de la Corona, i els homes influents del país, demostraren tots 
estar en verdaders dubte; i així es comprèn que els jutges de 
Casp, homes es pot dit tots ells eminents en la ciència jurídi¬ 
ca, algun d'ells, com En Bonifaci Ferrer, germà del Sant, fa¬ 
mós en tota la cristiandat deixeble a Itàlia de l’insigne juris- 
consult Baldo, després doctor de la nostra Universitat de 
Lleida, i quan abraçà l'estat monacal, Prior de la Gran Car¬ 
toixa i, de consegüent, general de l'ordre, ambaixador al con¬ 
cili de Pisa i escriptor celebèrrim, traductor, com és sabut, de 
la Bíblia en nostra llengua catalana, es comprèn, dic, que la 
majoria d’aquells distingits juristes, trobant-se en defecte 


en efecto, que presente historia alguna empresa tan encumbrada (que, 
según nos muestra alguno de los documentos, fue en su tiempo tenido 
por inspiración de lo alto), ni llevada a cabo con tanta mesura y per- 
severancia, como la que acabó por poner en las sienes del de Ante¬ 
quera la antigua corona de Aragón.» (Noticia de la vida y escritos de 
D. Prospero de Bofarull..., por don Manuel Milà y Fontanals.) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


529 


de llei que determinés la successió al tron, s'emparessin de la 
llei de successió intestada romana, i diguessin per boca de 
sant Vicenç Ferrer, convinguts abans tots unànimement en 
que el regnar devia considerar-se ofici viril, que el tron es 
devia propinquiori masculo ex legitimo matrimonio procrea- 
to. D’altra banda, a l’identificar la successió de la Corona amb 
la successió privada no introduïen els jutges de Casp un prin¬ 
cipi estrany en els costums polítics del país, puix sabut és 
de tothom que rei i nació acceptaven el testament com a 
instrument de transmissió del tron, i el testament (lex pri- 
vata) és per antonomàsia una institució del dret privat. 

Explicat el pensament jurídic de sant Vicenç Ferrer, que 
no és més que l'encarnació del pensament nacional en aquell 
temps, 1 falta que diguem quatre paraules sobre les conse¬ 
qüències del Parlament de Casp, i si podia preveure-les i evi- 
tar-les el Sant en son pensament lluminós i en son criteri 
exempt de preocupacions, fins científiques. És indubtable 
que la nova dinastia portava una significació política diversa 
de la que generalment demostraren els reis de la terra, que no 
estava acostumada a les traves en l'exercici del poder, que des¬ 
coneixia aquella espècie de primus inter aequales en què con¬ 
sistia la nostra antiga i popularíssima monarquia; mes tam¬ 
bé direm que, segons les aparences, el desditxat En Jaume 
d'Urgell no era de genera ïllorum, per quos salus facta est in 
Israel; el mateix arquebisbe de Tarragona qui el votà, féu la 
declaració que en punt a la utilitat del regne el considerava 
inferior a Ferran d'Antequera, qui sobrepujava a tots els 
altres, però de dret preferent; 2 la tendència del temps era 
l'absorció per la Corona de les llibertats populars, tal era 
aleshores la moda científica que havia de dominar tota l'Euro- 
pa, els il·lustrats del segle pensaven d’aquesta manera, la 


1. Coneixem perfectament la poderosa influència de l'antipapa Be¬ 
net XIII, a favor de Ferran en el terreny del fet, lo qual no destrueix 
lo que nosaltres diem. 

2. Vegeu Bofarull, vol. V, pàg. 206. 


34 




530 


J. TORRAS I BAGES 


corrent en tal sentit era poderosa, i ^no és verosímil que el 
desditxat d’Urgell, a qui s’atribueix el mot: Rei o res , s'hauria 
aprofitat també com el sortós d'Antequera, de tan afalagadora 
conjuntura? La tendència absolutista de la nova dinastia és, 
a nostre entendre, la principal dificultat de l'elecció feta a 
Casp; en lo que pertoca a subsistir l'aire nacional o esperit 
català, aquest hauria continuat per més que fossin castellans 
d’origen els monarques qui regissin el país; no és un home 
suficient per a girar una nació, i més una nació d'un esperit 
tan propi com era la nostra; la història està plena de reis 
d'origen estranger, els quals no han tingut més remei que na¬ 
cionalitzar-se; els reis qui sortiren de l'elecció de Casp es cata¬ 
lanitzaren també, escrivien hermoses cartes en nostra llen¬ 
gua: el mateix Ferran d’Antequera estén en català documents 
tan importants com els poders dels ambaixadors al concili 
de Constança; baix el règim de la nova dinastia es traslladen 
a la llengua popular les Constitucions de Catalunya, i el més 
il·lustre dels nostres poetes en la mateixa expressa alts con¬ 
ceptes d'amor i pregons i lluminosos principis de filosofia 
moral. ,;I com podia ésser d'altra manera, si els dos germans 
Ferrer, qui determinaren l'elecció del d'Antequera, foren tal 
volta els qui han alçat un monument més il·lustre a la llengua 
pàtria, l’un amb ses famoses predicacions, l'altre vertint al 
català els llibres de la Sagrada Escriptura? A la unió de la 
Corona d’Aragó amb la de Castella es deu sens dubte el que 
s'anés sufocant l’esperit indígena, l’espontaneïtat del pensa¬ 
ment català. Fins per lo que toca a la ruïna de les institucions 
populars nostrades, Balmes, amb sa acostumada claredat i ta¬ 
lent, remuntant-se a les causes, demostra que la unió de les 
corones d’Aragó i Castella en fou la causa; no per la persona 
tal o qual, sinó per les circumstàncies i condicions, polítiques 
i socials, que produïren l'evolució, com ara diríem, de la mo¬ 
narquia absoluta. En el capítol LXVI, volum IV, d’El Protes¬ 
tantisme >, l’il·lustre vigatà breument compendia tot lo que es 
pot dir sobre la matèria. Mes ^podia preveure tot això sant 
Vicenç Ferrer? És difícil de dir, puix eren necessàries cir- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


53 ! 


cumstàncies sols conegudes de la Providència, i fins en la 
suposició afirmativa, és a dir, creient el Sant que així s’anava 
preparant la unió dels Estats espanyols, en afavorir-la no hau¬ 
ria fet altra cosa que seguir el pensament d’homes il·lustres de 
la terra, convertir en jurídics els llaços morals que la natu¬ 
ralesa i la història havien establert entre els diferents pobles 
espanyols, sense que això signifiqués per res l’ofegament re¬ 
latiu del pensament català després vingut sens dubte en part 
perquè a l'hora de fer-se la unió l'esperit català havia ja fet 
la florida, que degué quedar reclosa dins de més estrets ter¬ 
mes per la falta de la impremta, trobant-se de front amb el 
poble castellà, qui, venint més retrassat, aleshores estava fent 
la puja; i sobretot per l'absorbent importància que el tron 
donà a Castella, i a les condicions particulars d'aquella gent, 
qui per la ufana de son caràcter congeniava millor amb la 
tendència preponderant del segle, somniador de grandeses, 
que no pas la gent catalana amiga de les pràctiques lliber¬ 
tats de la terra, treballadora i reflexiva. A més, el Renaixe¬ 
ment, a nostre parer, donà el cop de mort a la literatura ca¬ 
talana; aquesta estava informada de l’esperit popular, i la 
nova moda cercava una literatura oficial i cortesana, tenia un 
gust aristocràtic, menyspreant tant la filosofia com l'art lite¬ 
rari i l'arquitectònic, i fins el govern polític, de la Mitjana 
Edat. I d'això no en cal fer demostrament; basta, després 
de llegir a sant Vicenç Ferrer i a Eiximenis, passar els ulls per 
les obres d’En Lluís Vives. 

De la consideració del caràcter, paraules i obres de sant 
Vicenç Ferrer, ens sembla se'n dedueix que el sant home fou 
un bell representant de l'esperit català. Actiu, moderat, amic 
del just medi, assimilador, pràctic, constant, amant de la tra¬ 
dició i amb l'ull posat en l’esdevenidor, no sols la Iglésia li 
ha concedit l’honor dels altars, sinó que la pàtria mai n'ha per¬ 
dut la memòria; i l'instint popular en les hores crítiques de 
Catalunya ha fet reaparèixer entre els seus conciutadans sa 
inspirada i profètica figura. L'apòcrifa profecia de sant Vi¬ 
cenç Ferrer, tan coneguda, sempre ha sonat entre el nostre 



532 


J. TORRAS I BAGES 


poble com la veu del profeta de la terra, del reivindicador de 
l’esperit catalanesc, i, cosa particular, al pas que alguns es¬ 
criptors han cregut que la seva acció havia sigut contrària a la 
conservació de Catalunya, el poble fins als nostres dies l'ha 
tingut per defensor de la integritat i puresa de l'indígena es¬ 
perit nacional, i la dolça València, pàtria seva, tan castellanit¬ 
zada, fins avui en el dia del Sant representa els seus miracles 
en llengua catalana, i en la mateixa es predica son panegíric, 
única excepció en tot l'any (puix sempre es sermona en caste¬ 
llà) en honor de l’home que féu ressonar la pàtria llengua 
gairebé per tota i'Europa, per lo qual bé podem dir d'ell: De - 
functus àdhuc loquitur lingua catalana. 


CAPÍTOL IV 

El mestre Francesc Eiximenis 

I. Comparació amb el Beat Ramon Llull. — Flaqueses 
de sa crítica i defensa de sa sinceritat. — Utilitat de 
son estudi i goig que causa. 

II. Consideració particular i fragments de diferents trac¬ 
tats. — Primer volum del Crestià, o sia, apologètica 
cristiana, molt extensa i original en certs punts. 

III. El Terç llibre del Crestià, on tracta la gran qüestió 
del mal, essent un extens tractat de moral filosofia. 

IV. Vida de Nostre Senyor Jesucrist, cristologia interessant 
per la graciosa i amorosa franquesa amb què expli¬ 
ca els grans misteris de la Divinitat, contenint copio- 
sa doctrina teològica i creences populars poc espor¬ 
gades. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


533 


V. Dotzèn llibre del Crestià, o sia , el Regiment de Prín¬ 
ceps, tractat polític i sociològic copiosíssim; manifesta 
ardent amor, algun cop exagerada, a la llibertat; fa 
una curiosa crítica del sufragi universal, i és sobre¬ 
tot admirable la doctrina del Pacte social, antitètic del 
d’En Rousseau. 

VI. Notícia del Llibre dels Àngels, del Llibre de les Dones, 
del Pastorale i de la Doctrina compendiosa. 

VIL Provatura de reconstruir Lo Crestià. 

VIII. Breus notícies biogràfiques del mestre Eiximenis. 

Fonts principals d’aquest capítol. — Els volums estampats 
i manuscrits de l'autor que se citen en el text; la Biblioteca de 
Nicolàs Antonio, el Diccionari d'En Torres Amat i la Memòria 
de D. Emili Grahit ( Renaixensa , t. III). 


I 

Hi ha vera dificultat en l’estudi del pensament del gran 
escriptor Eiximenis o Ximenis, puix és gairebé immensa la 
seva doctrina continguda en grossíssims volums, en bona part 
inèdits. Fou enteniment d’una fecunditat inextingible; era ne¬ 
cessari que son pensament i que sa ploma tinguessin la velo¬ 
citat, usant la frase del Psalm, de la mà d'un escrivent qui 
escriu de pressa, puix enriquí la literatura catalana amb tal 
nombre de produccions, sols comparable al de les obres de 
1 illuminat Doctor el Beat Ramon Llull. Hi ha entre els dos es¬ 
criptors bona cosa de semblança; tenen qualque facció pares- 
cuda en sa fesomia intel·lectual i fins en certs termes, podríem 
dir, que són de la mateixa escola i formen a la mateixa banda 
en 1 exèrcit dels pensadors de la nació, essent com una excep¬ 
ció i confirmació del pensament nacional. Tant les obres d'En 




534 


J. TORRAS I BAGES 


Llull com les de N’Eiximenis poden ben bé qualificar-se d’enci¬ 
clopèdiques, i difícilment se’n trobarien d’altres que amb elles 
puguin comparar-se, en les noves llengües europees, en quant 
a comprensives de tanta varietat de coneixements. Llull és més 
genial que Eiximenis, és més resplendent la llum de son ente¬ 
niment, s’acosta més als semidéus del pensament humà; però, 
si se’ns permet la paraula, és més salvatge, més fill de la na¬ 
turalesa i de la gràcia que de la civilització, té més propi 
el pensament, tan propi que a voltes tan sols ell mateix s'en¬ 
tén; però en descobrir nous horitzons, en endinsar-se en la 
contemplació de Déu, de l’esperit humà i de la matèria, és gai¬ 
rebé príncep. Eiximenis no té tan alta intel·ligència, però la 
té més conreada, viu en la ciutat dels savis, posseeix fins els 
refinaments de la ciència de son temps, coneix els més ama¬ 
gats racons de la Literatura; mes son pensament no és gene¬ 
ralment propi, és el ressò de la il·lustració contemporània, és 
una magnífica manifestació dels coneixements d’aquella èpo¬ 
ca que tan lluent rastre ha deixat en la història del pensa¬ 
ment humà. Perquè Eiximenis, com sant Vicenç Ferrer, si bé 
conegué els primers passos del Renaixement, no s'hi entusias¬ 
mà; amava la manera d'ésser de la Mitjana Edat, senzilla i sà¬ 
via, creient i de gran llibertat d'esperit, i sos escrits són la 
mostra, en forma popular i en llengua catalana, de la gran 
ciència escolàstica, si bé dins de l’Escola no segueix la cor¬ 
rent clàssica. No té, és cert, la força racional, l'equilibrat crite¬ 
ri, el sentit pràctic dels gloriosos dominicans Ramon de Pe- 
nyafort i Vicenç Ferrer, mes la seva erudició immensa, son 
-esperit analític i talent d'observació donen a sos escrits un 
■valor absolut, prescindint del relatiu que naturalment pos¬ 
seeix per l'estudi de la corrent seguida del pensament català. 
Preval en ell, com passa també amb el Beat Ramon Llull, la 
-imaginació sobre el judici; sense tenir la il·luminació del gran 
■escriptor de l’Illa Daurada, tira molt a il·luminat, és a dir, més 
-que seguir el camí ral de la veritat, cerca viaranys misterio¬ 
sos i ocults als demés mortals; alquimista i astròleg, vol en¬ 
devinar lo desconegut esdevenidor, no s'acontenta amb les 




LA TRADICIÓ CATALANA 


535 


històries del passat, sinó que vol saber lo que encara té de 
venir. No tingué mai pretensions de profeta com algun escrip¬ 
tor ha suposat; si parla del pervenir, si vol endevinar els mis¬ 
teris que enclou lo futur, és o bé en virtut de l’astrologia, que 
en aquell temps tenia més aparato i fonament científic que 
no pas el magnetisme i l’hipnotisme de nostres dies, o bé per 
lo que havien dit escriptors respectables qui creien científica¬ 
ment interpretar les Sagrades Escriptures. 

En efecte: l’astrologia era pel savi mestre Eiximenis, com 
per molts dels seus contemporanis, una verdadera ciència, 
que, fundant-se en les relacions i influències del món sideral 
amb la terra que habitem, i en el comerç íntim que hi ha 
entre la matèria i l’esperit, volien judicar de lo futur, i fins 
algun cop dels actes que deriven del franc voler de l'home. 
Si en algunes ocasions s’extralimitaven, en canvi, el treball ra¬ 
cional que empleaven en sos estudis, i el resultat científic que 
obtenien, donava sos fruits dins del regne de la ciència. Sabut 
és que l'alquímia i l'astrologia són les ciències experimentals 
en sa infantesa, i que aquesta edat és, en totes les condicions 
de la vida humana, abundant en il·lusions, les quals, emperò, 
despertant la curiositat, promouen l’avançament dels homes, i 
en lo que pertoca a la influència i relacions entre la matèria 
i l'esperit, a la comunicació entre les criatures materials i in¬ 
tel·lectuals, els estudis d'aquella edat són els que han arribat 
més enllà en aquest camí, i han entrat a formar part de la 
perenne filosofia humana. Segons dictamen d’un expert es- 
corcollador de l'antiguitat científica, 3 els llibres d'alquímia 
abunden sobretot a Catalunya; i això, sens dubte, demostra 
una inclinació nacional, sempre evident en nostra història, 
fins en els homes eminents donats a les ciències purament ra¬ 
cionals, a l'estudi d’observació, a la investigació dels secrets 
de la naturalesa, i un coneixement clar de la importància del 
món material per la vida humana, per més que aquesta esti- 


1. Luanco, La Alquímia en Espana. 



536 


J. TORRAS I BAGES 


gui subordinada i dirigida a un fi transcendent i espiritual. 
Perquè, aquí, ni l'alquímia ni l'astrologia tenien per base la 
superstició, per més que en son desenrotllament sistemàtic 
sovint patissin d'aquella flaquesa, puix pocs temperaments 
hi ha tan repulsius, com el català, a aquell miserable abús; la 
història ho demostra, i si bé és cert que es presenta visible 
una tendència, en la qual principalment figuren menorets tan 
il·lustres com el Beat Ramon Llull, el famós Peratallada i el 
mestre Eiximenis, qui al cercar la veritat científica i el des¬ 
cobriment dels secrets naturals pateixen il·lusions i somnis 
d’il·luminat, emperò mai és la supersticiosa nigromància la 
que els guia, sinó l'alta contèmplació de la veritat sobrenatu¬ 
ral i natural, en la que, volant per vagues i immenses regions, 
passen la ratlla del bon judici; i atengui’s encara a que aques¬ 
ta tendència, fecunda per son estil, no prevalgué ni torçà el 
pensament de la nostra gent, lo qual fou perpètuament regit 
pels frares de sant Domingo, representats en l'heroica època 
del segle xiii per sant Ramon de Penyafort, i en el temps del 
gran desenrotllament social del nostre país per sant Vicenç 
Ferrer, figures clàssiques, representants d'una escola qui amb 
el fre de la raó ha sabut contenir els desvaris, tant en el 
camp de la religió com en el de la filosofia. Mes paguem el 
tribut d'agraïment als il·lustres menorets, que si no formaren 
el criteri nacional, si no construïren el motllo del pensament, 
l'enriquiren més que ningú en varietat de coneixements, en 
abundor de notícies, en experiments físics, en la intuïció 
d'arts i ciències qui dormien encara en la potència intel·lectual 
de l’home, com, per exemple, la química en Llull, o l'art de 
la perspectiva en Eiximenis, 1 amb viatges exposadíssims i 
atrevits, com el ja citat Beat Ramon Llull i Peratallada, que 


1. És curiós un capítol del Regiment de Prínceps en què, parlant 
dels admirables secrets naturals d’un cert filosop ateniense, diu: «que 
sabia així condensar l’ayre naturalment que per l'ayre amunt pujava 
així com per una escala... per via de perspectiva feya aparer estol gran 
de cavallers o de ques vol altre, allà ahon non haguera sinó un o 
dos...» 



LA TRADICIÓ CATALANA 


537 


es diu que arribà fins a Moscou; poblant, entre tots, el món 
intel·lectual de Catalunya, amb materials de vida amb què s’e¬ 
difiqués el magnífic edifici de la nostra civilització, tan típica, 
tan diferent de la dels altres pobles d'Espanya, presentant, 
juntament amb una gran austeritat, una gran expansió, no 
perjudicant la robusta autoritat cívica la llibertat popular, ni 
la soliditat del pensament la fecunditat de les obres. Ja els 
contemporanis reconeixen en ocasió solemne el mèrit del 
nostre gran enciclopedista, puix no solament el Consell de 
València, com diem parlant de sant Vicenç Ferrer, li concedí 
un donatiu de diner, atesos sos mèrits i els serveis fets a la 
ciutat, sinó que el conciliàbul de Perpinyà en les seves actes, 1 
donant compte del nombrament de l'il·lustre menoret català, 
li diu: Virutn... magna et multiplici doctrina, ac diffusa scrip- 
torum copia Clarissimum. 

És aquest sintètic judici de la cèlebre junta eclesiàstica de 
Perpinyà sobre Eiximenis de gran importància, i per tractar- 
se de molts il·lustrats contemporanis del nostre menoret, ha 
de tenir-se en compte per a modificar tal volta el judici dels 
posteriors Nicolàs Antonio i Torres Amat, qui, segons les apa¬ 
rences, no féu més que seguir al primer. En efecte: els dits 
autors semblen suposar que el gran escriptor català no sols 
no tenia la crítica convenient, que això planament també ho 
confessem, sinó que es troben falsedats en els seus escrits. 
Respectem moltíssim el savi canonge sevillà, autor de la Bi- 
bliotheca Vetus, i el benemèrit escriptor del Diccionari; més 
direm: a nosaltres ens féu també igual impressió, la qual 
contrarià nostre respectable amic D. Marian Aguiló, tan co¬ 
neixedor de l’antiguitat catalana, a qui la comunicàrem; i des¬ 
prés que havem més reflexionat, després que havem vist el 
judici de la Junta de Perpinyà, en la qual intervenien ho¬ 
mes eminents en les lletres divines i humanes, després de con¬ 
siderar l'alta estima en què era tingut a València, en qual 


1. Apud Aguirre. 



538 


J. TORRAS I BAGES 


convent habitava, i l’amistat que el lligava a sant Vicenç Fer¬ 
rer, creiem que si es troben inexactituds, anacronismes, cites 
estranyes i inexplicables en el gran polígraf Eiximenis, això 
primerament pot ésser conseqüència de l'amplitud dels seus 
escrits, perquè qui molt abraça poc estreny, d'admetre sense 
discerniment lo que trobava en els llibres del seu temps, i so¬ 
bretot perquè degué existir una literatura de la Mitjana Edat 
desconeguda de la posteritat, perduda, sens dubte algun, per 
la dificultat de la transmissió abans de la impremta, a qual 
literatura es referia N'Eiximenis en ses cites, i sens dubte 
també la Junta de Perpinyà al dir del nostre escriptor que 
era claríssim magna et multiplici doctrina. La naturalitat amb 
què parla, la naiveté de son esperit, manifestant tant lo que 
abona com lo que perjudica a son propòsit, si no constés a 
més la fama de virtut que tenia en aquella democràtica i lliure 
societat, en la que naturalment hi havia oposició d’opinions 
i interessos, que hauria atacat el savi mestre, indica que no 
pot ésser tingut per escriptor qui inventa lo que escriu, sinó 
que admet lo que els altres diuen, i cita lo que els altres 
citen; això és, que fa feix de tota llenya, portant-lo això a 
anacronismes, a posar cites falses, a donar crèdit a lo increï¬ 
ble, i a fer, de consegüent, que les seves obres, malgrat l’encís 
que tenen, no arribin a aquella altitud de criteri que sol infor¬ 
mar els vers mestres. Mes, fixem-nos en la condició en què es¬ 
tava la literatura abans de la impremta, en la manera difícil 
que hi havia d'adquirir els coneixements, en la facilitat amb 
què els textos escrits es podien corrompre per les còpies que 
sovint d’ells es treien, en la confusió que molts cops s'origi¬ 
nava per a poder determinar de qui eren obres de diferents 
autors, fermades en un mateix còdex, i aleshores serem indul¬ 
gents envers els escriptors d'aquell temps, qui presenten els 
defectes de N'Eiximenis, majorment si tenen l'amplitud d’ell. 
La seva sinceritat es manifesta molts cops explícitament; 
confessa que s'ha enganyat, com quan amb la bona fe d'un 
infant, acabant de contar les coses meravelloses que es deia 
que passaven en el Canigó i en son misteriós gorg, després, 



LA TRADICIÓ CATALANA 


539 


sens dubte en una segona còpia, afegeix: «Nota que després 
que aquest primer llibre haguí escrit, entenguí que jatsia que 
en lo dit estany se hajan esdevengudes coses fort estranyes, 
emperò de present res de les demunt dites coses no si esde¬ 
venen e açò crec que sia la veritat». 1 

Tret que sia aquest defecte, N’Eximenis és un escriptor 
cabdal en la nostra literatura, i amb ell i tot, tal volta és el 
mirall més complet per a conèixer aquella societat de la Mit¬ 
jana Edat, perquè els talents il·lustres qui caminen per les 
summitats del pensament, qui, revestits de la Veritat, no s'a¬ 
parten de la via universal i eterna 

... por dotide han ido 
los pocos sabios que en el mundo han sido, 

si bé és cert que són més segurs mestres de l'home, emperò, 
usant una frase atrevida, com que s'acosten més a Déu que a 
Thome, no donen un trasllat tan complet de la societat en què 
viuen, amb ses excel·lències i defectes, amb ses veritats i er¬ 
rors, amb ses virtuts i vicis. Els uns són homes qui avancen a 
la seva època, o, més ben dit, són de totes les èpoques; els 
altres són del seu temps. I com té interès en l'humà coneixe¬ 
ment, no solament lo absolut i invariable, sinó lo contingent 
i variable, com no coneixeríem una societat si no coneguéssim, 
igualment que les excel·lències, els defectes d'ella; com l'om¬ 
bra i les tenebres completen el coneixement de la llum i li 
donen ocasió de lluir més sa resplendent claror, així aquesta 
flaquesa de N'Eiximenis el fa més interessant per a conèixer 
son temps, i per a apreciar més la serena i constant veritat 
amb què resplendeixen els qui foren llum dirigent del pensa¬ 
ment nacional, i fins la que reflecteixen les seves obres sem¬ 
pre delitoses, més que cap d'altres de la nostra literatura, cla¬ 
res, rublertes d'erudició, i amb una gràcia d'estil que les fa 
estimar. De lo que en podem dir la nostra literatura clàssica, 


1 . Primer llibre del Cresíià. 



540 


J. TORRAS I BAGES 


tenim per cert que les obres de N'Eiximenis són les que més 
fàcilment serien llegides per la nostra generació, i si diguérem 
parlant del Llibre de Contemplació del Beat Ramon Llull que 
la seva publicació donaria nova vida a la restauració literària 
de Catalunya, aquí devem afegir que l'estudi de l’Eiximenis 
el tenim per imprescindible, puix per lo que toca a la llengua, 
més perfecta, com se suposa, que la d’En Llull, conté una gran 
riquesa aprofitable encara avui dia, particularment en lo que 
ateny al llenguatge filosòfic, i en quant a la substància per en¬ 
cloure la manera d'ésser, de pensar i de viure de la nostra 
gent en aquells segles, aquella manera cristiana, democràtica 
i lliure, digna d'ésser meditada directament en un text de la 
mateixa època pels nostres contemporanis, qui s’enamoren de 
la manera d'ésser d’altres societats, o millor, de formes ideals 
i teòriques, i obliden el propi ser nacional que, degudament 
fomentat, expel·lint els elements forans i nocius i refonamen- 
tada la fe de Crist, reapareixeria en la nostra gent, nada per a 
gaudir de vida pròpia. Per tu mateix, lector, podràs formar-te 
idea de la manera de pensar del mestre Eiximenis en el camp 
de l'apologètica i ascètica cristiana, de la moral filosofia, de 
la política, comprenent aquesta fins l’economia i l'art militar, 
i de diferents matèries socials; de tot això tracta en ses obres 
catalanes l'il·lustre polígraf amb una extensió i varietat gran, 
així com en el Pastorale i en la Summa theologica, aquesta 
última per nosaltres desconeguda, s'ocupa de matèries canò¬ 
niques i teològiques; i si els fragments que copiem són insu¬ 
ficients, almenys serviran per a despertar l'apetit de llegir 
les curioses obres del menoret gironí. 


II 

Devem a l'amabilitat de D. Marian Aguiló, qui el posseeix 
i qui l’ha portat al coneixement dels literats, com tants d'al¬ 
tres escrits de la nostra literatura, que per sa diligència i 
bon zel avui tenim, el poder donar compte de «lo primer 



LA TRADICIÓ CATALANA 


541 


llibre del volum apellat crestià ordenat e compost per lo molt 
reverent mestre Francesch Ximénez, maestre en sancta theo- 
logia, frare menor, digne patriarca alexandrí, del orde del glo¬ 
riós Sant Francesch», que fou estampat en la ciutat de Valèn¬ 
cia l'any 1483, formant un gros volum en foli. És aquest lli¬ 
bre, que rarament es troba, el primer del monument literari, 
no sols per l'ordre cronològic, sinó perquè, tractant en ell de 
la demostració de la Religió cristiana, essent una amplíssi- 
ma apologia d’ella, posa el fonament de tot l’edifici que vol 
construir assentat sòlidament, i dóna unitat de vida i de forma 
a totes les parts que han d’integrar el grandiós edifici. El 
preàmbul del tractat consisteix en demostrar la necessitat 
que té l'home, fins després de les tenebres del pecat, d'amar 
a Déu. «Axis com a trahut sens lo qual nos pot salvar.» Posa 
després los empatxaments que troba l'home per a servir a 
Déu en el pecat original i en ses seqüeles, i explica «com Déu 
ajuda al hom contra los dits empatxaments a amarlo per vies 
naturals e informatives. E la manera de ajudarli fonch fort 
dolça e sàvia, car com natura humana aprés lo pecat de Adam 
fos tota nafrada e aminuada en los dons naturals que havia de 
Déu reebuts, quant fonch novellament creada, e fos encara 
despullada de la gràcia de Déu per lo dit pecat del primer 
pare, e per consegüent fos grossera e ignorant a entendre que 
és alta vida e virtuosa e quis són los amagats secrets de Déu, 
los quals aprés per lonch temps foren revelats als Sants pas¬ 
sats, per tal li donà nostre Senyor Déu en lo començament del 
món la ley de natura no en escrit, mas dins la ànima; la li 
posà impresa e partida per dos manaments de amor: ço és, 
que amàs a Déu sobiranament e aprés son prohisme axí com 
a si meteix... La segona manera perquè nostre Senyor ja en 
aquell temps incità, e encès l'hom a amarlo li fonch quant li 
proposava la universalitat e bellea del món e de les sues crea- 
tures, les quals en si ensenyaven al hom la gran bonea de Déu 
qui les li havie fetes tan belles e tan bones... lo cel e la terra e 
tota altra creatura mostrant sa bonea e bellea a nós, tost 
temps nos conviden de amar nostre Senyor Déu... En lo juhí 




542 


J. TORRAS I BAGES 


de Déu lo món e les creatures accusaran e pugnaran contra 
los foylls qui Déu no han conegut, ne amat, ne temut... La 
terça manera li fonch per juhí de justícia natural...» Dur el 
cor de l’home a aquests incitaments d’amor envers Déu, «nos¬ 
tre Senyor endreça l'hom a amarlo aprés per vies legals e ins¬ 
tructives... axí que aquells qui a la ley natural impressa en 
l’ànima no volien atendre atcessessen a la escriptura de Déu 
a hull visible»; i no satisfeta amb això la bondat divina «con¬ 
tra la dita negligència e malícia de humana natura ha provehit 
incitaria a amar si meteix per ley de gràcia e per dons e bene¬ 
ficis fort cordials e inflamatius... Lo príncep de la nostra ley 
e Déu nostre se apella comunament e se vol nomenar per qual¬ 
que nom amorós, car ell és en los càntichs de Salomó sovint 
apellat espòs, e ell apella tota sancta religió crestiana per nom 
de sa esposa, e diu aquí, que aquesta és la sua amiga, la sua 
muller, e la sua unita, la sua coloma, lo seu cor, els seus de¬ 
lits... Axí meteix veem que en la Santa Escriptura ell a vega¬ 
des s'apella nostre pare, e a vegades frare, o fill o amich, o ser¬ 
vidor, o redemptor o mitjancer, e açò tot en senyal de la sua 
infinida amor». Amb llargues demostracions va explicant com 
la llei cristiana és la llei d’amor, seguint la corrent de l’escola 
seràfica a què pertanyia, satisfent, per tant, a la necessitat que 
té l'home d'amar a Déu; i posat aquest preàmbul o introduc¬ 
ció al tractat, entra en matèria definint que «Crestiana Reli¬ 
gió és un estament excellent per lo Fill de Déu Jesucrist insti- 
tuhit e ordenat a menar les gens d'esta vida present a vera 
benaurança». En la definició s’hi troba el germen de tota l'o¬ 
bra: primer, la Religió cristiana és un estament excel·lent; se¬ 
gon l'instituí Jesucrist; tercer, porta els homes a la vida 
eterna. 

Per longum, latum et profundum demostra l'excel·lència de 
l'estat cristià, per la del seu fundador, per contenir en si pura 
i neta la veritat en totes quantes coses predica o posa; i aquí 
s'ocupa en demostrar la veritat de la doctrina de la Iglésia: 
«per la dignitat e auctoritat e certitut de aquells qui aquest 
sant estament han a nós lliurat e tramès aprés lo nostre 



LA TRADICIÓ CATALANA 


543 


cap Jesucrist», pels apòstols, màrtirs, doctors i altres sants. 
Tracta llargament de les diferents heretgies que han existit, i 
acaba donant les següents raons per a explicar com els homes 
són induïts a heretgia: «Aquests en llurs errors han haüts tres 
mals fonaments: primer, és estat ergull, e presumpsió e capi- 
tositat, presament de si meteix, e de lur mal saber... Lo segon, 
que han parlat axí follament per mala intel·ligència que han 
haüda de la Sancta Escriptura... Lo tercer mal fonament és 
estat per la gran fe que ells daven als dits dels filòsofs...» 
Tracta «com se deu hom haver en conversació ab los heret¬ 
ges, segons ordenació de la sancta Església», exposa les regles 
canòniques sobre la matèria, afegint-hi en corroboració: 
«Aquests malvats mesclen mal ab bé, e sots hàbit de ovella 
cobre lo cor que han de lop, e sots la mel de la Sancta Escrip¬ 
tura e de lur ypocrital vida posen la error cuberta». Desfà 
vàries raons que es proposa en favor dels heretges, explica 
la utilitat de l'estudi dels filosops i de la necessitat d’ell per a 
tractar amb els pagans i fer útil la controvèrsia, i amb 
ocasió d'això parla de les ciències que deuen estudiar els dife¬ 
rents estaments de cristians, referint la prohibició eclesiàstica 
i les penes imposades a les pràctiques astrològiques, en qual 
punt ell fa una distinció dient que no és lícita «en matèria que 
penja en la voluntat humanal, car en matèria natural axí com 
és pendre medicina o tallar arbre e plantar, o en volerse sag¬ 
nar, pot l’hom segurament sens pecat seguir e guardar les 
conjuncions e pujaments e decensions e oposicions de les pla¬ 
netes». Per ésser el miracle una de les més convincents pro¬ 
ves de la Religió cristiana, escriu un llarg i erudit tractat d'a¬ 
questa matèria, on es descobreix la difusa ciència i la falta de 
crítica de l'autor. En efecte: en un capítol «ret rahó perquè 
són sostrets los grans e continuats miratgles de la Santa Es¬ 
glésia crestiana en los temps presents», i dóna les raons conve¬ 
nients, mes com perpètuament, i en totes les èpoques, en 
major o menor abundància en la terra es produeixen fets so¬ 
brenaturals, en altre capítol «ensenya encara ésser grans mi¬ 
ratgles en la part de migdia, e de ponent e de tramuntana e 






544 


J. TORRAS I BAGES 


en lo pregon de la crestiandat», preguntant després posseït 
de la dolça amor pàtria: «<-E la nostra beneyta Catalunya fóra 
sens tot miratgle? No plàcia a Déu»; i a continuació cita la 
devoció a la Verge de Montserrat i els miracles que en aquell 
monestir esdevenen, l’excel·lència de la gloriosa verge màrtir 
madona santa Eulària, qual devoció recorda que ja recomanà 
sant Francesc al predicar a Barcelona; i miracles i fets por¬ 
tentosos d'altres Sants. Però després de donar doctrina sana 
i profitosa, trenca totes les lleis del sentit comú i del bon 
judici, relatant rondalles i supersticions vulgars, i presentant 
com a fets sobrenaturals les poètiques vulgaritats de les nits 
de Sant Joan i de Nadal, «quan en lo punt de mitja nit quan 
nasqué lo Salvador floreix una erba que s'apella poliol per 
sech que sia». Explica com a Catalunya hi ha una mena d’ho¬ 
mes qui, sense negar-se estan sempre dins de l'aigua «e’is 
m'han anomenats mas per reverència no'ls vull anomenar car 
són gens honrades e d'estament». 1 I barrejant lo verdader i 
lo fals, lo creïble i lo increïble, després d'explicar dignament 
els cruents martiris de les joves verges, suportats amb tanta 
nobilitat, com manifestació d'un poder sobrenatural, un xic 
més avall afegeix el següent disbarat: «Molts són axí meteix 
que reputen a gran miratgle que com dels pus savis e podero¬ 
sos hòmens del món hàjan treballat de saber art d’alquímia, 
emperò jamés negú no l'ha sabuda, sinó fort pochs perquè 
dien que és tancada a tota creatura sinó aytant com nostre 
Senyor per especial gràcia ho ha revelat a alguns pochs, e per 
especial bé de la cosa pública, així com la revelà a Salomó per 
tal que bastàs a fer lo temple de Déu aytal com lo féu de fet». 
Aquestes paraules i les il·lusions místiques de Peratallada, 
creient que sobrenaturalment se li havien descobert secrets 


1. Per a solaç dels folkloristes direm que la creença en els homes 
d’aigua durava encara en el temps d’En Lluís Vives, qui, emperò, 
amb sa gran il·lustració, explica el misteri, suposant que serien criatu¬ 
res desemparades des de petites prop dels rius, que agafarien habituds 
salvatges. 



l'A TRADICIÓ CATALANA 


545 


naturals, o la resolució de problemes químics, el fanatisme 
dels il·luminats apòstates fratricelli, favorescuts per Arnau de 
Vilanova i combatuts fortament pels Frares Predicadors, són 
fets que formen sistema i donen llum per la intel·ligència de 
la història del pensament en nostre país, i de la direcció que 
seguiren les dues principals escoles del moviment intel·lectual. 
Pot considerar-se part d’aquest tractat quan explica que Maho- 
met no féu jamés vers miracles, i combat sa doctrina i ses 
obres; tracta amb interès dels altres perseguidors de la Iglé- 
sia, antics i odems, fins de «Frederich... emperador d’Ale¬ 
manya, que primer infestà lo bras eclesiàstich per les lliber¬ 
tats clericals, les quals les tolgué o les trenchà». Parla de la 
conversió de Constantí, de les lleis favorables al Cristianisme 
que publicà; prova la Divinitat de la Iglésia per la seva dura¬ 
ció, no obstant les persecucions i heretgies, per la conversió 
dels infidels i per la santedat que sempre en ella persevera; i 
després de provar, pels títols explicats i molts altres, l’alta 
excel·lència de la Religió cristiana, passa a lo que forma la 
segona part de la definició, que ha posat com a fonament de 
tota I obra, o sia a provar; «Com tota la religió crestiana és 
fundada e exida del nostre cap Jesucrist; e comensa a declarar 
la segona part de la definició de crestianisme». 

Que Jesucrist és l'autor de la nostra santa religió ho prova 
principalment argumentant contra els rabins qui suposaven 
lo contrari; exalça el diví Redemptor contra els jueus qui re¬ 
baixaven sa importància, i recorda el conegut text de l’hebraic 
historiador Josephus, qui fa mèrit de la santedat i justícia de 
Jesús, així com de la seva mort. En llargs capítols estudia la 
judaica perfídia; i donant altre cop sortida a ses aficions as¬ 
trològiques, redueix principalment a les següents les causes 
de la maldat d’aquell poble: l. a «Naximent de mals pares», i 
aquí recorda la història de les seves ingratituds. 2. a Influèn¬ 
cia del país que habitava, perquè diu que en qualsevol regió 
del món «vauràs qualque defalliment», i afegeix que citaria 
exemples, «sinó que no vull neguna nació ofendre». 3. a «Oca¬ 
sió de malícia judayca és estada o pot ésser estada influència 


35 









546 


J. TORRAS I BAGES 


celestial», perquè «posa Tholomeu en lo segon llibre del seu 
quadripartit e en lo quart capítol, que la terra e habitació 
que solia ésser lavors dels juheus reb especial influència d’a¬ 
quella planeta que s'apella Satumo... e sa influència malencò- 
nica, maliciosa, freda, seca, nocturnal e poderosa e ha influèn¬ 
cia de qualitats mortals». 4. a «Ocasió fou mala companyia»... 
5. a «Ocasió... lur rusticitat e pagesia»... Passa després a ex¬ 
plicar les excel·lències de Crist; perquè el diví fundador no es¬ 
criví personalment la Llei cristiana; raó d’ésser dels quatre 
evangelistes, testimoni dels doctors de la ïglésia, dels infidels, 
entre ells Mahomet, i dels convertits. Seguretat que podem 
tenir en la creença cristiana; infal·libilitat de la ïglésia per 
tenir a Crist per cap i l’assistència de l’Esperit Sant; el Papa 
és el cap d’ella, per això porta «al cap barret vermell a dar a 
entendre que la Santa crestiandat és regida per aquell Esperit 
Sant»; i fineix provant com «Jesucrist és sobre tots altres qui 
han dades lleys». 

«Comensa a declarar la terça part per la dita definició de 
crestianisme e declara primerament com aquest estament en- 
dressa tota gent»; i, de consegüent, demostra la universal 
salvació per medi de la Llei cristiana, i amb motiu d’això, 
resol amb claredat els complicats problemes: «perquè Déu 
ha creats aquells qui entén a damnar»; justícia de la pena 
eterna imposada al pecat mortal i conciliació d’això amb la 
misericòrdia divina, i aquí explica breument la meravellosa 
teoria de sant Tomàs sobre la manera d’ésser del pecador en 
l’altra vida, que per natural impossibilitat no pot endreçar 
sa voluntat envers Déu, principi de felicitat eterna: «nota que 
la eternitat de pena ve sobre l’hom damnat quasi per accident, 
e no li ve damunt de dret en dret; açò apar per tant car que 
en la altra vida hom mort en pecat mortal sia eternalment en 
pena açò li ve per lo estament en què és caygut. Qui com no 
li permeta fer penitència ne penedir de sos mals... no li lexa 
posar lo pecat, al qual pecat, per rahó del estament és de 
necessitat ajustada pena...» 



LA TRADICIÓ CATALANA 


547 


«Comensa la segona part del llibre apellat crestià, en la 
qual és tractat e ensenyat com la Santa Església catòlica ha 
corregut segons diversos temps passats, del comensament del 
món ençà, sots tres lleys justes e sanctes, ordenades segons 
bone e millor e molt millor, qui s’apellen lley de natura, lley 
d’Escriptura e lley de gràcia.» «Lo poble de Déu ha tostemps 
viscut sots una de tres lleys.» «La l. a lley no fonch altra cosa 
sinó viure segons bon juhí de rahó natural que dicta que Déu 
deu ésser amat e temut sobre totes coses, e que deu hom 
aprés amar son prohisme axí com si mateix... La 2. a lley s'ape- 
11a lley de Escriptura... car nostre Senyor Déu la donà a 
Moisès escrita en dues taules de pedra... Aquesta lley escrita 
no obligava de necessitat de salut sinó solament lo poble de 
Israel, e per tal l'altre poble del món se podia salvar en la 
primera lley, ço és servant la lley de natura... La 3. a lley prin¬ 
cipal s’apella lley de gràcia la qual Jesucrist Fill de Déu eter- 
nal nos prehica...» Prova de seguida: «Com tot lo poble de 
Déu qui ha viscut sots les dites tres leys és apellat una Esglé¬ 
sia e una esposa de Déu.» — «Jat sia emperò que lo poble de 
Déu ha ja corregut sots les dites tres lleys, emperò totes 
aquestes tres lleys han feta una església, axis com moltes na¬ 
cions fan un regne, e axí com molts anys fan una edat, e di¬ 
verses graus de clerecia estan en un hom tot sol... E aquesta 
unitat és en la església per rahons e coses diverses». Prova la 
unitat de la universal Iglésia en la fe, en l’esperança i en la 
caritat... «la pus cara unitat que al món sia és aquella dels 
sants car los fa una cosa per vera amor ab Déu e entre si 
mateixs; e com per null temps no fos, aprés aquell Sant Abel, 
que lo món no hagués santes persones ligades entre si mate- 
xes per aquesta amor e caritat entre ells continuada tostemps, 
ne haurà fins a la fi del món, segueixse que la Santa Església 
del comensament del món fins a la fi és verdaderament esta¬ 
da una...» En altre capítol posa «com fonch necessari a sal¬ 
vació a tots los passats de la lley de natura e de Escriptura 
haver fe e creença en Jesucrist». 



548 


J. TORRAS I BAGES 


En la terça part del llibre fa notar i explica perfectament 
la graduació de perfecció que es troba en les tres lleis. És cu¬ 
riós quan parla de que l’espai dels cristians ha minvat en 
aquests temps, i com és major l'espai que ocupa la secta de 
Mahomet i del «gran ca e preste Joan», les raons que dóna 
sobre la major excel·lència d'Europa en comparació de les de¬ 
més parts del món; prova com no Jerusalem, sinó Roma, deu 
ésser sempre la capital del Cristianisme, donant excel·lents 
raons. Primer posa la prova canònica; després al·lega les raons 
de congruència, perquè en la Ciutat Eterna és més patent el 
triomf del Cristianisme sobre «les ydoles»; i la memòria de 
l'imperi pagà, l'efusió de sang dels màrtirs, la presència dels 
cossos dels sants Apòstols qui hi predicaren l’evangeli, els savis 
doctors qui hi ensenyaren i fins (no hi pot mancar l’astrolo¬ 
gia) l'estar la ciutat baix el signe de Leo, qui cria homes vale- 
rosos i ardits, tot això fa que allí trobin major increment la 
fe i la pietat cristianes. Al parlar de la major excel·lència i de 
les dignitats de la llei de gràcia, o sia de la Iglésia catòlica, ex¬ 
plica els ritus i cerimònies eclesiàstiques, les raons per què la 
Iglésia vol «que les iglésies materials tinguin lo cap vers 
orient», segons explica Damascenus en son llibre IV; privile¬ 
gis i drets concedits pels prínceps a les iglésies; delictes co¬ 
mesos en els temples per eclesiàstics, prínceps i seculars, i de¬ 
fensa fundadament les llibertats eclesiàstiques. Com a dignitat 
■o excel·lència de la Iglésia tracta dels diferents graus de la je¬ 
rarquia cristiana, tal qual el dret públic per llargs segles la 
Teconegué, i posa en primer lloc el poder pontifical, que «és 
lo major que al món sia ne regoneix senyoria sinó solament 
Déu». «Aprés la dignitat papal tantost ve la segona que s'apella 
imperial. Aquesta dignitat senyoreja en lo temporal sobre tota 
crestiandat, sots quines maneres, emperò, e lleys e condicions 
de present n'ho entén a tractar fins al deèn llibre...» Parla en 
sengles capítols de la dignitat dels diferents reis, posant coma 
primer el de França, després el de Castella, després el d'Aragó: 
«Aquest és vexilari e senyaler general de la Sancta Mare Esgle- 
ya. D'aquesta casa és profetat que deu aconseguir monarchia 



LA TRADICIÓ CATALANA 


549 


quasi sobre tot lo món...» Va explicant la dignitat dels dife¬ 
rents reialmes amb l’explicació de sos escuts, i al tractar de 
l'imperi dels grecs diu que «a tanta dejecció són venguts per 
los turchs que la pus aterrada nació crestiana és que al món 
sia», i acaba dient amb menyspreu: «pus que són cismàtichs 
e rebells a la Santa Esgleya de Roma no merexen que d'ells 
fassa hom gran menció». 

Un punt de vista típic de l’època, i que demostra el pregon 
sentit de justícia i de reflexió que en ella dominava, és la ma¬ 
nera de considerar la religió com a un pacte entre Déu i les 
criatures. I ja és sabut que la revelació considerà sempre pac¬ 
tes el Vell i el Nou Testament, i la creença cristiana del premi 
o del càstig en l’altra vida, es funda en el compliment o incom¬ 
pliment del pacte, mes faci’s reflexió sobre la identitat d’a¬ 
quest principi de la governació divina amb el principi de la go¬ 
vernació humana que en aquells segles regia, i que veurem més 
explícitament exposat en el tractat polític del mateix Eixime- 
nis. Les monarquies paccionades de la Mitjana Edat són ad 
instar de la monarquia de Déu en la terra, la qual, com va a 
veure el lector, té també els seus privilegiats; mes fundant-se 
sempre els privilegis en la naturalesa de les coses. Després 
d’explicar que les lleis divines qui regeixen els homes són com 
pactes entre aquests i son Criador, que el mèrit està en l’ob- 
servança d'ells, que la glòria del paradís respon als nostres mè¬ 
rits, i que «cascú rebrà guardó segons son treball (ad Cor., 
l. a , c. 3.°)», «posa quals són exemps del dit pacte»... «Primera¬ 
ment los infants qui han paradís sens neguns mèrits propis e 
personals, mas solament han salvació per los preciosos e so- 
breabundants e reverents mèrits del Fill de Déu, Jesucrist, dins 
la gràcia del qual ells són tots batejats, e untats, e denejats, 
e lavats, e sebolits, e acabussats, e cuberts. Los segons qui són 
franchs de aquest pacte són los privilegiats, axí com fonch lo 
ladre que morí al costat del Salvador, penjat en la creu, al qual 
donà nostre Senyor Déu sens grans mèrits seus plen lum de la 
santa fe catòlica, e do abundant de la sua gràcia, no contras¬ 
tant que havia aquí mateix lo Salvador deshonrat, e aprés l'ha 



550 


J. TORRAS I BAGES 


fet en paradís príncep gran e gloriós e maravellós, e no segons 
sos mèrits e obres virtuoses. Car segons que alguns creen, en 
paradís n’ha qui faeren e han fetes obres virtuoses sens compa¬ 
ració més que aquell no féu may, qui no han tan grau de glò¬ 
ria com aquell ha haüt. La qual cosa ha volgut nostre Senyor 
Déu, pera ensenyar a tots quantes són les riquees de la sua mi¬ 
sericòrdia qui a mals e a bons s'extenen largament. De aquest 
privilegi fa alegrar nostre Senyor molts, los quals nosaltres no 
sabem en aquesta vida present, mas sabrem ho aprés segons 
que clarament veurem en glòria quant la sua alta magestat nos 
haurà oberts los pregons, secrets de la sua ampla magnificèn¬ 
cia... E assò clarament definí lo Salvador (Matth., XX) en la fi¬ 
gura que prehicà de la vinya, a la qual lo Senyor tramès loga- 
ders, a hora de prima, e de tèrcia, e de sexta, e de nona, e així 
mateix en la hora oncena, emperò a la fi del jorn manà que fos 
donat a tots un mateix loguer, so és lo preciós diner de la glò¬ 
ria...» Posa de seguida les raons de justícia per les quals «cas- 
cun puxa dar al altre lo seu sens injúria de negú», i després 
afegeix: «Guardonar alcun altra comuna lley de guardonar los 
altres, proceheix de gran liberalitat d'aquell qui axí guardo¬ 
na; com donchs a nostre Senyor plau axí guardonar alcun que 
li perdó per sos menors mèrits, més que no ha acostumat de 
dar als altres per semblants o per majors mèrits, ací ensenya 
la gran liberalitat, e bonea, e per consegüent negun no deu 
murmurar...» En els següents capítols parla d'altres excel·lèn¬ 
cies, o dignitats, com ell diu, de la Iglésia; d'haver rebut perso¬ 
nalment a Jesucrist; la bella disposició de la jerarquia i de l’es¬ 
tat seglar; la possessió de les Escriptures, donant a continua¬ 
ció un tractat d'elles, i dels doctors qui les interpretaren; l'au¬ 
toritat dels Consells generals que la Santa Mare Iglésia ha tin¬ 
gut, i de les determinacions papals; del valor «de la rahó e del 
ingeni natural disputant e fundantse sobre los principis e deci¬ 
sions de la santa fe catòlica». Explica també les versions de la 
Bíblia, excel·lència de la de sant Jeroni, sentits de l’Escriptura; 
«X regles a saber expendre la Santa Escriptura»; «contra 
vans theòlechs e pompàtichs en lur apendre, que estudían sols 



LA TRADICIÓ CATALANA 


551 


ciències profanes e després volen tractar lògica e filosofia en 
témens theòlechs»; 1 perquè nostre Senyor Déu nos ha axí 
amagat lo seny de la Santa Escriptura...» Explica en un her- 
mós capítol «perquè los pus letrats són pus dolents... Assò no 
ho fa la Santa Escriptura mas proceheix de moltes causes 
altres. La primera és car la sciència de si matexa no és per¬ 
fecció de la nostra voluntat, ans és perfecció del enteniment... 
e per tal és possible que l'hom haja quanta sciència se vulla e 
que sia en la volentat e en la consciència dolent... car possible 
és que la cosa sia l'enteniment e que jamés no entre en la vo¬ 
lentat... així com lo mirall qui ensenya a hom la cara macula- 
da és suficient ocasió a aquell qui’s mira que's degués lavar la 
cara e que'n gitàs la màcula, emperò quant la volentat con¬ 
trasta e no vol consentir a aquell bé e profit seu... lavors la 
sciència, que ha en l'enteniment, no pot ésser profitosa al hom 
ne li fa negun bé, axí com si l’hom vista la màcula de la cara 
en lo mirall no's volia lavar la cara, segueixse que lo mirall no 
li faria negun profit...» 

En la quarta part parla de l'excel·lència del poble cristià per 
l’amor que Déu li ha manifestat amb la revelació de grans se¬ 
crets i misteris, que foren tancats i amagats als pobles qui ha¬ 
vien viscut sota les altres lleis primeres i precedents; i al parlar 
de com als jueus «los fonch amagat lo secret de la Santa Trini¬ 
tat», exposa un argument del «libre qui s'apella Pugio»; més 
avall fa al·lusió al «novèn libre quan parlarem de la alta vida 
del nostre reverent Salvador»; en la discussió amb els jueus 
manifesta que ell no sap d’hebraic, per lo qual s’excusa si ha 
lleugerament errat, mes diu que les interpretacions i argu¬ 
ments que al·lega els ha tret de diferents hebraistes, i en par¬ 
ticular de «un crestià que s’apella frare Ramon Martí qui 
fonch del orde dels prehicadors gran clergue en latí e en 
ebraych... e axí mateix de rabbí Mosse qui fonch juheu gran 
mestre en aquell mateix ebraych...» Acaba el llibre amb una 
recapitulació de les matèries que ha tractat, i amb una exhor- 


1. Que és lo que féu Sabunde. 



552 


J. TORRAS I BAGES 


tació sobre l’excel·lència de l'estament cristià perquè «sies va¬ 
lent bataller», i promet «lo libre segon, qui's segueix tantost 
aprés d’aquest, de tot Imatge de temptacions, e ensenyarà 
com d'aquelles ab l'ajuda de nostre Senyor poràs haver final¬ 
ment victòria, axis que si vols, mitjansant la sua gràcia, null 
temps no cauràs en temptació». 


III 

El Terç llibre del Crestià, acabat d'escriure el diumenge 
16 de juny de 1389, és obra cabdal i digna de tota ponderació, 
i el tenim per un dels principals monuments que posseeix la 
filosofia moral en les noves llengües europees. És el tractat de 
la gran qüestió del mal que tantes heretgies, errors, disputes 
i especulacions filosòfiques havia ocasionat fins que sant Agus¬ 
tí trobà el desllorigador de la dificultat, explicant el caràcter 
privatiu que el determina, essent des d'aleshores sa doctrina 
comuna i acceptada per tothom. El mal metafísic, o sia la pri¬ 
vació del bé degut, com la ceguetat en l’home, qui és ser vi¬ 
dent; el mal moral, o sia la falta de rectitud o d'ordre en 
l'acció, o en la finalitat de l’acció humana; lo que en podríem 
dir l’origen històric del mal moral en la nostra naturalesa, o 
sia la nafra original, principi de l'humà defalliment, tot ho 
tracta el savi Eiximenis amb profunditat, claredat i amb inte¬ 
ressant estil. Mes no s'acontenta amb els principis filosòfics, 
ni amb l’exposició de la matèria científica, sinó que, posat 
el fonament, va desenrotllant el dilatadíssim sistema ètic o 
moral de les accions humanes, explicant les passions i els 
pecats que aquestes en son desenfrè engendren, les virtuts 
oposades i les lleis que reprimeixen el mal. Enclou verdaders 
tractats dels vicis i de les virtuts en particular, del parlar i 
dels sentits corporals com a instruments del mal, i fineix amb 
perfecte ordre lògic tractant del mal de pena, expiació del 
mal moral, restaurament de l'ordre alterat per la culpa, i en 
ocasió d’això posa lo que avui en diríem la teoria filosòfica de 



LA TRADICIÓ CATALANA 


553 


la pena. És per demés interessant aquest grossíssim infoli ma¬ 
nuscrit de la Biblioteca Universitària de Barcelona: a la sa- 
biduria de la doctrina exposada amb la claredat típica de 
l'autor, vulgaritzada fins a posar a la mida de la generalitat 
de les intel·ligències una matèria de si difícil, junta un cúmul 
d’observacions socials i psicològiques, i una riquesa de sí¬ 
mils i exemples agradosos. Podríem dir que és una forma 
socràtica d’expositar la moral filosofia; i els termes catalans 
per a expressar els conceptes filosòfics i els fets psicològics, 
que el benaventurat Ramon Llull començà d’usar, en les obres 
de N’Eiximenis, i en particular en aquesta, creixen en quanti¬ 
tat i en elegància. Pagaria molt el treball a qualsevol qui 
anés a espigolar en aquest sentit en les riques obres del savi 
menoret que estem estudiant. Mes tornem nosaltres al nostre 
fet, que és la consideració del pensament, i vegi per si mateix 
el lector alguns fragments del nostre moralista. 

«Mal és partit en dues parts, so és, per mal de culpa e per 
mal de pena, de cascú dels quals mals havem a tractar en lo 
present volum que és lo títol, libre del crestià. Així com d'a¬ 
quella mort e plagua en què cau l’hom quant és vensut per las 
temptacions de les quals havem ja parlat longament damunt 
en lo segon libre». Adverteix que l'«hom simple o lech que assí 
estudiarà» no deu espantar-se de la «subtilea» que és requeri¬ 
da per la matèria, perquè així sols serà en els primers capí¬ 
tols, puix més enllà el discurs versarà sobre «matèries fort 
clares e morals e fort profitoses». Exposa la doctrina catò¬ 
lica sobre la naturalesa del mal, i tractant del mal moral diu: 
«mal no pot ésser sinó per ús de franch àrbitre que és en la 
creatura que pot pecar». En altre capítol demostra «que la vo¬ 
luntat nostra no peca en quant fa la obra, ans en quant la fa 
desordenadament»; i després «d'on ve a la nostra voluntat 
que ella fa e sia desordenada en ses obres»; perquè «Déu que 
és pura bonea dexa fer mal en lo món»; i baixant a lo particu¬ 
lar i seguint sa especial tendència explica «com per alguns se¬ 
nyals forans hom... pot conèxer los hòmens maliciosos», i 
fent les salvetats necessàries declara que «aquells que han lo 



554 


J. TORRAS I BAGES 


cap molt agut han ab malícia pocha finetat e poca estabilitat e 
poch seny, qui han boca gran són... grossers, e grans gola¬ 
fres... qui han los dents clars són maliciosos ab poca feeltat». 
Hi posa un tractat dels defalliments de la humana natura¬ 
lesa, o de la «poquea natural» de l'home provinents de la na¬ 
fra original, essent, entre altres, curiós un capítol en què ex¬ 
plica «com d'aquesta nafra ix defalliment de cor e quina for¬ 
talesa és d’aquells que moren per mantenir error, e d’aquells 
qui desesperant se dónan a mort». Fa notar com aquest apa¬ 
rent heroisme naix de desesperació, i, de consegüent, «lo hom 
que per capitositat o per malícia amagada o patent o per obsti¬ 
nada consciència en defendre son error se dóna a la mort 
aquell aytal no és dit fort, ans és dit foyl»... i el qui es dóna 
la mort és per defalliment de cor, «axis com aquell que vençut 
de pena no's vol defendre, ans se lexa morir, es lexa caure 
d'alt, o en aygua, o en foch»... Hermosa comparació que evi¬ 
dencia el defalliment del suïcida per a suportar la contrarie¬ 
tat. «De quantes rayls neix mutabilitat de cor»: «La l. a Fo¬ 
llia... d’aquesta rayl ve a les fembres que sian tost mudades, 
car com hajen poch seny naturalment han lo cor lleuger e 
creen tot so que ouhen.,. La 2. a rayl de mutabilitat és quant 
lo home és dat a delits carnals... La 3. a rayl és duplicitat y fal¬ 
sia... La 4. a rayl és pecat radicat... La 5. a duhen alguns que 
és passió de la terra... car dihuen que comunament nengun 
insular no és ferm ne constant en negun propòsit»... mes 
després reconeix que aquest defecte no es pot atribuir als 
insulars solament. Caracteritza molt bé l’origen espiritual de 
la bondat o malícia de les obres en el capítol que tracta «com 
la obra forana és bona per sola bonea de la voluntat d'aquell 
que la fa e no per si mateixa». Va seguint els diferents as¬ 
pectes del problema de l'existència del mal en la terra, i pre¬ 
gunta per què «los mals són més que los bons», dient «que 
nengú se’n deu maravellar car si atens a estels, a planetes, a 
elements, a influències, a pedres, a erbes, a arbres, a flors, 
a fruyts... a colors, a sabors... a estament d’àngels e d'hò- 
mens... a virtuts, a bellees... tot temps veuràs que assò que 



LA TRADICIÓ CATALANA 


555 


millor és, està en poch nombre e axò que menys està en 
major cantitat e nombre»... El lector fàcilment recordarà, en 
aquest punt, el passatge en què Fra Lluís de León, en l'expo- 
sició del llibre de Job, pondera l'excel·lència, per la raretat, de 
la bondat moral. Estudia com el pecat corromp la naturale¬ 
sa: com la virtut és natural a l’home, i posa un capítol de 
«com alguns vicis nafren la rahó natural del home». Diu així 
parlant de l'orgullós: «veuràs que els seus gests són altius... 
y parlant ab tu te voldrà donar a entendre que ell és o gene¬ 
rós o rich o noble en ses maneres»... «si en ell regna luxúria 
tantost veuràs que los huyls tendrà tots atesos a guardar des¬ 
ordenadament axis com a boch salvatje, tantost te parlarà de 
fembres o de viltats, o al menys ho ohirà volents e se riurà 
tantost com ne haja parlat... e s'acostarà volents a aquells 
que parlen d’ell». Hi ha interessants capítols per a provar 
«com lo pecat ret flach lo nostre franch àrbitre». «Com pecat 
porta encadenament de pecats, e com pecat nos procura re¬ 
mordiment de conciència». «Pensa quin torment és remordi¬ 
ment de conciència, e vejes quina batalla... dins nós entre 
l’enteniment i la voluntat, car l'enteniment ensenya lo ma¬ 
nament de Déu, e la veritat e la voluntat ho menysprea, l'en¬ 
teniment ensenya perquè l’home, deu fer ço que Déu mana, 
e la voluntat ho rebutja, l'enteniment proposa lo gran perill 
que se pot seguir, e la voluntat ho postposa, l’enteniment 
puny l'home perquè lexa perdre lo gran guardó que Déu nos 
ho promès e perquè menysprea Déu tot poderós e tot piadós, 
e de què tan de bé ha rebut... e la voluntat ho refuj axis com 
a coses enujoses, e si lo enteniment és fort en proposar les 
dites coses clarament, e la voluntat és fort en rebutjarlas 
maliciosament, emperò bé coneix que l’enteniment diu veri¬ 
tat... s'engenra dins la conciència tanta de pena e de tor¬ 
ment. .. que lavors l’hom suspira car la virtut e la veritat que 
veu... fa voluntat inclinar a otorgar que fa mal e que és dig¬ 
ne de gran pena...» Al fer mestre Francesc Eiximenis la gène¬ 
si del pecat, explica tres termes d'ell en el capítol «que és 
rayl, nodriment e cap de pecat»... «Posen los sants que lo 





556 


J. TORRAS I BAGES 


pecat ha un comensament, e dues rayls e tres nodriments o 
foments e set caps...» La supèrbia és Yinitium peccati, segons 
la Sagrada Escriptura; les dues arrels són, segons sant Agus¬ 
tí, amor i temor desordenats; els tres nodriments, les tres con¬ 
cupiscències de què parla sant Joan Evangelista; els set caps, 
els que la Iglésia anomena els set pecats capitals. 

Simbolitza aquests set tanys del mal en l'home, en altres 
tantes malalties corporals, i compara el qui està dominat d’e¬ 
lles, amb diferents bèsties: l'orgullós, al lleó; el luxuriós, al 
porc; l’envejós, al ca rabiós, etc., i de seguida vénen els trac¬ 
tats dels set pecats capitals, explicant amb abundantíssima 
doctrina aquests vicis i les virtuts oposades, els efectes d'ells, 
ses diverses formes, els delictes que ocasionen, els remeis amb 
què es deuen guarir, etc. Per a donar una idea de quant com¬ 
plets són aquests tractats, bastarà dir que en el de la gola, 
per exemple, després d'explicar la doctrina general sobre 
aquesta passió, dóna un verdader tractat de l’abstinència, ocu- 
pant-se de la discreta i de la indiscreta; exposa tota la doc¬ 
trina sobre els dejunis, les regles teològiques i raons amb què 
es funden; parla del vi i de ses excel·lències, del mal d ’embria- 
guea, conté el tractat de cortesia en la taula, publicat pel dis¬ 
tingit filòleg, nostre amic senyor Balari, constituint tot plegat 
un complet tractat de l'apetit ordenat i desordenat que Déu 
ha posat en la naturalesa humana per la conservació indivi¬ 
dual. Resplendeix sempre en tota aquesta doctrina moral l'es¬ 
perit observador i analític de l’escriptor, així en el tractat 
de la supèrbia, com si el bon frare hagués nascut en aquest 
temps de parlamentarisme, explica «com supèrbia nex de 
gran eloqüència e de bella parleria», i prova bellament la raó 
d’això, per la superioritat que el parlar dóna als homes sobre 
els altres animals, «car los altres animals no parlen». Es de¬ 
mostra coneixedor del dret social, quan, per exemple, parlant 
de la luxúria, pregunta en una distinció: «perquè la Santa 
Església e los prínceps sostenen 1 les fembres públiques», i 


1. És a dir, suporten o toleren. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


557 


contesta sàviament recordant la doctrina de sant Agustí, se¬ 
guida per tots els teòlegs, de que la llei positiva pot discre¬ 
tament no prohibir certes coses prohibides per la llei natu¬ 
ral; i explica les sàvies regles cristianes destinades a impedir 
la immoralitat. Exposa les penes contra l’adulteri, i «les penes 
degudes als alcavots, segons lleys imperials. E posa encara 
que potser dit alcavot». — Passa després a tractar de lo que 
en podríem dir instruments de pecar, això és, de la llengua i 
dels cinc sentits corporals. «A que Déu ha ordenada la nostra 
llengua»; dóna després llargues regles per a parlar rectament: 
un «capítol que posa art e manera com pot hom entreduyr pa¬ 
raules corretgetives de vicis als grans senyors»; tracta de la 
blasfèmia quin pecat és i «com la mala costuma d’aquest pe¬ 
cat no excusa, ans lo agreuja, e quin remey si pot donar»; de 
la murmuració, de la maledició i benedicció i dels mals que 
neixen del massa parlar. Ve després el tractat sobre els cinc 
senys corporals, i per fi: «Com satisfà hom a Déu per sos 
mals. E aquest és lo X tractat de aquest llibre». Com compen- 
drà el lector, aquí tracta del mal de pena, així com fins ara 
ha tractat del mal de culpa, i en sengles capítols tracta «quan¬ 
tes maneres hi ha de penes»; «a quines circunstàncies deu 
attendre aquell qui poneix l’altre»; «si la senyoria que fa la in¬ 
quisició del crim per sguart de la pena si peca mortalment»; 
«perquè la pena dura més que la culpa», etc. Aquestes senzi¬ 
lles indicacions són prou per a compendre la magnitud del 
tractat de mato (usant el terme consagrat per l’escola) de l’Ei- 
ximenis; sa estructura filosòfica, son desenrotllament en for¬ 
ma popular, l’amplitud de la matèria, el cúmul de coneixe¬ 
ments que comprèn, la riquesa i gràcia de l’estil, tot això 
amenitzat amb una gran abundància d’històries i d’exemples, 
més o menys verídics, però sempre entretinguts. 

IV 

Altre llibre interessantíssim de l'Eiximenis és la vida de 
Nostre Senyor Jesucrist, que en un còdex in folio, volumino- 



558 


J. TORRAS I BAGES 


síssim, posseeix la Biblioteca Universitària de Barcelona. És 
una Christologia completa. Agafa des de la seva predestinació 
a la consumació del seu regne sobre la terra. Les profecies 
que l'anunciaren, la concepció immaculada i el naixement de 
la Verge Maria, les excel·lències d’aquesta Senyora, les profe¬ 
cies que a ella es refereixen, essent de notar la penetrant sua¬ 
vitat d’esperit de l'autor, quan suposa de la Verge Maria, te¬ 
nint ús de raó des de que fou concebuda, que son primer acte 
fou el càntic del Magnificat, en acció de gràcies per les gran¬ 
deses a què Déu la destinava. És extensíssim, però interes¬ 
sant, al declarar aquest càntic de Maria, tancada en l'úter 
matern; explica després com la santa Verge, si bé dormia, per 
ésser operació natural de la criatura humana, emperò durant 
el somni no perdia l'ús de la raó, ni el franc arbitri, essent, 
per tant, aleshores capaç de mèrit, puix l'estat d’inconsciència 
del dormir, d'acord amb molts teòlegs, el considera imperfec¬ 
ció, vinguda a l'home per causa del pecat. És devotíssim i 
curiós quan parla de sant Josep, i dolent-se de l'oblit en què 
se'l tenia, sembla profetitzar una època, com ha esdevingut, en 
què la seva devoció es multiplicarà per tota la Iglésia. El nos¬ 
tre autor, com la major part dels de la Mitjana Edat, en 
aquesta Christologia dóna una gran extensió a lo que en po¬ 
dríem dir vida humana del Salvador, té una verdadera prodi¬ 
galitat al tractar de la sacra Humanitat, lo qual, si bé té di¬ 
ficultat i està exposat a errors, pel misteriós silenci amb què 
la Providència ha cobert la vida privada i domèstica del Se¬ 
nyor, i el laconisme que sobre aquest punt observen els sa¬ 
grats evangelistes i apòstols, emperò té l'avantatge de fer a 
Déu més familiar al món, veient-lo similis nobis, i d’encendre 
la pietat cristiana en el cor dels pobres i humils, establint 
entre Déu i els homes una graciosa franquesa i amorosa lli¬ 
bertat, pròpia d'aquells temps admirables, en els quals l’es¬ 
perit humà presenta, com mai s'hagi vist, una noble conjun¬ 
ció de la naturalesa i la gràcia. Els menuts detalls, de com 
vivia la Sagrada Família, els fets més insignificants de l'Infant 
Jesús, les relacions domèstiques i de veïnat d’Aquest, tot això 



LA TRADICIÓ CATALANA 


559 


que ara poc interessa a la nostra materialíssima i sensual ge¬ 
neració, la qual, emperò, es delecta de saber coses semblants 
d’una comedianta famosa o d’un matador de toros, era ales¬ 
hores nodriment dolç i saludable dels homes. L’Eiximenis co¬ 
neixia tota aquesta literatura, que podríem dir poètica i lle¬ 
gendària de la vida del diví Salvador; és cert que alguns cops 
la Iglésia tingué de posar mà a la pietat atrevida i ridícula 
d’alguns, com el mateix escriptor ho recorda, mes quan en 
troba algun, tolerat per la Iglésia, aleshores ell s’hi rabeja i 
es complau en aprofitar-se'n. Així succeeix, entre altres, en un 
tros d’idíl·lica bellesa en què, descrivint el naixement de 
Crist a Betlem, contra l'avalot d'unes veïnes compassives qui 
estaven enamorades de la partera i de l'infant, per l'aroma de 
santedat que exhalaven, al veure que sant Josep, a qui mal¬ 
tracten amb malicioses paraules, portava a la santa Dona per 
dinar panses i figues seques, que elles, ignorants del prodigi 
del part, consideraven senyal de mal cor donar-les a una dona 
en aquell estat. Això és tret d'un llibre de la Infància de Jesús 
«que se atroba en los monestirs de monjos negres, e si'l vols 
trobar l’has en lo monestir que és dit de Sant Martí e és en lo 
mont Canigó». Són innombrables els escriptors que cita; par¬ 
la, entre altres, sobre la joventut de Crist, d'un Gervasius Bar- 
chinonensis, i si bé és cert que descobreix la seva poca crítica 
en coses que ara fins ens fan riure per lo anacròniques, i per¬ 
què declaren les aficions astrològiques de l'escriptor, repetim 
lo que havem dit abans, és a dir, que ell no fa més que donar 
crèdit als llibres de son temps. <-Qui no es riurà ara al llegir 
que la Verge Maria nasqué «en lo 21 grau del signe apellat 
Virgo en lo zodíach celestial» com en demostració de sa excel- 
lentíssima virginitat? <• A qui no farà estrany trobar en un es¬ 
criptor de tanta erudició històrica el següent tros?: «Posa 
Policratus en la epístola ad Constantinum imperatorem que 
oració de Príncep deu ésser feta ab gran eficàcia de cor y més 
de nit que de dia acceptat la missa que deu ohir de dia e tan¬ 
cada, si pot bonament e sinó prejudica al regiment o espetxa- 
ment de les gens a què és tengut principalment, perquè en 



560 


J. TORRAS I BAGES 


aquesta part lo dit Policratus damna e improva la costuma 
de alguns prínceps qui ocupantse en llegir psaltiris, o altres 
llibres, o que s'ocupen en orar aquell temps en què deurien 
respondre a les gents e spatxar los negocis de la terra, car diu 
que tal orar procura lo dimoni sots espècie de bé per tal que 
la mesquina de gent estiga desolada e no tròpia justícia, e a la 
fi se provòchia contra lo príncep.» 

Al costat de la part llegendària, de piadosa inventiva, s’hi 
troben verdaderes efusions d’un cor devot que podria bona¬ 
ment aprofitar la literatura piadosa moderna. Vegi’s com a 
mostra les següents de sant Josep al portar al coll l'Infant 
diví: «jO quina dolçor sentia lo seu sant esperit quan aquell 
dolç Infant lo abrassava e lo sguardava e balbotejant lo ape¬ 
l·lava Pare quant lo tenia en los brassos!» Mes ja no solament 
l’home piadós trobarà consol en aquest llibre, sinó també 
molt particularment lo curiós de les coses de la terra, puix 
l'il·lustre escriptor al tractar de l'Encarnació del Verb diví, 
ho fa en quant a la color local del quadre, com si s'hagués 
encarnat a Catalunya, cosa molt comuna en aquell temps en 
tots els països. <<És lo que segueix una nova notícia en la 
història de la barretina? Parlant de com la Verge Maria prepa¬ 
rava els drapellets pel Fill qui havia de néixer, al·ludint a la 
túnica inconsutilis, famosa en tota la literatura piadosa de l’E¬ 
dat Mijana, diu: «e aquella gonella no ha costures mas és 
feta ab agulla, axis com se fan comunament los barrets d'es¬ 
tam...» També volem transcriure lo següent sobre les dones, 
matèria de què, com veurem, n'escriví un interessantíssim lli¬ 
bre, puix declara d'una part la fesomia oral de l'autor, i al 
mateix temps és la manifestació de la doctrina dogmàtica i 
humana sobre la dona, que fou tan ennoblida en aquells 
temps. Diu que la Verge Maria desitjava la gran glòria que 
Déu li tenia preparada, entre altres causes, per a honrar les 
dones «contra les quals han parlat filosophs, Salomó e molts 
altres, dihent que són orades, altres són falçes, altres han dit 
que són instimables e axí de molts altres vicis que'ls han 
posat... a dar a entendre que qui generalment contra donas 



LA TRADICIÓ CATALANA 


561 


mal parlarà que per mans de dona passarà, qui ha lo Fill 
jutge que de totes ses injúries la venjarà. No res menys a glò¬ 
ria de les dones ha fet que aquells que pitjor han parlat de 
dones per dones són estats confosos e atrats, car Salomó per 
dones tornà orat, e Ovidi per dones estech confús e abaxat; 
e Aristòtil diu sé que per dona estech com a bèstia enfrenat e 
encellat...» Si és interessant quan tracta de l’Home Crist Je¬ 
sús, usant el mot de sant Pau, per la manera com presenta la 
divinitat unida amb la naturalesa humana, no ho és menys al 
referir-se al gran misteri de la unió de les dues naturaleses, 
i a la incompatibilitat, segons l’ordre natural de les coses, 
entre certes passions humanes i la divinitat, o sia entre el so¬ 
friment de la seva passió, i la visió beatifica de què devia gau¬ 
dir l'ànima de Crist per sa unió personal amb el Verb etern. 
«Jat sia que en quant hom hagués natura mortal e passible 
en si, car era composta de humors contraris e hàjia en si 
calitats discordants, axí com los altres hòmens; emperò tot 
assò era subjugat a la sua voluntat com fos sobiranament ig- 
nocent, e assò declarà lo Senyor benehit segons que llegim 
(Joan, 10) ahon dix axí: jo he poder de separar de mi la mia 
ànima e de pèndrela altra vegada, per les quals paraules e al¬ 
tres que són aquí mateix nos dóna a entendre que'l morir e 
soferir pena tota era en libertat de la sua voluntat, e que a 
soferir nostres misèries e après mort, tot ho portà ab gran 
valor e liberalment e ab sobirana paciència.» 

Fa un llarg estudi de l'esperit cristià, analitza la doctrina 
del diví Salvador, i al tractar de en què consisteix la nova llei, 
la caracteritza oportunament encloent-la en vint articles: amar 
a l'enemic, les benaventurances, fer almoina al pobre, «pres¬ 
tar a aquell que’n ha menester e te'n requer», dient d’aquesta 
darrera que és matèria que «ha grans dificultats e moltes, e 
algunes eccepcions e que de ellas tractarà longament en lo 
llibre de la Suma teològica», cercar primer el regne de Déu, 
etc., i, explicats en tota sa extensió els vint articles o lleis a 
què redueix el codi cristià, posa el següent capítol del setè 
llibre, que volem copiar amb tota sa integritat perquè el lec- 


36 



562 


J. TORRAS I BAGES 


tor tingui més complet coneixement de la manera del nostre 
fecundíssim escriptor. 

«Capítol 77, ensenya què vol dir que lo Salvador mena¬ 
va les dites lleys axí com aquell qui havia potestat e auto¬ 
ritat de menaries. 

»Dades les vint lleys precedents per lo nostre Salvador, 
diu Sant Matheu en lo VIII capítol de son evangeli que 
aquells qui l'ohien estaven tots maravellats en la sua alta 
e santa e novella doctrina, car parlava axí com a persona 
qui havia potestat e senyoria, e no axí com prehicavàn los 
fariseus els doctors de la Sinagoga, la qual paraula expo¬ 
nent Teòfilus diu axí: aquesta potestat en la qual lo Sal¬ 
vador prehicava era en V punts. Lo primer car la sua san¬ 
tedat era de fet es mostrava en la sua sagrada vida que 
era sobiranament irreprensible e sens tacha, e era de gran 
eficàcia e bon eximple que per forsa havia tothom quel 
veya a confessar que ja més no llegiren ni veeren, ne era 
possible ésser persona de tanta santedat ne de tan alta vida. 
Lo segon punt que fahia la sua santa prehicació potesta¬ 
tiva de sobirana virtut, si era la trascendent sciència, e 
saviesa, e lum celestial ab la qual ell prehicava declarant 
les santes Escriptures, denunciant la profunditat dels grans 
e alts misteris de la saviesa divina, e manifestant ab espe¬ 
cial eficàcia de paraula la via del regne, e la noblesa virtual, 
e la turpitut dels pecats, e la horribilitat de les perpetuals 
penes, e la magnificència del regne de Déu. Lo terç punt 
si és, car lo gloriós Senyor retia digne de gran reverència, 
e honor, e de sobirana lahor la moltitut dels grans miracles 
que ell fahia, menant axí com a Senyor de tota creatura; 
la qual cosa jamay no estech vista, ne semblant ohida, ne 
escrita per neguna secta, ne persona del món. Lo quart punt 
és que retia la sua reverent prehicació autorisable, e fort 
senyorial, e maravellosa, si era la bellesa, e altesa e noblesa 
de la sua eloqüència, que era axí viva, bella e novella, e 
penetrant que tothom diguera que aquell hom aparexia 
que no fos d'aquesta vida, ans que fos fet novellament per 
la omnipotència de Déu, e devallat de cel en terra per tot 
lo món atirar a la glòria del regne de Déu. E sobre açò 
diu lo Sant Severinus en lo seu dietari, que estech en son 
temps revelat que tanta era la bellesa e l'altesa e excelèn- 
cia de la prehicació del nostre Salvador que los àngels de 
Déu circunstants, e los diables qui l'ohiren prehicar tots es¬ 
taven maravellats en la resplandor, e gràcia e bellesa e 



LA TRADICIÓ CATALANA 


563 


ornament de la sua santa paraula, de la qual profetant David 
dix que sobre los seus labis seria per Déu escampada, ço 
és, copiada e moltiplicada la sua gràcia en sobiran grau 
e en gran excelència. Lo quint punt és qui clarifica la doc¬ 
trina sagrada del nostre Salvador e la retia vigorosa, e de 
potència u de sobirana virtut, si era la inmensitat de la 
infinida divinitat que resaltava e enfortia la sua paraula, 
e la ensenyava, essent de gran autoritat, e de sobirana ex¬ 
celència e reverència. E diu ací aquell sant doctor Basí- 
lius, axí que jat sia que la paraula e la prehicació del nos¬ 
tre Salvador fos axí alta e de dignitat irreprensible, em¬ 
però no amollia ne tirava los coratges de tots; car aquí 
secretament era en causa defalliment gran en lo pecador 
de la gràcia predestinant, d’ahon venia gran indisposició 
en los rebelis a convertir a ell, per bé que ell prehicàs alta¬ 
ment e per manera de sobre alta excelència, perquè diu 
aquest sant doctor, perquè’s maravellen los hòmens si lo 
simple o gran prehicador no pot tirar a Déu los mals hò¬ 
mens per lur prehicació, cert pel tal quant los coratges d’a¬ 
quells qui'ls ouhen no són untats, ne ablanits per la gràcia 
de Déu, e ells no hi fan neguna preparació, ne disposició, 
lunyantse de pecats, e faent obres virtuoses, axí com són 
lunyarse de tot pecat e de tota mala avinantesa, ne fan 
continuada e fervent oració ne dejuni, ne almoyna, qui són 
béns provocants nostre Senyor Déu a dar copiosament la 
sua gràcia, a aquells qui las fan.» 

Al parlar del sacrifici del Calvari, per medi del qual fou re¬ 
dimit el nostre llinatge, sobresurt altre cop la nota piadosa 
que tan tendrament interessa en el naixement i infància de 
Crist. La misteriosa meravella de la mort de l'Home-Déu havia 
de manifestar-se en el llibre que estudiem. Els prínceps de la 
lluita entre el bé i el mal, sant Miquel i Satanàs, estan un a 
la dreta i l’altre a l’esquerra de la Creu del Vencedor del pe¬ 
cat, el caràcter diví del qual no acabava de conèixer el Mal- 
major. Aquest, amb una llarga controvèrsia amb sant Miquel, 
pretén provar que l'ànima beneita del Redemptor li perta¬ 
nyia: mes a la fi, «lo gran dimoni que estava en la part sinis¬ 
tra de la creu cavillant e rahonant a Sant Miquel que aquella 
santa ànima era sua... vehent en lo Salvador les senyals del 
Messies... gitàs a blasfemar fins que Sant Miquel ab llicència 








564 


J. TORRAS I BAGES 


de Cristo lo gità en lo infern». Explicada la Redempció, con¬ 
tinua exposant aquesta sempiterna lluita entre el bé i el mal, 
o sia, dóna una interessant mostra de la història de la Iglésia, 
caracteritzant molts cops amb singular exactitud les princi¬ 
pals èpoques d’ella. L'apostòlica, la dels màrtirs, la de gran 
contemplació, la dels heretges, havent-nos fet l'efecte de la 
novetat, el caracteritzar una època per l’aparició dels insti¬ 
tuts regulars, que ell anomena època dels religiosos. Com la 
concepció de N’Eiximenis en la vida de Crist és altament teo¬ 
lògica, i son desenrotllament constitueix un perfecte organis¬ 
me, la missió de Crist en la terra suposa l’explicació de la con¬ 
sumació d’ella, el desenllaç de la divina epopeia que forma la 
intervenció personal de Déu en la societat humana, obrant 
primer per Jesucrist i després per la Iglésia, qui el represen¬ 
ta; i, en efecte, el nostre escriptor arriba al capdamunt. Trac¬ 
ta de l'Anticrist com individu, i en la seva vinguda i en les per¬ 
secucions contra el cristianisme per ell mogudes, dóna, com 
totes les tradicions i com ensenya l'experiència, una impor¬ 
tància capital a la raça jueva. L'Anticrist portarà un senyal en 
el front i en la mà, que Eiximenis dibuixa, i diu que l’ha vist 
en un «llibre que s'atribueix a Sant Agustí e hi ha aytal títol: 
de ortu, obitu. et opibus Anti-Christi». El piadós Eiximenis fa 
material el signum de què parla l’Apocalipsi, i al·ludint a la 
fraternitat diabòlica que formaran els seguidors de Satanàs, 
diu que qui «lo dit senyal no porà ensenyar, negú li gosarà ven¬ 
dre pa, ni vi, ni neguna cosa, ans l'haurà a denunciar a la 
cort, e haurà a pendre mort si lo dit caracte tantost no vol 
pendre». Això tal volta farà riure a algú i ho tindrà com a 
cavil·lacions de frare, mes si es recorda de les fetes de l’anti- 
cristianisme a França a la fi de la centúria passada, per exem¬ 
ple, hi trobarà consonància. Eiximenis beu en la font abundo¬ 
sa dels expositors de l’aparició dels segells de què parla l'Apo- 
calipsi, que tanquen el llibre del pervindre, entre els quals hi 
posa «frare Johant de Roquatallada de la orde dels frares me¬ 
nors»; i per ventura entre la fullaraca de cavil·lacions estram¬ 
bòtiques, d’impertinents curiositats, de composicions espon- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


565 


tànies de la imaginació sense cap valor sobrenatural, <-no po¬ 
dria trobar-se entre aquells grans contempladors de la natu¬ 
ralesa divina i de la naturalesa humana, que resumeix Eixi- 
menis, qui arribaren a lo més pregon de les Sagrades Escrip¬ 
tures i vivien amb íntim i puríssim comerç amb els sers 
celestials, no s’hi podria trobar, repetim, un cert sentit profè¬ 
tic? Estem segurs de que l’home menys creient qui llegeixi en 
sant Vicenç Ferrer o en Fra Francesc Eiximenis els misteris 
del pervindre, molts d'ells executats ja en el dia, hi ha de 
veure quelcom més que la intuïció de talents privilegiats, si 
bé és cert que l’últim sempre descobreix sa flaca, com aquí, 
parlant de l’Anticrist, quan diu que el dimoni li ensenyarà 
l'art d'alquímia, a fi que amb falses meravelles pugui més fà¬ 
cilment seduir els homes. Emperò, això mateix en el fons con- 
sona amb la tradició cristiana qui suposa en l'Anticrist obres 
portentoses; i aquell Anticrist de qui deia l'apòstol sant Joan 
que ja aleshores era nat, és a dir, l'esperit anticristià, per 
medi de sos pompàtics doctors, ens diu la història i ens de¬ 
mostra l'experiència present, que sempre ha volgut aparentar 
un poder superior als homes, com ho proven l'antiga màgia 
i el modern espiritisme i hipnotisme. 


V 

Altra de les obres cabdals de Fra Francesc Eiximenis, mo¬ 
nument de ciència política i social, és el Dotzèn llibre del Cres- 
tià, o sia el Regiment de Prínceps, compost, segons se dedueix 
de ses paraules, en l’any 1385, i que fou imprès a València en 
1484. Contenint els mateixos defectes que constantment acom¬ 
panyen a aquest escriptor fecundíssim i eruditíssim, és, no 
obstant, llibre de gran importància i mirall perfet per a conèi¬ 
xer la il·lustració de l'època i del país en què escrivia l'autor. 
La doctrina és vastíssima; en tots els punts que tracta comen¬ 
ça ab ovo i arriba usque ad ultimos apices, amb digressions 
curioses i, encara que llargues, pertinents, sobretot atenent 



566 


J. TORRAS I BAGES 


al caràcter enciclopèdic que constantment caracteritza a l’es¬ 
criptor. Per a concretar el pensament i capir més fàcilment la 
doctrina del Regiment de Prínceps, ens fixarem amb prefe¬ 
rència en tres punts. Primer: Principi teològic de la societat i 
història de la civilització i elements que entren en la compo¬ 
sició social. Segon: Organització del poder. Tercer: Doctrina 
sobre la llibertat i la tirania. 

Primer: L'origen de la societat és celestial; la vida eterna 
-constitueix una societat perfectíssima i projecta en el món 
una lluminosa silueta, que és la societat hmnana. Es reflec¬ 
teix ja en l’esperit de l’home, puix, com diu l’autor De Spi- 
ritu et anima (capítol XXVII), «tot l'hom és una bella e ordo- 
nada ciutat representant axí dins de si meteix aquella glo¬ 
riosa ciutat per la qual l'ha Déu creat. E diu Crysòstom que 
en aquesta aytal ciutat és rey Tenteniment, e regina la volun¬ 
tat, e thesaurer la conciència, e cap de cavallers lo franc àr¬ 
bitre, lo poble els ciutadans són la veritat de diverses cogita- 
cions, los servents són los senys corporals, les viandes e 
aigües, les inspiracions e visitacions divinals. Lo mur és la 
custòdia angelical, les armes són oració e penitència. Los inva¬ 
sors e enemics són ara lo diable, e lo món e la carn a ve¬ 
gades...», i fixant-se ja en el conjunt social i citant a sant 
Agustí, diu que «la ciutat material, bé ordenada en lo món, 
imatge és e figura de la celestial ciutat, e aquella representa 
a nós en esta present vida a manera de un bell mirall repre¬ 
sentant l'imatge d’aquell que s’hi mira...» Ve de seguida l'ex¬ 
plicació de les raons intrínseques que fan necessària la vida 
social, la sociabilitat de l'home, com ara diem, o com ell s'ex¬ 
plica, «perquè Comunitats e ciutats foren edificades, e qui 
primerament les edificà». Mentre exposa les raons d excel·lèn¬ 
cia de la vida social, la major honor del Criador, esquivar ig¬ 
norància, evitar males cobejances, etc., hi barreja notícies 
variades, molts cops faules i notícies pròpies per a entretenir 
infants, o almenys faltades de tot fonament crític, però al 
mateix temps s’hi troben digressions típiques, demostrant 
l'esperit senzill i pràctic de Tèpoca i de l'home; així dedica di- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


567 


ferents capítols a provar «que en estiu val més estar dins les 
ciutats que defora, e d'i vern val més estar defora que dins». 
Mes no s'acontenta amb l’explicació filosòfica o intrínseca de 
l’origen de la societat, sinó que en dóna el desenrotllament 
històric, citant multitud d'escriptors i històries que argüeixen 
una immensa lectura. Tracta la societat en els primers temps 
del món, o antediluvians, explicant l’existència de grans ciu¬ 
tats, i el desenrotllament de les indústries, fundant-se molts 
cops en les notícies de la Bíblia, i després de fixar-se en això, 
que en podríem dir prehistòria i que demostra la perennitat 
dels capritxos de la gent lletrada, venint ja al camp de la his¬ 
tòria explica de les races i ses transmigracions com dels gots, 
per exemple, descendents de Jafet, que vingueren d'Orient en¬ 
vers Tramuntana, i posa com la gènesi de la humana il·lustra¬ 
ció, provant «com vengué estudi de sciència en Egipte e aprés 
en Grècia», i es val de la mitologia per a inquirir la llum de 
la veritat en aquelles llunyanes èpoques. Concretant ja més la 
matèria, dóna la definició de ciutat, seguint el concepte aris¬ 
totèlic, dient que «ciutat és congregació, concordant de moltes 
persones participants e tractants e vivents ensemps: la qual 
congregació deu ésser composta e honorable e ordenada a 
vida virtuosa, que és assimateix suficient e bastant». 

Aquesta tan perfecta definició li dóna peu per a ficar-se en 
tots els camps de la ciència política i social, des de la policia 
urbana i l’economia política, fins als més alts problemes de la 
pública moralitat. Descriu com deu ésser edificada una ciutat 
que ell suposa hauria d’ésser quadrada, les portes que deu 
tenir i com deuen ésser distribuïdes, el lloc en què deuen habi¬ 
tar els diferents oficis, quina provisió deu fer la ciutat per 
son menjar, beure, vestir, calçar, etc., com cascuna bona ciu¬ 
tat és partida per tres mans: mà major, mà mitjana i la terça, 
qui s’apella dels menestrals, oficis que convé exercitar per a 
augment de la riquesa pública, tracta sobre la moneda; i no 
podent tampoc aquí prescindir de sa afició a les arts ocultes, 
explica «la segona espècie de guanyar diners que s’apela es¬ 
peculativa: e és quant algun se dóna a saber coses altes e ama- 



568 


J. TORRAS I BAGES 


gades e qui poden ésser en son loch fort profitoses»; parla de 
tots els estaments socials, manifestant-se molt poc amic dels 
nobles o generosos, com ell els anomena, puix després d'ex¬ 
plicar els avantatges socials que porta l’existència d'una classe 
aristocràtica, posa el següent tros, que manifesta la lliber¬ 
tat d’escriure que hi havia i que respectava la societat en 
aquella època, informada per la influència de la Iglésia. Diu 
que «de fet les ciutats avuy no’ls volen... ans en Itàlia los 
foragiten de les ciutats y’is perseguexen... per la falta de no- 
blea et virtut» per ses tendències invasores, per sos vicis i 
crims..., i «per tal les dites.comunitats giten de si metexes los 
generosos, axí com a fonts de pecat, per tant que per lurs 
mals no’ls vinga d'amunt la ira de Déu, o en cas que'n retin- 
guen alguns simples e que han poch; emperò los poderosos 
foragiten de si axí com a dimonis e a especials enemichs de 
la cosa pública, ne sostenen que nengú ciutadà sia son amich 
especial. Ne'ls basta que’ls giten de les ciutats, ans los to¬ 
lien ço que han per la major part, per tal que no’ls puxen 
noure e puys los derroquen les cases... segons que a ull pot 
veure aquell qui és o passa per les dites terres». Escriu un 
verdader tractat de cavalleria; i amb motiu d'això, una llarga 
exposició de l’art militar, en tots els seus rams, fins del que 
avui anomenem administració militar, com s'han de donar les 
batalles, com s’ha de procedir en els sitis; tracta de batalla 
per mar, i primerament de les cauteles que s’hi deuen tenir; 
regles per a deslliurar-se de les plagues que acompanyen la 
guerra; un capítol, «qui posa remeys en les setges a grans ca¬ 
lors e pudors»; un altre «qui posa remeys contra mosques, 
puces, polls, cimeus e a reuma e a dolor de dents»; i perquè 
altre cop vegi el lector les aficions del bon mestre Eixime- 
nis, copiem el següent tros, en què diu que per a deslliurar- 
te de mosques estant el sol en determinada constel·lació, faràs 
«una mosca solidada d'or pur, e sien les ales de acer e sia açò 
fet en lo dia de Mercuri: e sàpies per cert que allà ahont 
aquesta imatge serà posada nul temps no hi haurà mosca per 
la faç celestial que impugna a natura de mosca». Ens apar. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


569 


per la descripció minuciosa i de les regles de tàctica militar 
que fa de tots els arreus de la milícia i de les regles de tàctica 
militar que dóna, que aquest llibre ha de tenir importància 
per l’arqueologia militar; quan parla de les batalles navals, 
cita les bombardes, i en el marge hi ha una nota manuscrita 
sens dubte dels frares del convent del Carme, a qui pertanyia 
l’exemplar de la Biblioteca Universitària de Barcelona, que 
diu: aquí parla de bombardes... a 250 anys que lo libre és fet 
y diuhen alguns que no ha 100 anys són trobades. Eiximenis, 
com tan afectat a l’astrologia, vol que les armes sien fabrica¬ 
des en certes circumstàncies, perquè «és certa cosa que espa¬ 
sa constellada e armes feytes en certa constelació donen e 
procuren ardiment e fortalea de cor a aquells qui les dites ar¬ 
mes porten. 

»Pel tal, lo rey en Jacme d'Aragó, qui pres València, tots 
temps portava una espasa constellada quant devia haber 
batalla, e en los arxius del senyor rey d'Aragó, avuy present, 
és la espasa de Vilardell, famós cavaller, ab lo qual matà la 
serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens 
passants per lo camí. E d’altres espases de gran virtut té lo 
dit senyor, segons he ohit dir a persona notable de son reg¬ 
ne». Sàpigues, emperò, lector, que en Eiximenis s’hi veu so¬ 
vint la lluita entre l’obediència que vol tenir a l’autoritat de 
la Iglésia, qui damnava l’astrologia judiciària, i la seva forta 
afició a les arts secretes i amagades que li prometien resul¬ 
tats meravellosos; així, no obstant lo transcrit, en altres llocs 
manifesta les extralimitacions de l'astrologia, i al tractar de 
les arts i oficis damnificants a la societat enumera els «alqui¬ 
mistes qui comunament són orats e enganadors... sàpies per 
cert que jatsia que alquímia sia possible, emperò Déu per con¬ 
servació de la cosa pública no la revelà sinó a fort pochs, e 
tart, e a aquells qui no entenen en riquees», paraules que es 
concorden, com concorden els esperits, amb les idees de l'al¬ 
tre famós menoret, Fra Joan de Rocatallada, qui, barrejant 
amb somnis místics les teories alquimistes i els experiments 
sobre la matèria, vingué a ésser perseguit per il·luminat. La 



570 


J. TORRAS I BAGES 


delectació de la novetat, principi generador de la ciència se¬ 
gons Aristòtil, és gran en Eiximenis, i això ha de fer dissimu¬ 
lar sos defectes, que molts cops són pressentiments que el 
temps amb major o menor escala realitzarà. Ens sembla que 
en aquest mateix Regiment de Prínceps parla de la possibi¬ 
litat de fer aparèixer en l'aire exèrcits de combatents i altres 
coses meravelloses, en termes que revelen clarament la infàn¬ 
cia de l’art de perspectiva i un talent qui preveu les merave¬ 
lles desconegudes que en son si guarda la potència de la ma¬ 
tèria, moguda per l'esforç de l'enginy humà. 

Dóna proves de prudència política, puix assentant-se en el 
gran principi de sant Agustí, lex humana aliqua ratione per- 
mittit, quae iuste lege divina puniuntur, admet una certa tole¬ 
rància i fins, per a evitar mals majors, dissimula l'existència 
de certs llocs repugnants a l'honestedat, si bé cohibits per la 
justícia; l'existència en la comunitat cristiana dels infidels, 
o sia dels jueus i sarraïns, els quals, emperò, mai gaudiran 
dels drets dels ciutadans; dedica diferents capítols a tractar 
de son estat^ civil, i després d'exposar la substància de la le¬ 
gislació canònica, prudent i humaníssima, constituint, pels 
qui han una Llei substancial de vida diferent de la nostra, una 
legislació especial, afegeix: «moltes altres llibertats e gràcies 
los fan los crestians als infaels qui perseveren entre ells, e 
farien encara més sinó l'oy cordial que tots los infaels del 
món han contra la santa Religió crestiana: car no contras¬ 
tant que per los crestians sien sostenguts e dissimulats en 
lurs misèries e en moltes coses que són contra Déu... emperò 
los dits infaels els maleheixen tot jorn terriblement». Consig¬ 
nació de 1 odi tradicional que la raça jueva professa al poble 
cristià, al qual procura endogalar per medi de la usura prin¬ 
cipalment, de lo qual les nacions modernes tenen bona expe¬ 
riència, puix sabut és de tothom que l’alta banca europea avui 
és jueva, i que disfruta també del favor d'una considerable 
part de la premsa periòdica, miserablement subjectada als 
poderosos fills d’Israel. Explica en un capítol «a què són ten- 
guts los infaels que estan en terra de crestians», exposant la 



LA TRADICIÓ CATALANA 


571 


legislació canònica, la qual també expressa la Butlla molt fa¬ 
mosa i calumniada, de l'antipapa D. Pere de Luna, qui no mal¬ 
tracta el poble jueu, sinó que el considera tal com ell mateix 
es considera fins en el segle xix, això és, com a un poble di¬ 
ferent, heterogeni, qui sense gran perill no es pot sumar amb 
la massa social; i conclou dient: «per totes aquestes coses ap- 
par que la llibertat dels infaels habitadors entre nós és me¬ 
nor que la nostra, emperò és prou gran». Estudiats i analit¬ 
zats els elements que fan a la societat a si mateixa suficient i 
bastant, estudia com deu ésser concordant també, per lo qual 
posa un capítol de «com la Lley crestiana és noble fonament 
e principal de la cosa pública, e com alguns han tengut lo 
contrari»; discorre llargament sobre els avantatges socials 
del cristianisme i fa veure la necessitat de la unitat del prin¬ 
cipi intern social, que nosaltres havem anomenat l’ànima del 
poble, provant ja des del principi del llibre com en la comu¬ 
nitat, seguint el tecnicisme aristotèlic, convé perquè axis natu¬ 
ra e rahó volen e ensenyen... que tots sien d’un cor e d'un 
voler. 

Segon: Eiximenis és enemic del comunisme i combat for¬ 
tament el dels antics filosops, valent-se de bones raons d’Aris- 
tòtil; així és que tracta de l’organització política començant 
per molt amunt, puix posa un capítol de «quin regiment ha¬ 
gué lo món en temps d’ignocència» i un altre de «com lo món 
après lo pecat hagué mester Senyoria que faés força als hò- 
mens». I de seguida en capítol rublert de doctrina posa «per 
quantes maneres ha Déu proveït al món de regidors». Exposa, 
segons diu, l’opinió de Petrus Blesensis, i determina tres ma¬ 
neres: l. a , per especial inspiració i instint de Déu, com en 
Adam després del pecat; 2. a , per elecció general, puix dada 
la condició actual de la humanitat, «vol nostre Senyor Déu 
que cascuna comunitat puxa elegir senyor o regidor, qui la 
regesca a temps o a tots temps per promòurela a bé e a 
preservaria dels dits mals». Diu que s'ha de suposar que la 
Comunitat establí pactes amb l'elegit, puix «nengú vol en- 
cativar si mateix, ne posar simplament sots mà de nengú com 



572 


J. TORRAS I BAGES 


naturalment cascú desitje ésser franch, e senyoria sia trobada 
en especial pera conservar los hòmens en llur libertat». «La 
3. a manera és permesa per Nostre Senyor Déu, essent apellada 
tirania, la qual Déu permet per qualque amagat secret seu». 
Ara veurà el lector, en el fragment que segueix, com el mes¬ 
tre Eiximenis, no obstant de son entusiasme per la llibertat 
política, no era partidari de certes institucions molt ponde¬ 
rades per la moderna democràcia. 

«Cap. 400. Que regiment no deu ésser dat a multitut. — 
Ara havem a dir de la segona elecció que és per via huma¬ 
na, e ací havem a veure algunes dificultats tocades per los 
grans filosophs passats, axí com Aristòtil toca en la sua 
política. E primerament havem a veure si regiment deu és¬ 
ser dat a tota la moltitut de la ciutat sobre ella mateixa, 
e és estat definit per los filosophs que no, e açò per les 
següents rahons... La primera perquè allà ahont ha moltitut 
aquí ha confussió... La segona car a regiment se pertany 
seny e gran saber, car, segons posa S. Gregori en lo Pasto¬ 
ral, regiment és art sobre totes arts, com donchs la moltitut 
no haja seny gran, ne's regesca sàviament, ans és tost ava- 
lotada e moguda a mai, segueixse que la moltitut no deu 
tenir regiment... La terça... car comunament com la mol¬ 
titut sia viciosa e inclinada a mal, perseguiria los bons e'is 
virtuosos que són pochs, e per consegüent lavors no tro¬ 
baria hom en les ciutats un hom virtuós, ans fugirian tots 
al desert, la qual cosa seria gran desastre... ítem lavors no's 
faria res que'ls bons volguessen car tostemps se’n ho porta- 
rían los mals com sien més: La quarta, com la moltitut 
comunament sia pobre e quasi naturalment ha jan oyt als 
richs, si la moltitut senyoreva tots los richs desfarien... 
Emperò és determinat per los grans filosophs e conclús que 
jat sia que tota la moltitut no sia per regiment, emperò 
per tal que nenguna part de la moltitut no haja rahó de 
reputarse per deshonrada en cas que no hagués nengun 
ofici de honor, ne per tal que la comrmitat no peresca per 
defalliment d'hòmens de honor e virtuosos, per tal ordena¬ 
ren que tota la moltitut se partesca en tres parts; ço és, 
en majors, mitjans e menors, e que de cascun sien elegits 
los millors per regiment de la Comunitat, o al menys sien 
elegits de cascun tals qui no sien dolents o los pus mise¬ 
rables, mas dels millors de cascun bras pera regir la Co¬ 
munitat». 



la tradició catalana 


573 


Aquesta doctrina, que vol que tot el cos social tingui part 
en la vida política del país, sabut és que fou l’ensenyada per 
sant Tomàs d’Aquino, doctrina nobilíssïma i lleial que dóna 
satisfacció a tots els ciutadans, assegurant al mateix temps el 
bon regiment que no pot penjar de les passions populars; doc¬ 
trina franca cent cops molt més preferible que la hipòcrita 
que avui domina, que donant en aparença i de paraula la di¬ 
recció política de la nació al poble, els governants saben bé 
tenir amagats els fils que mouen tots els òrgans públics, re¬ 
sultant una comèdia semblant a la que veiem en els empe¬ 
radors romans voltats d'institucions republicanes i aconten¬ 
tant el poble amb aquesta artificial decoració. Concretant ja 
més el seu pensament polític, tracta de si és millor que els 
regidors de les Comunitats ho sien per temps o bé perpetual- 
ment, declarant-se en favor de la primera forma, i després 
tractant ja del sobirà en un capítol demana «si val més lo prín¬ 
cep sia per elecció o per natura» i al·legades les moltíssimes 
dificultats de l’elecció de rei conclou que els filosops «han jut¬ 
jat que més val dexarho tot a Déu e que ell do al regne aytal 
príncep per natura com li plàcia, lexada tota elecció axí que 
lo príncep sia perpetual en linatje e en regiment». Explicada 
la necessitat de la monarquia hereditària, prova en altre capí¬ 
tol «com la millor policia que al món sia és viure sots noble 
e bon rey», i àdhuc vol que el regne sia gran i fort per vàries 
raons, «car mils se pot obtenir justícia quan lo regne és gran 
e com a totes les parts que la volen que no quant la ha a 
cercar en diverses senyories... aytant com la senyoria és ma¬ 
jor aytal és pus bastant a jutjar tota causa e a perseguir mals 
hòmens e tota injustícia e cascun mal factor». I parlant del 
respecte que es fa menar dels estrangers un príncep poderós 
recorda «que per aquesta rahó antigament los grans merca¬ 
ders cercaven que poguessen estar en terres de grans senyors 
e poderosos car lavors ells anaven segurs per tot lo món». 
Tracta també històricament «com los passats corregien los 
prínceps mal faents» relatant diferents deposicions de reis, i 
en el capítol següent posa «quina manera tenien los crestians 



574 


J. TORRAS I BAGES 


a correcció e a punició de lur príncep errant» i exposada la 
doctrina de les Decretals en cas de rei heretge, això és, que 
se’l denunciï al Papa, el qual, si vol, absoldrà el jurament de 
fidelitat, explica que si el príncep «és hom mal o de mala 
vida... destructor de la cosa pública notòriament, e vinga 
comunament contra bons costums e contra ço que jurat ha 
en lo començament de son regiment, que si no’s vol corretgir 
de sos mals per consell d’hòmens solemnes e espirituals, ne 
per amonestacions dels majors de la terra ne per requisicions 
generals de son poble, que sia dat per enemich e sia absolt del 
regiment de son regne, e sia fet rey lo pus prohisme seu. Sem¬ 
blant juhí se’n deu fer si lo rey és foll e de tots punts inepte a 
regir son regne; axí fonch deposat del regne de Anglaterra 
Eduart vesavi de aquell que avuy hi regna, qui és l’any 1385. 
És ver que dien alguns que per major aprobació de la leyal- 
tat dels vassalls en aytals cassos és bo consultar lo Papa e 
haver consentiment dels Prelats del regne, car al Papa per¬ 
tany absolre los vassalls de la feeltat que han a lur senyor»... 
Amb rigiditat teològica declara «a què se extenen los emolu¬ 
ments reyals», i prenent peu de la doctrina del pacte entre 
prínceps i vassalls ensenya que les dues parts estan estricta¬ 
ment obligades a restituir tot allò que haguessin percebut so¬ 
bre lo pactat. En capítol exprés tracta de l'obediència, «si de¬ 
vem obehir a la potestat seglar bona e mala», i explicada llon- 
gament la doctrina que el cristianisme ha observat des del 
principi, conclou que l’obediència «dels vassalls cristians en¬ 
vers lurs senyors... s'extén en ço que no és contra Déu e en ço 
que rahonablement és estatut e ordenat entre ells», és a dir, 
la pràctica del constitucionalisme més rigorós. 

Tercer: La doctrina del nostre autor, en lo que pertany a 
la llibertat política i a la tirania, és de les més avençades que 
es poden trobar, no sols en l'època libèrrima més cristiana de 
la Mitjana Edat, sinó fins en els moderns temps revoluciona¬ 
ris. Al primer cop d’ull sembla tenir el nostre frare menoret 
idees consemblants a les del famós filosop de Ginebra en l'ex¬ 
plicació del pacte social, mes després d’una atenta reflexió es 



LA TRADICIÓ CATALANA 


575 


veu la infinita diferència que va de l'un a l’altre, la immensa 
superioritat del mestre Eiximenis sobre J. J. Rousseau, la ve¬ 
ritat filosòfica i històrica del primer i el convencionalisme i 
antinaturalisme del segon. El nostre escriptor, com ha vist ja 
el lector, reconeix i altament proclama la naturalesa social dels 
homes, els avantatges i necessitat de la vida comuna; per ell el 
pacte és sols el dret positiu, no l’origen del dret com per 
Rousseau; és la forma, no la substància, és, en una paraula, la 
Constitució , usant l'expressió moderna, de les diferents so¬ 
cietats. Per això el lector veurà, en l’exposició de la doctrina, 
referències a la manera, com consta per la història, que es 
constituïren els pobles de la Mitjana Edat, després de la 
destrucció de la societat antiga. Apareixen com a cèl·lules pri¬ 
mitives de la composició social les famílies, o com més bella 
i pròpiament diu el nostre autor, les cases, de les quals són 
extensió les societats polítiques. D'aquesta diferència essen¬ 
cial entre els dos filosops polítics neixen les conseqüències 
oposades de l'una i l'altra doctrina. De la utopia rousseau- 
niana, la violència, el desordre, el nihilisme; de la doctrina 
d'Eiximenis, la natural llibertat, el bon ordre civil i l'edifi¬ 
cació social; aquest ha exposat la veritat que perpètuament 
viu atenta o manifesta en el si de la societat, i que quan 
aquesta arriba a reconèixer-la per reina, comença el regnat 
de la llibertat i de la justícia; Rousseau predicà l'error que 
és, no la llei, sinó l'enemic de la naturalesa humana, i per 
això la llibertat que d’ell davalla és el desenfrè i l’opressió 
de lo més noble que té la humanitat. El lector es delectarà en 
els fragments que segueixen, que són capaços de deixar amb 
la boca badada a tants de simples qui avui encara creuen que 
la llibertat començà amb En Riego, o tot lo més enllà amb 
la Revolució francesa; com també veurà pràcticament destruï¬ 
da la idea, que tan sovint es troba en els escriptors moderns, 
de que la Mitjana Edat no conegué la vera llibertat, essent la 
que aleshores es disfrutava un privilegi que s'estenia més o 
menys, segons les diverses societats, i no una dignitat reco¬ 
neguda a tota la naturalesa humana. Eiximenis estudia la lli- 



576 


J. TORRAS I BAGES 


bertat en els diferents estaments socials, mes això fa, portat 
de son esperit pràctic, per la necessitat d’harmonitzar la vida 
pública, no perquè no reconegui com a natural en l’home aque¬ 
lla qualitat que el dignifica. Després de consignar que un dels 
elements socials és «franquea e libertat», va exposant la de 
què gaudeixen totes les categories de la ciutat des dels «presi¬ 
dents fins als polítics vasalls». E 11 el capítol 145 explica: 
«Quina és llibertat de President en comunitat, e quin capti- 
vatge és malícia tirànnica. Los presidents han lo primer e 
principal grau de la libertat civil, car ells poden manar als 
altres e a ells no mana sinó la lley els pactes ab los vassalls, 
e'is mana encara la conciència e Déu... E aquesta libertat és 
sobiranament necessària a la Comunitat, en tan que fent la 
senyoria ço que fer deu als súbdits, e servantlos ço que pro¬ 
mès los ha e a aquells és tengut, lavors fracament los pot se¬ 
nyorejar... E no tant solament pert la senyoria sa libertat per 
rebelió de vassalls ans encara la pert quant passa los térmens 
faent contra justícia a aquells, car lavors pert grau de vera e 
de justa senyoria, que és la sua alta libertat, e cau en legea ti¬ 
rànica, que és càrcer mortal, segons que posa Titus Lívius es¬ 
crivint al Senat de Roma, car com diu ell aquí mateix: senyo¬ 
ria que lexant sa libertat e sa corona e noblea que està en 
veritat e justícia a mantenir, és caure en lo major infern que’s 
puga cogitar, car diu que tirà és càrcer pudent de tota llegea, 
mort de tota bondat, renegament de Déu e de tota lley, coltell 
contra la cosa pública. enemich de tota virtut, confusió de tota 
noblea, sageta contra tota veritat, renegat falsari sens tota fe 
e lley, corruptor de tota lleyaltat, traydor manifest, públich 
lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, perseguidor de 
tot bon hom... la presència del qual corromp l’aire, e fa tre¬ 
molar la terra, e procura infinits mals al món, contra lo qual 
deu cridar tota natura, e contra ell se deu commoure e's deu 
levar lo cel e la terra e la mar, e tota conciència tement Déu 
fins que l’hajen mort e foragitat de tot lo món. Perquè apar 
que qui vol en presidència servarse alta libertat, fa menester 
que no s’isca fora los térmens asignats al president per la lley 



LA TRADICIÓ CATALANA 


577 


e pactes posats entre ell e’is vassalls. E lavors pot bé gover¬ 
nar lliberalment la dita comunitat e no en altra manera». 
Aquesta crua exposició del tiranicidi recordi el lector que 
queda destruïda pels tràmits que Eiximenis indica, i de què 
nosaltres fem menció, deuen seguir-se per la deposició del 
príncep malfaent, trobant-se en aquest lloc una de les tantes 
contradiccions del nostre il·lustre enciclopedista, de qui pot 
ben dïr-se que de tota llenya feia feix. 

«Cap. 156. Com cascun naturalment és franch, e perquè los 
hòmens han perduda franquea e estan catius... Notaràs prime¬ 
rament com cascuna comunitat és naturalment francha quant 
és de si metexa; açò apart per lo dit de Sant Gregori... e 
vol dir que natura tots los hòmens féu eguals en quant en si 
era, car primerament no havían senyoria fins que ells metexs 
se elegiren senyor per lur protecció e bon estament al qual 
donaren aytal juredicció sobre si metexs com se volgueren... 
Ítem abans que les comunitats fossen..., estaven los hòmens 
separats per cases, axis com d'amunt és estat ja dit, e com 
lavors estan axis los hòmens separats proposaren de fer co¬ 
munitats per millor estament llur; donchs ells aprés que 
hagueren fetes comunitats no's privaren de llibertat, com la 
llibertat sia una de les principals excelències que sien en los 
hòmens franchs... segueixse que cascuna comunitat pogué ele¬ 
gir senyoria aytal com se volgué... Nota que com cascuna co¬ 
munitat per son bon estament e per son mill viure, elegís 
viure sots senyoria, que cascú pot presumir que cascuna co¬ 
munitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profi¬ 
toses e honorables per si metexa principalment... Jamés les 
comunitats no donaren la potestat absolutament a nengun 
sobre si metexes sinó ab certs pactes e lleys...» 1 


1. Compari's aquest pacte, generador de la vera llibertat política 
del mig temps, amb el contracte social de Rousseau, principi de 
l'il·lustrat despotisme de l’Estat modern. Contracte que caracteritza 
bé son autor amb les següents paraules: «Toutes les clauses (del con¬ 
tracte) se ramènent à une seule, savoir l’aliénation totale de chaque 


37 



578 


J. TORRAS I BAGES 


«Cap. 160. Com és gran cosa la libertat dels ciutadans... 
Per aquesta mantenir diu aquell gran Trogus Pompeus no'ls 
deu ésser cara neguna cosa temporal sots Déu, ne encara per¬ 
dre la vida... E per tal diu Allotus Penestrinus, en lo seu 
compendi moral, que per aquesta libertat a mantenir no era 
sostengut antigament en les comunitats d'Orient que negun 
ciutadà fos curial de Senyor, ne que negun oficial ne curial de 
Senyor jamés entràs en consell de la ciutat, e açò per tal que 
mitjançant aytals ciutadans de casa sua, no tolgués la dita li¬ 
bertat als ciutadans...» I prenent l'aire seminovel·lesc que dis¬ 
tingeix a l’escriptor, posa de seguida una carta que suposa es¬ 
crita per un ciutadà a un príncep persa qui s’havia entregat a 
la tirania, la qual comença de la següent manera, que és sens 
dubte reminiscència de la tan sabuda frase dels furs d’Aragó: 
«Si emperò per lley te regisses jo t'apellaré rey, mas la lley 
que't feia Rey has lexada perquè de aquí avant no t’atorch per 
senyor ne per rey...» Abundant sempre en una erudició poc 
garbellada, citant a Bondisalvus, la Història tripartita i el lli¬ 
bre Moralium de sant Gregori, prova «que més deu hom fa- 
vorir la lley que no al rey»; i avençant encara més en aquest 
camí, en el capítol 200: «Com haver generosos seria profitós 
a la ciutat si ells eren aytals com deurien», escriu la següent 
predicció que no sabem si tractar d'utòpica o de profètica: 
«Diu Lactàncius que tan ha desplagut a Déu nostre Senyor 
com los generosos han desamparada vera generositat e's són 
dats a tanta vanitat e a tanta oradura e a tants pecats com 
són e a tanta crudeltat, que per mantenir lurs folies e pompes 
excessives dissipen lurs vassalls, ne han pietat de res, ne fan 
almoynes ne oracions degudes, ans han desamparat de tots 
punts a nostre Senyor Déu... per rahó de açò, ço diu ara en 
lo derrer centenari del món qui serà in aperitione sexti si- 


associé, avec tous ses dxoits, à la communauté, chacun se donnant 
tout entier, tel qui’l se trouve actuellement lui et toutes ses forces 
dont les biens qu’il possède font partie.» L’oposició entre les paraules 
de Rousseau i les d’Eiximenis és sorprenent. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


579 


gnaculi ecclesiae... d’aquí avant no hi haurà reys, ne duchs, ne 
comptes, ne nobles ne grans senyors, ans d’aquí avant fins a 
la fi del món regnarà per tot la justícia popular, e tot lo món 
per consegüent serà partit e regit per comunes, axí com avuy 
se regeix Florença, e Roma, e Pisa, e Sena, e d’altres ciutats 
d'itàlia e de Alemanya... Dien que lavors estaran sens perill 
en les ciutats generosos e no generosos, car tots seran bons 
per la major part e cascun atendrà que fassa tot bé... e no’s 
curarà d’allegar generositat; així com se feya en la primera 
etat del món, car lavors no atenien les gens a generositat en- 
tenents que tots eren estats fills d’aquell sant e gloriós pa¬ 
triarca Adam e d'aquella sua sancta e beneyta dona Eva. Axí 
dien alguns que serà aprés que serà obert lo setèn sagell de 
la Església, del qual ha profetat Joan en lo Apocalipsi, car 
dien que d'aquinavant negú no curarà d'allegar generositat, 
mas curar fan los hòmens comunament de servir a Déu alta¬ 
ment e d'amarlo purament en tota lur vida». 1 La radical doc¬ 
trina exposada per Eiximenis, i bé no com a original seva, su¬ 
posant la desaparició de totes les monarquies cristianes, ex¬ 
ceptuada, segons una opinió que no sembla del gust del nos¬ 
tre escriptor, la de França, devia, naturalment, per molt que la 
tolerància fos gran en aquells temps, cridar l’atenció del mo¬ 
narca, i, en efecte, trobem una carta, que anem a extractar, 
del rei Joan I, dirigida al mestre racional Pere Dartés, a qui 
nostre autor dedicà algun dels seus llibres, en la qual fa ame¬ 
naces sèries si Eiximenis no sap demostrar l'exactitud de son 
judici: «Lo Rey. — Mossèn Pere. Entès havem que mestre 
Francesch Ximenis, qui avegades s'entremet del art de as¬ 
tronomia, pronostica e diu que ans no passarà l'any de 1400 
no haurà algun Rey de cristians al món, li digats que d’açí 
avant se abstenga de aytals paraules sino vol provocar nos¬ 
tra ira sobre si... E si ell se referma que axí ho trob per la 
dita art de astronomia, plauríans... que venga a nós... per ço 


1. És això una ombra del millenarisme? 



580 


J. TORRAS I BAGES 


que sapiam o’ns demonstre les conclusions del judici que fa 
segons la dita art, ja sia que sobre totes coses sia la divinal 
providència, en la qual deu cascun príncep catòlich segura¬ 
ment esperar. — Lleyda 17 de Novembre de 1391. — Rex 
Johanes ».* 


VI 

El Llibre dels Àngels, d’Eiximenis, dirigit a mossèn Pere 
Dartés, mestre racional del rei En Joan, és el tractat teolò¬ 
gic De Angelis, en forma popular i comuna, deixat el forma¬ 
lisme científic i posat a la intel·ligència de tothom qui sap lle¬ 
gir. Mes baix la ploma del nostre escriptor el tractat dels 
àngels adquireix un caràcter d'instrucció general, els casos i 
exemples, les referències històriques, les al·lusions als costums 
contemporanis, fan interessant la doctrina teològica i filosò¬ 
fica sobre la naturalesa i les operacions angèliques, i les seves 
relacions amb la naturalesa divina i humana, com també l’es¬ 
tudi de l'estat de l'àngel després del pecat, o sia del dimoni, 
amb l’estudi de ses facultats i de son poder, i de sa interven¬ 
ció en les coses humanes, i fins en el curs de la naturalesa. 
Aquest llibre curiós i entretingut fou estampat a Barcelona 
en 1494, el posseeix la nostra Biblioteca Universitària, i po¬ 
dem dir que té els mateixos mèrits i defectes que les altres 
obres de l'autor. Sempre el mateix home amb els mateixos 
pecats. 

El Llibre de les Dones, estampat a Barcelona en 1495, és 
■completissim en son genre. L'elegant llibre que sobre la ma¬ 
teixa matèria escriví D. Sever Catalina, comparat amb el de 
JM’Eiximenis, és com una hermosa floreta al costat d'una colos¬ 
sal toia. La profunditat amb què tracta l’assumpte, la va- 


1, Documents històrics catalans del segle XIV, del Sr. Coroleu. — 
Barcelona, 1889. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


581 


rietat de conceptes amb què el considera, els nombrosíssims 
escriptors í autoritats que cita, donen al llibre una importàn¬ 
cia real i efectiva que els segles no han pogut destruir. El 
dirigeix a la molt noble senyora dona Sanxa d’Arenós, com¬ 
tessa de Prades, i en el preàmbul s’expressa així: «Lo llibre 
aquest, senyora molt reverent, és tot de dones e tracta de lurs 
bonees e vicis, e remeys d'aquells, segon que la Sancta Escrip¬ 
tura e los sants doctors e filosophs han parlat, e segons que 
contínua experiència nos ensenya. Jat sia que d'esta matèria 
hajen los damunt dits tractat largament; emperò aytant com 
he pogut e sabut, e compresos llurs dits en brevitat pera es¬ 
quivar enuig als que ací llegiran, car diu lo poeta que llissó 
curta és pus placent e més profitosa, car menys agreuja lo 
lligent...» És, de consegüent, el Llibre de les Dones, com totes 
les obres d'Eiximenis, una assimilació de la doctrina de tots 
els autors coneguts i desconeguts, mes amb organisme propi 
i forma vivent. El fons filosòfic i metafísic dóna al llibre 
gravetat, plenitud i universalitat, i l’esperit enquiritiu de 
l'autor fa que no deixi pedra per moure. Tracta de don¬ 
zelles, casades i vídues, de religioses i princeses; de la cas¬ 
tedat i del matrimoni, de la criança que han de rebre, de 
com s’ha de portar el marit amb la muller segons la con¬ 
dició d'ella, això és, si és lletja, enamoradissa, furiosa, etcète¬ 
ra. Demostra observació psicològica com, per exemple, quan 
fa notar que devent la dona posseir una modèstia i hones¬ 
tedat superior a l'home, li ha donat també Déu «vergonya en 
la cara molt més que al hom en esta part», ja que «ver¬ 
gonya és dada per Déu a la dona axí com a natural e 
principal rayl e fonament de la honestedat»; i amb esperit 
d’amor als patris costums i al mateix temps a la il·lustra¬ 
ció general, escriu un capítol «qui monstra com les mane¬ 
res de les dones de altres nacions no són bones pera tota part, 
e que és bo que les dones sàpien llegir». Portat de son esperit 
teològic, dedica un capítol a inquirir «si les dones en glòria 
torneran hòmens», i, alçant la consideració als més elevats 
cims, estudia lo que en podríem dir l'essència de la dona, la 



582 


J. TORRAS I BAGES 


raó de sa existència, o, usant ses paraules, «ensenya què és 
dona», i resol amb pregona i exacta filosofia, com revela la reli¬ 
gió i demostra la ciència, que mulier propter hominem, o, 
com diu el nostre menoret..., «la dona és apellada hom ocasio¬ 
nat e no principalment entès (non primo et per se volitum, 
segons la claríssima fórmula escolàstica) en la espècie huma¬ 
na», per lo qual «la dona és per natura menor que l’home 
mascle... com al home sia donada alguna especial senyoria 
de rigor en la dona». Sí la literatura clàssica catalana no ja¬ 
gués sepultada en les biblioteques, on les arnes se la van 
menjant, el Llibre de les Dones seria de lectura general, plaent 
i profitosa, puix la força nodritiva d’aquells antics llibres és 
eminentment superior a la que posseeixen els fruits prou ele¬ 
gants, però més aigualits, de l’enginy dels moderns escriptors. 

També fou estampat a Barcelona, en l'any 1495, el Pasto- 
rale, del qual alguns bibliòfils, que potser no l'han vist, han fet 
desmesurats elogis. És un petit tractat en llengua llatina de 
matèria canònica, tal volta escrit quan l'autor fou elevat a la 
prelatura, en el qual explica els deures i càrrecs del minis¬ 
teri pastoral, atenent principalment a la missió dels bisbes. 
És, a nostre parer, el tractat de menor mèrit de tots els que 
havem vist del nostre escriptor, i revesteix caràcter gairebé 
didàctic; la matèria que enclou és coneguda de tothom qui 
ha estudiat dret canònic, i la forma no té la gràcia i vivor dels 
altres llibres escrits en llengua catalana. 

Ültimament també havem vist un «Tractat apellat doctri¬ 
na compendiosa, que vol dir doctrina abreviada de viure jus¬ 
tament e de regir qualsevol ofici públich leyalment e dili¬ 
gentment», que don Marian Aguiló, qui el posseeix, galant- 
ment ens ha deixat. És un opuscle de forma socràtica, en el 
qual la inestroncable fecunditat del mestre Eiximenis exposa 
copiosament la doctrina de la moral social. En ell un frare, a 
instàncies d’uns ciutadans, explica els defectes que es deuen 
evitar i les virtuts que s’han de practicar per a la recta orde¬ 
nació del compost social; i en la segona part explica els deu¬ 
res que han de complir les persones públiques. Posa per base 



LA TRADICIÓ CATALANA 


583 


de tot son raonament «que no és res bo al hom si ell en si 
no és bo», coincidint amb el positivista Taine, quan ensenya 
que la primera condició de la vida pública és que la matèria 
social, això és, els homes, sia bona; i sobre aquest principi de 
tanta soliditat edifica l’obra, resultant lo que ara en diríem 
un opuscle de propaganda útil per la difusió de les sanes doc¬ 
trines socials, en un poble lliure i senyor de si mateix, com era 
la nació catalana en els dies de l'escriptor. 


VII 

Molts altres llibres de l’Eiximenis anomenen els bibliòfils, 
mes de què nosaltres no farem menció per ésser de menor 
importància, innecessaris per l’estudi del pensament del fe- 
cundíssim menoret, i també perquè confessem no haver-los 
vist. Abans de deixar aquest escriptor devem fer notar que 
si bé, seguint l'ús que havem trobat, anomenem enciclopèdia 
a les obres de l'Eiximenis, ningú deu creure que sia una enci¬ 
clopèdia en el sentit científic de la paraula; és a dir, la reduc¬ 
ció a tractats concrets i curts de la ciència general; en tal 
sentit més mereix el nom d'enciclopèdia 1 ’Opus lullianum. Mes 
la comprensió immensa del Crestià, que devia encloure la cièn¬ 
cia de Déu i la ciència de l’home, els tractats complets que 
a títol de digressió hi fica de disciplines interessants, com 
són, per exemple, l’art militar i l'economia política, les obres 
que independentment del Crestià escriví de matèries tan di¬ 
verses i abundants, com són el Llibre de les Dones i la Sum¬ 
ma Theologia, fan tolerable l'ús d'anomenar enciclopèdia lo 
que tal volta fóra més propi dir exhibició dels coneixements 
de l’època. 

Deixant grans llacunes i sense voler entrar en la vereda 
dels bibliòfils, per nosaltres difícil, provarem de reconstruir 
el sistema del Crestià, o almenys, dels llibres avui d’ell cone¬ 
guts, en virtut de les notícies trobades en les obres de N’Eixi- 
menis. El primer volum exposa la Llei de vida, la religió cris- 



584 


J. TORRAS I BAGES 


tiana; el segon devia tractar del principi extern que empeny a 
rhome a trencar dita Llei, o sia de les temptacions; el tercer, 
de lo que és seqüela de la temptació vencedora, o sia del mal 
en tots els seus aspectes i condicions; en el novè dóna la vida 
de Nostre Senyor Jesucrist, principi de restaurament de la 
humanitat baix la influència divina. Diu en el primer llibre, o 
sia en el tractat de Religió cristiana, que en el deèn s'ocupa¬ 
rà ex-professo del Pontificat i de l'imperi, i en el dotzè, en el 
Regiment de Prínceps, tracta per tots costats, com havem vist, 
de l'organització social i política dels homes. 1 

Malgrat les grans llacunes amb què ens trobem, es veu cla¬ 
rament la universalitat de coneixements de l'Eiximenis; mes 
si el lector el vol anomenar enciclopedista, tingui entès que 
al nostre menoret li manca la gravetat i exactitud d’es¬ 
perit necessaris en els qui volen fer l’ofici de notaris de la 
humanitat pensadora, estenent l'inventari dels coneixements 
existents per les generacions esdevenidores. Al comparar l'es¬ 
perit de sant Isidor, de perfil clàssic, d’exactitud de judici, 
amb el do d'expressar amb breus paraules la substància d'una 
ciència o art, amb el del mestre Francesc Eiximenis, aquest 
resulta molt inferior; és cert que les obres isidorianes cone¬ 
gudes no presenten una abundància igual a les del nostre es¬ 
criptor; mes el criteri de l’enciclopedista arquebisbe hispa- 
Iense té la soliditat i tremp científic que dóna la clàssica 
tradició literària, al pas que el nostre patriarca o pseudo-pa- 
triarca jerosolimità té el caràcter típic dels esperits innova¬ 
dors i entusiastes de l’esdevenidor; sovint els somnis de la 
imaginació li semblen realitats, lo sorprenent i extraordinari 
el captiva, admet com a científic, com succeeix avui dia en 
certs exercicis i doctrines, lo que mai sortirà del domini de la 
superstició o de la utopia, i ell, representant en el segle xiv 


1. D. Emili Grahit, en sa Memòria, dóna l’enumeració dels dotze 
llibres del Crestia, seguint principalment a Nicolàs Antonio; mes, res¬ 
pecte al deèn, no s’avé amb lo que es desprèn de lo que l’autor diu 
en el primer llibre, com manifestem en el text. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


585 


d’una ordre religiosa de gran influència en el progrés de les 
ciències naturals i del moviment popular, se troba condemnat 
més de sis centúries abans, per la següent sentència dictada 
pel criteri clàssico-cristià tradicional de l'autor de les Etimo¬ 
logies: Astrologia, vero, partim naturalis, partim superstitiosa 
est. — Naturalis dum exequitur solis et lunae cursus, vel stel- 
larum, certasque temporum stationes. Superstitiosa, vero, 
est illa, quam mathematici sequuntur, qui in stellis auguran- 
tur, quique etiam duodecim signa per singula anima vel cor¬ 
poris membra disponuntur, siderumque cursus nativitates 
hominum, et mores praedicere conantur. 1 


VIII 

Escassíssimes són les notícies biogràfiques que existeixen 
del mestre Fra Francesc Eiximenis. Fou natural de Girona, 
frare menor, o sia de l’ordre de sant Francesc; visqué en el 
convent de València gairebé tota sa vida, fins al punt de que 
se'l considerava valencià. Per les dedicatòries de ses obres se 
li coneixen relacions amb alts personatges, com el marquès de 
Villena, a qui en 1385 dedicà el dotzè llibre del Crestià; la 
reina Maria, a qui dedicà la Scala Dei; la comtessa de Prades, 
mossèn Pere Dartés, mestre racional de Joan I, per consell del 
qual escriví la Vida de Cristo, i al qual es queixà el rei, segons 
havem vist en carta, per les opinions poc monàrquiques de 
N’Eiximenis. Fou famós predicador i mestre a València. Esti¬ 
gué encarregat de missions honorífiques, tingué fama de vir¬ 
tuós i savi, essent amic de sant Vicenç Ferrer, elegit bisbe 
d'Eina i creat patriarca de Jerusalem. En la gran col·lecció del 
cardenal Aguirre, volum V, havem trobat en les actes del con- 
ciliàbul de Perpinyà els expressius termes amb què es dóna 
compte de sa elecció: Franciscum Simenium, or dinis mino- 


1. Tom. III, edit. Rom., 1798. 



586 


J. TORRAS I BAGES 


rum valentinum, virum insigni sanctitate, et magna et multi- 
plici doctrina, ac diffusa Scriptorum copia clarissimum, Hie- 
rosolymitanum Patriarcham creat. Morí en la villa de Perpi¬ 
nyà, on l'enterraren modestament en el convent de sa Ordre, 
fins que més tard fou traslladat a sepultura més honrosa, se¬ 
gons la inscripció en ella gravada: D. D. Franciscus Ximenes 
ordinis minorum, episcopus Helnensis et Patriarcha Hiero- 
solymitanus obiit 23 Januarii 1409. Huc est translatus die 
17 Sept. 1623. 


CAPÍTOL V 

El poeta Ausias March 

I. Ausias March: Similituds amb el Dant Alighieri i amb el 
Petrarca. — És el poeta de la humana potència apeti- 
tiva: doctrina escolàstica. 

II. Dissecció del nervi filosòfic d'aquesta poesia. — La Pas¬ 
sió d'Amor: Cants d’Amor; Estramps; Cants de Mort. 

III. La naturalesa de la virtut i del Bé. Cants morals. 

IV. La Gràcia divina: Cant espiritual. 

V. Sintetització: VAusias comprèn tota la filosofia cristiana 
sobre la potència apetitiva humana començant pels sen¬ 
timents, seguint pels hàbits i explicada la insuficiència 
humana, acabant per la gràcia, completiva de l’home. 


Fonts principals d'aquest capítol. — Les obres del vale¬ 
rós cavaller i elegantíssim poeta Ausias March; Barcelona, 
1888, estampa de F. Giró. Els textos que citem són d'aquesta 
edició. — Ressenya històrica i crítica dels antics poetes ca- 







LA TRADICIÓ CATALANA 


587 


tàlans, per Manuel Milà ï Fontanals. — Ausias March y su 
època, por D. Joaquín Rubió y Ors. — Ausias March, articles 
publicats per D. Josep M. a Quadrado en la Revista de Madrid, 
de 1841. — Vincentii Marinerii, Valentini, Poemata quibus 
Ausiae Marchi opera... ex vernacula prisca lingua Lemovicen- 
si... in Latinum vertit eloquiutn..., exemplar de D. Marian 
Aguiló. 


I 

Estupenda manifestació de l’esperit català en la nostra 
literatura clàssica, encarnació poètica del pensament filosò¬ 
fic fonamental que informa la nostra civilització indígena, al¬ 
menys en lo que pertoca a la ciència de T’home, és el tan 
merescudament ponderat Ausias March. És poeta de difícil in¬ 
tel·ligència, fins al punt d'afirmar el clergue Joan Pujol, qui 
en part el glossà, que tan sols l'havia interpretat bé el canonge 
barceloní Vileta, de qui havem parlat al tractar del Beat Ra¬ 
mon Llull, i que tan benemèrit fou de la ciència eclesiàstica 
com de la pàtria literatura. Mes Ausias és difícil, no per fos- 
quedat de son pensament, sinó perquè el nostre enteniment 
no està informat de la pregona filosofia que constitueix l’àni¬ 
ma de sos poemes. És obscur com el Dant Alighieri: és difícil 
com tot lo alt; i encara té excuses per a tenir menys claredat 
que el gran poeta florentí, per ésser el nostre més íntim en la 
manifestació de son esperit. Si el Poema del Dant és una divi¬ 
na Comèdia, les rimes del nostre poeta formen la Comèdia 
humana, són en forma poètica l’exposició de la doctrina psi¬ 
cològica de la Summa de sant Tomàs; així com la Comèdia 
italiana ho és de la ciència metafísica i teològica del Doctor 
d'Aquino. La Teresa de l’Ausias és com la Beatriu del Dant; 
potser l'existència real de la primera és encara més problemà¬ 
tica: ningú dóna raó d'ella; els historiadors no saben en quina 
època de la vida del poeta col·locar ses ardentíssimes amors, 



588 


J. TORRAS I BAGES 


i ell confessa que sols finides aquelles és possible cantar els 
meravellosos efectes que en l’ànima causen: 

Mentre d'Amor sentí sa passió (Cants d'Amor) 

d’ell no haguí algun conexement; (LXXXVIII) 

quant he perdut d’aquell lo sentiment, 
hi bast assats donar d’ell gran rahó. 

Sia com sia, la Teresa de l'Ausias és un símbol com la 
Beatriu de l'Alighieri; i el poeta florentí té una gran germanor 
d'esperit amb el poeta valencià. S’ha comparat molt el nostre 
poeta amb el Petrarca; mes hi ha un abisme entre ambdós. 
El Petrarca és fill del Renaixement, fa mostra gairebé sem¬ 
pre de gales mitològiques, somnia amb la resurrecció de 
la Roma clàssica, trenca totalment la tradició de la Mitjana 
Edat, fora de l’esperit trobadoresc que encara la informa; i 
l’Ausias, al revés, revestit del nostre esperit nacional, cris¬ 
tià i escolàstic, que repel·lia els superbiosos assalts del Renai¬ 
xement pagà contra la forma senzilla, humana i eclesiàstica, 
aferrada en nostra terra pels grans homes qui en el segle xiil 
foren com els pares de la nostra civilització, mostra, és cert, 
coneixement de la clàssica literatura, mes amb independència 
de caràcter no es fa esclau d'ella, i albira la malícia de son res- 
taurament, que correspon a un desenfrè del cos i de la pensa 
de l'home. 


Lo temps dels Déus se vol ara mostrar, 

car dintre si, un Déu cascú vol ser, (Cants d'Amor) 

e dels desigs, hon corre lo voler, (LXIII) 

solempnes Déus a tots veig adorar: 

e sobre tots Venus és mils servida, 

car nostra carn no coneix altre Déu. 

Si l’Ausias canta l’amor no és un cantor vulgar, un trobador, 1 
com el Petrarca, amb l’avenç corresponent a l’avenç de la lite- 


1. Al parlar així no volem excloure de l'Ausias la influència proven¬ 
çal, en l'ordre literari, general a les noves poesies, fins sensible en el 



LA TRADICIÓ CATALANA 


589 


ratura; sembla que als trobadors no els tenia simpatia; és d’u¬ 
na categoria superior a ells, i si similitud es troba entre el 
cantor de la Teresa i el de Laura, és enterament forana i no 
d'esperit. Els Triomphi, espècie de sermons poètics sobre ma¬ 
tèries abstractes, l'Amor, la Mort, etc., tenen analogia amb 
els cants del nostre poeta; mes aquest és sempre filosòfic i 
cristià, al pas que l’altre es distingeix per una ostentació d'e¬ 
rudició històrica i mitològica; l’un, per exemple, parla molt 
de l'Amor, mai acaba les paraules; l’altre és cenyit, el pensa¬ 
ment mai perd la vigor, i si defecte té, prové de son capfica¬ 
ment en la mateixa idea, mes de la qual descobreix sovint 
noves relacions, així com en son sentiment monomaniàtic veu 
fàcilment noves situacions d'esperit. 

Mes la nostra missió no és de crítica literària, sinó de 
dissecció filosòfica; determinar el caràcter intel·lectual de 
l'Ausias March, que encaixa perfectament amb el que presenta 
com a tipus general el pensament català. És l’escolasticisme 
poètic en llengua vulgar. Així com el Dant es proposà un ob¬ 
jecte general, així també l'Ausias no cantà una situació per¬ 
sonal de son esperit, afectat de l’amor, sinó el sentiment d'a¬ 
mor en l’home, amb tots sos matisos, és a dir, es proposà es¬ 
criure, segons la pregona i vera doctrina de l'Escola, el poema 
de l’Amor, des de son primer grau rudimentari, que gairebé 
no es distingeix de Tinstint animal, passant, i amplament ex¬ 
plicant, per l’amor, comprenent les dues parts del compost 
humà, la pròpia amor humana, homenívola com ell diu, i ar¬ 
ribant al cim de la muntanya, mostra les resplendors de l’A¬ 
mor immortal —segons lo Dant historial racompta —. Aquest 
és l'objecte del poeta, i que principalment executa en els 
Cants d'Amor, dels quals poden considerar-se complement 
tots els altres. Els Cants d'Amor comprenen el desperta- 
ment, la naturalesa, les lluites, les diferents situacions i el fi 


Dant Alighieri; però, com en aquest, en el nostre poeta l’esperit és 
enterament begut en la pura i abundosa font de la doctrina tomística, 
essent substància de sa substància. 



590 


J. TORRAS I BAGES 


del sentiment homenívol, com clarament ho confessa amb el 
segon dels següents versos, amb els quals fineix i epiloga 
dita poesia, constituint 1 ’scopus d’ella: 

En amor veig dues dificultats: 

un'en, saber qui és, d’hon ve, què fa; (LXXXVIII) 

l'altra'n exir del qui en ses mans està 

e quant e com fa contents sos privats. 

El tercer i quart vers semblen referir-se a la matèria dels 
cants morals, puix la virtut que en ells canta és l’apetit adre¬ 
çat i rectament dirigit, és a dir, consisteix en exir del qui en 
ses mans està, en el predomini de la raó sobre l'apetit, o usant 
el tecnicisme escolàstic, en que l’apetit superior o intel·lectual 
regeixi a l'inferior i cec, i la manera com fa contents a sos 
privats és mediant l’equilibri i concordança entre les parts 
del compost humà. Volent el nostre poeta cantar les humanes 
afeccions, les internes commocions de l'ànima, es fixa en I'a- 
mor, puix segons la doctrina escolàstica, l'amor, lo concupis- 
cible, com ella diu, és el centre generador de totes les altres 
passions, de manera que els sentiments de desesperació, ira, 
enveja, goig, tristesa, etc., que l’Ausias canta, són totes va¬ 
rietat del mateix sentiment, qui forma la substància de tota 
la poesia. Perdoni el lector si entrem en certes regions filosò¬ 
fiques, puix en elles contínuament està el poeta, i sa intel·li¬ 
gència requereix la reconstrucció de l'horitzó en què es desen¬ 
rotllava son esperit. Totes les passions la filosofia redueix a 
dues fonamentals, de les quals les demés són branques; la que 
ja havem citat, baix el nom de concupiscible, i la que anome¬ 
nem irascible. La primera versa sobre lo delitable, la segona 
sobre lo ardu; mes la irascible és la mateixa concupiscible 
que es trasforma en sa contrària quan troba obstacles a la 
consecució de son objecte, la fruïció que esperava; i sa fina¬ 
litat, la raó de sa existència, consisteix en vèncer, destruir, els 
obstacles que en son camí troba l'apetit concupiscible, per 
això sant Tomàs diu que és quasi propugnatrix et defensa- 
trix concupiscibilis; per lo qual, l'admirable doctor afirma que 



LA TRADICIÓ CATALANA 


591 


totes les passions surten i tornen a la font de l'Amor, puix 
vençudes les obstruccions que provocaren la passió irascible, 
aquesta descansa i frueix, reapareixent la primitiva i fona¬ 
mental, o sia la concupiscible, o bé, diguem, s'obté l'amor, la 
qual, segons el sant Doctor, consisteix en la proporció entre 
l’apetit i son bé, o sia in complaceníia boni. Aquest cercle de 
les humanes afeccions el caracteritzà perfectament Aristòtil 
amb aquell lacònic i pregoníssim text: appetitivus motus 
circulo agitur, neix o és provocat per un objecte extern i no 
para fins a tornar a ell mateix. Havem citat la metafòrica ex¬ 
pressió aristotèlica, el cercle de l’amor, perquè explica el mo¬ 
tiu pel qual Ausias sempre torna a la mateixa; l'amor serà 
d’animal brut, d'home o d’àngel segons la qualitat del subjec¬ 
te afeccionat — tal com és hom de tal amor és pres —; mes 
l'amar és una necessitat essencial de la naturalesa humana lli¬ 
gada amb l’objecte final de la seva creació. 


II 

Donades aquestes breus explicacions, anem a dissecar el 
nervi filosòfic de la poesia de l’Ausias March començant per 
la passió de l'Amor. Aquesta és inspirada pel coneixement i 
participa de sa naturalesa; si neix del coneixement sensitiu, 
l'amor és limitada com el coneixement que l'excita, lo qual 
expressa el poeta. 

dient que’l cors amb sa complexió (Cants d'Amor, II) 
ha tal Amor com uu Lop o Renart, 

Que lur poder d’amor és limitat 
car no és pus que un apetit brutal. 

Aquesta mena de commensuració entre el coneixement i l'a¬ 
mor és més evident encara en l'apetit racional; l'ànima, qui és, 
segons Aristòtil, quodam modo omnia, capaç d'un extens co¬ 
neixement, és també capaç d’una amor i una felicitat supe- 



592 


J. TORRAS I BAGES 


rior; en Déu afirmem la summa felicitat per la summa intel- 
ligència: 


Aytant com és l’enteniment pus clar (Ibíd.) 

és gran delit lo que per ell se pren. 

Convençut de la limitadíssima potència fruïtiva dels sentits, 
el poeta 


Diu més avant al cos ab gran endeny; 
vanament vols, e vans són los desigs, (Ibíd.) 

car dins un punt tos delits són fastxchs. 

Reconeix en el sentit la prerrogativa de despertar l'enteniment, 
mes aquest és, i deu ésser, el verdader monarca en el regne 
intern de l'home: 

Ell és qui venç la sensualitat, 

si bé no és en ell prim moviment; 

en ell està del tot lo jutjament, (Ibíd.) 

esclava's diu sua la voluntat. 

^Qui és aquell que en contra d’ell reny? 
que voluntat perqui'l fet s’executa 
l'atorch Senyor, e si ab ell disputa 
a la fi se guia per son seny. 

Essent la intel·ligència facultat necessària, no pot deixar de 
conèixer l'objecte intel·ligible adequat, i estant la voluntat fer¬ 
mament lligada amb la intel·ligència, l’amor espiritual del 
poeta participa en certs termes d'aquesta necessitat: 

tQui és lo foll que’m repta si no am? (III) 

^Qui és lo foll reptantme de amar? 

Sempre la intel·ligència racional pot desfer el camí, tornar a 
la bona vereda; mes da dificultat és grossa; per això el poeta 
sembla que vol recular del camí de l’amor, mes ho troba im¬ 
possible i es compara a un infant a qui han tret de son car¬ 
rer que 



LA TRADICIÓ CATALANA 


593 


tomar no sab de hon altri'l porta, (IV) 

ni menys per si may farà tal jornada. 

Els sentits es conjuren contra l'enteniment, i valent-se de la 
delectació i de la contrarietat de la delectació, que aviva més 
l’apetit, aquell es troba batut i pres, segons canta el poeta en 
la següent estrofa: 

Vós no voler lo meu voler empeny 
e vostres ulls han mon arnès romput; (Ibíd.) 

mon pensament minvant m’ha ja vençut, 
só presoner poruch per vostre seny; 
lo vostre gest tots mos actes afrena 
e mon voler res no’l pot afrenar. 


Assenyala els graons del desenrotllament de l'amor, que co¬ 
mença pel sentiment, venint després el desig, fins arribar al 
paroxisme de la passió concentrada 

e port al cor, sens fum, continu foch (V) 

e la calor no’m surt a part defora; 


per això el fa amagrir, i el passionat no se sap explicar: 

lo pacient no porà dir son mal (Ibíd.) 

tot affeblit, ab llengua mal diserta; 


voldria fugir als extrems i no pot; enveja a los que migs llochs 
d’amor van sercant, mes li és impossible, perquè la pertorba¬ 
ció de l’home és tal, que ànima i cos no s’entenen: 

no és Senyor en tal cas la rahó 
l'orgue del cos desbaratat està. 


Mos sentiments són axis alterats 
quant lo que am’mon ull pot divisar 
que no m'acort si só’n terra n'en mar 
y’is membres lluny del cor tinch refredats. 


(VII) 




594 


J. TORRAS I BAGES 


L’espiritual poeta declara la castedat de son enamorament en 
els següents versos de la tornada: 

Herbes no's fan males en mon ribatje; 

sia entès com dins en mon coratje (X) 

los pensaments no’m devallen avall. 

La passió, encara que no és tenebrosa, sinó fulgurant, fa 
perdre l'esma; l'apassionat no té consciència de si mateix; per 
això, reconeixent-ho, l’enamorat poeta vol canviar de direcció, 
no vol parlar de si mateix, sinó de sa aimia: 

perquè no’m trob, diré’l que trob en vós. (XI) 

Doncs ara donarà esplèndid testimoni de l'alt mèrit estètic 
de madona, marcant, amb admirable perspicàcia filosòfica, 
la superior bellesa de son esperit, plàsticamente expressada en 
el cos 

bell, ab gran gest, portant un esperit 
tan amplament que no'l té presoner, (XIII) 

mas com Senyor usant de son poder, 
tenint estret plaentment l'apetit. 

Aquest tenir estret plaentment l’apetit val un poema. Tal 
estat és desgraciadament, en la naturalesa humana caiguda en 
pecat, un pur idealisme poètic; totes les filles d'Eva, excep¬ 
tuada la Verge Maria, tota la humanitat, fins auxiliada per la 
gràcia sobrenatural, ve a tenir estret l’apetit, no plaentment, 
sinó violentant-se, segons la sentència del Redemptor: re- 
gnum caelorum vim patitur. Aquest estat de pertorbació de 
l'home principalment es nota en el sentiment de l’amor que 
és assumpte mixti fori, i, per tant, litigiós o borrascós, com 
tots els estats i situacions intermitjos com les primaveres; 
goig i dolor tot sovint es barregen en l'amant. 

Una sabor d’agredolç Amor llança 

.(XXV) 

dins mos delits mortal dolor hi cap 
e tal dolor ab delit ha ligança. 













LA TRADICIÓ CATALANA 


595 


Passió cerca passió, qui tebeu (tebi) és, d’amor és enemich , 
la indiferència la mata, la viva contrarietat l'encén: 

Amor se té per pus injuriat 

per hom en qui troba lo seu cor fret (XXIX) 

que per traydor hon fos tot malifet. 


Sembla que la idea de la mort hauria de consolar en tal 
estat de neguit: 

Per molt amar ma vida és en dupte, (XXXVI) 

mas no cregau que de la mort me tema. 


Però l'amor humana, com tota cosa purament humana, coneix 
que la mort és sa destrucció, i sent l’horror de l’aniquilament, 
per lo qual Ausias exclama: 

Yo tem la mort per no servos absent (XL) 

perquè amor per mort és anullat. 


Malgrat els sofriments, troba a faltar el jou de l'Amor, en 
té enyorança; i el poeta enllaça magníficament les delectacions 
i tristors de l’amant amb la llei de la compensació, la prime¬ 
ra mostra de la qual es troba en el govern de Déu: 

l Qui'm tornarà lo temps de ma dolor 
e’m furtarà la franca libertat? (XLVII) 

Catiu me trob, licenciat d'Amor, 
e d’ell partit tot delit m'és lunyat; 


En yra’stà de Déu lo peccador 

com en est món treball no li és dat, 

dels béns de Déu no sia'sperador, 

no ha lloguer qui no ha treballat: (Ibíd.) 

axis d’amor qui no sent lo turment 

en sos delits no's cur a delitar; 

tot amador preng'en açò esment 

que sens tristor no’s pot molt alegrar. 





596 


J. TORRAS I BAGES 


Les grans passions suposen grans intel·ligències segons la 
doctrina de l'Angèlic, són les passions com els òrgans pels 
quals l’esperit obra i executa sos judicis. Un enteniment qui 
no està servit per passions, resta xorc i sense influència en 
la corrent dels humans successos. La passió junyida amb l’en¬ 
teniment participa de la persistència d'aquest; mes, essent la 
dona de menors forces intel·lectuals, la passió en elles, segons 
la bella expressió del poeta, no s'hi atura: 

com dones han poca part de tal dot (l'enteniment) 
amor no pot en elles fer atur. (LVI) 

Aleshores la raó, dominada per la passió, fa l'amor de pitjor 
condició que l’instint animal, puix la desenfrena: 

L'animal brut serà molt pus segur 

d’est apetit que’n dona no serà, 

car solament en l'acte se mourà (LVI) 

sentint aquell que'n lo plaher ha dur: 

ella pensant en algun passat cas 

mourà apetit en fet luxuriós 


Per l'apassionat poeta l'amor és una esfinx, mig àngel i mig 
bèstia, de manera que no sap d'on vénen ses delectances: 

Yo sent delit que no sé d'on pren força. 

Si és de carn, £d'on li ve que no’s farta? 

Si d’esperit, ^com l'infinit aparta? (LXVIII) 

Si del compost td'hon ve que tot no’m força? 

Ja anirà aclarint el filosop poeta el misteri de l’amor; ja 
comença a albirar que l'últim fi de l'amor és un descans en 
visió fruïtiva. — Per contemplar fuy en lo món exit. — Però 
és molt diferent la contemplació de l'enteniment i la dels sen¬ 
tits, aquests amb l'ús excessiu s’anihilen: 

e lo poder és perdut de tot seny 
quant son esguart en gran excés ateny, 
e pot ser tant que’l seny pert lo sentir. 


(LXXII) 





LA TRADICIÓ CATALANA 


597 


Aquesta atròfia que causa en els sentits l'ús i la delectació no 
esdevé en les facultats intel·lectuals; mes el poeta en les se¬ 
güents rimes al·ludeix a la justificada divisió escolàstica entre 
el judici sobre conceptes generals, el judici racional per ex¬ 
cel·lència, qui s’exerceix sense òrgan determinat; i la ratio 
particular is} el judici sobre el particular i material que fun¬ 
ciona mediant els sentits, i que té vera similitud amb la fa¬ 
cultat estimativa de què gaudeixen les bèsties. Per això 
Àusias fa tan gran diferència entre els dos judicis, ja que l’úl- 
tim, propi de la vida animal de l’home, sempre és influït per 
la part sensitiva. En l'enteniment: 

per excessiu son delit no's desert; 

orgue no ha, per ço lo poder no pert 

e son esguart algun excés no tol: (LXXII) 

incorporat és tot quan ell entén, 

fahent juhí en generalitat; 

mas devallant en particularitat 

mescla hi un seny e menys no si entén. 

Fins al franc voler de l'home arriba un cert atrofiament per 
causa dels mals hàbits adquirits; l’home moral aleshores es 
pot comparar al paralític que no pot 

anar al loch hon vol ésser anat, (LXXIX) 

ans cau a tort va contra son mester. 

La tirania de la passió força la voluntat envers lo delectable, 
mes aleshores no és delectable, puix que punyeix a l'home la 
racional consciència, i el motiu del goig és causa de sofriment; 
per això el poeta vol foragitar l’Amor. 

O tu. Amor, qui ton poder me’stens 

axí fortment que no't puch resistir, 

ix fora mi, puix en plaher no gir (LXXIX) 

ma voluntat a fer tos manaments. 


1. «Cui medici assignant determinatum organum, scilicet mediam 
partem capitis.» (Summa theologica: De Homine, q. 78, art. 4.) 



598 


J. TORRAS I BAGES 


Vulles haver en contra mi ergull, 
leix al vassall qui no't vol per senyor. 
tQuin moviment venç aquesta dolor, 
fent me jaquir ben fet del que’m despull? 

En les històries dels sants, en la mística cristiana, es troben 
casos en què, per permissió divina, la passió obstrueix l'elec¬ 
ció racional de l’home, per lo qual no és estrany que cantant 
el poeta una passió portada al paroxisme, parli de la manera 
que parla. A més, tothom recorda el quod nolo malum, hoc 
ago} de sant Pau. 

La intensa passió de l'amor, vis unitiva et concretiva, que 
identifica els amants, desacorda sovint l’ànima i el cos dels 
enamorats, o sia l'esperit i son òrgan: 

Yo só malalt havent lo cos tot sa; 
cascu’n amor ab l’altr'és acordat, (LXXXII) 

mon esperit és lo dolorejant, 
ab l’orgue seu desacordat està. 

Mes no penseu que el poeta es mostri indulgent amb la fla¬ 
quesa de l’esperit, si aquest s’entrega, amb injúria de la digni¬ 
tat racional, als inferiors apetits. És una traïció del servent, 
qui és el sentit, que amb el bes d'una falsa amor entrega el 
senyor, qui és l’enteniment, semblant a la traïció de Judes, 

qui volch trahir besant lo Fill de Déu; 
aquest és loch a ell just y degut. (Ibíd.) 

Puix ha trahit a si, Déu no l'ajut, 
e gran peccat deu rebre pena greu. 

Mes, a pesar d’això: 

^Qui és lo foll qui contr'Amor s'ergulle? 

Segurs són d'ell los morts y’is no sensibles, (LXXXIV) 
mas no alguns qui són d'amor passibles; 
qui vol ser fort de la carn se despulle. 


1. Romans, VII, 19. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


599 


El sentit influeix sobre la freda raó i d’una manera meravello¬ 
sa l’encén: 


No vull amar e mon apetit ama, (Ibíd.) 

sobre neu veig maravellosa flama. 


Els escolàstics caracteritzen perfectament els moviments 
aprehensius i els apetitius de l’home. Els primers subjecti- 
ven, és a dir, la idea o imatge adquirida per l'aprehensió pren 
la forma de l’esperit receptor (quidquid recipitur ad modurn 
recipientis recipitur ); al revés, els apetits objectiven, és a dir, 
se’n duen l'amant cap a l'amat, o, com diem, treuen fora de 
si. Fins el llenguatge comú expressa aquesta particularitat, 
així es diu que l’amor sedueix, és a dir, s'emporta el qui ama, 
i el poeta es val d'una estupenda imatge filosòfica per a ex¬ 
plicar com ella viu en sa ànima malgrat la contradicció, així 
com l'ànima de l'home està en totes i cada una de les parts 
del cos, sense que la desaparició d'un membre d'aquest im¬ 
porti disminució d’ella: 

Aixís com és en nós l'ànima tota 

en tot lo cors, e tota'n cascun membre, 

tallant algú no cal per açò tembre 

que per aquell ella romanga tota: (Ibíd.) 

la mi'amor és lo tot de aquesta, 

e si’l veig res que per desalt 1 m’altere 

no sent en mi que d'amor despodere, 

en lo seu tot la mia tota resta. 

En una convulsió epilèptica d’amor, gustant una vera aridi- 
tat, tant en el cos com en l'esperit, fins en la pràctica de la 
virtut; passant, lo que els mestres de l'Amor mística en diuen 
sequedat d'esperit, que és una de les situacions més penoses 
imaginables, nascuda sovint de la mateixa abundor de l'Amor, 


1. Repugnància. 



600 


J. TORRAS I BAGES 


sembla que el poeta es desesperi abandonant-se a la virilitat 
del plaer sensual: 

Tots los delits del cors he ja perdut 
e no atench los propis del esperit, 
e no sent molt de l’ànima'l delit 
e més no sent del de moral virtut, (LXXXVI) 


Complaure vull la mia complexió, 
e fer me tort que'm lluny tant de rahó 
que foll amor yo torne a practicar. 

Però prest el noble enteniment recobra sos drets. En el ma¬ 
teix cant, reconeixent la infinitat de l’apetit racional, la limi¬ 
tació del sensual i la unió i concordança dels dos en l'home, 
escriu els següents admirables versos, en què defineix la na¬ 
turalesa de l’Amor humana, influïda per la Providència en el 
cor dels fills dels homes, com a una incitació a la unió con¬ 
jugal: 

La cara vol carn, no si pot contradir 

son apetit en l'hom pren molta part; 

sino és unit ab l'arma tost és fart: 

d’ells dos units sent hom un terç exir. (Ibíd.) 

Aquell qui sent d'esperit pur’amor 

per Àngel pot anar entre les gents; 

qui d'arma y cors junts ateny sentiments 

com perfet hom sent tota la sabor. 

S’enlaira tant aleshores en la contemplació de l'Amor: 

que l’amador que'n apetit se farta (LXXXVII) 

lo meu parlar no pens bé que comprenga. 

Perquè sia fort el sentiment homenívol és necessària la coo¬ 
peració de les dues parts del compost humà: 

Tot amador delit no pot atènyer 

fins que lo cors e l'arma se acorden, (LXXXVII) 

car si'ls volers entre aquests se morden 

aquest'amor no'ns pot a molt empènyer. 




la tradició catalana 


601 


Les dues parts del compost, l’ànima i el cos, s’exciten mútua¬ 
ment, cosa necessària per la persistència del sentiment: 


Car moltes veus del cors l'apetit cessa 
si que’s mester que l'arma quell reforce, 
e altra veu és obs que'l cors s’esforce (Ibíd.) 

per mitigar l'arma que's veu opressa. 

Tots de per si, han obs que fam los toque 
o que’l desig del hu al altre broque . 1 


Com la passió té per subjecte l'ànima i el cos units, d'aquí que 
els seus efectes sien comuns a les dues parts: 

L’arma y lo cors cascu'n l'altre's delita; 
delits, dolors entr'ells les se parteixen, (Ibíd.) 

les passions del hu'n l'altre’s pareixen, 
experiment als pechs trau de sospita; 

Amb tot i això, com —per nostres ulls lo cor d'amor s’enfla- 
ma — els apetits lliguen la raó —los apetits sensuals l’arma 
lliguen —, per lo qual és necessari reprimir-los, puix: 

Tant com lo cors sa passió gran leixa 

del esperit és la presó pus ampla (Ibíd.) 

e ses virtuts e potences axampla, 

sinó que no veu tras paret més per reixa. 


Hermosa expressió de la doctrina escolàstica de que tant com 
la carn és reprimida és major la subtilitat de l'esperit; la 
independència dels sentits augmenta l'acuïtat de l'enteniment, 
veritat que serveix de base a la màgia moderna, tan malignant 
com les antigues, representada pel somnambulisme i hipno- 
tisme. En aquest punt coneguda la sobreexceliència de l’espe¬ 
rit sobre el cos, el poeta arriba al cim de la muntanya de l'A- 


1. AguUonegi. 




602 


J. TORRAS I BAGES 


mor i proclama últim i més alt acte d’aquest la contemplació 
fruïtiva: 


Mon delit és vida contemplativa (LXXXVII) 

e romanch trist devallant en l’activa. 

Per lo qual, aleshores es forja per objecte de l'amor un ser 
purament espiritual, independent de membres carnals i pos¬ 
seint excel·lències intel·lectuals: 

Mon esperit contemplant se contenta 

e dintre si una persona forja; (Ibíd.) 

d’ella no pens braços, mans, peus ne gorja, 

car tot semblant altre semblant presenta: 

solament vull d'ella tan clara pensa 

que'n res de mi no’l fos cosa secreta, 

alta y sabent, e d’amor fos estreta, 

lo contrafer prengués en gran offensa. 

El poeta filosop coneix massa la naturalesa humana per a 
creure en una amor humana tan idealista; és cert que ell 
menysprea l’amor sensual, objecte dels cants trobadorescos: 

D'aquest voler los trovadors escriuhen, 
e per aquest, dolor mortal los toca, (Ibíd.) 

lo racional part de l'arma no’ls broca 
del sensual los seus apetits viuhen. 


Però existeix una trina amor, i tal ha d’ésser la dels homes 
per a correspondre a sa naturalesa: 

De tres cordells Amor deu fer sa corda, 

car hu romp tost e l'altre molt no dura, (LXXXVII) 

o trench o fluix d'un, l'altre mort procura, 

si'l terç no hi és la corda se descorda. 

Els tres cordills de què es compon la corda de l'Amor els ex¬ 
pressa de seguida el poeta al·ludint a les tres substàncies de 
què consta la Creació, és a dir, l’angèlica, la mundana o mate¬ 
rial, i la intermitja, o sia la humana; la qual, essent el mikro - 



LA TRADICIÓ CATALANA 


603 


kosmos, deu participar de totes, i com el sentiment homení- 
vol és lo més típic i exclusiu de la raça humana, en ell res¬ 
plendeix admirablement el caràcter de les tres subtàncies que 
integren el cosmos: 

Lo qui amor per tres parts ha sentit 

toca de tot, d’Àngel, e d'hom e brut, (LXXXVIII) 

segons de qual tal nom ha merescut, 

e si de tots de tants és revestit. 


L’Ausias, emperò, tot declarant-se doctor i profeta de l'Amor, 
entreveu un més perfecte horitzó on aquella passió encesa per 
fets divins té una influència purificant: 

Los hòmens llechs qui per amar s'encenen 

en fets divins ab infusa sciença, 

divina! és llur gran inteligença (LXXXVII) 

e sos costums a creure tots amenen; 

donchs si d'amor algun parlar me'scapa 

que la rahó no'l lloe ni aprove, 

no si'algú que los meus dits reprove 

dels grans secrets qu'amor cobr'ab sa capa. 

De tots aquells puch ser Apocalypsi 
yo defallint, amor farà eclipsi. 

En els Estramps es compleix el quadre de l'Amor. El poeta 
arriba al suprem enlairament i purificació de la passió; com 
l'Alighieri ateny la contemplació espiritual, darrera i defini¬ 
tiva etapa de l’Amor ben endreçada, per lo qual exclama: 

O tu. Amor, de qui mort no triumpha, (III) 

segons lo Dant historial recompta, 

mes per a pujar a tals cims la carn hi fa nosa, ens havem de 
despendre del cos 

Tant en amor l'esperit meu contempla 
que par del tot fora del cos se aparte, 
car mos desigs no són trobats en home, 
sinó en tal que la carn punt no'l torbe. 


(I) 



604 


J. TORRAS I BAGES 


Arriba ja al cel de l’amor incomprensible pels positivistes 
de totes les èpoques; mes ell meravellosament hi munta: 

Als naturals no par que fer se pusquen (Ibíd.) 

molts dels secrets que la deitat s’estoja. 


La visió del Bé i de la Bellesa summa enfosqueixen la res¬ 
plendor de la inferior bellesa, i encenen el desig de la posses¬ 
sió d’aquella: 

Si com los sants sentints la llum divina 

la llum del món conegueren per ficta, 

e menyspreants la glòria mundana, 

puix major part de glòria sentien, 

tot en axí tinch en menyspreu i fàstich (Ibíd.) 

aquells desigs que complits amor minva, 

prenent aquells qui del esperit mouen, 

qui no's lassat ans tot jorn multiplica. 


Per a arribar a tal esfera es necessita un arrapament de l'es¬ 
perit, semblant al de sant Pau, és a dir, un deixament mera¬ 
vellós del cos que eixampla la potencialitat de l’ànima, o sia 
l'esperit s'ha de fer independent de la carn: 

Si com Sant Pau Déu li sostragué l'arma 

del cors perquè ves divinals misteris, 

car és lo cors del esperit lo càrcer 

e tant com viu ab ell és en tenebra, (I) 

axí amor l’esperit meu arrapa 

e no hi acull gens maculada pensa, 

e per ço sent lo delit qui no's cansa 

si que ma carn la ver'amor no’m torba. 

Mes són pocs els elets —qui solament d'amor de esperit 
amen —, estant convençuts de que aquesta vida és temporal 
i finita, i 


crehent de ferm los fets del món ser ombra 
d'aquell Sol clar qui tot llur cor escalfa. (III) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


605 


L’Amor homenívola rep una transformació amb la mort de 
l’objecte amat, l'amant es purifica —car tota carn a vòmit 
me provoca — i la contemplació amorosa recau encara sobre 
l’esperit immortal: 

Tu, esperit, qui has fet partiment (Cants de Mort) 
ab aquell cors qual he yo tant amat: (IV) 

Vingués a mi que só passionat... 

i aleshores el sentiment es converteix en una mena de devota 
unció: 


Son esperit sens lo cors yo contemple, (I) 

tan delit sent com l'hom devot al temple. 

Així canta l’Ausias en els Cants de Mort; mes, sobreposant-se 
a la vaguetat del sentiment els ferms principis de la filosofia, 
i apropiant a cada una de les tres amors, com ja ho féu en 
els Cants d'Amor, una de les tres categories escolàstiques, 
és a dir, a la purament espiritual YHonestum, a la mixta 
VUtile i a la sensual el Delectabile, declara la mort destructo¬ 
ra de les dues darreres, i posant en perill la primera: 

Mort, en un colp, los tres béns m’ha ferits; 

los dos són morts, l'útil y’l delitós, (III) 

e si l'honest perdés del cel recós 1 

mos darrers jorns serien ja finits. 

Per aquest senzill anàlisi veurà el lector com el nostre il·lustre 
Poeta no és un esperit alterat per l’amor, sinó un artista de 
la filosofia qui amb traça meravellosa desenrotlla amb dife¬ 
rents quadres els distints graus i qualitats de la passió, mare 
de totes les altres; si bé fixant-se amb major extensió en 
l'amor entre l'home i la dona que el buf de l’adorable Provi¬ 
dència encén com a impulsor a la unió conjugal destinada a 


1. cRecurs? Compari’s socós amb socors. 



606 


J. TORRAS I BAGES 


continuar l'obra de la Creació, i que el poeta caracteritza tan 
bellament amb els següents versos dels Estramps d’Amor: 

Los qui amor ab cos e arma senten, 

amant lo cos e més la part de l'arma, (III) 

grau de Amor homenívol atenyen, 

sobre dos colls lo jou d’amor aporten. 


III 

No li desplaurà al lector que, així com dels Cants d’Amor 
havem extret la doctrina sobre aquella passió, centre i prin¬ 
cipi de totes les altres, dels cants morals copiem els passos 
principals, les expressions més típiques, de la vera i pregona 
teoria escolàstica de la naturalesa de la Virtut i del Bé. Doc¬ 
trina profundament racional, per desgràcia avui molt descone¬ 
guda, que alça les accions humanes a una categoria superior, 
traient la virtut dels termes de la vulgar sensibleria de l'huma¬ 
nitarisme cec, i il·luminant-la amb la resplendor nobilíssima 
de la raó natural. Fixem-nos primer de tot en la definició 
aristotèlica de virtut: habitus electivus in medietate existens. 
L'arrel és la racionalitat humana, és a dir, la facultat o lli¬ 
bertat d’elegir, llibertat que es fa efectiva per a l'hàbit, i té per 
mida o deguda proporció la medietat, o sia la proporció de 
l’obra amb la regla de la raó, evitant que no passi de mida 
per excés, o que per defecte no hi arribi: 

Entre'ls estrems al mig virtut atura. (II) 

O com diu en el primer cant: 

Car virtut en lo mig lloch se met (I) 

e als estrems per vici s’abandona. 

Els actes aïllats no constitueixen la virtut; hi ha d'haver 
l’hàbit que es guanya amb la repetició d'actes: 

Vicis, virtuts per actes s’han a pendre, 
l’acte és primer aprés potença’s presa. 


(II) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


607 


L’arrel de la llibertat és la racionalitat humana; la identifi¬ 
cació originària d'aquestes excelses qualitats i la limitació que 
l’hàbit posa en el volet humà es troba expressat en els se¬ 
güents versos: 

Jo trob solt lo meu enteniment 

e só libert a temps del que dech ser; 

mas tost llevar l’hàbit no tinch poder, (VII) 

mudar costum no’s fa prest en volent. 


Un distintiu de la virtut és son desinterès, el fi del virtuós 
és l'amor al Bé, essent essencialment pràctica: 

No conquerran virtuts per gran abtesa 
ne les hauran poetes per llur art; (II) 

han les aquells metent vicis apart 
obrant virtuts per amor de bonesa. 


Essent la virtut un hàbit, convé considerar la diferència entre 
els hàbits, puix segons en què es funden són més o menys 
foats. El que sols es funda en la repetició d’actes no té grans 
dificultats per ésser vençut; el que es funda en la naturalesa 
testifica el poeta que li costà molt de dominar: 

E tant és fort l'hàbit segons hon cau, 
e yo'ls trob tals e tots los esprovi; 
lo del costum no tost, mas yo'l perdi, (VII) 

lo que'm mogué natura’m féu esclau. 


Mes la voluntat venç l’hàbit, puix com la raó l'il·lumina, aques¬ 
ta, menys corruptible que la voluntat, en presència de son ob¬ 
jecte adequat no pot deixar de percebre'l, destruint les il·lu¬ 
sions de l'apetit: 

Los no sabents yo vull que sapiau 
que l’hàbit ja no està raigat prou, 
com lo voler en contra d'ell se mou; 
l’enteniment lo vert no té per blau. 


(Ibíd.) 



608 


J. TORRAS I BAGES 


A més, l'experiència demostra que molts per diferents mòbils 
han redreçat les seves inclinacions: 

Los uns per Déu, o per si, o per sort, 
o per sentir vergonya dels fets llurs (VII) 

e sens ulls clars, mas la mitat escurs, 
han redreçat lo fust qui era tort. 

Essent la virtut l'excel·lència humana per antonomàsia, ul- 
timum potentiae, segons la frase escolàstica, ha de procurar 
a l’home la vera felicitat; i el nostre Ausias, pujant a aquella 
superior regió en què viuen juntes la filosofia i la poesia, 
canta amb pregona originalitat aquella fàcil felicitat, cantada 
per Horaci i Fra Lluís de León, i que constitueix un lloc 
comú de la poesia sàvia tradicional: 

Prest e sens cost és quant mester havem, 

mas l'apetit les coses encareix, 

tant que la fam com més havem nos creix, 

d’algun desig complit fastig rebem. (VIII) 


l'home pot dir qu’és en lo món content, 
lla donchs lo ver coneix l’enteniment 
e’l cors sens fam e fastig roman fart 

Emperò el cristià poeta proclama el fi extranatural de l’home, 
considerant com en el món no troba satisfacció completa a 
l'apetit que el mou: 

Ell és aquell qui l'hom portà'n lo món 
sercant la fi que jamés trobarà, 

car fóra si jamés hi pervendrà (Ibíd.) 

sa fi no és en natura, ne fon. 

És el Cant IX un llarga dissertació sobre el Bonum, i ses ca¬ 
tegories à’Honestum, Utile i Delectabile, que d'una manera 
eminent es comprenen en l’Honest. És pura doctrina tomística, 
segons es pot convèncer el lector mirant la Summa (2. a 2. ae , 
quaest. 145). 

Molts filosophs en llurs escrits han clos 
ser profitós, delitable y honest, 


(IX) 





LA TRADICIÓ CATALANA 


609 


e tot quant és que sia deshonest 
no ésser bo, fora de tot repòs. 

Lo bé honest se’n porta'ls dos ab si, 
car per aquest delit perfet s'ateny, 
axí mateix a tot profit s’empeny, 
no desviant de rahó lo camí. 


D'hon se pot dir que’l bé de l’home jau 
en aquests béns, clohent los tots l'honest. 

Consistint, segons la gran filosofia cristiana, la felicitat de 
l’home en sa excel·lència, el filosop poeta, després d’enumerar 
les opinions dels antics filosops qui llargament disputaren 
sobre en què consistia la humana felicitat, trobant-los a tots 
incomplets, dóna sentència declarant que el Bé consisteix en 
que l'enteniment atengui la veritat i que l’apetit superior re¬ 
geixi l’inferior: 

Tots han dit ver e no cascú per si... 
lo bé del hom en dues parts se pren, (Ibíd.) 

quant veritat l'enteniment entén, 
e l’apetit a rahó consentí. 

Per això amb admirable profunditat canta l’Ausias la identi¬ 
ficació, en sa superior categoria, entre el Bé i el Delectable, 
sols distints secundum ordinem, puix el Delectable és bo men¬ 
tre no s’ix de sos térmens naturals, i sols el delit és mal 
quan natura dessegueix: 

Delit e bé sols orde'Is departeix, 

delit és bo en tots fets naturals (Ibíd.) 

sinó en l'hom quant pass'en los brutals, 

car en tal cas natura dessegueix. 

Més: 

Mes la major part del món no pot amar 

lo bé honest perquè bé no'l perceb. 1 (IX) 

1. L'honestum pels escolàstics és la bellesa intel·lectual: «Honestum 
voco intelligibilem pulchritudinem, quam spiritualem nos proprie di- 
cimus» (Swn . D. Thom., loc. cit.). 


39 





610 


J. TORRAS I BAGES 


Així és que cerquen el Bé en el plaer, en les riqueses i en la 
vanaglòria, per lo qual el poeta declara que 

la glòria’stà en conèixer a si (Ibíd.) 

ple de virtuts e no loat dels folls. 


I dirigint-se amb gran desdeny al qui es glòria en l’aura po¬ 
pular, en les adulacions, diu: 

Vaja cercant lo foll, grosser mesquí, 

lo seu delit entre los populars, 

car tot semblant se. delit ab sos pars, 

e non deman a degú lo camí (Ibíd.) 

Magnànim és qui lo món té'n menyspreu 
e molt mesquí lo qui'l pensa servir. 


Els amants de la filosofia a Catalunya, qui pel magisteri d’En 
Xavier Llorens, seguint els filosops escocians, tant han sentit 
bella i pregonament ponderar la limitació de les humanes fa¬ 
cultats, han de trobar en el Cant X com una sanció de la 
modèstia i de la soliditat racional de la nostra raça. Comen¬ 
ça amb l’antic apotegma ars longa, vita brevis, consigna la 
deficiència de l’experiment, i al pas que nota la frisança de 
l'enteniment consigna la curtedat de sa operació més alta, el 
judici, en l'hermosíssima fórmula que segueix: 

La vida’s breu e l'art se mostra longa: 
l'experiment defall en tota cosa: (X) 

l'enteniment en lo món no reposa, 
al juhí d'hom la veritat s'alonga. 


Les grans categories intel·lectuals resten sempre circuïdes 
d’ombra per la humana intel·ligència: 

Déu no’entenem sinó sots qualque forma 
presa pel seny, e Déu no és sensible, 
ne’ns és a nós substança conexible, 
l’enteniment ab la rahó la forma. 


(Ibíd.) 












LA TRADICIÓ CATALANA 


611 


La mateixa substància de les coses limitades s'escapa de la 
nostra aprehensió; sols coneixem els accidents, i encara si els 
medis són proporcionats: 

Los accidents sol bastam conèixer 
e havem obs los migs que disposts sien. (Ibíd.) 

Aquella meravellosa teoria de Plató, que l'Escola adoptà, 
sobre l’univers sensible, o sia la teoria de la matèria, forma 
i compost resultant, també li serveix a l'Ausias per a predicar 
la limitació de l'home en ordre al coneixement de la matè¬ 
ria. La matèria prima, o sia el substratum de tots els sers sen¬ 
sibles, és per si incognoscible, el coneixem mediant la forma 
que li determina son ser actual, mes al misteri per lo qual 
apareixen diverses formes en la matèria que és única, sortint 
distints objectes, l’enteniment de l'home no hi aplega, com 
diu l’Ausias, i fins la virtut del compost resultant resta en 
bona part amagada: 

tQui és aquell qui matèria conega 

sinó perquè la forma’s pot entendre? (Ibíd.) 

Lo diferent de les coses compendre 

no és en hom, son saber no hi aplega. 

E la virtut que del compost resulta 
com e perquè no's pot saber com passa; 
un’entitat ne surt de la llur massa 
divers’a ells, no'n cal d’açò consulta. 

Prova eloqüent de la nostra limitació intel·lectual és que 

Creixent saber l'ignorança's desperta; 
al qui més sab li corre major dubte; (X) 

en aquell temps que res no sé, no dupte; 
al grosser foll tota cosa l'és certa. 


A més: 


Afecció l'entendre desordena; 
tots som estrets ab aquesta cadena. 


(Ibíd.) 



612 


J. TORRAS I BAGES 


Tot això fa de l’home un ser risible a l’ésser considerat per 
una naturalesa superior, puix cobeja lo que li és contrari. 

Ja veig estar a Déu ple de rialles 

vehent com som a nós mateixs contraris; 

lo que cercam són nostres adversaris; (Ibíd.) 

aquests són béns d'hon havem grans baralles. 

Lo mal volem, cuydant que bé gran sia, 
e pledejam aquell ab grans despeses, 
volent honors, matrimonis, riqueses, 
e lo revers s’ateny del qu’hom volria. 

Però no devem creure pas que pel catòlic Ausias el món 
fos un desgavell real, no; l’ordre superior entre els fets apa¬ 
rentment antinòmies existeix, mes son encadenament no ens 
és visible, i això constitueix altra limitació de nostre enteni¬ 
ment. 

Les fins dels fets estan encadenades 

secretament que no és ull les ve ja, (Ibíd.) 

la pus gentil senyala cosa leja, 

si no's veu tost, trau cap a les vegades. 

Si com lo temps humit lo sech senyala 
los fets del món van de bon’obr’en mala. 

Aleshores el poeta assenta la gran veritat aristotèlica, de que 
el pecat és un engany culpable (decipimur sub specie boni), 
l'home pren per bé lo que no és tal: 

Ignorantment les gens fals delits prenen (XI) 

corrent al mal puix ha de bé semblansa. 

Tan fatal il·lusió prové de la carn, mes l’enteniment pot trans- 
formar-la (la part brutal racional és tornada); però l'enteni¬ 
ment, si no la dóna pel bé, encara danya: 

Per millor part Déu l’enteniment posa 
com a senyor en cascuna persona, 
e si en ço quel deu donar no’l dóna 
com pus n'ateny en tan més li fa nosa. 


(Ibíd.) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


613 


Aleshores entenent en contra la carrera, diu el poeta, la major 
intel·ligència en l'home serà per major passió: 

Tota passió és cert que més s’encena (Ibíd.) 

en l'hom subtil qu’en persona grossera. 


IV 

La limitació i pervertiment de ses facultats fan incapaç 
l'home d’atènyer son fi, mes els antics teòlegs escolàstics, co¬ 
mentant un text d'Aristòtil que diu que lo que podem fer 
auxiliats per nostres amics, absolutament ho podem fer, en¬ 
llaçaven la voluntat humana amb l’auxili sobrenatural de la 
gràcia divina. Per això Ausias, després que en els Cants mo¬ 
rals ha explicat la voluntat humana amb els hàbits que la mo¬ 
difiquen, canta la gràcia divina, auxiliadora de l'esperit humà, 
en l'hermós Cant espiritual, que comença amb la següent in¬ 
vocació al Ser Sobirà: 

Puix que sens tu algú a tu no basta 
dóna'm la mà o pels cabells me lleva. 

Sino estench la mia vers la tua 
quasi forçat a tu mateix me tira. 

Yo vull anar envers tu al encontre, 
no sé perquè no faç lo que volrria 
e no sé que aquest voler empatxa 
puix yo só cert haver voluntat franca. 


Àns que la mort lo procés a mi cloga 
plàcia't Déu, puix teu vull ser, que'm vulles. 

Fes que ta sang mon cor dur amolleixca, 
de semblant mal guarí ella molts altres. 

Però la voluntat humana ha d'esforçar-se, una voluntat pere- 
sosa fa a l'home inútil: 

Ajuda'm Déu; mas follament te pregue. 

Car tu no vals si no al qui s'ajuda. 





614 


J. TORRAS I BAGES 


ciQuè faré jo, que no meresch m'ajudes, 
car tant com puch conech que no’m esforçe? 

Mes la turpitud del nostre voler és gran: 

Jo sent pahor d'infern al qual faç via 
girar la vull e no hi disponch mos passos. 


Ajuda’m Déu, que sens tu no'm puch moure 
perquè’l meu cors és més que paralítich 
tant són en mi envellits los mals hàbits 
que la virtut al gustar m’és amarga. 

Explica o al·ludeix als caràcters de la gràcia divina, Ningú en 
aquest món sap les raons que guien la Providència en la jus¬ 
tificació de l'home; el poeta parla del bon lladre, qui ple de 
maldats i buit de mèrits és renovat per la gràcia: 

Ton esperit lla hon li plau espera; 

com, ne perquè no hu sab qui en carn visca. 

També nota la gratuïtat de la gràcia: 

veig ton voler qui sens mèrits gràcia, 
dónes e tols de grat lo do sens mèrits. 

Això l’omple d'una misteriosa temor; i recordant-se de Job, 
la influència literària del qual predomina en el nostre poeta, 
exclama: 


Si Job lo just, por de Déu lo prenia, 

^què faré jo qui dins les colpes nade? 

Per a fugir de perills desitja finir la vida; mes el judici de 
Déu l'espanta: 

l Qui'm mostrarà davant tu fer escusa 
quant hauré dar del mal ordenat compte? 

Tu m’has donat disposició no mala 
e yo he fet del regle falç molta corba. 

Dreçar la vull, mas he mester t’ajuda. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


615 


I aquí recorda el principi teològic de que tota bona obra 
que surti de la voluntat humana suposa la iniciativa de Déu: 

Tu és primer en tota bona obra, 

tcom serà, donchs, qui primer de tu passe? 

Resol fer penitència; i considerant insuficient sa voluntat, 
amb una bella expressió realista, demana a Déu que es pren¬ 
gui la venjança per si mateix, deixant-li salvo l'esperit: 

Dóna'm esforç que prenga de mi venja: 
yo'm trob ofès contra tu ab gran culpa, 
e si no hi bast, tu de ma carn te farta 
ab que no'm tochs l'esperit qu’a tu sembla. 

I acaba piadosament demanant les dolces llàgrimes de la 
contrició, i fins les amargues de l'atrició, que, si bé imperfec¬ 
tes, condueixen a les primeres: 

cO, quant serà que regaré les galtes 
d’aygua de plor ab les llàgrimes dolçes? 

Contrició és la font dTion emanen, 
aquell és clau que'l cel tancat nos obre. 

D’atrició parteixen les amargues 
perquè’n temor més que’n amor se funden, 
mas tals quals són de aquestes m'abunda, 
puix són camí e via per les altres. 


V 

Arribats a aquest punt, no és difícil sintetitzar el pensa¬ 
ment del príncep de nostres poetes, qui fou considerat ja pels 
antics no com a un home qui tenia el do d’alegrar la vida del 
proïsme i endolcir-la, com passa gairebé en tots els poetes, 
sinó com posseint una saborosa substància, suficient pel no- 
driment intel·lectual del lector. Així el consideraren els nos¬ 
tres antics, com també a l'Alighieri els seus paisans. La poesia 
escolàstica, filla d’un pensament robustíssim, havia de mostrar 



616 


J. TORRAS I BAGES 


una vigor extraordinària, i el plaer estètic l’havia de causar 
no per la forana bellesa de la forma sinó pel pregon sentit 
que alenava. L'Ausias es proposà cantar la part apetitiva de 
l'home, i el conjunt de sos cants forma un tot animat per un 
sol esperit i amb vera correspondència de les parts. Les pas¬ 
sions o sentiments són com el vehicle de la humana voluntat, 
per això formen la base de tota la poesia de l’Ausias els Cants 
d’Amor i els Cants de Mort; els sentiments són el preàmbul 
de la voluntat racional; arriben a confondre’s amb ella; la 
influeixen tant que sovint li donen forma, la constitueixen 
en hàbits determinats, i segons són aquests tal és l’home. Els 
cants morals són el cant de la justícia natural en el regne in¬ 
tern de l'home, l'ordre espiritual en la nostra consciència; em¬ 
però el cristià poeta i finíssim filosop coneix evidentment que 
l’home en l'esfera natural és incomplet i insuficient, i ales¬ 
hores en el cant espiritual enllaça la voluntat humana amb la 
gràcia divina, la qual auxiliant a aquella, per la interna mo¬ 
ció del Criador, la purifica i adreça fent-la mereixedora de la 
consecució de son fi sobrenatural. La gràcia és a la voluntat 
lo que la fe a l’enteniment: ambdues són necessàries per a 
complementar les facultats de l'home viador en son estat ac¬ 
tual; per això el catòlic poeta al cantar la voluntat no podia 
deixar de cantar la gràcia. 

Tal volta la poesia de l'Ausias és un nodriment massa fort 
per la nostra generació; ses idees són avui poc conegudes, mes 
quan s’arriben a penetrar posen en l’ànima del lligent quel¬ 
com que no es desvaneix fàcilment, és aquesta poesia del lli¬ 
natge d'aquelles que poden llegir-se molts cops creixent sem¬ 
pre la delectació; son interès és permanent perquè l’assump¬ 
te és eminentment humà, com ara diuen; canta el més humà 
de l’home, puix, com a tomista il·lustre, no parteix l’home en 
dues meitats, sinó que el compost amb ses operacions, és 
son objecte; i el sentiment humenívol, propi del nostre lli¬ 
natge, forma la part principal de la poesia, la qual indubtable- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


617 


ment és un d’aquells monuments destinats a totes les genera¬ 
cions, no per l’interès històric o patriòtic, sinó per son caràc¬ 
ter general i transcendent. Ausias tingué consciència clara del 
valor de son pensament i de sa paraula, i com altres il·lustres 
ingenis, pronosticà la perdurabilitat de la seva obra quan en 
els Cants d’Amor (VI tornada) diu: 

Present de tots faré de mi sentença 
que sonarà mentre'I món del vius dur. 

Perquè el nostre poeta no exercia son ofici amb mera pro- 
fanitat, no era un actor en la comèdia de la vida mundana, 
qui es vesteix l’oripell de moda; esperit pregonament cris¬ 
tià, el rimar per ell era més que un exercici literari, era el 
compliment d’una missió rebuda de dalt: per això desdenyà el 
neopaganisme imperant, servà fidelitat a l'eterna sabiduria 
cristiana, i no era la brisa del Parnàs la qui movia son estre, 
sinó aquell Esperit qui fa prevaler l’esperit en la gran massa 
humana somoguda per passions carnals; per lo qual el caste¬ 
llà Jordi de Montemayor pogué escriure sense adulació en 
honor de mossèn Ausias March el següent elogi, que es pot 
aplicar a molt pocs altres poetes profans: 

No fue Minerva, no, la que ayudaba 
A levantar tu estilo sobrehumano. 

Ni hubiste menester al rojo Apolo; 

Espíritu divino te inspiraba, 

El cual así movió tu pluma y mano 
Que fuiste, entre los hombres, uno solo. 


Fou Ausias March cavaller valencià, tan distingit en armes 
com en lletres, nascut de llinatge de catalans, havent arribat a 
viure fins a les darreries del segle xv, per lo qual ben bé es pot 
considerar la seva poesia com el cant típic i comprensiu dels 
sentiments pregons, rectes i forts de la nostra gent, quan 
estava en el zenit de sa carrera. 



618 


J. TORRAS I BAGES 


CAPÍTOL VI 
Joan Lluís Vives 

I. Contrast de Ves perit d’aquest escriptor amb el dels ante¬ 
riors. — El Renaixement i el Regionalisme. Cosmopoli¬ 
tisme d’En Vives. — Ses relacions amb els principals 
personatges de son temps i sa participació en el movi¬ 
ment general de la civilització. — Fi eminentment reli¬ 
giós de tota sa literatura. — Es proposà imitar l’empresa 
de sant Tomàs d’Aquino, de cristianitzar la ciència huma¬ 
na i fer-la encaixar amb la sobrenatural; n'ha reeixit? 

II. Melcior Cano i Vives. — iAquest pot ésser anomenat res¬ 
taurador? — Cesarisme literari del Vives, propi del Re¬ 
naixement, i ofici d’aquest últim en la transformació so¬ 
cial: fou vehicle del cosmopolitisme i indirecta prepara¬ 
ció lel Regionalisme modern. Caràcter d’aquest. — Breu 
exposició del pensament d'En Vives: ascètic i místic, fi¬ 
losòfic, sociològic, pedagògic, apologístic. — Llibre de 
Disciplinis; a pesar de son caràcter cosmopolític i de la 
influència del Renaixement guarda les qualitats de sa 
raça. 

Fonts principals d'aquest capítol. — Ioannis Ludovici Vi- 
vis Valentini Opera omnia... a Gregorio Maiansio... — Valen- 
tiae Edetanorum in officina Benedicti Montfort 1782. Les re¬ 
ferències i cites són d'aquesta edició. 


I 

Dins d’aquest petit panorama espiritual que estem escri¬ 
vint, en què cada home presenta un aspecte divers, si bé en 
tots es descobreix l'aire de la família catalana, el famós Joan 
Lluís Vives contrasta vivament amb els anteriors que aca- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


619 


bem d’estudiar. Ja no solament és un home nou, sinó una era 
nova; i essent el cabdal intel·lectual substancialment el mateix, 
fa son curs desviant-se del camí planer i popular, i apareix 
una nova forma més correcta, més senyora, més exquisida, 
però que, enlairant el pas intel·lectual, el fa menys assequi¬ 
ble a la generalitat dels homes. iCom tomba el món en cent 
anys! \Quant fàcilment canvia l'esperit humà de gustos, d'ha¬ 
bituds i de sistemes! El mestre Eiximenis i sant Vicenç Fer¬ 
rer, posats enfront d’En Lluís Vives, ens demostren una ma¬ 
nera piadosa, literària, filosòfica, política i social, molt diver¬ 
sa de la d’aquest. L’esperit racional es mou dins d'un horitzó 
diferent; el Renaixement ha enfonsat l'Edat Mitjana, i de la 
terra que havia produït acèrrims defensors, de l’antiga manera 
d'ésser, ampla, lliure i natural, Eiximenis, sant Vicenç i Ausias 
March, ardits impugnadors del nou pes i de la nova mesura 
amb què es pretenia nivellar totes les gents, ix un dels més il- 
lustres doctors del Renaixement, i qui, com els altres, vol 
estendre la nova forma a totes les afraus del pensament humà, 
tancant com dins d'un parèntesi d'oblit i antipatia, més o 
menys accentuada, els llargs segles qui llavoraren amb pacièn¬ 
cia i constància cristianes les noves nacions europees. Cata¬ 
lunya hi perdé amb la nova moda, i els homes il·lustres des- 
sús dits, al fer-li la guerra, obeïen, potser inconscientment, a 
un instint de conservació de la forma nacional a què vivien 
aferrats, i que la revolució clàssica havia d'esgrunar. Perquè, 
a nostre humil parer, els canvis de dinastia i els casaments 
dels reis són circumstàncies, és cert, molt influents, mes no 
decisives per a capgirar un país, majorment tan lliure com el 
nostre; una força misteriosa i invisible, com la que produeix 
les alteracions geològiques, hi treballa: un nou esperit dóna 
un nou caràcter. El Regionalisme i el Renaixement són antitè¬ 
tics: aquell és el sistema natural, el desenrotllament de la pri¬ 
mitiva cèl·lula social, que és la família, una forma que no ix 
de cap motllo humà, sinó que les condicions del país, les cir¬ 
cumstàncies del temps, la influència de les doctrines i les lliu¬ 
res accions humanes, tot sots l’influx de la Providència, han 



620 


J. TORRAS I BAGES 


determinat; el Renaixement fou, com tota revolució, una for¬ 
ma a priori, un trencament de la tradició, un acte de la su¬ 
pèrbia humana, qui tracta amb menyspreu la sabiduria dels 
passats i sols té fe en la pròpia, violenta i despòtica, de 
què Déu es valgué, com es val de tota revolució, pel bé defi¬ 
nitiu de la humana criatura. Per això el Renaixement, per 
terme general, fou cesarista, es befà sovint de les literatures 
populars indígenes, mirà amb menyspreu les llengües mo¬ 
dernes, fins al punt de que el Vives, el més juiciós i moderat 
de l’escola, escriví que la llengua llatina, per la seva perfec¬ 
ció, era aquella en què devien tractar-se les disciplines sàvies; 
i, no obstant, en llengua catalana foren escrits el gran Llibre de 
Contemplació del Beat Ramon Llull, els quasi innombrables 
tractats de N'Eiximenis i tants d'altres que se n’escriviren des 
de tres-cents anys abans que ho fes En Lluís Vives... 

Ja no és el gran escriptor valencià un català de l'escola 
casolana; és, emperò, un esperit qui serva les qualitats inhe¬ 
rents a la nostra raça; licet hispanus, vere erat cosmopolites, 
diu l’erudit autor de la seva Vida, i de si mateix escriu que 
Hispania genuit, Gallia aluit. En efecte, nascut a València 
en el mes de març de 1492, en el carrer de la Taverna del 
Gall, en sa mateixa pàtria començà l’educació literària. Li to¬ 
caren per mestres homes de l'antiga escola, cegament aferrats 
a lo existent, això és, a l'escolasticisme de la decadència, d'una 
deformitat repulsiva, nascuda sens dubte d'haver-se democra¬ 
titzat massa la ciència; però que tenia la bona qualitat d’a¬ 
mar el propi terrer, i, almenys a Catalunya, de conservar una 
certa identificació amb la llengua del país, amb la qual, com 
havem vist, casaren l'escolasticisme, el gran orador, l'il·lustre 
polígraf i el príncep dels poetes de la nostra terra, això és, sant 
Vicenç Ferrer, el mestre Francesc Eiximenis i Ausias March. 
L’il·lustradíssïm biògraf del Vives qualifica d ’homo insigniter 
barbarus el famós tortosí Jeroni Amiguet, mestre de la Uni¬ 
versitat valenciana, qui ensenyà Humanitats al nostre Lluís. 
Escriví obres precioses per lo rares, en les quals traduí a la 
llengua catalana certs formalismes per a ensenyar, diu ell, als 




LA TRADICIÓ CATALANA 


621 


joves molt breument l'eloqüència; i, enemic del famós Nebri- 
ja, restaurador de les Humanitats a Espanya, empenyà a 
son deixeble a que escrivís contra aquell unes invectiones, i 
sens dubte després el Vives, també elegant i clàssic humanis¬ 
ta, tota sa vida ploraria aquest pecat literari. Sembla que la 
Universitat de València estava feta una misèria; per lo qual, 
Vives amb son instint literari se n’anà a París molt aviat, i 
fou deixeble, i de seguida mestre, en els grans centres lite¬ 
raris que s’havien despertat a la nova vida del Renaixement. 
Catedràtic de Lovaina en 1519, graduat de lleis a Oxford, lligat 
amb amistoses relacions literàries amb l'Erasme, al qual sol 
anomenar preceptor en les moltes cartes que li escriví; amb 
Tomàs Morus, més tard martiritzat per Enric VII, i avui alçat 
a l'honor dels altars per la Iglésia catòlica; amb Vergara, theo- 
logo suo; amb Manrique, arquebisbe de Sevilla, i Questor, 
com ell li diu, de la Inquisició, gran defensor a Espanya de 
les obres erasmianes; relacionat, en un mot, amb tota l’aris¬ 
tocràcia literària, devia també ésser-ho amb l'aristocràcia so¬ 
cial i política. Perquè el Renaixement vestit amb l’esplendent 
mantell d’una alta i elegant literatura, prompte es guanyà 
la voluntat de les potestats eclesiàstica i civil, i ambdues ac¬ 
ceptaren la missió civilitzadora per medi de les lletres, que 
s'atribuïa i que sovint empleà en contra del vell esperit esco¬ 
làstic, que si bé deformat per lletges excrescències, posseeix un 
esperit formidable qui el fa immortal, reapareixent, després 
d'haver-se purgat, per a continuar sa missió docent en pro de 
la criatura racional. Tota reacció fàcilment exagera, mes el 
nostre Vives fou un dels més trempats i acompassats dins 
del Renaixement; i sens dubte per això el veiem aconsellant 
al Papa, a l’Emperador, als Reis, als Bisbes i als Pobles. Sa 
correspondència i sos escrits ens el mostren intervenint en el 
moviment religiós i civil de son temps. En la carta notabi- 
líssima al papa Adrià VI, en la qual es descobreix que estava 
lligat amistosament amb el Pontífex, li diu que ha tardat tant 
a escriure-li, després de l’elecció, per a poder parlar-li més 
a pler, passades les trifulgues del principi, i que li demana 



622 


J. TORRAS I BAGES 


sobretot que procuri dues coses: l. a , la pau entre els Prínceps 
de l'Europa; 2. a , la convocació d'un concili ecumènic, puix 
guardava la falaguera esperança de que es renovaria la unitat 
de la Iglésia, en mala hora rompuda, i seguint son sistema, al- 
lega en prova de son sentir la sentència de 1 antiga sabiduria 
profana: Amantium iras esse amoris redintegrationem. 

Aquest temperament pacífic i transigent el Vives el tingué 
en ses relacions socials; no, emperò, en l’ordre literari, lo 
qual fou potser causa del menyspreu injust que tingué en¬ 
vers els grans filosops de l’Escola. Però en sa interessantíssi- 
ma correspondència amb els. cabdills socials és sempre 1 ad¬ 
vocat de la pau i de la concòrdia; no que, com molts moderns 
filantrops, cregués que la guerra fos una cosa absolutament 
perniciosa, puix instruït per la sabiduria clàssica, sabia que 
la pau era també corruptora malis nos pacis vexati, 1 i que, 
per tant, era sovint la guerra, en mans de la Providència, ins¬ 
trument de purificació i de rectificació social. Mes li tocà 
viure en temps calamitosos, de discòrdia entre els esperits 
dels homes, i en les nacions entre si. Escriu a Enric VIII 
d'Anglaterra, amb qui, com després veurem, estigué íntima¬ 
ment relacionat, perquè procuri la pau entre el cèsar i el 
rei Francesc de França, i de pas, amb la veu de la moderació 
i del respecte, li parla de la conveniència de que el monarca 
tingui consellers lliures i estigui en contacte amb son poble. 
Però el monument demostratiu de l’esperit del Vives, en 
pro de la pau i de la concòrdia, és el llibre De Concordia et 
Discòrdia, que dirigeix i ofereix des de Bruges, any 1529, al 
cèsar Carles V. És indubtable que els grans esperits humans, 
i sobre tots ells el Mestre diví de la Humanitat, han ense¬ 
nyat la concòrdia, ja que la discòrdia és la plaga incurable 
de la nostra raça. Per això després de recordar a l'emperador 
la gran glòria que l'acompanya, com ha tingut baix son poder 
el rei de França i el Pontífex de la Iglésia catòlica, li diu que 


1. De Concordia, pàg. 375. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


623 


ami més mostrar-se instrument de la clemència, que no pas 
de la ira divina, abomina dels invents bèl·lics i així anatema- 
titza l’invent de les bombardes (jquè diria ara!), que qualifica 
de Satanae inventum, i ponderant els grans mals que afligei¬ 
xen a la societat, conclou ésser l'únic medi de guarir-los la 
convocació del Concili ecumènic, cosa molt faedora si l'em¬ 
perador la protegeix. El pensament civilitzador del Vives; sa 
tasca nobilíssima, humanitària i cristiana, que es manifesta 
en tots sos escrits, és evident en aquest tractat. Té un caràcter 
universalista que li prové de la matèria que tracta i que és, 
sens dubte, com un precedent, nascut de les idees cristianes, 
del cosmopolitisme modern, que, degudament entès, és un dels 
més sòlids títols de glòria del nostre temps. El benèfic i pode¬ 
rós esforç en pro del bé públic de l'il·lustre apologista i propug- 
nador de la pau social, fa que una bona part de ses cartes i 
molts tractats deguin considerar-se missatges de pau. Escriu a 
son amic Joan, bisbe lincolniense, confessor d'Enric VIII, per¬ 
què treballi en aquest sentit. Publica el llibre De Pacificaíione, 
que es pot considerar com el complement del De Concordia, i 
el dedica a Alfons Manrique, arquebisbe de Sevilla, ponderant 
en ell la dignitat de la missió pacificadora, s'estén parlant dels 
grans Pontífexs pacificadors, exposa abundant doctrina dels 
antics sobre aquesta matèria, i fa veure com sobre tots, i més 
que tots, Crist és qui portà la pau als homes, per vici de la na¬ 
turalesa, gairebé sempre discordants; i recordant la insuficièn¬ 
cia gentílica per a atènyer tan gran bé exclama: Non potest 
caecus caeco viam praeire... i amb devoció afectuosa afegeix: 
o quantum tibi mortales omnes debent Servator Christe lesu... 
I perquè les idees de llibertat absoluta i d’independència de les 
potestats superiors, que avui amenacen la civilització, alesho¬ 
res tenien ja predicament, i el poble musulmà des d'Orient es¬ 
paordia els homes de seny, qui veien el perill de que la civilit¬ 
zada Europa caigués baix la tirania del Turc, per a alçar i rec¬ 
tificar l’esperit dels pobles cristians, escriu l’opuscle De condi- 
tione vitae christianorum sub turca, que es pot dir dirigit a 
aquells qui, despertades i desenfrenades les seves concupiscèn- 



624 


J. TORRAS I BAGES 


cies per les predicacions dels falsos reformadors, descontents 
dels prínceps cristians, cobejant una llibertat salvatgesca, 
deien que preferirien viure sots els turcs; i fins portats per 
l’herètica pravitat, simpatitzaven més amb ells que amb els 
vers cristians. Els pinta la condició de la il·lustre Grècia escla¬ 
va, l’opressió de la fe que pateix, la falta d’il·lustració i fins 
d'humanitat dels dominadors, i recorda amb un fi sentit histò¬ 
ric l'imperi oriental i el dia de la conversió de Constantí, que 
ell, citant sant Jeroni, no creia completa, sinó que entrà a la 
Iglésia, diu, non ut verus ac plane christianus, sinó circuït 
encara de la pagana pompa, volent unir la ciutat de Déu i la 
ciutat del diable, això és, Roma i Constantinoble; emperò 
molt més trist i nefast és el dia en què un poble cristià cau en 
poder dels infidels. Amb motiu d'això increpa els qui s'han fin¬ 
git una boja llibertat (speciem stultam libertatis), desconegu¬ 
da dels grecs i dels romans, rebutjant el pagar tributs, que 
sia permès obrar el mal, volent que l'autoritat perdi ses prerro¬ 
gatives; de manera, diu rectament l’autor, que en lloc d’un 
príncep, en tindríem cent i la ciutat no podria subsistir. 

En el tristíssim fet del divorci d'Enric VIII amb la nostra 
paisana Caterina, principi i fonament del deplorable cisma 
d'Anglaterra i de tantes i tan fortes commocions en aquell 
regne, i de retop en tota la societat cristiana, procurà també 
intervenir-hi el nostre Vives, demostrant un zel i una discre¬ 
ció que sols pogué ofegar la brutal passió de la luxúria, que 
tenia encegat el monarca britànic. El Vives tenia grans i amis¬ 
toses relacions amb aquella família reial; de la reina Caterina 
en parla amb els termes més encomiàstics, com d’una virtut 
universalment reconeguda, i que s'ha fet un temple en el cor 
de tots aquells qui han oït parlar de ses desventures i de son 
nobilíssim comportament. És el nostre paisà, secular, l’afront 
d’aquells vergonyosíssims prínceps eclesiàstics d’Anglaterra, 
fautors de la luxúria i del despotisme reial. Féu oir a l’encegat 
monarca el llenguatge de la veritat i de la conveniència, i en 
sa carta a Joan Vergara conta com el rei el tingué arrestat sis 
setmanes, fins que el deixà anar amb la condició de que mai 



LA TRADICIÓ CATALANA 


625 


més posés els peus en el palau. L'il·lustre escriptor conegué que 
perillava a Anglaterra, per lo qual marxà a sa amada ciutat de 
Bruges, des d'on, amb la data de 13 de gener de 1531, escriu 
una carta a Enric VIII, que el Mayans en nota marginal amb 
gran raó qualifica immortalitate certe digna. D’ella es dedueix 
que temia que el cardenal eboracense afavoria les males pas¬ 
sions del monarca en lloc de dissipar-les. Comença afectuosa- 
ment recordant-li lo molt que devia als reis d’Ànglaterra, com 
fóra per ell gran satisfacció veure'ls placentment units, passant 
tranquils aquesta curtíssima vida, i com no té altre medi per 
a manifestar-los son agraïment, els escriu la present carta per 
a dir-los sa manera de pensar sobre els seus assumptes que 
tant interessen a tota la cristiandat. Que el rei fa preguntar a 
totes les Universitats la interpretació que deu donar-se al text 
del Levític: Frater non ducet uxorem fratris; que ignora lo que 
respondran, però que sap lo que s’ha de respondre. Que entre- 
gà ja un opuscle sobre aquesta qüestió al cardenal eboracense, 
i que, com no sap si l'ha llegit, li envià altre cop; mes, prescin¬ 
dint de la qüestió i fins del compte que cada un de nosaltres 
ha de donar a Aquell qui veu els cors dels homes, li demana 
que consideri lo que fa i on va. Que reflexioni les desgràcies 
d'una guerra entre els prínceps cristians a què s'exposa. ,-Per 
què vols, li diu, muller nova? No em penso que sia per a tenir 
un brevíssim plaer obscè; diràs, tal volta, que per a tenir fills 
que heretin el regne; però tens una filla d'índole admirable, 
amb ella pots cercar-te gendre a gust teu, i el fill no saps què 
seria; i recorda’t que en aquest cas podrien esdevenir guerres 
en la teva Bretanya per la incertitud en la successió legítima; i 
fineix la carta protestant de que escriu així portat tan sols de 
l’amor que té a Enric VIII i a la Bretanya, de la qual per tant 
temps fou hoste. Ja veus, lector, la influència del Vives en els 
assumptes de transcendència social, sempre moderada, pacífi¬ 
ca, cristiana i moralitzadora. La llum de la intel·ligència i l'a¬ 
mor del cor es manifesten evidentment com regits sempre pel 
principi ètic cristià, que informava l’ànima del gran escriptor. 


40 



626 


J. TORRAS I BAGES 


De sa influència en lo que en podríem dir la civilització 
literària del Vives tan finament amada, no cal parlar-ne en 
aquest llibre, que no és una història literària; puix és ben 
sabut de tothom com estava posseït de les lletres clàssiques, 
les traduccions que publicà, els tractats didàctics que sobre la 
matèria escriví i l'exquisit gust de la forma que li feia mirar 
amb menyspreu les literatures populars. Però també aquí el 
gran escriptor manifesta un fi ètic, fuig de l’Art per l’Art i de 
la Ciència per la Ciència, que fins fa poc ha estat de moda, 
havent darrerament vingut un Art i una Ciència per la Carn; 
tota l'extensíssima literatura vivista és verament cristiana, 
tota s'encamina a un mateix i altíssim fi, i partint de la cièn¬ 
cia del coneixement de si mateix fineix en el coneixement de 
Déu; hic est cursus absolutae sapientiae, cuitis primus gradus 
est Mosse se, postremus Nosse Deum. 1 La pietas nostra, com 
ell bellament diu, és la que mou sempre sa ploma, mai perd 
aquest caràcter ni en ses relacions literàries amb l’Erasme i 
altres de sospitosa i fins viciosa ortodòxia, i el pensament fo¬ 
namental del nostre Vives, son intent científic i literari, la 
meta del seu esforç, l'empresa que es proposà executar, ens 
sembla ésser la que tan meravellosament complí el nostre 
mestre sant Tomàs d’Aquino, això és, agermanar la ciència 
humana i la ciència divina, i amb més exactitud encara parla¬ 
rem dient que volgué unificar-les, fent encaixar la ciència na¬ 
tural amb la sobrenatural. I aquesta idea no és una deducció 
nostra personal després de la lectura de les obres del Vives, 
en les quals sempre hi planteja aquest principi, sinó un propò¬ 
sit que en més d'un lloc consigna explícitament el magistral 
escriptor. Posa la religió per base de la sabiduria en la Intro- 
ductio ad Sapientiam i altres llibres per l'estil, vol la lectura 
dels clàssics, mes amb subjecció a la fe catòlica, sempre en¬ 
llaça i barreja en el crisol de son recte criteri la sabiduria gen- 
tílica i cristiana; en els llibres De Anima parla agrament dels 


1. Jntroductio ad Sapientiam, fi. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


627 


qui volien tractar les altes i difícils qüestions amb la sola 
llum de la raó, protestant ell de que vol tractar-les a la llum 
de la veritat, que és una, impugnant sempre que se li presenta 
ocasió el principi, aleshores molt estès i que ve a ésser la llavor 
del modern racionalisme, que una cosa pot ésser vera per la 
revelació i falsa per la raó. I en el llibre IV, capítol II, De tra- 
dendis disciplinis (2. a pars), explicant els motius per què 
ell escriu de Prima Philosophia, després que Aristòtil escriví 
[XETGt m (punxa* diu que ell no es dirigirà ad gentiliciam lucer- 
nam... sed ad facem hanc solarem, quam Christus mundi te- 
nebris invexit; i més amimt, en un dels pocs llocs en què dóna 
a sant Tomàs la importància que es mereix, si bé quasi no se'n 
separa en la doctrina, parlant de com els pares de la Iglésia 
s’havien aprofitat de la sabiduria gentílica, cita el següent 
text de sant Jeroni, a qui era molt aficionat, que expressa amb 
una bella metàfora el procedir escolàstic i tomístic: accipie- 
tur in connubium gentilis femina resectis unguibus et capillis, 
inxta ritum filiorum Israelis. 

(■Reeixí el Vives en aquest magnífic propòsit, que és natu¬ 
ral a tots els vers amants de la sabiduria, qui no van assede¬ 
gats de la glòria mundana de l'originalitat, sinó de la veritat 
eterna i invariable? i Arribà a formular l'alta síntesi de la ve¬ 
ritat natural i sobrenatural? És a dir, ^obtingué, com els grans 
genis, aquella similitud de la divina intel·ligència, qui amb po¬ 
ques espècies intel·ligibles abracen una multiplicitat d’idees? 
És indubtable que no. Ell mateix confessa que no pretén fun¬ 
dar escola, ni que el segueixin els vinents; i és perquè al nos¬ 
tre gran crític li passà lo que succeeix a tots els qui exerciten 
molt ses facultats mentals en la crítica, això és, arriben a 
una espècie d'escepticisme, són excel·lents per a fer rònegues 
les humanes disciplines, però curtíssims per a bastir el no¬ 
ble edifici de la ciència. Ja Melcior Cano, il·lustre coetani seu, 
i gran restaurador i renovador de la ciència, li notà aquesta 
falla. L'alaba pels llibres De corruptis disciplinis, és a dir, 
mentre no surt del a missió de censor i esporgador, mes 
quan en els llibres De tradendis disciplinis ha d'organitzar 



628 


J. TORRAS I BAGES 


la ciència, aleshores, diu el celebèrrim bisbe canariense, hic 
opus hic labor est. L'egregi escriptor Menéndez y Pelayo, tan 
benemèrit de les coses catalanes i tan entusiasta del Vives, 
s'estranya de sa escassa descendència filosòfica, de que no 
hagi fet escola, malgrat son mèrit extraordinari; 1 mes, a nos¬ 
tre parer, la cosa no pot ser d'altra manera. Ex nihilo nihil 
fit. Un sistema necessita per base un element positiu; la crí¬ 
tica no és la ciència; l'observació arreplega materials, mes no 
dóna la traça de l’edifici; l'eterna mecànica de les construc¬ 
cions intel·lectuals tindrà sempre per instrument preferit el 
sil·logisme, cap altre pot depurar tant la veritat; la història 
científica ens ensenya que els homes qui han fet dir a la 
ciència disbarats més grossos són els homes de 1 observació 
i de l'experiència; és cert que aquestes foren principi d'un ad¬ 
mirable desenrotllament científic, mes Aristòtil, i era finís¬ 
sim observador, i els altres genis passats, quan escriuen de 
ciències racionals encara avui són els prínceps de la ciència, 
quan tracten de fets d’experiència els veiem, fins arribar als 
nostres alquimistes, negar-se en la superstició a consignar les 
més estupendes faules. L’observació pot ésser un organum 
per a cercar veritats contingents, mes mai serà 1 enginyer qui 
edificarà el palau de la veritat; l’home és racional i sa obra 
preeminent, la ciència, ha de resplendir en tan alta qua¬ 
litat. 


II 

Dos homes foren, sobre tots els altres, els qui en la penín¬ 
sula Ibèrica, després que l'escolasticisme es féu rònec, pre¬ 
tengueren bastir altre cop el noble palau de les idees, gua- 
nyant-se una fama universal. L’un nascut en les terres caste¬ 
llanes, Fra Melcior Cano; l'altre, en les belles riberes mediter- 


1. La ciència espanola. 






LA TRADICIÓ CATALANA 


629 


rànies que habita la gent catalana, Lluís Vives. Ambdós pre¬ 
tengueren donar lleis a la Ciència; mes, en honor a la veritat, 
reina del nostre cor, devem confessar que el castellà reeixí 
millor de l'empresa que el català. L’obra del Cano és encara 
avui dia un codi vigent; la magnífica literatura del Vives serà 
perpètuament amada dels homes d’esperit elevat, un ric past 
de la intel·ligència, però la ciència no compta tant amb ell. 
és cert que el nostre gran escriptor pot passar per pare de 
sistemes famosos, com notà en la centúria passada la Vita 
que va al davant de l'edició d’En Mayans, i en nostres dies 
l'il·lustre Menéndez y Pelayo; 1 mes dits sistemes, que donaren 
una forta envestida a les ciències, són reglaments regionals, 
no la forma permanent de la unitat de la ciència somniada pel 
Beat Ramon Llull, i trobada sense somniar per sant Tomàs. 
El vident de Pilla Daurada, emperò, fou un precursor de l’es¬ 
criptor valencià, ambdós una pulsació de l'esperit nacional, 
amic de l’observació, del coneixement immediat i enemic de 
certes armatostes científiques; però el Melcior Cano tingué 
un gran avantatge en l’educació intel·lectual sobre el nostre 
Vives. L'insigne teòleg fou fill de la tradició i coneixedor del 
nou horitzó que a la ciència s'obria, i així és que, sense enru¬ 
nar l’antic edifici, pogué adaptar-lo a les noves necessitats, pu¬ 
rificar-lo i enriquir-lo: el nostre gran humanista i filosop fou 
fill del Renaixement; i si el Cano guardava simpàtica memòria 
de son mestre, el gran Francesc Victòria, que li feia respecta¬ 
ble la ciència dels passats, el Vives tenia memòria de les ridi¬ 
culeses dels professors de València i sentia amb gran intimi¬ 
tat la influència dels prínceps del Renaixement, superbs ene¬ 
mics de la Mitjana Edat. Tragué, doncs, la ciència de sos ter¬ 
mes, i si bé confessant-se i essent en veritat aristotèlic, re¬ 
butjà la ciència del filosop d’Estagira, representada per l'Es¬ 
cola, i prenent-ne la legítima, volgué amb ella fundar una cièn¬ 
cia que resultà esquifida i desencolada. I no és que la vastitat 


I. La ciència espanola. 



630 


J, TORRAS I BAGES 


de mires del Vives fos menor que la del Cano; al revés, fou 
molt major, s’estenia de l’un a l’altre pol del món científic; 
mes, com ha succeït als moderns filosops de l'Escola esco- 
ciana, venint després d'una era que abusà del raciocini dis¬ 
cursiu, s’espantà de la raó, i a no ésser per la fe cristiana que 
alenava son gran esperit, s’hauria pascut pels camps florits, 
però enervants de la sola experiència. La sentència que plaent- 
ment al·lega de l’antiga sabiduria, quod supra nos nihil ad nos, 
la impressió que amb desolat esperit manifestà haver rebut de 
les contradiccions dels filosops, sembla que l'apocaren, impe¬ 
dint-li tal volta el seguir les grans vies racionals que, com els 
astres les vies astronòmiques, han seguit els prohoms de la 
humana intel·ligència. L’observació, la reflexió i el bon judici 
són les qualitats preeminents del nostre gran escriptor; pot¬ 
ser les més útils, sobretot les menys exposades, per l’esperit 
humà en circumstàncies com les en què ell es trobava. Mes 
^l’obra del Vives fou restauradora com la del Cano, o revolu¬ 
cionària? Nosaltres creiem que no pot ésser dita restaurado¬ 
ra en el bon sentit de la paraula. Es valgué, és cert, de mate¬ 
rials ja existents per sa empresa de civilització literària, mes 
fou a cercar-los en els temps anteriors als cristians i als prin¬ 
cipis de la nostra Era, és a dir, en els pensadors grecs i ro¬ 
mans, i en els antics Pares de la Iglésia; però l’obra humil, 
més sòlida i popular, de la gent del mig temps fou oblidada i 
tinguda en menyspreu. És cert que la introducció de tot ele¬ 
ment enriqueix una civilització, mes oblidar els elements pre¬ 
sents, divorciar-se del poble real i tal com és, ridiculitzar la 
literatura amb què s'alimentava son esperit, no tenir en comp¬ 
te sa manera d’ésser i de sentir per a imposar un motllo més 
correcte, de forma més severa i més senyora, és, a nostre pa¬ 
rer, contrari al lliure i expansiu esperit cristià i a la vera ci¬ 
vilització popular. 

I ara anem a escriure un pensament que potser escanda¬ 
litzarà els elegants conreadors de la literatura i els doctes dei¬ 
xebles de la filosofia. Per nosaltres l'Eiximenis, amb tot i l’es¬ 
còria de sos errors i faules, nascuts d'un criteri molt imper- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


631 


fet, mes divulgant i posant a mira del poble menut les altes 
veritats teològiques, morals, socials i polítiques, és a dir, ge¬ 
neralitzant els humans coneixements, és més acreedor de la 
vera civilització que el Vives depurant-los, és cert, mes fent- 
los sols assequibles a la casta dels lletrats. El Renaixement 
fou una revolució aristocràtica feta en dany dels pobles, i en¬ 
tre tots aquests el català, qui, per una admirable precocitat, 
havia arribat a un extraordinari desenrotllament d'esperit, fou 
la víctima més sacrificada. El cesarisme literari del Vives fou 
inexorable, un sol cop havem notat que anomeni la llengua ca¬ 
talana, i aleshores en paria amb natural amor, puix mai la 
naturalesa queda enterament corrompuda, i és quan en el 
llibre segon, Feminae christianae, explica la importància que 
les dones tenen en la formació dels costums. «Després que 
el rei En Jaume, diu, hagué netejat la meva València de sar¬ 
raïns (pel qual motiu la memòria d’aquell baró sempre serà 
fausta), es poblà la ciutat d'homes aragonesos i dones ilerden¬ 
ses: els fills d'aquests aprengueren el llenguatge de les ma¬ 
res, eum quem iam per plures quam ducentos et quinquagin- 
ta annos loquimur». Sovint parla de la llengua espanyola en 
sentit de castellana, en un lloc afirma que els dialectes solen 
ésser molts en cada nació, mes que un és el principal entre 
tots, com a Espanya el castellà, o millor, carpeta; dels antics 
llibres catalans no se’n recorda, i en canvi, fet molt digne d'és¬ 
ser notat, el Mayans, qui, malgrat son amor a la literatura 
clàssica, havia ja romput el jou del Renaixement i era amic 
del tomisme, defensant amb notes marginals a l’Angèlic Doc¬ 
tor del menyspreu del Vives, per simpatia d'esperit parla de 
la nostra antiga literatura, transcriu velles rimes, qualifica 
el poeta Jaume Roig d ’Anacreon Valentinus, i és perquè l’an¬ 
terior centúria, passat ja el fanatisme revolucionari del Re¬ 
naixement, fou com l'alba de la reaparició feliç del Regiona¬ 
lisme en el camp de les lletres. I no volem deixar de consig¬ 
nar en aquest lloc que el maneig dels manuscrits i llibres 
catalans, procedents gairebé tots de les biblioteques dels fra¬ 
res, amb ses manuscrites notes marginals de diferents èpo- 



632 


J. TORRAS I BAGES 


ques, revelen que el catalanisme, perdut el culte públic, dins 
dels convents rebé sempre un filial i devot culte privat. 

Mes si el Vives no fou en realitat restaurador, la seva acció 
representa en l’obra de les generacions un nou sediment, 
usant el terme dels geòlegs, que infonia una saba vigorosa, si 
bé sacrificava el Regionalisme existent i preparava una reapa¬ 
rició d'aquesta forma social, a què aspira, per exigència de la 
naturalesa, la humanitat lliure i civilitzada, en harmonia amb 
la manera d'ésser dels temps moderns. La fraternitat univer¬ 
sal dels pobles ensenyada per l'Evangeli, la igualtat de tots 
els homes predicada pels apòstols, especialment per sant Pau, 
qui feien de l'accepció de persones un dels pecats més gra¬ 
ves, són condicions que la Providència divina, segons ens en¬ 
senya la Revelació cristiana, vol que resplendeixin en la famí¬ 
lia humana; i el cosmopolitisme modern ajuda en aquesta 
part a l’acció divina. El Renaixement matà l’espontània mani¬ 
festació de l’esperit; mes amb sa uniformitat, unida a altres 
poderosíssimes causes de l'ordre material, contribuí, almenys 
negativament, a preparar la humana societat per a rebre una 
civilització universal, de la que és un precedent la legislació 
internacional que cada dia veiem desenrotllar-se. El Regio¬ 
nalisme típic que ens delecta contemplar en l'Edat Mitjana, 
la diversitat de trajos i de costums, de jurisdiccions i de sobi¬ 
ranies, de literatures i fins de litúrgies eclesiàstiques tan in¬ 
teressant baix l'aspecte estètic, fóra una petita mania preten- 
dre'ls en els temps moderns, puix la difusió dels principis so¬ 
cials del cristianisme, estrafets pels socialistes internacionals, 
demanava una forma més ampla que l'esperit cristià revelà al 
Vives, i que ha de donar al Regionalisme del pervindre, sor¬ 
tit dels temps passats, com la flor de la poncella, un espe¬ 
rit igual a l'antic, mes una forma molt diversa. El Vives for¬ 
mulà el nostre pensament quan, parlant de com el cristianis¬ 
me ha restablert la integritat de la naturalesa humana, pro¬ 
duint un humanisme o internacionalisme abans desconegut, 
assenta el següent principi: Homo christianus mundanum se 
esse existimat, non contempíu civitatis suae tawiquüwi exiguae, 




LA TRADICIÓ CATALANA 


633 


sed amore pectoris sui in cunctos se homines diffundente. 1 
És indubtable que la Mitjana Edat, sobretot a Catalunya, co¬ 
negué els principis socials de la llibertat, igualtat i fraterni¬ 
tat dels homes, que havem vist intimats en nom de Déu pel 
gloriós sant Vicenç Ferrer, mes el regionalisme d'aquell temps 
era determinat en sa forma externa, per condicions neces¬ 
sàries de sa social existència, per circumstàncies històriques 
transitòries, per lo qual la humana naturalesa, havent ja 
venturosament deixat aquell vistós embolcall de sa infantesa, 
deu, emperò, aferrar-se a l'esperit humà qui la informava. 
L’amor és el glutinum social portat pel cristianisme, mes la 
revelació de Crist, els elements sobrenaturals per Ell duts a la 
vida humana, no destrueixen, ans suposen els elements na¬ 
turals i sobre d’ells es funden, fins al punt de que la defor¬ 
mació de la naturalesa fa impossible l’existència de la gràcia. 
Així és que, l'internacionalisme o humanisme, si vol atènyer 
una forma noble i adequada, suposa el regionalisme i s’ha de 
fundar sobre d'ell, de manera que l'amor que ha d’estendre’s 
a tots els pobles de la terra, no ha d’ésser altra cosa que el foc 
de l’amor natural a la pròpia família i el propi poble, que el 
buf de la boca de Crist, usant un terme profètic, després es¬ 
tén a tots els membres de l'espècie racional creant un Regio¬ 
nalisme més humà, més flexible, gens antagònic, base d'a¬ 
quella unió universal de pobles que l'ànima i el cos de la 
humanitat, això és, el cristianisme i el comerç, ensems dema¬ 
nen. El restaurament, doncs, de la família i de la regió, deu 
ésser l'objecte preferit del sociòleg modern; i del Vives, 
heretge del regionalisme, podem dir, que afavorí aquest de la 
manera que diem que les heretgies convenen a la Iglésia, es¬ 
sent instrument d’una seva major perfecció esdevenidora. 
Perquè si bé el gran escriptor, com havem dit, no sabé bastir 
el noble palau de la ciència, recorregué feliçment els reial¬ 
mes d'ella, arrencà les males herbes que en ells creixien, i els 
adobà amb la sabiduria i el bon gust dels antics clàssics. 


1. De Veritate Fidei christianae, pàg. 454. 



634 


J. TORRAS I BAGES 


L'ascètica, la mística, la pedagogia, la literatura, la filologia, 
la filosofia, la història, l’apologètica, la sociologia, la medicina 
i el dret, en una paraula, totes les humanes disciplines, donen 
testimoni de la competència del Vives, de la bella ordenació 
de son esperit i de sos esforços en pro del saber. És, emperò, 
de notar que sa doctrina argüeix un retrocés en el coneixement 
de la nostra naturalesa, respecte dels escriptors anteriors qui 
de bon tros no eren tan savis com ell. Potser millor que re¬ 
trocés diríem indecisió. Aquella admirable unificació entre la 
ciència humana i la divina, que féu d’ambdues una sola peça, 
sense sacrificar els drets de cascuna d’elles, sovint es veu que 
s’escapa al Vives i així hi trobem aquell misticisme, més lligat 
de lo que sembla a primera vista amb el criticisme, que arriba 
a un menyspreu i desconfiança de la ciència humana; al revés 
de l'harmònica doctrina tomística, que ordenava, sí, tots els 
elements humans, mes tots els aprofitava i dignificava enlla¬ 
çant-los amb la veritat primera. El savi que no arriba a atè¬ 
nyer aquest admirable secret, patent tan sols als humils, no 
és sibi constants, veu les falles de la sabiduria humana, la res¬ 
plendor de la divina, i aleshores menysprea aquella; estudia 
la ciència divina, i trobant moltes exigències humanes en el 
ser social, que aquesta directament no satisfà, dubta d'ella, 
sense considerar que d’ambdues juntes, segons l'ordenació 
divina, l'home s'ha de valer per a fer sa via mundana. Amb el 
Renaixement es trencà el pacte sempitern del poble amb 
Déu; per això el poble queda sacrificat, i el Cesarisme, triom¬ 
fant en totes les esferes, assenyala la desaparició no sols de la 
literatura popular, és a dir, de la literatura de tots, de tot el 
poble, formant-se aleshores una literatura aristocràtica i altra 
vulgar; sinó també del regionalisme, perquè aquells savis ig¬ 
noraven el secret de les grans conciliacions, com desgraciada¬ 
ment també l’ignoren molts dels presents. Mai el Vives rebut¬ 
jà la Revelació, al revés, la reconegué per mestra de la veri¬ 
tat, mes no sabé fer pariona d'aquella a la raó, muntant-la a 
sobirana dignitat; però com veurà el lector, pels breus apun- 
taments que segueixen, enriquí la ciència per medi de l’ob- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


635 


servació, posant-la en contacte amb la naturalesa, i l'esporgà 
de la ufana, ridícula i convencional, pròpia de totes les de¬ 
cadències. 


III 

Concretarem molt el nostre estudi sobre el pensament 
d'En Vives, puix per son caràcter cosmopolític i no haver es¬ 
crit en llengua catalana, no demana una consideració tan 
acabada com ell es mereix, en aquest llibre, que no té el ca¬ 
ràcter especial de crítica de sistemes filosòfics. 

La creença molt justament governa la intel·ligència de l'ho¬ 
me; i el Vives, pensador cristianíssim, pagà a Déu religiosa¬ 
ment la primícia de son ric enginy amb excel·lents escrits as¬ 
cètics i místics. La seva pietat, no obstant, la creiem nosal¬ 
tres menys convenient i adequada, menys natural que la dels 
nostres antics sant Vicenç Ferrer i Eiximenis, entre altres. 
És una devoció aristocràtica en la forma, i en el fons menys 
susceptible d’ésser la pregària humana d’un poble fidel: s’a¬ 
comoda més bé a un esperit particular, que al lletrat o filosop 
modern li plauria; mes no és la veu de la naturalesa humana 
dirigint-se espontàniament a son Autor; entre aquesta pietat i 
la de l’Edat Mitjana hi ha la diferència de la poesia acadèmi¬ 
ca a la popular, i com nosaltres tenim presents aquelles parau¬ 
les del Salvador, de que per a entrar en son regne és necessa¬ 
ri fer-se com els pàrvuls, creiem, sense rebutjar en absolut les 
altres manifestacions, que la pietat que compleix millor l’i¬ 
deal cristià i humà és aquella que casa amb tots els esperits. 
Escriví la Introductio ad Sapientiam, espècie de Kempis pels 
savis, una norma de vida del filosop cristià reduint i compre¬ 
nent les tendències de l'esperit a la següent fórmula: Tria 
sunt homini, quamdiu vivit, meditanda: Quomodo bene sa- 
piat, quomodo bene dicat, quomodo bene agat. Aquesta sàvia 
llei resplendeix perpètuament en l'esperit del nostre gran es- 



636 


J. TORRAS I BAGES 


criptor. La sabiduria és per ell una educació de les facultats 
humanes, i així totes les seves obres tenen aquest caràcter 
pràctic. De rebus incorrupte iudicare, veus aquí l'objecte de 
la Sabiduria, i tota la seva literatura exhala l'olor d’aquest 
principi. Usant un llenguatge popular podríem dir que tot son 
treball es dirigeix a un punt: a tenir sempre les balances ben 
afinades. La maturitat, no l’acuïtat del judici, és lo que esti¬ 
ma; per això no vol saber massa, sembla que tem la raó, i 
totes les excel·lències humanes es troben per faisó eminent 
reunides en la Religió de Crist. Tem en gran manera l'esperit 
popular, puix magnus erroris magister populus (^què hi diuen 
els defensors del poble sobirà?), i lo primer que havem de fer, 
afegeix, és ut sapientiae studiosum a populari sensu abdu- 
camus et vindicemus. A més d'aquesta ascètica sàvia, trobem 
també en les obres del Vives una mística piíssima exposada 
en diferents i interessants opuscles. La Praeparatio animi ad 
orandum ve a ésser lo que ara en diem un devocionari, per la 
gent sàvia, i és excel·lentíssim. Enclou l’oració mental i la vo¬ 
cal, donant a la primera una importància extraordinària, i 
potser fins excessiva, atesa la duplicitat de la naturalesa 
humana; posa meditacions i oracions pels actes principals i 
per les necessitats de la vida, i per a demanar les principals 
virtuts. Entre altres coses, convé notar un Comentari del 
Pater noster, devotíssim, i que, a nostre parer, mereix un lloc 
preeminent entre les innombrables exposicions que s’han fet 
de l’oració dominical. Ens recordà a nosaltres la del Tertul- 
lià, potser per la semblança que en cert punt tenen els autors. 
Són filosops qui preguen, homes qui estan sadollats de la ter- 
rena ciència, i cerquen la ciència de Déu, qui veuen amb evi¬ 
dència el llaç que lliga la criatura amb son Criador: Pare nos¬ 
tre, diu, veus aquí en dues paraules contingudes tota la Llei 
i els Profetes, que declaren les relacions entre Déu i els homes. 
Aquell és Pare i aquests tots germans. En les meditacions so¬ 
bre els set psalms penitencials, a l'explicar les exaltacions i 



LA TRADICIÓ CATALANA 


637 


depressions de l’ànima del reial Profeta, acut sovint als poetes 
clàssics, mes mai igualen la profunditat espiritual de. la sobre¬ 
natural poesia del Rei d'Israel. 

Orpheu iam reticeto, lyram confringito et Hermes, 

Nam citharam David caelesti pectine pulsans. 

Aeterni nobis pandit operta Dei. 

La devoció a Jesucrist, Déu i Home, és la preponderant en 
el nostre elegant místic. Escriu el Genethliacon Iesuchristi, 
espècie de poema tendrísim sobre el naixement de Crist, en 
forma semidramàtica, i posant en rima els càntics dels pas¬ 
tors; però encara demostra més sa pregona pietat en el Sacrum 
Diurnum de Sudore Domini nostri Iesuchristi, composició li¬ 
túrgica, puix comprèn l’ofici, missa, sermó i meditació en 
honor de la sacratíssima suor del Salvador del món en l’hort 
de Getsemaní. També féu un opuscle en honor de la Verge 
Maria. L'haver escrit tals obres, rublertes de pietat, demos¬ 
tra l'esperit catòlic del Vives malgrat ses relacions amb els 
corifeus del Renaixement, i fins amb alguns de la rebel·lió 
protestant, i d'un cert menyspreu que manifesta pels doctors 
escolàstics i pels frares, defecte que s’explica per antagonisme 
d’escola, i per l’entusiasme per una nova forma, que si bé 
tenia ses excel·lències, entranyava gravíssims defectes, que 
contribuïren a destruir la magnífica i cristiana democràcia 
de l’Edat Mitjana, que a Catalunya havia arribat al zenit de 
la política humana. 

Com el nostre objecte no sia altre que l'estudi del pensa¬ 
ment, no parlarem del Vives com a humanista, si bé confes¬ 
sant que el coneixement de sa personalitat quedarà incom¬ 
plet, puix sos escrits de re literaria tenen una importància 
cabdal, i demostren magníficament l'amplitud de mires de 
l'insigne valencià. Perquè per ell, com havem ja indicat, la 
literatura és un medi de perfeccionament de la naturalesa 
humana, un factor interessant de la vida civil, unde in bonas 




638 


J. TORRAS I BAGES 


artes eruditio Humanitas nuncupata est í . Tots els altres sers 
de la terra són, com ell diu al·legant l’expressiu testimoni dels 
grecs, acptova, això és, sense paraula, essent aquesta el dis¬ 
tintiu i el propi del nostre llinatge; per lo qual ensenyar-li 
a no pecar en la paraula és un dels millors serveis que se li 
poden fer. Acoblant els tractats De dicendi ratione, De consul- 
tatiotie i De conscribendis epistolis, resulta el Vives un eximi 
doctor de la conversa humana en tota sa extensió, de l'art 
de comunicar les idees, atenent no sols al mecanisme del llen¬ 
guatge, sinó, a més, als obstacles que aquelles troben per a 
difondre’s; mereixent ésser alabat de l'Erasme com ingenium 
felix, sanum ac vegetum. Les primors psicològiques abunden 
en aquestes obres, i son autor s’enamora de les llengües sà¬ 
vies, de la llengua grega, perquè el viu poble hel·lènic sabé tre¬ 
ballar el llenguatge de tal manera que el féu com la palpi¬ 
tació de son esperit. La puritat del gust, l'altitud de l’enginy i 
l'intent transcendental resplendeixen en el gran humanista; 
les doctrines aristotèliques formen la base de ses ensenyances 
fins al punt de proclamar a Aristòtil, en les arts liberals, 
magnus in primis artífex, si bé afirmant que l'objecte parti¬ 
cular cte sos estudis, l'afició més forta, la que creia ésser la 
seva missió, era la contemplació filosòfica. 

Perquè la filosofia 1 2 és cosa tan alta, que l’home sense les 
altres coses queda home; mes sense ella, és fera. Sobre totes 
les escoles exalçà la peripatètica per l'extensió i excel·lència de 
sa doctrina, i a Aristòtil, son príncep, l'anomena philosopho- 
rum omnium facile sapientissimns, així com abans l'havia re¬ 
conegut Prínceps mea sententia omnium philosophorum ; 3 
mes, a pesar de tals alabances a la filosofia, portat de sa pie¬ 
tat cristiana, i vençut per una evident experiència, proclama 
reina de la ciència a la Theologia mater en una hermosíssima 


1. Introductio ad Sapientiam, cap. XIV. 

2. De initiis, sectis et laudibus Philosophiae. 

3. Vol. II, Prefaci. 




LA TRADICIÓ CATALANA 


639 


deprecació. L’admiració que el nostre escriptor sentia pel gran 
Aristòtil, resplendeix en el magnífic elogi que en fa en el trac¬ 
tat De Aristotelis operibus Censura. El reconeix príncep i 
principi de la cultura intel·lectual, impugna a Plinius secun- 
dus, qui, seguint els grecs, dava aquella dignitat a Homer, i 
amb l'eloqüent accent de la veritat, que pot comprovar qual¬ 
sevol qui hagi llegit algun dels llibres de l'Estagirita, mani¬ 
festa la meravellosa impressió que sa lectura causa per la 
manera com dels primers principis, per tothom admesos, s’en¬ 
dinsa en lo més pregon i amagat de la naturalesa de les co¬ 
ses, per la solíditat amb què estableix la doctrina i l’acuïtat 
amb què enruna les contràries, l'admirable ordre d'exposició, 
la frugalitat i claredat de les paraules, que no en sobra ni en 
manca cap, els axiomes tan encertats que dicta com sentències, 
que avui, passats tants segles, encara tenen per fermes les di¬ 
ferents ciències: qualitats que han fet del mestre d'Alexandre 
el patriarca de la civilització literària. 

La lògica meresqué d’En Vives una especial predilecció. 
Els llibres De instrumento probabilitatis, De explanatione es- 
sentiarum, De censura veri in enuntiatione, De censura veri 
in argumentatione, contrasten amb els tractats lògics del de¬ 
cadent escolasticisme, alambicat i artificiós; acostant-se a la 
forma comuna, antitècnica, i constituint tots plegats una doc¬ 
trina lògica, similar a la d'El Criterio, d'En Balmes, això és, a 
l'ús de tots els homes amants de la veritat, sortint de les for¬ 
mes racionals i necessàries i estenent-se pel camí de lo contin¬ 
gent o possible, doctrina profundament aristotèlica, i procla¬ 
mant el sil·logisme com la forma preexcel·lent i típica de l’ar¬ 
gumentació. 

jCosa particular del Vives! Ell, qui, com havem dit, en la 
Literatura general s’apartà del sentit popular, amà el gust aca¬ 
dèmic i enlairà l'art literari per sobre de la comuna compren¬ 
sió, en el ram filosòfic, al revés, s'abraçà amb la naturalesa, 
interroga el sentit comú i vol fer planers els alts cims de la 
contemplació intel·lectual. Els tractats lògics que acabem de 
citar ho demostren, i el lector se'n convencerà encara més, 



640 


J. TORRAS I BAGES 


pel reduït extracte que segueix de sa doctrina metafísica i an¬ 
tropològica. 

Així ja ho declara el segon membre del títol que posa als 
llibres de Metafísica: De Prima Philosohia sive de intimo na- 
turae opificio. Puix és, en efecte, obra íntima de la naturalesa 
l’edificació de la metafísica, que els actuals positivistes re¬ 
butgen com a somnis i falòrnies, perquè atenen tan sols a la 
part inferior de l’home. Enclouen els dits llibres ïa metafísica 
peripatètica a la manera d’Aristòtil exposada, és a dir, pro¬ 
cedint de lo conegut i incontrovertible a lo amagat i difícil, 
que l'autor il·lumina amb la llum dels primers principis i as¬ 
senta, ajudant-se de la reflexió i de l'observació. És particular 
que exposa la doctrina escolàstica, coincidint amb ella, al¬ 
menys en lo fonamental, sense que es posi a la boca el nom de 
l'Escola; lo qual sens dubte prové de que el seu és una espè¬ 
cie d'escolasticisme rediviu, despullat de la rústega escorça 
de l'Edat Mitjana, que a ell, perfecte hel·lenista, li causaria 
horror. I el comparem a l'escolasticisme perquè ja no s'acon¬ 
tenta amb professar la doctrina essencial de l’Escola, sinó que, 
a més, la llei de son discórrer és la mateixa de sant Tomàs, 
això és, la compenetració i aliança entre els principis de la fi¬ 
losofia i els de la revelació, sense que, emperò, mai arribi a 
aquelles indestructibles síntesis de l'Àngel de les Escoles. 
Fuig fins de la nomenclatura escolàstica, i així a l’expressar 
els alts conceptes i principis de l’Escola, amb erudició i gust 
clàssic, cerca termes en l’antiguitat grega i llatina. Per a ex¬ 
plicar la composició substancial dels cossos adopta la teoria 
de la matèria i forma, mes a aquesta, usant la traducció cice- 
roniana, l’anomena effectio; i el concepte d'acte, provinent 
d’Aristòtil, l'expressa amb el mot energia, que en les obres de 
l’Estagirita és concepte primari i germen de tota la filosofia 
moral. És clar que el Vives amb sa immensa erudició no s'a¬ 
contenta amb Aristòtil, ni, com la turba dels escolàstics, ac¬ 
cepta les teories tal com les trametia la llarga tradició dels 
segles mitjos; ell acut a les fonts, i la gran teoria de què trac¬ 
tem i’il·lumina amb la resplendor del diví Plató i corregeix a 



LA TRADICIÓ CATALANA 


641 


aquest, quan al recordar que, segons ell, les formes tenien, 
com idees arquetipus, existència en la intel·ligència divina, mo¬ 
desta i pregonament afegeix: nimisque Divina illa magnitudo 
ad angustias nostrae mentis a sapientissimo philosopho con- 
trahitur. Rebutja la transformació successiva de les formes 
substancials, teoria encara avui de moda en certes escoles, 
puix consistint la substància o essència en el ser, aquest no 
minva ni creix. Combat l'eternitat de la matèria, estableix 
l'existència de formes separades, o sia esperits, amb la divi¬ 
sió d'incorruptes, o sia àngels, ministres de Déu en la governa¬ 
ció de les coses, i trànsfugues, o sia dimonis, sollicitadors de 
la voluntat humana envers el mal. L’observació li fa desco¬ 
brir en la nostra naturalesa vestigis de la revelació; i la tradi¬ 
ció filosòfica amb ses creences ho confirma: el desequilibri 
de l’home li obre els ulls per a veure un efecte d'aquella revo¬ 
lució íntima, obrada pel pecat original, que els antics filosops 
expressaren amb aquella doctrina de que l'ànima, en la vida 
present, està en el cos com un càrcer, purgant els pecats co¬ 
mesos en una vida anterior. Amb els filosops grecs estableix 
que la causa del món és la bondat divina; i amb eloqüència 
propugna que el fi de la creació és sobrenatural, que la fina¬ 
litat de la matèria és espiritual, puix essent l'Univers un curs 
variable, inconstant, una ombra, equina glòria, per si sol, re¬ 
portaria al Ser infinit qui el crià? Le delectació que li propor¬ 
cionaria aquesta inconstant i cega existència, ^fóra digna de 
la saviesa i gravetat de Déu? 

En el llibre segon, sobretot, és on el Vives amb superior 
enginy mostra com un nou i brillant caire de l’antiga i eter¬ 
na filosofia, deixant el sistema de l'escolasticisme decadent 
que cercava la veritat per longas arundines, segons l’expres- 
siva frase del Melcior Cano, i abraçant-se amb la naturalesa. 
Dotat d'una potència analítica penetrant, destria els elements 
del ser espiritual i material, desentranya els conceptes i cate¬ 
gories sobre que disputen els filosops, i que formen com les 
anelles del raciocini humà; i l'anàlisi, l'observació i la con¬ 
templació, com ell alguns cops diu, fent recordar al gran Llull, 


41 



642 


J. TORRAS I BAGES 


són l’instrument preferit en les seves investigacions. Mes, no 
cregueu que s'acontenti amb els documents o testimonis que 
li proporciona la naturalesa; no abdica de la facultat més no¬ 
ble de son ser; sinó que, mediant el raciocini, puja al conei¬ 
xement de lo transcendental, i així parlant de les forces natu¬ 
rals afirma que són forces de Déu, que per Ell totes les forces 
són naturals, principi lluminós per a ensenyar-nos que el mi¬ 
racle és, respecte a Déu, un fet enterament natural, gens vio¬ 
lent i sols extraordinari pel nostre limitat enteniment. És 
cert, emperò, que aquest pensament ja sant Agustí l’expressà 
amb eloqüència sobirana. Puja a les grans veritats dogmàti¬ 
ques, observant la congruència entre elles i lo que la raó de¬ 
dueix dels conceptes metafísics: així del concepte aristotèlic 
de l'acte pur, d’una operació perfecta i eterna, indueix aquella 
eterna generació que la Sabiduria cristiana anomena Fill. 
Basant-se en Aristòtil, rebat metafísicament la teoria atomís- 
tica dels epicurians; i quantitat, superfície, punt, línia, exten¬ 
sió, nombre, etc., tot es pot dir, ho explica de confor¬ 
mitat amb la filosofia tradicional, base de la civilització lite¬ 
rària de l’Europa. 

El tercer llibre corona dignament l’obra, puix després d’a¬ 
nalitzar i metafísicament contemplar l’acció, la vida, el movi¬ 
ment, el repòs, l'excel·lència o perfecció, puja a considerar 
les perfeccions divines; i al fixar-se en la immutabilitat de 
Déu, nota la coincidència entre el text de sant Jaume, de que 
en Déu non est vicissitudinis obumbratio, i el de Plató: Aeter- 
nam illam pulchritudinem nullas vices recipere, acabant per 
assentar la veritat de que les perfeccions i excel·lències divi¬ 
nes són estampades, encara que imperfectament, en l’uni¬ 
vers de les criatures. 

També podem incloure entre els llibres metafísics del 
Vives el preciós tractat De anima et vita. No és una psicologia 
com les que s'estilen des de que la moderna filosofia partí 
en dues meitats la naturalesa humana; és una antropologia, 
nom de ciència que sembla modern, i que, no obstant, ja l'usa 
el nostre il·lustre filosop. L'antropologia, o sia l'estudi de 



LA TRADICIÓ CATALANA 


643 


tot l’home, de la commixtió d'esperit i de matèria, és molt 
pròpia de la filosofia cristiana, que, gràcies al raig de llum ce¬ 
lestial que baixa a la terra a l’encarnar-se la Sabiduria eterna, 
veié clarament el misteri de la nostra naturalesa. És cert que 
Aristòtil donà la resolució inicial de la dificultat a l'expressar 
que l'ànima és forma substancial de l'home; mes l’Estagirita 
camina insegur, és tectus et vafer, diu el Vives, al pas que 
la filosofia cristiana posa el peu ferm en el camí d'aquestes 
difícils investigacions. La doctrina vivista és, doncs, fonamen¬ 
talment aristotèlica; mes son desenrotllament s'efectua a l'in¬ 
flux de la llum cristiana. L'ànima és forma substancial del 
cos, o, com diu el Vives, Veffectio de l'home, que determina 
el nostre ser i el constitueix en lo que és. El Renaixement po¬ 
gué infondre al Vives certes preocupacions; l'amor a la forma 
clàssica i els defectes de la ciència escolàstica, ja decadent, 
excitar-li un menyspreu injust envers la il·lustració humil i 
profitosa dels segles passats; mes la fe cristiana qui infor¬ 
mava son privilegiat talent li manté el judici i el bon acert, 
essent una prova de la necessitat que la raó té de la fe per a 
salvar-se dels remolins d'idees que es presenten en les tem¬ 
pestats que esdevenen sovint en el curs de la civilització. Abo¬ 
mina ell dels disbarats de molts dels adeptes del Renaixement 
que imperits somnien, diu (com ho veiem en els Diàlegs 
d'En Bernat Metge), tractar les altes i difícils qüestions de 
l'ànima, sols guiats per la llum natural; nosaltres, afegeix, les 
tractarem no prenent pas per norma la llum natural, sinó la 
veritat, que és una tant en l’ordre natural com en el sobre¬ 
natural; i amb sa doctrina lliga, l'admirable anàlisi d'Aristò- 
til amb la lluminosa ensenyança dels doctors catòlics. Comen¬ 
ça per tractar de les facultats i funcions humanes, pertanyents 
a la vida vegetativa, de l'assimilació, i de la generació, de la 
vida sensitiva amb l'estudi de tots els sentits, de la imagina¬ 
ció i de la memòria; passa després a la vida racional, pro¬ 
vant lo que sia l'ànima i ses més nobles facultats; tracta de 
certs fenòmens que interessen al cos i a l’ànima, per exemple, 
del dormir i del somniar; de la vellesa, de la longevitat i de la 



-644 


J. TORRAS I BAGES 


mort. Posa un interessant capítol sobre la immortalitat de là- 
nima, acudint, entre altres demostracions, a la indestructible 
d’Aristòtil al dir que les operacions són de la mateixa natura¬ 
lesa que el subjecte, i que, trobant-se operacions humanes in¬ 
dependents de la matèria, havem d’afirmar la substancialitat 
del nostre esperit. Cita les opinions dels grans filosops de 1 an¬ 
tiguitat qui més s'enlairaren en aquesta matèria, els quals, diu 
graciosament el Vives, mai volgueren condemnar a mort l’à- 
nima (damnare capite); i acaba preguntant: ^De què ve que 
en les altres qüestions sobre l'ànima s’acceptin com irrefuta¬ 
bles veritats lo que sols es funda en lleugeres conjectures, i 
que es tingui per incerta la immortalitat a favor de la qual 
hi ha un tal cúmul de raons? I respon: Clarament es mostra 
existir una força corruptora i enemiga de l'home, qui procura 
posar en controvèrsia una veritat tan necessària, a cuius per- 
niciosissimis tenebris tueatur nos Dens, lux vera, et immensa. 

El terç llibre, dedicat als sentiments i passions, és un dels 
més interessants, i en ell el mateix autor manifesta creure s 
amb una certa primacia sobre els altres filosops, puix els es¬ 
toics, diu, no feren més que enredar; i Aristòtil, de les pas¬ 
sions humanes, més en tracta en la retòrica que en els llibres 
de filosofia. El literat, l'humanista, es manifesta en aquesta 
tractació que estudia la part més humana de l'home, aquella 
en què d'una manera més tangible intervenen les dues mei¬ 
tats de la nostra naturalesa. Nosaltres donem importància 
particular al Vives en la present matèria per dues raons: 
l. a , perquè sobre els psicòlegs moderns de l’observació té l’a¬ 
vantatge que, servant el concepte de l'home, propugnat per 
sant Tomàs, del compost substancial, estudia la totalitat del 
fenomen, no solament la part espiritual, és a dir, que és un 
verdader antropòleg; 2. a , perquè per l'estudi antropològic, si 
bé mai, generalment parlant, s’aparta d’Aristòtil i de l'Esco¬ 
la, emperò usa principalment per a adquirir la veritat l'instru¬ 
ment de l'observació, com han fet modernament els psicò¬ 
legs de l’escola escociana, que predominà a Catalunya, i en 
la qual nosaltres aprenguérem la filosofia en nostres primers 



LA TRADICIÓ CATALANA 


645 


anys; devent advertir que l'observació del Vives és molt més 
completa que la d'aquests últims, puix es refereix a les dues 
parts del compost. Així tracta dels afectes en ses manifesta¬ 
cions físiques posant un capítol De lacrimis, un altre De pu- 
dore, caracteritzant el fi moral de la vergonya dient que és 
velut Paedagogus quidam, coincidint en aquesta apreciació, 
com tal volta es recordarà el lector, amb l'il·luminat Doctor. 
Fa una classificació de sentiments o passions, i en posa algu¬ 
na de particular en què denota son instint observador, com, 
per exemple, la Zelotypia, de la qual fa capítol especial com 
d’una forma particular de l'enveja, o sia, com diu el propi 
nom, gelosia de la forma. Aquesta traça observadora, expres¬ 
sada en un estil comú i planer, encara que elegant, lo molt 
i magistralment que acut al testimoni dels grans poetes, fan 
en extrem agradable aquest llibre, que escrit en llengua vul¬ 
gar tindria molts llegidors; i si bé el sistema escolàstic de les 
humanes afeccions, que lleugeríssimament apuntem al tractar 
de N'Ausias March, és a nostre parer, d'un valor filosòfic su¬ 
perior, essent una generalització científica exquisida, afegi¬ 
rem, emperò, que la doctrina vivista enclou un tresor d’ob¬ 
servacions. Serva del sistema escolàstic les principals línies; 
tracta primer de les afeccions concupiscibles i després de les 
irascibles, posant abans que tots els altres el tractat de l’a¬ 
mor, font de les demés afeccions. La doctrina de l’amor és 
completa: sa causa principal és la semblança, el nen besa sa 
imatge en el mirall perquè la creu un semblant a ell; Adam de 
sobte amà a Eva, perquè la veié similis sibi. La inclinació de 
l'amor és a baixar, així ho ensenya l’experiència humana, així 
ho diu la revelació divina. Déu és amor: l'amor del Criador a 
les criatures és infinita, perquè baixa; la de les criatures al 
Criador és feble, perquè ha de pujar. Altres cops és causa de 
l'amor, no la similitud, sinó l'harmonia. Els sers poden fun¬ 
dar, segons l'hermosa imatge del Vives, harmonia entre si; es 
poden correspondre com els diferents sons d'una tocata; i això 
engendra amor entre ells. 



646 


J. TORRAS I BAGES 


També la bellesa de la forma encén l’amor, perquè és com 
un raig d’Aquella perfectíssima de la qual totes les altres par¬ 
ticipen. Aquesta idea, com és evident, no és original del Vives 
i molt explícitament es troba exposada en un sentit teològic, 
que apliquen fins a les més grosseres passions, pels més an¬ 
tics pares grecs. L’amor pot recaure in mentem, i, de conse¬ 
güent, la bellesa pot ésser intel·lectual; in animam, havent-hi, 
per tant, una bellesa discursiva; in ajfectionibus, trobant-se 
per lo mateix ima bellesa afectiva. I fins mirant la infinitat de 
la humana naturalesa hi ha una inclinació, una amor ad molem 
materiae que l'autor qualifica de valde turpidus. L'amor des¬ 
perta a l'amor, constituint per si sol una causa generadora de 
consemblant passió en el pròxim. Molta altra utilíssima matè¬ 
ria trobarà el curiós lector qui vulgui estudiar el Vives en 
aquests llibres De anima et vita, dels quals nosaltres solament 
donem una petitíssima mostra. 

Fill de la pràctica raça catalana, el Vives, talent privilegia- 
díssim, havia de baixar de les altes investigacions metafísi¬ 
ques i antropològiques a les necessitats socials de la humana 
naturalesa, i ocupar-se en aquelles disciplines que regulen 
el bon ordre i concert entre els homes. Visqué en època de 
gran renovació en tots els rams de la ciència, en el principi 
d'una nova era, la societat experimentà noves necessitats i 
estímuls abans gairebé adormits; per lo qual la ciència jurí¬ 
dica i la ciència social convidaven el nostre escriptor a que 
es fiqués en sos dominis. L'afició al dret romà havia arribat 
a la mania, i ell, malgrat ses aficions clàssiques, fustiga al¬ 
guns cops ses pretensions exagerades, com quan conta el des¬ 
concert que portà a l'Hongria, qui posseïa un dret consue¬ 
tudinari, la introducció de les lleis romanes; i sobretot en la 
Sàtira que intitula Aedes legum es mofa d’aquells intermina¬ 
bles comentadors, capaços de girar el cervell i desorientar els 
qui volguessin seguir els camins de la justícia humana. Però 
ara té interès particular el pensament del Vives en lo que per¬ 
toca a la ciència social; i encara que, dada la mole de ses 



LA TRADICIÓ CATALANA 


647 


obres, sia insignificant l’extensió que ell dóna a dit estudi, és 
aquest de tal naturalesa que sembla fet exprés pels nostres 
dies, donant al mateix temps una mostra de la similitud entre 
el socialisme nascut en la Germània de la llavor del protes¬ 
tantisme, i el que avui té preocupada la civilitzada Europa 
provinent de la llavor del liberalisme. Un hom es convenç de 
que és el mateix fenomen, nascut d’unes mateixes causes, 
a tres segles l'un de l’altre, sols externament revestit d'acci¬ 
dents distints. 

De Communione rerum, ad Germanos inferiores, és un 
hermós opuscle sobre el Comunisme, contundent, eloqüent i 
persuasiu. Ara en diríem un opuscle de propaganda de fi pràc¬ 
tic, nascut d’un esperit benèfic envers els homes. Explica la 
gènesi d'aquell comunisme germànic, procedent de la predi- 
cació luterana. Abans, diu, l'ordre de coses fundat en la pie¬ 
tat disfrutava de quietud, no hi havia cap antipatia contra 
d’ell; fins que es presentà un, com a plogut del cel i enterat 
confidencialment dels divins arcans, qui al principi amb mode¬ 
ració i fins encongiment, després d’una manera oberta i te¬ 
merària, començà a disputar, a negar, a abolir lo que sempre 
la Iglésia havia respectat. Ex dissensione opinionum ventum 
est ad dissidium vitae. Es començà per la llengua i per la plo¬ 
ma, mes de seguida vingueren les espases i bombardes. Es 
començà la revolució pel ficte nom de llibertat, i per una pre¬ 
tesa igualtat dels inferiors ai superior; però després reclama¬ 
ren la comunitat de béns, fundant-se en la doctrina i en l’e¬ 
xemple mal interpretats dels primers cristians, i les coses 
arribaren a tal punt que, referint-se a ells, exclama el mo- 
deradíssim Vives: Iam non secta haec est, sed latrocinium; 
és la reproducció de les fetes d'Espartacus i de Catilina, de lo 
que fan els pirates en la mar, per lo qual no és qüestió de 
raons, sinó de bastons, puix vosaltres mateixos si fóssiu ma¬ 
gistrats de les ciutats ho faríeu pel deure de defensar el po¬ 
ble. Segons el Vives, podien dividir-se en tres classes els 
homes d’aquell alçament: 1.® Sos principals caps i magistrats 
qui són astuts, facinerosos, lladres desvergonyits qui s'han 



648 


J. TORRAS I BAGES 


proposat moure una torbació popular, que els permeti satis¬ 
fer ses desenfrenades concupiscències i l'apetit de diner. 
2. a Altres qui, tronats per massa despeses que han fet, o per 
casos fortuïts que els han esdevinguts, esperen poder d'aque¬ 
lla manera viure sense treballar. 3. a Una gran massa de gent 
popular a qui amb teories místiques i tontes s'ha enganyat, 
fent-los creure que el comunisme està conforme amb la veri¬ 
tat cristiana. Pel Vives els de la l. a classe són tan incurables 
com els lladres, adúlters i altres criminals, devent ésser com 
ells tractats; els de la 2. a , encara que tenen alguna culpa, no 
hi ha en ells frau, per lo qual no mereixen pena de la llei 
civil, quedant per Déu el càstig de que sien mereixedors; els 
de la 3. 3 classe són dignes de clemència i convé que sien 
instruïts en la vera doctrina. Tracta també del comunisme 
apostòlic, voluntari, avui encara existent en les comunitats de 
regulars; del comunisme cristià nascut de la caritat, que lliga 
amb el text aristotèlic de que l'amic és alter ipse, i amb el 
pitagòric, omnia esse amicorum communia, per lo qual la 
caritat fa totes les coses comunes quan és necessari, però 
usu, no possessione, mes discretament explica que la caritat 
fa comunes les coses de mi a tu, no les coses de tu a mi; i fins 
aquest comunisme no està manat per ninguna llei. De segui¬ 
da entra a demostrar ésser impossible el Comunisme en l’estat 
actual de la nostra naturalesa, que les utopies platòniques 
foren rebutjades pels filosops com a cosa de riure, que la ma¬ 
teixa naturalesa les desfà, que en lloc de la comunió entre els 
homes portaria discòrdies, baralles, guerres i confusió in¬ 
descriptible. El comunisme és rebutjat per la naturalesa ra¬ 
cional, i sols és natural entre les bèsties. Al·ludeix als jueus 
impulsors del Comunisme; i argüint contra la idea de que 
amb ell es trobaria la igualtat entre els homes, amb prego¬ 
na raó diu que aleshores seria major la desigualtat, si tenint 
els homes igual fortuna i condició, s'obligava a una part 
d’ells als treballs més penats i repugnants, que no pas ara 
en què la mateixa desigualtat entre els subjectes suavitza les 
diferències que en si porten els distints treballs, a què la 



LA TRADICIÓ CATALANA 


649 


mateixa naturalesa obliga el nostre llinatge. Sadollat tot el 
llibre d’esperit cristià, amb l’expressió sempre ungida de la 
suavíssima caritat fraterna, fineix recordant a aquella ence¬ 
gada gent la diferència dels seus doctors amb els apòstols 
qui ens portaren la bona nova, i els exhorta a seguir les vies 
de Déu, úniques que procuren la pau i tranquil·litat i assegu¬ 
ren la vida eterna. 

També tractà el Vives la qüestió del pauperisme en un 
opuscle que, juntament amb l’anterior, demostra com es fi¬ 
xava en les necessitats pràctiques socials, veient obrir-se en 
l’esdevenir una època de gran desenrotllament popular. En 
l'edició de què ens servim s’intitula: De subventione pau - 
perwn, sive de humanis necessitatibus cum notis Fr. Ioannis 
Mayardi Cartusii. El dedicà als Cònsols i al Senat de Bruges, 
a la qual ciutat manifesta estar tan afectat com a la seva 
València, puix en ella habità molts anys i fins s'hi casà. Consta 
de dues parts. En la primera parla de l'origen i de les necessi¬ 
tats humanes en general, explica en què consisteix la benefi¬ 
cència en son sentit ample i espiritual, i com la subvenció de 
les necessitats materials és tan solament una part d’ella, i 
dóna molta importància a l'educació. Exposa magistralment 
el desinterès que devem tenir quan exercitem la beneficèn- 
sia, sense que mai la ingratitud dels afavorits ens faci re¬ 
cular en el camí del bé, predica el menyspreu de la vanitat 
i de les altres passions que dissipen la beneficència; mes en 
aquest punt l'il·lustre filosop ens sembla massa estoic, tenint 
en compte les flaqueses humanes. La beneficència no deu 
fundar-se en la hipòtesi d'una societat perfecta que és irrea¬ 
litzable, sinó en l’estat en què aquesta en aquell moment es 
troba; així ho féu sant Vicenç de Paül i sempre ho han prac¬ 
ticat els homes apostòlics. Determina senzillament el caràcter 
públic i social de la riquesa, prenent aquesta paraula en ei 
sentit més ample, i acudint a la sabiduria humana al·lega 
les antigues sentències de que ens devem a la pàtria i als 
amics, el non nobis solis nati sumus, i el sabut i interessant 
text de Terenci: Homo sum: humani nihil a me alienum puto; 



650 


J. TORRAS I BAGES 


però preferentment li serveix l'Evangeli, i així, per a provar el 
desinterès amb què estem obligats a fer participants de nos¬ 
tres béns el pròxim cita el gratis accepistis gratis date, prova 
després com la substància de la Llei cristiana, en lo que ateny 
a les relacions entre els homes, és la caritat fraterna, i demos¬ 
tra el caràcter general de la caritat que no fa distinció, ni 
accepció de persones, entre tots els reengendrats en Crist. En 
el segon llibre prova com el cap de la ciutat deu procurar 
pels pobres. S'ocupa dels perills morals i materials que en si 
porta la mendicitat, no sols envers la comunitat en general, 
sinó també envers els mateixos mendicants. Suposa que la 
mendicitat fou prohibida a la Judea, a Grècia i a Roma; que 
els moderns, volent també acabar amb ella, idearen diferents 
medis, com els treballs en els béns comunals, distribucions de 
moneda, etc.; mes l'autor va a proposar altres camins. A 
aquest fi distribueix els pobres en dues classes: els que 
viuen en les cases de beneficència, i els que viuen en ses 
cases, dels quals i de tota la seva família vol que se'n tingui 
un registre en cada parròquia. Proposa que s'elegeixin dos 
o quatre senadors que es cuidin dels pobres. Els estrangers 
seran enviats a son país amb un viàtic suficient; els altres 
capaços de treballar, que se'ls ocupi en alguna indústria o ofi¬ 
ci; i aleshores el Vives fa una curiosa relació de les arts i 
feines que sense preparació poden practicar-se; a aquells que 
sien enterament incapaços proposa que se'ls doni la pitança 
dos cops al dia, però sense deixar-los vagarosos, almenys per 
raó de moralitat. Tracta també dels boigs, i molt especialment 
de l’educació de nois i noies com no podia de menys un home 
tan amic de la il·lustració. Recordant els censors de costums 
de l’antiguitat, vol establir una censura de pobres exercida 
per dos censors gravíssims i de tota probitat, i amb ocasió 
d’això parla de la convenència d’establir una censura de la 
vida i costums dels joves rics, com a Grècia i a Roma, perquè 
inquíreixin, com a pares, en què s’ocupen, com administren 
sos béns, etc. En quant a la dificultat econòmica, a la manera 
de subvenir a aquesta organització del pauperisme, proposa 



la tradició catalana 


651 


les rendes ja existents destinades a pobres en les esglésies i 
hospitals, les col·lectes voluntàries, lo que es recollís en cai¬ 
xes posades ad hoc en certes iglésies, lo que les ciutats po¬ 
drien estalviar disminuint concerts, espectacles i pompes ja 
que amb preferència a les diversions els magistrats deuen 
atendre a la sustentació dels pobres. 

Com ha vist el lector en aquests dos opuscles, el nostre 
gran filosop toca una bona art de les qüestions obreres, i si 
bé avui aquestes presenten una major complicació, el Vives 
clarament assenta els dos perns en què perennement s’assen¬ 
tarà l'economia política cristiana per a tractar tals matèries: 
la necessitat ineludible de la desigualtat de fortuna entre els 
homes, i l'obligació del cap de la ciutat de proveir pels po¬ 
bres i necessitats. 

També convé fixar-se per a conèixer el tremp intel·lectual 
del Lluís Vives en l'afició que portà a la pedagogia, i reflexio¬ 
nar un moment sobre els principis pràctics que enclou en els 
opuscles que escriví de tal matèria. En la carta escrita a la 
reina Caterina d’Anglaterra, qui l’havia consultat sobre l’e¬ 
ducació de sa filla Maria, posa com els fonaments de l'educa¬ 
ció literària. Vol, com Quintilià, que aquesta comenci ja des 
de la infantesa i que abraci tot l'home; dóna molta importàn¬ 
cia a la memòria, la potència de la qual es multiplica amb 
l’exercici; i així, ordena que no es passi cap dia sense apen- 
dre alguna cosa de memòria; aquesta facultat promou l'agu¬ 
desa de l’enginy i el desenrotllament intel·lectual de l'home, 
per això demana tant que sia exercitada; que el vespre, abans 
d’anar-se'n a jaure, llegeixi dos o tres cops lo que vulgui 
apendre i a l'endemà que ho demani a la memòria. Aconsella 
que la princesa rebi l'educació amb altres tres o quatre donze¬ 
lles ben criades, puix així amb major estímul s’aplicarà més 
que no pas sola; que entre mestre i deixebles es parli en llatí; 
senyala els clàssics, pagans i cristians, amb què ha de fer-se, i 
afegeix que també pot llegir De Griselide vulgata iam fabula. 
Li diu que tingui un llibre en blanc on per sa pròpia mà es- 





652 


J. TORRAS I BAGES 


crigui lo elegant, graciós, etc., tant en el pensament com en 
l'expressió, que trobi en lo que llegeixi o oigui. En la 2. a carta. 
De Ratione studii puerilis, exposa els mateixos principis i 
diu que el deixeble, a l’escoltar el mestre, mai deu anar-hi 
penna et charta inermis, que en la lectura sia sempre prest 
a apuntar tot lo interessant que trobi, i això no solament per 
a obtenir una col·lecció interessant, sinó particularment per¬ 
què així es queda més estampat en la memòria. Repeteix el 
consell de que l'estudiant parli en llatí; mes aquí afegeix una 
observació que caldria tinguessin molt en compte certes famí¬ 
lies qui donen a sos fills criats de qualsevol província d'Es¬ 
panya, mentre no sia Catalunya, perquè aprenguin la llengua 
castellana; i dit consell és, que si l’estudiant està voltat de 
gent que parli malament en llatí, aleshores és preferible que 
parli en llengua vulgar, no sia que ja des de la infantesa 
prengui l'hàbit de parlar viciosament. Desgraciadament, el Vi¬ 
ves no havem vist que en sos sistemes d'educació literària, es 
recordi de les llengües vulgars parlades per les nacions moder¬ 
nes; l'antiguitat era son ideal, mes nosaltres no vivim en els 
temps antics, sinó en els moderns... Famosos són sos bells 
diàlegs escrits a posta per a vulgaritzar la llengua llatina, i 
que poden considerar-se com part de sa literatura pedagò¬ 
gica; mes per sa extensió i per la importància de son contin¬ 
gut és digníssim d'ésser llegit el llibre De institutione Femi- 
nae christianae, dedicat a Caterina, reina d’Anglaterra. \ Quina 
diferència entre aquest llibre i el Llibre de les Dones de Fra 
Francesc Eiximenis! El Vives no es digna anomenar-lo, mal¬ 
grat sa molta importància i que indubtablement el coneixia; 
la moda de fer el savi és la pitjor i més despòtica de totes, 
i així és que rubleix son llibre de doctrina clàssica, acut als 
filosops antics i als primitius Pares de la Iglésia qui escrivi¬ 
ren de la matèria, arriba a parlar de nostra lingua hispanica, 
però no es recorda d’aquella llengua catalana de la que sa 
pàtria, València, fou el jardí literari, i en la qual sa ciutat 
nadiua estampa tan primorosos volums de poesia i prosa. 
A l'indicar els llibres que podran llegir en cita tan sols de 



LA TRADICIÓ CATALANA 


653 


grecs i de llatins; fins interdiu els llatins de Edat Mitjana, 
plens molts d’ells d'altíssima doctrina, pero la llengua dels 
quals ell amb menyspreu anomena gotollatina; i, no obstan , 
per boca de Juvenal fustiga la donesca pedanteria literaria, 
que a nosaltres ens sembla que fàcilment produiria son sis¬ 
tema d’educació literària de les dones. Conte el llibre cu¬ 
rioses notícies històriques sobre la matèria de que versa, sa 
doctrina moral és bona i molt catòlica, ama que les dones sien 
piadoses; i parlant 1 després de com el luxe les fa mutils pels 
deures domèstics, i engendra odis i divisions en les ciutats re¬ 
corda que a Barcelona, in Laletanis Hispamae, segons la tra¬ 
dició dels passats, a conseqüència del comerç amb Alexandria, 
les dones dels comerciants es donaren tant al luxe i a la profu¬ 
sió, que superaven les dones dels nobles, lo qual ocasiona di¬ 
visions i odis en la ciutat. Entengui el lector que el Vives no 
sols discorre sobre l’educació literària de la dona, sino que cn 
un sol tractat enclou tot lo que pertany, en tots els ordres i en 
tots els estats, a les dones, com ho féu amb tanta enidicio i 
no menys gràcia més de cent anys abans el fecundissi 
i franc menoret Fra Eiximenis. 

Fermíssim creient, en totes les seves obres fins en aquelles 
en què tracta de matèries molt distintes de les rehgioses, es 
sempre el nostre filosop un apologista il·lustre de la santa te 
catòlica, però en una de ses obres més extenses fa expressa¬ 
ment l’apologia de la nostra Religió, prenent plaça entre els 
poderosos ingenis qui des de sant Justí i Tertul·lia fins al 
comte De Maistre i al nostre Balmes, Deu ha enviat alm 
per fer compendre als homes son verdader mteres. Lobra 
De veritate Fidei christianae és un monument de la saviesa i 
zel del Vives, adequat a les circumstàncies del temps en que 
fou escrit. Representa un moviment de l’esperit huma qui pug¬ 
na amb l’estat intel·lectual de l’escolasticisme rònec, i amb 


1. De officio mariti. 





654 


J. TORRAS I BAGES 


el descaminament i superbes pretensions dels savis del Re¬ 
naixement. Reconeix la limitació de la raó humana; però sosté 
que no hi ha divergència, com volien els nous savis, entre ella 
i la fe, i que el ser racional ha d’ésser introduït a la fe mit¬ 
jançant la raó, o sia, usant el llenguatge tomístic, que les 
veritats naturals són preambula fidei. Si Déu volgués seria 
prou la simple exposició de la fe perquè fos admesa; fou un 
voler de la Providència que les sobrenaturals creences cris¬ 
tianes s'introduïssin en els esperits, quan aparegueren sobre 
la terra, per medi d'una sobrenatural i visible recomanació que 
foren els miracles de l'època heroica del Cristianisme; i quan 
ja la Iglésia hagué pres possessió del món, sense faltar mai en 
ella ni el miracle ni altres sobrenaturals manifestacions, ha 
volgut deixar en bona part l’Home-Crist Jesús a l’esforç humà 
el sosteniment de son regne. La llarga cadena dels Pares 
d'ambdues Iglésies que el Vives cita acabant amb sant Tomàs, 
són la mostra d'un proselitisme nou en el món, i que serà 
etern, que, agermanant en un mateix discurs la fe i la raó, do¬ 
nant satisfacció a l’apetit racional i al sobrenatural de la nostra 
naturalesa, assegura al propi temps a la intel·ligència de no 
desbarrar, i a la fe d’ésser racionalment acceptada. Perquè el 
Vives recorda amb un cert escepticisme la inconstància de la 
doctrina filosòfica, l'oposició entre els filosops i les contí¬ 
nues contradiccions de les escoles; i així és que dóna espe- 
cialíssima importància al sentit comú de la humanitat. Els 
misteris sobrenaturals no cauen baix l'escrutació de la nos¬ 
tra intel·ligència, quae supra nos nihil ad nos, diu, citant a 
Sòcrates; i, de consegüent, devem rebre’ls amb acció de grà¬ 
cies, i procedir com fem amb els raigs del sol, que directa¬ 
ment no els podem contemplar, però que els veiem obliqua- 
ment quan cauen sobre les coses: així contemplem Déu en 
sos efectes. Molt oportunament comença per tractar de l’home 
i de sa fi i de ses tres vides uterina, mundana i celestial; fent 
notar el desenrotllament successiu del nostre ser en cada una 
d’elles. Passa després a tractar de com Déu és autor i gover¬ 
nador de tot lo criat, recordant, com ja observà sant Tomàs, 




LA TRADICIÓ CATALANA 


655 


que la filosofia comença molt grollerament per ésser mate¬ 
rialista, i que amb ei treball i progrés de la humana intel·li¬ 
gència, es féu espiritualista. Combat l’eternitat del mon no 
sols amb arguments metafísics, sinó, a més, per lo moderna 
que és la civilització, per la present existència de la llengua 
hebraica que ell creu ésser per sa estructura (similis linguae 
puerorum) la de la infància del món; impugna els geòlegs de 
son temps, qui atribuïen a la terra una extremada antiguitat, 
recorda la inseguretat dels fonaments dels qui volen calcular 
l'edat del món, puix la mateixa civilització no pot servir de 
base, quan veiem l’estat dels pobles del nou món que s'acaba 
de descobrir, que és la que tenien tots els pobles tres mil anys 
enrera; de manera que científicament, a son parer, és impos¬ 
sible determinar l'antiguitat de l'humà llinatge. Tracta de si 
són habitats els planetes, i creu que sí en virtut del principi 
de finalitat, i conceptua que els habitants han d'ésser de con¬ 
dició superior a la dels homes, per la major excel·lència dels 
llocs que per habitació se’ls ha donat. Tracta també de la 
immortalitat de l’ànima, de la fi de l’home, de la multitud dels 
esperits i del pecat d'uns i altres. Al parlar dels esperits 
bons i mals, llueix sa erudició clàssica justificant l’existencia 
dels mateixos amb passatges dels antics escriptors, assentant 
el fet evident del domini diabòlic en els pobles, així de 1 an¬ 
tiguitat com moderns, qui no han obtingut la regeneració de 
Crist. Tot el primer llibre es pot dir que és un tractat de 
homine enriquit amb la sabiduria grega i romana. El llibre 
segon té per principal objecte Jesucrist. Explica l’existencia 
de la màgia en l’antiguitat, introduïda pel dimoni amb un cert 
culte inspirat per ell mateix, essent reconeguda entre altres 
per les Lleis de les dotze taules. S’ocupa de les Escriptures 
qui vaticinaren la vinguda i encarnació de Crist. Al·lega el 
testimoni de Josefo referent al Salvador; prova la divinitat 
d'aquest; cita els testimonis de Plinius, Tacitus i altres sobre 
els cristians; i als qui diuen com és que sien sols els escrip¬ 
tors cristians els qui relaten d'una manera completa els orí¬ 
gens del cristianisme, respon molt categòricament: que es per 



656 


J. TORRAS I BAGES 


la mateixa raó, que si volem saber bé les coses judaiques acu¬ 
dim als jueus, o les romanes i gregues, als romans i grecs. 
Tracta de la Resurrecció de Jesucrist, de la predestinació 
humana; i sempre la moderació racional és el distintiu de 
I'apologista. En els llibres terç i quart, explicant del mahome- 
tisme i del judaisme, usa la forma dialogada suposant una 
conversa entre un cristià i un savi d'aquelles lleis, de manera 
que sa lectura recorda els diàlegs del Beat Ramon Llull. El 
quint llibre el destina a tractar De Praestantia doctrinae chris - 
tianae. Sosté que solament aquesta dóna una notícia excel·lent 
i sense titlla de la Divinitat, que els altres legisladors i filo- 
sops són insostenibles, que dels mateixos prínceps de la filo¬ 
sofia rectament s'ha dit: Aristotelis doctrinam facere impios, 
Platonis vero superstitiosos et daemoniacos. Que Crist és ver 
sol que il·lumina ambdós hemisferis, això és, la Iglésia i fins 
a més totes les sectes, puix totes les doctrines humanes han 
experimentat sa influència; la doctrina de Crist antiquà totes 
les anteriors, de manera que el llenguatge comú per savis an¬ 
tics entén els anteriors a sa benaventurada vinguda; que grà¬ 
cies a Ell la poesia i la filosofia s'han purificat i engrandit; 
que fixà i il·luminà les nocions transcendentals, que essent 
abans incertes i variables entre els savis, avui són comunes i 
fixes entre el mateix vulgo; que, com professa la nostra reli¬ 
gió el principi de que el ver no és contrari al ver, admet i 
ama i protegeix totes les ciències i arts, cosa que no fan les 
sectes, puix des de les antigues a les modernes, totes han .per¬ 
seguit alguna ciència. Respecte dels avantatges socials dels 
cristianisme, observa que aglutina els temperaments més opo¬ 
sats en uns mateixos principis i sentiments; que, mitjançant 
la caritat anihila l'antagonisme que ix de l'oposició entre el 
teu i el meu; que és el sol que, allunyant amb ses resplendors 
les tenebres, ha restablert la integritat de la naturalesa huma¬ 
na, conduint al nostre llinatge a la consecució d’un internacio¬ 
nalisme o humanisme abans desconegut, que sense menys¬ 
prear la petita pàtria on som nats, encén en el pit un foc que 
estén l'amor per tota la humanitat. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


657 


Aquest reduït extracte farà entendre al lector la vastitat 
i noblesa de l’horitzó racional en què es movia l'esperit del 
nostre il·lustre filosop, sa familiaritat amb els grans talents 
que ha tingut el món, i una manera de discórrer superior a 
les circumstàncies de temps i lloc que dóna un interès perma¬ 
nent a sa doctrina, essent aquesta d'aquelles a qui es deu re¬ 
conèixer una vera potència educadora de les facultats hu¬ 
manes. 

El llibre príncep entre tots els del Vives, on manifestà l’im¬ 
mens caudal de sos coneixements, sa competència en totes les 
disciplines literàries i científiques, i que era un home de 
pit per a empendre la immensa tasca de restaurar la repú¬ 
blica de les lletres, és, sens dubte, el llibre De disciplinis. Ja 
al principi havem expressat nostre judici amb poques parau¬ 
les i senzillament sobre si el Vives era restaurador o revolu¬ 
cionari; tal volta res més diríem referent a aquesta matèria, 
a no ésser que sa principal fama, la categoria en què se’l 
col·loca entre els genis qui han il·lustrat el món, és precisa¬ 
ment la dels grans crítics, i si bé tots els llibres del Vives 
són crítics, aquell en què ex professo, assentant sa càtedra 
enmig del regne de la ciència universal, sospesa, judica, apro¬ 
va o condemna és el referit llibre De disciplinis; per lo qual 
seria falta verdadera no dedicar-li algunes paraules tractant-se 
de l'escriptor més il·lustre eixit de la nostra raça i un dels 
qui més influència han exercit en la il·lustració europea, no 
en una època endarrerida o d’ignorància tenebrosa, sinó en el 
temps d'una efervescència desencadenada del pensament, 
com fou el temps del Renaixement, llavor i principi de l’èpo¬ 
ca moderna amb ses revolucions i heretgies, amb la persecu¬ 
ció i sublimació de la Iglésia, amb el progrés i les ruïnes que 
ha ocasionat en tot el món civilitzat; època que fins avui 
dura, empenta que és causa encara dels terratrèmols que so¬ 
vint se senten. Nosaltres no seguirem l'insigne escriptor en la 
crítica de les ciències particulars, ni en els projectes per a 
restaurar-les, acontentant-nos amb reproduir alguns de sos 
pensaments fonamentals. La primera part del llibre la inti- 


42 



658 


J. TORRAS I BAGES 


tula De causis corruptarum artium. Assenta que la instrucció 
és base de vida civilitzada i de coneixement de Déu. Ell es 
proposa purificar les Arts, treure-les de les tenebres gentils i 
portar-les a la llum cristiana, de manera que es vegi que l’en¬ 
gany dels antics escriptors no era causat per vici de l'enginy 
humà, sinó del propi i particular; a qual fi usarà de raons na¬ 
turals, no de principis revelats, per a no convertir la filosofia 
en teologia; mes comprovarà la filosofia i la ciència amb la 
llum cristiana, per a purificar la vella cultura, puix la joven¬ 
tut, nodrint-se amb errors gentílics, fàcilment cauria en la 
desgràcia eterna. Proclama a Aristòtil omnium ctiiuscumque 
aetaiis scriptorum facile praestantissimus , ! però amb el ma¬ 
teix dret que l'Estagirita rebutjava de sos mestres l’inconve¬ 
nient, ell també impugnarà del filosop lo que li sembli, com 
tampoc vol obligar els successors que segueixin ses petjades. 
Declara causa de la corrupció literària o científica el descuit 
del text primitiu i la divisió en escoles. Critica els doctors es¬ 
colàstics perquè al filosofar i cercar raons naturals no fan 
més que al·legar el text d’Aristòtil; enclou en aquesta censura 
sant Tomàs molt injustament, puix el gran doctor evidencia 
el fonament natural de les qüestions, i si algun cop cita seca- 
ment el text aristotèlic, és perquè aquest de si mateix és evi¬ 
dent. L'antagonisme de les escoles ha fet prevaler sobre l'a¬ 
mor a la veritat l'amor del partit: l'una escola declara heret¬ 
ges els de l'altra, i quiscuna menysprea la lectura dels es¬ 
criptors de sa contrària. Malgrat l’admiració que manifesta 
per Aristòtil, declara que molts de sos principis són poc sò¬ 
lids i, a més, anticatòlics: que no vol ésser novador, sinó res¬ 
taurador, de manera que pretén sols seguir les petjades de 
nostres majors; mes les escoles les han corromput i son text 
verídic més aviat es troba en els còdexs arnats de les biblio¬ 
teques que caigueren en mans de bàrbars, o que estan en país 
illetrat, que no pas els que tenen en ús la gent literata, cor¬ 
romputs doctulorum audacia i per copiants i estampadors. 


1. Llib. I, cap. IV. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


659 


Ataca els qui donen tanta importància als gentils com als 
cristians, a Ciceró, per exemple, com a sant Jeroni i a sant 
Crisòstom. Nota, com a prova de la falta de crítica que domi¬ 
nava a Espanya, que, essent ell noi, havia oït, per a provar 
que un principi era exacte, al·legar que el portava un llibre 
impremtat; mes en aquest punt poc havem avançat, puix 
avui mateix molta gent es troba que dóna més fe a lo que 
diu un diari, que no pas a lo que porta la Bíblia o ensenya el 
Papa. Fa una depuració crítica de les fonts científiques, de 
manera que recorda a l'insigne teòleg Cano quan exerceix la 
mateixa missió. El xerrotejar etern de les escoles corrompé 
el regne de la ciència; com les qüestions dels partits i son amor 
egoista, podríem nosaltres afegir, pertorben i corrompen el 
regne de la pàtria. L'extensió viciosa donada a la lògica perju¬ 
dicà a la veritat, podent-se aplicar al cas el verset de Mimus: 
Nimium altercando veritas amittitur. Menysprea els compen¬ 
dis (centones) de lleis, medicina, filosofia, teologia, etc., i, 
extralimitant-se, estén la seva censura a la Catena aurea de 
sant Tomàs qualificant-la de rapsòdia, contra lo qual justa¬ 
ment s'alça el col·lector Mayans, recordant com aquella obra 
de l’Angèlic és una exposició contínua, sòlida i verament àuria 
dels Evangelis, i fins en nota marginal el judiciós bibliòfil a 
la crítica dels compendis en general oposa la següent sen¬ 
tència: Contemnendo parva amissa sunt magna. Amb tremen¬ 
da crítica aboleix la importància que ja en aquell temps s'ha¬ 
via volgut donar als sarraïns, es riu dels qui igualen Averroes 
a Aristòtil i el fan superior a sant Tomàs, el té per talent 
mitjà i, igualment que a Avicenna, el tracta d’infantil, brut, 
malvat, ateu, com igualment a tots els sarraïns en general. 
Prova la seva gran ignorància en quant als filosops i savis an¬ 
tics, puix equivoca i canvia noms i doctrines. Confronta tros¬ 
sos de la traducció d'Aristòtil per a provar que n’alterà gra- 
vement el sentit, si bé fa lleialment la protesta de que no ha 
llegit sos llibres mèdics. 

Diu que no sap trobar cap raó per a explicar-se el partit 
que han tingut dits escriptors, fora que sia la seva impietat; 



660 


J. TORRAS I BAGES 


raó que potser també explica l’entusiasme que després del 
Vives han altre cop despertat entre certa gent, com ja ante¬ 
riorment, en els temps mitjos, havia succeït; emperò el lec¬ 
tor qui conegui sant Tomàs, recordarà la noblesa amb què 
l'antic frare tracta Averroes 1 a qui combat, la fonda simpa¬ 
tia amb què es dol de les angúnies que passà el savi mahome- 
tà cercant la veritat, i pot veure en la manera de sant Tomàs, 
i en la manera del Vives, un signe de l’esperit ample i lliure 
de la Mitjana Edat, i del caràcter superb i enterc del Renai¬ 
xement. En el llibre VI tracta de Philosophia morali corrupta, 
i després d’enlairar l'ètica dels cristians sobre la dels antics 
filosops, pretén refutar Aristòtil en la doctrina de la beatitud. 
Prefereix en aquest punt Sòcrates i Plató, i exalça com a admi¬ 
rable i divina la definició que aquests en donaren dient que 
consistia en l’amor i unió amb aquesta bellesa, sobre la qual 
no hi ha bellesa, que no té intermissions, ni ha de tenir fi, i 
que ateny al cap i complement de tots els béns. Vives, amb raó, 
s'enamora de tan alt pensament, i fins alaba. Sòcrates perquè 
al tractar d'aquesta matèria diu que no vol seguir el vulgo, ni 
el pensament popular, sinó pendre per mestre el mateix Déu, o 
sia el Numen qui l’inspira. Mes, a nostre parer, el sistema ètic 
d'Aristòtil més positivista, en la bona accepció de la paraula, 
juntament racional i experimental, és molt més humà i demos¬ 
trable; puja per graus de la felicitat íntima, corporal, a la su¬ 
prema beatitud que col·loca en la contemplació intel·lectual. 
Sens dubte per això l’adoptà sant Tomàs, fent-ne punt de con¬ 
nexió de la raó natural amb la sobrenatural revelació. Per a 
refutar la doctrina d'Aristòtil sobre la beatitud, Vives la posa 
en contrast amb les benaventurances de Crist, acudint també 
als filosops qui despreciaven els béns temporals; mes el nos¬ 
tre escriptor s'oblidava de que al proclamar Crist benaventu¬ 
rats els pobres, els perseguits, etcètera, no parlava de la feli¬ 
citat present i humana, sinó d'una beatitud futura, que es pot 


ï. V. De veritate Fidei catholicae, llib. III, capítol XLVIII. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


661 


aquí posseir sols en esperança, i d'una pau interna que de 
present gaudirien, mes provinent d'un origen sobrenatural. 
No anà encertat el Vives en aquest lloc al deixar a Aristòtil 
per poc cristià i massa humà; l'alta pensa de sant Tomàs co¬ 
neixia que tot lo que és pregonament humà és perfectament 
cristià; i la sanció de la Iglésia, el sentit comú dels homes i l'a¬ 
provació de les generacions li donen la raó. Encarant-se 
Vives amb els defensors d’Aristòtil, els pregunta: ,-Per ven¬ 
tura direu que parla sols com a gentil i de llum natural? Doncs 
sapigueu que els platònics i els estoics amb la sola llum natu¬ 
ral arribaren més a prop de lo que ensenya la revelació cris¬ 
tiana; lo qual, essent molt cert, no destrueix rexcel·lència 
d’Aristòtil, qui, seguint el fil del discurs racional, condueix 
l'enteniment fins a la revelació, essent son procediment de¬ 
mostrable naturalment, lo qual no es podria fer amb l’alta 
doctrina teològica de Plató, per lo mateix que té quelcom de 
sobrehumana. En Vives tenia molt d’artista i no és estrany 
quedés enamorat del geni fulgurant de Plató, i sentís poc 
atractiu, malgrat proclamar-lo príncep dels filosops, per l'ari- 
ditat d'Aristòtil, a qui acusa de massa amic del procediment 
dialèctic, argüint-li sa mateixa doctrina de que la dialèctica no 
és a propòsit per a excitar o temperar els moviments de l’à¬ 
nim; mes el nostre escriptor oblidava que una cosa és la cons¬ 
titució d’un organisme científic, un tractat tècnic, i altra la 
doctrina destinada a ésser vulgaritzada, revestint l'estil comú 
i ordinari. La segona part la intitula De tradendis disciplinis 
seu de institutione christiana. És un pla d’estudis començant 
per les llengües a les quals, amb raó, té pel primer element 
de la cultura humana, volent, com Quintilià, que ja els pares 
i les dides tinguin compte d'ensenyar rectament de parlar la 
llengua nadiua als infants, passant de seguida a l'estudi del 
llatí i de les altres llengües sàvies; discorre sobre l'ensenyan¬ 
ça de la retòrica, filosofia, dret, matemàtiques, etcètera, i, a 
nostre parer, se li pot aquí aplicar, quan tracta ja positiva¬ 
ment de la ciència, no purament en sentit crític, l'expressió 
que li aplica el perspicaç Cano: hic opus, hic labor est. Sobre 



662 


J. TORRAS I BAGES 


la qüestió de si convé la lectura dels gentils, resol afirmativa¬ 
ment mentre sien esporgats, al·legant l’exemple dels Pares de 
la Iglésia i fins el del mateix sant Tomàs. Sempre se li veu 
la prevenció tremenda contra els escolàstics; mes, no obs¬ 
tant, parlant de la filosofia moral o dels costums, recomana la 
segona part de la Sutfima. de sant Tomàs scriptovis de schola 
omnium sanissimi ac minime inepti. Expressió vergonyosa per 
a referir-se al gran doctor, devent nosaltres aquí manifestar 
que, a nostre parer, el Vives, ja sia per sa educació clàssica, 
ja sia per les prevencions contra l’escolasticisme, era incapaç 
de percebre la labor especial de la ciència i de la literatura de 
l'Edat Mitjana; era una espècie de caecus non indicat de co- 
loribus, com ho prova, entre altres raons, que en to de cen¬ 
sura diu de sant Tomàs que treu la doctrina dels escriptors 
sagrats i profans i de les opinions populars, i que, com en 
general els escolàstics, segueix el judici d'altri i no el propi 
seu o original; essent així que és el major elogi que es pot 
fer de l’Angèlic, el que escolta totes les veus de la humana 
naturalesa abans de donar sentència, no frisant per a donar- 
ne de pròpia, sempre que veu que dignament ha estat pro¬ 
nunciada. 

Per les petites indicacions que precedeixen pots, lector, 
tenir algun coneixement de l’insigne fill de la nostra raça, el 
famós Lluís Vives, més cosmopolita que no pas català, nascut 
nn l'època del Renaixement i informat per ell, i doctor il·lustre 
de dita forma, naturalment enemiga del Regionalisme, i la 
qual fou Cesarista en la política, en la literatura, en la cièn¬ 
cia; mes, malgrat això, resplendeixen en el filosop valencià 
les qualitats que comunament adornen l'esperit de la nostra 
gent: maturitat de judici, moderació de les idees, amor del 
just medi en la vida pràctica i talent assimilatiu, podent ben 
íbé assegurar el cardenal Gonzàlez, 1 a pesar d'haver viscut el 


1. Historia de la Filosofia. 









LA TRADICIÓ CATALANA 


663 


Vives enterament separat de l’escola tomística, que la seva 
filosofia substancialment es conforma amb la de sant Tomàs, 
que, com sovint diem en el present llibre, és la base i substàn¬ 
cia del nostre pensament nacional. 


CAPÍTOL VII 

Breus indicacions sobre l'esperit de l'escola 

JURÍDICA CATALANA 

Aptitud jurídica de la nostra raça. — Text de Nicolàs Anto- 
nio. — Regla de prelació de lleis donada per En Jaume I, 
que permeté el desenrotllament natural de l’element jurí¬ 
dic. — Importància dels pràctics. — Al·lusió als concilis 
tarraconenses, i energia d’ells en conservar el dret pro¬ 
pi. — Igual circumstància es troba en la jurisprudència 
civil. — Potència harmonitzadora i assimïlativa en els nos¬ 
tres juristes: Jaume Callis, Belluga, Fontanella, D. Sebas¬ 
tià de Cortiada. 

Fonts principals d’aquest capítol: Antiquiores Barchino- 
nensium leges, quas vulgus usaticos apellat cum commenta- 
riis supremorum Iurisconsultomm Iacobi a Monte iudaico, 
Iacobi et Guilermi a Vallesica et Iacobi Callicii. — Commenta- 
ria super Usaticos, de Marquilles. — Els llibres de Callis que 
se citen en el text. — Col·lecció de Concilis tarraconenses, per 
l’arquebisbe Costa i Borràs. — Speculum Principum D. Petri 
Belluga Valentini iurisconsulti famosissimi. — Decisiones 
Cathaloniae Senatus, de Peguera. — De Pactis nuptialibus, per 
Ioannem Petrum Fontanella. — De officio Iudicis et Advocati, 
per Xammar. — Discurso sobre la Jurisdicción del excelentí- 
simo senor Virrey y del excelentísimo senor Capitàn general 
del Principado de Cataluna, por el Dr. D. Sebastiàn de Cor¬ 
tiada. 



664 


J. TORRAS I BAGES 


La jurisprudència, cosa essencialment pràctica, exercici, 
com diu son nom, no directament del raciocini, sinó de la 
virtut intel·lectual anomenada prudència la qual consisteix en 
l’excel·lentíssim hàbit d'acomodar la regla de la raó a les exi¬ 
gències i necessitats de la vida, que és reina de les virtuts 
racionals i noble imatge de l'atribut, diví de la Providència, 
devia trobar, per arrelar-se fortament en ella, molt adequada 
la nostra gent, per les qualitats que propis i estranys han re¬ 
conegut sempre en l’esperit català. L’il·lustre Nicolàs Antonio 
formulà dignament aquesta sentència a l'escriure que Ca¬ 
talunya sempre havia produït egregis barons de gran matu- 
ritat en la ciència del dret i també en les altres; i per a desig¬ 
nar la patriòtica, encertada i sempre útil direcció dels nos¬ 
tres juristes a defensar i fecundar les taules de la Llei del nos¬ 
tre poble, amb clàssica i severa eloqüència afegeix: Quamplu- 
res Cathaloniae iurisconsultorum hanc Spartam 1 Usatico- 
rum explanandorum sibi adornandam delegisse. 2 Virtut es¬ 
partana, en efecte, han tingut els jurisconsults catalans en la 
defensa de les lleis de la seva terra, i en diferents conflic¬ 
tes que ha passat el nostre poble, han sempre pledejat heroi¬ 
ca i sàviament per la salvació de l’Arca Santa. Lleis de la 
terra les anomenaven tant en català com en llatí, perquè ho 
són, com són de la terra les muntanyes i els rius i les costes; 
producte i imatge de sa substància, nascudes de les mateixes 
entranyes de la societat, no del cervell d’un príncep o d’una 
cambra legislativa. No és la nostra missió estudiar l'evolució 
del dret en la societat catalana; dedicat aquest llibre a l’estudi 
del pensament, a la crítica de la tradició intel·lectual del nos¬ 
tre poble; sols molt lleugerament tractarem de l’escola jurí- 


1. Els primorosos escriptors d'aquell temps usen sovint el mot 
sparta com nom comú en el sentit de part, lot, etc.; mes l’estar en 
lletra majúscula fa que en el cèlebre canonge hispalense deguem pen- 
dre dita paraula en sentit metafòric i al·lusiu a la república a qui féu 
immortal l’obediència a ses severes lleis. 

2. Biblioíheca Vetus, pàg. 198. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


665 


dica, confessant, emperò, que ella és la més esplèndida ma¬ 
nifestació del caràcter nacional i la demostració més tangi¬ 
ble del tremp de l'esperit català; ja que la sapientíssima pro¬ 
vidència dels fundadors de la nació disposà les coses de tal 
manera, ordenà la regla jurídica amb tal discreció, que el po¬ 
ble s’anà edificant la llei així que l'havia menester, com les 
abelles van fabricant sa bresca. La cristiana inspiració d’En 
Jaume I, que el seu confessor sant Ramon de Penyafort, se¬ 
guint la tradició de la Iglésia, estampà a sa manera en el 
Codi de les Decretals, de que el bon sentit i la raó natural su- 
plissin les deficiències dels usatges i costums locals, fent abs¬ 
tracció del dret, canònic i romà, fou com el germen de que 
anés creixent la legislació al compàs del poble i seguint l'es¬ 
tructura d'aquest, com la pell adaptada perfectament al cos 
que havia de vestir. I anomenem inspiració cristiana aquesta 
regla de prelació de drets dictada pel gran Rei, perquè ja 
l’erudit Bosch, en sos Títols d’honor de Catalunya (llib. V, 
cap. XXII), i després en nostre segle D. Pere Vives i Cebrià, 
agudament notaren que a l’establir com a supletori del nostre 
dret civil el bon sentit i la raó natural, no es feia altra cosa 
que aplicar al dret civil la regla d’interpretació que els doc¬ 
tors escolàstics anomenaven epiqueia, i que consisteix en es¬ 
tendre la llei escrita fins a aquells casos que en realitat no 
conté, mes que per raó d'equitat deu emparar. D'aquí que 
els nostres jurisconsults fossin anomenats pràctics, que les 
obres cabdals que escriviren tinguin per títol: Decisiones, 
Resolutiones & Senatus Cathaloniae, perquè el dret era for¬ 
mat per la Jurisprudència i la consuetud, és a dir, emanava 
de la vis societatis i no de l'apetit de legislar; i aquesta ma¬ 
nera d’ésser contribuïa a que sortissin tants d'homes prudents 
en el dret, del nostre llinatge, ja per si, com havem indicat, na¬ 
turalment apte per a tan noble funció social. Perquè funció 
social més que engendrament especulatiu de la raó és l’ofici 
de legislar; i de la vella Catalunya sortiren els homes pruden- 
tíssims qui arreglaren la legislació de la universal Iglésia i 
d’instituts religiosos particulars, com sant Ramon de Penya- 



666 


J. TORRAS I BAGES 


fort; els furs de la noble terra aragonesa, com Vidal de Canye¬ 
lles, que els comentadors d’aquell dret reconeixen com a legis¬ 
lador i anomenen alter Tribonianus, qui contribuí a la forma¬ 
ció dels costums de València i qui assistí en aquesta ciutat 
amb operositat fecunda al concili que s'hi celebrà per a cris- 
tianitzar-la, després de la reconquesta; i, en una paraula, Cata¬ 
lunya fou a Occident, es pot dir, la primera nació qui posseí 
codis civil i mercantil, per lo qual ben bé podem contem¬ 
plar en nostra modesta i gravíssima pàtria una semblança, 
com havem dit en altre lloc, amb la gran Roma. 

En igual grau que la legislació i la jurisprudència civil, 
denoten l'aptitud jurídica de la nació catalana els monuments 
canònics que ens resten de la Província eclesiàstica tarraco¬ 
nense. Havem fullejat, no estudiat, les col·leccions de concilis 
celebrats pels qui foren nostres pares en la fe i en la vida 
cristiana, mes és suficient aquest coneixement incomplet per 
a trobar justificada l'opinió de l’insigne arqueòleg eclesiàstic, 
qui afirma ésser els concilis tarraconenses de tanta impor¬ 
tància, que per si sols bastarien per a fer la glòria de la pro¬ 
víncia qui els produí. Son esperit civilitzador, nascut de la 
llum cristiana, és evident. Sovint s'hi troba manada la fun¬ 
dació d'escoles amb béns eclesiàstics, essent notable la dispo¬ 
sició d’un concili reunit a Lleida en el segle xiii, manant ja 
en forma general la institució d'escoles, puix disposa que 
amb béns eclesiàstics se n'estableixi una en cada ardiaconat. 
L'esperit nacional els portà a dictar un decret en el segle xiv 
prohibint l'elecció de vicaris generals, oficials i altres qui tin¬ 
guessin jurisdicció eclesiàstica en favor de persones qui no 
fossin naturals de Catalunya, Aragó, València o Mallorca; 
així com dos segles abans un concili reunit a Tarragona i 
altre a València posen pena d'excomunió a l'arquebisbe de 
Toledo, si es fica en la nostra província fent-se precedir de 
la creu, concedeix indulgències o bé usa pal·li. L'amor als po¬ 
bres, el principi de que la justícia a tots es deu, i que s'ha de 
proveir a tothom dels medis necessaris per a la defensa de 
son dret, els excita a crear en el segle xv en tots els bisbats 



LA TRADICIÓ CATALANA 


667 


advocat i procurador de pobres; els quals seran pagats de la 
renda de les respectives mitres, quedant-los severament prohi¬ 
bit que quovis colore puguin cobrar drets; decret que més 
tard el famós Antoni Agustín enclogué en sa col·lecció canò¬ 
nica. De la valenta amor a la justícia dels nostres concilis és 
prova la feta dels templaris, tan coneguda de tots aquells qui 
han saludat la història pàtria. De son amor a la puresa de la 
fe, de la il·lustració de la fe seva, en responen no sols les 
enèrgiques condemnacions de les sectes del segle xm, de què 
en altre lloc havem parlat, corruptores de la veritat, destruc¬ 
tores del bon ordre humà, com les d'ara; sinó també la falta 
de contemplació amb què anatematitzen les supersticions, 
per més que es vesteixin amb la capa de pietat cristiana, prohi¬ 
bint les oracions no aprovades per la Iglésia, el ficar la Vera- 
Creu i les sagrades imatges en l'aigua en certes processons, 
abusiva pràctica que un elegantíssim escriptor castellà, més 
conegut per l'exquisitat de sa literatura que per la soliditat 
de sa fe, es complau en ridiculitzar com existent encara en sa 
terra; el portar les criatures mortes sense baptisme a la iglé¬ 
sia per a fer-les tocar amb les sagrades relíquies, i altres mol¬ 
tes que podrien citar-se i que proven el ferm criteri jurídic 
que presidia en nostre país en el govern de la societat cris¬ 
tiana. Fermesa catalana i cristiana que manifestaven els nos¬ 
tres prelats d'una manera particular quan tractaven amb els 
Prínceps, puix com escriu el savi Costa i Borràs, arquebisbe 
tarraconense, en la col·lecció que publicà d'aquests concilis, 
en aquestes venerandes reunions el delegat del Rei, fins es¬ 
sent, com sovint succeïa, persona eclesiàstica respectabilíssi- 
ma, era, sí, rebut amb gran cortesia, generosament se li con¬ 
cedien els subsidis que demanava, però mai era admès a les 
sessions, tractant amb ell separadament els assumptes pels 
quals era enviat al concili. 

Aquesta acompassada i enèrgica forma jurídica de conser¬ 
var el propi dret que veiem en la vida eclesiàstica del país, 
fins davant de poderosíssims Prínceps, es troba igualment en 
la vida civil i podem dir que ha durat fins els nostres dies. 



668 


J. TORRAS I BAGES 


El ferm llenguatge d’En Jaume Callis quan diu que suportà 
les inquínies i ingratituds dels altres consellers reials per a 
complir com a bon advocat del fisc en la defensa dels drets 
públics i particulars en els temps dels reis Ferran i Alfons 
en què exercia dit ofici, perquè tenia molt present lo que diu 
el papa Innocenci in c. cum in cunctis declarant al fiscal qui 
no s’oposa als consellers, quan van contra justícia, incurs en 
el mateix pecat que aquests, i que ell, Callis, més s'estima ser¬ 
vir a Déu que al món; el confinament a Almansa, in regno 
Castellae, i després la presó en una torre de València, on es¬ 
tigué emmanillat, segons ell llastimosament conta en el Specu- 
lum Principum, el famós Pere Belluga, valencià, per haver de¬ 
fensat els drets de la terra en les Corts durant la regència de 
Joan, rei de Navarra, en absència del rei Alfons; el patriotis¬ 
me d'En Fontanella, conseller en cap, davant del marquès de 
los Vélez, i la fruïció amb què conta en l'obra de Pactis nup- 
tialibus les fortes reprensions que es donaren a un cert ca¬ 
valler per haver dit al duc de Fèria, aleshores lloctinent de 
Catalunya, que el potentissimus Rex noster Philippus no esta¬ 
va obligat a venir personalment a celebrar les Corts en l'any 
1599, són fets constants en la nostra història jurídica fins ar¬ 
ribar a la commoció, a la unanimitat d’esperit que havem 
pogut contemplar a Catalunya amb motiu de la publicació del 
Codi civil espanyol, en què Prelats, capítols, acadèmies i al¬ 
tres corporacions, sense distinció de filiacions polítiques, tot¬ 
hom reivindicà la independència de la pròpia vida civil, re¬ 
butjant imposicions forasteres. Perquè és d'advertir que els 
catalans ja des de molt antic han tingut un amor pregoníssim 
a l'Esparta de ses lleis, usant l'hermosa frase de Nicolàs An- 
tonio, de la força i saviesa del qual han considerat que pro¬ 
venia l'estabilitat, fermesa, fecunditat i llibertat de sa vida 
civil. De la Universitat de Lleida, tan genuïnament catalana, 
ix ja a principis del segle xv el barceloní Jaume Marquilles, 
prevere, qui sum filius Gymnasii íllerdae, 1 com diu ell ma- 


1. Prefaci. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


669 


teix, i que, considerat com a pare dels demés jurisconsults 
catalans, ha tingut una fecundíssima successió que sempre 
ha mirat amb respecte els Commentaria super usaticos del 
prevere barceloní, qui després fou vice-canceller del rei Martí, 
qui sempre porta la saba de la universitat indígena de què es 
glòria d’ésser fill; i quan més tard els usatges han sigut glos¬ 
sats per Jaume de Montjuïch, Jaume Callis i Jaume Guillem 
de Vallseca, apareix com un monument patri l'edició del 
bell codi català amb els comentaris dels dits jurisconsults ne 
leges vetustiores nostrae civitatis tam utilissimis immo neces- 
sariis tam diu carerent commentariis; i Jaume Callis, en el 
pròleg de la compilació, donant mostra del criteri jurídic que 
es perpetuarà a Catalunya per l’evolució de la llei nascuda de 
les entranyes de la terra, verament autònoma, formada de 
la generalització dels fets, acut a Dionís i a Aristòtil per a for¬ 
mular el principi o gènesi de les lleis, quan declara que és 
cosa divina reducere infima per media in suprema , contra- 
dint ja els ideòlegs i aprioristes qui pertorben les naturals 
lleis de les societats, i volen acomodar la terra a les lleis i no 
les lleis a la terra. 

De des Marquilles fins a D. Pere Vives i Cebrià, es pot 
formar una abundantíssima biblioteca de comentadors del 
nostre dret indígena; nosaltres devem solament pendre el 
pols de tan interessant literatura jurídica, per a comprovar 
que el ritme de son pensament es correspon perfectament 
amb el del pensament nacional. En efecte, el sentit pràctic i 
la moderació, expressats per una notable potència intel·lectual 
harmonitzadora i assimilativa, unida a una amor constant a 
la pròpia llei, resplendeixen en els nostres juristes; i devent 
escollir alguns d’ells, per la comprovació d'aquesta veritat, 
ens fixarem en primer lloc en Jaume Callis, un dels doctors 
més interessants de la ciència jurídica catalana, i per nostre 
gust el primer de tots, per l'admirable aliança que sap fer 
entre l’element indígena, la institució nascuda a Catalunya, 
amb el dret general i la ciència especulativa de les lleis. És 
Callis un verdader escolàstic, no sols per son sistema d’aliar 



670 


J. TORRAS I BAGES 


lo present amb lo passat, per son esperit senzill i cristià, per 
la tendència a fer pràctica i assequible la ciència, sinó pel 
desenrotllament lògic de la matèria, per la manera natural 
amb què la divideix i explica desfent els dubia que es pro¬ 
posa, i reflectint en l’exposició una llum de verdadera evidèn¬ 
cia. Cavaller de Vic, allí escriví part de les seves obres, i tras¬ 
lladat més tard a Barcelona, en ella i en el monestir de Sant 
Cugat del Vallès acabà de publicar els llibres que el faran 
eternament benemèrit de la pàtria catalana. Fou home de 
molta pràctica en els assumptes curials, segons ell mateix 
explica, puix en YExtravagatorium Curiarum refereix que, te¬ 
nint alguna ciència del dret, i molta experiència, per l'exerci¬ 
ci que d'ell ha fet per espai de trenta anys en la Cúria arque¬ 
bisbal de Tolosa, en la del Principat de Catalunya, en la de 
Vic i en la de Barcelona, i seguint alguns cops la Cort reial 
com a conseller, es creu obligat, diu amb l’accent del patri 
amor, a escriure aquest tractat perquè quilibet íenetur diri- 
gere rem publicam cui nascitur. És aquest llibre un verdader 
tractat del dret constitucional de Catalunya. L’escriví en el 
monestir de Sant Cugat, amb motiu de les Corts allí celebra¬ 
des en temps d’Alfons IV, a l'objecte de popularitzar el dret 
públic de Catalunya. 1 Assenta com a principi fonamental que 
el Rei a Catalunya, en virtut de constitució paccionada i ju¬ 
rada, ve obligat a celebrar Corts, que abans devia celebrar-les 
cada any, i que després de vàries vicissituds, que declara, al¬ 
menys ara deu cada tres anys reunir-les. Divideix el tractat en 
vuit Dubia i subdivideix aquests. Els títols d’aquells són els 
següents: Primer: Origen del nom Cúria o Cort. Segon: Ac¬ 
cepcions de la paraula Cúria o Cort. Tercer: Quan deuen és¬ 
ser convocades a Catalunya les Corts generals. Quart: Com es 
convoquen. Cinquè: En quin lloc de Catalunya deuen ésser 
convocades. Sisè: Quins deuen ésser convocats i com hi deuen 
assistir. Setè: Lo que es deu tractar i despatxar en les Corts. 


1. In re publica Principatus Cathaloniae vülganda. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


671 


Vuitè: Com les Corts deuen concloure i ésser llicenciades. 
Baix el principi de que la Constitució de Catalunya és paccio- 
nada i jurada, les Corts són com un tribunal col·legit presidit 
pel Rei, de consegüent la forma jurídica preval en elles; forma 
que l’Autor fecunda amb la doctrina romana i canònica; el 
procés de les Corts és com un procés judicial, que comença 
per la citació o convocatòria: fins el Rei pot ésser en elles 
condemnat a restitució en cas de greuge, encara que sia en 
favor d’un simple particular, i l’eminent jurista Pere Bellu¬ 
ga, completant la idea del Callis, afirma en el Specuïum Prin- 
cipum, de què després parlarem, que cap dels convocats pot 
anar-se'n fins a ésser dissoltes les Corts o ell llicenciat, si no 
vol ésser contumaç. Acabà d'escriure aquest tractat el dia 
12 d'agost de 1423. En l’any següent i en el mateix monestir 
escriví la Margarita fisci. 

En l'edició de Lió de 1556 segueixen a dit tractat els Vi- 
ridarium militiae; praerogativa militaris; ac de moneta Tracta- 
tus, que l’editor qualifica de no menys erudits que necessa¬ 
ris al qui presideixi la República. Comença la Margarita fisci 
amb el següent apòstrof, ple de bon sentit i de fe cristiana: 
«Advocat, allunya't del poderós, perquè molts danys poden 
venir a l'ànima d'ésser advocat dels poderosos; mes si et tro¬ 
bes implicat amb ells, recorre al Senyor Jesucrist, just advo¬ 
cat». Recorda de seguida que fou jurisconsult i militar, i pel 
gloriosíssim rei Ferran d’Aragó constituït advocat del fisc i 
conseller seu, i que escriu aquest tractat a utilitat del rei 
Alfons aleshores regnant. Serva també en aquest tractat la 
forma escolàstica en l’exposició, indica des del principi la di¬ 
visió de la matèria feta amb gran claredat, il·lustrant-la amb 
la doctrina del dret romà i amb la dels comentadors d’aquest. 
Cita sovint els doctors tolosans la influència dels quals havia 
sentit, acut al dret canònic, mes sempre fa notar en contra de 
la legislació general les exempcions del fisc que es gaudeixen 
a Catalunya. Aquí tothom pot fabricar, vendre i comprar ar¬ 
mes ofensives i defensives, tenir-les a casa i portar-les, fora 
d’aquells llocs que per ban particular ho tenen vedat. Els 



672 


J. TORRAS I BAGES 


béns dels condemnats a mort no queden confiscats, sinó que 
per dret consuetudinari de Catalunya pervenen als successors. 
Els catalans poden mercadejar en qualsevol part, mentre no 
sia amb els enemics del Rei. La tendència humana del nos¬ 
tre jurisconsult sembla que vulgui amorosir la duresa de nos¬ 
tres antigues lleis punitives, així al parlar de la pena de tolli- 
ment de membres, diu: Maiores nostri Cathaloniae, satis in 
faciendo iustitiam fuerunt severi, i parla amb amor de la for¬ 
ma més suau de Justinià en el procedir criminal. És aquest un 
tractat pràctic i tècnic que dirigeix als advocats i jutges de 
Catalunya, comprenent lo que ara en diríem el dret adminis¬ 
tratiu, el dret civil en lo que pertoca en ses relacions amb 
el fisc, el dret penal amb l'enumeració de les penes i també 
lo corresponent del dret públic, declarant que a Catalunya el 
Príncep no pot derogar les constitucions fetes en Corts, ni ell 
dictar-ne amb independència d'aquestes; i multiplicada la im¬ 
portància de la llei indígena, o de la consuetud, ja no l'anome¬ 
na solament llei de la terra, sinó que la cita amb la més noble 
categoria de Dret de Catalunya. 

L'opuscle titulat Praerogativa militaris és una explicació 
dels privilegis del braç militar, que avui no té més que im¬ 
portància arqueològica; sols notarem, pel fet d’aquest llibre 
nostre, que manifesta Callis sa reprovació envers aquells qui 
no posen fre en el vestir, i en la pompa i dignitat de sa per¬ 
sona, portant la dissolució a tot el Principat de Catalunya, es¬ 
sent així que els barons, militars i homes de paratge, per la 
modèstia en el viure i per sos actes virtuosos, deuen sobre¬ 
sortir als particulars, «segons escriví llargament el reverendís- 
sim Fra Francesc Eiximenis, qui fou bisbe d'Eina, patriarca 
de digna memòria i excel·lentíssim mestre en Teologia, en el 
seu Llibre dels Àngels...» 

Més interès té, per l’estudi de l'esperit del nostre juriscon¬ 
sult, l’opuscle que escriví encara a Vic amb el títol de Virida- 
rium militiae, i que és un tractat de la guerra dels senyors 
particulars entre si, en què es prenien la justícia per ells ma¬ 
teixos en les qüestions que esdevenien. S’hi veu clarament l'es- 






LA TRADICIÓ CATALANA 


673 


tat social del segle xv, permaneixent encara en els llocs rús¬ 
tics la forma feudal; i amb interès un hi contempla la tendèn¬ 
cia civilitzadora del Callis, i ai propi temps el respecte que 
com a jurista sentia pel dret constituït, per més que el reco¬ 
negués imperfet. Declara aquesta classe de guerra il·lícita pel 
dret diví i canònic, mes permesa pels Usatges de Catalunya, 
per lo qual mira de restringir el dret escrit, que en aquesta 
part declara ésser odiós envers Déu i envers els homes. Trac¬ 
tat de si és lícit l'homicidi entre dits guerrejants, afirma que 
es desprèn així dels Usatges i de l’observança de Catalunya, i 
aleshores pregunta: «^Què havem.de dir en fet tan escabrós? 
Si dic que no és permesa la mort, ja em sento els mossecs 
dels militars; si dic que és permesa, m’aparto de la llei divina 
i no camino per la via del Senyor..., perquè una observança 
general o consuetud introduïda contra els drets divins i natu¬ 
rals no deu ésser servada». Resol el conflicte reduint la lici- 
tud de la mort als casos de combats armats i expugnacions 
de castells, sense que sia ja més permesa durant la guerra 
dita. Posa tot el procés jurídic d’aquesta, els cartells amb què 
es declara, els terminis que s’han de fixar, els punts on es pot 
guerrejar, entre quines persones, damnificació que pot cau¬ 
sar-se, etc., veient-se sempre el jurista qui, mitjançant la llei, 
vol ablanir una consuetud bàrbara. Acabà aquest petit tractat 
a Sant Cugat del Vallès, mes d'abril de 1424. 

És el Tractat us de Moneta un petit opuscle en què jurídi¬ 
cament tracta dels deures, obligacions i prerrogatives dels 
qui treballaven en la fabricació i encunyació de la moneda, 
dels seus fills i famílies, amb interessants referències que do¬ 
nen a conèixer la manera d'ésser d’aquella antiga corporació 
o col·legi oficial, que formaven tots els entrevinents en dita 
indústria, tan necessària per la vida social. L'acabà d'escriure 
en el mes de maig de 1421. 

Però on descobriràs clarament, lector, l'instint científic del 
Callis, la traça de saber acomodar les institucions velles a les 
necessitats noves, l’iHuminar i vivificar l’organisme jurídic 
que es forma en un determinat país amb les doctrines, insti- 


43 



674 


J. TORRAS I BAGES 


tucions i precedents del dret general, o que han merescut alta 
categoria dins de l'estimació dels homes il·lustrats, és en els 
tractats que intitula Directorium Pacis et Tretigae i Lucida- 
rium soni emissi, que solen trobar-se fermats en un mateix vo¬ 
lum. Escrivi el primer en temps del rei En Martí, i aquella 
vetusta institució del dret català, aquelles pau i treva que 
semblaven havien d’haver perdut tot l’interès, serveixen a 
Callis per a estudiar jurídicament l’estat de guerra i l'estat de 
pau, les treves mentre duri la primera, fins en el segle xv, 
en què vivia aquest jurisconsult; com encara dues centúries 
més tard serviran a ril·lustradíssim Fontanella pel mateix ob¬ 
jecte. Fet que recorda el dels antics jurisconsults romans 
sostenint i estudiant les primitives institucions del poble-rei, 
no derrocant-ne mai cap, sinó transformant-les, servat el vell 
esperit, així com ho anaven exigint les noves necessitats so¬ 
cials. Perquè Callis coneixia l'apetit novador que mou l'ho¬ 
me, i, al mateix temps, la necesitat de nuar lo nou amb lo vell, 
afirma «que la naturalesa humana se sent portada a cercar 
noves formes, i engendra noves i mai acabades qüestions; 1 
i al mateix temps acut al dret natural, al diví positiu, a l’Antic 
i al Nou Testament, al dret feudal i al canònic, per a il·lus¬ 
trar la intuició de Pau i Treva, glossant-la amb les doctrines 
dels jurisconsults romans, en particular de Paulus i Modes- 
tinus. 

Encara interessa més la institució, tota nostra, del Some¬ 
tent, que, començant es pot dir amb Catalunya, la veiem en¬ 
cara afavorint el país i estimada de tothom, quasi a l’entrada 
del segle xx; Callis n'és el doctor, i quan el general D. Manuel 
de la Concha vingué a Catalunya amb motiu de la guerra dels 
Matiners, havent sabut per un arqueòleg vigatà l'existència 
del preciós llibre, la jurisprudència escrita d'aquesta insti¬ 
tució guardadora de la pau interna del país, mirà amb amor el 


1. «Quoniam humana natura semper deproperat edere novas for- 
mas et nova et interminata iurgia generat, etc.» (Pròleg.) 




LA TRADICIÓ CATALANA 


675 


tractat i en donà compte a la Reial Acadèmia de la Història, 
de Madrid . 1 És el Lucidarium soni emissi un tractat verament 
científic de la famosa institució. Cerca la filiació d'ella, o, 
usant son estil, demostra com fou figurada en el dret diví i 
en el dret humà. Amb enginy prova lo primer acudint al llibre 
dels Jutges, al lloc en què el sagrat text relata com, havent 
sigut insultada i morta la dona d’un íevita pels homes de Ga- 
baà, l’injuriat marit, després d’haver provat breument el de¬ 
licte, obtingué que s’alcés tothom per a venjar sa ofensa; ana¬ 
litzant el nostre jurista el processus que se seguí en aquest 
cas bíblic de sometent, respecte del dret humà, cerca antece¬ 
dents en el dret feudal i sobretot en el dret català, i insereix 
el text en sa part més interessant de les constitucions de 
Jaume i Alfons: «Ítem que si malefeita és feita e null lloch 
de Catalunya que tothom que sia del Senyor Rey o del Bisbe o 
del Temple... o de altres de qualque condició sían tenguts de 
seguir lo malefactor en tro pres sia o aturat o enclòs o enclu- 
sat, sens tala e sens mal que no fasse a negú...» L'explanació 
jurídica de la institució és completa, exposa tots els tràmits 
del procés, explica els monuments legals que regeixen la ma¬ 
tèria, els concordats establerts entre ambdues supremes po¬ 
testats per a salvar la independència de la jurisdicció, la so¬ 
lució científica dels conflictes que en diferents casos poden 
ocórrer, etc. L'escriví a Barcelona, essent ja vell i amb un peu 
a la tomba, segons l’expressió del propi autor. 

Jaume Callis és un esperit de l’època escolàstica o gòtica, 
digues-ne com ne vulguis, un savi d'aquella civilització que 
poc li sobrevisqué i que en son temps, i fins abans, rebia ja 
fortes sotragades, en la manera d’ésser que proporcionava als 
homes, per l’aparició d’una forma que havia d’encisar el món 
il·lustrat, sempre enamoradís de tot lo nou. Llegint les obres 
del nostre jurista un s'admira de l'ample esperit de llibertat 
cristiana i d’amor a la pròpia terra que respiren. 


1. Sabem aquest fet per D. Marian Aguiló. 



676 


J. TORRAS I BAGES 


Diferent és ja el caràcter del famós Pere Belluga, de qui no 
es pot deixar de dir quatre paraules en aquest llibre, puix 
és el qui ha obtingut, entre els nostres juristes, una fama 
més internacional. Havem ja indicat ses desgràcies per haver 
defensat les lleis i llibertats del país, en les Corts de València 
durant la regència de Joan, rei de Navarra, en l’absència 
del rei Alfons. Fou Belluga, segons Nicolàs Antonio, deixeble 
de la Universitat de Bolonya, i tal volta allí arreplegà l’espe¬ 
rit del Renaixement que son llibre respira. Fou amic d'Alfons 
Borgia, després papa Calixte III, i a l'acabar el llibre, el di¬ 
marts 17 de gener de 1441, a les vuit del vespre, li donà grà¬ 
cies, manifestant que l’havia compost, essent el citat perso¬ 
natge arquebisbe de València, a instàncies seves i baix sa pro¬ 
tecció. L'autor refereix que el rei Alfons, magnànim i gene¬ 
rós com era, posà títol al llibre i volgué que fos anomenat 
Speculum principum, i que li servís pel govern de sos Estats; 
fet que fa favor al nostre gloriós monarca, puix si bé l'obra de 
Belluga és ja aduladora dels reis, serva amb enteresa l’esperit 
de la llibertat política. Al·ludint a la imposició de nom, diu 
l'autor que sa obra rebé el títol vivae vocis oraculo, terme molt 
propi d'aquell Renaixement, que volia divinitzar els reis i 
destronar a Déu del cor dels homes, frase que per si sola 
manifesta la diferència d'esperits entre el jurista valencià i el 
senzill i savi Callis. En la dedicatòria del llibre a Alfons V 
el saluda amb el nom de Cèsar; diu que el rei és Senyor del 
món; si sent tal volta una ombra d'enveja a la potestat ecle¬ 
siàstica, sens dubte no pensant que l’abatiment social de la 
Iglésia, que sempre el Cesarisme cobeja, és abatiment del 
poble, per les prerrogatives del qual el Belluga havia patit tan 
cruel persecució. Descriu la col·locació respectiva dels dife¬ 
rents elements que intervenen en les Corts; explica com el 
tron del rei ha d'ésser molt elevat, de manera que simbolitzi 
que el monarca seu no ja sobre l’espatlla, sinó sobre el cap 
dels qui assisteixen al Congrés. Explica la composició de les 
Corts pels representants de Catalunya, Aragó i València, i ala¬ 
ba la representació per medi dels tres braços; i posseït de 




LA TRADICIÓ CATALANA 


677 


gelosia contra Catalunya, a la qual, emperò, reconeix la ma¬ 
ternitat i una major importància, vol que sobre d'ella tingui 
prelació, en dites Corts, València; i a pesar de que confessa 
que, havent-hi hagut qüestió sobre de l'assumpte, que fou re¬ 
solta pel rei En Pere a favor de Catalunya, ell sosté que Va¬ 
lència pot implorar el benefici de la restitució in integrum, 
pròpia dels menors; puix, segons son parer, és a humiliació 
de la dignitat reial que Catalunya precedeixi a València, per¬ 
què aquesta és regne i aquella sols principat, de manera que 
el monarca a l'enumerar sos títols posa primer rei de Valèn¬ 
cia que comte de Barcelona. Mes, fora d’aquestes insinua¬ 
cions, que indiquen un esperit cesarista, tal volta l’enlluerna¬ 
ment per la glòria que reflectia el magnífic tron d'Alfons V, 
el docte Belluga sosté animosa i científicament la verdadera 
i tradicional doctrina dels nostres sobre les prerrogatives de 
les Corts, exposant-la amb severitat jurídica. Així afirma que 
lo que el president de les Corts, rei o lloctinent, faci sense el 
consell dels convocats és nul, per la raó de que el príncep, en 
virtut de la convenció paccionada, queda lligat com si fos un 
particular, abdicant la suprema jurisdicció. És també nul 
tot acte contrari a constitució jurada, essent el jurament pres¬ 
tat pel rei als furs i constitucions de sos regnes de tanta con¬ 
seqüència, que les alienacions que facin no sols seran nul·les, 
sinó que perquè les revoqui se li podrà donar regent o cura- 
dor. Declara al rei lex animata in terra ; però al propi temps 
afirma que un cop les Corts han sigut llicenciades, ni el rei 
pot fer actes de Corts, puix sense elles hi falta part substan¬ 
cial, que són els braços, idea que declara el pensament del Be¬ 
lluga sobre la verdadera potestat legislativa. A nostre parer, 
el famós jurisconsult valencià representa un esperit forta¬ 
ment sadollat de la tradició pàtria de la llibertat política, però 
al propi temps avassallat per l'aurèola quasi divina amb què 
el Renaixement circuïa a la potestat reial, fent del monarca 
no sols el director dels altres homes, sinó l'amo, i assentant- 
lo sobre el cap de tots, usant la frase ja citada del nostre ju¬ 
risconsult, lo qual naturalment havia de dur lo que de fet 



678 


J. TORRAS I BAGES 


portà, això és, l’ofegament de les llibertats populars i la con¬ 
centració omnímoda de drets en mans dels monarques. 

Mes la tradició a favor de la llibertat era tan forta a Cata¬ 
lunya, els antics doctors, especialment Callis, la consignaren 
tan explícitament, la noble doctrina tomística era aquí tan es¬ 
tesa com pots veure, lector, en Peguera, qui cerca els fona¬ 
ments de sa teòrica en sant Tomàs, Caietà i Soto, 1 que la pres¬ 
sió de les noves doctrines no pogué destruir l'esperit de lli¬ 
bertat, que provinent de l’Edat Mitjana, serva sempre l’es¬ 
cola jurídica casolana. I entre tots aquells savis doctors cal 
fer menció del benemèrit Fontanella, hereu d’En Callis, i 
fins es pot dir deixeble seu, sense que això el faci arcaic, puix 
Til-lustre jurisconsult olotí, com a home de veritable talent, 
era home de son temps, i pràctic, com és generalment sabut. 
En sa famosa obra De Pactis nuptialibus hi trobem consig¬ 
nada indirecta, però molt explícitament, la doctrina constitu¬ 
cional del nostre país. A Catalunya, diu, el Rei no fa sol les 
lleis amb què ella es regeixi: es necessita l'aprovació de les 
Corts, que es convoquen ad postulationem Provinciae en el 
lloc i temps que el Rei cregui convenient, si bé és cert que 
antigament estaven fixades les èpoques en què devien reunir- 
se; mes avui, afegeix amb amargura, per l'experiència quoti¬ 
diana experimentem que això no es serva. Assenta que les 
Corts han d'ésser celebrades pel mateix Rei, a no ésser per 
gran impediment, i a que aleshores ha de suplir-lo l’Esposa 
o Reina com a lloctinent ex convenientia et concordia inter 
Regem et Provinciam facta. Afirma que les lleis catalanes són 
lleis constitucionals (leges curiatae), que el nostre dret pot 
ésser anomenat dret municipal estatutari (iuria municipalia 
statutaria), que les constitucions de Catalunya són en ella el 
dret comú, perquè en aquest principat es viu amb lleis prò¬ 
pies i peculiars; que en el govern els nobles no hi són adme¬ 
sos, ni tampoc en els oficis més honorables del Comú, sobre- 


1. Cap. LXXII, t. II, Decisiones. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


679 


tot en la ciutat de Barcelona, on dits càrrecs són tinguts en 
gran estima. Sosté que la millor noblesa és la de la virtut, es¬ 
sent preferible la dignitat filla de les pròpies obres, que la 
filla de les obres dels passats, puix, afegeix, nobilitas ex vir- 
tute et in virtute, in reliquo omnes aequales sumus. L'amor 
pàtria no exagerada, sinó plena de seny, palpita en totes aque¬ 
lles planes; fa una eloqüent apologia dels doctors catalans, 
dient que sols tenen el defecte de no ésser atrevits com els 
d’altres nacions, que sempre temen d'ésser represos, per lo 
qual escriuen poc i fugen per naturalesa de la pública osten¬ 
tació, havent-n’hi molts qui sense cap temor podrien donar-se 
al públic. En altre lloc afirma que els catalans són molt sen¬ 
tits, de manera que no es poden contenir si algú els punyeix; 
i recorda amb devoció religiosa i patriòtica sant Ramon de Pe- 
nyafort, adoptat per patró pels advocats de Barcelona, qui 
celebren sa festa solemnement tots els anys, i qui han pagat 
una llàntia de valor de cinc-centes lliures, perquè cremés sem¬ 
pre davant d'ell en son convent. Comparant Fontanella amb 
Callis, s'hi veu clarament la decadència de l'esperit públic a 
Catalunya; Callis, típic representant de la Catalunya de la 
Mitjana Edat, posseïdora d’una ampla i cristiana llibertat 
política, dóna al dret públic i constitucional una importància 
principalíssima: Fontanella, jurisconsult il·lustre, serva l'amor 
a la llibertat nacional, mes pesa sobre son estimat país una 
influència que menysprea la noble vida política que els pas¬ 
sats llegaren, i sols indirectament, cercant ocasions oportu¬ 
nes, pot fer la pública protesta de sa fe pàtria. Emperò sem¬ 
pre el famós conseller en cap i savi jurista, responent a son 
instint nacional i al caràcter de sa raça, manté en honor les 
antigues institucions indígenes, i les il·lustra amb el tresor de 
sa ciència. Aquella Pau i Treva, doctrinalment explanada pel 
Callis, serveix encara de tema profitós a l'insigne jurisconsult 
del segle XVII en lo que pertany a l’explicació jurídica de la 
vida civil amb referència a son temps; i el procés del Some¬ 
tent és objecte per part seva d'un amorós estudi d'aquella 
institució nacional, que, nascuda en l’estat caòtic de la so- 



680 


J. TORRAS I BAGES 


cietat, ha obtingut en nostre país un savi organisme, un verda- 
der processus jurídic, que li ha donat utilitat permanent, fins 
a arribar als nostres dies. 

Un llibre trobem estampat a Barcelona a les darreries del 
segle xvii (1676), que és una viva demostració de l'esperit har- 
monitzador i assimilatiu que manifesten els nostres pensa¬ 
dors, i juntament del sentit pràctic dels nostres juristes, amb 
el do que ha tingut el nostre llinatge, fins ara poc, de saber fer 
catalanes les coses que en el país s’introdueixen. És el Discur - 
so sobre la Jurisdicción del Excmo. Senor Virrey y del Excmo. 
Senor Capitàn General del Principado de Cataluna, por el doc¬ 
tor don Sebastiàn de Cordada. És, aquest autor, segons sovint 
manifesta en el curs de l'escrit, fill de l'altre famós Cortiada 
qui publicà les Decisiones, amb les opinions jurídiques del 
qual molts cops confirma sos dictàmens el benemèrit don 
Sebastià. L'obra té un marcat caràcter científic i manifesta 
sàvia erudició, no sols en lo que pertoca al dret indígena, sinó 
respecte de les institucions romanes, similars amb les que es 
proposa estudiar. La gènesi de la institució del Virrei la cerca 
en la del Lloctinent, la creació del qual data de l'any 1365, i 
afegeix que el Virrei és lo que aquell era, governador en ab¬ 
sència del Rei. Respecte del Capità general, estudia també els 
antecedents històrics, recorda el temps en què no hi havia un 
oficial quefe perpetu de la guerra, sinó que era elegit quan 
es presentaven les ocasions convenients; emperò els perills 
que hi havia per la part de França determinaren la creació 
d’aquest quefe militar, que féu el rei En Pere en l'any 1344, 
havent des d'aleshores continuat. És interessant veure com, 
per la interpretació d'aquestes dues institucions, es val del 
nostre dret indígena i de les doctrines dels jurisconsults de la 
terra, servint-se d'igual medi per a destriar les atribucions 
d'una i altra autoritat en les dificultats que naturalment en¬ 
gendra la vida social. S’hi veu sempre la tendència a sostenir 
el nostre dret propi: així assenta que, cas omís en tota nova 
Constitució, deu entendre's segons el dret antic; declara que. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


681 


si bé les institucions de Virrei i de Capità general s’han unifi¬ 
cat en el Virrei, això no li ha multiplicat gens les atribucions 
antigues; que el Capità general no pot exercir jurisdicció a 
Catalunya, sinó en quant li permeten el dret i constitucions 
del Principat. Sosté que la jurisdicció de Capità general no 
s'estén als provincials en lo civil i criminal, de manera que 
no els pot judicar ell ni en cas de delicte comès contra un 
soldat; que el Capità general no pot imposar vectigal, ni con¬ 
tribució, per estar prohibit per constitucions i actes de Corts 
de Catalunya; i, en fi, tot el llibre és un docte al·legat, nodrit 
de ciència jurídica, i replè de cites legals del nostre dret, va- 
lent-se hàbilment també de les últimes disposicions del go¬ 
vern central, que poden servir per a la defensa de la llibertat 
foral; està escrit tot ell amb esperit de pàtria pietat, amb mo¬ 
deració i sense que mai ofengui ningú. 

La jurisprudència de la nostra Catalunya es salvà d’un 
corc, qui sol malmetre la major part de les antigues escoles 
jurídiques. El Cesarisme portà el regalisme, i fins és la matei¬ 
xa cosa en la substància, puix els juristes volgueren dels reis 
fer-ne altres tants Cèsars. Les regalies, diu Taine, 1 foren el 
filat en què quedà presa tota l'espontaneïtat de vida de la 
societat. Els legistes de la monarquia començaren, i la revolu¬ 
ció consumà l'obra de l’uniformisme o centralisme que ha 
convertit a cada ciutadà en un funcionari. La France nouvelle, 
diu el citat escriptor, est le chef-d’ceuvre de l’esprit classique; 
i lo mateix pot afirmar-se de les altres nacions qui segueixen 
les petjades de la França en la funció social del legislar. 

Mes, la jurisprudència catalana era tan plenament catò¬ 
lica i son esperit tan popular, que la llibertat i la fe la infor¬ 
maren fins als nostres dies, i pot ben bé dir-se que la nos¬ 
tra legislació estava espontàniament identificada, almenys 
en l'esperit, amb la legislació de la Xglésia. La regla del rei 
En Jaume de que, en defecte del dret indígena, degués judi- 


1. Le Régime moderne, t. I. 



682 


J. TORRAS I BAGES 


car-se per la raó natural, a l'arribar la societat al desen¬ 
rotllament que arribà la nostra, havia de dur dificultats, per 
lo qual Xaramar recorda 1 que ja Mieres, conseller d'Àlfons V, 
autor de YApparatus ad Constitution.es Cathaloniae, afirmava 
que per raó de que el judicar per l'equitat o raó natural, 
sense cap restricció, portava tot capita tot sensus, s'entenia 
que aquella devia venir expressada en el dret canònic o romà, 
i així es practicava ja al venir la constitució Axí bé statuhim 
(1599), que declarà que, en defecte d'usatge, constitució o al¬ 
tre dret del país, ve el dret canònic, el dret romà i les doc¬ 
trines dels doctors; podent sols invocar l'equitat en quant 
es conforma amb les fonts de dret indicades. Constituint les 
Decretals, obra d'un català, dret supletori preferent a Cata¬ 
lunya, no cal dir com el dret canònic informà la nostra ju¬ 
risprudència; alguns dels nostres juristes foren consultats 
pels tribunals romans i molt respectats per la magistratura 
pontifícia; l’esperit de Déu portava l'esperit de llibertat a les 
nostres lleis i donà a la nostra escola jurídica el noble tremp 
que la distingeix, això és, avorrició de la tirania, amor a la 
llibertat dels ciutadans i a les institucions indígenes, exhalant 
sempre el bonus odor Christi; i no dubtem en afirmar que 
entre totes les manifestacions de l’esperit català, la que ve 
enclosa en la nostra jurisprudència és la més verídica i ge¬ 
nuïna de totes. 


CAPÍTOL VIII 
L’Escola cerverina 

I. La llibertat escolar a Catalunya. — Precedents de l’Es¬ 
cola cerverina de Lleida i Barcelona. — Breu referèn¬ 
cia a la influència d’il·lustració exercida en nostre país 


1. De officio iudicis et advocati, pàg. 1193. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


683 


per la Companyia de Jesús, i esperit catalanesc d'al¬ 
guns de sos principals representants a Cervera. — La 
nova Universitat perd el caràcter autònom de les anti¬ 
gues Universitats catalanes. 

II. D. Josep Finestres i de Montalvo. — Sa doctrina i es¬ 
perit patri. 

III. El canceller D. Ramon Llàtzer de Dou. — Sa doctrina i 
esperit patri. 

IV. El doctor Jaume Balmes, encarnació de l’esperit cata¬ 
là en la nova forma intel·lectual i social. — Sa visió del 
Regionalisme. 

Fonts principals d'aquest capítol: De la instrucción públi¬ 
ca en Espana, por D. Antonio Gil de Zàrate. — Historia de 
las Universidades... en Espana, por D. Vicente de Lafuente. — 
De vita et scriptis losephi Finestres et a Monsalvo, iuriscon- 
sulti Barcinonensis, in Cervariensi Acadèmia iuris civïlis pri- 
marii antecessoris emeriti, Commentariorum libri IV aucto- 
re D. Luciano Gallisà et Costa, Presbytero Ausetano, Cerva- 
riae, 1802. — Les obres de Finestres i de Dou a què es fa refe¬ 
rència en el text. — Les obres de Balmes. — Diccionari d'En 
Torres Amat. 


I 

L’aferrament de Catalunya en tots els rams de la vida a 
l'esperit de la Mitjana Edat és un fet evident, demostrant-se 
principalment per l’amor a la vera llibertat, a la tradició i a 
la manera d’ésser de la mare pàtria. Mes, com notà el gran 
sant Agustí, tot llegum té son corc particular, i tota perfecció, 
en els sers limitats, enclou algun element que pot ésser origen 
de la corrupció d'aquells. La llibertat, malgrat sa excel·lència, 



684 


J. TORRAS I BAGES 


té també ses flaqueses; i la llibertat d’ensenyança, que flo¬ 
ria entre la gent catalana, fou principi, almenys parcialment, 
del decaïment de la ciència. Sabut és que ja a València, con¬ 
sagrada per son fur la llibertat d'ensenyança, i, de consegüent, 
multiplicades les escoles científiques, els homes il·lustres d’a¬ 
quella regió, entre altres, el polígraf Eiximenis, treballaren 
per a unificar-les, cosa que no s’obtingué sinó per la decisiva 
influència de sant Vicenç Ferrer, preparant, com reconeixen 
tots els escriptors antics i moderns, l’erecció de la Universi¬ 
tat valentina. A les coses no se’ls pot mudar la seva natura¬ 
lesa, i la ciència, qualitat nobilíssima de l'esperit humà, mai 
podrà ésser democràtica, es a dir, patrimoni de tots; i l’inten- 
tar-ho solament porta sa desnaturalització, sa corrupció i 
anihilament. Els fets històrics, les pràctiques de les antigues 
civilitzacions, les que sovint considerem extravagàncies o 
preocupacions de les generacions passades, les institucions 
espontàniament nascudes del si social, per diverses que sien 
de les nostres, manifesten lleis de l’esperit humà, que és follia 
voler rebutjar sense consideració, sols perquè no s'avenen 
amb nostre gust i manera de pensar. La ciència esotèrica i 
oculta, la forma enigmàtica de consignar el patrimoni racional 
dels homes, de què n'és exemplar a Catalunya la colossal fi¬ 
gura del Beat Ramon Llull, té l'avantatge de preservar la 
quieta i serena regió científica de la contorbació popular, de 
les invasions dels vanitosos esperits superficials qui volen ma¬ 
nejar un ram de les coses humanes que per sa naturalesa re¬ 
quereix superiors forces intel·lectuals i un treball de gran as¬ 
siduïtat. Al nostre mestre Xavier Llorens li havíem oït dol- 
dre’s que la filosofia, que ell tan a conciència conresava, no 
tingués una nomenclatura difícil, necessitada de clave, com la 
química, que impedís que qualsevol profà donés cullerada en 
els dificilíssims problemes metafísics, que l’home deu silen¬ 
ciosament meditar per espai de molts anys. La ciència, com 
tota criatura de Déu, ha d'ésser en profit del poble, mes el 
voler convertir quiscun ciutadà en sacerdot de la ciència, és 
un sofisma paregut al de l’heretgia protestant que pretén fer 



LA TRADICIÓ CATALANA 


685 


de cada cristià un sacerdot, donant per resultat la desaparició 
del culte diví; així com la democratització de la ciència deixa 
aquesta esvaïda i xorca. En el ver punt es posaren els il·lustres 
fundadors de la Universitat de Lleida Bonifaci VIII i Jaume II 
(1300), quan la declararen Universitat de tots els Estats de la 
corona d’Aragó, i prohibiren la fundació d’altres en tot el reg¬ 
ne; quedant per sos mèrits i en l’estimació pública conside¬ 
rada com d'igual categoria a les de Salamanca i Coïmbra, es¬ 
sent les tres universitats les primàries de la península Ibè¬ 
rica. Lleida fou, doncs, el manantial científic qui regà la terra 
catalana; com ja havem advertit, els doctors qui sostenien el 
nostre dret civil i polític, com Callis, Mieres i Marquilles, d’a¬ 
quella escola provenien; el gran mestre en teologia i portentós 
predicador sant Vicenç Ferrer d’ella fou deixeble i mestre; el 
papa Calixte III sortí igualment del vell Ateneu català, i An¬ 
toni Agustín, el celebèrrim arquebisbe tarraconense, 1 honor 
de les lletres espanyoles, es formà també en aquell recés de 
l’escolàstica catalana, que meresqué encara que l’emperador 
Carles V li conferís els mateixos honors i privilegis de Sa¬ 
lamanca, i que les engrunes que restaven dels escrits de sos 
doctors fossin remeses pel savi jesuïta P. Llucià Gallissà, qui 
descobrí diferents manuscrits, alguns d'ells d’Antoni Agus¬ 
tín, a D. Gregori Mayans. El referit Gallissà, qui amb una 
plèiade il·lustre de jesuïtes del nostre país sofrí el cruel cop 
de Carles III amb fortalesa verament catalana, dignificant la 
nadiua terra, en la culta Itàlia, on foren exiliats, amb les es¬ 
plendors de sa erudició i exquisit gust clàssic, demostrant-se 
escriptors de primera força publicant llibres, ja en llatí, ja en 
italià, que els introduïren en l’Olimp de les summitats literà¬ 
ries d'aquell temps; el Gallissà, dic, demostra una pietat pà- 


1. A aquest il·lustre Prelat, nascut en un dels primers pobles, pas¬ 
sada la ratlla d’Aragó, el podem considerar quasi català, no sols per¬ 
què la nostra llengua era aleshores parlada en son poble nadiu i es 
desprèn que ell la usaria, puix existeixen cartes de l’historiador Ixart 
a dit arquebisbe en nostra llengua sinó, demés, perquè, deixeble ja 
de Lleida, exercí sa Prelatura en diòcesis catalanes. 



686 


J. TORRAS I BAGES 


tria envers Catalunya, puix, recorregudes ja les grans biblio¬ 
teques estrangeres (fou, com és sabut, bibliotecari de la de 
Ferrara) i engrandit l’horitzó literari de son cultíssim esperit, 
ofereix a la mare pàtria Finteressantíssim llibre De vita et 
scriptis Iosephi Finestres et a Monsalvo (Cervariae, 1802), que, 
com ja observà el canceller Dou, és una mena d’història de la 
Universitat de Cervera; i nosaltres afegirem: i com un quadre 
de la vida literària a Catalunya. El P. Gallissà, doncs, en 
aquest llibre, parlant de l'erecció de la Universitat de Cervera, 
usa una frase que gràficament expressa l'estat dels estudis, 
en aquella hora, a Catalunya. «La Província, diu, estava plena 
aleshores non tam doctrinis quarn gymnasiis». En efecte, des¬ 
prés de la Universitat de Lleida vingué la d’Osca, i seguiren 
les de València, la de Mallorca, la de Barcelona, de Girona, de 
Tarragona, de Vic i altres de més menudes, lo qual sens dubte 
contribuí, junt amb les guerres i pestes, al decaïment litera¬ 
ri del nostre país a l'època de l'erecció de l'escola cerverina, 
fent a aquesta simpàtica, a pesar de son origen, als esperits 
amants d'il·lustració. 

Perquè la multiplicació de les antigues escoles catalanes, 
l'abundor fins quasi ridícula de les nostres universitats, són 
un signe de l’amor que a la il·lustració té el nostre país i de 
l'esperit ample i popular de la nostra gent. La mateixa Uni¬ 
versitat de Lleida, si bé d'origen pontifici i reial, fou de des 
son principi entregada a l'autoritat municipal i eclesiàstica, i 
com a signe de progrés de l'esperit públic en la nostra terra, 
convé senyalar el privilegi que posseïen els Paers de Lleida 
de que els condemnats a la pena capital fossin ofegats en la 
seva presència, per a després entregar els cadàvers a la Uni¬ 
versitat per als exercicis anatomies; quan trobem fins a les 
darreries del segle xvi les més lluïdes Universitats estrange¬ 
res en lluites internes i sovint sagnoses amb aquest motiu, 
com la de Pavia, que obligaven l’ànima suavíssima de sant 
Francesc de Sales, estudiant en dita Universitat, trobant-se ma- 




LA TRADICIÓ CATALANA 


687 


lalt i pensant morir, a deixar son cos a la facultat de medi¬ 
cina per la dissecció i consegüent estudi dels escolars. 1 A imi¬ 
tació de la de Lleida, totes les demés Universitats catalanes, 
com observa l'historiador Vicenç de Lafuente, posant-les en 
contrast amb les de Castella, tingueren un règim municipal. 
No es veu que en elles fes un gran progrés la il·lustració si 
exceptua's la Universitat de Barcelona. El P. Gallissà exposa 
la dificultosa infantesa de l’escola barcelonina, amb fruïció re¬ 
corda sos dies de glòria; i els homes eminents qui en ella flo¬ 
riren després de sa reforma i nou reglament, fet pels conse¬ 
llers, en llengua catalana, i que ell cita, en temps de Carles V; 
el conreu, sobretot, de les clàssiques literatures en aquells 
temps tan de moda, les fecundes impremtes existents, i convé 
aquí repetir l'insigne nom del canonge Vileta, famós lul·lià 
qui no sols exornà l’acadèmia barcelonina, sinó que en l'ecu¬ 
mènic Concili de Trent, on anà amb el bisbe Caçador, també 
il·lustre rebrot de la predita escola, lluí sa profunda ciència 
teològica, embadalí amb sa eloqüència els Pares conciliars, 
i defensà i salvà la doctrina lul·liana de la condemnació que 
l'amenaçava, com en son lloc havem dit. Curt fou, emperò, el 
temps d'esplendor de la nostra Universitat; i Gallissà, Dou i 
els altres escriptors de la passada centúria convenen en que 
les pestes i guerres del segle xvn i principis del següent es- 
mortuïren la il·lustració, no sols universitària, sinó la general 
del país. 

El mateix col·legi de Cordelles, de la Companyia de Jesús, 
afirma l’imparcial P. Gallissà que sentí la decadència general; 
mes, a pesar de tot, l'erudició i el gust clàssic tenien encara 
allí prou vida per a produir deixebles com els germans Fines¬ 
tres, els Dous i el famós Mayans, qui adquiriren glòria inter¬ 
nacional; i posseïa professors tan il·lustres com Ferrusola, 
Aymerich, Gil i altres. I és d'advertir, que si bé la Companyia 


1, Trobaràs aquest fet consignat en la vida del Sant, que pro¬ 
cedeix a l’antiga edició de ses obres, feta per un nebot del gloriós 
Bisbe de Ginebra. 



688 


J. TORRAS I BAGES 


de Jesús lluïa principalment en les lletres clàssiques, en la 
nostra terra fou molt catalana, i l'amor als antics motllos de 
Grècia i Roma no li destorbaren l’afecció envers l'antiguitat 
catalana, ni el conreu de la ciència general li impedia l'estu¬ 
di de les coses de la terra. En efecte, si el P. Mateu Aymerich, 
de la família del celebèrrim i antic inquisidor del mateix nom, 
que a Itàlia s'encobria, segons el costum clàssic, amb el nom 
de Q. Moderatus Censorinus, escriu l’obra De vita et morte 
linguae latinae i la colossal i per desgràcia avui perduda Bi¬ 
bliografia de tots els escriptors llatins de des la fundació de 
Roma; regirant arxius, desacreditant antigues faules i croni- 
cons, componia ja aquí l’obra Nòmina et acta episcoporum 
barcinonensium binis libris comprehensa 1 (Barcelona, 1760), 
en què posa l'erudició i la crítica al servei de les antiguitats 
eclesiàstiques de la mare pàtria, i deixa inèdita o manuscrita 
la Historia natural de Cataluha, por el P. Pedro Gil, de la 
Companía de Jesús, revista y muy anadida por el P. Mateo 
Aymerich, de la misma Companía, en tres volúmenes. El P. Gil 
escriví la Història natural de Catalunya, en llengua catalana, 
i el P. Aymerich, en l'episcopologi citat, diu que e Catalano 
sermone in Latinum vel Hispanum convertemus; i en tras¬ 
llada un llarg fragment en la nostra llengua, on el citat Gil 
explica el reconeixement d'una caixa d’ossos que eren tin¬ 
guts pels de sant Pacià, que ell mateix reconegué per mana¬ 
ment i en presència del bisbe Dimes Loris a 3 de juny de 1593. 


1. L’objecte d’aquest llibre fou restituir a la veritat la història 
eclesiàstica del país. Aymerich amb raó es presumeix de crític i d'a¬ 
mant de les coses catalanes, i ell, gran classicista, ama la primor de 
la llengua catalana, en son temps ja arraconada; així al parlar d'En 
Corbelló, qui havia escrit un episcopologi barceloní faltat de crítica, 
cita la carta de l’arqueòleg Dalmases (19 de març de 1719) sobre sant 
Sever, escrita eleganti gotholaunico sermone, i transcriu en son text 
llatí la sentència d’aquell en la materna llengua: Corbelló escrigué en 
bon llatí; però no escrigué bé. Posa per lema de son llibre les se¬ 
güents paraules, demostratives del geni de l’il·lustre escriptor, tretes 
d’una de les epístoles d’Innocenci III, P. M.: falsitas tolerari non de¬ 
bat sub velamine pietatis. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


689 


De l'acert en despertar l'amor a l'erudició pàtria del col·legi 
de Cordelles, en responen tots els germans Finestres, qui (dei¬ 
xant per ara el més il·lustre d’ells) en els capítols i monestirs 
a què pertanyien, treballaren amb constància en la recons¬ 
trucció de la tradició històrica. Si vols, lector, notícies de sos 
estudis i escrits mira el llibre d’En Gallissà, essent suficient 
pel nostre objecte recordar el nom de D. Jaume, monjo de 
Poblet i autor de la completa història de son famós mones¬ 
tir, i el de D. Daniel, el menor de tots i el més intel·ligent se¬ 
gons son germà a Cervera, qui, elegit a vint-i-cinc anys abat 
dels Premonstratenses de les Avellanes i mort encara molt 
jove, deixà començats llibres de filologia i història catalanes, 
que posen son nom entre els més il·lustres dels conreadors de 
la pàtria literatura. 

A nostre parer, la Companyia de Jesús tingué molta part 
en la prompta creixença de la Universitat cerverina (criada 
quasi bé ex nihilo i en terra ingrata), no sols per la formació 
de la intel·ligència de D. Josep Finestres, qui fou 1'ànima d'ella, 
sinó per les diverses càtedres tingudes per il·lustradíssims re¬ 
ligiosos de dita ordre, ja des dels principis de l'escola. La nova 
Universitat fou eminentment clàssica; 1 ’agora d’Atenes i el fò¬ 
rum de Roma, Homer i Píndaro, Virgili i Plauto devien fer 
aparèixer infantívoles i tènues les nostres constitucions polí¬ 
tiques i la nostra literatura de l'Edat Mitjana; l'instint de la 
llibertat ja es torcia 1 envers els ideals humans o inhumans 


1. Encara que no es tracta de cap català, sinó d’un procedent de 
la Universitat de Salamanca, no podem passar per alt el nom de San- 
tayana, tan respectat dels antics doctors cerverins qui el tingueren per 
company en la càtedra de prima de Lleis, il·lustre escriptor del dret 
romà, però que en el present llibre mereix menció per l'obra Gobierno 
político de los pueblos de Espana (Saragossa, 1742). És una obra de 
dret administratiu municipal en la qual, fent-se superior a la moda 
literària, amb vigor d’esperit i amb esperit pràctic i jurídic, sosté els 
drets de les pàtries petites o municipis. Amb integritat científica co¬ 
mença assentant aquest principi: El gobierno de los pueblos por dere- 
cho natural, pertenece a los mismos pueblos. I l'autonomia adminis¬ 
trativa la consigna amb les següents paraules: Pertenece, pues, el 


44 



690 


J. TORRAS I BAGES 


que es realitzaren en la Revolució francesa; el mateix orga¬ 
nisme donat pel fundador a la Universitat trencava la tradi¬ 
ció, si bé es deu confessar que Felip V volia instituir a Cer¬ 
vera una escola d’alta il·lustració, èmula, com ell diu en la 
Cèdula d’erecció, de les Universitats majors d'Europa: l'abo¬ 
lició de totes les antigues catalanes, perquè havien afavorit a 
l'arxiduc d'Àustria, privava a la nova de certs elements de 
tradició, que fins en les èpoques decadents són fertilíssims, i 
com el llevat que ha d’adobar tota la massa dels nous ele¬ 
ments. Agafà prompte ales, 1 emperò, la Universitat de Cerve¬ 
ra; la nostra ciència regional, que en el darrer segle s'havia 
encongit, s’agregà a la ciència general i entrà en comerç amb 
la il·lustració forana, es ficà en el concert de les nacions civi¬ 
litzades, segons la gastada frase, mes s'oblidà de si mateixa; 
lo qual, sens dubte, és la causa de que el modernista Gil de 
Zàrate en sa obra De la Instrucción pública en Espana, digui 
d'ella que salió algún tanto del carril en que se hallaban aías- 
cadas las demàs Universidades espanolas. 

Sort encara de la influència que les ordres religioses, na¬ 
turalment aleshores amigues de la tradició, tingueren a Cer¬ 
vera; puix, a pesar d’ésser la nova Universitat successora de 
la de Barcelona i de la de Lleida, de qual Seu la prebenda 


gobierno político y económico de los pueblos a los Ayuntamientos, o 
Consejos de ellos, y tan privativamente, que no habiendo queja de 
parte, o instància fiscal, no pueden las Cancillerías o Audiencias en- 
trometerse en estos asuntos. Ja veus, doncs, lector, com el Gimnasi 
Filipí, malgrat els penjaments que d’ell s'han dit, serva la tradició 
de la llibertat popular, que aquest docte catedràtic funda en bona 
part en la possessió de propis, en aquella mena de socialisme cristià 
municipal que feia dels pobles com unes famílies; contra la tendència 
moderna i revolucionària que vol fer dels pobles com uns eixams de 
funcionaris públics. Nota que el tractat de Santayana no és la con¬ 
signació pura d’una forma o tradició existent, sinó que, si bé fun- 
dant-se en ella, és obra d'un pregon sentit científic. Sense voler es¬ 
criure una apologia de la Universitat de Cervera, devem manifestar 
que, a nostre parer, la mala fama sols li ve d’haver sigut fundada 
per Felip V, i en terra de Segarra. 

1. Afirma d'ella Finestres en l’Hermogenià: Brevi temporis spatio 
magnopere crevisse, florentissimam iam esse. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


691 


de mestrescola adornava el canceller de Cervera, no hauria 
posseït l'esperit catalanesc que, si bé molt atenuat, es desco¬ 
breix en ella. En efecte, la Universitat cerverina conservà un 
catalanisme que tant de bo trobéssim en la present Universi¬ 
tat. Les funcions acadèmiques religioses, si no totes, almenys 
part d'elles, degueren celebrar-se en llengua catalana, quan 
avui encara trobem diferents llibrets de novenes i altres pies 
pràctiques d’aquella Acadèmia, escrits per doctes religiosos 
de la Universitat en nostra materna llengua; 1 existeix en el 
mateix idioma alguna gramàtica llatina, estampada en la im¬ 
premta de la Universitat; l'iHustre Finestres, nervi de l’Escola 
en quasi tot el temps de l’existència d'aquesta, com després 
veurem, manifesta que sols per força usa la llengua castella¬ 
na, i poleix amb amor sa correspondència catalana; el dret 
indígena, malgrat l’entusiasme romanista, és mirat amb pre¬ 
ferent atenció, i el mateix Ramon Llull troba encara un noble 
enemic en la persona del docte aristotèlic i tomista Fra Se¬ 
bastià Pier, de l'ordre de sant Domingo, doctor en filosofia í 
catedràtic cerverí, en la Universa philosophia aristotelico- 
thomistica 2 que sos deixebles defensen en públic i solemnís- 
sim certamen. En efecte, en aquest selecte i eruditíssim pro¬ 
grama raonat de la filosofia, al costat de l’exposició i crítica 
dels sistemes lògics de Plató i altres antics filosops, de Des¬ 
cartes i Locke i altres moderns, s’hi troba també exposat el 
sistema lògic del Vident de l'Illa Daurada, i ses famoses taules 
estampades, tractat amb la consideració que devia donar-li a 
la doctrina lul·liana el refloriment que tenia en aquells dies 
de la passada centúria; i judiciosament resol que, o bé les 

1. A més, l'Aguiló al·lega com a prova de la persistència de l’espe¬ 
rit català a Cervera les innombrables edicions del Fra Anselm que, 
exomades amb un text grec per lema, sortiren de la impremta de 
l’Acadèmia, i el fet de que el comte de Campmany, qui volgué des¬ 
pertar l'esperit català contra la invasió napoleònica en una Memòria 
escrita en nostra mateixa llengua, i el Vega i Sentmenat, posseïdor 
de la rica biblioteca que avui té el diligent D. Marian, fossin cer- 
verins. 

2. Cervariae. Apud Antoniam Ibarram viduam. •r· 



692 


J. TORRAS I BAGES 


cameras de Llull no constituïen una nova ars, com son autor 
pretenia, sinó que no es diferenciaven en el fons de les cate¬ 
gories aristotèliques, o bé que, en cas contrari, no constituïen 
un progrés lògic, sinó un medi inútil per la demostració. 

L'esperit pràctic i la pràctica amor a la pàtria terra expli¬ 
quen també, demés, a nostre parer, la germinació d'aquests 
elements catalanistes dins de la Fundació filipina, que fou, 
d’altra part, l'acabament de la Universitat autònoma lliure 
i popular de l'Edat Mitjana, que a Catalunya es perllongà 
fins que vingué la victòria de Felip d’Anjou. Raça moderada 
i pràctica la nostra, no havia encara aleshores sofert les in¬ 
fluències que l'han tornada més frèvola, com passa amb totes 
les llatines que es troben amb sa substància dissipada per 
les aigües del Diluvi revolucionari. La comunió literària inter¬ 
nacional era potser, en aquell temps, més íntima que no pas 
ara en els lletrats catalans, com ho proven la correspondèn¬ 
cia i les relacions literàries dels Finestres, Dous, Caresmar i 
els jesuïtes qui més figuraven en la república de les lletres; 
l'amor a les formes i a les llengües clàssiques, per naturalesa 
cosmopolita, era més viva; emperò els sentiments naturals 
no eren desvirtuats, la fantasia no estava tan inquieta i desor¬ 
denada, els apetits més mitigats, i, de consegüent, el cor na¬ 
turalment amava el propi terrer, i l'enteniment tenia alesho¬ 
res la intuïció no pertorbada de que devem viure i treballar 
entre els nostres, i obrar d'una manera nostrada. D’aquí que 
la forma típica del viure social fos molt catalana fins prou 
ençà del present segle, perquè la Ciència, que perpètuament 
serà, junt amb la Religió, el cap social, estava representada 
per homes qui tenien forta amor a son país i a sa manera 
d’ésser. Per això, en aquest lloc volem consignar que la pro¬ 
paganda regionalista deu principalment fer-se en els centres 
d'instrucció del país; sant Domingo i sant Ignasi de Loiola, 
propagadors afortunadíssims, començaren ses campanyes en 
les Universitats més florides de son temps; el primer, en 
la de Bolonya, el segon, a Alcalà i París, i la revolució, qui 
va consumint l'harmònica societat europea, començà sa cam- 





LA TRADICIÓ CATALANA 


693 


panya anihiladora de des les càtedres universitàries, fent del 
jove lletrat un sacerdot de ses corrosives doctrines. ^Quin 
dels homes de lletres d’alguna edat no es recorda d’haver co¬ 
negut venerables doctors de la Universitat cerverina, més ca¬ 
talans en la parla, en la pensa i en els costums que no pas 
molts catalanistes actuals? Per això convé en gran manera 
encaminar totes les formes a un objecte, a la conquesta de la 
Universitat; el dia que la Universitat sia de debò catalana, co¬ 
mençarà la renaixença de Catalunya. Mes, seguint nostre sis¬ 
tema, anem a considerar singularment els representants més 
il·lustres de l'escola cerverina qui, arribant quasi bé als nos¬ 
tres dies, són com la darrera manifestació de l'esperit català 
fins arribar a l’actual Renaixement. 


II 

La nobilíssima figura de D. Josep Finestres i de Monsalvo 
bastaria per si sola per a fer simpàtica la Universitat de Cer¬ 
vera, podent dir que són dues existències qui s’identifiquen la 
de la Universitat i la de son catedràtic més il·lustre, ja que no 
volgué la Providència allargar tant la vida del mestre, que 
durà quasi bé com la de l’escola, al naixement de la quaL 
assistí i que al morir deixà ja, podem dir, en la proximitat 
de sa fi. Nasqué don Josep Finestres en la ciutat de Barce¬ 
lona, en el mes d'abril de 1688, essent son pare el distingit ad¬ 
vocat Pere Joan Finestres, originari d’Agramunt; i morí en el 
poblet de Montfalcó de Mossèn Meca, prop de Cervera, en el 
mes de novembre de 1777, on havia anat rusticationis causa, 
com diuen els seus biògrafs, en la casa del rector de dit po¬ 
ble, mossèn Andreu Comes, sapientíssim teòleg i molt docte 
en les llengües llatina, grega i hebraica, motiu pel qual, junt 
amb la suavitat de son tracte, estava ja d'anys unit amb ínti¬ 
ma amistat amb el cèlebre professor cerverí. 



694 


J. TORRAS I BAGES 


De des sa infantesa Finestres fou portat als sacerdots de 
la Companyia de Jesús, en el col·legi de Cordelles, on rebé els 
fonaments d’aquella admirable educació clàssica que sabé 
molt bé agermanar amb l'estudi de les coses de la terra; i 
son agraïment envers sos antics mestres li durà tota la vida, 
sense recatar-se de manifestar-ho públicament. En contesta¬ 
ció a Mayans, qui li preguntava sobre sos preceptors literaris 
(puix Mayans, encara que també deixeble de Cordelles, ho fou 
posteriorment, essent condeixeble dels germans menors de 
D. Josep), li respon aquestes categòriques paraules: Digo con 
toda verdad que fueron muy hdbiles. En la funerària de Car¬ 
les II ja compongué un epigrama, malgrat els poquíssims anys 
que tenia; la seva afició a compondre en forma mètrica llatina 
era tan gran, i arribà a tenir-hi tal facilitat, que, manant-li 
els mestres que es dediqués a escriure en prosa, com Ovidi, 
en vers els contestà que no sabia com fer-ho. Son coneixe¬ 
ment dels grans poetes i prosadors llatins fou admirable, i 
havent tingut ocasió de conèixer a Barcelona un cert tebà, 
superior d'un dels monestirs del Mont Athos, 1 aprofità per 
a apendre la llengua grega, la qual després perfeccionà fins 
al punt, diuen sos biògrafs, de que son estil grec no era ja 
de tebà, sinó d’àtic; i pregonament imbuït d'ambdues clàs¬ 
siques literatures, porgué sembrar sos llibres d’escollidíssi- 
:mes sentències de l’antiga sabiduria, que són, segons l'elegant 
irase del canceller Dou, com les estrelles d'ells. Estudià el 
dret en la Universitat barcelonina, i en ella es graduà de 
batxiller; mes, sobrevinguda la guerra de Successió i fundada 
J'escola cerverina, en 1717 s’hi traslladà, allí prengué els graus 
-de llicenciat i doctor, i immediatament fou col·locat en una 
de les càtedres de la seva facultat. La il·lustració del Finestres 
s’estenia a quasi bé tots els rams. Componia versos en les llen¬ 
gües llatina, grega, catalana (paíria lingua, diu el Gallissà) 
i en la castellana, podent-se amb ells formar, diu son savi 
panegirista, un volum que seria agradós als amants de la 
“bella literatura. Ni la fredor de la vellesa li féu abandonar l'a¬ 
mistat de les Muses, puix amb motiu de la traducció de Sal- 



LA TRADICIÓ CATALANA 


695 


lusti, publicada per l’infant D. Gabriel, escriví el següent epi¬ 
grama: 

Per sa secta i mal obrar 
fonc Sal·Iusti un infeel, 
però ja un Àngel me apar 
des de que el sento parlar 
per la boca d'En Gabriel. 

Els versos grecs que havia escrit els envià a son amic 
D. Ignasi Dou perquè s'exercités el fill d’aquest, llavors estu¬ 
diant de filosofia; i si el P. Gallissà en el primer any de la 
present centúria, en specimen urbanitatis cathalaunicae, i 
com a tribut a la pàtria llengua, inserta algunes ratlles de les 
cartes catalanes escrites amb aquest motiu pel catedràtic 
cerverí al citat Dou, bé podem nosaltres imitar-lo en ple 
renaixement, encara que la matèria no tingui cap importàn¬ 
cia: «Entretant que mastegui i rumiï els epigrames grecs, 
que fiu per postura, en les funeràries de Felip V, i encara 
que isqueren al públic, crec són nous, perquè ningú els llegí. 
Els he trobats al temps de voler escriure i m’ha dat l’ocasió 
d'enviar-los. Per falta de caràcters no es pogueren imprimir 
en la relació». Més tard, en maig de 1748, escriu el propi ca¬ 
valler barceloní: «No em persuadeixo que amb l'estil cone- 
guessis ser mia la prosfonesis, sinó amb lo que diu el P. Lar- 
raz, a qui jo la doní, amb pacte que no se sabés ser jo l'autor: 
però ell ho indicà de manera que ací, on ens coneixem tots, no 
s'ha pogut ocultar, i ho he hagut de confessar, però si apar bé 
se’m dóna poc se sàpia. Tinc l'aprovació de Mayans molt 
hiperbòlica, puix diu, que encara que no li hagués dit que era 
mia, ho haguera conegut, i que apar sia composta en temps 
de Propercio. Si és veritat, ja podria aplicar-me el romanç 
del rector de Vallfogona que comença: 

Ai cap de greu de la gent, 
per un negre romançot, etc.» 1 


1. Nostre distingit amic, l’il·lustrat senyor marquès de Dou, ens 
ha mostrat la correspondència epistolar de Finestres amb els Dou, pa- 



696 


J. TORRAS I BAGES 


L'exquisitat de sa prosa llatina era tanta, que li valgué el 
següent elogi de part de l’eminent Aymerich (Q. Moderatus 
Censorinus), desterrat a Itàlia, que es troba en la citada obra 
De vila et mor te linguae latinae: Novi ego primarium juris 
civilis antecessorum virum doctissimum, quem ego Hispaniae 
Tarraconensis Varronem solebam appellare, nisi quod elegan- 
tius quam Varro latine scriberet. El modestíssim Finestres 
interrompé sa correspondència llatina amb el Mayans, per¬ 
què no volia que es publiquessin ses cartes, dient-li en data 
de desembre de 1742: «Créame V. M. que el motivo de no 
haber querido continuar el comercio de cartas latinas con 
V. M. fue únicamente para que, sacando éstas a luz pública, 
no me sonrojara con desproporcionadas alabanzas, como lo 
hizo en la edición de las otras». No obstant aquesta repug¬ 
nància, la correspondència llatina, quasi bé sempre sobre 
punts de dret, amb el Mayans forma tot el llibre quart de la 
col·lecció de cartes d'aquest; foren celebrades d’Heineccius i 
estimades a Itàlia, havent-se'n fet una edició a Leipzig. Per¬ 
què l'il·lustre bibliògraf valencià pondera el mèrit especial del 
nostre Finestres en l’estil epistolar, i en carta de juliol de 
1751 li diu: «Las cartas de V. M. son admirables, porque to- 
das tienen ciertos pensamientos delicadísimos apropiados al 
asunto de que se trata, y un estilo propio, juicioso y elegante. 
Tiene V. M. don de escribir cartas»; i tractant de les cartes 
catalanes d'En Finestres, el Gallissà, referint l'amor que 
aquest tenia a la pròpia llengua i de com la polia, n’extracta 
una dirigida al Dou, en la qual en to de broma li diu que 
no sap en quina llengua escriure-li; en llatí no gosa, perquè 
sap lo delicat que és son interlocutor en tan difícil idioma; 


res i fills, cuidadosament conservada, com tots els papers d’aquella 
benemèrita família; emperò falten moltes cartes catalanes al Dou (pare), 
que és possible s'extraviessin quan el Gallissà se serví d'elles per a 
compondre la seva obra. Les cartes al Dou (pare) són catalanes o 
llatines; les escrites pel mateix Finestres als fills (Ignasi i Ramon) ja 
no són mai catalanes, sinó castellanes. 










LA TRADICIÓ CATALANA 697 

de cap manera en castellà, que no hi parla sinó per força; 1 
i que tem de fer-ho en català, puix en els molts anys d’estar 
a Cervera ha agafat certs idiotismes locals que farien riure 
a qui com el Dou viu en la bona societat barcelonina; i el 
clàssic i crític Gallissà qualifica les cartes catalanes d'En 
Finestres de gracioses i interessants. 2 

D’altra banda, el tremp de son esperit naturalment expan¬ 
siu, i la varietat de sos coneixements, l’habilitat que posseïa 
en els arts, que són el principal ornament de la vida social, 
son cor ple de nobles sentiments que no havien assecat els 
continuats estudis científics, el feien exprés per a escriure 
cartes en les quals deu dominar l’estil familiar, tan accepte 
als homes modestos i senzills. Perquè el Finestres, malgrat 
d’haver estat tota sa vida a Cervera, de son celibat semiecle- 
siàstic, semifilosòfic, de sa consagració total a la ciència, fou 
d'aquesta un sacerdot, mes no un monjo. L'amorós tracte amb 
professors i deixebles que amigablement el consultaven, la 
pintura, 3 el dibuix, la música i fins l'escultura, arts que pos¬ 
seïa i exercitava, mantenien obert aquell gran esperit i el 
feien encisador a qui el comunicava. 

El clàssic Gallissà en fa el retrat com d'un literat hel·lènic 
rediviu. Pintava i dibuixava, i en l'amor que tenia a les anti¬ 
guitats catalanes dibuixà les columnes dites d'Hèrcules, de 
Barcelona, l’anomenat sepulcre dels Escipions, l'arc de Berà, 
l'aqüeducte dit el Pont de les Ferreres, tot lo qual fou enviat 
per En Mayans a l'alemany Joan B. Schombergius; el savi 
jesuïta l’havia vist ja vell, segons el costum dels grecs, des¬ 
prés de dinar arrepta cithara dulcissime canentem; en sa jo¬ 
ventut a Barcelona havia ja compost diferents peces religio¬ 
ses, que s’executaven per les iglésies; en una carta a Dou (Ig- 


1. Apage castellanum quo non nisi invitus loquor (carta de desem¬ 
bre de 1723). 

2. Patrio Cathaloniae sermone, non sine sale et lepore. 

3. Creu el Gallissà que En Finestres havia rebut la influència pic¬ 
tòrica del Viladomat, que el savi jesuïta alaba en gran manera, fins 
després d’haver contemplat els grans museus italians. 



698 


J. TORRAS I BAGES 


nasi), li diu que, si vol, encara li compondrà una música per 
a cantar i encisar a sa aimia; sols, diu Gallissà, tingué avorrits 
els saraus, sens dubte, afegeix, perquè la dansa moderna ha 
perdut el caràcter artístic que tenir deuria per sa connexió 
amb la música. En l'elogi fúnebre que féu a la Universitat el 
canceller D. Ramon de Dou pondera el Finestres com a noble 
poeta, eloqüent literat, crític prudent, meritíssim filosop, eru¬ 
dit històric, acèrrim inquisidor de l’antiguitat, el més grave 
i docte dels jurisconsults de la nostra edat, i, finalment, pro¬ 
fessor, la fama del qual no sols s'havia estès per tot Espanya, 
sinó fins per les nacions estrangeres. Per tal el reconegué 
D. Gregori Mayans quan escrivia d'ell: «Había nacido para 
ensenar, y maestro como él, ni le tenia Europa, ni es fàcil 
que le tenga». En efecte, encara que escriptor notabilíssim, 
es pot dir d’En Finestres lo que d'aquell cèlebre professor 
anglès, que havia nascut més per a fer homes que per a fer 
llibres; son apostolat literari és manifest a qui conegui la il- 
lustre plèiade de literats catalans de la centúria passada, 
tots el reconeixien per mestre, i la història d’En Finestres, 
segons l'expressió de l'insigne Gallissà, és la història de la 
Universitat de Cervera. ,-A qui sinó a ell es deu el conreu 
que en aquella escola tingueren les lletres llatines, gregues i 
hebraiques, qui plantà la primera impremta amb caràcters 
grecs en aquell il·lustre Ateneu? Ell formà la Biblioteca Uni¬ 
versitària, cercant a l’estranger els més útils llibres, no des¬ 
cuidava les ciències físiques i exactes, traduint per si ma¬ 
teix un tractat de matemàtiques del francès, la qual llen¬ 
gua, com també la italiana, posseïa perfectament, fins abans 
de la vinguda de Felip V, cosa que era aleshores molt rara, 
podent ben bé considerar el Finestres com a patriarca de la 
il·lustració catalana ensems casolana i internacional, el ressò 
de la qual arriba fins al nostre segle. Molt apreciat pels 
savis del nord d'Europa i d'Itàlia, era per ells considerat com 
el restaurador de la cultura literària a Espanya, i el benemè¬ 
rit Gallissà transcriu les cartes de l'alemany Hopfner a la Uni¬ 
versitat de Cervera, demanant on es trobaven per vendre les 







LA TRADICIÓ CATALANA 


699 


obres d'En Finestres, mort ja aquest, amb la contestació de la 
Universitat. 

La fama principal del nostre il·lustre professor fou com a 
romanista, però la literatura i la jurisprudència romanes el 
tenien encisat; mes, jcosa particular i que designa bé el tem¬ 
perament constant de la nostra gent!, l'esperit pràctic i pa¬ 
triòtic d’En Finestres, sobreposant-se a ses entusiastes amors 
i a la moda dominant, no s’oblida mai, en aquells dies d’humi¬ 
liació de la vençuda Catalunya, d'una part, i d'altra, del natu¬ 
ral agraïment envers Felip V, fundador d’aquella Universitat 
de precocitat tan admirable, del nostre dret particular; es dol 
amargament de que, havent tingut un príncep del romanisme 
tan il·lustre com Antoni Agustín, el conreu literari del dret 
romà hagi sigut escàs a Catalunya, sense que l’acció d’aquell 
literatíssim prelat arribés a alçar els nostres pràctics a l'es¬ 
tudi científic de dita legislació , 1 però declara que son estil 
constant de tractar el dret romà és posant-lo en correlació 
amb el dret català; i volent exornar literàriament a aquest, 
havia començat a escriure un llibre De historia iuris catalauni, 
i una obreta intitulada Iuris catalauni elementa, que fàcil¬ 
ment s'hauran perdut. Essent molt extens l'horitzó intel·lec¬ 
tual en què vivia l'esperit d'En Finestres, sos tractats jurí¬ 
dics mai tenen l'ariditat que sol fer fatigants aquesta mena 
d’estudis; en el tractat, per exemple, De Iure dotium libri V , 2 
no sols confronta els sistemes dotals en el dret romà, canònic 
i català, sinó que especula sobre dita institució en els dife¬ 
rents pobles d'Europa i de fora d’ella, essent mostra d'un re¬ 
gionalisme internacional que fecunda les institucions nostra¬ 
des amb el coneixement de les que es desenrotllen en dife¬ 
rents països; i no deixant mai la clàssica elegància, la resplen¬ 
dor dels grans escriptors i poetes de l'antiguitat, amb elles 
il·lumina totes ses pàgines científiques, essent-ne típica mos- 


1. «Ad masculae et elegantioris iurisprudentiae studium.» (In Her- 
mog. introd.) 

2. Cervariae, 1754. 



700 


J. TORRAS I BAGES 


tra la dedicatòria que fa als estudiants de Cervera de les 
Praelectiones Cervarienses sive commeníarii academici ad Ti- 
tulos Pandectarum de inoficioso testamento, ac de vtilgari et 
pupillari substitutione, que comença amb versos de Plauto i 
acaba amb versos de Marcial . 1 

L’enteniment penetrant, pràctic, assimilador i moderat de 
la gent catalana es demostra en la vida literària d’En Fines¬ 
tres amb un fet interessant. L'estudi del dret natural havia des¬ 
pertat una gran afició; els temps moderns començaren po¬ 
sant en dubte tot lo existent i el fonament de lo existent, i els 
nous doctors no en tenien prou del dret històric i popular; el 
desenfrenat apetit d’especular i discutir donà increment a 
l'estudi de la base filosòfica del dret, que, d'altra banda, els 
doctors escolàstics havien, a sa manera, pregonament tractat; 
mes, havent l'heretgia protestant pretès rebutjar la perdura¬ 
ble ciència catòlica, i tractant d'ignorants els antics doctors, 
perquè tenien sa alta pensa imbuïda en els principis de la 
revelació de Crist, aparegueren uns quants jurisconsults qui, 
donant-se aires de reveladors d'una ciència de nou descoberta, 
escriuen diferents tractats del dret natural, informats en bona 
part d’un esperit heterodox, guanyant l'atenció del món lite¬ 
rari, fent-se de modo i com part essencial de la bona instruc¬ 
ció juvenívola. El nostre Finestres, catòlic fervent, qui, mal¬ 
grat l’afecte que el famós Heineccius li professava, esqueixà, 
enfadat, segons el testimoni del canceller Dou, qui fou co¬ 
mensal i com fill literari de l'antic catedràtic cerverx, dos fulls 
d'una de les obres del jurista alemany, perquè en ells es 
confessava deixeble de Luter, es trobà enfront d'una antinò¬ 
mia, semblant a la d'En Balmes, en nostre segle, això és, amb 
un corrent caudalós d’aigües enverinades, dirigit contra el 
catolicisme, mes que era possible sanejar-lo i fer-lo entrar en 
el mar immens i incorruptible de la veritat, que és la ciència 
perennis o catòlica, destinada a donar l'assistència racional a 


1. Cervariae, 1752. 




la tradició catalana 


701 


l’humà llinatge, no en una època determinada de sa història, 
sinó en tots temps d’ella. Les Exercitationes Academicae XII... 
de Statu hominum ex lib. I. Epitomarum iuris Hermoge- 
niani I. C. (Cervariae, 1745) explicades primer en les aules de 
la Universitat, i que, enviades al Mayans, li contesta aquest 
en forma encomiàstica i saludant-lo: Vale Iurisprudentiae Co- 
lumen, publicades després; són un meritíssim treball sobre 
els fonaments naturals del dret, en què la, en aparença, nova 
doctrina queda admirablement nuada amb la ciència jurídica 
de Roma, amb la veritat evangèlica i amb la sòlida escolàs¬ 
tica. 

No s’oblida dels nostres antics i modestos jurisconsults: 
cita amb honor a Jaume Marquilles, qui ja tingué en compte 
el dret natural; es dol del Gentis nostrae fatalem genium, o 
sia d'una certa desconfiança de si mateix que té el català i que 
sembla fins apocament (de què ja es queixava el Fontanella), 
essent això causa de que els nostres jurisconsults no escri¬ 
guin; i citant a sant Joan Crisòstom per a provar l’origen diví 
del dret natural, quum naturam dico, Deum dico, i altres 
Pares de la Iglésia, fa sa tractació profitosament catòlica. 
Rebat fortament a Tomàs Hobbes i a Benet Spinoza, perquè 
destrueixen el dret natural al suposar un estat de naturalesa 
primitiva en què els homes sense llei vagaven com a bèsties, 
quan el dret natural neix de la sociabilitat humana. «El nos¬ 
tre Hermogenià, diu, afirma que tot dret ha sigut constituït 
per causa dels homes», i Finestres enllaça aquí la sentència 
del jurisconsult romà amb la doctrina dels estoics, que assen¬ 
tava que la causa final del món era el nostre llinatge, prelimi¬ 
nar feliç de lo que ensenya la revelació cristiana. Sosté el nos¬ 
tre escriptor que tot el dret natural s'enclou en aquells dos 
preceptes generals: amaràs a Déu, amaràs a ton pròxim com 
a tu mateix. Harmonitza perfectament els principis del dret 
natural amb els axiomes evangèlics i les veritats de la sabidu- 
ria clàssica, i no s'oblida del nostre humil dret indígena per 
a fer-lo entrar en tan alta conciliació, i així quan parla de 
Iure bellorum, després de citar el text de la Llei de les XII tau- 



702 


J. TORRAS I BAGES 


les, en què es declara caigut del dret al qui ha comès certs 
delictes, quedant, per tant, fora de la protecció de la Llei, 
cita la constitució Quan sia lícit , o no, a quiscun venjar-se 
sens Jutge , que ve a ésser una reaparició del civilista dret 
romà, que constitueix a cada ciutadà, en els al·ludits casos, en 
altre ministre de la justícia. Amant de la veritat, no rebutja 
manifestar el defecte del nostre dret antiquíssim, quan en 
realitat el té; així, al parlar de la Monomachia o Duellum, ex¬ 
plícitament afirma que, per més que sia permès pel nostre 
dret, està condemnat per la Iglésia. D’acord amb la tiadició 
científica catalana i amb tot el sistema legislatiu nostre, que 
ve a ésser un postulatum d’aquest principi, fundant-se en 
sant Agustí, estableix que la casa és la primera cèl·lula de la 
societat; 1 mes quan el celebèrrim bisbe hiponense, al tractar 
de la propietat particular, usa un llenguatge, aprofitat pels 
antics socialistes, que sembla que fa néixer el dret de propie¬ 
tat de la llei positiva, el Finestres, molt discretament, acut 
a l'incomparable sant Tomàs, qui donà solució a la dificultat 
explicant la necessitat de la propietat particular entre els ho¬ 
mes en l'estat de naturalesa lapsa, suavitzant, emperò, sàvia¬ 
ment l’asperitat d'aquest principi a l'explicar el caràcter so¬ 
cial de la propietat, amb la distinció de que les coses són 
de possessió particular, mes d’ús general. Perquè el gran pro¬ 
fessor cerverí, si bé tan clàssic, era en son discórrer un rebrot 
de l’antiga escolàstica, que formà el nostre caràcter nacio¬ 
nal, i encara que els nous doctors del dret natural, Grocio, 
Pufendorff i altres, ocupen la seva pensa, mai oblida aquella 
immortal doctrina que en les grans dificultats distingeix i 
concilia amb tan admirable soliditat. 

Sovint l'erudició, la diversitat de coneixements i l’amor de 
la forma veiem que no són factors d’un bon judici; mes 
aquest tractat ple d'erudició riquíssima cristiana i profana, 
catòlica i herètica, nostrada i forana, és un exemplar de cri- 

1. «Omnis domus ínitium sive particuía debet esse civitatis.» (S. 
Aug.) 



LA TRADICIÓ CATALANA 


703 


teri científic, ferra i reposat, tal que el comte Grau de Meer- 
man, síndic de Rotterdam qui el conegué per mediació de 
D. Gregori Mayans, prengué tal apreci a l'autor, que amb 
vives instàncies li pregà que publiqués el comentari complet 
sobre tot l’Hermogenià. I, en efecte. Finestres donà a l'estam¬ 
pa en 1757 a Cervera l’obra In Hermogeniani I. C. iuris epito- 
marum lïbros VI, que és sa major obra, formant part d’ella 
les dotze dissertacions sobre el dret natural de què havem 
parlat, puix també elles són comentari de part de l’obra de 
l’antic jurisconsult romà. Aquest segueix l’edicte del Pretor, el 
qual, com és sabut, representava l’equitat com a element mo¬ 
derant i suavitzant del civilista dret romà, deixant, emperò, 
subsistents els antics monuments legals en què es fundava la 
ciutat; i com a Catalunya passava una cosa consemblant a 
Roma, i el procedir jurídic d’ací coincidia amb el que estila¬ 
ren els juristes d'aquella pàtria de les lleis, res té d’estrany 
que el Finestres escollís tal llibre per a escriure sos comen¬ 
taris; esplèndida manifestació de son saber i d'un amplíssim 
horitzó jurídic en què resplendeix l'autonomia legal del nos¬ 
tre Principat, tractat sempre amb respecte pel savi professor 
de la Universitat filipina. Al dedicar a aquesta son llibre, re¬ 
corda la breu mes gloriosa vida de l'escola cerverina, i inser¬ 
ia la carta laudatòria d'En Mayans de què havem fet men¬ 
ció al tractar de les dotze dissertacions, que s'ocupen prin¬ 
cipalment del dret natural i que després formaren part de 
l'Hermogenià complet. En lo que breument havem dit del 
Finestres, el lector haurà fet concepte del mèrit extraordi¬ 
nari de l’il·lustre professor, devent ara sols afegir les signi¬ 
ficatives paraules de son panegirista, el canceller Dou, quan, 
explicant l'estat misèrrim de la il·lustració en el nostre país, 
en temps de la joventut d'En Finestres, afirma que llavors 
qualsevol qui volgués eixir de la misèria literària que ací do¬ 
minava, tenia necessitat d’acudir a França o a Itàlia, com els 
antics romans a Atenes; mes Finestres «es féu admirable en 
tot llinatge de ciències, sense que tingués cap auxili de casa, 
ni hagués mai tret el peu fora de la província, de manera que 



704 


J. TORRAS I BAGES 


em fa l’efecte no d'un home qui ha après les ciències, sinó 
que per si mateix les ha inventades». 1 


III 

Fou el famós canceller de Cervera, D. Ramon Llàtzer de 
Dou, fill d'una noble casa barcelonina avui encara existent, 
i que porta amb dignitat el dit com a il·lustre títol. Com 
la d'En Finestres, la família d'En Dou és benemèrita de la il- 
lustració catalana, puix diferents individus d'ella foren emi¬ 
nents en el ram literari: enllaçant íntimament entre si amb¬ 
dues famílies l'amor a l’estudi, engendrador, com és sabut, de 
sentiments alts i dolços. Després que el jove Ramon Llàtzer 
de Dou hagué fet sos estudis d'humanitats en el col·legi de 
Cordelles, de la Companyia de Jesús, fou enviat per son pare 
a la Universitat de Cervera; vivint en la casa de don Josep 
Finestres per molts anys, podent dir que aquest doctíssim 
professor fou qui formà l'esperit del qui devia ésser l’últim 
canceller de l’escola cerverina, i el patriarca, com ve a dir-li 
el Torres Amat, de tots els literats catalans dels principis de 
la centúria que ara està finant. Perquè més encara que la 
del Finestres, fou llarga la vida del Dou. Dues fites assenyalen 
i termenen sa llarga carrera literària: en 1767, al pendre el 
grau de llicenciat en dret canònic, escriu la interessant memò¬ 
ria De tribuendo cultu S . S. Martyrum Reliquiis in Vigilaníium 
et recentiores haereticos oratio, plena d'erudició i elegantíssi- 
ma, i en què, mogut de la pàtria amor, refuta l'opinió de que 
Vigilanci fos barceloní. La dedica al Mayans, manifestant que 
el Finestres li havia fet conèixer el savi valencià, que per 
aquells temps empunyava el ceptre de la literatura ibèrica; i 
en 1829, als vuitanta-vuit anys d’edat, publica la Conciliación 


1. Si vols més notícies llegeix l’al·ludida oració pro Iosepho Fines¬ 
tres, que trobaràs en el volum Gratulationes oratoriae del Dou, estam¬ 
pades a Barcelona en 1826. 





LA TRADICIÓ CATALANA 


705 


legal de pareceres opuesto en cuanto a laudemios y derechos 
enfitéuticos, portat també de la pàtria amor, i proposant l'e¬ 
tern criteri català de la llibertat civil, en el sistema legislatiu, 
per a conciliar les diferents opinions i les diverses pràctiques 
de les regions espanyoles, en matèria de tanta transcendència 
pràctica. Volia ell que aital institució generalitzada fos com 
la Llei agrària espanyola, recordant els beneficis que ha dut 
a Catalunya multiplicant la riquesa de la terra; i a pesar de 
l'estima en què tenia als economistes anglesos, fent-se supe¬ 
rior, com veurem en altres ocasions, al fanatisme de la moda 
científica, que sol endogalar a la gent de lletres, assenta ésser 
superior el sistema agrícola català emfitèutic al sistema an¬ 
glès d’arrendaments per llarg temps, de grossos inconvenients 
i menys útil a la classe treballadora. 

jQuina activitat científica la d'aquests antics doctors! Per¬ 
què el canceller Dou no s'acontentà amb escriure les volumi¬ 
noses obres que estampà, sinó que, a més del compliment de 
sos sagrats deures sacerdotals, tenia la vida ocupada en l’en¬ 
senyança universitària i, com feia son exemplar D. Josep Fi¬ 
nestres, era el Mentor del jovent il·lustrat, es dedicava als 
negocis públics i el veiem en les Corts de Cadis exercitar sa 
operosa activitat i desempenyant en elles el càrrec de presi¬ 
dent. Finestres i Dou veieren, el primer en sa joventut, el 
segon en sa vellesa, una transmutació molt fonda en l'ésser 
polític i social de Catalunya; i quiscun d'ells, si bé sentint la 
influència de l’atmosfera dominant i les exigències de la fun¬ 
dació oficial que exercien, portà dignament la tribulació de 
sa terra, i encesos de la caritat pàtria, treballaren a favor de 
Catalunya segons les circumstàncies permetien. Finestres veié 
la desolació de Felip V, mes de les runes de la pàtria, ajudat 
per una plèiade il·lustre, procurà alçar a Catalunya un temple 
de les lletres que conservés els elements indígenes, fecun¬ 
dant-los amb la influència d’una il·lustració més vasta i alta; 
Dou, ja vell, veié inaugurar-se un sistema polític que si bé 
en sa substància era tan sols una agravació del sistema del 
rei Felip, això és, la reducció a un dels centres vitals que ani- 


45 







706 


J. TORRAS I BAGES 


maven el país, emperò venia precedit i acompanyat d’una cort 
d’aduladors del poble i panegiristes de la llibertat, i revestit 
d’una forma que apareixia la renovació de l’antic sistema de 
govern del país pel país, ja que el sistema parlamentari sem¬ 
blava havia de renovellar les regions espanyoles i fer aparèi¬ 
xer la vida en la nostra esmortuïda societat. Nous organismes, 
eixits dels cervells dels ideòlegs, vingueren per a substituir 
els vells ja atrofiats; oblidant-se de que en el món tot és 
evolució, nunc fluens, com deien els escolàstics, permanei- 
xent, emperò, sempre mateixes les substàncies, i de que la 
naturalesa social, com l’animal i la vegetal, posseeix una força 
reproductiva i medicinant, o sia que el Criador la mou, de¬ 
vent l’home ésser tan sols un cooperador de l’acció sobirana. 
Els temps liberals han demostrat un espantós furor legisla¬ 
tiu, de fer nous motllos socials, i oblidant l'antic apotegma, 
de que ex nihilo nihil fit , han volgut construir codis unifor¬ 
mes per pobles ja vells, i que tenien sa manera d ésser i for¬ 
mes ben típiques i determinades. El canceller Dau, que es 
trobà en tan difícils circumstàncies, si bé en algunes oca¬ 
sions se li nota la influència regalista, de la doctrina que 
sostenia el poder absolut de l'Estat, o sia del Monarca, i de 1 o- 
blit de les llunyanes llibertats de la terra catalana, emperò sa 
voluminosa obra de Dret públic és com una transacció entre 
l’antiga manera d'ésser, que en realitat tenia defectes, i 1 es¬ 
perit nou, que tenia dominades, en gran part, a les classes íl- 
lustrades. 

El decret de Nova Planta de Govern del Principat de Cata¬ 
lunya el tenia enamorat. Els règims que desapareixen, per 
oportuns que sien i adequats a la naturalesa social del país, 
encara que hagin sigut suplantats per organismes exòtics i 
no viables, desapareixen per defectes i vicis que s han en ells 
introduït, o que a temps no s'han extirpat, donant ocasió als 
novadors per a enrunar-los; mereixent la simpatia d aquells 
qui es dolien de la monstruositat a què havien arribat les ins¬ 
titucions. Així rànima generosa de Dou, amant de la llibertat, 
educat amb exquisida cultura, es delecta en Felip V, perquè 



LA TRADICIÓ CATALANA 


707 


aboleix, per exemple, la jurisdicció familiar hereditària, indig¬ 
na d’una societat que arriba a un cert desenrotllament; es sa¬ 
tisfà perquè en els litigis estableix vàries instàncies, destruint 
el dret jurisdiccional, que a Catalunya encara perseverava des 
dels segles que era general a Europa, de poder sense ulterior 
instància fins condemnar a mort a un acusat, exclamant el 
canceller: O dulce nomen libertatis... o tristes reliquias gothi- 
cae barbariei. A ell, economista distingit, agrada el nou siste¬ 
ma tributari del rei Felip, en comparació de la deplorable 
forma que abans existia en ram tan interessant; i considerant 
com deixa subsistent el dret civil i mercantil de Catalunya, 
amb el criteri moderat i conciliador que el distingeix, amant 
del just medi, com totes les grans intel·ligències pràctiques 
qui han il·lustrat la nostra terra, atenent a que no convé ésser 
ni dels laucLatores temporis acti, aferrats a lo que sempre han 
vist i practicat, ni d’aquells qui tot lo antic tenen en menys¬ 
preu i cerquen amb afany tot lo modern, vol posar-se enmig 
dels extrems i soldar lo vell amb lo nou. Pretengué el savi gim- 
nasiarca cerverí, com ell mateix manifesta, empendre una 
obra titanesca. Cita a Melcior Cano i a Lluís Vives, i vol imitar 
la tasca que es proposaren aquests dos atletes de la Ciència 
humana, renovant-la, purgant-la i organitzant-la, empresa en 
què, com havem dit en son lloc, reeixí el primer, no emperò 
el segon. 

Las instituciones del derecho público general de Espana 
con noticia del particular de Cataluna y de las principales re 
glas de gobierno en cualquier estado, que estampà en nou vo¬ 
lums, a Madrid, l’any 1800, són l'obra destinada a fer de pont 
de pas de la vella a la nova societat. Perquè si bé el savi can¬ 
celler no es proposa més que una reforma científica i escolàs¬ 
tica del dret, atenent a la naturalesa d'aquest immediatament 
i eminentment pràctic, i al mateix sistema del Dou, qui sovint 
afirma que vol ésser del tot pràctic, podem veure, a nostre 
parer, en l’obra de què tractem una influència del principi co- 
dificador que aleshores dominava en la societat lletrada; mes 
modificada per l’esperit pràctic de son autor. Vol ell que al 



708 


J. TORRAS I BAGES 


jovent no se li ompli el cap sols de lleis i antiguitats romanes, 
no sia que al sortir de l'aula es trobin els joves desconeixents 
dels homes, de les coses, de les lleis i costums de la societat 
en què han de viure, de manera que se'ls deguin aplicar les 
sarcàstiques paraules d'En Petroni: Et ideo ego adolescentu- 
íos existimo in scholis stultissimos fieri , quia nihil ex iis, quae 
in usu habentur, audiunt, aut vident. L’eminent canceller co¬ 
neix bé a la societat moderna; el nervi dels Estats no és ni 
l'exèrcit ni la tributació, és la riquesa; i informat per sanes 
idees econòmiques, té per cosa contrària al sentit comú el 
lliure canvi. El tal principi irradia en tota l’obra, la qual serà 
un tractat elemental i sistemàtic del dret públic, no en sentit 
de dret natural o polític, sinó comprenent els principis le¬ 
gislatius, administratius i econòmics, amb les institucions que 
d’ells deriven, l'estudi de totes les lleis que es dirigeixen a la 
pública utilitat, no a utilitat del particular, i així abraça una 
immensa esfera: les institucions de pàtria potestat, tutela i 
curatela, matrimoni, esclavitud, l'ensenyança, la beneficència, 
la sanitat pública, les persones públiques, la milícia, la Iglé- 
sia, la diplomàcia, el dret processal, el mercantil, el penal, etc., 
fundant-se sempre en el fet legal, en el dret existent, però amb 
-esperit ample, respirant la tendència representativa de la na¬ 
ció: mes el principi de l’autonomia legal, que durant segles 
havien sostingut els nostres juristes, es veu abandonat; i aca¬ 
tant el nou estat de coses, al tractar el dubte de si les lleis 
de la Novíssima Recopilació tenien força a Catalunya, afegeix 
la següent sentència, d'una cruesa sols explicable en el jurista, 
qui parla segons les lleis i manera d'ésser present: Lo que no 
•admite duda alguna es que la regalía de arreglar nuestra le- 
gislación es indisputable en los Soberanos, pendiendo todo de 
su arbitrio y voluntad; 1 emperò no el consideris, lector, com 
cec sectari del règim absolut, i defensor dels abusos exis¬ 
tents, al revés; així assenta la conveniència dels drets regio- 


1. Vol. I, pàg. 82. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


709 


nals i que el legislador deu tenir en compte el geni de la re¬ 
gió; es fa càrrec dels inconvenients dels mayorazgos i resol, 
que si bé en principi no poden rebutjar-se, tenint en compte 
el principi de propietat, atesa la inconveniència d'algun dels 
seus efectes, convé un mig terme; en el procediment penal es 
manifesta contrari a la prova del turment, citant l’hermosa 
expressió de sant Agustí, que al·lega ja En Vives, de que en el 
turment es castiga a un home, perquè no se sap que hagi 
comès un delicte, i explica com a Catalunya se’n fa poc ús i en¬ 
cara de certes maneres; i com ja en el títol de l'obra manifes¬ 
ta, compara les disposicions jurídiques d'Espanya (de Caste¬ 
lla) amb les de Catalunya, devent afegir en descàrrec del Dou 
que, com ja abans havem indicat, sovint repeteix que la seva 
obra és del dret existent i positiu, i no de caràcter especulatiu 
i filosòfic. 

Lo que, a nostre parer, justifica més evidentment l'agudesa 
intel·lectual del vell canceller cerverí, és la viva intuïció que 
tingué de la nova importància que prenia la riquesa material 
dins de les societats humanes novament transformades; el 
pervenir es mostrà obert a sos ulls, i veié enfonsar-se en el 
mar del passat una societat, i aparèixer signes i pronòstigues 
d’una manera d’ésser que anava començant. L’obra del Dret 
públic revela aquest pensament: La riqueza de las naciones 
nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investi¬ 
gador (Cervera, 1817), el confirma; i la darrera que publicà: 
La Conciliación econòmica y legal de pareceres opuestos en 
cuanto a laudemios y derechos enfitéuticos, la sosté; mes amb 
amarg desconsol la seva ànima sacerdotal i patriòtica, en el 
Pròleg al Rei, exprimeix un immens dolor al veure com la 
noble idea de llibertat i mesurada reforma política s’ha vil¬ 
ment prostituït a la impietat i al desordre, trencant tota la 
tradició. Emperò quan veiem, a les darreries de l’altra cen¬ 
túria, a aquest sacerdot català donar tal importància a la 
riquesa material, atenent, emperò, al fi moral i espiritual de 
la societat, ens sembla sentir un dels primers accents de l'eco 
que avui, a les darreries del segle xix, vaga per tots els àm- 




710 


J. TORRAS I BAGES 


bits del món, proclamant que tota la qüestió social s’enclou 
en la qüestió econòmica. Perquè és de recordar que el prin¬ 
cipi econòmic informa l'obra del Dret públic, i com son autor 
manifesta al publicar el llibre de La riqueza en las naciones, 
refundició del que porta el mateix títol del cèlebre Adam 
Smith, 1 ell abans que aquest publiqués el dit famós llibre, 
tenia ja donada al públic l’obra primerament citada, i amb 
dignitat sosté ses opinions particulars, sense penedir-se d’e¬ 
lles, enfront d’un dels patriarques dels moderns economis¬ 
tes, les doctrines del qual, que mogueren molt soroll i tin¬ 
gueren gran partit, respecta, sense que, emperò, amb finíssi- 
ma crítica deixi d'impugnar-les algunes vegades amb raons 
que el mateix Smith proposa en altres llocs. Així passa en el 
sistema mercantil, o sia en la teoria del lliure canvi, del qual, 
com és sabut, Adam Smith és el gran doctor; i el doctor Dou 
potser el primer impugnador dels molts que després ha tin¬ 
gut a Catalunya. Es manifesta molt enterat de les lucubra- 
cions dels economistes estrangers; coneixedor de les noves 
teories, mes prevalent en ell l’esperit pràctic i la moderació 
i certitud del judici, amb calor rebutja la nova doctrina que 
considerava, amb fonament, com a contrària al progrés econò¬ 
mic, particularment de la indústria. 

,• Caldrà parlar de la casta i elegant llatinitat del gimnasiar- 
ca de Cervera, escola on tan altament floria l'eloqüència aca¬ 
dèmica, ressò de la gravetat romana? No és necessari, atesa 
la qualitat d'aquell llibre, que té per objecte l’estudi del pen¬ 
sament i no el de la forma; mes llegeix, lector, ses Gratula- 
tiones oratoriae in petitionibus docturae, i més encara que la 
manera clàssica, t'agradarà el sempitern esperit regional que 
respiren aquelles al·locucions en què els noms de quasi bé 
totes les ciutats i viles de Catalunya, d'on provenien els can¬ 
didats al doctorat, són saludats amb amor i adomats amb 


1. Dou es referirà a alguna de les tres traduccions franceses del 
Smith, puix la publicació de l’obra d'aquest és de 1775 i 1776. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


711 


bells elogis, ressaltant aquella multiplicitat de vida, aquella 
desamortització de vida, que és la raó d’ésser i el fi que es 
proposen la doctrina i la propaganda regionalista. 


IV 

Fóra inútil parlar en aquest lloc del doctor Jaume Balmes, 
per a donar un extracte de la seva doctrina. Les obres del gran 
escriptor català són conegudes de tota persona il·lustrada, i si 
bé sa lectura, profitosíssima, no és tan general com deuria 
ésser-ho, no obstant, és tan fàcil, és tan obligatòria, per a 
tot català, que seria ridícul per un petit trasllat de son pen¬ 
sament. Emperò tampoc és lícit prescindir d’ell. El col·lo¬ 
quem en aquest lloc, perquè fou deixeble i fins professor su¬ 
plent de la Universitat de Cervera; però no fou fill delia. 
Nasqué, com els antics gegants bíblics, de la conjunció de 
dues races adverses, i heretà les qualitats eminents d amb¬ 
dues. La il·lustració cerverina, clàssica, polida, mes artificial, 
ressò del Renaixement; el tomisme claríssim, naturalista, 
penetrant i segur, mes somort per l’estancament de sa tra¬ 
dició, eco fidel de Fexcel·lentíssim criteri del mig temps; la 
monarquia espanyola, grave i de grandiosos records, mes 
fatal per a la vida lliure i robusta de les antigues regions; 
l’amorosa memòria de la cristiana llibertat de la democià- 
tica terra catalana, de la qual cita, 1 com a immortal monu¬ 
ment en una època en què les llibertats populars eren ja 
escasses, la Proclamación catòlica dels Consellers i Consell 
de Cent de la ciutat de Barcelona, enfront a l’absolutisme 
de Felip IV, feren del Balmes la llum més clara i penetrant 
en l'horitzó intel·lectual d’Espanya en el segle xrx, i determi¬ 
naren son pensament filosòfic, polític i social. El lector que 
el conegui concedirà sense dificultat que l’esperit del Bal- 


1. El Protestantisrno, vol. IV, cap. LVI. 



712 


J. TORRAS I BAGES 


mes serva d'una manera eminent les qualitats de l’esperit 
català. Controversista i apologista de la Religió, mai la con¬ 
fon amb la política, i sap dominar els conflictes que les mu¬ 
dances humanes porten entre ambdues, rarament predicant 
al món d’una manera directa l'autoritat catòlica, però sempre 
en tots sos escrits infonent l'amor d’ella en l’esperit del lec¬ 
tor, proselitisme indirecte, oportuníssim del temps actual, 
que seguí també, com s'ha observat, el cardenal Newman, 
de tanta influència religiosa en tots els països anglosaxons; 
respectuós amb la monarquia, ama la democràcia: «Tinc la 
monarquia en el cap i la democràcia en el cor», solia dir; 
mort en la flor de sa joventut literària, posseïa ja la maturi- 
tat de la ciència; el just medi, l’assimilació i la conciliació 
són el caràcter de son talent; no s'encara amb el temps 
revolt per a vèncer-lo, sinó que, fi observador dels fenò¬ 
mens socials, exclama: «<< Voleu evitar revolucions? Feu evo¬ 
lucions». 1 I com volent demostrar sa naturalesa catalana, 
la persistència en ell de la qualitat cabdal de la nostra raça, 
escriu, com el codi del seny, el preciós llibre intitulat El Cri- 
terio; endevinant amb genial intuïció el pervenir, es fa el pro¬ 
feta del modern Regionalisme, en son escrit pòstum Repú¬ 
blica francesa, on contempla la reaparició amb vida pròpia de 
les diferents regions de l’antiga França, i encara que sense 
missió poètica i ocupat en qüestions de caràcter molt gene¬ 
ral, escriu amb rima en la pàtria llengua, allà en l’alba de 
la nostra moderna poesia. 

La manera del Balmes és, doncs, molt catalana, i sa sim¬ 
pàtica figura es distingeix entre les dels altres grans pensa¬ 
dors del segle, entre De Maistre, Bonald, Donoso Cortés, Ràu- 
lica, O'Connell, no per la brillantor, l'agudesa o la grandio¬ 
sa arquitectura del pensament, en quals qualitats el guanyen; 
mes, com també de sant Ramon de Penyafort observà un 
antic escriptor francès, son distintiu és el just medi, pos- 


1. Pius IX. 



LA TRADICIÓ CATALANA 


713 


seint a més una perspicàcia, un do d’observació, una segure¬ 
tat de judici, que li feren endevinar el gust científic de la 
gent moderna, la forma positiva de la ciència contemporània. 
En ella manifestava grans esperances el filosop de Vic, al 
revelar-se al món il·lustrat, revestit de nou armament i se¬ 
guint una nova tàctica, en l'opuscle Observacion.es sociaíes, 
políticas y económicas sobre los bienes del clero, quan es¬ 
criu que vol seguir el gust del segle que consisteix en l'estudi 
i observació dels fets, afegint textualment: «En arribant a 
estendre’s per la ciència l’afició a l’examen dels fets, tard o 
d'hora la veritat surt vencedora: lo que ella tem són els sis¬ 
temes i els somnis; però que s'il·luminen, que s'examinen, 
que s'analitzen els fets, això no ho tem». 

La sana direcció que ha pres l’escola econòmica dita de 
l'observació social capitanejada per Le Play; el resultat ater- 
rador per la revolució i triomfant per l’ordre cristià de les 
investigacions i observacions del positivista Taine; els èxits 
obtinguts pel piíssim i savi cardenal Manning i altres emi¬ 
nents catòlics que han seguit la nova via, i fins ens atrevim 
a dir la respectable sanció del Sant Pare Lleó XIII, avui fe¬ 
liçment regnant, qui en ses ensenyances canòniques i ecumè¬ 
niques es val d’aquesta forma tan humana i efectiva d'expan¬ 
dir els principis cristians, fan honor a la penetrant intel·ligèn¬ 
cia del Balmes, qui ja en l'any 1840, jove encara, desconegut, 
sense haver-se mogut de Catalunya, sense autoritat, la pren 
per divisa de sa missió i a ella ajusta tot son procedir futur. 
Bé és cert, emperò, que el Balmes en aquella obscura ciu¬ 
tat de Vic s’havia sadollat de l’admirable doctrina tomística 
en què l’experiència i la raó van sempre agermanades, doc¬ 
trina, és cert, aleshores decadent i el valor de la qual no 
coneixien molts dels mateixos que l’ensenyaven, com ob¬ 
serva el nostre doctor; 1 però que, perseverant sempre en 
el nostre país, ha sigut el sosteniment i l’ànima del pensament 


1. V. Filosofia fundamental, vol. II, capítol XXX. 





714 


J. TORRAS X BAGES 


nacional clar, serè, enèrgic, pràctic, assimilador i conciliador 
que es personifica en nostres dies en l’immortal autor d L·l 
Protestantismo comparado con el Caíolicismo enemic de la 
fullaraca literària, qui escriví en El Pensamiento de la Nacwn, 
dient que la constitució espanyola deuria poder-se incloure 
en les dues cares d’una moneda, afegint les següents típiques 
paraules: «Aunque sea con pérdida de noventa por ciento 
sobre el valor nominal, no queremos màs papel, queremos 
metàlico sonante ».* Sentència a què convé que s'atengum e s 
joves catalanistes, si volen servar i restaurar el vell i ro¬ 
bust esperit de la terra, i no construir una Catalunya de 
paper. 


CONCLUSIÓ 


L’expansió, signe de vida, és també causa d’extenuació del 
ser, una creixença exagerada sovint porta una mortal e 1 - 
litat; la concentració multiplica les forces, lo mateix en a 
naturalesa física que en l’espiritual, tant en 1 individu com 
en la comunitat. Per això creiem que el restaurament de Ca¬ 
talunya demana un estudi i reflexió reposada sobre els grans 
pensadors de la nostra raça; el sistema intel·lectual d un país 
és com l’ossada social, que sosté tot el cos de la nació, i sen¬ 
se ella és impossible que se sostingui. Cercar sistemes fo¬ 
rans, emmatllevar teories forasteres, enamorar-se d idees 
novelles, i fer de tot això la base social, és cosa frevola, con¬ 
trària a l’escola regionalista i a la il·lustració internacional. 

El predomini d’un poble sobre dels altres es un fet cons¬ 
tant en la Història; obeeix, de consegüent, a una mira de la 
Providència, i sublevar-se contra d’ell és sublevar-se contra 
una llei de la humanitat. Emperò no és aquest l’ideal de la ci- 


1. Vida de Balmes, per 


García de los Santos, pàg. 3%. 










LA TRADICIÓ CATALANA 


715 


vilització cristiana, de des que la gràcia vencé la llei del pe¬ 
cat. L'espontaneïtat de l'home no cohibit, sinó assistit per 
la divina influència, el desenrotllametn lliure i ordenat de 
la societat universal, no sots la verga d’una potència humana, 
sinó presidit pel bàcul del Bon Pastor, veus aquí el fi terre¬ 
nal de la vinguda al món de la Sabiduria Eterna. La llei so¬ 
cial del cristianisme es complirà el dia en què tots els pobles 
de la terra, degudament ordenats, se serveixin els uns als 
altres, sense que el més fort vulgui dominar els demés. Empe¬ 
rò cada poble, lo mateix que cada individu, ha de contribuir 
a la redempció de si mateix guanyant-se el mèrit de viure 
amb vida pròpia i personal. ^Té la nostra Catalunya germen 
de vida en sos pensadors de les passades èpoques? 

Els progenitors i educadors de la nostra raça ^ deixaren 
el sediment bastant, una capa laborable suficient, per a pro¬ 
duir un esplet digne en l’heretat universal del gran Pare de 
famílies? Nosaltres creiem que sí; mes els tresors dels pares 
han d'ésser degudament administrats i multiplicats pels fills. 
La Universitat de Catalunya ha d'ésser el complement de la 
resurrecció regional; la generació qui ha omplert el món de 
ruïnes amb el pretext de conquistar la llibertat del pensa¬ 
ment, ha vist convertir les universitats regionals en altres 
tantes sucursals del ministeri de Foment; i molt exactament, 
i sense exagerar, podem dir, com l'antic profeta, que havem 
de comprar el nostre propi pa, produït pels nostres camps i 
en l’heretat dels nostres pares. Res s’aprèn de Catalunya en 
la Universitat oficial, fora de lo que alguns catedràtics de bona 
voluntat puguin voluntàriament, eixint-se de la via oficial, 
explicar a sos deixebles. Les arts, la literatura, la ciència 
són conreades com a plantes exòtiques, i les que la terra pro¬ 
duí de son albir són oblidades. L’actual il·lustració università¬ 
ria no és il·lustració nostrada. És clar que la ciència té un 
caràcter universal i transcendent, però fins la que ve a ésser 
com la més alta representació de la ciència, la filosofia, ma¬ 
nifesta divers temperament, segons les regions on és estudia¬ 
da, com la mateixa planta es modifica segons la terra on se 



716 


J. TORRAS I BAGES 


cria. Per això nosaltres creiem que la riquesa de la civilització 
internacional es multiplicaria amb el regionalisme deguda¬ 
ment practicat, que el pensament humà es desplegaria més 
esplèndidament amb l'espontaneïtat de vida dels diferents 
pobles. La veritat és catòlica, és a dir, universal; però men¬ 
tre la viadora humanitat l’ateny solament per medi d’ombres 
i figures, la veritat ha d'adequar-se a l'home, i ses manifes¬ 
tacions han d’encaixar amb els diferents esperits. Per això 
la Iglésia catòlica, mestra de veritats eternes i universals, in¬ 
variables en tots els segles i en totes les encontrades de la 
terra, expressió fidel d'Aquell qui és sempre el mateix i 
mai es muda, admet i practica, com havem demostrat, la for¬ 
ma regional, i si bé és sa essència la unitat, com mai tingué 
cap altra institució mundana, emperò l’espontaneïtat de la 
vida espiritual catòlica en tots els països de la terra és evi¬ 
dent; i la raó teològica de la unitat de sa autoritat és que exis¬ 
teix per a mantenir la llibertat de tots; el Fill de Déu dipo¬ 
sità un poder quasi bé immens en mans del Papa per a sal¬ 
var la llibertat espiritual de tots els pobles; i la història en¬ 
senya, i el temps actual ho ha vist, que la Iglésia de Roma 
dignament compleix la seva missió de defendre a les regions 
opreses pels poderosos del món; de tot lo qual es dedueix: 
primer, la possible coexistència de la unitat amb l’esponta¬ 
neïtat de la vida de les parts; segon, que el catalanisme, si 
vol reeixir, mai deu separar-se del catolicisme. I és com l'ob¬ 
jecte final de tot aquest llibre evidenciar que el regionalisme 
català existeix amb raó suficient de vida; essent, per tant, 
pecat contra naturam, espècie de parricidi, l'opugnar-lo; i, al 
revés, virtut de pàtria caritat el treballar per a son desenrot¬ 
llament i perfecció. 




ÍNDEX 

Nota editorial. 5 

Pròleg, pels bisbes de la Província Eclesiàstica Tarra¬ 
conense . 7 

Discurso sobre la influencia social que la devoción 
al Sagrado Corazón de Jesús estA destinada a ejer- 

CER EN LOS TIEMPOS MODERNOS . 21 

Advertència. 21 

Parte primera. 24 

Parte segunda. 46 

Què és la maçoneria. 72 

Apèndix: L'ídol maçònic.127 

El clero en la vida social moderna.132 

La tradició catalana.225 

Pròleg a la segona edició.225 

Introducció.230 

Llibre pruner: Valor ètic del regionalisme català . . 238 

I. Pensaments sobre l'esperit nacional . . . 238 

II. Esperit cristià de la regió catalana . . . 242 

III. L'Església és regionalista.247 

IV. Consideracions sobre el respecte a les llengües 252 

V. La fe nacional i el Catecisme en llengua ma¬ 
terna .256 














718 


J. TORRAS I BAGES 


VI. De la predicació en llengua catalana . 

VII. La llengua de l'oració . . . ■ • • • 

VIII. La vida de regió afavoreix la moralitat social 

IX. Del sentiment de pàtria. 

X. Com la vida regional fomenta l'esperit de fa¬ 
mília .. 

XI. Consideracions sobre el sentiment estètic en 

una civilització regionalista. 

XII. Els Jocs Florals i les corrents maçòniques ^ . 

XIII. Moralitat dels costums públics basats en l'es¬ 
perit regional .. 

XIV. Antítesi entre Revolució i regionalisme . 

XV. Caràcter de la legalitat revolucionària en ses 

relacions amb el regionalisme. 

XVI. Liberalisme i regionalisme. 

XVII. Ideal cristià.. ‘ ‘ 

XVIII. Purificació de la política per medi del regio¬ 
nalisme . 

XIX. <*Qui reconstruirà la regió?. 

XX. Examen de l'encíclica «Libertas» en quant es 

refereix al regionalisme. 

Conclusió. 

Llibre segon: Valor racional del regionalisme català 

Dissertació preliminar. 

I. Sant Ramon de Penyafort i el rei En Jaume 

el Conqueridor. 

II. El Beat Ramon Llull. 

III. Sant Vicenç Ferrer ....■••• 

IV. El mestre Francesc Eiximenis. 

V. El poeta Ausias March. 

VI. Joan Lluís Vives . . • • • • • • 

VIL Breus indicacions sobre l'esperit de l'escola ju¬ 
rídica catalana. 

VIII. L’escola cerverina. 

Conclusió .. 


261 

266 

271 

275 

280 

286 

291 

297 

301 

306 

312 

316 

322 

327 

333 

347 

348 
348 

387 

413 

494 

532 

586 

618 

663 

683 

714 










Bl BUOT6CA 

ABAT 

ÒLIBA 



Darrers volums publicats: 

17. JAUME ROURA, Ramon Martí d'Eixalà i el seu temps. 
1980. 397 pp. 

18. VICENÇ GUARNER, L'aixecament militar a Catalunya i la 
guerra civil. 1980. 394 pp., 41 làmines. 

19. Actes del V Col·loqui de Llengua 1 Literatura Catalanes. 
Andorra 1979.1980. 684 pp. 

20. VALERI SERRA I 80LDÚ, Calendari Folklòric d'Urgell. 
1981.440 pp. 

21. Tous, mil anys d'història. 1981.434 pp., 29 làmines. 

22. ENRIC JARDÍ, Francesc Macià, president de Catalunya. 

1981.462 pp., 20 làmines. 

23. PERE BOHIGAS, Aportació a l'estudi de la literatura ca¬ 
talana. 1982. 450 pp. 

24. Actes del Segon Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord- 
Amàrica. 1982.490pp. 

25. FRANCESC DE B. MOLL, Textos i estudis medievals. 
1982. 356 pp. 

26. CARLES GERHARD, Comissari de la Generalitat a Mont¬ 
serrat ( 1936 - 1939 ). 1982.890 pp. 

27. Contribució a la història de l'Església catalana. Homenat¬ 
ge a mossèn Joan Benet i Baltà. 1983.412 pp. 

28. L. MONREAL/J. BARRACHINA, El castell de Llinars del 
Vallès. 1983. 336 pp., 52 làmines. 

29. MONTSERRAT BADIA I CARDÚS, Estudi lingüístic de la 
metàfora en Màrius Torres. 1983. 594 pp. 

30. Actes del Tercer Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord- 
Amèrica. (Toronto, 1982). 1983. 336 pp. 

31. Actes del Sisè Col·loqui internacional de Llengua i Lite¬ 
ratura Catalanes, Roma, 28setembre-2 octubre 1982. 1983. 
528 pp. 

32. Miscel·lània Fort i Cogul (Història monàstica catalana i 
Història del Camp de Tarragona). 1984. 322 pp. 

33. Història i antropologia a la memòria d'Àngel Palerm. 

1984.528 pp., 12 làmines. 

34. JOAN BONET I BALTÀ. L'Església catalana de la Il·lustra¬ 
ció ala Renaixença. 1984.776 pp., 43 làmines. 

35. JORDI RUBIÓ I BALAGUER. Història de la literatura cata 
lana, 1.1984.
Internet Archive Audio

Featured

Top

Images

Featured

Top

Software

Featured

Top

Texts

Featured

Top

Video

Featured

Top

Mobile Apps

Browser Extensions

Archive-It Subscription

Save Page Now

Full text of "Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10"

See other formats
